El relat de les 52 hores per anar de Soto a Lledoners
(per Jordi Turull pubilicat a El Nacional el 26 de juny de 2019)
Dilluns, 24 de juny del 2019
Avui ens hem llevat pensant que seria un dia normal i que a Catalunya tothom dormiria fins tard per l’endemà de la revetlla, i amb el dol de l’accident a Costa d’Ivori amb la tràgica mort de la sotsdirectora de l’escola Canigó i diverses alumnes ferides.
Cadascun dels set érem fent les nostres coses quan a les 11,15 ens han cridat per megafonia. Tothom ens havia dit que en principi marxaríem dimarts i aniríem de Soto a Zuera i d’allà cap a Catalunya. Doncs no, a les 11,15 ens han dit “prepareu i recolliu tot el que teniu, que marxeu avui cap a Valdemoro”. Hem quedat sorpresos però, per altra banda, amb ganes de començar a marxar.
Quan t’avisen que marxes de cunda (transport de presos en el seu argot) et tallen immediatament les comunicacions. No pots trucar. Mentre comença la típica discussió de què podem portar i deixar i qui ens ho pot venir a buscar. En Cuixart i jo dissimuladament ens hem escapat del grup que discuteix i aclarim coses amb el funcionari, per veure si encara podíem trucar i avisar que marxàvem.
I, sí! He pogut parlar amb la Blanca i avisar-la i que ella avisés la resta. Ella tampoc en sabia res. En Cuixart no ha pogut parlar amb la Txell, i al final no han tallat les comunicacions i tots han pogut trucar. Molt millor. L’altre cop no va ser així i la sensació d’impotència és molt gran, de no poder avisar a casa.
El que et pots endur reuneix dues condicions: 1/ Tot el que hi càpiga amb les bosses que vulguis dins una bossa grossa d’escombraries industrials. 2/ El màxim de pes és de 25 Kg. Sembla molt 25 Kg però el paper (llibres, cartes, etc.) pesa molt.
L’altra discussió ha estat perquè volíem autoritzar dues persones perquè ens vinguin a recollir l’ordinador i la TV, que no pots portar a la cunda. Com sempre, la primera reacció és que no ens deixaven. Com sempre, després d’insistir i posar-hi sentit comú, t’acaben dient que sí (presentant unes instàncies, és clar!).
Hem començat a recollir les coses. Alguns presos s’han ofert i ens han ajudat.
A les 14,15 h. hem anat a ingressos a empaquetar ordinadors i TV i alguna bossa que deixarem aquí a Soto la vindran a recollir unes persones autoritzades. Aquest cop ha estat el Raül qui ha lligat aquest tema. Així ens evitem que els nostres paquets voltin per mitja Espanya fins que al cap de no sé quantes setmanes t’arribin a casa o a Lledoners.
A les 14.40 hem tornat al mòdul i, oh sorpresa, no ens han guardat dinar. Hem menjat el que se’n diu sobres. Allò que teníem comprat a l’economato i que no havíem gastat. En el meu cas he dinat kikos i galetes. Tot el que tenien els altres era amb formatge... Tampoc era gana el que teníem, per tant, cap problema. Allà les 15 h. ens han fet pujar a la cel·la com sempre fins a les 16.30h. Però és clar, a la cel·la sense res (tot estava ja en bosses), sense TV. La sensació era molt estranya. He mirat de fer migdiada però no he pogut. Era una sensació estranya. Com de comiat entre el Chabolo (cel·la en vocabulari carcerari-taleguero) i un mateix.
Al final, aquest petit espai on hi passes tantes i tantes hores sol i que t’ha vist trist, content, plorar, nerviós, apàtic, etc., i que te l’has arreglat i decorat al teu gust (amb les fotos i els dibuixos més apreciats, i artefactes per penjar la bugada, etc) forma part de tu mateix, i era el moment d’acomiadar-te d’això que t’has fet teu aquests darrers cinc mesos.
A les 16,30 han obert com sempre les cel·les i la baixada ha estat emotiva. Tothom s’ha vingut a acomiadar amb grans encaixades de mans i abraçades. Tothom sense excepció. La frase més repetida, “ens veiem al carrer!”. Crec que tots ens han acabat apreciant, com nosaltres a ells.
Hem pogut tornar a trucar a casa més d’un cop fins que a les 17,50h ens han dit que marxem amb la bossa grossa cap a ingressos. Allà, el primer que fan és mirar que no passis dels 25 kg. Òbviament, al mòdul no hi ha balança, i ho fas a ull. Si a ingressos veus que sobra pes, has de deixar coses. En Junqueras i en Sànchez els sobra molt de pes, entre 16 i 18 kg.; el Raül, clavat com sempre, 24,9 kg.; en Cuixart i en Forn, per sota dels 24 kg. I en Rull i jo, catàstrofe total, sobretot el Josep, que portava 30 kg. Torna a obrir bossa i deixa coses. A mi m’ha salvat portar la màquina de les apnees fora de la bossa gran. Llavors hem passat a recollir el peculio , els diners que ens han sobrat. Feia tant de temps que no vèiem bitllets i monedes que ja no ho recordàvem. El màxim que et donen són 100€. Si en tens més te’ls ingressen ells a Lledoners.
D’aquí cap a huellas i a carregar els 25 kg a dins de l’autocar de presos. Et registren i cap amunt. A dins d’aquell habitacle tan minúscul incomunicats entre nosaltres. El d’avui és molt més vell que el darrer, i brut i amb un aire fred que et congela. En Cuixart, que és previsor i molt fredolic, porta una jaqueta semipolar, algun altre també portava jaqueta, però la majoria no.
A les 18,35h surt el bus. Adéu Soto del Real! Esperem que sigui el darrer cop! Aquest bus és molt vell per dins i ple de pintades. No hi ha cinturó de seguretat, la qual cosa et permet posar-te dret i mirar per una petita finestra, molt petita enmig de molts foradets d’una placa metàl·lica. Hem pogut veure cinc o sis càmeres de TV a la sortida.
A les 19,35 hem arribat a la presó de Valdemoro. El viatge s’ha fet curt. Venim entrenats de tantes cundas al Suprem... Valdemoro, al Raül i a mi, ens porta molts records. Va ser la primera presó on ens van portar aquell fatídic 2 de novembre del 2017, hores abans de ser traslladats a Estremera.
Teníem el dubte de si ens portarien emmanillats o no. I ha estat que no.
Amb aquest ja és el tercer cop que passo per Valdemoro. La segona vegada va ser quan vam tornar a Catalunya des d’Estremera. Aquell cop va ser amb el Quim i el Josep. El Josep i jo vam dormir junts i al Quim li va tocar dormir amb un “pres de companyia” que es deia, i que era, diguem-ne, “molt i molt peculiar”. Avui li fèiem broma al Quim dient-li que li tocava dormir altre cop amb el Modesto. Molt peculiar, però molt atent, i sobretot amb el Quim.
Dit i fet! Quan el funcionari ens ha dit com ens tocava dormir ha dit “Sànchez con Cuixart, Junqueras con Romeva, Rull con Turull i Forn con Modesto!”. Amb el Josep ens ha agafat un atac de riure que no podíem parar. Ningú entenia el perquè, sols el Quim. Al final, però, s’han canviat els emparellaments. El Modesto, al portar-nos a la tercera planta, ell no hi va poder pujar per un problema de salut, i li va demanar a un altre pres, el Mohamed, que hi anés. El Raül va fer de voluntari i, en comptes del Quim, hi va dormir ell. Total, que al final van dormir el Cuixart amb el Junqueras, el Sànchez amb el Quim, i el Josep i jo.
Ens han fet agafar el sopar per portar a la cel·la. Arròs, com sempre, amb tomàquet i ous remenats i una pera. A les 8h ja érem tancats a la cel·la i fins l’endemà. Valdemoro no té dutxes a la cel·la. Ens han deixat pujar l’imprescindible (necesser, etc.). El Josep ha pogut pujar una ràdio petita. Hem posat música, Los 40 clásicos, i una mica de l’Àngels Barceló de la Cadena SER. Poc, per no atabalar-nos més del compte. El Josep no se’n pot estar. Es castigava molt amb les notícies a Soto. Cada matí tots rient li dèiem “Què diu la Pepa Bueno i a la nit la Barceló?”. I amb la cara ja pagava. En el meu cas, m’he volgut abstreure al màxim de sentir especulacions i males notícies o com ens diuen de tot i més sobre nosaltres. Miro i escolto titulars i punt. A Soto m’he enganxat a les sèries més rares de DMAX, MEGA o TEW i alguns magnífics reportatges de La Otra (el 33 de TeleMadrid) i això sí, pel·lícules. Feia d’informador de la colla de pel·lis que feien cada dia.
A les 21,18h han passat a fer el recuento. Aquí el fan mirant per una petita finestra que hi ha a la porta de la cel·la. Ens han dit que demà a les 8 del matí surt la cunda cap a Zuera. Fa calor, costa dormir, suposo per les ganes d’arribar i tornar a Catalunya.
Dimarts, 25 de juny del 2019
Ens despertem a les 7 hores pensant tot el que cal fer per si a les 8 sortim. Cosa que no ha estat així ni de bon tros. A les 7.45 han fet el recuento. Òbviament el Josep m’ha posat “na Pepa Bueno”. Pel seu programa ens hem assabentat que “les noies”, la Carme i la Dolors, faran el trajecte directe a Catalunya. Molt millor!!! Fins a les 8.40 no ens han obert la cel·la per sortir. Ens han fet deixar els llençols, tot, i ens han donat un paquetet de galetes i “un café” i no entenc per què en diuen café si és amb llet. He preguntat si podia ser cafè sol i amb la mirada ja m’han contestat. Ens han portat a una petita sala d’espera per presos, per prendre l’esmorzar i esperar. Ha aparegut el Modesto per dir-li al Quim que li escrigui... Ell ha aprofitat per demanar biodramina per al viatge. Ahir, ell i el Josep es van marejar una mica. I li ha portat. Molt atent...
A les 9.30 carreguem paquets i cap al bus. Quan em diuen l’habitacle adjudicat, entro i veig a terra una taca que semblava una "tifa" grossa. L’hi dic al guàrdia civil i em canvia de lloc. Llavors truca enfadat i em diu que és rovell i que si ho volem comprovar. Li dic que no, que gràcies. Al bus anem el Raül amb el Josep, l’Oriol sol, Cuixart amb el Quim i en Sànchez i jo. Llavors han entrat uns 8 presos més. Molt divertits per com es criden d’un costat a l’altre del bus. És curiós, abans d’entrar al bus t’escorcollen i et diuen que està prohibit portar encenedors, tabac, boli, etc. Un cop arrenca el bus, els presos, cridant es passen per sota de les divisòries dels habitacles l’encenedor i el tabac, i els policies, no sé...
Hem parat a Daroca a recollir algun pres més. Això és prop de Calataiud. Amb el Sànchez durant el viatge hem parlat de temes més personals que no pas polítics. Els altres em feien broma per l’episodi de “la tifa”.
Hem arribat a Zuera cap a les 14.40. Per la finestreta del bus m’ha semblat veure en Quico Sallés. Si no és ell, té un germà bessó i no ho sap.
Ens han fet agafar un altre cop “lo imprescindible”, ens han fet “huellas” i llavors ens han dit que, en no ser parelles, nosaltres triéssim per dormir amb un pres de companyia. El criteri ha estat: aquell que encara no hagi dormit amb un pres que no sigui un de nosaltres. I sols quedava l’Oriol i el Josep. Li ha tocat a l’Oriol. Avui les parelles han quedat a la cel·la: Sànchez amb el Josep, el Raül amb el Quim, el Cuixart amb mi i l’Oriol amb un pres de companyia. A les 15.15, tancats a la cel·la fins demà. Avui fa molta més calor. La cel·la és vella però acceptable. En un petit suro que hi ha ens trobem les següents pintades: “Visca Catalunya Lliure!”, “Canarias Libre”, “Gora Euzkadi”... “No queremos ser españoles corruptos”. No estan gastades, estan senceres. En Cuixart les llegeix i em diu: “Efectivament, Espanya té un problema”.
Ens han portat el dinar. Aquí a Zuera el menjar l’entren a la cel·la per una petita obertura de la porta, però la porta sempre tancada literalment i efectivament a pany i forrellat. Una porta com la de les corts de bestiar. Un gran dinar? Tallarines i pollastre i préssec, un festival!
A les 16.30 passa un xicot i em pregunta si volem alguna cosa de l’ “economato”. Amb el Cuixart hem seguit el festival i hem demanat un gelat. També he comprat cafès, aigua i galetes, per si de cas. Tot per 4,20 euros.
En Quim ens crida per la finestra i em comenta que ha sentit una notícia interessant d’en Zapatero sobre el nostre tema. Tots li diem al Josep que demà escolti bé les notícies.
La tarda apunta que serà llarga com la nit. Aquí a Zuera sí que hi ha dutxa a la cel·la. Ens anirem refrescant. La situació es fa suportable, ens carreguem de paciència per la il·lusió que estem tornant a Catalunya. I pot més això que aquest tortuós i lent viatge. Mentre escric aquest diari, en Cuixart em diu que està escrivint una carta d’amor a la Txell. Em ve al cap que per passar aquestes hores m’he portat el llibre del Basté, Els meus cafès amb gent interessant, que em va regalar i dedicar ell mateix un dia al Suprem en nom de l’equip de RAC1 i li dic que hi ha un episodi dedicat a la Txell. Òbviament l’ha llegit de seguida.
Els presos criden i parlen entre ells des de les finestres de les cel·les. És tot un món. Es donen records d’amics i coneguts dels talegos. Canten els seus currículums carceraris. Tot un submón.
Hi ha dutxa a la cel·la però quan hem volgut dutxar-nos funcionava fatal. Escaldava, el regulador no anava bé i no parava l’aigua. Petita inundació a la cel·la. Un xicot ha vingut a arreglar-ho voluntàriament fora del seu horari. Molt amable.
La tarda, tancats, passa molt a poc a poc. Amb en Cuixart parlem de tot. És el primer cop que coincidim els dos a la cel·la.
A les 19.30 ens han portat el sopar. Només hem agafat la taronja i el iogurt. Hem dinat massa. Ha passat una doctora per veure si calia res. Els de la biodramina n’han demanat. De tant en tant anem dient: “Va, que a aquesta hora demà ja serem a Catalunya”, perquè tantes hores tancats a la cel·la no es facin tan pesades.
Hem estat xerrant una mica de tot fins allà les 22.45h, quan hem decidit provar de dormir malgrat la calor.
Dimecres 26 de juny de 2019
Encara he dormit força bé. Però a les 6.15 h ja no podia més i m’he llevat per mirar el paisatge absolutament àrid i pla, una planura immensa que es veu des de la finestra de la cel·la. M’he llevat amb el sentiment de “va, el pitjor del viatge ja ha passat i avui per fi tornarem a ser a Catalunya! Quantes ganes!”. Lledoners és una presó, però, mira, ets a Catalunya i et sents a Catalunya. I saps que per la família s’han acabat aquelles tortuoses anades i vingudes de Catalunya a Soto. I sents la persona molt més a prop. Tornem amb la sensació d’haver fet els deures ben fets, amb les conviccions intactes i sobretot amb una sensació de gratitud immensa cap a tantes i tantes persones que no han parat d’expressar el seu escalf i suport cap a nosaltres i amb un compromís cada cop més actiu que no afluixa en relació a tot el que va representar i representa l’1 d’Octubre.
Mentre estàs de cunda, no pots trucar cap dia a casa. És de les coses que més empipa. Diuen que és per temes de seguretat. Les trucades és el que més he trobat a faltar.
A les 6.50 ja estem els dos desperts. Ja no podem mandrejar més...
Ens dutxem. Avui no hi ha inundació de cel·la. Esmorzem el cafè, les galetes i el iogurt d’ahir.
Allà a les 7.20 en Cuixart crida el Josep i li pregunta per la finestra: “Josep! Què diu la Pepa Bueno?”. I sembla que no gaire res de bo respecte l’independentisme i nosaltres. Després de cinc mesos, demà si Déu vol, ja podrem tornar a escoltar els Bastés i les Terribes, les Terribes i els Bastés, i veure els telenotícies de TV3, ràdio i televisió en català, que ja en tenim moltes ganes. La versió del que passa a Catalunya explicada per la “cort mediàtica del 155” bàsicament et fa sentir molt foraster. Sentir i escoltar ràdio i TV en català et fa sentir més a casa, i això a la presó és molt.
Nosaltres a les 7.40 h ja estem a punt. Ara falta veure quin horari tenim, que no en tenim ni idea. Encara no han fet ni el recuento a aquella hora.
Ens posem a llegir. En Cuixart el Sàpiens que ha portat i jo he acabat el llibre del Basté. Amb sorpresa veus que surt un episodi d’una trobada de l’Enric Millo, “míster Fairy”, i un servidor. El llibre està molt bé. I et porta molts records i grans personatges (a excepció d’algun, com un servidor) a la memòria. Com que el llibre de l’Antoni Bassas. El llibre et permet fer un tomb per la vida del país i la ràdio dels darrers anys. M’ha agradat molt i, sobretot, [en] llegir-lo, al meu imaginari m’he sentit per una bona estona fora dels barrots i els murs d’aquesta presó de Zuera.
A les 7.47 per sorpresa i sense el recuento, obren la cel·la i ens diuen “venga, venga que se van”. Caram que és d’hora! Que bé! Ens ho fan recollir tot per baixar-ho a baix. Ens trobem tots set a la sala d’espera de presos. Comentem les hores i hores passades tancats a la cel·la. Des d’ahir a les 15.30 h fins ara tancats. Ara veurem a quina hora sortim. El cos i el cor cada cop més a prop de retrobar-se. A Catalunya! Vinga!
A les 8.50 h. Finalment ens han dit que comencem el protocol de marxar, registre, etc.
L’autobús d’avui és molt més nou. Alguns guàrdies civils ens saluden en català i són molt amables. Anem els set sols i cadascú en una d’aquelles gàbies de dins separats.
A les 9h 25 sortim de la presó de Zuera. Per fi! Cap a Catalunya. A les 11 h l’autobús passa l’àrea de servei de Fraga. Hem estat parats 35 minuts. Feia molta calor a dins.
A les 11.40 he vist el cartell de l’autopista que posa “Benvinguts a Catalunya” i el cor ha bategat més fort. A partir d’aquí cada poble que passàvem (hem sortit a Soses de l’autopista per agafar l’autovia que va a Martorell) et porta records, vivències, persones estimades. Ara tot conegut, és estimat, és enyorat. Veure Montserrat és la comprovació que som a prop i a prop de casa.
Arribem a Brians a les 13.35. Ens esperen la directora i gerent i molts i molts mossos. Emotiu i sobretot molt emotiu quan a les 14 h han arribat la Carme i la Dolors. Grans abraçades. Havíem dit que ens veuríem al carrer però no ha estat així. Ara estarem dies sense veure’ns però cada dia ens recordarem. Allà a les 14.10 sortim de Brians. L’Oriol, en Sánchez en un cotxe, el Raül i el Cuixart en una furgoneta blanca i el Josep, el Quim i jo en una furgoneta vermella.
Molts silencis durant el viatge. Mirem el paisatge i a tots ens mouen sentiments intensos. El Josep en passar per Terrassa se li nota emoció. Arribem a Lledoners. Hi ha gent sota un sol de justícia, veiem estelades, que feia temps que no en vèiem. De nou un sentiment d’una immensa gratitud i emoció. Són les 15.06 i arribem al més proper a casa que es pot considerar. A partir d’aquí de nou el protocol d’entrada a una presó. Truco a la Blanca per dir-li: “Ja som aquí”.
