diumenge, 31 de juliol del 2016

Denúncia contra l'espoli fiscal

L’ANC denuncia  l’espoli fiscal 

que pateix Catalunya




 Ha tingut lloc a l’antiga seu del Banc d’Espanya a la Rambla Nova de Tarragona, la presentació de la performance “Un Estat que ens arruïna”, una proposta teatral creada pel guionista Oriol Grau que se situa dins la campanya “Activa’t per la República Catalana”, la Campanya d’Estiu de l’Assemblea Nacional Catalana.
Amb una posada en escena sorprenent i atrevida, Oriol Grau, ha donat vida a una de les reivindicacions més antigues dels catalanes i catalanes, l’espoli fiscal que patim de mans de l’Estat espanyol. Actualment Catalunya és la 3a comunitat autònoma que més diners provinents d’impostos aporta al sistema de finançament espanyol, tot i així un cop aplicat el sistema vigent, baixa directament a la 10e posició en recursos per càpita. El que significa que prop del 40% dels impostos dels catalans i catalanes no tornen a Catalunya i provoca que els serveis i prestacions dels ciutadans no estiguin del tot assegurats.
L’acció ha remarcat la necessitat de continuar lluitant per aconseguir que Catalunya esdevingui un nou Estat i així assegurar el futur dels ciutadans de Catalunya. Ara més que mai, ens trobem en un moment molt important pel que fa a la inversió industrial, sent la zona europea continental amb un nivell d’inversions més elevat.
L’acte ha servit per deixar palès el rebuig davant els greuges continuats de l’Estat espanyol i la necessitat de fer realitat la República Catalana per assolir tots els propòsits i garantir la protecció i benestar dels catalans.

dissabte, 30 de juliol del 2016

Comunicat conjunt de les entitats civils sobiranistes



L’ANC, Òmnium i AMI rebutgen 
les amenaces de l’Estat espanyol
 davant el procés sobiranista.

Les tres entitats sobiranistes reclamen que es respecti la majoria parlamentària del 27 de setembre


L’Assemblea Nacional Catalana, Òmnium Cultural i l’Associació de Municipis per la Independència s’oposen a acceptar les amenaces dels qui neguen el dret a decidir dels ciutadans i denuncien fermament el to i les amenaces que dia rere dia fa el govern de l’Estat espanyol i que avui es tornen a evidenciar amb la iniciativa del Govern espanyol de demanar al TC que anul·li la resolució aprovada pel Parlament

D’aquesta manera, les entitats independentistes adverteixen que aquestes actituds i comportaments expulsen les solucions acordades i aboquen a vies unilaternals. Així mateix reclamen sentit democràtic a l’Estat espanyol i a les seves institucions i el reconeixement de la majoria parlamentaria catalana nascuda el passat 27 de setembre.

Demanen també a totes les forces polítiques i col·lectius amb sentit democràtic de l’Estat que no avalin aquesta via d’amenaces i donin suport a una solució acordada que passi per un referèndum d’independència.

Finalment, ANC, Òmnium i AMI insten al govern espanyol a pactar una data i una pregunta per concretar l’exercici del dret a decidir que tenen tots els ciutadans amb la celebració d’un referèndum sobre la independència, l’única via per evitar una col·lisió institucional i per retornar a la via política i democràtica la solució del futur polític de Catalunya.

divendres, 29 de juliol del 2016

Comunicat ANC






L'ANC no accepta amenaces 
dels qui neguen el dret a decidir


Denunciem el to i les amenaces del govern.


Advertim que amb aquestes actituds expulsen les solucions acordades i reforcen les vies sobiranes i unilaterals per les institucions catalanes.

Constatem que aquestes actuacions poden portar a l'acceleració del desenllaç del procés sobiranista.

Reclamem sentit democràtic a les institucions de l'Estat espanyol i el reconeixement de la majoria parlamentària catalana nascuda el 27 setembre.

L'única via per l'exercici del dret a decidir es la celebració d'un referèndum sobre la independència, com l'única via per evitar una col·lisió institucional i per retornar a la via política i democràtica la solució del futur polític de Catalunya.

Volem fer arribar a la Molt Honorable Presidenta del Parlament de Catalunya, i ex-Presidenta d'aquesta mateixa Assemblea Nacional Catalana, la Sra. Carme Forcadell, al Govern de la Generalitat i als membres dels grups parlamentaris de Junts pel Sí i la CUP el nostre més sincer agraïment per continuar treballant cap a la construcció de la nova República Catalana. Estarem al vostre costat, anirem on calgui i quan calgui per defensar la nostra sobirania.

dijous, 28 de juliol del 2016

Procés Constituent: L'inici

El Parlament inicia el procés constituent


Junts pel Si i la CUP desobeeixen el TC i aproven, en un ple crispat, el full de ruta que inclou un mecanisme unilateral

L'oposició titlla d'il·legal i antidemocràtica la decisió i Rajoy anuncia accions contundents i apunta a Forcadell

La majoria parlamentària de Junts pel Sí i la CUP va decidir ahir finalment saltar-se la línia vermella que els havia marcat el Tribunal Constitucional i ser “fidels” al mandat que van obtenir de les urnes el passat 27-S. Amb aquesta actuació, el Parlament donava el tret de sortida al procés constituent que ha de configurar Catalunya com a nou estat europeu i el govern espanyol anunciava mesures contundents.

El debat entre legalitat i legitimitat arribava a primera hora a l'hemicicle de la cambra catalana servit en una safata plena d'articles jurídics que cada grup esmentava a conveniència. La Constitució, l'Estatut d'Autonomia i el reglament de la cambra eren enarborats pels diputats per justificar una decisió que, aquesta vegada sí, quedarà registrada en els annals de l'història parlamentària com el primer acte de desobediència i el primer pas de desconnexió de l'Estat espanyol amb conseqüències a hores d'ara imprevisibles.

Que el compromís amb el procés de ruptura anava de debò va quedar segellat ahir quan la presidenta del Parlament, Carme Forcadell, va inquirir els portaveus de Junts pel Sí i la CUP, que moments abans havien demanat incloure el debat i l'aprovació del polèmic punt en l'ordre del dia del ple, si eren “conscients de la interlocutòria del 19 de juliol notificat en aquesta cambra pel TC”. La pregunta de Forcadell destapava la caixa de trons.

El diputat de JxSí, Jordi Turull, era el primer a posar sobre la taula el mandat democràtic del 27-S i apel·lava l'Estatut d'Autonomia per recordar que “els membres del Parlament són inviolables pels vots i les opinions que emeten en l'exercici del càrrec”. Seguidament, la presidenta, aquesta vegada d'acord amb el reglament, recordava que el ple “era sobirà” i que, per tant, la majoria parlamentària dels 72 diputats permetia portar a votació els onze punts sorgits de la comissió d'estudi i amb el quals el Parlament, un cop més, traça el full de ruta cap a la independència.

La decisió de Forcadell comportava, de nou, un fet inèdit. Tres membres de la mesa del Parlament donaven compte de l'excepcionalitat del fet i baixaven al faristol de l'hemicicle per reclamar a la presidenta que acatés el TC i impedís el debat i l'aprovació de les conclusions. Com a membres de l'òrgan de direcció, que sí se sentien interpel·lats pel tribunal, intentaven, a més a més, paralitzar el debat. Els portaveus dels grups també s'afanyaven a demanar la paraula per exigir una reunió de la mesa i la lectura en veu alta de l'ordenament jurídic que uns consideraven vulnerat i altres hi trobaven l'empar legal.

La tensió va anar creixent a mesura que la presidenta anunciava la votació, els diputats exercien el vot i s'aprovava el debat del full de ruta gràcies a la majoria dels 72 diputats independentistes.

La diputada republicana, Marta Rovira, apuntava que el permís l'havien obtingut a les urnes, “posades d'acord amb el poder constituït”, apuntava i reiterava, un cop més, que “no hi ha cap altre sortida” perquè “l'Estat no es reformarà” . La diputada de la CUP, Gabriela Serra, assenyalava que amb aquest acte “desobeïm com a única alternativa possible per recuperar les llibertats”. Serra també feia esment a la resolució del 9-N, aprovada pel Parlament i suspesa pel TC, com a gènesi del procés constituent i primera mostra de la sobirania del poble català.

I entre els protagonistes, el portaveu de Catalunya si que es Pot, Joan Coscubiela, es convertia en el centre de les crítiques de les forces independentistes que li recriminaven que subordinés el procés constituent al poder de l'Estat espanyol. Coscubiela, per la seva banda, denunciava la manca de diàleg de Junts pel Sí i la CUP i els acusava d'aprovar un informe que obeïa a la necessitat que té el govern de “guanyar-se la confiança” de l'esquerra anticapitalista per tal que Puigdemont superi la qüestió de confiança el setembre. I al final, la votació. C's i el PP van optar per marxar de l'hemicicle, mentre que els socialistes rebutjaven prémer un botó. Sí que es Pot votava en contra i el full de ruta tirava endavant amb els vots de JxSí i la CUP. L'acte d'ahir ja va tenir una primera i ràpida rèplica a Madrid. La Moncloa anunciava que després del Consell de Ministres de demà donarà instruccions al TC perquè executi l'auto en què advertia els membres de la mesa de la il·legalitat que cometien si s'aprova l'informe. La vicepresidenta Soraya Sáez de Santamaría qualificava l'acte de molt greu i recordava que el TC té potestat per aplicar multes econòmiques, la suspensió de les funcions dels càrrecs que hagin desobeït o fins i tot l'exigència de responsabilitats penals. La Moncloa ja apunta a Forcadell.


Font: El Punt Avui

Denúncia per limmobilisme davant la crisi de refugiats

L’ANC denuncia l’immobilisme de l’Estat espanyol davant la crisi dels refugiats







Ha tingut lloc davant la catedral de Santa Maria de Girona la presentació de l’exposició “Un Estat insolidari”, un acte reivindicatiu que forma part de la campanya “Activa’t per la República Catalana”, la Campanya d’Estiu que va engegar l’Assemblea Nacional Catalana el passat dia 22 de juliol a la Plaça Major de Vic.

La posada en escena ha sorprès a tots aquells ciutadans que s’han apropat per visitar- la. Desenes de sabates grogues i maletes simbolitzaven els milers de persones que s’han vist obligades a fugir dels seus països en conflicte i que arriben a Europa a la recerca d’una nova vida. Oriol Codina i Liz Castro, membres del Secretariat Nacional de l’ANC, en les seves intervencions han denunciat una vegada més l’actitud hostil i negligent que té l’Estat espanyol davant aquesta crisi. L’acció ha volgut recordar que més de 500.000 catalans i catalanes van veure’s forçats a exiliar-se durant la Guerra Civil i la dictadura franquista i que per tant també hem estat un poble refugiat. És per aquest motiu que Catalunya es incapaç de girar l’esquena a totes aquestes persones que com ells anys enrere, busquen un lloc on refer la seva vida.

A l’acte d’avui també hi ha participat la Plataforma Girona Acull, una entitat que treballa activament per oferir als prop de 4.500 refugiats que hi ha previst que arribin a Catalunya les millors condicions possibles.

Una vegada més, els catalans i catalanes demostrem que som un poble d’acollida amb ganes d’ajudar als més necessitats. I que, malgrat els entrebancs de l’Estat espanyol, continuarem treballant per fer de Catalunya un país millor


dimecres, 27 de juliol del 2016

TC, Llei, Sobirania?

«La llei i la sobirania»

EN DEMOCRÀCIA, és la llei la que neix de la sobirania popular. No la sobirania popular la que neix de la llei. Per això el conflicte que es planteja avui entre el Parlament de Catalunya i l’Estat és complicat, també per a l’Estat. O com a mínim antipàtic. Perquè es planteja un xoc de legitimitats. El Tribunal Constitucional ha fet segurament bé la seva feina: el que està fent el Parlament probablement no té cabuda en la Constitució espanyola. Però si algú s’ho mira des de fora, no és fàcil arbitrar en un xoc entre qui interpreta la llei i un Parlament que es considera i es proclama sobirà i que pren unes decisions que neixen d’un mandat popular clar, d’un encàrrec explícit de la ciutadania a través d’unes eleccions lliures. La legitimitat del Parlament no és una graciosa concessió de la Constitució, sinó el resultat d’una voluntat compartida d’autogovern del poble de Catalunya. I Catalunya no és una creació de la Constitució. L’Estat té la força de la llei, és cert. El Parlament té la força del mandat popular. Però si la llei neix de la sobirania i no la sobirania de la llei, no és fàcil entendre que un Tribunal tingui més capacitat de decidir el futur dels catalans que no pas el Parlament que han triat i que els representa.

Vicenç Villatoro
Periodista

dimarts, 26 de juliol del 2016

11 de setembre



Aquesta diada, som República Catalana! #apunt

Inscriu-te a: apunt.assemblea.cat



11 de setembre. com ho farem?



S'OBREN LES INSCRIPCIONS PER LA DIADA D'ENGUANY
La mobilització serà descentralitzada en 5 punts diferents del Principat:
Lleida, Salt, Berga, Tarragona i Barcelona. Ja s’ha obert les inscripcions als 44 trams de la mobilització. Es poden fer per internet a:


https://apunt.assemblea.cat/index.php/cat/inscripcions

o per telèfon al 93 522 11 09 (horari: de dilluns a divendres de 10.00 a 20.00 i dissabtes de 10.00 a 14.00).

La mobilització de Barcelona es farà al passeig de Sant Joan i al passeig Lluís Companys. Les entitats sobiranistes han volgut donar un significat a cadascún d’aquests punts de mobilització de la diada:

SALT: La república de la solidaritat i la diversitat. El país de tots, de la justícia social, del respecte a la immigració, de la convivència, de la protecció dels refugiats.’

BERGA: La república de la cultura i representa les arrels d’una identitat viva, diversa, en construcció permanent.’

TARRAGONA: La república en xarxa i de progrés. És futur i progrés econòmic, en contrast amb el sagnant dèficit d’infraestructures actual, sense corredor mediterrani, amb la potencialitat econòmica escapçada.’

LLEIDA: La república de l’equilibri territorial. El país amb diversitat de territoris, paisatges, l’equilibri territorial i la pagesia.’

BARCELONA: La república de les llibertats, la seu històrica de la nostra sobirania i la futura capital de la República Catalana, la garantia de les nostres llibertats ciutadanes.’

dilluns, 25 de juliol del 2016

República i atur

Una Catalunya independent
 tindria 4 punts menys d'atur


Els costos de ser a Espanya no són baixos per Catalunya, almenys aquells que poden ser calculats en contra de l’opció de ser un Estat independent. El més negatiu de tots té a veure amb l’ocupació i no arriba a ser un càlcul sinó més aviat una estimació: 323.157 llocs de treball s’han perdut des del 1975 perquè la gestió pública de l’administració espanyola no hi ha ajudat.

Parlant en plata: els 703.100 aturats que tenia Catalunya a finals del 2015 serien la meitat si no fos per l’efecte negatiu en l’ocupació que tenen decisions polítiques del govern espanyol, com les que paralitzeninfraestructures clau com el Corredor Mediterrani o les connexions als ports. L’economista Josep Pedrol, autor de l’estimació, ho calcula sota el supòsit (conservador) que decisions com aquelles redueixin el PIB català en un 0,25%, des del 1975.

Pedrol és un dels 19 acadèmics que documenten, calculen i estimen en les 222 pàgines d'un extra de Revista de Catalunya, que dirigeix Quim Torra, que vol donar resposta a la pregunta sobre l’impacte econòmic de la independència, la seva viabilitat i les implicacions en la caixa del país i la butxaca dels catalans.

138.922 nous llocs de treball
La independència crearia 138.922 nous llocs de treball directes, que reduirien l’atur de l’actual 17,73% al 14,05%, segons l’economista. Més concretament, aquesta xifra resulta de la suma dels nous treballadors públics (50.139 llocs de treball nous), la nova despesa pública (16.376), la reversió del dèficit d’inversió en infraestructures (41.630) i l’efecte capital de Barcelona (30.777).

El cost de seguir a Espanya és “incalculable”, afegeix, tant en oportunitats socials i econòmiques com en llocs de treball perduts a llarg termini.

Ocupació generada per la independència


Aquest és un recull de les conclusions de la resta d’autors del monogràfic, que aquest dijous tanca el president de la Generalitat, Carles Puigdemont.

Un Estat en contra

La monografia arrenca amb la pregunta: De què es queixen els catalans? Albert Carreras, catedràtic d’Economia de la UPF, i Manel Larrosa, arquitecte, responen: “Els catalans tenim un Estat en contra” que maltracta el país amb un dèficit fiscal entre el 6% i el 8% anual, l’ofec financer, la legislació centralitzadora i l’activisme de l’Estat, que “percep el lideratge econòmic barceloní i català com una amenaça a Madrid i a l’Estat”.

Una conseqüència d’aquesta situació és que la cobertura social a Catalunya ha patit. Citen un estudi encarregat per la Comissió Europea, referit a una mitjana dels anys 2011-13: “Catalunya, que era la regió europea 58 sobre 272 en rànquing de PIB, passa a ser la 165 sobre 272, segons l’índex de progrés social”.

“L’ofec financer de la Generalitat ha estat un atac en tota regla contra la ciutadania de Catalunya, especialment contra la més pobra”, conclouen.

Costos de transició

L’economista Miquel Puig analitza els costos de la transició en tres fases. Entre l’inici del moviment independentista i l’efectiva independització, si el procés és democràtic i no qüestiona ni la seguretat jurídica ni l'estabilitat institucional, els costos previs a la independència són inexistents.

Entre la independència efectiva i el reconeixement internacional, poden produir-se costos en termes de desordre del comerç i de la producció.

Entre el reconeixement internacional i la finalització del període d’ajustament econòmic els costos serien moderats a causa del boicot a curt termini i de “l’efecte frontera” a llarg termini.

Catalunya i la Unió Europea

Jordi Angusto, un altre economista, respon la pregunta de si una Catalunya independent seguiria formant part de la UE.

Avui, explica, Catalunya no és “allí on més coses es decideixen: ni al Consell Europeu ni a l’eurozona, on només hi ha els estats; i allí on sí que som, com ara el mercat únic i l’euro, també hi són altres països que no són membres de la UE. Altrament dit, ningú no ens pot fer fora d’on ja no som, tot i que caldrà negociar l’entrada en cas de voler-la; i allí on ara ja som, romandre-hi o no és una decisió exclusivament nostra”.

Estructures d’estat

Elisenda Paluzié, titular d’Economia de la Universitat de Barcelona, afirma que “els [organismes] que caldrà crear de bell nou són pocs, tot i que molt rellevants”, com l’Agència Catalana de la Seguretat Social, el Banc Central, l’Autoritat d’Inversions i Mercats, la Duana, autoritats i operadors dels sistemes energètic, ferroviari, aeroportuari i postal, i ambaixades, principalment. 

Tanmateix, hi ha tota una sèrie d’àmbits en què la gran majoria d’organismes ja existeixen i només caldrà ampliar-ne l’abast i les funcions: educació, universitats i recerca, sanitat, cultura, seguretat, justícia i hisenda, principalment.

La Hisenda catalana

Disposaria Catalunya de prou recursos per atendre els seus compromisos de despesa? Dos articles responen aquesta pregunta.

Núria Bosch i Marta Espasa, catedràtiques de la UB, calculen que la Catalunya independent tindria uns ingressos addicionals (sobretot via cotitzacions socials, IRPF i IVA) i unes despeses addicionals (sobretot pensions) que donarien una diferència positiva d’uns 11.000 milions d’euros a l’any (el 6% del PIB). Aquestes xifres estan calculades suposant que no canvia el sistema fiscal i de Seguretat Social. “A més [del superàvit], es podria solucionar l’actual insuficiència financera de la Generalitat i millorar la prestació dels serveis públics”, conclouen.

Pel que fa al sistema fiscal català, hauria de ser altament homogeni amb els dels països de la UE, diuen les autores. Actualment, Catalunya presenta un nivell de pressió fiscal del 33,2% del PIB, xifra baixa en relació a la mitjana (41,5%) de cinc països (Àustria, Bèlgica, Dinamarca, Suècia i Suïssa), amb els quals es podria equiparar. Això és deu al frau fiscal i a l’economia submergida. Aquesta darrera (22,3% del PIB) és gairebé el doble de la mitjana dels països esmentats (12,3%).

Més Hisenda, més Catalunya

Sobre el mateix tema, Albert Carreras, catedràtic de la UPF, respon a quina seria la recaptació i la despesa pública d’una Catalunya independent.

D’acord amb les hipòtesis utilitzades, el conjunt de les administracions públiques de Catalunya tancaria l’any amb superàvit, depenent molt de la negociació amb l’Estat espanyol de la distribució del deute, dels tipus d’interès vigents i del cicle econòmic.

Per tant, diu Carreras, “l’assumpció de les noves responsabilitats de despesa pròpies d’un Estat independent estarien plenament cobertes pels ingressos generats per la capacitat fiscal de Catalunya. Probablement el balanç seria positiu i generaria un superàvit corrent”.

Qui paga què. Any 2015



Endeutament

La separació d’Estats repartiria passius però també actius. I sigui quin sigui el criteri de repartiment, els economistes David Ros i Pere Miret asseguren que una Catalunya independent tindria un deute inferior al que té ara. A més, "el deute català actual més el que s’heretés d’Espanya seria assumible per l’economia catalana en el marc d’un nou estat, en situar-se per sota de la mitjana dels països europeus i amb un estalvi d’entre un 30% i un 52% en relació a la situació actual dins d’Espanya.”

Sense negociació, el deute català seria com l’actual de 72.274 milions (33,6% del PIB) i si no s’assumís la devolució de FLA a l’Estat espanyol, podria arribar a disminuir fins al 16%. Un escenari improbable.

Amb negociació, depèn de com es calculi. Segons el PIB, serien 221.642 milions (103,1% del PIB), segons la població seria de 197.933 milions (el 92,1% del PIB) i segons la despesa de l’Estat a Catalunya serien 156.047 milions (el 72,6% del PIB). Un escenari pactat que seria recomanable i donaria tranquil·litat als mercats.

Qualificació creditícia

La qualificació actual del crèdit de la Generalitat és de “bo escombraria” i això impedeix accedir als mercats financers internacionals. Per tant, Catalunya depèn dels mecanismes “discrecionals i condicionats” de finançament autonòmic del Govern espanyol. Segons els economistes Joan Maria Mateu i Pere Miret, aquesta situació és “condicionada negativament tant per factors polítics com per l’injust tracte fiscal i financer que rep Catalunya de l’Estat espanyol, i no respon en absolut ni al seu potencial econòmic ni a la seva capacitat de generar ingressos en el seu territori.”

Una Catalunya independent recaptaria i gestionaria els seus impostos i això, presentaria li suposaria un superàvit en les arques públiques. Automàticament, “el nou Estat català i de la Unió Europea gaudiria d’una qualificació creditícia d’AA-, deu esglaons més que l’actual, fet que li permetria finançar-se amb normalitat en els mercats financers internacionals i deixar de tenir problemes de tresoreria”.

L’Estat del Benestar 

Víctima d’un “maltractament”, Catalunya contribueix més que la resta de comunitats autònomes en impostos però alhora es troba en una situació més perjudicial. Una Catalunya independent pot aprofundir “en cadascun dels àmbits en els quals es concreta l’estat del benestar: ensenyament, salut, atenció social i treball”, assegura el professor de filosofia, Josep Maria Forné. Els recursos hi són i l’atenció podria millorar fins a acostar-se als països capdavanters. "Així mateix, podria mantenir la solidaritat volguda i necessària amb la resta de països i societats”.

Pensions garantides

El problema de la sostenibilitat de les pensions va més enllà de la independència i afecta també altres partides de la despesa social com són la sanitat i la dependència. Ara bé, això no treu que una taxa d’ocupació més gran situï a Catalunya en una posició privilegiada respecte la resta de l’Estat. 

Concepció Patxot i Guadalupe Souto, dues investigadores de la Xarxa de Referència en Economia i Polítiques Públiques (XREPP) vaticinen que "Catalunya no ha de preocupar-se més pel sistema de pensions que la resta d’Espanya. El fet de tractar-se d’un sistema de repartiment fa que les pensions es puguin cobrir amb les cotitzacions corrents un cop garantida la capacitat de recaptació de la hisenda catalana en general i de la Seguretat Social catalana en particular”.

Infraestructures

Què es pot preveure respecte a les infraestructures de transports de persones i mercaderies en un eventual Estat català? Aquesta pregunta serveix al diputat de Junts pel Sí i catedràtic de la UB, Germà Bel, per respondre amb tres dades: la inversió estatal a Catalunya respecte al total d’Espanya és del 10%, la població catalana suposa el 16% d’Espanya i el PIB català representa el 19% de l’espanyol. En altres paraules, Catalunya rep menys del que li pertocaria.

I no només rep menys sinó que el que rep està subjecte a incompliments i retards. Els exemples delaten Espanya: rodalies, el Corredor Mediterrani, la connexió ferroviària dels ports de Barcelona i Tarragona, entre d’altres. I és que “les grans infraestructures de transport aeri, portuari i terrestre presenten uns nivells de suficiència financera que semblen garantir la seva viabilitat en el nou Estat, en millors condicions que les actuals”.

Risc de boicot

En cas de secessió, la possibilitat de boicot comercial als productes catalans existeix i de fet ja ve de lluny. Els economistes Xavier Cuadras i Modest Guinjoan recorden l'impacte negatiu en les vendes de productes catalans a Andalusia, Madrid i el País Valencià fruit del procés de negociació de l’Estat d’Autonomia de Catalunya del 1932 i del 2006. El de 1932 va ser una altra cosa però també va ser. Ara bé, boicotejar Catalunya implica que Catalunya contra-boicoteja des de l'orgull dels seus productes. A més, la importància del mercat espanyol per a les empreses catalanes és cada vegada menor. 

A escala internacional, els boicots tenen efectes pràcticament inapreciables i limitats en el temps. No hi ha cap evidència que els referèndums del Quebec o Escòcia provoquessin el boicot dels seus productes.

En el pitjor dels supòsits, una Catalunya independent patiria un boicot que reduiria l’activitat del territorii suposaria un 1,7% del PIB. Més concretament, les empreses espanyoles reduririen les compres de productes catalans en un 10% i els consumidors espanyols deixarien de comprar un 20% menys dels productes catalans que ara. Però el boicot ve i va i suposa que els consumidors catalans també aplicarien els mateixos nivells de boicot respecte als productes espanyols.

Per tant, fins i tot en un escenari extrem i poc probable “ens trobaríem davant d’una pèrdua transitòria i relativament petita que caldria confrontar amb els guanys permanents de l’eliminació del dèficit fiscal català i la capacitat dels catalans de prendre les seves pròpies decisions sobre política econòmica de manera autònoma”.

Empreses i multinacionals

En els darrers anys, l’economia catalana ha evolucionat millor que l'espanyola en activitat, creació d’empreses, inversió estrangera, exportació o l'ocupació. L'exdegà del Col·legi d'Economistes de Catalunya, Francesc Raventós, assegura que és evident que el procés independentista no ha afectat negativament les empreses i que la imatge internacional de Catalunya és molt positiva.

Les empreses, especialment les grans, s'adapten als canvis polítics allà on estan instal·lades. La independència no seria un problema. “Catalunya, en formar part de la UE des del 1986, no tindria la necessitat de fer cap reforma d’adaptació”, explica. “L’efecte real del procés en les empreses situades a Catalunya fins avui es pot considerar irrellevant. L’aposta dels inversors és que el procés sobiranista va per llarg i que en qualsevol cas acabarà amb algun tipus d’acord polític i econòmic que minimitzarà els possibles efectes negatius que es puguin produir”.

19 veus autoritzades i un únic veredicte: "una Catalunya independent seria viable econòmicament" i els costos d'arribar-hi serien moderats i assumibles a mig termini. També hi ha consens en què Catalunya seria un Estat membre de la UE si ho vol. Queda un últim interrogant, però: com es resoldran els problemes polítics? Els autors insisteixen que el diàleg i la negociació entre Espanya, Catalunya i la Unió Europea son les millors eines perquè tothom hi surti guanyant. 

Font: El Nacional.cat



diumenge, 24 de juliol del 2016

Caos ferroviari


Més enllà del caos ferroviari

Les incidències ferroviàries, els retards i les humiliacions envers els usuaris en el conjunt de la xarxa del tren convencional de Catalunya van molt més enllà del caos ferroviari tradicional. Són un problema polític de primer ordre. Us voldria plantejar dos exemples molt alliçonadors.

1/. El passat 7 de juliol a les línies R-16 i RT2 es va produir una incidència greu en la senyalització a Mont-roig del Camp (Baix Camp) . A causa d’aquesta avaria, els retards van ser històrics; i el més deplorable va ser que els passatgers van haver de caminar per la via, per tal enllaçar amb el transport alternatiu per carretera. Arran d’això tots vàrem observar unes imatges lamentables, que ens recordaven el tercer món en estat pur. El més greu tot és que a la R-16 i RT2 continuen els retards abusius.

2/. El passat 14 de juliol de 2016, el tren de la línia RG1 procedent de l'Hospitalet i que havia d'arribar a Portbou a les 18:56 h. va arribar a la seva destinació a les 19:41 hores. Ja portava acumulat un retard de 20 minuts, i a l'estació de Figueres va estar aturat 25 minuts més, amb molt poca informació per a l’usuari. La incidència, en el tram entre Figueres i Portbou-Cervera de la Marenda, va ser, es va localitzar en el pont de Colera, ja que es veu que havien caigut uns objectes, unes planxes metàl•liques. A la RG1, d’ençà que ha començat l’estiu els tren venen amb un retard mínim de 20 minuts.

Podríem parlar d’altres línies, com per exemple la R-3 de l’Hospitalet a Puigcerdà, que encara, al segle XXI, funciona en via única o el tren de la Pobla de Segur ( problemes i retards, per part del govern espanyol, per homologar el nou material mòbil) i d'una llarga tirallonga d’incidències negatives que tenen un denominador comú : la manca de voluntat política del govern espanyol per modernitzar el ferrocarril convencional i donar un servei digne a la població catalana. I atenció, la manca de modernització implica, sobretot, manca total de manteniment, per part d'ADIF. Es volen deixar podrir els maleïts “punts negres” els quals són causa principal de la degradació i els retards de tota la xarxa ferroviària convencional catalana.

En síntesi, l’empitjorament del serviu públic del tren convencional a Catalunya està íntimament lligat, relacionat amb aquesta manca de voluntat política del govern espanyol. De fet, amb aquest tema de la qüestió ferroviària tenim l’exemple diàfan que Catalunya pateix, de debò, un colonialisme polític i social, atroç; és a dir, que tenim, veritablement un estat en contra que no ens deixa desenvolupar i ens converteix en un país amb molts dèficits i desequilibris, econòmics i socials.

Josep Mª Loste
Periodista
In.directe.cat

dissabte, 23 de juliol del 2016

Ull viu! Enquestes favorables?

El 47,7% dels catalans vol la independència
 i el 42,4% la rebutja




L'opció independentista s'imposa per primer cop en els darrers anys en el CEO, després que fa un any els favorables a seguir a l'estat espanyol s'imposessin per set punts de marge

Els favorables a la independència s'imposen amb claredat als contraris, segons el segon baròmetre del Centre d'Estudis d'Opinió (CEO) del 2016, fet públic aquest divendres. Així, un 47,7% dels catalans afirmen que sí que volen la independència, mentre que un 42,4% responen que 'no'. És el primer cop que l'independentisme s'imposa des que es fa aquesta pregunta -que no fa referència a un hipotètic referèndum-, després que el baròmetre del març dibuixés un empat tècnic.

El primer cop que es va preguntar sobre la independència en relació a si es vol aquesta o no, en lloc de referir-se a un hipotètic referèndum o al 9-N, va ser el febrer del 2015. Llavors, un 48% va rebutjar-la i un 44,1% li va donar suport. Fa un any, el baròmetre dibuixava una victòria encara més clara del no, amb el 50% dels suports, i un 42,9% a favor del sí. Des de llavors, el resultat s'ha anat ajustant més fins que aquesta vegada, per primer cop, s'han imposat els favorables a la independència.

