Vídeo de la Manifestació d'avui

Barcelona es desborda en favor de la democràcia, la llibertat i en contra de la repressió judicial i política

Clam massiu aquest diumenge pels carrers de Barcelona. Una manifestació multitudinària ha desbordat el Paral·lel i els carrers adjacents de plaça Espanya en la defensa de drets, llibertats, la cohesió social i la democràcia, amb el lema d’”Us volem a casa”. Una capçalera paral·lela de l’Assembla també ha recorregut l’avinguda de la capital catalana sota el següent lema: “República és llibertat. Ni presó ni exili: prou ostatges”.

Des  de quarts d’onze, els voltants de plaça Espanya s’han tenyit de groc: llaços groc, bufandes grogues i gorres grogues, moltes gorres grogues. Pancartes i lemes molts diversos, però un cant continuat i repetit : llibertat presos polítics i us volem a casa. 957 autocars han baixat des de diversos punts del territori, i accedir a la zona ha estat difícil amb transport públic, que anava ple a vessar. De fet, s’han anat tallant carrers pròxims a la zona degut a la gran afluència de gent.

La manifestació, convocada per l’Espai Democràcia i Convivència, del qual l’Assemblea Nacional Catalana n’és membre, ha començat cap a quarts d’una del migdia, i ha anat baixant el Paral·lel de Barcelona fins arribar al lateral del parc de les Tres Xemeneies, al final de l’avinguda. Allà, Rosa Andreu i Pep Planas han conduit l’acte. Durant el camí, s’han aixecat diversos pilars i s’han dut a terme actes de cultura popular de colles castelleres i entitats de diversos punts del territori.

Roger Mas, La Folie i La Dharma, amb el tema “la gent vol viure en pau”, han estat els encarregats de posar-hi musica.

“Tenim dret a ser lliures”

Oriol Sànchez, fill de l’expresident de l’ANC, Jordi Sànchez, ha llegit unes paraules que el seu pare ha volgut compartir amb la ciutadania. En el text, l’expresident demana que ningú agafi por, i no cedir mai al xantatge de la por ni “a la temptació de la violència”. “Tenim dret a ser lliures”, afirma. “Porteu, en el nostre nom, la primavera dels somriures republicans a tots els racons del país”, afegeix, i recorda que aquest moviment ha fet les mobilitzacions més multitudinàries, cíviques i pacífiques d’Europa, i que la violència de la qual parlen és inventada. “D'això se'n diu impotència i ràbia”, afegeix.

Finalment, es pregunta si mereixen governar-nos aquells qui no respecten resultats electorals i qui viola els drets civils. “Un estat autoritari mai mereixerà governar un poble lliure”, conclou.

Txell Bonet, parella de Jordi Cuixart, ha llegit també unes paraules escrites des de la presó de Soto Real. En la carta, Cuixart afirma que avui s’ha tornat a demostrat la capacitat que té el poble català, en la seva diversitat, d’unir-se en moments d’injustícia i esperança. Injustícia per la deriva autoritària d’un estat que utilitza la presó provisional d’una manera injustificada i la suspensió sense precedents de l’autogovern de Catalunya. Però també d’esperança, sobretot en la gent, “autèntic motor” de la lluita per la democràcia i la llibertat, i també en la dignitat “insubornable” de la societat catalana en un futur sense renuncies per ningú. “Unitat, dignitat, coratge i amor”, ha conclòs Bonet.

Lectura del manifest

Quim Jubert, de l’Associació de juristes dels drets civils, i Ismael Benito, jove encausat per la vaga general del 29M i que va estar més d’un mes en presó preventiva, i la regatista Natàlia Via-Dufresne, han llegit el manifest, que fa una radiografia de la situació actual. En primer lloc, afirma que la intervenció de les institucions catalanes a través de l’article 155 “afecta greument la vida de les persones”, i malgrat la constitució del nou Parlament, això no ha suposat la fi de la intervenció, per això demana “de forma urgent” que s’elegeixi president de la Generalitat perquè es restableixi “el normal funcionament” de totes les institucions de la Generalitat.

L’Espai Democràcia i Convivència rebutja la judicialització de la política, i afirma que tots aquests processos judicials agreugen la situació, i troben “d’extrema gravetat” que es persegueixin per terrorisme, rebel·lió i sedició ciutadans que han expressat la seva oposició a aquesta situació. Cal, doncs, donar una resposta política, i no repressiva. De fet, menciona els casos de Jordi Sànchez, Jordi Cuixart, i tots els membres del govern empresonats, amb quals s’ha usat “de manera desproporcionada i abusiva” el codi penal i la presó preventiva.

En aquesta línia, mostren també preocupació per la investigació contra persones, artistes, sindicalistes i activistes socials per accions o opinions, així com les accions violentes feixistes, que condemnen enèrgicament, i que atien a “l’odi i la divisió”.

Per tot això, diuen, l’Espai demana defensar les institucions catalanes, els drets fonamentals i el dret que té el poble català a decidir el seu futur polític, sempre de manera pacífica i ferma, treballant per la convivència, la cohesió social i el diàleg

Nota de premsa ANC

Nota de premsa ANC

Educació: una prioritat nacional

Catalunya és un país que no té grans recursos naturals en el sentit clàssic del concepte. El seu gran recurs natural són les persones, les persones amb una educació de qualitat adaptada al món del segle XXI. Avui, les nacions fortes i d'avantguarda es construeixen amb ciutadans ben preparats, creatius i emprenedors en qualsevol àrea en la que treballin, sigui en el sector de la salut, industrial, acadèmic o de serveis, per citar alguns exemples, i això només s'aconsegueix amb una educació capaç d'oferir respostes a les necessitats i a les preocupacions de la societat, en cada època i en cada moment. La riquesa de les nacions depèn, per damunt de tot, de la qualitat de l'educació, de la plena integració del conjunt de la població al sistema educatiu i de la fluïdesa en la relació entre les institucions de la societat i el sistema educatiu i de recerca, no sempre evident.

Des de fa vint anys, el món s'està transformant a marxes forçades i, amb ell, tots els sistemes educatius, mentre nosaltres, subjectes a un Estat espanyol que no té l'educació com a prioritat, estem lluitant per salvar els mobles de les ocurrències d'un ministre o de la immobilitat d'un altre, de llei d'educació a llei d'educació a quina més retrògrada.

Ara que ens preparem per canviar les regles del joc, la preocupació pel nostre sistema educatiu hauria de ser una de les nostres prioritats.

En altres moments menys propicis Catalunya ha posat l'educació al centre de les seves preocupacions nacionals. En les Bases de Manresa (1892) s'insisteix en la necessitat i urgència d'adequar l'ensenyament públic a les necessitats de Catalunya i a partir d'aquí varen sorgir moltes iniciatives -com la de donar una nova orientació al Magisteri per a convertir-lo en una força de renovació pedagògica i nacional o la de reinventar la formació ocupacional que tanta falta ens faria ara- i es van crear institucions amb l'estratègia clara de preparar els ciutadans per a un nou país.

Avui tenim el sistema educatiu que necessitem? Sincerament, penso que no. Aquest no és un problema només nostre, és un problema global amb algunes excepcions. Quines? Els països que van saber veure fa vint anys que la societat industrial arribava a la seva fi i que iniciàvem una transició cap a un nou tipus de societat, diguem-ne societat de la informació, societat del coneixement o societat xarxa, on tot i tothom està connectat, on els continguts són oberts i on el que cal és repensar estructures, plans d'estudi, nivells, exàmens i metodologies, i molt especialment, formar bons mentors i bons tutors capaços d'avaluar i relacionar necessitats i coneixement i sobretot, fomentar el pensament creatiu i el talent.

Catalunya té una enorme necessitat de talent i el desenvolupament del talent comença amb una educació que obri portes i finestres, no que les tanqui o en el millor dels casos, tan sols les entre-obri. D'altra banda, fa anys que té totes les condicions per esdevenir un espai de coneixement i un node de talent de referència al sud d'Europa que no acaba de quallar perquè malgrat el marge de maniobra que li permet l'autonomia, no és sobirana. I si volem ser un país de primera divisió, perquè tenim totes les condicions per ser-ho, necessitem poder prendre les decisions que ens afavoreixen, no que altres amb altres interessos les prenguin per nosaltres.

Ara que tenim la urgència i la gran oportunitat d'un país per construir, hauríem de tenir en compte que amb l'educació ens hi juguem el futur. Serem el que sigui el nostre sistema educatiu.

Imma Tubella,

 doctora en Ciències Socials i Catedràtica de Comunicació de la Universitat Oberta de Catalunya

Les urnes un cop d'estat?

Ara que han descobert la sopa d'all

Ser independentista exigeix liquidar la constitució espanyola. Ho repeteixo: els independentistes volem fer xixines la constitució espanyola, almenys al nostre país. I encara ho dic d’una altra manera: volem suspendre l’autonomia amb molta més contundència que no els defensors més furibunds de l’antic règim. L’ordre constitucional i tot el sistema legal que en penja ens fa nosa. No ens interessa, ni tenim cap intenció de mantenir-lo ni de respectar-lo. Ens interessa respectar les lleis? I tant! Les lleis justes. No pas les lleis injustes. Però hi insisteixo: tot i que no és l’objectiu prioritari, els independentistes volem saltar la constitució tan ràpidament i tan dràsticament com sigui possible.

Això és una evidència i fa anys que és proclamat als quatre vents per qualsevol independentista conseqüent (és veritat que durant anys hi ha hagut una mena d’independentisme maquillat que pot haver despistat més d’un). Qualsevol observador mitjanament informat de la història i les dinàmiques polítiques espanyoles sap que no es farà cap truita sense trencar els ous. Que no hi haurà independència sense prescindir de la legalitat espanyola i el seu marc constitucional. És tan obvi que fa vergonya de repetir-ho i tot.

El fet curiós és que ara els mitjans de comunicació espanyols sembla que hagin descobert la sopa d’all. Realment es pensaven que intentaríem fer la independència sense sortir del corriol estret que ens han marcat durant més de tres-cents anys? Però que es pensen que no n’hem après res, d’aquests segles d’espanyolitat imposada? De què se sorprenen, ara, quan denuncien que infringirem les seves lleis? Sí, ells ho presenten amb el llenguatge que els és més conegut i proper: diuen que farem un cop d’estat; o ara s’han inventat aquesta idea del cop parlamentari. Certament, la lluita és més de llenguatge que no de fons. Perquè no són pas rucs, diria que han decidit de jugar la partida del llenguatge i miren de crear una imatge violenta i antidemocràtica del procés cap a la independència.

Aquestes últimes setmanes els diaris més espanyolistes, amb El País al capdavant, han publicat un munt d’informacions sobre ‘els plans ocults de l’independentisme’. I mira si en són, d’ocults, aquests plans que van ser publicats gairebé íntegrament en el Llibre Blanc de la Transició Nacional, que conté els informes del CATN. Mira si en són, d’ocults i secrets, aquests plans que els partits i les entitats sobiranistes més grans n’han debatut el full de ruta cinquanta vegades al descobert. Però, és clar, quina mena de cop d’estat faríem els independentistes si no fos ocult i secret, oi? Tothom sap que aquestes coses s’han de fer de nit i així és com volen fer-ho veure, encara que hàgim ensenyat tant els plans que ja s’hagin esgrogueït d’estar a la intempèrie.

Han descobert la sopa d’all i ho expliquen com si haguessin descobert un crim. I em sembla que aquesta vegada els costarà Déu i ajut de poder presentar unes urnes i unes paperetes com un cop d’estat. El triple salt mortal que volen fer a la desesperada és tan complicat que van destinats a fotre’s una patacada gegant. Es pensen que pel fet de repetir mil vegades una mentida… ai! Això em sona. Però la gent no s’ho empassa tot. A Europa ja veuen com una aberració que es jutgin polítics per haver consultat l’opinió dels ciutadans. Imagineu-vos si algú es creurà que fer un referèndum és fer un cop d’estat. Han perdut el nord i la desesperació els fa dir bestieses. Mentrestant, els demòcrates no tenim més remei que anar avançant cap a les urnes com hem fet sempre que ens ha estat possible. Sense por. A plena llum. I havent menjat una bona sopa d’all.

Pere Cardús

Font: VIlaweb.cat

Judicis No polítics????

La fiscalia atempta contra l'Estat de Dret

La fiscalia general de l'Estat ha presentat una segona querella pels delictes de prevaricació i desobediència contra la presidenta del Parlament, Carme Forcadell, i els altres tres membres de Junts pel Sí de la mesa del Parlament, Lluís Corominas, Anna Simó i Ramona Barrufet.

La fiscalia deixa fora de la querella Joan Josep Nuet perquè la "falta de voluntat de sumar-se al projecte polític de ruptura unilateral amb el sistema constitucional s'infereix de la seva trajectòria com a diputat".

Es tracta d'un escrit sense precedents, que davant un mateix fet objectiu ataca uns diputats i en deixa uns altres de banda per un judici d'intencions. Això demostra una persecució discriminatòria del tot impròpia d'un Estat de Dret.

L'escrit també demostra la progressiva ideologització de la fiscalia, que en comptes de defensar l'Estat de Dret es dedica a defensar l'aparell de l'Estat.

Aquest menysteniment total de la fiscalia a l'Estat de Dret es produeix quan es compleixen 36 anys del cop d'Estat del 23F. Llavors, un tinent coronel de la Guàrdia Civil va haver de fer la feina bruta d'una part de l'aparell de l'Estat i va acabar a la presó.

Nota de premsa ANC

Reflexions que tots pensem i que cal dir en veu alta

Que el partidisme no ens faci traïdors

Ni càlculs electorals, ni estratègies personals per consolidar una cadira, ni guerres caïnites. Res de tot això no va ser reclamat ni legitimat diumenge als carrers de Barcelona, Lleida, Tarragona, Berga i Salt. Només unitat per accelerar pel carril democràtic, tirar pel dret digui el que digui el TC, el govern en funcions o qualsevol altre que no tingui una majoria parlamentària a Catalunya. Ja no hi ha marge per a qui vulgui fer ‘processisme’, perquè es va viure la darrera Diada reivindicativa d’aquest país. La del 2017, amb tota probabilitat, ja se celebrarà en un context d’unilateralitat. Amb un RUI, una DUI, unes eleccions constituents o qualsevol altra fórmula que pugui donar resposta al mandat del 27-S quan es premi el botó vermell de la desconnexió. Les mans que premeran aquest botó seran les dels representants escollits a les urnes, i en conseqüència, seran els qui estaran més exposats a la reacció de l’Estat. I en això, el carrer està al seu costat.

Però tots aquests catalans que diumenge es van posar la samarreta blanca no acceptaran un altre 11-S de transició per culpa d'interessos de partit. Perquè ni Puigdemont, ni Junqueras ni Gabriel, ni les sigles que representen, no han estat empoderats pel poble per satisfer els aparells dels seus partits, un interès ben legítim en qualsevol altre context històric, sinó per convertir una autonomia en una República. I l’endemà que això passi, ara sí, per salut democràtica, Catalunya viurà un combat ideològic intens dels partits que sobrevisquin per determinar a les urnes quina mena de República ofereixen als catalans: anticapitalista, socialdemòcrata, liberal, socialista, democristiana, ecologista... 

De forma cíclica, i els dies previs a la Diada va passar, a banda i banda es produeixen onades que duen l’aigua en sentit contrari a l’esperit que representa Junts pel Sí, que situa temporalment en un segon pla el legítim i necessari combat esquerra-dreta per treballar plegats en un objectiu comú, amb l’acord, naturalment, de reprendre el combat l’endemà de prémer el botó de la República. A hores d’ara, ERC i la CUP saben perfectament que sense la base social que representa el PDC no hi ha independència –com a mínim fins que no aconsegueixin sumar al procés els companys de l’esquerra estatalista-, i el PDC és coneixedor que sense l’esquerra nacional no va enlloc. Que el partidisme no ens faci traïdors.

Gemma Aguilera

Periodista

Font: El Món

TC, Llei, Sobirania?

«La llei i la sobirania»

EN DEMOCRÀCIA, és la llei la que neix de la sobirania popular. No la sobirania popular la que neix de la llei. Per això el conflicte que es planteja avui entre el Parlament de Catalunya i l’Estat és complicat, també per a l’Estat. O com a mínim antipàtic. Perquè es planteja un xoc de legitimitats. El Tribunal Constitucional ha fet segurament bé la seva feina: el que està fent el Parlament probablement no té cabuda en la Constitució espanyola. Però si algú s’ho mira des de fora, no és fàcil arbitrar en un xoc entre qui interpreta la llei i un Parlament que es considera i es proclama sobirà i que pren unes decisions que neixen d’un mandat popular clar, d’un encàrrec explícit de la ciutadania a través d’unes eleccions lliures. La legitimitat del Parlament no és una graciosa concessió de la Constitució, sinó el resultat d’una voluntat compartida d’autogovern del poble de Catalunya. I Catalunya no és una creació de la Constitució. L’Estat té la força de la llei, és cert. El Parlament té la força del mandat popular. Però si la llei neix de la sobirania i no la sobirania de la llei, no és fàcil entendre que un Tribunal tingui més capacitat de decidir el futur dels catalans que no pas el Parlament que han triat i que els representa.

Vicenç Villatoro

Periodista

República i atur

Una Catalunya independent

 tindria 4 punts menys d'atur

Els costos de ser a Espanya no són baixos per Catalunya, almenys aquells que poden ser calculats en contra de l’opció de ser un Estat independent. El més negatiu de tots té a veure amb l’ocupació i no arriba a ser un càlcul sinó més aviat una estimació: 323.157 llocs de treball s’han perdut des del 1975 perquè la gestió pública de l’administració espanyola no hi ha ajudat.

Parlant en plata: els 703.100 aturats que tenia Catalunya a finals del 2015 serien la meitat si no fos per l’efecte negatiu en l’ocupació que tenen decisions polítiques del govern espanyol, com les que paralitzeninfraestructures clau com el Corredor Mediterrani o les connexions als ports. L’economista Josep Pedrol, autor de l’estimació, ho calcula sota el supòsit (conservador) que decisions com aquelles redueixin el PIB català en un 0,25%, des del 1975.

Pedrol és un dels 19 acadèmics que documenten, calculen i estimen en les 222 pàgines d'un extra de Revista de Catalunya, que dirigeix Quim Torra, que vol donar resposta a la pregunta sobre l’impacte econòmic de la independència, la seva viabilitat i les implicacions en la caixa del país i la butxaca dels catalans.

138.922 nous llocs de treball

La independència crearia 138.922 nous llocs de treball directes, que reduirien l’atur de l’actual 17,73% al 14,05%, segons l’economista. Més concretament, aquesta xifra resulta de la suma dels nous treballadors públics (50.139 llocs de treball nous), la nova despesa pública (16.376), la reversió del dèficit d’inversió en infraestructures (41.630) i l’efecte capital de Barcelona (30.777).

El cost de seguir a Espanya és “incalculable”, afegeix, tant en oportunitats socials i econòmiques com en llocs de treball perduts a llarg termini.

Ocupació generada per la independència

Aquest és un recull de les conclusions de la resta d’autors del monogràfic, que aquest dijous tanca el president de la Generalitat, Carles Puigdemont.

Un Estat en contra

La monografia arrenca amb la pregunta: De què es queixen els catalans? Albert Carreras, catedràtic d’Economia de la UPF, i Manel Larrosa, arquitecte, responen: “Els catalans tenim un Estat en contra” que maltracta el país amb un dèficit fiscal entre el 6% i el 8% anual, l’ofec financer, la legislació centralitzadora i l’activisme de l’Estat, que “percep el lideratge econòmic barceloní i català com una amenaça a Madrid i a l’Estat”.

Una conseqüència d’aquesta situació és que la cobertura social a Catalunya ha patit. Citen un estudi encarregat per la Comissió Europea, referit a una mitjana dels anys 2011-13: “Catalunya, que era la regió europea 58 sobre 272 en rànquing de PIB, passa a ser la 165 sobre 272, segons l’índex de progrés social”.

“L’ofec financer de la Generalitat ha estat un atac en tota regla contra la ciutadania de Catalunya, especialment contra la més pobra”, conclouen.

Costos de transició

L’economista Miquel Puig analitza els costos de la transició en tres fases. Entre l’inici del moviment independentista i l’efectiva independització, si el procés és democràtic i no qüestiona ni la seguretat jurídica ni l'estabilitat institucional, els costos previs a la independència són inexistents.

Entre la independència efectiva i el reconeixement internacional, poden produir-se costos en termes de desordre del comerç i de la producció.

Entre el reconeixement internacional i la finalització del període d’ajustament econòmic els costos serien moderats a causa del boicot a curt termini i de “l’efecte frontera” a llarg termini.

Catalunya i la Unió Europea

Jordi Angusto, un altre economista, respon la pregunta de si una Catalunya independent seguiria formant part de la UE.

Avui, explica, Catalunya no és “allí on més coses es decideixen: ni al Consell Europeu ni a l’eurozona, on només hi ha els estats; i allí on sí que som, com ara el mercat únic i l’euro, també hi són altres països que no són membres de la UE. Altrament dit, ningú no ens pot fer fora d’on ja no som, tot i que caldrà negociar l’entrada en cas de voler-la; i allí on ara ja som, romandre-hi o no és una decisió exclusivament nostra”.

Estructures d’estat

Elisenda Paluzié, titular d’Economia de la Universitat de Barcelona, afirma que “els [organismes] que caldrà crear de bell nou són pocs, tot i que molt rellevants”, com l’Agència Catalana de la Seguretat Social, el Banc Central, l’Autoritat d’Inversions i Mercats, la Duana, autoritats i operadors dels sistemes energètic, ferroviari, aeroportuari i postal, i ambaixades, principalment. 

Tanmateix, hi ha tota una sèrie d’àmbits en què la gran majoria d’organismes ja existeixen i només caldrà ampliar-ne l’abast i les funcions: educació, universitats i recerca, sanitat, cultura, seguretat, justícia i hisenda, principalment.

La Hisenda catalana

Disposaria Catalunya de prou recursos per atendre els seus compromisos de despesa? Dos articles responen aquesta pregunta.

Núria Bosch i Marta Espasa, catedràtiques de la UB, calculen que la Catalunya independent tindria uns ingressos addicionals (sobretot via cotitzacions socials, IRPF i IVA) i unes despeses addicionals (sobretot pensions) que donarien una diferència positiva d’uns 11.000 milions d’euros a l’any (el 6% del PIB). Aquestes xifres estan calculades suposant que no canvia el sistema fiscal i de Seguretat Social. “A més [del superàvit], es podria solucionar l’actual insuficiència financera de la Generalitat i millorar la prestació dels serveis públics”, conclouen.

Pel que fa al sistema fiscal català, hauria de ser altament homogeni amb els dels països de la UE, diuen les autores. Actualment, Catalunya presenta un nivell de pressió fiscal del 33,2% del PIB, xifra baixa en relació a la mitjana (41,5%) de cinc països (Àustria, Bèlgica, Dinamarca, Suècia i Suïssa), amb els quals es podria equiparar. Això és deu al frau fiscal i a l’economia submergida. Aquesta darrera (22,3% del PIB) és gairebé el doble de la mitjana dels països esmentats (12,3%).

Més Hisenda, més Catalunya

Sobre el mateix tema, Albert Carreras, catedràtic de la UPF, respon a quina seria la recaptació i la despesa pública d’una Catalunya independent.

D’acord amb les hipòtesis utilitzades, el conjunt de les administracions públiques de Catalunya tancaria l’any amb superàvit, depenent molt de la negociació amb l’Estat espanyol de la distribució del deute, dels tipus d’interès vigents i del cicle econòmic.

Per tant, diu Carreras, “l’assumpció de les noves responsabilitats de despesa pròpies d’un Estat independent estarien plenament cobertes pels ingressos generats per la capacitat fiscal de Catalunya. Probablement el balanç seria positiu i generaria un superàvit corrent”.

Qui paga què. Any 2015

Endeutament

La separació d’Estats repartiria passius però també actius. I sigui quin sigui el criteri de repartiment, els economistes David Ros i Pere Miret asseguren que una Catalunya independent tindria un deute inferior al que té ara. A més, "el deute català actual més el que s’heretés d’Espanya seria assumible per l’economia catalana en el marc d’un nou estat, en situar-se per sota de la mitjana dels països europeus i amb un estalvi d’entre un 30% i un 52% en relació a la situació actual dins d’Espanya.”

Sense negociació, el deute català seria com l’actual de 72.274 milions (33,6% del PIB) i si no s’assumís la devolució de FLA a l’Estat espanyol, podria arribar a disminuir fins al 16%. Un escenari improbable.

Amb negociació, depèn de com es calculi. Segons el PIB, serien 221.642 milions (103,1% del PIB), segons la població seria de 197.933 milions (el 92,1% del PIB) i segons la despesa de l’Estat a Catalunya serien 156.047 milions (el 72,6% del PIB). Un escenari pactat que seria recomanable i donaria tranquil·litat als mercats.

Qualificació creditícia

La qualificació actual del crèdit de la Generalitat és de “bo escombraria” i això impedeix accedir als mercats financers internacionals. Per tant, Catalunya depèn dels mecanismes “discrecionals i condicionats” de finançament autonòmic del Govern espanyol. Segons els economistes Joan Maria Mateu i Pere Miret, aquesta situació és “condicionada negativament tant per factors polítics com per l’injust tracte fiscal i financer que rep Catalunya de l’Estat espanyol, i no respon en absolut ni al seu potencial econòmic ni a la seva capacitat de generar ingressos en el seu territori.”

Una Catalunya independent recaptaria i gestionaria els seus impostos i això, presentaria li suposaria un superàvit en les arques públiques. Automàticament, “el nou Estat català i de la Unió Europea gaudiria d’una qualificació creditícia d’AA-, deu esglaons més que l’actual, fet que li permetria finançar-se amb normalitat en els mercats financers internacionals i deixar de tenir problemes de tresoreria”.

L’Estat del Benestar 

Víctima d’un “maltractament”, Catalunya contribueix més que la resta de comunitats autònomes en impostos però alhora es troba en una situació més perjudicial. Una Catalunya independent pot aprofundir “en cadascun dels àmbits en els quals es concreta l’estat del benestar: ensenyament, salut, atenció social i treball”, assegura el professor de filosofia, Josep Maria Forné. Els recursos hi són i l’atenció podria millorar fins a acostar-se als països capdavanters. "Així mateix, podria mantenir la solidaritat volguda i necessària amb la resta de països i societats”.

Pensions garantides

El problema de la sostenibilitat de les pensions va més enllà de la independència i afecta també altres partides de la despesa social com són la sanitat i la dependència. Ara bé, això no treu que una taxa d’ocupació més gran situï a Catalunya en una posició privilegiada respecte la resta de l’Estat. 

Concepció Patxot i Guadalupe Souto, dues investigadores de la Xarxa de Referència en Economia i Polítiques Públiques (XREPP) vaticinen que "Catalunya no ha de preocupar-se més pel sistema de pensions que la resta d’Espanya. El fet de tractar-se d’un sistema de repartiment fa que les pensions es puguin cobrir amb les cotitzacions corrents un cop garantida la capacitat de recaptació de la hisenda catalana en general i de la Seguretat Social catalana en particular”.

Infraestructures

Què es pot preveure respecte a les infraestructures de transports de persones i mercaderies en un eventual Estat català? Aquesta pregunta serveix al diputat de Junts pel Sí i catedràtic de la UB, Germà Bel, per respondre amb tres dades: la inversió estatal a Catalunya respecte al total d’Espanya és del 10%, la població catalana suposa el 16% d’Espanya i el PIB català representa el 19% de l’espanyol. En altres paraules, Catalunya rep menys del que li pertocaria.

I no només rep menys sinó que el que rep està subjecte a incompliments i retards. Els exemples delaten Espanya: rodalies, el Corredor Mediterrani, la connexió ferroviària dels ports de Barcelona i Tarragona, entre d’altres. I és que “les grans infraestructures de transport aeri, portuari i terrestre presenten uns nivells de suficiència financera que semblen garantir la seva viabilitat en el nou Estat, en millors condicions que les actuals”.

Risc de boicot

En cas de secessió, la possibilitat de boicot comercial als productes catalans existeix i de fet ja ve de lluny. Els economistes Xavier Cuadras i Modest Guinjoan recorden l'impacte negatiu en les vendes de productes catalans a Andalusia, Madrid i el País Valencià fruit del procés de negociació de l’Estat d’Autonomia de Catalunya del 1932 i del 2006. El de 1932 va ser una altra cosa però també va ser. Ara bé, boicotejar Catalunya implica que Catalunya contra-boicoteja des de l'orgull dels seus productes. A més, la importància del mercat espanyol per a les empreses catalanes és cada vegada menor. 

A escala internacional, els boicots tenen efectes pràcticament inapreciables i limitats en el temps. No hi ha cap evidència que els referèndums del Quebec o Escòcia provoquessin el boicot dels seus productes.

En el pitjor dels supòsits, una Catalunya independent patiria un boicot que reduiria l’activitat del territorii suposaria un 1,7% del PIB. Més concretament, les empreses espanyoles reduririen les compres de productes catalans en un 10% i els consumidors espanyols deixarien de comprar un 20% menys dels productes catalans que ara. Però el boicot ve i va i suposa que els consumidors catalans també aplicarien els mateixos nivells de boicot respecte als productes espanyols.

Per tant, fins i tot en un escenari extrem i poc probable “ens trobaríem davant d’una pèrdua transitòria i relativament petita que caldria confrontar amb els guanys permanents de l’eliminació del dèficit fiscal català i la capacitat dels catalans de prendre les seves pròpies decisions sobre política econòmica de manera autònoma”.

Empreses i multinacionals

En els darrers anys, l’economia catalana ha evolucionat millor que l'espanyola en activitat, creació d’empreses, inversió estrangera, exportació o l'ocupació. L'exdegà del Col·legi d'Economistes de Catalunya, Francesc Raventós, assegura que és evident que el procés independentista no ha afectat negativament les empreses i que la imatge internacional de Catalunya és molt positiva.

Les empreses, especialment les grans, s'adapten als canvis polítics allà on estan instal·lades. La independència no seria un problema. “Catalunya, en formar part de la UE des del 1986, no tindria la necessitat de fer cap reforma d’adaptació”, explica. “L’efecte real del procés en les empreses situades a Catalunya fins avui es pot considerar irrellevant. L’aposta dels inversors és que el procés sobiranista va per llarg i que en qualsevol cas acabarà amb algun tipus d’acord polític i econòmic que minimitzarà els possibles efectes negatius que es puguin produir”.

19 veus autoritzades i un únic veredicte: "una Catalunya independent seria viable econòmicament" i els costos d'arribar-hi serien moderats i assumibles a mig termini. També hi ha consens en què Catalunya seria un Estat membre de la UE si ho vol. Queda un últim interrogant, però: com es resoldran els problemes polítics? Els autors insisteixen que el diàleg i la negociació entre Espanya, Catalunya i la Unió Europea son les millors eines perquè tothom hi surti guanyant. 

Font: El Nacional.cat

Ull viu! Enquestes favorables?

El 47,7% dels catalans vol la independència

 i el 42,4% la rebutja

L'opció independentista s'imposa per primer cop en els darrers anys en el CEO, després que fa un any els favorables a seguir a l'estat espanyol s'imposessin per set punts de marge

Els favorables a la independència s'imposen amb claredat als contraris, segons el segon baròmetre del Centre d'Estudis d'Opinió (CEO) del 2016, fet públic aquest divendres. Així, un 47,7% dels catalans afirmen que sí que volen la independència, mentre que un 42,4% responen que 'no'. És el primer cop que l'independentisme s'imposa des que es fa aquesta pregunta -que no fa referència a un hipotètic referèndum-, després que el baròmetre del març dibuixés un empat tècnic.

El primer cop que es va preguntar sobre la independència en relació a si es vol aquesta o no, en lloc de referir-se a un hipotètic referèndum o al 9-N, va ser el febrer del 2015. Llavors, un 48% va rebutjar-la i un 44,1% li va donar suport. Fa un any, el baròmetre dibuixava una victòria encara més clara del no, amb el 50% dels suports, i un 42,9% a favor del sí. Des de llavors, el resultat s'ha anat ajustant més fins que aquesta vegada, per primer cop, s'han imposat els favorables a la independència.

Per partits, un 90,4% dels votants de Junts pel Sí afirma que vol la independència, així com el 89,3% dels de la CUP. Pel que fa a Catalunya Sí que es Pot, un 30,5% donaria suporta la independència i un 55% la rebutjaria. De fet, el director del CEO, Jordi Argelaguet, destaca que el percentatge de 'comuns' favorables a la independència ha crescut quasi 10 punts respecte l'anterior baròmetre, cosa que atribueix als resultats del 26-J i a la inexistència d'una majoria per canviar l'Estat des del Congrés. La resta de partits, de fet, responen que 'no' per una àmplia majoria.

A l'hora de preguntar sobre diverses opcions, un 41,6% dels catalans creu que caldria un estat independent, un 20,9% reclama un estat dins una Espanya federal, un 26,5% vol que Catalunya segueixi sent una comunitat autònoma i un 4% voldria que fos una simple regió. Els votants de Catalunya Sí que es Pot es decanten prioritàriament pel federalisme (42,6%), a diferència dels del PSC, que en major mesura defensen la fórmula de la comunitat autònoma (44,4%) que la de l'estat federal (40,5%).

Font: Ara.cat

Maniobres al Parlament

Filibusterisme al Parlament

«Hi ha qui intenta endarrerir l'avenç del camí cap a la independència amb tàctiques dilatòries de curt recorregut. Prefereixen una Espanya del PPSOE a una Catalunya republicana i independent»

Mentre a Madrid s'entretenien amb la litúrgia parlamentària de la constitució del Congrés i el Senat, incloent-hi la designació de les seves autoritats, Catalunya feia aquesta setmana un avenç seriós en el camí cap a la independència. 

La comissió parlamentària del procés constituent, presidida per Lluís Llach, ha presentat les seves conclusions, que dibuixen de manera clara de quina manera aquest país farà el pas definitiu de deslligar-se del domini espanyol i constituir-se en república independent. Encara més, s'hi ha inclòs la possibilitat de confirmar la decisió del Parlament amb un referèndum de ratificació posterior a l'aprovació de les tres lleis de desconnexió.

És evident que Espanya reaccionarà –la seva piconadora judicial ahir es va activar de seguida– però ara per ara està massa embolicada intentant formar govern. Mentrestant, aquí a casa nostra, els líders unionistes que ens demanaven el vot el 26J per canviar Espanya i aconseguir un il·lusori referèndum pactat, intenten frenar la voluntat popular expressada el 27S amb pràctiques de filibusterisme parlamentari.

CSQEP intenta frenar l'avenç de la majoria absoluta independentista amb denúncies de falsificació i alteració de les conclusions de la comissió. Només va servir per posar pals a la roda i intentar que no arribin al ple del Parlament per a la seva aprovació abans de l'estiu. El seu marc de referència és una Espanya somiada plena de fraternitat i plurinacionalitat. I si convé, ens va dir Lluís Franco Rabell, haurem d'esperar dues o tres generacions. Sortosament, la maniobra va ser desactivada ahir mateix.

Cada dia sembla més clar: Per als líders de Podemos, CSQEP i En Comú Podem és preferible una Espanya del PPSOE que una Catalunya republicana i independent. "Si hi ha un referèndum, insistirem amb l'aposta per un Estat plurinacional i votarem No a la independència", declarava obertament un dels seus dirigents aquest cap de setmana. Esperem que molts dels seus votants obrin els ulls i se sumin a l'únic projecte amb possibilitats reals d'èxit i que només depèn de nosaltres: la independència.

Germà Capdevila

Periodista

Nació Digital.cat

Que es cou als diferents mitjans catalans després del 26J

IMPRESSIONS DES D'AQUÍ, DESPRÉS DE LES ELECCIONS

 A ESPAÑA DEL 26 DE JUNY

Adéu referèndum pactat! Hola de nou, mandat del 27-S!  de Germà Capdevila al NacióDigital.cat


Res de nou a ponent  de Víctor Alexandre al Mon.cat


‘No se puede’: reformar Espanya és una missió impossible  de Vicenç Partal a vilaweb.cat

Tot igual per fer-ho tot diferent de Salvador Cardús a l'ARA.cat

Rotund fracàs de l'esquerra de Ramón Cotarelo a Mon.cat


Espanya, un cas perdut  d'Andreu Mas a lliureimillor.cat


Un mapa, dos països i un sol estat d' Antoni Bassas a l'ARA.cat

Molt soroll per no res  de Martí Gironell al Mon.cat

Reflexió positiva en moments difícils

«Eppur si muove»

Em sap greu pels tremendistes i els pessimistes. Avui m'ha sortit un article optimista. I això que el cap de setmana ha estat com ha estat... Ja fa uns mesos que hi ha un cert (un molt, vaja) interès a fer-nos creure que el procés cap a la independència del nostre país està, com a mínim, en un impasse. Bé, fins i tot hi ha qui defensa amb vehemència que és un tema gairebé tancat. No diré que l'espectacle de determinats socis de l'Assemblea Nacional Catalana (ANC)... o més ben dit, l'intent de determinats quadres de determinats partits per controlar l'ANC –partits, tot sigui dit de passada, que poden acabar ben escarmentats d'aquesta operació–, els desacords entre els socis del govern de Junts pel Sí en determinats aspectes –els impostos, per exemple– o els veritables problemes en la internacionalització del procés –què ens esperàvem? El món, per definició, és unionista–, no ens ajuden el més mínim.

Però tot plegat és, en un procés com aquest, més que relatiu. Mai, mai, ni en els nostres somnis més humits, havíem cregut que podríem estar tan a prop de l'objectiu, de l'alliberament nacional. Però per arribar-hi cal seguir remant, i remant de valent. Més enllà del soroll, i sobretot del soroll preelectoral, hi ha gent remant. Hi ha la gent de l'ANC, la mateixa disposada a fer el que calgui pel país cap de setmana rere cap de setmana i que quan veu un periodista li diu “vostè ens pot explicar què passa a l'Assemblea?” perquè no entén, ni li interessa, el moviment entre partits. La que, des dels ajuntaments, se la juga pel simple fet d'aprovar declaracions polítiques. I, encara que es vulgui desqualificar, la que, al Parlament, treballa en la redacció de les tres lleis claus, les d'hisenda pròpia, seguretat social i procés constituent, per al camí cap a la independència. Tot plegat amb la intenció de crear les bases d'un procés constituent, de carrer, que reculli les idees i voluntats de la gent que és independentista i de la gent que vol un país millor però que encara dubta si això es pot fer amb algun tipus d'unió amb l'Estat espanyol. Vaja, que el procés està aturat. I tant. Manllevant Galileu Galilei, però, “tot i això, es mou”.

Joan Rueda
Font: elPuntAvui.cat

Independents si, desunits, no

Un desafiament a l’ANC

«Això que fan aquests vint-i-dos candidats és un desafiament directe a l'ANC. Un desafiament, si més no, a allò que ha estat l'ANC fins ara, a les seues regles, al seu funcionament i a les seues maneres de fer»

La situació del país és ben curiosa. A la superfície, s’hi veu un acord parlamentari més o menys travat entre Junts pel Sí i la CUP i un govern de Junts pel Sí que funciona de manera cohesionada. Però per sota hi ha molts bastons, posats amb més elegància o no tanta, segons els casos. La batalla pel control de la situació i sobretot pel control de les organitzacions i les institucions independentistes és un fet innegable.

I la cosa ja no afecta els partits polítics, només. Perquè l’ANC viurà també un procés electoral el 14 de maig i coses que fa quatre dies eren simplement impensables avui apareixen a la llum pública, amb la voluntat de forçar nous espais de normalitat. Així, vint-i-dues persones que es presenten com a candidats a les eleccions dins l’ANC van sorprendre despús-ahir amb un manifest irrellevant en termes intel·lectuals però que té la funció de fer visible que van junts, que són un equip.

La cosa no tindria gaire importància si no fos que els estatuts de l’Assemblea prohibeixen explícitament que es presenten grups o llistes tancades, precisament per evitar el control de l’ANC per algun grup organitzat. L’article 6.3 diu fins i tot que no es permetran ‘ni noms d’equip ni altres indicadors de grup’. I què és la publicació de l’article signat per 22 candidats si no una evident ‘indicació de grup’?

Podem estar d’acord o no amb el reglament de l’ANC, i personalment he de dir que el trobe excessiu en molts punts. Però això que fan aquests vint-i-dos candidats és un desafiament directe a l’ANC. Un desafiament, si més no, a allò que ha estat l’ANC fins ara, a les seues regles, al seu funcionament i a les seues maneres de fer.

Un lúcid apuntament d’ Enric Blanes, membre de l'ANC,  a VilaWeb ja ho deixava clar ahir. La reacció de les bases de l’ANC, com era previsible, ha estat de prudència –perquè hi pesa molt l’ànim d’evitar l’enfrontament. Tanmateix, el problema que hi veig és que mentre alguns exageren la prudència uns altres ho aprofiten per exagerar l’audàcia. I van obrint escletxes, l’una rere l’altra, allà on abans ningú no veia possible cap mena d’enfrontament interessat.

Vicenç Partal

Editorial Vilaweb

Tossudament alçats,seguim Muriel!

Puigdemont serà el president 

de la independència

«Les forces vives de l'estat espanyol volen destruir el poble català sense contemplacions. No hi ha gens de voluntat d'entesa»

Puigdemont serà el president de la independència. Espanya ha decidit que vol empènyer Catalunya a una derrota absoluta. Les forces vives de l’estat espanyol volen destruir el poble català sense contemplacions. No hi ha gens de voluntat d’entesa. Fins ara han mantingut les formes educades tant com han pogut. Però no aguantaran gaire més. I això els farà perdre. I l’actitud de Puigdemont els fa sortir de polleguera. I quan dic Puigdemont vull dir molt més que Puigdemont. Parlo de l’actitud que ha portat Catalunya a la porta de la independència en tan poc temps. Algú s’atreveix a tornar cinc anys enrere? Recordeu a quina distància vèiem la independència? I es van activar aquells somriures que van respondre a la sentència ignominiosa contra l’estatut que ja havia passat pel ribot espanyol. I les boques somrients no van abaixar mai la guàrdia. I som ací.

Què manca ara? Una mica d’orgull per la feina feta. Saber viure amb satisfacció la feina feta i el camí avançat. Que queda un últim esforç? Completament cert. Però hi ha ningú que dubti que el farem? Jo n’estic convençut. I estic convençut que quan tornem a passar per les urnes, la barrera psicològica del 50% serà clarament superada. Tot el castell de cartes de les reformes d’Espanya s’haurà ensorrat. La pastanaga s’haurà florit. I tothom sabrà que l’única ruptura real és la que farà Catalunya respecte del règim del 78, pura continuació de quaranta anys de franquisme.

Manca orgull per la feina feta i capacitat de reivindicar-se. Tots. Els partits que han propiciat l’avenç. Convergència, Esquerra, CUP i Demòcrates. Que se les han fotut els uns contra els altres? És clar. Són partits, i això ja sabem què significa. Però han empès molt. També les grans entitats, estrelles d’aquesta aventura. ANC i Òmnium. Que sí! Que sobretot és mèrit seu! Que vol dir de tota la seva gent. I també totes les entitats (milers!) més petites, que hi han posat el coll, organitzant actes, parades, picant portes, debats, etc. Que no hi ha tribunals que us puguin frenar! Que aquesta és la força de Catalunya. El seu colossal teixit social i cultural. I també molts noms propis. Professionals que han donat la cara. Pensadors. Intel·lectuals que han posat lletra a la música de tanta gent. Totes aquestes hores de més a més trepitjant tots els racons del país a hores intempestives. Perquè el futur s’ho val. I els qui ens han precedit, també.

I també cal tornar a sortir al carrer. I cal recuperar el tremp. I la iniciativa. Que sí, que alguns aniran a votar i uns altres, no, el 26 de juny. Però que això d’Espanya ja va quedant enrere. I no ens ha de fer perdre la son. Perquè ja ens anem independitzant mentalment de tot allò. D’aquell món d’hostilitat permanent. Que aviat serem veïns i tot serà diferent. Que ens fa il·lusió de construir el nostre país. I decidir com el volem, sense que ningú ho decideixi per nosaltres. Que volem poder parlar clar. I posar el nom a cada cosa.

Ens cal sortir al carrer i ens cal viure plenament aquesta història. Així en minúscula o la Història majúscula, que ja l’escriuran els nostres fills i els seus fills. Però que l’anem construint nosaltres perquè ho hem decidit. Unilateralment. Multitudinàriament. Col·lectivament. Com un poble. Sense ingenuïtat. Però, com volia la Muriel, som aquí tossudament alçats.

PereCardus
, periodista

Suport de l'ANC a la llei 24/2015

L’ANC defensa que el Parlament 
torni a aprovar la llei 24/2015
 com a “gest inequívoc” per reafirmar-la

El president de l’ANC, Jordi Sànchez, ha apostat que el Parlament torni a aprovar la llei 24/2015 com a “gest inequívoc” de la voluntat de no deixar “abandonats” els col·lectius vulnerables. Hores abans de la cimera per abordar el recurs parcial del govern espanyol a la llei d’emergència social, Sànchez creu que aquesta seria una bona iniciativa. De fet, creu que caldran “mesures clares” per part del Govern i dels ajuntaments. “Si vol dir desobeir, voldrà dir desobeir; si vol dir fer noves normatives, doncs voldrà dir fer noves normatives”, ha posat sobre la taula el president de l’entitat sobiranista. En una entrevista a Catalunya Ràdio aquest dimarts, ha afegit que veurien “fantàsticament bé” que es tornessin a aprovar totes les lleis paralitzades pel TC. En concret sobre la d’emergència social, ha convidat el Parlament a ratificar-se de manera “exprés” i ha instat Govern i ajuntaments a “alinear-se” perquè es pugui aplicar.

El president de l’ANC ha qualificat el recurs de divendres “d’exemple dolorós” perquè “vol tancar les oportunitats” que va legislar el Parlament a través d’una ILP per un debat competencial. Per això, Sànchez ha demanat “mesures clares” de les institucions catalanes i ha qualificat de “bona iniciativa” que el Parlament tornés a aprovar la llei 24/2015. També ha posat sobre la taula la desobediència o tornar a fer normatives per revalidar els aspectes recorreguts. Preguntats sobre si seria partidari que el Parlament ratifiqués les normes tombades o paralitzades pel TC, Sànchez ha respost que ho veurien “fantàsticament bé”. Al detall sobre la d’emergència social, ha recordat que encara no està admesa a tràmit i per això ha instat el Parlament a posicionar-s’hi a favor “de manera exprés”. Per tot plegat ha fet una crida a ajuntaments i Govern a “alinear-se” per trobar els instruments que permetin dur a la pràctica la llei d’emergència social.

Resposta al TC

La resposta al TC serà una nova llei urgent contra la pobresa energètica

'No es tracta d'un conflicte entre institucions sinó que afecta gent vulnerable'

Puigdemont ha dit després de la reunió sobre la defensa de la pobresa energètica que el parlament aprovarà una nova llei ‘que reguli els drets que el govern espanyol ha volgut limitar presentant un recurs al TC‘. També ha dit que no es tracta d’un conflicte entre dues administracions, si no d’un conflicte que deixa afectada molta gent en situació vulnerable. A partir de demà, el departament de Governació, Administracions Públiques i Habitatge, el grup que va promoure la ILP prèvia a la llei i el Consell de l’Advocacia Catalana començaran a treballar per elaborar la llei que es tramitarà per lectura única, la manera més ràpida d’aprovar una llei a través del parlament.

Puigdemont ha comparegut breument després d’una reunió que ha durat unes dues hores. Una reunió que ha qualificat de ‘llarga, intensa, molt enriquidora i molt útil’. Ha anunciat dos acords. En primer lloc, es produirà una primera reunió de govern, entitats socials i assessorament legal per començar a treballar en una llei que ràpidament pugui ser aprovada pel parlament que esquivi el recurs del govern espanyol, però també que ‘fusioni’ en una sola normativa tots els instruments relatius a l’habitatge i la pobresa energètica que estan recorreguts o que no ho estan. L’objectiu és ‘posar-ho tot plegat per dotar la gent que ho ha d’aplicar de les eines que ens permetin continuar donant una resposta de país amb arguments jurídicament sòlids’, ha explicat el president, que ha remarcat que això es farà ‘de manera molt ràpida’.

I és que ha constatat que en la reunió s’ha expressat el temor que tenen batlles i entitats d’una ‘onada de desnonaments’ arran del recurs del govern espanyol, un fenomen que s’havia aconseguit ‘contenir’ en els últims temps. ‘Hem d’actuar molt ràpidament’, ha insistit.

En paral·lel, aquest dimecres es fusionaran en un sol òrgan la taula de desnonaments i la taula de pobresa energètica sorgides del ple de la pobresa.

Després de donar les gràcies a tots els participants, especialment als que ‘ho tenien més difícil’, ha celebrat que tothom hagi entès ‘que malgrat les discrepàncies polítiques, aquest era un dia important per enviar un missatge que aquest és un assumpte que ens preocupa a tots, que no és un conflicte estrictament entre dues administracions, de naturalesa jurídica, entre dos ideologies o partits, sinó que és un conflicte que deixa entremig moltíssima gent vulnerable’.

També ha valorat especialment l’aportació que han fet els batlles, que han fet un ‘retrat molt més enfocat de la realitat’, ja que són els que estan ‘donant la cara cada dia i aguantant els efectes devastadors de la crisi’. Puigdemont ha remarcat, a més, la ‘diversitat ideològica i territorial’ present a la cimera.

La batllessa de Barcelona, Ada Colau, ha demanat que la taula de coordinació que fusiona la de pobresa energètica i la de desnonaments, fixi una data properament per concretar un conveni i convocar les entitats subministradors per garantir que no es produeixin talls de subministrament als col·lectius més vulnerables. ‘No hi ha motiu per no fer-ho, hi ha urgència per fer-ho’, ha advertit. Per això creu que la taula d’aquest dimecres ha de traslladar com a missatge tant que pel món local no ha canviat res, malgrat el recurs al TC contra la llei d’emergència social, com que desplegaran els instruments que tinguin a l’abast. ‘Per nosaltres aquesta llei [24/2015] és com si seguís plenament vigent perquè la necessitat és plenament vigent i perquè esperem que la legalitat es restauri amb normalitat aviat’, ha conclòs.

Vilaweb

Eleccions ANC

Transversalitat i ANC

Políticament parlant, és un concepte que utilitzem des de fa poc. A la Declaració fundacional de l'ANC, aprovada en la Conferència nacional per l'Estat propi, a finals d'abril de 2011, i adoptada per l'Assemblea fundacional de l'ANC un any després, aquesta paraula no surt enlloc.

Conceptes que ara associem a transversalitat, com unitat i pluralitat ja s'hi esmenten quan es defineix el caràcter que ha de tenir la organització popular i democràtica que es proposa posar en marxa.

El problema, per tant, no està en la transversalitat sinó en la capacitat d'aconseguir la unitat de la pluralitat de gent, amb ideologies i interessos molt diferents, que persegueix el mateix objectiu: la independència nacional"

M'atreveixo a afegir que la transversalitat no ha de comportar ni paràlisi ni neutralitat, ja que llavors significaria que per mantenir la unitat i la pluralitat és millor baixar el llistó de les exigències en el camí a la independència i, per reducció a l'absurd, la transversalitat ens podria dur a la renúncia de l'objectiu principal. Una cosa molt diferent és que no siguem capaços de mantenir la lluita molt intensa sense posar en risc la pluralitat i la unitat. El problema, per tant, no està en la transversalitat sinó en la capacitat d'aconseguir la unitat de la pluralitat de gent, amb ideologies i interessos molt diferents, que persegueix el mateix objectiu: la independència nacional.

Però també ens podríem plantejar si dins d'aquesta diversitat –pluralitat d'interessos- hi ha grups o persones que no els convé mantenir aquesta unitat perquè xoca frontalment amb alguns dels seus interessos més o menys explícits o, a l'inrevés, si hi ha grups o persones que s'escuden en la unitat per mantenir indemnes els seus interessos grupals, o partidistes.

Desitjo que no s'acabi produint aquesta lluita interna per dividir l'ANC en dos grans blocs i neutralitzar-la potser definitivament"

El camí a la independència és cada cop més complex i cal entendre què està passant realment si volem arribar al destí previst. I les eleccions al Secretariat Nacional ens poden ajudar a entendre-ho. Hi posem noms i cognoms?. De moment, potser no caldrà, però com a mínim hem de conèixer les estratègies dels diferents partits en relació a aquestes eleccions.

La CUP no té una posició única en el paper que ha de jugar en aquestes eleccions, com tampoc el té en molts altres aspectes, i potser per aquí "plora la criatura". Sovint ha vist l'ANC com l'embrió del moviment de masses del que caldrà dotar-se per fer la revolta imprescindible per canviar les coses de debò i totes alhora, però en veure que l'ANC no entrava (almenys fins fa ben poc) en aspectes relacionats amb la revolta social, també l'ha considerada com una nosa per a la revolució tal com la conceben molts dels seus dirigents (que n'hi ha i ho són, per molt que intentin canviar els noms de les coses). Per tant, hi ha un sector de la CUP que veu la necessitat de treballar-hi per anar-la portant cap a les posicions radicals que els convé com a partit d'avantguarda que se senten, i hi ha un sector que prefereix combatre-la dient que és una organització petitburgesa al servei de la dreta. Vaja, unes lectures força arcaiques tal com ho veig jo i ben allunyades de la veritable "lluita de classes" que s'està produint avui en dia.

La visió d'ERC és ben diferent. L'ANC va posar-se en marxa els primers anys (2010-2011), gràcies a molts militants desencisats del paper d'ERC en el govern tripartit i per l'abandonament real de l'objectiu de la independència, almenys a curt termini. Després, amb l'arribada d'en Junqueras i la Marta Rovira, la moral de molts d'aquests militants va anar canviant, tot i que la majoria està molt tensionada perquè no acaba de veure la poca voluntat unitària de l'actual direcció. Molts tenen exemples suficients que il·lustren aquesta afirmació, i viuen amb dificultats i una certa contradicció les ganes d'esdevenir la força hegemònica a Catalunya a base d'ensorrar el principal rival, CDC. La majoria d'aquests "dobles militants" (d'ERC i de l'ANC) consideren que l'ANC ha servit per arrossegar CDC a l'independentisme més o menys desacomplexat i estan convençuts que sense Convergència no hi ha independència. I veuen amb preocupació que l'estratègia d'ERC passi per la confrontació electoral sempre que puguin, que ha estat sempre a excepció del 27S, en que el paper de l'ANC va ser determinant per forçar Junts pel Sí. Una feina feta amb presses i sense treballar-ho gaire bé, tendint a convertir-ho en una coalició dels dos grans partits, adornada amb alguns independents de renom i altres de més o menys orgànics i, per tant, prescindint d'estructurar-ho com una gran candidatura de país, amb un paper molt més reduït dels partits.

Convergència, en general, ha fet poc soroll i ha deixat que l'ANC fes el seu camí. Ho ha fet, sobretot, per dos motius: perquè la majoria de la seva gent no està acostumada al treball militant, i encara menys a la "doble militància", i perquè als seus dirigents ja els estava bé aquesta feina unitària de l'ANC i si la unitat teia traducció electoral, molt millor, perquè permetia amagar la lenta però clara davallada del suport electoral a CDC.

Si no som capaços de superar aquest marc d'actuació, la confrontació electoral i política entre aquestes formacions no només afavoreix la transferència de vots d'uns als altres, que si fos només això no perjudicaria al procés, sinó que té efectes colaterals que sí que l'afecten, i negativament. Per manca d'espai i perquè té a veure amb les eleccions al Secretariat nacional de l'ANC que s'han de celebrar el proper 14 de maig, només em centraré en un d'aquests efectes.

L'estratègia de la confrontació partidista necessita la neutralització de l'ANC per evitar que torni a succeir el que va passar el 27S. Aquesta neutralització ja va començar a deixar-se veure poc abans del que acabaria sent la consulta popular del 9N de 2014, però ha anat prenent força i ara, de cara a les eleccions internes, sembla que valgui tot o quasi tot. Des de la demagògia més barata fins a l'acusació de servilisme a l'oponent. I no s'hi val!. Hem de dir prou!. I només podem fer-ho recuperant la transversalitat de debò, sense subordinació a cap partit i tornant a liderar el procés cap a la independència. I això no s'ha de fer només amb frases retòriques que persegueixen la confusió dels votants, sinó amb propostes clares que assegurin el treball unitari de totes les forces polítiques i socials favorables al gran canvi que volem pel nostre país, un canvi que de la mà de l'alliberament nacional ens condueixi a les profundes transformacions polítiques i socials que la societat catalana necessita per sobreviure.

El 14 de maig, a les eleccions internes de l'ANC ens hi juguem molt, el país s'hi juga el seu futur. Necessitem l'entesa de les forces polítiques i socials amb les nostres institucions nacionals i municipals i això només passarà si l'ANC torna a ser el motor del procés i els partits no poden neutralitzar-la, ni per activa ni per passiva.

Desitjo que no s'acabi produint aquesta lluita interna per dividir l'ANC en dos grans blocs i neutralitzar-la potser definitivament. confio en que els candidats actuals sabran fer el que s'ha fet durant les quatre eleccions anteriors, en les que l'entesa s'ha acabat imposant, però desitjo amb tota la força que tots plegats sàpiguen trobar el camí per tornar a ser el veritable motor del procés d'independència. La societat civil va començar aquest procés i n'és la garantia màxima. Sense el seu impuls, cap govern ni cap parlament pot fer-hi res.

Pere Pugès i Dorca

Cofundador de l'ANC