Els resultats de les eleccions municipals del 12 d’abril de 1931 a Espanya, que s’erigien com un plebiscit de la monarquia d’Alfons XIII, van ser ràpidament interpretats a Catalunya. Dos dies després dels comicis, el 14 d’abril, ara fa 85 anys, Francesc Macià, líder d’Esquerra Republicana de Catalunya –sorprenent vencedor a les urnes amb més del doble de regidors que els conservadors de la Lliga−, va proclamar de manera unilateral la República catalana, “a l’espera que els altres pobles d’Espanya es constitueixin com a repúbliques, per formar la Confederació Ibèrica”. Ho va fer poques hores abans que a Madrid un govern provisional encapçalat per Alcalá Zamora prengués el poder; i ho va fer, també, poques hores després que Lluís Companys es presentés a l’Ajuntament de Barcelona i proclamés la República alhora que hissava la bandera de la Segona República Espanyola.
Contrariat amb l’acció del seu company de files, que havia proclamat el seu desig exprés d’expulsar la corona d’Espanya, Macià va voler fer una nova proclama de missatge dual: d’una banda, el clam pel republicanisme; de l’altra, la defensa d’un caràcter federal que havia de tenir el nou Estat, la qual cosa no es va arribar mai a acomplir. “En nom del poble de Catalunya proclamo l’Estat català, que amb tota la cordialitat procurarem integrar a la Federació de Repúbliques Ibèriques. Queda, des d’aquests moments, format el Govern de la República catalana, que es reunirà al Palau de la Generalitat. Els que formem el govern de Catalunya estaran d’ací endavant disposats a defensar les llibertats del poble català i a morir per elles. Esperem que vosaltres, poble català, estareu disposats, com tots nosaltres, a morir per Catalunya i per la República”, va dir des del balcó del consistori de la ciutat comtal, pels volts d’un quart de tres de la tarda.
Poca estona després, Macià va tornar a comparèixer. Ho va fer des del Palau de la Generalitat amb un discurs similar, però més contundent, on esmenta la voluntat de liderar la nova etapa i el rol de la ciutat barcelonina: “En nom del poble he pres possessió del Govern de Catalunya. El poble ens ha donat el seu vot perquè governem la ciutat, i jo, en nom de Catalunya, em faig càrrec del seu govern, i us dic que aquí ens quedem disposats a defensar les seves llibertats. Espero que el poble sabrà fer el mateix. D’aquí no ens trauran sinó morts. També us dic que ens hem de fer dignes de la llibertat que acabem de reconquerir i espero que el poble sabrà, si cal, morir com nosaltres per defensar-la”.
La tercera declaració d’intencions catalana arriba en forma de nota oficial de la República catalana. Deia així: “En nom del poble de Catalunya proclamo l’Estat català sota el règim d’una República catalana, que lliurement i amb tota cordialitat anhela i demana als altres pobles d’Espanya llur col·laboració en la creació d’una confederació de pobles ibèrics i està disposada al que sigui necessari per alliberar-los de la monarquia borbònica. En aquest moment fem arribar la nostra veu a tots els Estats lliures del món en nom de la llibertat, de la justícia i de la pau internacional”.
El parlament definitiu, el que ha quedat al calaix de les efemèrides en forma de peça audiovisual, neix arran d’un ban proclamat per dues bateries de la caserna de les Drassanes entre tres quarts de dues i tres quarts de quatre de la matinada del dia 15 d’abril. El text, signat per Macià com a president de la República catalana, es va llegir en un itinerari capicua (plaça de Sant Jaume-plaça de Catalunya-cantonada de Marquès del Duero amb la Rambla-plaça de Sant Jaume) i va ser divulgat a les parets d’arreu de Catalunya, imprès en un cartell encapçalat per “República catalana” i l’exordi “Catalans”. La proclama, negociada amb Madrid a través d’uns contactes incessants i fins i tot neguitosos, deixava enrere els anys d’exili i de lluita d’un home de 71 anys que havia vist complerta bona part del seu ideal, tot i que no es va arribar a fer realitat el seu anhel separatista.
“Catalans:
Interpretant el sentiment i els anhels del poble que ens acaba de donar el seu sufragi, proclamo la República catalana com a Estat integrant de la Federació Ibèrica.
D’acord amb el president de la República federal espanyola, senyor Nicet Alcalá Zamora, amb el qual hem ratificat els acords presos en el pacte de Sant Sebastià, em faig càrrec provisionalment de les funcions de president del Govern de Catalunya, esperant que el poble espanyol i el català expressaran quina és en aquests moments llur voluntat.
En fer aquesta proclamació, amb el cor obert a totes les esperances, ens conjurem i demanem a tots els ciutadans de Catalunya que es conjurin amb nosaltres per a fer-la prevaler pels mitjans que siguin, encara que calgués arribar al sacrifici de la pròpia vida.
Tot aquell, doncs, que pertorbi l’ordre de la naixent República catalana, serà considerat com un agent provocador i com un traïdor a la Pàtria.
Esperem que tots sabreu fer-vos dignes de la llibertat que ens hem donat i de la justícia que, amb l’ajut de tots, anem a establir. Ens apoiem sobre coses immortals com són els drets dels homes i dels pobles i, morint i tot si calgués, no podem perdre.
En proclamar la nostra República, fem arribar la nostra veu a tots el pobles d’Espanya i del món, demanant-los que espiritualment estiguin al nostre costat i enfront de la monarquia borbònica que hem abatut, i els oferim aportar-los tot el nostre esforç i tota l’emoció del nostre poble renaixent per afermar la pau internacional.
Per Catalunya, pels altres pobles germans d’Espanya, per la fraternitat de tots els homes i de tots els pobles, catalans, sapigueu fer-vos dignes de Catalunya!”
Jordi Nierga
Periodista