Per partits, un 90,4% dels votants de Junts pel Sí afirma que vol la independència, així com el 89,3% dels de la CUP. Pel que fa a Catalunya Sí que es Pot, un 30,5% donaria suporta la independència i un 55% la rebutjaria. De fet, el director del CEO, Jordi Argelaguet, destaca que el percentatge de 'comuns' favorables a la independència ha crescut quasi 10 punts respecte l'anterior baròmetre, cosa que atribueix als resultats del 26-J i a la inexistència d'una majoria per canviar l'Estat des del Congrés. La resta de partits, de fet, responen que 'no' per una àmplia majoria.

A l'hora de preguntar sobre diverses opcions, un 41,6% dels catalans creu que caldria un estat independent, un 20,9% reclama un estat dins una Espanya federal, un 26,5% vol que Catalunya segueixi sent una comunitat autònoma i un 4% voldria que fos una simple regió. Els votants de Catalunya Sí que es Pot es decanten prioritàriament pel federalisme (42,6%), a diferència dels del PSC, que en major mesura defensen la fórmula de la comunitat autònoma (44,4%) que la de l'estat federal (40,5%).


Font: Ara.cat

dijous, 21 de juliol del 2016

Maniobres al Parlament

Filibusterisme al Parlament

«Hi ha qui intenta endarrerir l'avenç del camí cap a la independència amb tàctiques dilatòries de curt recorregut. Prefereixen una Espanya del PPSOE a una Catalunya republicana i independent»

Mentre a Madrid s'entretenien amb la litúrgia parlamentària de la constitució del Congrés i el Senat, incloent-hi la designació de les seves autoritats, Catalunya feia aquesta setmana un avenç seriós en el camí cap a la independència. 

La comissió parlamentària del procés constituent, presidida per Lluís Llach, ha presentat les seves conclusions, que dibuixen de manera clara de quina manera aquest país farà el pas definitiu de deslligar-se del domini espanyol i constituir-se en república independent. Encara més, s'hi ha inclòs la possibilitat de confirmar la decisió del Parlament amb un referèndum de ratificació posterior a l'aprovació de les tres lleis de desconnexió.

És evident que Espanya reaccionarà –la seva piconadora judicial ahir es va activar de seguida– però ara per ara està massa embolicada intentant formar govern. Mentrestant, aquí a casa nostra, els líders unionistes que ens demanaven el vot el 26J per canviar Espanya i aconseguir un il·lusori referèndum pactat, intenten frenar la voluntat popular expressada el 27S amb pràctiques de filibusterisme parlamentari.

CSQEP intenta frenar l'avenç de la majoria absoluta independentista amb denúncies de falsificació i alteració de les conclusions de la comissió. Només va servir per posar pals a la roda i intentar que no arribin al ple del Parlament per a la seva aprovació abans de l'estiu. El seu marc de referència és una Espanya somiada plena de fraternitat i plurinacionalitat. I si convé, ens va dir Lluís Franco Rabell, haurem d'esperar dues o tres generacions. Sortosament, la maniobra va ser desactivada ahir mateix.

Cada dia sembla més clar: Per als líders de Podemos, CSQEP i En Comú Podem és preferible una Espanya del PPSOE que una Catalunya republicana i independent. "Si hi ha un referèndum, insistirem amb l'aposta per un Estat plurinacional i votarem No a la independència", declarava obertament un dels seus dirigents aquest cap de setmana. Esperem que molts dels seus votants obrin els ulls i se sumin a l'únic projecte amb possibilitats reals d'èxit i que només depèn de nosaltres: la independència.

Germà Capdevila
Periodista
Nació Digital.cat

diumenge, 17 de juliol del 2016

Resultats Consulta Interna

El SÍ guanya a la consulta interna de l'ANC




Un cop acabat el recompte provisional dels vots anticipats, telemàtics i presencials, els resultats de la consulta interna de l’Assemblea Nacional Catalana, responent a la pregunta “Vols que l’ANC exigeixi a les institucions catalanes que convoquin el poble de Catalunya a un referèndum per DECIDIR sobre la independència?” són els següents:

Total vots: 9.304 (94% escrutat)

Sí: 74,51%

No: 22,61%

En blanc: 2,86%

Nuls: 0,02%

Els resultats definitius es faran públics el cap de setmana vinent, 23-24 de juliol.




Cal fer esment, però, de la baixa participació que hi ha hagut.
Potser  hem de fer una reflexió per fer-ne una bona lectura. 

dissabte, 16 de juliol del 2016

dijous, 14 de juliol del 2016

Com podem expressar el que en pensem?




Com a membres de ple dret i/o simpatitzants de l'ANC ja haureu rebut correus explicant com participar en la consulta per demanar a les nostres institucions la celebració d'un Referèndum d'Independència.

Des de la nostra territorial de Sant Joan Despí us volem animar a que participeu i recordeu que podeu votar telemàticament des d'avui fins el dissabte 16 de juliol a les 14h, clicant aquí.

Per poder votar presencialment podeu anar a qualsevol de les assemblees territorials adjudicades com a seus electorals, les mes propères Sant Feliu de Llobregat, Molins de Rei, ..., podeu triar la que us vagi millor. Els dies son divendres 15 (de 17h a 21h) o dissabte 16 (de 10h a 14h).

ÀNIMS... SEGUIM TREBALLANT!!!!

ANC Sant Joan Despí

Opinió contundent

 'No es pot tolerar' 

 Joan Xuriach

El PP, PSOE i Ciudadanos ( recordem el tancament de files per evitar la compareixença de Fernández Díaz al Congrés) constitueixen el que jo anomenaria el TAC o Tripartit per a Assumptes Catalans, organisme extraoficial, al·lèrgic a la democràcia i a Catalunya. 

El fet que, entre els tres partits, arrepleguessin 12.400.000 vots (un 70%) a les darreres eleccions no sols desvirtua la frase ‘No tots els espanyols són iguals, hi ha de tot...’; també constata que són molts més aquells que volen anorrear la nostra història, la nostra cultura i la nostra llengua. Senzillament, no volen que siguem

La bel·ligerància d’aquest tripartit és tan activa i freqüent que hi ha el risc de considerar-la normal quan no ho és:
  • No és normal que ofeguin econòmicament a tot un territori
  • No és normal que la gran majoria de les lleis aprovades pel Parlament siguin tombades al Constitucional
  • No és normal que el ministre d’Interior contacti amb el cap de l’oficina Antifrau per fabricar o ‘arreglar’ proves de dubtosa veracitat contra opositors polítics
  • No és normal que es vantin de carregar-se el sistema sanitari català 
  • I no és normal que boicotegin infraestructures. 

Tot i que, des d’aquell llunyà 1714, som ben conscients d’ésser una colònia, hi ha un límit per a tot. “Quan el govern viola els drets del poble, la insurrecció (entesa, ara i ací, com desobediència civil) és el més sagrat dels drets i el més indispensable dels deures”. Marquès de Lafayette.

Joan Xuriach
HortaGuinardóxI 

Entrevista a Jordi Sánchez



 Jordi Sànchez: «El referèndum és el que posa més dificultats a l’estat espanyol»

         



Entrevista al president de l'Assemblea Nacional Catalana · L'ANC vota des d'ahir i fins dissabe si inclou el referèndum en el full de ruta

Jordi Sànchez (1964), president de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC), ha encarat el segon mandat posant a votació dels socis un canvi del full de ruta de l’ANC. El secretariat nacional vol introduir el referèndum vinculant sobre la independència de Catalunya en el full de ruta actual de l’ANC, amb la voluntat que s’inclogui també en el de la majoria parlamentària. Els membres de l’entitat poden votar electrònicament des de dimecres, i demà i dissabte podran fer-ho presencialment. En aquesta entrevista, feta a la seu de l’Assemblea fa uns quants dies, Sánchez explica el perquè d’aquesta decisió, què no li agrada del full de ruta actual i com ha viscut el debat intern l’ANC. També parla de la Diada vinent, de la relació que té amb els partits i de si s’han superat les tensions dins l’organització.

 Per què el president i el secretariat de l’ANC volen fer un referèndum?

 El referèndum no ha mai deixat de ser la nostra opció. Però era una opció més, al mes d’abril. Però després de veure com ha anat evolucionant la política catalana i la política espanyola, vam creure que tocava incorporar una modificació en el full de ruta de la majoria parlamentària. Un full de ruta que inclou unes eleccions constituents, abans d’entrar en la constitució de la República Catalana. Això ens obligava a modificar el nostre full de ruta. I, per tant, ho havíem de posar a consideració dels socis, que són els que tenen la responsabilitat d’aprovar el full de ruta de l’assemblea.

Ningú del secretariat de l’ANC no s’hi oposa?

Una veu del secretariat es va decantar pel no. Una. La proposta del secretariat és molt clara. És aquesta: fer un referèndum. N’estem convençuts: el referèndum és l’única alternativa que ens fa guanyadors en l’actual disseny. No és una esmena a la totalitat del full de ruta. I no diem que el referèndum s’hagi de fer demà passat. L’hem de fer quan siguem forts. Quan tinguem el màxim d’estructures d’estat, i legalitat catalana preparada. I quan tinguem tot això, 12 o 14 mesos, executar-ho. Aquest és el camí que ens fa ser cavall guanyador.

I quin problema hi veieu en el full de ruta actual? Per què s’ha de modificar?
 N’hi ha un de molt clar: l’experiència d’aquests darrers mesos, amb la confrontació electoral dels partits. La confrontació fa ineficient el vot independentista. Perquè tenim més vot independentista repartit, que no pas vot a les opcions estrictament independentistes. Per tant, unes eleccions constituents podrien ser útils si tinguéssim la capacitat no tan sols de comptar escons, sinó també vots. Però és enormement difícil de comptar els vots independentistes que van a formacions que no ho són. El referèndum és molt eficaç per a comptar vots. Per a assolir l’objectiu, el referèndum és molt més eficaç que no pas unes eleccions.

Per què?
Perquè hem vist que per creure que unes eleccions constituents serien diferents d’això que hem viscut aquests últims mesos calia posar-hi molta voluntat. Com que veiem que els partits són com són, creiem que ha arribat el moment de parlar clar. I reclamar un instrument que, per una altra banda, no s’ha utilitzat fins ara.

Hi ha qui diu que el referèndum ja es va fer: el 9-N

 No. El referèndum no és el 9-N. És ara que ens hem de donar l’oportunitat del referèndum. Perquè el referèndum és el que la comunitat internacional pot llegir. És un instrument reconegut. I, per una altra banda, és el que posa més dificultats a l’estat espanyol. Ens haurà de tornar a dir que no, al referèndum. I no tinc dubtes que ho farà. Però tampoc no li hem d’estalviar davant la comunitat internacional la negativa a acceptar les urnes. Hem fet tot un recorregut molt ric, amb processos de participació, com el 9-N –gran èxit–, amb eleccions com el 27-S –molt bons resultats–, i ara hem d’anar acabant. No podem, com a país, continuar tres anys, o quatre o cinc amb la intensitat del procés en l’eix central sense donar-hi solució. Hem de tenir la determinació de fer un referèndum. Que el govern de Madrid ens l’accepta, perfecte, sempre ho hem volgut. Que no ens l’accepta? Estem determinats a organitzar-lo, i haurem de tenir l’atreviment, la capacitat, l’astúcia i la valentia de fer-ho.

I per tant fer-lo igualment, diguin què digui el govern de Madrid.

Naturalment. Nosaltres no parlem d’unilateralitat, perquè la unilateralitat no és l’objectiu. L’objectiu és el referèndum. Parlem d’un referèndum d’independència vinculant. I acceptem que la unilateralitat, probablement, la nostra intuïció ens diu que serà la condició necessària. Hem de tenir l’atreviment de fer una cosa que fins ara no hem fet. Tots els fulls de ruta són instrumentals. El de l’ANC, els de la CUP, el de Junts per Sí. Hem d’entendre que els fulls de ruta no són veritats revelades ni documents sagrats. Tots els fulls de ruta tenen contradiccions. I, efectivament, alguns ens diuen que ens declarem independents quan s’aprovi la llei de transitorietat. Però uns altres diuen que no, que encara no en tenim el mandat. Per tant, nosaltres diem: quan tornem a ser cridats a les urnes ha de ser per expressar la nostra determinació de continuar formant part del regne d’Espanya o de constituir-nos en estat independent. Per tant, el sí a la independència o el no a la independència.

Fer un referèndum és legalment molt complicat, apunten alguns.
Santa innocència. Algú es pensa que ens deixaran fer una constitució i un procés constituent sense ser independents? Hem de ser madurs políticament, i no pensar que vivim en un conte de fades. I d’aquí ve la proposta del referèndum.

