100.000 visites amb 1193 entrades en 5 anys...

Ara mateix el comptador de visites del  blog de l'Assemblea Territorial de l'ANC de Sant Joan Despí acaba de marcar 100.000 visites.

Us volem donar les gràcies per 
ser-hi als que ens heu ajudat a arribar  fins aquí. 
Als que us heu interessat pel que hi anem penjant. Als que ens heu compartit fent que arribem més lluny. Als que ens seguiu de sempre, de fa molt o de fa poc....A TOTS!!!

A tots els que ens llegiu, estigueu d'acord o no amb el que hi pengem..

MOLTES GRÀCIES!!!!

Seguirem aquí mentre caminem, com deia la nostra enyorada Muriel

TOSSUDAMENT ALÇATS!!!!!

Reflexió judicis 9N

Judici 9-N: una causa política 

i una justícia desigual

El judici contra l’exconseller de Presidència Francesc Homs que va començar ahir al Tribunal Suprem de Madrid no va oferir grans novetats respecte al procés que es va fer a Barcelona contra Artur Mas, Irene Rigau i Joana Ortega, però sí que hi ha un fet que marca una diferència: la querella que la Fiscalia Superior de Catalunya va presentar dijous passat contra quatre membres de la mesa del Parlament per haver votat a favor de permetre que la cambra votés una resolució sobre el referèndum.

El cas és que, com ja és prou sabut, la querella va excloure Joan Josep Nuet -que també hi va votar a favor- perquè, en opinió de la Fiscalia, la seva “trajectòria política com a diputat” permet deduir que “no pretenia incomplir els mandats del TC” ni “donar un impuls al procés constituent”. Segurament sense voler, la Fiscalia va donar carta de naturalesa al que l’independentisme ja fa temps que denuncia: que els processos judicials contra els impulsors del procés sobiranista són de caràcter polític més que no pas pròpiament jurídic.

En la sessió del judici d’ahir també es va posar de manifest aquest fet quan Francesc Homs va recordar al fiscal que, si es tracta de jutjar la desobediència al TC, el govern espanyol ostenta el rècord absolut amb 26 sentències ignorades. El mateix Homs va denunciar per desobediència l’executiu de Mariano Rajoy el 30 de gener per no haver aplicat la sentència que fixa que les competències per repartir els diners recaptats del 0,7% de l’IRPF són de les comunitats. El Suprem va arxivar la querella amb l’argument que no existeix una ordre del TC “expressa i directa”. O sigui, que les sentències de l’alt tribunal espanyol només són de compliment obligat quan venen acompanyades d’una guia exacta de com procedir. Increïble.

És repetitiu, però necessari, haver de proclamar el caràcter polític d’aquest judici quan tothom sap que la querella inicial va ser presentada en contra del criteri de la junta de fiscals de Catalunya i per ordre directa de Madrid. I, tot i així, la causa contra Francesc Homs va trigar mesos a substanciar-se. Tot aquest procés està viciat d’origen per l’obsessió de Rajoy de respondre a les demandes catalanes amb els advocats de l’Estat en lloc de fer la seva feina com a polític.

Editorial

Font:Ara.cat

En suport a Francesc Homs

Avui a Madrid al matí.....

I a Catalunya al vespre....

Bon consell. Per pensar-hi

Com si això fos 

un bon partit de futbol

«No els regaleu la pilota parlant dels temes de què ells volen que parlem»

Ja ho sabíem que, a mesura que s’acostàs el final del procés, l’estat atacaria cada volta més a la desesperada, amb més agressivitat i descarant-se més i més. Té l’obligació de fer-ho i no li podem demanar que faça altrament. Com en un bon partit de futbol, ells ja fan pujar els defenses a l’àrea rival a veure si la fiquen de cap. Com en un bon partit de futbol, nosaltres podem optar per tancar-nos en l’àrea petita, defensant-nos a ultrança o bé obligar el rival a ocupar el camp al màxim. Atacant. I ja fa anys que s’ha provat que la millor defensa, sens dubte, és continuar atacant: obrir les bandes i posar gent a trepitjar la ratlla.

Per tant, que ningú no es pose a la defensiva. Hi ha coses que neguitegen molt, però precisament per això se’n serveixen: perquè ens neguitegem. Ells volen que ens posem atropelladament a la defensiva i que perdem la concentració. Cerquen el cos a cos com ho fa qualsevol equip quan amb el joc de pilota no pot guanyar. I, com que van contra rellotge, posen sobre el camp més que no tenen. Són en aquell punt en què ja no passa res si et buides físicament: encalcen totes les pilotes, corren d’ací cap allà, en totes direccions, i intenten tot allò que es pot intentar. Doncs deixem que es cansen.

Deixem que es cansen i no ens neguitegem tant pel nou episodi del 3%. Que ho investiguen tant com vulguen. Que n’aporten proves quan en troben, que ja fa dècades que intenten tenir-ne alguna de pes. I que porten a judici qui s’ho meresca, si és que mai troben res que siga sòlid. Només faltaria que ara ens posàssem a condemnar una investigació contra la corrupció, per més política i intencionada que siga. En tenen cap indici? Doncs que cerquen.

I encara menys cal neguitejar-se quan alguns mitjans ho magnifiquen. Quant de temps fa que sabem que demà segons quins temes no apareixeran de cap manera a la portada d’El Periódico ni de La Vanguardia i, en canvi, endevinem de sobres quin titular gros publicaran? Si un dia ens sorprenen i fan res que isca del guió, aleshores ja en parlarem, però mentrestant a què treu cap dedicar esforços a protestar perquè siguen parcials? I encara menys pels diaris d’ací, perquè la resposta, i ben clara que és, és que cada dia els llegeix més poca gent. Mireu-ne les dades de vendes. La Vanguardia el mes de gener certifica 26.871 exemplars comprats al quiosc de mitjana –l’única xifra que no es pot manipular. El gener de fa un any en venia 33.356. I el gener del 2014, 46.666. De quaranta-sis mil compradors que tenia fa tres anys, vint mil ja se n’han anat. I El Periódico en ven 39.000, però fa un any en venia 47.000 i fa tres anys en venia, exactament, 61.000. Qui està en un mal pas? Qui hauria de preocupar-se de què?

Crec que en aquest país donem massa importància a l’opinió publicada. Si algú s’inventa una frase més o menys ocurrent, de seguida en comencem a parlar i a fer-hi tombs, sense considerar en cap moment si allò té gens de trellat o no. En uns altres països, ningú no discuteix de coses insensates ni amplifica els missatges publicitaris del rival. L’altre dia Marta Rojals ho definia de manera excel·lent, quan feia notar que els independentistes catalans dediquen la major part del dia a fer circular per les xarxes les teories estrambòtiques que hom s’inventa sobre ells. Això és jugar a la defensiva i sense mirar el camp. Per què no pareu de fer-ho?

A voltes sembla com si, al cap de cinc anys, encara no estiguéssem segurs del joc que fem. Malgrat que és tan brillant i malgrat l’enorme efectivitat que té en el resultat. Fa cinc anys vam omplir els carrers de Barcelona, per primera vegada, amb un riu de gent que volia assolir la independència i allò, aleshores, només era un eslògan. Al cap de cinc anys hem assolit la majoria parlamentària, tenim un govern independentista i hem marcat un full de ruta que ens falta només mesos per a completar. La revolució política que ha fet l’independentisme és enorme: només cal fer un colp d’ull al parlament i veure on seuen Miquel Iceta i Xavier Garcia Albiol, i acompanyats de quants. Hem aconseguit que l’estat es descare amb accions judicials que són autèntiques sentències de mort a la democràcia i a la seua credibilitat, com la ja famosa ‘querella Nuet’. I d’ací ve que governs de tot el món, sense mantenir la prudència que els hauria d’importar, ja qüestionen obertament les accions de l’estat espanyol i demostren simpatia per la manera de fer dels catalans. Hem fet miques la fal·làcia de l’estat de les autonomies. Els hem obligats a fer tres eleccions seguides i a pactar una coalició impensable només fa un any, PP-Ciutadans-PSOE, perquè l’esquerra espanyola no ha estat capaç ni d’adonar-se que un referèndum democràtic és una solució millor i més decent que no pas apuntalar un règim podrit des de la monarquia cap avall. Hem construït estructures d’estat a dojo, des de la màquina de la hisenda catalana a la conselleria d’Afers Exteriors.

I és per tot això que ara, a la desesperada, els altres volen la pilota com siga, per intentar el que siga en els pocs minuts que resten. I criden cada volta més fort, estimulant-se ells amb ells, i fan escarafalls per mirar de ficar-nos la por al cos i ens fan ganyotes i miren de lesionar-nos mentre juguen brut i pressionen l’àrbitre. Ho fan perquè saben que només tindran alguna possibilitat si ens posem nerviosos. De manera que ara calma, penseu fredament, mireu tota l’extensió del camp i a cercar la jugada que remate el partit. No els regaleu la pilota ballant insensatament al so que ens volen fer ballar. No els regaleu la pilota parlant dels temes de què ells volen que parlem.

Vicenç Partal

Font: VIlaweb.cat

Judici a Francesc Homs

L’estat contra Homs: segona part del judici a la democràcia

Demà dilluns comença la segona part del judici contra el 9-N i els seus impulsors. Si la primera part va fer-se al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, a Barcelona, la segona es fa al Tribunal Suprem, a Madrid, perquè l’acusat és Francesc Homs, diputat al congrés espanyol que té la condició d’aforat. Es jutja el mateix cas: si el govern va desobeir i va prevaricar en el tram final del procés participatiu sobre el futur polític de Catalunya que es va fer el novembre del 2014. Artur Mas, Joana Ortega i Irene Rigau esperen la sentència del tribunal del TSJC. Homs tindrà ara tres dies –de dilluns a dimecres– per a defensar-se de les acusacions de la fiscalia en una sala presidida per set magistrats del Suprem: tot un judici d’estat.

Petició de condemna

La fiscalia del Suprem demana una inhabilitació de nou anys a Francesc Homs, per delictes de prevaricació i desobediència. En cas que les sentències pels delictes de prevaricació administrativa i desobediència d’un càrrec públic es facin separadament, el fiscal general demana set anys i sis mesos pel primer, i un any i un mes pel segon, amb una multa de dos-cents euros diaris durant cinc mesos.

La fiscalia ho justificava així: ‘No va adoptar la suspensió de cap de les actuacions ni actes que es feien per a l’execució de la consulta que depenien directament del Departament de Presidència del qual era titular’, malgrat que –diu el text– ‘era plenament conscient que amb la seva actuació violava l’obligat acatament de les decisions del Tribunal Constitucional’.

