Diàleg ensucrat
Junts pel Sí (on hi ha Convergència i Esquerra) acordaren crear un impost per gravar les begudes ensucrades. Era una mesura, no ens enganyem, per incrementar els ingressos de la Generalitat però també per promoure formes més saludables d’alimentació. De fet, aquest mes d’octubre va ser l’Organització Mundial de la Salut la que va reclamar als governs aquest impost per lluitar contra la obesitat infantil. Si Junts pel Sí es podia plantejar aquest nou tribut, que la CUP i Catalunya Sí que es Pot veuen amb bons ulls, és perquè així ho permetia l’Estatut que va presumir d’haver raspallat Alfonso Guerra.
Ho permetia sempre que, tal com ha acabat passant, no hi hagi un impost espanyol que gravi pel mateix. I tal dit, tal fet. Aquesta mateixa setmana el govern espanyol ha anunciat que creava aquest mateix impost. Això vol dir que si et compres una Coca-cola pagaràs 8 cèntims més per cada litre. La diferència és que estava previst que partir de l’1 d’abril aquests 8 cèntims per litre anessin a la Generalitat i ara, amb la irrupció de Montoro, aquests 8 cèntims aniran a la hisenda espanyola. Això sempre que siguin 8 cèntims, clar. Perquè la improvisació del govern espanyol ha impedit, a diferència del català, saber més detalls d’aquest impost. Si ho vol, es pot crear aquest a figura impositiva i després baixar-la a zero per deixar-la en no res. Sona estrany, però ja ha passat.
Ara fa quatre anys, la Generalitat -governada per CDC amb el suport parlamentari d’ERC- va crear un impost sobre dipòsits bancaris. El departament d’Economia –aleshores a mans d’Andreu Mas-Colell- el va crear per, també, procurar més ingressos a l’administració catalana i, sobretot, potenciar la circulació de diners en un moment de molt poca liquiditat. Pretenia gravar amb un màxim del 0,5% els diners guardats en un banc. I què va fer el ministeri de Montoro? Va crear un impost idèntic. Com que aleshores hi havia un problema de competències, el govern espanyol va portar l’impost català al Constitucional. Uns mesos després, oh sorpresa, el Tribunal va fallar a favor de Madrid i va tombar el tribut català. El gir de guió es completa d’una manera políticament molt cínica: quan van haver implantat l’impost, el van rebaixar al 0%, de manera que, a la pràctica, és com si no existís.
Pot semblar un truc administratiu original, però als últims anys ha estat un recurs bastant habitual per part de Madrid. Allà on no arribava el Constitucional d’ofici, el govern espanyol clonava una llei catalana per inutilitzar-la. Els horaris comercials sense anar més lluny.
És d’aquesta manera, llei a llei, divendres a divendres, que s’ha anat laminant l’autonomia política d’una presumpta comunitat autònoma. Res hi fa si té les competències traspassades; la última paraula sempre la té Moncloa ja sigui a través de l’anulació judicial de lleis catalanes o de la creació de normatives sobreposades. Això evidencia que l’autonomia de Catalunya és una aixeta que es va obrint o tancant en funció de les necessitats polítiques. Perquè si es vol, que Catalunya recapti l’impost de dipòsits bancaris o el de begudes ensucrades es resol legalment amb una tarda: només cal que els dos governs signin un conveni i es traspassi. Però la línia és just la contrària: una enginyeria político judicial iniciada als consells de ministres i culminada amb la paraula del Constitucional com a final de totes les coses..
El diàleg pot quedar bé com a etiqueta o titular. Però més enllà de les paraules el que realment defineix la vocació dialogant és el que es llegeix al BOE. Els contraris a donar més llibertat a Catalunya sempre fan servir una frase/pregunta recurrent per negar-se a més avenços: “Quan Catalunya ha tingut tanta autonomia?”. Fàcil de respondre: divendres passat. No falla mai.
Jofre Llombart
Font: EL Món.cat
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada