Què cou del 9N i del 6F?
La gent. La gentada. Això és el que els cou. Després de ridiculitzar i menystenir allò que s'estava organitzant de cara al 9N del 2014, en veure els més de 2,3 milions de persones que va mobilitzar, la reacció sobreactuada i clarament desproporcionada de l'Estat ens ha dut on som. Un president de la Generalitat, la seva vicepresidenta i la seva consellera d'Ensenyament, desfilant com a acusats davant d'un jutge per facilitar que tanta i tanta gent expressés democràticament la seva veu. Una nova fita trista per a l'Estat espanyol i la percepció de la seva qualitat democràtica. Perquè s'ha demostrat un cop més que no sap digerir la diversitat, la discrepància. Que no se sap segura si algú la discuteix, i això en democràcia és nefast. Més quan el fet que moltíssima gent es mobilitzi cívicament esdevé per a algú un problema. Com davant el TSJC, amb milers de persones manifestant-se un matí d'un dia laborable, en ordre i sense trencar una paperera, i que cou perquè és molta gent. De fet, ha estat menys gent de la que haurà de mobilitzar-se davant una hipotètica condemna dels acusats, però molta més de la que és capaç de metabolitzar i entendre un poder polític espanyol ben representat per un PP instal·ladíssim en el poder.
Diuen que la gentada que es manifestava en realitat "pressionava" el tribunal. Una altra absurditat desproporcionada que els delata. En delata la ràbia, el neguit i sobretot les contradiccions que els assetgen internament. Una contradicció evident? Diuen que ningú pot pressionar una Justícia 'superindependent' i al marge de la voluntat política i dels tentacles del govern de torn, i a la vegada denuncien que això passa quan milers de persones donen suport a uns encausats que els representen políticament. En què quedem? Doncs que allò que els cou és aquest suport social. Perquè si el 9N haguessin anat a votar quatre, o si aquest dilluns ningú més que la família hagués acompanyat Mas, Ortega i Rigau, no haurien hagut de forçar la màquina de la desproporció que els deixa encara més en evidència.
Dit això: vindran dies més decisius i transcendents. I això, necessàriament reclamarà més gent. Si no és així, no els courà tant i, sobretot, no impulsarà amb prou força el tram de procés que resta, que és el clau.
Toni Aira
Font: El Món.cat
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada