El nostre President legítim és el MHP Carles Puigdemont

PUIGDEMONT O PUIGDEMONT

De les manifestacions multitudinàries que s’han fet a Barcelona per diversos motius, la que tindrà més transcendència europea, i molt especialment a Alemanya, serà sens dubte la d’avui. I després de la marxa que comença a la plaça Espanya, quedarà més clar que mai el lideratge polític de Carles Puigdemont, l'única persona que, ara per ara, està en condicions de decidir cap a on dirigeix el país. On s’hi ha d’anar i com. I això no és una opinió, és la conclusió a la qual s’arriba en comprovar fàcilment que no hi ha cap més alternativa.

La manifestació d’avui no és per la sobirania ni per la independència. És, tal com figura a les pancartes, “Per la democràcia i la cohesió social" i "Pels drets i les llibertats" i entre les organitzacions convocants n’hi ha que no són ideològicament independentistes, com Comissions Obreres i UGT o els Comuns. Però segurament hi haurà més de cent i més de mil manifestants que cridaran a més d'“Us volem a casa”, “Puigdemont, president”. I no per raons partidistes, sinó perquè l’evolució dels esdeveniments han convertit el 130è president en el símbol de la resistència davant l’ofensiva repressora de l’Estat.

No seran poques ni pocs els que voldran que les veus de suport al president exiliat arribin fins a Schleswig-Holstein. I tornarà a passar el mateix que el 27 d’octubre. El clam per una investidura de Puigdemont no tindrà aturador. El 130 president tindrà avui el que podríem dir una “investidura popular” amb gran celebració. Vindicada per la CUP, per l’Assemblea Nacional Catalana, pels CDR i per alguns diputats de Junts per Catalunya, qualsevol proposta alternativa seria denunciada com un pas enrere i no tindria el suport de la majoria al Parlament.

Haurem d’estar atents al que digui el president aquesta nit a TV3, però a risc d’equivocar-me amb poques hores d’antelació, asseguraria que ens trobarem un president ben disposat a continuar exercint el seu lideratge sense fer ni un pas enrere. I no perquè sigui una persona ambiciosa, sinó perquè és el que li toca i, de fet, no té més remei.

La nova situació jurídica en què es troba Puigdemont li permet, de moment, delegar el seu vot al Parlament i aparcar el debat sobre si el president ha de renunciar a l’escó per facilitar la investidura d’algú que no sigui ell. No té intenció de fer-ho i no ho farà mai, perquè seria tant com acceptar les imposicions espanyoles i renunciar a la investidura per sempre. A més, pendent d’extradició, no sembla el moment més adequat per traspassar el seu lideratge, que és el que està fent entendre a l’opinió pública i publicada europea que el que enfronta Catalunya amb Espanya és un conflicte essencialment polític.

Tenint en compte els terminis i les possibilitats de recurs, és probable que no hi hagi decisió ferma dels tribunals alemanys abans del 22 de maig, la data límit per investir president i evitar unes noves eleccions. Tanmateix, si finalment, Carles Puigdemont no és extradit, tampoc renunciarà a res, atès que el seu lideratge a l’exili és i serà el principal instrument per internacionalitzar el conflicte. I en el cas que fos extradit abans del 22 de maig, tampoc renunciaria a res, primer perquè no caldria, i segon perquè al president del Parlament, Roger Torrent, li faltaria temps per organitzar una investidura exprés com s’ha fet abans amb Jordi Sànchez i Jordi Turull per acumular raons de cara als tribunals internacionals.

El que sí que pot fer el president Puigdemont abans del 22 de maig és designar un “president interí” perquè es faci càrrec de la Generalitat mentre es modifiquen totes les lleis i reglaments necessaris per legalitzar la investidura telemàtica del mateix Puigdemont. Això evitaria la repetició d’eleccions, que és un escenari que sembla que no vulgui ningú, però que cada dia és més a prop. Això, al cap i a la fi, només serà viable si el mateix Puigdemont convenç la CUP que almenys dos dels seus diputats votin favorablement la candidatura del “president interí”. Només Puigdemont té prou autoritat moral per fer-ho i per aconseguir-ho.

Jordi Barbeta

Font: El Nacional.cat

Mitjans internacionals

Ressó internacional de la manifestació per la llibertat dels presos polítics

Font: El Nacional.cat

Protegint drets i llibertats

Internacionalitzar la deriva autoritària

La deriva autoritària de l’Estat espanyol com a resposta a les majories socials i parlamentàries de l’independentisme català ha degenerat en una doble perversió de l’estructura de l’estat de dret: una cada vegada més extensa vulneració de drets fonamentals, lligada a una cada vegada menys evident separació de poders. I en la mesura que aquestes dues perversions passen a formar part del “normal” funcionament d’aquest Estat, les possibilitats de redreçar la situació a través dels tribunals interns són gairebé inexistents.

Això no vol dir que a nivell internacional les possibilitats d’èxit estiguin assegurades; o que si ho estiguessin –de moment totes les vies endegades estan donant bons resultats- solucionessin un problema que, al meu parer, només es resoldrà asseient a negociar representants de Catalunya i de l’Estat una sortida política del conflicte. I, precisament, un instrument que a mig termini pot propiciar aquesta negociació és el posicionament dels organismes internacionals davant l’evident retrocés de l’estat de dret a Espanya.

Tant els diferents relators de les Nacions Unides i l’Alt Comissionat, com el Comissari de Drets Humans del Consell d’Europa són figures internacionals cabdals en aquella protecció dels drets i llibertats. No són tribunals que dictin sentències, però sí organismes que emeten informes amb impacte mundial, en els que es destapen pràctiques sistemàtiques de violacions de drets que els tribunals interns, no separats dels respectius poders executius (especialment, les cúpules del poder judicial), s’encarreguen d’ocultar. Així, per exemple, en l’informe de 7 de març d’enguany, l’Alt Comissionat expressa la seva consternació per la violència de l’1-O, recorda que la presó preventiva és una mesura excepcional, i apressa l’Estat espanyol a resoldre la situació a través del diàleg polític. A aquest informe n’hauran de seguir molts més en resposta a les diferents denúncies que han anat interposant al llarg d’aquests mesos diferents associacions de defensa de drets humans catalanes.

Entre elles, les del Col·lectiu Praga, que represento, dirigides a diferents organismes de les Nacions Unides i del Consell d’Europa. Davant d’aquestes seus s’ha denunciat la vulneració de la llibertat d’expressió, en forma moltes vegades d’acovardiment previ de la ciutadania per evitar l’emissió d’opinions no afins al règim o perseguint ciutadans per expressions emeses; la vulneració del dret de reunió, quan la policia ha atacat violentament les persones que, sense cometre cap il·lícit, es trobaven reunides de forma pacífica protegint les urnes i expressant amb el vot la seva posició davant la consulta; la vulneració del dret a la integritat física, quant les desproporcionades càrregues policials han deixat més de mil ferits i no s’ha dut a terme, ans al contrari, s’ha impedit qualsevulla investigació dels fets; la vulneració del dret de sufragi i de no ser discriminat per opinions polítiques, quan s’ha dissolt inconstitucionalment el Parlament (via art. 155 CE) o quan el Tribunal Suprem (TS) s’ha immiscit en la formació de govern a Catalunya impedint que s’investeixin diputats que estan en ple ús dels seus drets civils; la vulneració del dret al jutge imparcial i predeterminat per la llei, quan la Audiència Nacional i el TS s’han irrogat competències inexistents que correspondrien al TSJC; i, en fi, la vulneració del dret a la llibertat, quan s’han tancat a presó provisional dirigents socials i polítics sense complir cap dels requisits que la jurisprudència exigeix per mesura tan restrictiva (de fet, s’apel·la descarnadament a la ideologia independentista per privar-los de llibertat), i per delictes no comesos, obligant-se a tergiversar-ne els fets.

Presentar totes aquestes violacions de drets davant dels organismes internacionals, explicar-les i demostrar-les ha de ser una tasca tècnica i rigorosa en perspectiva jurídica, però també pacient i discreta si vol arribar a bon port. I el port és el confluir, quan sigui el moment processal oportú, amb l’altre camí que estan seguint els advocats a nivell intern en la defensa dels empresonats, dels exiliats i de tots aquells altres ciutadans que han vist vulnerats els seus drets fonamentals per defensar una determinada ideologia. Si la reparació del dany no es produeix a nivell intern, la fita és el Tribunal Europeu de Drets Humans –que acaba de condemnar l’Estat espanyol per vulnerar la llibertat d’expressió d’uns ciutadans catalans–, qui es trobarà sobre la taula, a més de les demandes dels advocats, un bon nombre d’informes internacionals de condemna de l’Estat espanyol per vulneració de drets humans. És amb aquesta finalitat amb la que ara molts treballem.

MERCÈ BARCELÓ I SERRAMALERA 

CATEDRÀTICA DE DRET CONSTITUCIONAL. COORDINADORA DEL COL·LECTIU PRAGA

Opinió contundent

NO ENS MALMETEU!

Dedicat a tots els patriotes d’abans i d’ara i, molt en especial, al Francesc Xavier Jaurena, constitucionalista, ferm defensor dels drets individuals i col·lectius i membre de Constituïm, traspassat recentment. DEP

No és un prec. És una exigència. És el clam d’un munt de gent. No sé si de la totalitat dels més de dos milions de votants d’opcions sobiranistes. Però de ben segur que d’una immensa part.

No teniu cap dret a malmetre’ns. Cap dret a manipular el nostre vot. Cap dret a dir-nos que el vam emetre per fer, justament, una altra cosa.

Entenem el vostre neguit i la vostra angoixa. De debò. La vam viure en primera persona la nit del 30 de setembre i, molt especialment, tot l’1 d’octubre. Sabem, perfectament, què és veure transcórrer les inacabables hores d’una nit amb un ull obert i el cor angoixat. Sabem què és viure amb la certesa que els teus éssers més estimats i tu mateix podeu acabar ferits, maltractats, detinguts o empresonats. Hem vist la fúria als ulls de gent uniformada sense control i la impotència de conciutadans nostres davant d’aquesta tempesta de violència desfermada. Hem sofert la reacció irada d’un estat autoritari i repressor que ha reaccionat virulentament davant la humiliació a què uns ciutadans anònims el vam sotmetre ara fa uns mesos.

També hem vist, però, la gosadia, la valentia i la dignitat de tot un poble dempeus, disposat a resistir (i fins i tot, alguns, a morir) per a defensar la democràcia i la il·lusió d’un món millor per a tots nosaltres i els nostres descendents. Hem vist la solidaritat, l’amistat i la germinació o consolidació d’un teixit immens de complicitats entre nosaltres amb una sola finalitat: l’assoliment de la República.

Nosaltres, la ciutadania, vam ser els qui vam decidir un bon dia iniciar aquesta llarga marxa. Ningú més. Vosaltres, els nostres legítims representants, vau assumir molt dignament el mandat i vau anar cremant etapes, mentre sentíeu el nostre suport incondicional i el nostre alè als vostres clatells. Això us va donar la força i el coratge necessaris. Us estem molt agraïts. Vau fer honor a la gent i al mandat rebut. No havíem arribat mai tan lluny i vosaltres en teniu un gran mèrit.

De sobte, però, sembla que hagi caigut una tremenda llosa damunt dels vostres caps que us impedeixi pensar fredament, recordar d’on veniu i avaluar amb precisió la mesura de la confrontació en què la majoria del país va decidir implicar-se i la resposta necessària.

L’empresonament de persones innocents, segrestades per l’estat com a ostatges; l’aplicació il·legítima del 155 i l’expressió d’una voluntat clara de l’estat d’aniquilar tot allò que faci referència als drets més elementals de Catalunya i dels seus ciutadans, ha generat un pànic –legítim– de qui sent que li han segat l’herba sota els peus i es precipita, en caiguda lliure i descontrolada, cap a un abisme de conseqüències potencialment gravíssimes.

L’atzucac és de dimensions incommensurables. Cal admetre-ho. Davant d’això, és legítim el dubte, el desconcert i, per què no dir-ho, la por. I, malgrat tot, cal decidir. Us cal decidir.

Perquè la majoria dels més de dos milions de votants ja ho tenim decidit. Volem tirar endavant. Ho diem al carrer, als llocs de treball, públicament i privada. Ho vam dir també el 21-D, malgrat el xantatge a què vam estar sotmesos. Malgrat la immoral actuació de l’estat en connivència amb el govern i els partits del 155.

Malgrat tot això, aquell dia us vam lliurar el tresor més preuat de la democràcia. Un tresor de dimensions colossals. Us vam lliurar més de dos milions de vots. Les vostres mans van quedar plenes, com mai, d’il·lusions, de compromís, de mandat, de voluntat republicana. Qualitativament, d’una vàlua excepcional i extraordinària ateses les circumstàncies. No els feu malbé. No podeu fer malbé aquesta immensa quantitat de vots, ni la qualitat que s’hi amaga. No hi esteu autoritzats.

Darrere de cada vot hi ha una història personal i col·lectiva. Una ferida oberta. Un ull perdut. Un compromís personal. Un record familiar. Una por vençuda. Un compromís col·lectiu indestriable. No ho podeu oblidar. No hi esteu legitimats. Cap de vosaltres.

Ja no som en moments passats on del vot de cadascú, se’n podia fer matusserament el que fos. Qui encara cregui que ho pot fer, la història li farà retre comptes.

Si teniu por, deixeu pas. La feblesa ens fa humans. Tothom ho entendrà i tothom agrairà molt el vostre gest de renúncia. La vostra decència i compromís quedaran del tot incòlumes.

Altrament, què podeu esperar dels botxins? Què, dels segrestadors? Què podeu esperar dels traïdors (aquests sí) del 155? Traïdors a la democràcia i als drets fonamentals. Veritables fariseus d’una suposada defensa de valors democràtics.

De debò penseu que ‘portant-vos bé’ deixaran anar els ostatges? Creieu que acceptant les seves imposicions mantindrem la llengua, la cultura i la idiosincràsia del país? Que la nostra economia serà respectada? Que gaudirem, ara sí, d’una justícia independent? Que la nostra dignitat serà preservada?

Creieu-me que, des del fons del cor i amb tota l’estima, us desitjo tot l’encert del món. Vosaltres heu de decidir. Tant de bo tingueu la fortalesa de mantenir-vos incondicionalment fidels al poble. A la gent que us ha donat suport.

Si creieu que no podeu continuar endavant, digueu-ho i retireu-vos. La vostra valentia –en aquest sentit– no tindrà preu. Però no malmeteu les vides i les il·lusions de tanta gent. No llenceu a la brossa tota la vostra reputació moral. Si persistiu i persevereu, accepteu el suport incondicional de la gent; continueu sentint l’escalf de tots nosaltres; l’alè als vostres clatells i continueu dempeus com continua dempeus la gent del carrer. Nosaltres hi estem disposats.

D’això es tractava.

Jordi Domingo

Font: VIlaweb

Hi estaria tothom d'acord? Per no bloquejar les institucions ni un dia més

Hi ha una manera d’investir Puigdemont i no frenar la recuperació de les institucions

Aquesta setmana es formarà la mesa del parlament i arrancarà el període en què el nou president de la cambra demana als partits quin es troba en condicions de formar govern. Si no passa res d’estrany, això menarà al debat d’investidura –en realitat hauríem de dir-ne ‘de ratificació’– del president Puigdemont, a final de mes. Però després del colp d’estat allò que hauria de ser un tràmit parlamentari senzill s’ha convertit, o ho volen convertir, en un camp de mines normatives, amb la voluntat de fer descarrilar precisament el vot de la gent, allò que Catalunya ha votat, sobreposant-se a la disrupció il·legal del seu sistema polític –que és el 155.

Sobre el paper, hi ha tres possibles investidures, cadascuna amb conseqüències polítiques i de tota mena molt diferents. La primera és ratificar la presidència actual, tal com el vot popular va decidir. La segona és, en vista del blocatge que sembla disposat a imposar l’estat, nomenar un altre candidat de la majoria republicana com a president de la Generalitat. La tercera, pel mateix blocatge, i en resposta, tornar a fer eleccions, de manera que es deixaria passar l’oportunitat de recuperar les institucions, car el 155 s’extingeix amb la formació del govern. Però jo crec que hi ha una quarta opció.

Sobre les tres primeres. La investidura de Puigdemont és completament legal. Els arguments que hi oposa el bloc perdedor de les eleccions només tenen un aval, que és que saben que la justícia espanyola molt probablement –tot i que no per força– els farà costat. Les lleis importen massa poc als tribunals espanyols, com hem vist clarament aquests darrers mesos. Però, siga com siga, s’hauran d’explicar i hauran de fer el pas –si s’hi atreveixen– d’anar-hi en contra. L’article 35 de la Llei de la Presidència i del Govern permet explícitament l’ús de mitjans telemàtics i el reglament del parlament no l’impedeix, simplement no en diu res. Sóc dels qui pensen que tant hi farà i que els tribunals menystindran voluntàriament la legalitat, una altra volta. Però que ho facen. Almenys, que es troben obligats a fer-ho i que es veja clar davant el món que són ells qui impedeixen que s’acomplesca allò que ha votat la població.

Presentar com a candidat Carles Puigdemont és complir el que els ciutadans han volgut. Si no pot ser president ell, que siga l’estat que ho impedesca, però no, de cap manera, l’independentisme. Si hi ha la llei a favor, si el reglament no ho impedeix i hi ha prou vots, ningú no entendria que Puigdemont no fos nomenat president. Ni en el supòsit que els lletrats ho desaconsellassen, perquè cal recordar que els lletrats emeten una opinió tècnica que no pot avantposar-se a la voluntat política del parlament i que, a més, pot anar equivocada, com ja es va demostrar amb l’anomenada ‘reforma exprés’. Aquell dia el bloc del 155 va fer tots els escarafalls i més, acusant la majoria poc menys que de fer un colp d’estat, però després el Constitucional espanyol va donar la raó a la majoria independentista. Hi ha un argument, doncs, molt bàsic, en això: fer de l’opinió dels lletrats norma de compliment obligat –sabent que no ho és– equival a destruir l’essència del parlament i a deixar la governació del país en mans d’uns tècnics que poden equivocar-se, com s’ha vist. Si hi ha ningú que creu que una decisió és errònia, a posteriori la poden anul·lar els tribunals. I aquesta és la garantia dels seus drets.

Una volta investit Puigdemont, doncs, que l’estat espanyol o els partits del 155 en duguen la ratificació als tribunals si volen. I si els tribunals diuen que l’elecció és il·legal, és en aquest moment –però no pas abans– que la majoria independentista ha de sospesar què fa. I ací crec que cal una solució imaginativa.

Si el president Puigdemont no és ratificat pel parlament, voluntàriament, el discurs que l’unionisme escamparà dins i fora és que no el volen ni els seus. No diran que la decisió s’ha pres sota l’amenaça de presó. Diran que no el volen ni els seus. I ho faran perquè saben –com recordava Beatriz Talegón en aquesta entrevista d’ahir a VilaWeb– que ara mateix no hi ha res que faça més mal a l’estat que la presidència de Puigdemont des de Brussel·les. D’això, qualsevol independentista n’hauria de ser conscient i no hi hauríem de jugar. Si hi ha cap membre de la mesa que tinga por de les conseqüències dels seus actes, val més que no prenga possessió, ara que encara hi som a temps.

Tanmateix, investir Puigdemont ho hem de fer amb el risc de blocar les institucions i perpetuar el 155? Jo crec que no. Crec que hauríem d’evitar unes noves eleccions i concentrar-nos de seguida a recuperar la Generalitat. I una volta investit Puigdemont pense que hi ha una solució senzilla per a conciliar la defensa d’allò que la gent ha votat i la dignitat del parlament amb la necessitat de recuperar les institucions.

Si una volta ratificat Puigdemont, l’estat impossibilita jurídicament l’exercici de la presidència, aleshores crec que el bloc republicà ha d’actuar amb imaginació i audàcia. I una possibilitat –de segur que n’hi ha més– és nomenar com a president de la Generalitat interí una tercera persona, però només a efectes burocràtics. I actuar considerant Carles Puigdemont com a president a tots els efectes, excepte en la burocràcia.

Això es pot fer més enllà de la paperassa i dels legalismes. Imaginem-nos que, una vegada nomenat, Puigdemont explica quin és el seu govern. I en aquest govern hi ha un conseller de la Presidència, o un conseller del Gabinet, per a dir-ho a la manera britànica, o un conseller d’Estat, per a dir-ho a la manera portuguesa. El conseller de la Presidència, del Gabinet o d’Estat, per definició, és la persona que fa possible la feina diària del president i articula tot el seu suport. Té lògica, doncs, que per a salvar el blocatge legalista aquest conseller assumesca, només burocràticament i en nom del president, el càrrec de la presidència.

Així el parlament el podria votar com a president de la Generalitat, tan bon punt l’estat bloque –si ho fa– la presidència de Carles Puigdemont. I a partir d’ací, amb les institucions ja recuperades, començar a actuar amb imaginació.

Suposem que aquest és el cas. És ben senzill: el conseller de la Presidència actua només com a tal i evita en tot moment la confusió entre presidència i president. De manera que pren possessió en una cerimònia privada i sense convidats, no seu al despatx del president, no concedeix entrevistes ni conferències de premsa, ordena que el seu retrat no es penge en les instal·lacions públiques, com és habitual, no fa inauguracions, etcètera. I evidentment no assisteix a cap reunió en la condició de president, sinó en condició de presidència i deixant sempre clar que transmetrà al president les opinions i les propostes que reba. Burocràticament, serà el president, però políticament no. I això no ho pot evitar ningú perquè no es comet cap il·legalitat. Només hi ha un moment en què es trobarà obligat a exercir de president, que és en les sessions de control del parlament. Però aleshores el mecanisme també és senzill. A cada pregunta rebuda respon que ho consultarà amb el president Puigdemont. Qui ho podria impedir això i basant-se en què?

Legalment, l’estat espanyol no podria fer res per impedir una situació com aquesta i políticament la realitat seria claríssima per a tothom. Una bufetada diària al règim. És clar que això implica un sacrifici personal enorme de la persona que puga assumir aquesta responsabilitat, perquè mai no constaria com a 131è president, malgrat haver-ne assumit oficialment el càrrec. Fora de l’estat espanyol la màxima representació continuaria essent el president Puigdemont i dins el país, en tot cas, el vice-president del govern, que en aquest cas hauria de ser algú d’ERC, hauria d’assumir les tasques de representació de la Generalitat, com a norma.

Vcenç Partal

Font:Vilaweb

Cap de setmana musical defensant la Llibertat dels nostres Presos Polítics

Òmnium i Músics per la Llibertat faran un concert aquest diumenge contra la "repressió" de l'Estat

Òmnium Cultural i el col·lectiu Músics per la Llibertat organitzaran un concert simfònic aquest diumenge per rebutjar la "repressió" de l'Estat i demanar l'alliberament dels presos sobiranistes.

En un comunicat aquest dimarts, han explicat que el concert serà gratuït i començarà a les 13.00 hores a la plaça Espanya de Barcelona, i esperen que hi assisteixin 40.000 persones de públic i que hi participin 10.000 músics.

El manifest dels organitzadors expliquen que amb el concert volen "posar la música al servei del compromís i ajudar a estovar la rigidesa, intransigència i autoritarisme amb el qual l'Estat espanyol està responent a la mobilització d'una gran part del poble català".

També defensen "el Govern legítim de la Generalitat", reclamen la suspensió de l'article 155 i de la intervenció de l'autogovern de Catalunya, demanen l'alliberament dels presos sobiranistes i aposten pel dret d'autodeterminació perquè la població catalana pugui decidir el seu futur.

Així mateix, han reivindicat que "l'art, la cultura i la sensibilitat són peces clau per bastir una societat basada en el diàleg, l'empatia, la pau i la democràcia" i veuen en la música un poder transformador.

"Davant la repressió, avui diem més que mai: Fem de la llibertat el nostre himne, fem de la música la nostra veu", han manifestat.

MÉS DE 9.000 MÚSICS CONFIRMATS

Han explicat que ja està confirmada la participació de 9.481 músics, dels quals 3.560 són instrumentalistes i 5.291 cantants, que tocaran peces com Sant Martí del Canigó, Viatge a Ítaca, El cant de la Senyera, L'Estaca, Els Segadors i l'Himne d'Europa, entre d'altres, i que els músics que vulguin participar han d'inscriure's a la pàgina web musicsperlallibertat.cat i es descarreguin les partitures.

Aquest concert se celebrarà l'endemà del Concert per la Llibertat organitzat per l'ANC a l'Estadi Olímpic per demanar l'alliberament dels presos sobiranistes, per la qual cosa han destacat que "configuren un cap de setmana on els músics defensen la llibertat i la democràcia de manera multitudinària i contundent".

Font: m.aldia.cat

Ens volen agenolñlats i no ho aconseguiran. Per dignitat i orgull

Prohibit? Prohibit tot 

Prohibida la pancarta que en les últimes setmanes ha estat penjada a la façana de l'ajuntament de Barcelona reclamant Llibertat presos polítics. Prohibits els llaços grocs que hipotèticament pogués portar qualsevol membre de les meses electorals del 21-D per ser considerats simbologia partidista. Petició de prohibició de Cs i PP dels llums grocs a les fonts perquè no respecten la neutralitat electoral. Prohibit denominar "president" a Carles Puigdemont a TV3 i Catalunya Ràdio i sí, en canvi, a tots els seus antecessors, com sempre s'ha fet, començant pel tractament vitalici de president a Josep Tarradellas. Prohibit també denominar en els mitjans públics els membres del Govern a les presons d'Estremera o Alcalá Meco "consellers a la presó". No seria més fàcil un llistat del que està permès que de tot el que està prohibit?

Segurament sí, arribat el cas. Però és obvi que l'Estat espanyol exerceix el poder sobretot a partir de les prohibicions. Si no, no s'entén aquesta acumulació de vets que en ocasions tenen un punt d'esperpèntics. Home, el tema de les fonts sona gairebé a conya! Dubto molt que algú pugui pensar seriosament que el missatge subliminar dels llums grocs d'unes fonts pugui acabar influint en el resultat electoral i condicionant-lo. Que és un missatge de suport als membres del Govern i els dos Jordis que són a la presó? Doncs esclar que sí. Com les manifestacions que a desenes es produeixen cada dia en municipis catalans i de les quals ja no se'n parla a través dels mitjans de comunicació per com de reiterades que són.

Però totes les pistes donen a entendre que el color groc donarà molt joc en les properes setmanes. Si s'adopten aquestes mesures per un llaç o uns llums en una font, què no es podrà fer amb aquells que portin una samarreta, una camisa, una americana, una corbata, un fulard, una jaqueta, un jersei, uns pantalons o unes arracades. O una bossa o una cartera de mà. Ja veig els candidats unionistes plantejant tota mena de problemes legals pel color que facin servir els seus adversaris. El més curiós del cas és que la doctrina sobre llaços i colors sembla que s'emmotlla a gust del consumidor. És a les hemeroteques que Íñigo Errejón i Alberto Garzón, d'Unidos Podemos, van portar en el debat de candidats de les eleccions generals de desembre del 2015, celebrat a TVE, un llaç taronja en defensa de la televisió pública i contra la manipulació informativa. Ningú no va protestar o a ningú no se li va fer cas. Però esclar, els presos polítics, aquests que es diu que no existeixen com a tals encara que deu persones segueixen injustament en presó preventiva perquè l'Audiència Nacional, que no era competent, així ho va voler, fan més mal. Molt més mal.

José Antich

FOnt: El Nacional.cat

Com a conseqüència del parèntesi

La repressió et pot afectar a tu 

(o com entendre el parèntesi)

Aquests darrers dies han aparegut diverses notícies que tenen en comú el fet de mostrar-nos que la repressió contra el moviment independentista intenta arribar tan a fons com siga possible, abans de la data de les eleccions de desembre. La repressió uniformada i la no uniformada. Cal que tots en siguem conscients, d’això, i ho posem en el context adequat. Els uns detenen gent per haver escrit un piulet o identifiquen membres del CDR en una simple reunió, els altres continuen la seua campanya d’intimidació pintant dianes, amenaçant escoles o agredint gent a cada concentració que organitzen.

Insistesc que cal entendre això com una conseqüència del parèntesi polític on som. El 27 d’octubre, el Parlament de Catalunya va proclamar la República independent i el govern espanyol va anunciar la violació de la constitució espanyola i l’estatut d’autonomia, amb l’excusa de l’aplicació d’un 155 que, en realitat, no els deixa fer res de tot això que han fet. El resultat de les dues votacions, avui, és un parèntesi, aquest estrany parèntesi que vivim. Catalunya ha proclamat una república que no és en actiu i Espanya ha anunciat una repressió que podria tenir data final escrita mentre conté la respiració mirant amb aprensió les urnes que ells mateixos han posat. Recordeu que no és això el que volia Rajoy, qui havia parlat de governar directament el Principat durant sis mesos però que va acabar cedint a la força a les pressions i convocant unes eleccions per al desembre que li són, de fet, més problema que no pas solució.

Si el desembre la majoria independentista s’imposa, encara més si creix i tot, i els partits independentistes tornen a governar, Madrid es trobarà amb una situació que li serà molt incòmode. Amb una situació en què és evident que podran continuar exercint la repressió, però amb molta menys facilitat que ara, quan poden fer servir tots els instruments administratius de la Generalitat per portar-la a terme. Per això ara van tan desbocats en la utilització de tots els recursos que tenen a mà.

I així, aquests dies hem vist, per exemple, com els Mossos han accentuat la vigilància sobre el moviment independentista. En això hi ha hagut un canvi ben clar. L’Audiència Nacional espanyola, malgrat haver enviat el sumari al Suprem, continua obsessionada a construir la ficció aquesta segons la qual el país sencer és una ‘banda’ dedicada a aconseguir la independència. I, ara que ningú no frena això des del poder polític, fa servir la policia de Catalunya per a identificar tants independentistes com puga, amb una atenció especial als integrants del CDR. És molt greu perquè els efectius que fa servir tenen altres tasques prioritàries a fer –continuem en nivell 4 d’alerta. Però a ells els és igual tot això. Si són capaços d’enviar a fer fotocòpies la persona que va dirigir la resposta als atemptats de l’agost!

Per tant, i en conseqüència, vigileu, perquè ara, aquestes setmanes, poden perseguir qualsevol de vosaltres en qualsevol moment. I ‘vigileu’ només vol dir ‘vigileu’. La repressió no pot aturar res, ni ha de fer-ho, però al mateix temps cal ser conscients que existeix. La revolució dels somriures s’ha fet en un ambient democràtic on la por pràcticament era absent. Ara, simplement, cal ser conscients que allò que fa un any era normal ara pot ser perseguit. I per això és prudent d’adoptar les mesures mínimes de seguretat que abans semblaven innecessàries, cosa que només significa pensar què fas, sense caure en cap cas en la paranoia paralitzadora, que tampoc no serviria de res.

I quan la nit electoral sapiguem el resultat electoral, ja en parlarem. Perquè és veritat que Espanya no cessarà en la repressió, és l’únic llenguatge que dominen, però ni serà igual que ara ni ho tindran tan fàcil com ho tenen ara, en aquest parèntesi on som, fruit del fet que ningú no va guanyar del tot l’octubre. Ells tampoc

Vicenç Partal

Font: Vilaweb.cat

Prou de Declaracions Unilaterals d'Autocrítica

De l’autocrítica a l’autoestima

El portaveu del PP, Pablo Casado, va dir que Carles Puigdemont podia acabar com Lluís Companys, és a dir, afusellat. La ministra Maria Dolores de Cospedal va dir que l’Exèrcit estava preparat per actuar en qualsevol moment. El ministre Alfonso Dastis presumeix de tenir una cel·la amb totes les comoditats per quan hi hagi d’anar Puigdemont. Suposo que es deu referir a les hipotètiques comoditats de l’estada, no pas al trasllat, i si no que li ho preguntin al conseller Mundó que als canells encara hi té les marques dels talls provocats per les manilles.

Seguim: Un agent de la policia espanyola va buidar un ull a un home amb una bala de goma, prohibides a Catalunya des del 2014 per aquella cosa tan sagrada que es diu llei. 1.000 ferits l’1 d’octubre. El CNI admet que el cervell dels atemptats de Barcelona i Cambrils va ser confident seu. Contràriament al què s’ha donat per fet (que això és cosa del ministre de l’Interior), el CNI penja directament del Ministeri de la Presidència, és a dir, de Soraya Sáenz de Santamaría. Agressions de tall feixista després de manifestacions convocades per organitzacions espanyolistes.

I aquí s’hi poden afegir tots els exemples que es vulguin.  Observi’s només una cosa: el requisit per entrar en aquesta llarga llista no és sobre el debat polític (independència sí, independència no) sinó que, de manera perspicaç s’haurà comprovat que totes aquestes mostres tenen un patró comú: l’ús de la violència.

A l’altra banda hi ha: un ple mal portat i mal explicat el 6 i 7 de setembre, cops de volant polític, manca de claredat informativa en determinats moments, errors de càlcul, frustració puntual, incertesa, desànim i sobretot ingenuïtat respecte la llista anterior. Ai sí, me n’oblidava: van deixar la Diagonal perduda de cera d’espelmes. Si s’és igual de sagaç, s’haurà vist que en aquest plat de la balança no hi ha violència. Ho dic perquè posats a fer autocrítica els deures d’una i altra part són de magnituds molt diferents. I la part catalana, com sempre, (com va passar amb les retallades o amb la pulcritud estètica) sempre ha de ser l’alumne avantatjat de la classe

Doncs bé, ras i curt: Fins que no hi hagi una autocrítica de Casado, Cospedal, Zoido Dastis o Soraya Saenz de Santamaría, no té cap sentit que l’independentisme en continuï fent. Per no parlar de dimissions. S’imaginen què li passaria al ministre de qualsevol país normal del món en què es descobrís que el cervell dels atemptats va treballar pels serveis secrets d’aquell país? O encara més: si per haver renunciat a la violència policial, Josep Lluís Trapero està avui posant segells a papers, i Joaquim Forn a la presó, s’imaginen què li hauria passat si l’imam de Ripoll hagués treballat pels Mossos enlloc de pel CNI?

Per tant, a l’independentisme potser li cal dir prou a declaracions unilaterals d’autocrítica. I més per tres motius:

• Per intel·ligència: la sinceritat i la flagel·lació no cotitzen a l’alça. L’adversari no utilitza el reconeixement de culpes per enriquir el debat o buscar sortides sinó per fer llenya de l’arbre caigut i humiliar, encara més, a aquell que la practica.
• Per moral: l’independentisme és sempre el primer a posar la galta, i en cas de dubte, a posar l’altra. I de ser sempre els que tenen els escrúpols a la pole position llestos per ser mostrats als quatre vents amb una barreja de penediment i derrotisme. Miquel Iceta no ha tingut cap escrúpol a l’hora de posar de número 3 a una persona que amb el seu vot va intentar negar-li la capacitat de matrimoni pel simple fet de ser homosexual. El Jordi Basté li va preguntar sobre aquesta qüestió i Ramon Espadaler tampoc en va fer cap, d’autocrítica: ans el contrari, va tornar a defensar que de matrimonis només en poden haver entre homes i dones. I no ha sortit Espadaler a fer autocrítica per haver-ho dit, ni Miquel Iceta per haver-lo fitxat.

I tres. Per autoestima: segur que  l’independentisme ha fet coses mal fetes. És normal tenint en compte que és un moviment que ha crescut tant en un període històric molt curt de temps. No conec cap moviment, organització o empresa que no hagi patit mai errors o crisis de creixement. Això no esmena el moviment. I entre altres coses perquè s’han fet coses molt bé. L’independentisme és, en termes generals, un moviment d’èxit entre altres motius, per ser capaç de fer bandera –precisament- de la renúncia a la violència. Una bandera, la de la via pacífica, admirada per mig món i reconeguda en privat pels seus adversaris. Es parla molt de l’aprenentatge dels errors comesos però molt poc de prendre nota dels èxits assolits. I de tant en tant també convé fer-se petits regals d’autocomplaença per seguir endavant. Perquè que li quedi clar a tothom: el que ha passat aquests dies és que davant de la DUI, una part de l’independentisme ha lamentat la D i la U, però no ha renunciat –ni molt menys- a la I.

Jofre Llombart

Font: EL Món.cat

Per llegir-lo tants cops com calgui....Alçats i endevant

Qui enganya qui? 

Cinc preguntes amb resposta

«Clar i català: cerquen la manera que no aneu a votar perquè saben que si hi van tots els independentistes, ells no hi tenen res a fer»

Aquestes darreres hores assistim a una enorme campanya de desprestigi de l’independentisme, l’anomenada #MediaStorm, basada a afirmar que el govern va enganyar la ciutadania quan li va dir que la independència era possible. Agafant-se a frases descontextualitzades de polítics sobiranistes, i manipulant-les, s’intenta crear la impressió que en realitat el procés independentista ha estat una farsa i que no hi havia res preparat. Això no és cert i només pretén alterar l’estat d’ànim dels votants.

El fet és que estan preocupats pel que van veure dissabte a Barcelona i temen que, malgrat l’enorme repressió abocada contra Catalunya des del setembre, l’independentisme guanye les eleccions encara per més marge que el 27-S. En aquestes circumstàncies és de manual que si volen evitar-ho no en tenen prou, amb els seus vots. Avui l’única manera d’aconseguir que no guanye l’independentisme és rebaixant el nombre de votants sobiranistes –o bé a còpia d’inhabilitacions i prohibicions, que és una cosa que no hauríem de descartar, o bé a còpia d’erosionar el moviment. I per ací va tot això que veiem i el que veurem més endavant. Clar i català: cerquen la manera que us desencanteu i no aneu a votar perquè saben que si hi van tots els independentistes, ells no hi tenen res a fer.

Miraré d’explicar-me responent cinc preguntes.

1. Un poc de sentit comú, primer: si tot era una farsa, com és que es va proclamar la independència?

Ja ho sé que la pregunta és gairebé de parvulari, però la manipulació ha arribat fins a aquest extrem. Com pot ser una farsa fer allò que havien promès que farien? Si es va proclamar la independència –com es va fer–, aleshores on és l’engany? Que la victòria encara no és completa? I qui diu que s’haja acabat, això, i que els independentistes hàgem perdut? És senzill: ho diuen els qui deien que això no passaria. Ho diuen els qui deien que els polítics catalans no s’atrevirien a fer el pas. Ho diuen els qui deien que l’independentisme no guanyaria les eleccions. Ho diuen els qui deien que no hi hauria referèndum. Ho diuen els qui van contra la independència i fan servir qualsevol excusa per oposar-s’hi. I la pregunta és quina credibilitat tenen precisament ells per a fer acusacions de farsa i engany?

2. Un aclariment: què va passar a l’octubre?

L’expressió de Sergi Sabrià en el sentit que el govern no estava ‘preparat’ per a allò que va passar després de la proclamació de la independència ha servit de gran argument per a desencadenar la campanya que ara vivim. Les seues declaracions han estat tretes de context i manipulades, igual que les declaracions del president Puigdemont a Le Soir (desintoxicació) i les de Joan Tardà (desintoxicació) en el sentit que cal continuar augmentant la majoria independentista.

Repassem els fets. El colp d’estat del 20 de setembre, amb la detenció de càrrecs importants de Vice-presidència i Economia, va malmetre la preparació del referèndum. Semblava que no es podria fer però en deu dies es va muntar de nou. I el primer d’octubre vam votar però vam viure una repressió mai no vista i una agressió impròpia d’un règim democràtic. El govern va entendre aleshores dues coses. La primera, que havia de proclamar la República precisament per donar resposta a l’heroïcitat de la gent. La segona, que l’estat espanyol seria molt més violent que no es preveia.

I aleshores va arribar l’aplicació d’això que en diuen el 155, que no ho és. La reacció a l’aplicació del 155 era a punt, preparada i documentada, però és que resulta que no van aplicar el 155. Van anar molt més enllà del que deixa fer el 155, van violar llur constitució completament i van aplicar coses que no únicament no eren previstes, sinó que havien estat descartades de manera explícita i prohibides pels , mateixos constituents espanyols –que, per exemple, van deixar escrit que no era possible la dissolució del parlament. I actuacions com aquesta, era impensable que el PP pogués dur-les a la pràctica. Perquè són completament il·legals, però sobretot perquè tothom pensava que el PSOE no acceptaria una violació tan flagrant de la constitució i que Europa tampoc no s’hi avindria. Però resulta que va passar.

I el dia de la proclamació de la independència, en vista de la nova situació creada per la violació flagrant de la constitució espanyola, el president Puigdemont va prendre una decisió. Que la nova república no naixeria de l’enfrontament armat entre les policies espanyola i catalana i que calia negociar. En aquest punt la consellera Ponsatí sí que ha fet una crítica raonable i molt interessant, quan s’ha demanat si l’estratègia negociadora del president era l’adequada. Però, en aquest cas, al final, no parlem sinó d’una decisió estratègica. Si el president hagués donat als Mossos l’ordre de defensar la població –cosa que estava preparada–, on seríem ara?

Catalunya havia d’haver previst que Espanya fins i tot violaria greument la seua constitució i que el PSOE i la Unió Europea acceptarien i aplaudirien un fet tan greu i inaudit com aquest? De debò? És això que es retreu al govern català? Doncs si és això, té poc a veure amb el fet d’estar preparats o no i, diguem-ho clar, no és cap engany als electors. Si de cas, qui enganya és qui viola la constitució després de passar el dia dient que és intocable i que cal complir-la en tot moment i en tota circumstància.

3. La gran qüestió: però la República estava preparada o no?

És clar que sí. Si la Generalitat va retre l’administració va ser únicament com a resposta a la violència de l’estat espanyol i per la voluntat d’evitar problemes als funcionaris i perills a la població civil. Però hauria funcionat la República si l’estat no hagués reaccionat amb tanta violència? Sí. La hisenda estava preparada, la diplomàcia estava preparada i els Mossos estaven preparats. Els Mossos, com havien demostrat durant els atemptats gihadistes, podien tenir i conservar el control del territori, i hi havia països disposats a reconèixer el nou estat. Tan obvis i evidents que no cal ni esmentar-los perquè fins i tot els antiindependentistes saben quins són.

Aquests que diuen que no s’havia preparat res amaguen fets tan tangibles com el desplegament de la hisenda pròpia, completat –tot i que avortat per mitjà d’una altra mesura il·legal: la intervenció dels comptes bancaris de la Generalitat. El desplegament de la diplomàcia catalana, per una altra banda, era tan evident i tan actiu que la primera cosa que ha fet el govern espanyol només d’ocupar la Generalitat és desmantellar Afers Exteriors. I, pel que fa a la capacitat dels Mossos, insistesc a posar de referència tot allò que va passar arran de l’atac gihadista i la crisi brutal que es va desencadenar amb el govern espanyol per aquells fets. Poden dir què vulguen, però la feina havia estat feta.

4. Una mica de perspectiva: qui ho diu que la República ha fracassat? Com continuarà viva després de les eleccions?

Imaginem-nos que els partits independentistes guanyen les eleccions. Imaginem-nos que obtenen la majoria al parlament. Imaginem-nos, posats a imaginar, que superen la barrera del 50% dels vots. No és una perspectiva estranya ni tan difícil. Imaginem-nos que, fet això, el parlament impulsa el procés constituent i comença a aplicar la llei de transitorietat. I que el carrer es mobilitza en la línia del dia 3 d’octubre o de dimecres de la setmana passada. Què passa aleshores?

La República és viva. El govern existeix i una bona part de la població hi dóna suport. Fins i tot dins l’administració, i això és molt important, comença a expressar la resistència a l’ocupació de la Generalitat pel PP. Si el parlament impulsa el procés constituent serà perquè la República ha estat proclamada i la llei de transitorietat és vigent –per més que el Constitucional espanyol haja emès una opinió contrària. La prova serà indiscutible. I aleshores com reaccionarà el govern espanyol? Rajoy diu que tornarà a aplicar el 155 i tornarà a dissoldre el parlament. Però a quin preu? Per a fer-ho la primera vegada ha necessitat el suport total i absolut del PSOE i de les institucions europees. El tindrà per a una segona dissolució? Del PSOE, no n’espere res, però la tensió a Europa pujaria molts graus. O és que hi ha ningú capaç de defensar que avui Europa mira Catalunya amb els mateixos ulls que la mirava a final de setembre? La qüestió no és convocar eleccions sinó guanyar-les i avui l’independentisme sembla més reforçat que no pas ara fa dos mesos. Quanta arbitrarietat més podrà suportar Europa? Quanta crisi podrà suportar Espanya?

(Atenció, per cert, que ahir l’Íbex ja va baixar dels 10.000 punts després d’encadenar deu dies seguits de baixades i va tornar al punt on havia caigut per la vaga general del 3 d’octubre, és a dir, perdé tot el que havia guanyat després de l’aplicació del 155. Sembla que no se’n refien…)

Hi ha qui, en vista d’això, demana si no hi hauria cap més camí que tornar a guanyar les eleccions. Jo no l’hi veig. Però, siga com vulga, la pregunta és una altra: i si ens rendim i perdem les eleccions, què en traiem? És que Catalunya estaria millor en mans del tripartit unionista? És que es resoldrà cap dels problemes que ens ha dut fins ací?

5 I que no ens passe per alt: el cinisme és digne de ser denunciat

La independència estava preparada i si no s’ha concretat més fins ara ha estat per l’agressió i la repressió brutals que Espanya va descarregar a Catalunya. Per això és d’un enorme cinisme arrecerar-se rere les porres de la Guàrdia Civil, aprofitar-se dels barrots dels Jordis i aixoplugar-se en el refugi de l’arbitrarietat judicial i política per bescantar els qui han lluitat per fer la República i han acomplert la tasca per a la qual van ser votats. De manera que lliçons dels qui han fet, fan i faran qualsevol cosa per impedir la República ni una, ni mitja, ni cap. Que el llautó es veu massa…

PD. I mentrestant continuen sense voler entendre que el carrer dirigeix el moviment independentista. I tornen a repetir l’esquema que havent foragitat Mas s’acaba l’independentisme. Com si la declaració d’aquest polític o aquell pogués desfer l’onada que va inundar Barcelona dissabte. Quines ganes de no entendre res.

Vicenç Partal

Font: Vilaweb

Per rumiar-hi....

El relat constitucionalista europeu

Tenim una república a l’UVI de nounats i és imperiós avaluar la situació per tal de veure com podrem salvar el nounat. Alguns creuen que les “estructures d’estat” no estaven preparades. Bé, a mi em consta que les d’Hisenda i Seguretat Social, Artur Mas i Mas-Collell les van deixar ben encaminades, no sé què han fet després. En altres àrees, com Cultura i Agricultura no calia preparar res perquè ja teníem competències plenes.

Per altra part, hi havia altres estructures que ja es veia notòriament que no estaven preparades, com el cas dels mossos i els mitjans de comunicació, on sabem tots que estan fortament infiltrats des de l’època del tripartit, i no veiem que s’hi posés cap remei. Potser no les havien preparat perquè ERC confiava que el PDeCAT s’arronsés i no arribés fins al final, o sigui, planerament, ERC confiava en Santi Vila.

De tota manera em va sobtar que Jordi Sánchez afirmés el dia abans de l’1-O que “si voten 1.000.000 de persones, ja serà molt”, com si tant Govern com “associacions” sobrevaloressin la potència piolina o menystinguessin la defensa popular de les urnes.

I és clar, si el poble no hagués defensat l’1-O, la resultant hagués estat que el 9-N hauria estat molt millor, fet que hauria deixat en orsai els partits que sempre han menystingut el 9-N.

Paral·lelament a això, hi ha alguns temes que potser hem treballat bastant malament, especialment la comunicació amb els medis europeus, on els seus delegats simplement copien la versió dels diaris de Madrid, possiblement untats pel Gobierno, de la mateixa manera que a Astúries van untar a Juncker, Tajani i Tusk amb abundant fabada. Potser en aquest aspecte ens ha mancat ser una mica més borgians, i hauríem d’haver omplert el rebost del Sr. Juncker amb bons alcohols catalans o com aconsella internament el PP en alguns casos “con un volquete de putas”.

Hem explicat a Europa que volem ser independents i fer un nou estat d’acord amb la Carta de l’ONU, quan tots sabem que aquesta Carta l’han oblidada en molts casos últimament, i en canvi la batalla mediàtica del “constitucionalisme”, el Gobierno ens la té guanyada a Europa, i per tant, encara que sigui amb pàgines senceres de publicitat als mateixos diaris europeus que malparlen de nosaltres hauríem d’explicar que:

• L’any 2000 el Parlament va redactar un nou estatut, que es va negociar amb el Gobierno de Madrid abans d’aprovar-lo al Parlament, que va ser retallat al Congreso i que un cop votat va ser trinxat pel Tribunal Constitucional —a petició del Partido Popular que (diu que) va recollir 4.000.000 signatures contra l’estatut, demanant “écheme aquí una firmita contra los catalanes”— en una sentència política que molts constitucionalistes, i fins i tot redactors de la Constitució, consideren que trencà el pacte constitucional.

• El 20-04-2016 el President Puigdemont lliurà una llista de reclamacions d’incompliments de 46 punts que no ha estat ni contestada, que suposen més de 10.000 M€ de deute.

• El Gobierno ha incomplert trenta-quatre sentències del Tribunal Constitucional espanyol favorables a Catalunya.

• La pràctica totalitat de les lleis del Parlament dels últims anys han estat impugnades pel Gobierno central, fins i tot aquelles que el seu partit ha votat positivament al Parlament. Hi ha més de 20 lleis anul·lades i unes altres suspeses cautelarment i pendents de resolució fa anys.

• Tenim un president i tres consellers multats i inhabilitats per fer una “consulta” no vinculant.

• Tenim dos presidents d’associacions socials, pacifistes, tancats a presó acusats de delictes violents, quan hi ha proves en vídeo que demostren just el contrari.

• Tenim consellers a presó i a l’exili acusats de fer una Declaració que es va deixar en suspens, i una Proclamació que no es va convertir en paper, i que són delictes imaginaris, i per tant són presos i exiliats polítics.

• Tenim quatre membres de la Mesa del Parlament amb ordres de presó (amb fiança) per haver permès que el Parlament opinés i votes sobre la independència.

• Els mal anomenats “constitucionalistes” han fet un desenvolupament de l’article 155 totalment il·legal, que curiosament coincideix amb el redactat que va proposar el líder franquista Manuel Fraga a l’hora de redactar la Constitución i no va ser acceptat. Una llei “normal” no pot contradir una llei “orgànica” com l’Estatut, és per tant inconstitucional.

• Tota la justícia espanyola funciona al gust del Partit Popular, és rapidíssima quan ells volen i en canvi triga anys a resoldre els contenciosos plantejats pel Parlament català o les causes de corrupció del mateix Partit Popular, on fins i tot es canvien fiscals o jutges, o desapareixen les proves del jutjat.

• Els polítics espanyols no emeten opinions polítiques, sinó que intoxiquen i enverinen contínuament qualsevol problema envers Catalunya, per exemple afirmant que la consulta de l’1-O era anticonstitucional, quan només estava suspesa la Llei, i el TC no va prohibir el referèndum fins al dia 18 d’octubre, dies després de la data. És inversemblant que la justícia espanyola presenti càrrecs sobre un fet ocorregut 18 dies abans que fos declarat il·legal.

• El Partit Popular utilitza contínuament les tècniques de manipulació informativa desenvolupades per Goebbels. Al mateix temps estan utilitzant la policia i el lumpen d’ultradreta com a infanteria repressiva. En cap cas ha reconegut l’extralimitació policial, ni tampoc ha condemnat les accions de la ultradreta a la qual acull a les seves manifestacions.

A més d’aquest problema comunicatiu amb Europa envers les lleis espanyoles, no ens hem adonat que hem creat dues noves batalles dintre Europa, i que nosaltres no les podrem resoldre. A Europa diuen que la independència catalana crearia un perillós precedent per a altres territoris, però això és fals perquè cap altre territori tindrà la potència del tema català. No, no és aquest el tema.

El tema és que hem despertat la confrontació de l’Europa dels ciutadans, tal com va ser creada, i l’Europa actual de les corporacions, de les quals n’és digne representant el Sr. Juncker. I també hem despertat el conflicte entre els països petits perifèrics i Anglaterra contra els quatre estats (falses nacions artificials) centrals, que els permet amb el seu pes demogràfic imposar els seus postulats corporativistes a la resta.

Ara venen eleccions, les guanyarem i tornarem a estar on érem el 30 de setembre, amb molta sort, si s’aconsegueix que les causes contra el Govern i Parlament quedin anul·lades cosa que dubto sigui ràpid.

Però a tot això s’ha de cercar un camí que permeti salvar la cara als espanyols i alhora ens permeti aconseguir els nostres objectius. Europa ens ha indicat el camí, que sigui “respectant les Constitucions”. No és impossible.

Com molt bé deia el relator de l’ONU Alfred de Zayas, els problemes no es solucionen si no vas a l’origen, i l’origen dels nostres problemes són al Tractat d’Utrecht del qual el Decret de Nova Planta només és el seu fill bord. Article XIII: “… els habitants del Principat de Catalunya… conservin il·lesos i intactes els seus antics privilegis…”.

Recentment el Tribunal Constitucional ha donat per bo el Tractat de Nova Planta de València, entenen aleshores que els TNP formen part del marc jurídic espanyol i inspiren la Constitución.

El Decret de Nova Planta del Principat de Catalunya, després dels articles que modifiquen l’Audiència i el nombre de regidors de cada vila, mana “se observen las Constituciones de Cataluña, que son establecidas de nuevo por este Decreto”.

Hem de tenir en compte també que la Disposició addicional primera de la Constitución Espanyola afirma “respectar els drets històrics de les comunitats forals” que per descomptat inclou Catalunya, tal com afirmava fa anys un dels redactors de la Constitución, Miguel Herrero. Aquesta hauria de ser la proposta Constitucional que ens demana Europa. Segons Herrero, el topall constitucional de cada comunitat autònoma espanyola són els seus drets històrics, en el nostre cas les Constitucions Catalanes de 1702-1706.

Qui es pot negar a què se’ns respectin els Drets Històrics com a Navarra? Quin demòcrata es pot negar a què se’ns retorni el que se’ns va prendre gràcies a les armes franceses aprofitant el desarmament català posterior?

Aquesta sortida d’emergència evidentment hauria d’estar imposada per Europa, i així el PP-PSOE podria explicar al seu mercat electoral el que li plagués. Un cop aconseguit aquest acord, el Parlament Català podria declarar la plena vigència de les Constitucions Catalanes, fer les necessàries lleis d’esmena per a modernitzar-les, i a partir d’aquí oblidar-nos de les lleis del Congreso de Madrid, i fer-ho legalment, i amics per sempre.

Ja no tindríem Estatut, sinó Constitucions Catalanes, i per tant seríem de facto un estat independent, i els espanyols podrien seguir creient el que volguessin, com ho creuen respecte a 1480-1714. Quan ja tinguéssim traspassades legalment i constitucionalment totes les competències, o sigui, quan aturats i jubilats cobrin cada mes de la Generalitat i no d’Espanya, ja explicarem que fa temps que som independents.

En definitiva els constitucionalistes i unionistes som nosaltres. Nosaltres sí que respectàvem i hem respectat les Constitucions, mentre ells fa 303 anys que no ho fan. I també som unionistes, perquè volem la unió de tota la nació catalana, cosa que recuperant primer les Constitucions Catalanes al Principat seria més senzill. Només amb Constitucions Catalanes recuperades podem reclamar l’anul·lació del Tractat dels Pirineus, recuperar la franja o salvaguardar els drets de valencians i balears.

La recuperació de les Constitucions Catalanes seria el win-win constitucional que ens reclama Europa, i que no serveix de precedent per a cap altre territori europeu.

Miquel Manubens

Font: L'Unilateral

No ho oblidem: La República va ser proclamada

S'ha proclamat la República? 

Només cal que feu servir el sentit comú

Hi ha independentistes preocupats per alguns aspectes de la declaració de la presidenta Forcadell i els membres de la mesa davant el Tribunal Suprem espanyol. Més en concret, per la versió d’aquesta declaració que presenten alguns polítics i mitjans amb una clara voluntat de burla i escarn. Curiosament, en una setmana que ha representat la recuperació del lideratge social de l’independentisme i l’activació de les estructures del govern a l’exili, per a molta gent les presumptes declaracions de Carme Forcadell i els altres membres de la mesa han caigut com un gerro d’aigua freda.