Quins són els dubtes que us formulen els vostres socis en els actes que celebreu?
Als col·loquis, efectivament, em trobo un auditori molt motivat, però també amb dubtes. Bàsicament, diuen: per què el referèndum, si ja el vam fer el 9-N? I també pensen que el referèndum esmena la totalitat del full de ruta. I no és cert. Per tant, ens toca fer una pedagogia que probablement hauríem d’haver fet molt abans. Perquè la gent entengui que el referèndum no té paral·lelismes amb el 9-N, jo sempre explico que quan el president Mas el 2012 dissol el parlament no parla de referèndum, parla de consulta. Consulta ajustada a la legalitat. Un rumb que no sols el president Mas, sinó totes les formacions, accepten. Al final ni la consulta no es va poder fer, i es va quedar en un procés participatiu. I ningú dels qui feien cua a les escoles tenia la convicció que si guanyava el sí l’endemà a Catalunya es proclamaria la independència. Sabíem que no preníem una decisió vinculant. Ara hauria de ser-ho. Quan els ho expliques, la gent ho entén.

 Ens podem trobar que surti que no al RUI a la consulta de l’ANC?

Tot és possible. Ara, jo crec que no. Serà una consulta molt treballada, amb molta pedagogia. Jo treballo activament pel sí al referèndum. Crec que no en tindrem gaires més oportunitats.

 Coneixeu bé el món d’ICV i els comuns. Com reaccionaran al referèndum que proposeu?
 Crec que ara la gent que n’ha fet bandera, del referèndum, i és indubtable que els comuns i Colau n’han fet, veuen amb una certa mandra la necessitat de prendre posició. Jo puc entendre que dirigents d’ICV o dels comuns diguin que són contraris a la independència. Però no puc entendre que diguin que no van a favor del referèndum. No arribaria a entendre que, després de la negativa sistemàtica, no estiguessin disposats a jugar a fons. I a fer un acte de desobediència. Perquè ells vénen d’aquest món: de la desobediència, per exemple amb els desnonaments. Toca fer-ho. I crec que ho faran. Vull tenir la certesa que ho faran. Si no, seria una enorme decepció. Crec que hem de ser molt generosos amb ells, per no forçar tensions innecessàries. Després del 26-J a ells els caldrà un temps de dol. I crec que el moment serà la tardor.

Demòcrates i la CUP volen el RUI. Però CDC i ERC no han mogut peça.
Cap no ha dit que no. I jo vull fer valer les paraules de Puigdemont, que en diverses ocasions i situacions, no únicament no ha descartat el referèndum sinó que l’ha incorporat com una de les opcions. Per tant, ens hem de preparar, com ha succeït en altres moments, que el procés entri en un nou accelerador. Tindrem una tardor i una primavera d’una gran intensitat.

 Què farà l’assemblea l’Onze de Setembre?

Ha de tornar a ser una fita de mobilització gran arreu del país. Al voltant del 20 de juliol en farem la presentació formal. Tenim pensades cinc localitats, i falta veure què es farà cadascuna: Berga, Lleida, Tarragona, Salt i Barcelona seran ciutats on la Diada serà viscuda d’una manera especial. No puc avançar res més.

Com veieu la qüestió de confiança?

 Hem de preservar la legislatura: el president ha de sortir victoriós d’una moció de confiança. I aquí no val a badar. I qui no sumi haurà d’assumir responsabilitat sobre aquest fet. No podem proposar-nos la convocatòria d’unes noves eleccions, perquè des del 2012 haurem estat cridats tres vegades. I no hauran passat ni quatre anys. La gent no vol escollir un nou govern, vol decidir. No vam començar el procés a la independència per anar escollint governs. Vam fer-lo per guanyar la independència.

 Com són les relacions de Jordi Sánchez amb la CUP després del seu piulet en què demanava perdó per haver demanat el vot per qualsevol partit independentista?

 Jo vaig fer un piulet en què ni esmentava la CUP. El vaig fer quan es va consolidar la frustració que no hi hauria acord entre Junts pel Sí i la CUP. I molta gent ens mirava i ens deien: vosaltres vau demanar de votar qualsevol dels dos. I uns, Junts pel Sí, mantenen un candidat i no el mouen. I els altres mantenen una posició i no la mouen. Per tant, també a nosaltres ens en feien responsables, i amb raó. Per tant, vaig demanar perdó. I ho tornaria a fer. Però no era una crítica només a la CUP. Passa que en aquell moment la CUP rebia una demanda d’explicacions molt gran. És cert. Sigui com sigui, en aquests moments la relació és fluida en totes direccions. Malgrat que hi hagi desacords i incomprensions, som molt conscients que ens necessitem tots en aquest projecte. La nostra obligació és mantenir una bona relació amb totes les formacions polítiques.

 L’ANC de Forcadell va ser capaç de pressionar els polítics sense menyspreu. Us agradaria fer aquest paper?

 A mi m’agradaria que l’ANC el tingués, no jo. I crec que l’hem tingut, potser en moments no tan èpics. Aquí recordem el ‘president, posi les urnes’. Però jo crec que Junts pel Sí no s’explica sense aquesta capacitat de pressió multilateral de l’ANC, i fins i tot diria que en el nomenament de Puigdemont, l’ANC hi té molt a veure. Una altra cosa és que efectivament l’estil de la Carme i el meu siguin molt diferents.

Com pot ser que Liz Castro guanyi dues vegades, en vots, i no sigui presidenta? Vós mateix vau proposar que el més votat fos el president. És curiós.
 És curiós? Us dono tota la raó. És curiós: jo defensava que el més votat fos president, sense necessitat que fos el secretariat qui escollís. I Liz Castro defensava el contrari, que fos el secretariat qui escollís. Però el soci va voler que continués essent el secretariat qui escollís. La Liz Castro va tenir més vots, i el secretariat em va escollir a mi. Us diré que no ha estat la millor de les assemblees, en algun moment del passat. Perquè és cert que no es van viure coses diferents d’altres anys, però sí que es van viure de manera pública. Ara, en aquests moments es treballa amb una lleialtat de tots amb tots molt gran.

 Des de fora sembla com si el RUI us hagués unit.

Hi estic d’acord. Ha estat una expressió de gran confluència de totes les sensibilitats. Perquè, com passa a tots els grups, les diferències, malgrat que en algun moment es van voler argumentar, no eren polítiques, sinó de tarannàs i de dinàmica. I quan s’ha posat la política damunt la taula, hi ha hagut confluència. Ara tothom juga un paper determinant.
Font: VilaWeb.cat