“La corrupció és guerra bruta, la guerra bruta és corrupció

De manars i garrotades

“La corrupció és guerra bruta,  la guerra bruta és corrupció”

Feliu Ventura

Tocaria parlar de l’Ovidi Montllor -avui fa 75 anys que ens va néixer a Alcoi- però toca parlar de l’anomalia política que vivim, de l’excepció judicial que afrontem i de la deriva autoritària que haurem de desobeir. Del cop d’estat -o l’estat de cop, tant se val- que suposa situar les urnes al banc dels acusats, processar expresident i exconselleres i reprimir el 9-N i els 2,3 milions de persones que el van fer possible. No cal ni dir-ho: dilluns serem allà milers i milers solidàriament i a peu de carrer per denunciar-ho. Però, agenda mediàtica intencionada o realitat jurídica inapel·lable, toca també parlar de corrupció, sota el tel de les investigacions inacabades sobre el 3%. Com toca tothora parlar de guerra bruta.

Una tríada viscosa -repressió, corrupció, clavegueram- en què l’Estat vol barrejar-ho tot i en què l’esforç quotidià és sempre destriar la palla del gra, equilibrar rigor i contundència i no renunciar a res. Perquè en la lluita per la llibertat, com en la lluita contra la corrupció, com en la lluita contra la guerra bruta, cal idèntica fermesa i exigència. Triple combat democràtic, en què no val escudar-se en una per amagar les altres. Tan infame és vincular la corrupció amb l’anhel democràtic de la majoria social catalana com pretendre que és una simple excusa per atacar el procés. Simplismes de postveritat: tan insuportablement fals és sostenir que tots els del sí estem vinclats al cas Palau com pretendre que tots els del no estan vinclats alspapers de Bárcenas. El que sí que sabem és que en tots dos casos dos partits -PP i CDC- estan imputats com a responsables civils subsidiaris. A pams, doncs, que fa molta pujada. On és la boleta?

De la teranyina de la guerra bruta -i de la seva bestial impunitat- ja n’hi ha massa proves acumulades, dures i roïnes: unitats parapolicials, informes apòcrifs, mentides de clavegueram, comptes inventats, fons reservats, visites irregulars a fiscals, afinaments per encàrrec i xantatges salvatges a banquers andorrans. Ara, que el ventilador estatal es va obrir quan CDC va deixar de ser soci preferent, amic còmplice i pilar del règim del 78 és una altra obvietat nua.

Sobre el finançament il·legal, primera providència: perquè qui va aclarir, el 2009 i en prime time, que “si entràvem per aquí prendríem mal” va ser l’expresident Pujol. I l’1 de març comença el judici del cas Palau, on s’enjudicia “el pacte criminal estable” entre Ferrovial i CDC amb milions pel mig. Retaule de cúpula convergent: després de la confessió, l’expresident vitalici ha estat destronat i enfila l’ostracisme; l’ex secretari general està a punt de pactar una condemna de presó pel cas ITV, i dos tresorers (l’actual i el penúltim) estan directament implicats en les trames investigades. I més encara: en el pessebre català hi ha sentències fermes -Filesa, Treball, Turisme- que caldrà recordar que van acabar amb el càstig exemplar d’una vergonyosa impunitat: indults, privilegis penitenciaris i tercers graus a la carta. Oasi, en deien.

Què hi ha de nou? Entre el soroll, els flaixos i el xou que arrenca sempre en les filtracions d’Interior, hi sura una certesa acreditada: avui, ara i aquí, empreses que reben concessions d’obra pública fan aportacions voluntàries a les fundacions dels partits que gestionen el govern. Això ja és així: malgrat que és legal, és immoral i hauria de ser incompatible, però la reforma de la llei que va ordir el PP el 2012 va aplanar aquest camí: el que prohibia taxativament als partits ho permetia deliberadament a les fundacions, autèntic forat negre actual per on s’escola la gratitud empresarial. La corrupció també muta i s’adapta: hem passat de l’antic esquema de les comissions il·legals a les aparents donacions voluntàries. Ètica i estètica, com de voluntàries són aquestes aportacions és el que intenta esbrinar la investigació. Alguns detalls coneguts -maletins amagats, caixes fortes, converses en què es diu “ el informe negativo de mi técnico me lo paso por el culo”- modulen els indicis i acreixen les sospites. I cal dir-ho clar, perquè és mediocre barrejar: aquí no hi ha ni UDEF ni Marcelos ni despatxos ministerials. Hi ha una denúncia originària -i valenta- d’una exregidora d’ERC contra les martingales de l’exalcalde de Torredembarra i la gran picossada que va rebre de la nissaga Sumarroca via Teyco. Si tot és guerra bruta, ¿com expliquem que qui s’hagi personat com a acusació contra Josep Antoni Rosell, exdirector d’Infraestructures.cat, sigui la mateixa Generalitat?

Sí. Tractant-se dels aparells de l’estat espanyol, tota prudència és poca; tractant-se de la lluita contra la corrupció, tota insistència és imprescindible. Cavalquem contradiccions que ens contradiuen; sovint costa saber què és cada cosa i cal destil·lar-les totes. Però als qui pretenen barrejar-ho tot per atiar la confusió deliberada, treure rèdits foscos o millorar relats propis, caldrà dir-los que en aquest país el carrer és el millor termòmetre. En a penes 20 dies tindran una metàfora ben eloqüent de tot plegat, dels canvis de rasant que viu el país i de la dialèctica de quan i per què s’omplen els carrers.

Demà passat, 6 de febrer, serem milers i milers a les portes del TSJC per recordar que les urnes no es poden processar ni precintar. L’1 de març, en canvi, quan arrenqui el cas Palau, al carrer no hi haurà ni Déu mostrant suport. Dins la sala, per contra, sí: aquells que el llunyà 2008 i en solitud, a impuls del moviment veïnal i cooperatiu, vam decidir personar-nos com a acusació popular en representació de milers de persones i per subscripció popular. Perquè si hi ha algun mínim comú denominador contra l’espiral de la confusió és que tots tres factors -repressió, corrupció, guerra bruta- són amenaces directes a la democràcia política, la sobirania popular i la decència comuna. I no podem deixar de combatre-les totes tres alhora si el que volem és no perdre el futur. D’això va el procés, contra els enrenous: d’urnes democràtiques, lliures de corrupció i netes de guerra bruta.

David Fernández

Diari ARA