És comprensible que, amb tot el que ens arriba, molta gent es demane què caram celebràvem a Sant Jaume després de la proclamació del parlament. Si ara alguns dels protagonistes d’aquell fet diuen davant el jutge que la República no va ser mai cap realitat jurídica, què era tot allò? I és normal, en conseqüència, que això desemboque en una crítica, fins i tot en una crítica àcida, a l’estratègia que ens va portar a aquell 27 de setembre i a tot el que va passar després.

Si m’ho permeteu, però, m’agradaria fer dos comentaris amb la voluntat d’asserenar el debat i d’introduir-hi alguns elements de sentit comú.

Sobre les declaracions en defensa pròpia dels membres de la mesa, vull advertir que moltes de les coses més feridores que ens han explicat amb tot luxe de detalls ni tan sols sabem si les van dir o no. No cal ser gaire llestos per a entendre que tot això que ‘els líders separatistes’ es tornen uns xaiets quan veuen la presó a prop i són capaços d’abjurar del procés és una caricatura interessada, destinada a desmobilitzar el possible electorat.

Cal aclarir, en aquest sentit, que en la interlocutòria del jutge no hi ha cap referència ni una al fet, tan esbombat pels mitjans, segons el qual els membres de la mesa van dir que la declaració era simbòlica. No ho diu enlloc. En canvi, sí que hi ha una referència clara que els membres de la mesa accepten la constitució espanyola com a marc d’obediència, decisió molt difícil d’entendre tret que siga una estratègia, i encara discutible, de defensa.

Ara bé, i aquesta és la segona part, fins i tot si la presidenta del parlament ho negués, la República va ser proclamada. I hi ha una prova evident i indiscutible sobre això, de simple dret positiu, que és la reacció dels altres estats. Només cal aplicar el sentit comú per a entendre que si els altres estats del món es van sentir impel·lits a respondre de manera oficial, negativament o amb el seu silenci, a la proclamació de la independència és perquè n'hi va haver. I tothom pot entendre que el fet que, com ha estat provat, l’estat espanyol enviés missatges oficials demanant a les cancelleries dels altres països que deixaren clar que no reconeixien la República Catalana només pot justificar-se perquè que la República havia estat proclamada. Per quins set sous ho farien, si no?

O és que heu vist mai el govern alemany dient que no reconeix diplomàticament la república d’Extremadura? Oi que no? O heu vist mai el govern francès dient que no reconeix l’Escòcia independent, per posar un tema més interessant encara i pròxim? Apliquem, doncs, el sentit comú: si Espanya demana als altres estats que no reconeguen l’aparició d’un nou estat només pot ser perquè aquest acte s’ha fet efectiu.

I és ací on som ara mateix. El naixement d’un estat és un fet conforme a dret internacional, no subjecte a la legislació interna, cap tribunal espanyol pot anul·lar-lo perquè ja s'escapa del seu marc. I la proclamació d’una república és un acte, no és una opinió. Encara que alguns dels polítics que la van proclamar se’n desdigueren, que no sé si és aquest el cas de la mesa del parlament, això no canvia la validesa del fet. Perquè és com si em digueren que una llei aprovada pel parlament passa a ser invàlida perquè els diputats, després, fora de l’hemicicle, consideren que no ha estat proclamada. I això no és així.

Una altra qüestió és demanar-nos si va valer la pena i si tenia sentit o no l’estratègia d’intentar arribar a la independència per aquest camí. I em deixareu que torne al sentit comú. Arribar-hi, hi vam arribar. La República ha estat proclamada. És evident que estaríem en una posició molt diferent avui si això no hagués passat. Que pel despatx del conseller Romeva campe un ambaixador espanyol, o que un enviat de Madrid obligue els funcionaris a escriure en castellà, o que la conselleria intervinguda d’Interior autoritze una manifestació feixista a Manresa no esborra la República. Només ens diu que no som encara prou forts per a imposar-la en l'àmbit administratiu. Que és un fet molt rellevant, és cert, però de cap manera irreversible.

Entre altres coses perquè és tan simple com guanyar les eleccions del desembre. Imagineu la fotografia del mateix govern que va proclamar la República el 27 d’octubre, reunit només dos mesos després en la mateixa taula del mateix palau. No necessiten pas proclamar-la de nou i aquest és el sentit últim i transcendental de la maniobra del president Puigdemont anant-se'n a Bèlgica.

Hi ha anat per internacionalitzar la qüestió catalana i per demostrar, també en favor del vice-president i dels consellers empresonats, que la justícia espanyola no és democràtica. Ara bé, sobretot hi ha anat per preservar la institució. O us penseu que fa broma, ell, quan es presenta com el president del país? Espanya considera que no ho és perquè amb la seua aplicació desmesurada de la constitució pensa que ja està, que ha aniquilat la República i que això és suficient. Però no és tan senzill com volen creure. Perquè Puigdemont és el president quan els batlles els visiten a Brussel·les, és el president quan la CUP o Barcelona en Comú els visiten a Brussel·les, és el president quan milers i milers de persones tallen les infrastructures del país en el nom de la República que ell va proclamar i és el president quan parla. Per això el món sencer l’escolta: perquè és qui és i representa el país. Per quins set sous seria notícia qualsevol intervenció seua, si no?

Amb tot plegat vull dir que la República Catalana, que existeix, s’ha fet més forta aquesta setmana, a Brussel·les i als carrers del Principat. I que ho serà molt més encara si som capaços de deixar de jugar a les eleccions autonòmiques i ens prenem seriosament l’envit electoral del desembre. I si continuem ocupant els carrers, avui mateix a Barcelona, deixant clar que hi ha una majoria social activa i decidida, que és precisament la gent de la República.

Ho resumiré: hi ha una batalla en marxa amb la qual l’estat intenta esborrar i desfer el que va passar el 27 d’octubre, perquè és això que li fa por de debò. I hi ha un govern que, amb la seua dignitat a les presons i l’exili, ens recorda que la República es va proclamar –o no és per això mateix que hi són, a les presons i l’exili? Hi ha un poble que està disposat a fer créixer aquesta República, com es va veure clarament dimecres, com espere que es veja avui a Barcelona i com, sobretot, s’hauria de veure a les eleccions, perquè són una oportunitat d’or per a esclafar el règim. I hi ha una administració ocupada pel govern espanyol de manera il·legal. Jo diria que el sentit comú ens diu que la prioritat és precisament canviar aquest fet darrer, en comptes de perdre’ns en falsos debats.

PD. Només perquè alguns es queden més tranquils:

—Irlanda va declarar la independència el 21 de gener del 1919, però no va poder controlar l’administració del país fins al 6 de desembre del 1921.

—Israel va declarar la independència el 14 de maig del 1948, però no va controlar l’administració del país fins al 24 de juliol del 1949.

—Croàcia va proclamar la independència en juny del 1991, però no va controlar l’administració del país fins al mes d’octubre i no va ser reconeguda internacionalment fins al gener del 1992.

—Eslovàquia va proclamar la independència el 17 de juliol del 1992, però no va poder controlar l’administració del país fins al primer de gener del 1993.

Vicenç Partal

Font Vilaweb

Passos que li cal fer al Govern abans de l'1-O

Detalls tècnics del referèndum

Aquesta setmana entrant, el Parlament de Catalunya aprovarà la llei del referèndum i el mateix dia serà signada la convocatòria per a l’1 d’octubre. Les formacions independentistes han concentrat l’admissió de la llei, l’aprovació i la convocatòria perquè esperen una reacció imprevisible del govern espanyol.

Les lleis catalanes, tant la del referèndum com la llei de transitorietat jurídica i fundacional de la república, poden xocar amb la normativa de l’estat espanyol, de manera que ja ens demanem qui signarà el decret de convocatòria, que és el primer pas que farà la Generalitat. S’espera que, a més del president, el signin més membres del govern. Això evitaria la persecució d’un actor en concret i que, si es dugués a terme, es fes una repressió o inhabilitacions a gran escala.

El govern també s’encarregarà de dictar el decret de normes complementàries, que regula els models de papereta i de sobre de votació, les actes i la resta de material; la modalitat i els procediments; el començament i la durada de la campanya electoral; la dotació de recursos humans, el procediment d’acreditació de les organitzacions i l’administració electoral responsable.

La Sindicatura Electoral com a gran novetat

Un dels canvis més significatius respecte a les altres cites electorals és la creació de la Sindicatura Electoral, el màxim òrgan de control electoral, independent i imparcial, que té la missió de garantir la transparència i l’objectivitat del procés electoral. Aquest organisme substitueix la Junta Electoral de Catalunya, que depèn orgànicament de l’estat espanyol i de la Junta Electoral Central.

La sindicatura serà nomenada pel Parlament de Catalunya i formada per cinc experts (politòlegs o juristes) i sindicatures de tres membres repartides per les diferents demarcacions: Barcelona, Girona, Lleida, Tarragona i la Vall d’Aran. L’organisme és l’encarregat de validar el cens; validar els sobres i les butlletes de votació; validar el procés del vot dels residents a l’estranger; resoldre consultes, queixes, reclamacions i recursos; acreditar observadors internacionals; fer l’escrutini general; certificar els resultats electorals oficials i ordenar-ne la publicació oficial.

Una de les seves funcions és supervisar la campanya electoral i vetllar per la imparcialitat i el pluralisme dels mitjans de comunicació públics i privats durant la campanya. La llei del referèndum marca que les formacions polítiques representades al Parlament de Catalunya tenen dret de fer servir el 70% dels espais públics destinats a la campanya, repartits de manera proporcional segons el nombre d’escons. El 30% restant serà per a organitzacions interessades i es repartirà segons el nombre de signatures que presentin. El mateix repartiment es fa amb els espais informatius públics gratuïts.

Els agents electorals i coordinadors locals

En tots els processos electorals trobem la figura dels agents electorals, que garanteixen que s’obri el local electoral, reben les incidències que hi ha als col·legis i fan el recompte dels vots la nit electoral. El govern calcula que són necessaris uns 4.500 agents.

Normalment, s’obre una borsa que omplen els funcionaris i treballadors públics, ja que solen tenir els coneixements necessaris i acostumen a estar més preparats per a les tasques concretes. En el referèndum no hi ha cap canvi significatiu, més enllà de l’advertència del govern espanyol que la participació dels funcionaris pot tenir conseqüències laborals i judicials. Tanmateix, la Generalitat nega aquest fet i separa totalment la participació d’aquests funcionaris com a agents de la feina que tenen en l’administració catalana.

Tot i això, la Generalitat, per a assegurar-se que cap funcionari serà obligat o forçat a participar-hi, ha decidit d’anunciar la borsa públicament i amb antelació. Però, com en qualsevol cita electoral, s’hi poden inscriure voluntaris, siguin treballadors públics o no, que seran formats com a agents electorals per al referèndum.

També hi ha la figura del coordinador local. És designat per l’ajuntament i, habitualment, és el secretari de l’ajuntament, que és qui fa les funcions de supervisar la instal·lació dels equips de votació i tots els components i materials, verificar la presència dels integrants de la mesa, donar credencials i informar d’incidències. En el cas de Barcelona i Badalona, per un conveni amb la Generalitat, aquesta funció la fan els agents electorals. Per tant, en cas que un ajuntament es negués a col·laborar amb el referèndum, el govern podria assumir-ne les funcions i nomenar un coordinador local per mitjà de la borsa, com ja fa en la primera i la tercera ciutat del país.

El sorteig dels components de la mesa

En qualsevol cita electoral, les meses són integrades per un president i dos vocals, i cada membre té dos suplents. Per tant, amb 6.000 urnes serien necessaris 54.000 ciutadans (18.000 nomenats i 36.000 suplents). En cas que no es presentessin ni la persona elegida ni el suplent, el lloc l’ocuparia el primer votant que entrés al local.

Habitualment, el sorteig es fa entre vint-i-cinc dies i vint-i-nou després de la convocatòria, cosa que aquesta vegada no serà possible pels tempos del referèndum, i normalment és efectuat pels ajuntaments mitjançant el programa informàtic CONOCE, facilitat per l’Institut d’Estadística espanyol. La llei del referèndum (article 32.4) recull que serà l’administració electoral del govern que farà el sorteig i notificarà els resultats als nomenats. D’aquesta manera se substituiran els 948 municipis catalans, que no seran exposats a possibles actuacions del govern espanyol i la fiscalia.

Acudir a la mesa és obligatori, però, en aquest cas, s’ha assegurat que no se sancionarà ningú que no hi vulgui participar. En unes eleccions, habitualment, cada membre de la mesa rep una dieta de 62,61€.

El mateix nombre de col·legis electorals

La llei del referèndum (article 28.3) recull que a cada mesa hi voten un màxim de dos mil electors i un mínim de cinc-cents, tret dels casos dels municipis o nuclis aïllats que tenen una població més reduïda. Les xifres són les mateixes que en les eleccions.

Habitualment, els ajuntaments comuniquen al govern quins col·legis electorals proposen, encara que la Generalitat té el poder de canviar-los. En el cas del referèndum, els ajuntaments estan obligats a cedir al govern els locals usats habitualment, però en municipis com Lleida o Cornellà, que ja han dit que no cediran cap local, el govern pot habilitar locals alternatius de la seva propietat.

Les escoles públiques pertanyen a l’ajuntament, de manera que és necessària la col·laboració municipal, però, en canvi, sí que es poden habilitar espais com ara els instituts de secundària (sis-cents dels quals són propietat de la Generalitat), els centres d’atenció primària, que tanquen els diumenges, els casals cívics (per joves, gent gran, etc.), i algunes residències o albergs socials.

El govern espanyol, per a evitar el referèndum, també ha amenaçat de precintar els col·legis i, fins i tot, de controlar el Departament d’Ensenyament per a impedir-hi l’accés.

Qualsevol canvi serà notificat a les targetes censals que arribaran al domicili de cada català abans de l’1-O. També hi constarà l’espai de votació corresponent. Cal afegir que la targeta censal té un caràcter informatiu i no serveix en cap cas per a identificar-se a l’hora de votar.

També s’ha de solucionar el problema del previsible boicot de Correus en l’enviament de les targetes. Per tant, és possible que es faci ús de serveis de missatgeria alternatius. Un problema similar el trobem en el vot per correu, del qual segurament no es podrà fer ús en aquesta ocasió.

El cens sense col·laboració

Un dels punts calents, que marca la diferència amb el 9-N i pot marcar l’enfrontament amb l’estat espanyol, és l’ús del cens.

El govern no pot utilitzar l’habitual, el de l’Oficina del Cens, ja que depèn de l’INE, del Ministeri d’Economia espanyol. El cens es tanca dos mesos abans del referèndum o de les eleccions i es posa a disposició de les autoritats pertinents, però només es pot disposar de la llista (de residents i no residents amb dret a vot) amb l’aprovació del congrés i la rúbrica del govern espanyol i el rei.

La Generalitat té mecanismes per a aconseguir un cens. El 2014, el govern i l’IDESCAT van signar un acord per tal de cedir les dades del registre de població de Catalunya, que entre més dades incloïa noms, cognoms, edats, domicilis, nacionalitats, i números de DNI. Per tant, tècnicament, filtrant l’edat, la residència i la nacionalitat, ja es podria tenir un cens. Justament, aquest mecanisme és el que es volia fer servir el 9-N, de manera que l’acord continua vigent i té l’aval de l’Agència Catalana de Protecció de Dades. Però actualment la Generalitat no pot fer-les servir per a res més que no sigui l’anàlisi estadística de la població de Catalunya.

Una altra manera és que s’hagi tingut accés a l’Oficina del Cens, o s’hagi actualitzat a partir del cens electoral de les eleccions al parlament del 2015. El diputat de la CUP Benet Salellas ja va assenyalar a principi d’agost que el govern català tenia el cens electoral per a l’1-O i que havia estat confirmat posteriorment en diverses ocasions.

Un dels principals enfrontaments el trobem en el fet que la llei del referèndum definirà un nou marc legal en què la Generalitat estarà legitimada per a convocar un referèndum i crear un cens electoral propi, però per al govern espanyol el tractament de dades personals dels catalans per a una votació que no reconeix pot vulnerar la llei de protecció de dades, de manera que qualsevol pot impugnar la seva inclusió en el cens i, fins i tot, intentar impugnar el referèndum.

Pel que fa al vot exterior, podran votar els inscrits en el Registre de catalans i catalanes residents a l’exterior. Per a això, és necessari estar prèviament inscrit al Cens Electoral de Residents Absents (CERA). Els catalans no residents podran votar mitjançant el vot per correu en una de les onze oficines que té el govern a l’exterior.

Sis mil urnes preparades per a l’1-O

El president de la Generalitat, Carles Puigdemont, va dir fa una setmana en una entrevista al Financial Times que ja tenien sis mil urnes. La informació ja era coneguda des de final de juliol, encara que el govern no l’havia feta pública.

El maig es va començar el procés de la compra d’urnes, però el concurs va quedar desert per criteris tècnics i perquè es van fer pressions a les empreses, amb visites de la Guàrdia Civil i interrogatoris als fabricants.

Impedir tenir les urnes l’1-O ha estat un dels objectius dels contraris al referèndum. Tot i que Andalusia té urnes pròpies des del 2000, amb el mateix concurs, la fiscalia s’ha querellat contra la consellera Meritxell Borràs. L’ex-ministre Margallo ha proposat de destruir les urnes per a evitar el referèndum mentre que Margarita Robles, portaveu parlamentària del PSOE, ha suggerit de retirar-les el mateix dia de la votació.

Segons que van publicar diversos mitjans fa mesos, les urnes es guarden al consolat d’algun país estranger a Barcelona. En tot cas, hi haurà urnes convencionals, de moment, sense que s’hagi fet una despesa o una compra per via directa, tenint en compte que l’estat espanyol té intervingudes les despeses de la Generalitat, que controla setmanalment, factura per factura, i que l’interventor ha de certificar els pagaments que faci l’administració catalana. Justament, una de les despeses per a intentar demostrar la participació del govern en el 9-N és la del web informatiu, així que, de moment, l’entitat titular del web garanties.cat és el grup parlamentari de Junts pel Sí.

Pel que fa al material electoral, el març d’enguany el govern català va treure un concurs públic que va adjudicar a quatre empreses diferents materials per un període de quatre anys, per un preu de licitació de prop de 75.714,26€, que incloïen paperetes, sobres, impresos electorals i manuals d’instruccions per a membres de la taula. La Generalitat hi pot recórrer en cas d’haver-hi una cita electoral.

Per a les paperetes, les dues empreses homologades són Formsystem Documentos Inteligentes (amb seu a Madrid) i Impressions Transkrit (Pasaia, Guipúscoa), que també fan les instruccions per als membres de les meses. La pregunta que hi haurà a les paperetes és ‘Voleu que Catalunya sigui un estat independent en forma de república?’ i estarà escrita en català, castellà i occità.

Pel que fa als sobres electorals, trobem dues empreses, Tompla Industria Internacional del Sobre (amb seu a Madrid), i Domènech Mirabet (a l’Hospitalet de Llobregat), i per als impresos electorals, Formystem Documentos Inteligentes. El govern espanyol intentarà per tots els mitjans d’impedir que es faci cap comanda a les empreses i, per tant, el govern català ha de tenir estudiada la manera de fer-ho possible.

Font: Vilaweb.cat