Felip Puig, testimoni de l’acusació

El judici contra Homs durarà tres dies. Dilluns al matí les parts –fiscalia i defensa– interrogaran l’acusat a partir de les deu. A la tarda, a partir de les quatre, començaran a desfilar per la sala de vistes els primers testimonis: Bernat Rigau, Jose M. Descó, Josefa Martin, Jordi Escalé, Felip Puig, Daniel Ramón Martínez i Joan Coòdol. Són els testimonis sol·licitats per la fiscalia. Rigau, de l’empresa T-Systems, que va subministrar els programes informàtics del 9-N, i Escalé, director del Centre de Telecomunicacions de Catalunya (CTTI) en aquell moment, ja van testificar al TSJC. La novetat és l’ex-conseller Felip Puig, que va ser el responsable de la resposta a l’empresa de serveis informàtics que va demanar si havia de continuar treballant després de la suspensió ordenada pel TC.

Mas declara a petició de la defensa

L’endemà el judici es reprendrà amb els interrogatoris a Isabel Vidal, Fàtima Soro, Pere Camprubí, Carles Fabró, Mònica Osacar, Ignasi Genovés, Marta Coll, Federico Undina i Jordi Vilajoana, citats també per la fiscalia. Serà a la tarda de dimarts quan compareixeran, a petició de la defensa, els noms més rellevants: Artur Mas, ex-president de la Generalitat, Carles Viver i Pi-Sunyer, ex-president del Consell per a la Transició Nacional, Miquel Buch, president de l’Associació Catalana de Municipis, Josep Martí i Blanch, ex-secretari de Comunicació del govern i Albert Lamarca, president de la Comissió Jurídica Assessora. Amb aquests testimonis, la defensa d’Homs vol repetir el relat que ja es va fer en el judici al TSJC: el procés participatiu va quedar en mans dels voluntaris perquè el govern ja havia fet tota la seva feina quan el TC va ordenar la suspensió del 9-N. També es defensarà que la providència del TC no donava instruccions concretes al govern i que el tribunal no va respondre la petició d’aclariment feta pels advocats de la Generalitat.

Dimecres serà el torn dels dos agents de la Guàrdia Civil que van redactar l’informe pericial informàtic. Ja van comparèixer al judici del TSJC i van aportar més confusió que claredat. Un cop hagin testificat aquests dos agents, serà el moment dels al·legats finals de la fiscalia, la defensa i l’acusat. El judici quedarà vist per a sentència dimecres a la tarda.

Sentència redactada?

En una entrevista aquesta setmana en aquest diari, Homs expressava les seves sospites sobre una sentència redactada abans de començar el judici: ‘Tinc ulls a la cara i orelles al final de les galtes. Estic convençut que la sentència serà condemnatòria.’ Amb tot, Homs considera que amb condemna o amb absolució, l’estat ja ha perdut la batalla: ‘Si la sentència és condemnatòria, hauran liquidat l’estat de dret. I si és absolutòria, farem el referèndum sense cap mena de discussió.’ I afegia: ‘El judici té una funció dissuasiva, a banda de la de repulsa. Té aquesta doble dimensió: passar comptes per una cosa que els va irritar i enviar un missatge dissuasiu. I passarà tot el contrari.’

Homs també es pren el judici amb un gran honor: ‘Mai no m’havia imaginat que acabaria assegut davant el Tribunal Suprem per haver defensat la democràcia el 2017. Sóc independentista de sempre i hi ha coses que les tinc assumides. Però, havent fet les coses com les hem fetes, per mi és un gran honor encarar un judici a un tribunal espanyol per haver defensat la democràcia a Catalunya.’

Pere Cardús

Font: Vilaweb.cat

Quan la dignitat és clau

NUET APUJA EL NIVELL

El diputat Joan Josep Nuet, de Catalunya Sí Que Es Pot, ha demostrat aquests dies que té una talla política poc habitual. Perquè lamentablement pocs polítics poden dir que s’han mogut per defensar un adversari tocat. Massa sovint s’aprofita la injustícia per obrir-se camí. En canvi, tot solet, el senyor Nuet ha apujat el nivell de la classe política catalana en poques hores. La seva honorable defensa dels independentistes, tot i no ser-ho ell, és digne d’elogi. Chapeau per ell. A la vegada, Nuet trenca un tòpic. Aquest: els unionistes no només volen la unió d’Espanya, sinó que la volen imposar, si cal per la força. Nuet demostra que ell, la unitat d’Espanya, la vol votar. I que la independència, no. Però el fet de votar és inviolable.

La posició de Nuet, ell mateix ho insinuava aquests dies, es pot resumir en el famosíssim poema antinazi del pastor alemany Martin Niemöller. Poema que molta gent atribueix erròniament a Bertolt Brecht:

Quan els nazis van venir a buscar els comunistes, vaig guardar silenci, perquè jo no era comunista.

Quan van empresonar els socialdemòcrates, vaig guardar silenci, perquè jo no era socialdemòcrata.

Quan van venir a buscar els sindicalistes, no vaig protestar, perquè jo no era sindicalista.

Quan van venir a buscar els jueus, no vaig protestar, perquè jo no era jueu.

Quan van venir a buscar-me a mi, no hi havia ningú més que pogués protestar.

‘Quan la fiscalia va venir a buscar els independentistes, vaig guardar silenci, perquè jo no era independentista.’ Aquesta és l’alarma que ha fet sonar el senyor Nuet.

Nuet obre una porta a l’esperança. Esperança que uns altres ja havien transmès. Iannis Varufakis, per exemple, en una visita recent a Barcelona, també va mostrar una enorme empatia pels independentistes, tot i que ell no ho fos. Com Nuet, Varufakis no volia caure’ns bé defensant la independència. Res d’això. Simplement va dir que la lluita dels catalans no era la d’uns nacionalistes identitaris antiimmigració. Tampoc Itziar González no necessita fer-se ‘indepe’ per reconèixer que l’independentisme també pot ser una manera de trencar l’statu quo. Són tres casos on els independentistes se senten acompanyats per gent que no ho és.

Nuet, la gent com Nuet, té el perill ara de rebre per totes bandes. Pel govern Rajoy, quan vegi que no se suma a la seva estratègia de divisió. I tot arribarà. I pel bàndol més obtús de l’independentisme, quan comprovi que Nuet no és, ni serà, independentista. Ni falta que fa, afegeixo jo: de moment, Nuet és el meu candidat ideal a encapçalar la campanya del no a la independència. No cal buscar cap rival més digne. I per tant, si us plau, no l’insultem per unionista, i abracem-lo per voler el debat. Nuet és un dels nostres, però que juga amb un equip rival. Passa res.

I abracem-lo, també, perquè no són tants. Les dades de les enquestes diran allò que voldran, i el mantra del 80% dels catalans a favor del referèndum es podrà repetir tant com es vulgui, però a l’enquesta de veritat, el 27-S, els partits que volien fer un referèndum, independentistes o no, van aconseguir el 59% del vot. Que ja és molt. Però no és el 80%. Es diu poc, però el 27-S, els partits Junts pel Sí, CUP, CSQP i Unió van arribar al 59% dels vots, i no pas més. És a dir, a favor de votar la independència tenim un 48% d’independentistes, i 11% de Nuets. Seran pocs, si voleu, però absolutament imprescindibles. Dignes rivals a elogiar perquè ajuden a apujar el nivell del debat.

Andreu Barnils

Font: Vilaweb.cat

País en construcció

NO PAREM!!!!

Seguim construint un nou País...
Sant Joan Despí estarem a les Multiparades de Cornellà

I reserveu-vos la data del 26 de Març: 
Ens veiem construint el nou País a Sant Joan Despí.

Sense paraules....

Dels creadors d’“Això és un judici democràtic”

LA FISCALIA de Catalunya ens acaba de dir a la cara que contra un membre de la mesa del Parlament no s’hi querella perquè no és independentista. 

Que ens quedi ben claret que hi ha vots de primera i de segona. Això sí, el govern espanyol afirma que a Espanya no es persegueix ningú per les seves idees polítiques. La querella de la fiscalia és un escàndol que certifica, una vegada més, que molt, però molt per sobre de l’estat de dret hi ha la unitat d’Espanya. Per això gent com Cebrián fa una crida preventiva a l’ús de la força. 

Això sí, després demanen seny en nom de l’estabilitat. 

Darrere Forcadell i Nuet hi ha més de la meitat dels votants d’aquest país. 

Si inhabiliten la presidenta, s’acabarà el problema o el faran més gran? On és el seny?

Antoni Bassas

Ara.cat

Separació de poders?

La Justícia, al servei de la ideologia

El PP ha pres la Justícia per assalt. Haurà de passar molt, molt temps, per trobar un dia tan nefast com aquest 23-F -deu ser una casualitat- perquè la Justícia espanyola pateixi un abús de dimensions tan colossals per part del poder polític. Del govern i del partit que el sustenta, però també del PSOE i de Ciutadans, que en aquesta espècie de cameo que practiquen a la vista de tothom permeten la vulneració permanent de drets fonamentals. Sense cap pudor i amb els partits com a ostatges d'una investidura que haurien d'haver rumiat dos cops abans de facilitar-la, s'està desmantellant -millor enderrocant- la separació de poders, norma característica de qualsevol Estat i sense la qual la democràcia no pot arribar a funcionar.

Què es pot dir de l'actuació fiscal amb Undargarin, retractant-se de la petició de presó immediata, corregint-la per una multa menor i posant l'Audiència de Palma el llacet final que torna l'exduc a Suïssa, sense fiança i amb l'única obligació de passar pel consolat espanyol a firmar? O del cessament fulminant dels fiscals de Múrcia que acusaven el president de la comunitat, casualment del PP? O del nomenament de fiscal anticorrupció el fiscal que va intentar enterrar els correus secrets de Miguel Blesa, l'expresident de Caja Madrid? Cadascun per si mateix deixaria a qualsevol altre país molt tocats els diferents estaments judicials, però aquest govern ha après a actuar per acumulació. Desbordant l'imaginable amb un control també mediàtic desconegut en què la patum de la comunicació espanyola es permet parlar de la supressió de l'autonomia catalana, l'empresonament de Mas o l'enviament de la Guàrdia Civil com qui tria una ampolla de vi en un restaurant de cinc forquilles.

En aquest marc de pèrdua de drets fonamentals la barbàrie de la Fiscalia presentant una querella contra la presidenta del Parlament, Carme Forcadell, i tres membres de la Mesa i, alhora, exculpant dels mateixos fets el diputat Nuet simplement perquè no és independentista, no fa sinó enfortir la idea que estem davant d'un procés polític. Quan es persegueixen ideologies i no pas fets, la Justícia deixa d'existir. I només hi ha la força en un costat i la resistència en l'altre.

José Antich

El Nacional.cat

Judicis No polítics????

La fiscalia atempta contra l'Estat de Dret

La fiscalia general de l'Estat ha presentat una segona querella pels delictes de prevaricació i desobediència contra la presidenta del Parlament, Carme Forcadell, i els altres tres membres de Junts pel Sí de la mesa del Parlament, Lluís Corominas, Anna Simó i Ramona Barrufet.

La fiscalia deixa fora de la querella Joan Josep Nuet perquè la "falta de voluntat de sumar-se al projecte polític de ruptura unilateral amb el sistema constitucional s'infereix de la seva trajectòria com a diputat".

Es tracta d'un escrit sense precedents, que davant un mateix fet objectiu ataca uns diputats i en deixa uns altres de banda per un judici d'intencions. Això demostra una persecució discriminatòria del tot impròpia d'un Estat de Dret.

L'escrit també demostra la progressiva ideologització de la fiscalia, que en comptes de defensar l'Estat de Dret es dedica a defensar l'aparell de l'Estat.

Aquest menysteniment total de la fiscalia a l'Estat de Dret es produeix quan es compleixen 36 anys del cop d'Estat del 23F. Llavors, un tinent coronel de la Guàrdia Civil va haver de fer la feina bruta d'una part de l'aparell de l'Estat i va acabar a la presó.

Nota de premsa ANC

Manifest PNR

MANIFEST PACTE NACIONAL PEL REFERÊNDUM 

La consciència nacional i la voluntat d’autogovern del poble de Catalunya té indubtables arrels històriques, antigues i profundes, i s’ha manifestat reiteradament al llarg del temps. Avui, Catalunya està integrada en l’Estat espanyol, el qual, per innegables raons d’història, lingüístiques i culturals, és plurinacional, a desgrat que les seves estructures polítiques no el reconeguin així. El desig de Catalunya de decidir el seu futur polític, cada cop s’ha fet més evident davant del món. Fins al punt de convertir-se en una aspiració sostinguda, que avui recull la voluntat d’una gran majoria de la seva població. Entre els drets essencials i inalienables de les societats democràtiques, es reconeix el de decidir el seu futur polític. I és aquest dret el que sustenta la demanda d’una majoria de ciutadanes i ciutadans de Catalunya, que volen materialitzar-lo mitjançant un referèndum. Posem de manifest que la voluntat d’expressió de les catalanes i dels catalans mitjançant un referèndum és majoritària i transversal; i congruent amb la determinació cívica, pacífica i democràtica que han expressat les multitudinàries mobilitzacions de la societat organitzada a favor del seu dret a decidir. Afirmem que l’actual marc jurídic espanyol, tal com han defensat experts en dret constitucional, permet la realització d’un referèndum a Catalunya acordat amb l’Estat. Si aquesta possibilitat no s’ha obert fins ara ha estat per manca de voluntat política dels Governs d’Espanya. El dret, atès que és susceptible d’interpretacions diverses, ha de ser entès com un instrument per trobar solucions democràtiques als problemes polítics i no per crearne de nous o per agreujar els existents Les persones, entitats, organitzacions i institucions que signem aquest MANIFEST entenem el referèndum com una eina privilegiada d’aprofundiment democràtic, que permet el debat polític plural, la recerca de consensos i l’adopció final d’acords eficaços.




Per tot això : Instem els Governs de Catalunya i de l’Estat espanyol a superar les dificultats polítiques i els apriorismes, i a assolir finalment l’acord que estableixi les condicions i les garanties justes i necessàries per a la celebració d’un Referèndum reconegut per la comunitat internacional, el resultat del qual haurà de ser políticament vinculant i efectiu. Reconeixem el Parlament de Catalunya com la institució democràtica on es manifesta la voluntat popular del país. Per això donem suport a aquelles iniciatives i acords que hi sorgeixin per a l’articulació d’aquest Referèndum. Manifestem la convicció que el referèndum és una eina inclusiva, que permetrà la lliure expressió dels diversos posicionaments que els ciutadans i ciutadanes de Catalunya han expressat respecte a la relació política de Catalunya amb l’Estat espanyol. Afirmem que la cultura democràtica reclama solucions polítiques als problemes polítics. I ho fem apel·lant al mecanisme fonamental de què disposen les societats modernes: el coneixement i la validació de la voluntat majoritària del poble que s’expressa amb el vot. Aquest referèndum ha de propiciar que tothom se senti cridat a participar-hi. Per això és necessari un debat escrupolosament democràtic, plural i en igualtat de condicions entre les legítimes opcions que avui es manifesten a Catalunya.

L'ANÀLISI

'Cataluña: conozca a sus gentes'

Ahir, la vicepresidenta Soraya va enviar un tuit. Un tuit que deia:

Cataluña son sus gentes, sus comunidades y asociaciones. Queremos hablar con ellos para conocer sus necesidades a fin de unir, no de separar

La frase té un lleuger toc de discurs del rei: “Cataluña son sus gentes” (‘también conocidos como catalanes y catalanas’), té un toc com de voler dir “si volem parlar amb ‘sus comunidades y sus asociaciones’ és perquè no podem suportar la idea que el seu govern sigui independentista” (encara que l’hagin votat l’àmplia majoria de ‘sus gentes’) i com que deu haver-hi més món, ja parlarem amb aquest món. I, al final, expressa que vol conèixer ‘sus necesidades a fin de unir y no de separar’.

Conscient que la vicepresidenta, en els darrers cinc anys, no ha tingut temps ni canals per informar-se, conscients que després de 300 anys de convivència potser encara som uns desconeguts pels nostres veïns, conscients que Catalunya ha explicat molt poc les seves necessitats i gairebé mai no ha fet pedagogia, hem fet un Power Point de ràpida comprensió que permetrà que la vicepresidenta i el públic en general coneguin ‘sus gentes y sus necesidades’.

Dono per segur que sap que ‘las gentes’ de Catalunya són el 16% de la població espanyola, que Catalunya representa el 25% les exportacions espanyoles, i s’acosta al 20% del PIB espanyol.

Una mica de breu i recent història. Unes setmanes que va venir molta gent a Barcelona va ser ara fa 25 anys, quan s’hi van celebrar uns Jocs Olímpics. Van anar molt bé, tothom en va tornar satisfet.

I des d’aleshores no ha parat de venir-hi gent. Per exemple, la setmana que ve se celebra el Congrés de Telefonia Mòbil i, si vol venir, reservi amb temps perquè els hotels estan a petar.

Una altra manera de conèixer moltes associacions i ‘sus necesidades’ és venint a les manifestacions. Si vol conèixer gent, se’n farà tips, perquè aquí fem algunes manifestacions multitudinàries.

Aquesta és de fa uns 15 anys al passeig de Gràcia, contra ETA i per la pau.

Uns anys més tard, Barcelona ser una de les capitals mundials contra la guerra de l’Iraq.

Bé, i si vol conèixer gent, vaja, milions de persones, i donar-los la mà una per una, hauria hagut de venir als 11 de setembre de 2012, 2013, 2014, 2015, i 2016.

Aquesta és, concretament, una manifestació de més d’un milió de persones que va fer una ve baixa, una ve baixa de ‘votar’, a la Diagonal i a la Gran Via.

I encara aquest dissabte –no es pensi que hem perdut el sentit de manifestar-nos per causes globals– més de cent mil persones van sortir al carrer per demanar d’ acollir refugiats de la guerra de Síria; ja deu haver sentit a parlar del problema.

També ens agrada divertir-nos. Si mai vol uns dies de música electrònica vingui al Sónar, que hi coneixerà molta gent.

I si vingués amb canalla, també es faria un tip de conèixer gent a la Festa del Súpers, que és una cosa que fan a la televisió d’aquí.

Ara, per conèixer la gent i les seves necessitats, és molt important que viatgi en Rodalies Renfe.

Miri aquesta andana, els tips de conèixer gent que es faria aquí.

Això és… no sabria dir-l’hi, perquè això és sovint.

També dins els trens aturats es coneix molta gent i les seves necessitats.

Si vol una conversa una mica més llarga sempre pot baixar d’un tren que s’ha quedat sense energia i caminar per la via acompanyant una senyora gran, que segur que li explicarà les seves necessitats per unir. Si sabessin com estem d’units perquè volem que els trens funcionin, perquè desitjaríem que ningú no ens destrossés el sistema sanitari o perquè volem disposar dels diners dels nostres impostos, se’n faria creus.

Esperem que aquest Power Point l’ajudi a fer-se una idea de ‘sus gentes, sus comunidades y asociaciones’ pel dia que hi parli, per conèixer ‘sus necesidades a fin de unir y no de separar’.

Antoni Basas
Font: Ara.cat

Cap clar i cor calent

KEEP CALM AND CARRY ON

Uns quants anys després que a Catalunya es posés de moda el famós Keep Calm que en aquest país vam fer servir per demanar tranquil·litat davant algunes andanades que ens venien del govern de l'Estat, com la llei Wert o allò que donaríem voltes eternament per l'espai sideral, a mi em sembla que ara més que mai l'hauríem de tornar a rescatar.

 De fet, posats a copiar, que és el que vàrem fer en un moment determinat amb el Keep Calm, gairebé que podríem rescatar els tres lemes que hi havia en els cartells de propaganda del govern britànic l'any 1939 per tranquil·litzar la població davant d'una hipotètica invasió nazi. Keep Calm and Carry On (“Mantingueu la calma i tireu endavant”); Freedom Is In Peril. Defend IT With All Your Might (“La llibertat està en perill. Defensa-la amb tot el que puguis”) i Your Courage, Your Cheerfulness, Your Resolution Will Bring Us Victory (El teu coratge, la teva alegria, la teva resolució, ens portarà a la victòria), deien els tres eslògans que anys més tard han servit per a un munt de campanyes publicitàries de tot tipus. Els podríem incorporar tots, però jo em quedo amb el Keep Calm and Carry On del primer cartell. Toca calma. Ara més que mai. L'error més greu que ara podríem cometre és perdre els nervis i caure en la provocació. Bé sigui d'una fiscal Magaldi que es posa nerviosa tota sola, bé sigui d'una vicepresidenta del govern espanyol que amenaça veladament amb substituir Carles Puigdemont per Enric Millo. 

“No ens deixem endur per les provocacions que vindran, perquè això ens portaria a la derrota”, deia dimecres Puigdemont en l'acte que aquest diari va organitzar amb ell i Anna Gabriel a El Born. És exactament on som. En el moment aquell en què la tensió (que evidentment hi és i anirà a més) pot fer perdre la paciència a alguns, Keep Calm. Perquè això és probablement el que pretenen, que perdem la calma. Perquè continuen sense entendre com més de dos milions de persones voten pel 9N o es manifesten fent una V baixa i no hi ha ni una trista paperera ni un simple vidre trencat. I aquesta és la nostra arma. De provocacions en vindran més, i probablement més grans. I com que aquesta és també una guerra de nervis, del que es tracta és de no perdre'ls. 

Menys que mai. Kepp Calm.

Xevi Xirgu

Font: El PuntAvui.cat

El món ens mira

Ressó internacional de la marxa

 CASA NOSTRA ÉS CASA VOSTRA

La mobilització multitudinària que va tenir lloc ahir pels carrers de Barcelona, la qual ha aplegat més de 160.000 persones, ha cridat la atenció de la premsa internacional, especialment l'europea. Molts mitjans s’han fet ressò de les xifres d’assistents i de com s’ha desenvolupat la marxa organitzada per l’organització “Casa Nostra, Casa Vostra”. Mentre a la Unió Europea hi ha un debat per la forta presència de corrents xenòfobs a França, i també a Holanda i Alemanya, a Catalunya la manifestació s'ha expressat en sentit contrari.

França

A França, són diversos els mitjans que s’han fet ressò de la notícia. Le Figaro destaca en el seu titular que 160.000 persones s’han manifestat a Barcelona “per la recepció de refugiats a Espanya”. El rotatiu francès comenta també les dades fluixes d’acollida d’Espanya, que anava a rebre uns 16.000 sol·licitants, però “fins ara només han arribat 1.100”. Per la seva banda, Le Monde veu la marxa com una manifestació “gegant” que ha volgut simbolitzar una “gran marea” de gent que ha omplert els carrers reclamant voluntat política per acollir. Altrament, l'emissora radiofònica Franceinfo posa l’accent en les declaracions de la presidenta de la Diputació de Barcelona, Mercè Conesa, que qualifica com “una vergonya” l’incompliment de xifres d’acollida per part del Govern espanyol.

Alemanya

A Alemanya, Der Standard titula “Barcelona: desenes de milers reclamen rebre refugiats” i destaca que la ciutat comtal s’ha presentat a Europa, a través de l’alcaldessa Ada Colau, com “la capital internacional de la pau i els drets humans". A la mateixa notícia, el portal web derStandard.at també fa referència al procés sobiranista i explica als seus lectors que Catalunya “recau en un cos a cos permanent amb el govern centralista de Madrid”. A més, presenta el president de la Generalitat, Carles Puigdemont, com un dels defensors més representatius de la secessió d’Espanya.

Itàlia

A Itàlia, La Repubblica diu que la manifestació “Volem Acollir” és “el primer esdeveniment europeu important que s'ha produït en favor dels refugiats” i posa de manifest que ha estat una protesta “pacífica". El mitjà italià, igual que tots els anteriors, també remarca el baix percentatge d’acollida per part del Govern d’Espanya fins avui.

Suïssa

Des de Suïssa, la Radio Televisió del país, RTSINFO, apunta que 160.000 persones han sortit al carrer per exigir a Espanya que obri les seves portes als refugiats i que ho faci “ara”. A més, il·lustra la notícia amb un vídeo resum de més de mig minut en què es veuen diferents moments de la marxa.

Per la seva banda, Tribune de Genève obre la notícia remarcant que Barcelona “exigeix una obertura de les fronteres”. El periòdic de la ciutat de Ginebra és un dels mitjans que més aprofundeix en el tema i, fins i tot, reprodueix les paraules de Meera Zarror, refugiada siriana, que ha manifestat que les persones que fugen de Síria són “víctimes de guerra”.

Bèlgica

A Bèlgica, la Radio Televisió francòfona, RTBF, publica la notícia al seu web amb una fotografia de la Via Laietana plena a vessar. A part de les reivindicacions generals, RTBF recull que la població demana moviments a l’Estat amb caràcter immediat. 

Estats Units

La notícia ha creuat l’Atlàntic per mitjà d’Associated Press. L’agència de notícies nord-americana considera que els assistents a la manifestació han exigit al Govern “liderat pels conservadors” d’Espanya que augmenti els seus esforços en matèria d’immigració. És l’únic mitjà que, a part de la de la Guàrdia Urbana, també dóna les dades d’assistència que han publicat els organitzadors (300.000 persones) i comenta que les pancartes reivindicatives principals, les que lideraven la marxa, estaven escrites en català. 

Font: El Nacional.cat

#VolemAcollir

Crida a la manifestació de Casa Nostra és casa vostra

Aquest dissabte la Territorial de Sant Joan estarem a la Manifestació a favor l'acollida de persones refugiades i migrants.

Si ens voleu acompanyar anirem amb tren . Ens trobarem a l'Estació de Sant Joan a les 15:15 per agafar  el tren de les 15:25.

Fem sentir la nostra veu per aquells que cerquen un lloc al mon per viure en pau.

Us hi esperem!!! 

5 articles per a meditar

ARTICLES QUE CAL 

TENIR PRESENTS. 

Un cas Scala contra l’independentisme?

El dia que tanquin Puigdemont a la presó

Només sé que

Els cinc (acusats) del Parlament

L'Operació Catalunya provoca rebuig i preocupació a l’ONU

In Memòriam

Demà 14 de febrer farà un any del seu traspàs 

Muriel Casals 

i l’independentisme central

És quan t’atures un instant, en aquest procés que sembla xuclar el temps, que els records t’inunden i és inevitable pensar en tots aquells que avui no hi són quan, el 2010, aquest país va dir prou. Joan Solà, Moisès Broggi, Heribert Barrera, Joan Blanch, Antoni Badia i Margarit, Muriel Casals, etc. Estaria molt bé que no se’ns morís ningú més sense ser independents. I això depèn només de nosaltres.

Talment fa 40 anys ho expressava d’una manera normalíssima i exacta el Congrés de Cultura Catalana: “Cal no esperar que res ens sigui concedit: la nostra llibertat només serà autèntica si som nosaltres qui ens la prenem”. Tindrem allò que ens sapiguem guanyar. I sense caure en una ingenuïtat que ja hem après a esquivar, avui el país sap que és possible fer allò que es proposi fer. Ja no som en temps de paraules, sinó de lleis catalanes i convocatòries de referèndums.

Però per arribar a aquest punt, a banda de treballar molt, ha calgut somriure molt. Vull dir que no hi ha hagut res més revolucionari que el somriure dels catalans per convertir l’independentisme en l’únic projecte realment plural, transversal i transformador -cultural, social, econòmic, polític- de la nació.

La gran -enorme- diferència, el fet que ho ha canviat tot entre el moviment independentista català i l’apocalipsi unionista, han estat, qui ho havia de dir, els somriures. L’alegria s’encomana i l’esperança és la malaltia més contagiosa. Riure i revolució. No sembla una mala combinació per començar un nou país.

Però calia donar forma a la centralitat que l’independentisme anava ocupant ja no tan sols en el catalanisme sinó en la mateixa societat, i tenyir de complicitats un camí que, per arribar al capdamunt, havíem de fer junts. I en això van aparèixer la Muriel Casals, primer, i la Carme Forcadell, després.

La fortalesa, les entitats

La maduresa del moviment catalanista independentista s’ha explicitat, sobretot, en la xarxa que el relliga, un entramat d’entitats, fundacions, associacions i ateneus que li han donat cobertura, un bé preuadíssim. Aquesta immensa fortalesa ha operat com un veritable baluard contra els embats dels provincialistes. Contra el tacticisme que ens portava al no res i el frontisme, que hauria acabat amb l’extinció de tots plegats, la societat civil va optar per obrir les finestres i respirar. Necessitàvem grandesa i esperança. Calia que s’obrís l’autopista central de l’independentisme, on tothom se sentís cridat a participar. No es tractava de sumar, sinó de multiplicar. Desbordant els límits clàssics de l’espai de joc on l’independentisme maldava per sobreviure.

Un dona normal

Muriel Casals -entre molts d’altres, però ella especialment- va aportar justament aquella intel·ligència i esperança que calien. El més simple acaba per imposar-se: la pedra resisteix els xocs; les gàbies s’obren forçant la porta. I la Muriel, senzillament, serenament, decididament, va alçar-se, tossuda, per defensar dues alternatives: o la independència o la independència. I és que sabia que això i només això és el que tenia interès -interès en majúscules, interès nacional, interès transformador de tot.

“Una dona normal d’un país normal”, repetia, sovint, i afegia que volia ser recordada com la professora que va ser durant tants anys. La fórmula Casals va resultar infal·lible i revolucionària en la seva normalitat. Diabòlicament eficaç: va fer real un somni i el va concretar en nosaltres. I és quan no somies que hi veus clar i que la responsabilitat t’encalça.

Quim Torra
Ex -President d' Òmnium

Divorci o amputació, dues maneres diferents de veure-ho

Amputacions

«S'han acabat les giragonses. El que des de Catalunya veiem com un divorci, des d'Espanya es veu com una amputació. No hi ha diàleg previ possible»

Aquest cap de setmana, a Madrid, es van acabar les mínimes esperances de comprensió mútua que quedaven entre Catalunya i Espanya. Si algú albergava l'esperança d'un diàleg o una negociació que permetés resoldre el conflicte polític més greu del sud d'Europa, que s'ho tregui del cap.

Al congrés de Podemos vam veure com l'únic líder que semblava entendre amb més o menys dificultats el que passa a Catalunya perdia de manera contundent el pols pel control del partit. Íñigo Errejón, que admetia que els catalans tenim el dret d'autodeterminar-nos sense permís de ningú, ha estat doblegat per un Pablo Iglesias que no veu amb bon ulls un referèndum no pactat.

Ja ho va dir el líder del partit a Catalunya: No veuen cap altra solució per a Catalunya que esperar que Podemos tingui majoria absoluta a Madrid. Si sou dels que volen la República Catalana en aquest segle, aquesta opció no és la vostra. 

L'altre cop mortal a qualsevol possibilitat d'entesa prèvia la va donar Mariano Rajoy, que va deixar-se de giragonses i va posar negre sobre blanc a la principal divergència entre el sobiranisme i l'unionisme, que fa impossible el diàleg: el que uns veuen com un divorci, per als altres és una amputació.

Com fer entendre que volem un divorci amistós a algú que pensa en el seccionament d'una extremitat? “Un procés de secessió és una amputació terrible que no hi ha cirurgià que salvi”, diu Rajoy. Ja se sap, el membre amputat es mor irreversiblement sense estar unit al cos, perquè a més a més el membre no pot actuar ni pensar per si mateix. Qui pensa en un cos és el cap, i a Espanya –ho sap tothom– el cap és Madrid. 

No hi ha res a fer. El diàleg previ a la ruptura és impossible. I probablement després també ho serà. Cada cop sembla més previsible una resposta repressiva i erdoganiana de l'Estat. La sentència del 9-N en serà un tastet. L'única resposta possible des de Catalunya serà la mobilització constant i la resistència pacífica i tenaç de la ciutadania. Preparem-nos.

Germà Capdevila

Font: NacioDigital.cat

Manifestació a Barcelona

VOLEM ACOLLIR!!

Manifestació a Barcelona 

el dissabte 18 de febrer 

a les 16h a la Plaça Urquinaona

L'ANC hi serem!