De nou, em veig obligat a fer una prèvia abans de començar. La mateixa que ja vaig fer després de l’1 d’octubre: Des de fa mesos insisteixo que és el moment de la confiança. Fins ara, aquesta confiança no ha estat decebuda per ningú. Després de la proclamació de la independència, cal continuar mantenint al màxim aquesta confiança. I afegiria, si m’ho permeteu, que no ens queda altre remei...
Dit això...
Divendres, vam fondejar davant les costes d’una de les nostres Ítaques. La Ítaca moltes vegades somniada de la independència i la República catalana. És el moment de recordar els versos de Kavafis:
I si la trobes pobra, no és que Ítaca t'hagi enganyat.
Savi com bé t'has fet, amb tanta experiència,
ja hauràs pogut comprendre què volen dir les Ítaques
Hem arribat a la Ítaca anhelada i, passada la joia inicial, sembla que Ítaca no respon a la imatge que ens havíem dibuixat en els nostres somnis.
Tot es va iniciar dijous quan, durant unes hores, la confusió, la incertesa, el dubte es va apoderar de la majoria de nosaltres. Alguns, no gaires, ja deixaven de confiar i abocaven la seva indignació en el beneït -i maleït- terreny de les xarxes. Finalment, però, va ser una tempesta d’estiu i tot va tornar ben aviat al camí que ens havia marcat l’1 d’octubre. Potser algun dia sabrem si tot plegat va ser una gran estratègia política o un lleuger tremolor de cames davant la decisió final.
Divendres, el Parlament de Catalunya, obeint el mandat democràtic sorgit de les eleccions del 27 de setembre de 2015 i del referèndum d’autodeterminació del passat 1 d’octubre, va proclamar la independència de Catalunya i va iniciar el procés constituent cap a la nova República catalana.
Sempre hem dit que declarar la independència és senzill, el que és complicat és exercir-la, controlar el país i actuar com un estat independent. Sincerament penso que, ara per ara, només hem fet una declaració d’independència, però encara no controlem res.
Veurem què passa en els propers dies i quin és el camí que empren el Govern i la majoria parlamentària. Veurem, sobretot, si som capaços de continuar controlant els Mossos, peça clau en la consolidació de la nova República. Veurem quines són les passes fa el Govern i cap a on van dirigides.
El llenguatge que els polítics i els mitjans públics han fet servir durant les 48 hores que han seguit a la proclamació de la independència no és el llenguatge que correspondria a una República independent. Algunes frases són ambigües i poden tenir interpretacions força diferents.
En el missatge institucional d’ahir, el llenguatge del president Puigdemont no va canviar del que podia tenir dos dies abans. La frase “El missatge que us voldria adreçar és que tinguem paciència, perseverança i perspectiva. Per això tenim clar que la millor manera per defensar les conquestes assolides fins avui és l’oposició democràtica a l’aplicació de l’article 155...” pot indicar-nos quina és ara per ara la prioritat: impedir que s’apliqui el 155.
L’article d’avui del vicepresident Junqueras també ens deixa algunes frases que poden despertar dubtes i incògnites:
“Els propers dies haurem de prendre decisions i no sempre seran fàcils d’entendre. Necessitem una estratègia compartida que deia Albano Dante Fachin...”
“[...] potser hi haurà moments d’incerteses, de dubtes o de contradiccions entre allò que volem i el camí que escollim en cada fase per arribar-hi [...]”
“No tenim cap altra opció que seguir endavant, que acumular forces, que seguir carregant-nos de raons, de compartir neguits i alegries, fracassos i esperances, de saber encaixar els cops per tornar-nos a alçar, sense renunciar mai a les urnes per validar la República, i preparant alhora uns futurs comicis municipals que han de ser claus en l’assentament d’aquesta República.”
Sempre havíem dibuixat un escenari en què, després de la proclamació de la independència, la ciutadania ocuparia places i carrers en defensa de la nova República. Divendres, la gent va ser dirigida cap a la plaça Sant Jaume per “celebrar una festa” i, després, tothom a casa.
Les estratègies em sobrepassen. Haig de confessar que no hi entenc en la matèria i que, forçosament, haig de dipositar la confiança en els que –presumptament, hi entenen. Em considero un simple activista i és des d’aquesta posició que molt em sembla que la independència - i menys la República, encara no han arribat.
L’objectiu, ara per ara, és lluitar contra la implantació del 155. Impedir que el President i el Govern siguin destituïts i que el Parlament es dissolgui. En els propers dies començarem a escoltar veus que ens proposaran acceptar les eleccions del desembre. Alguns, potser, i com diu el Vicepresident, per “validar la República”. Altres, per construir una candidatura única encapçalada pels presos polítics, Jordi Sánchez i Jordi Cuixart, que, en el fons, tindrà també l’objectiu de consolidar o “validar” la República.
Mentre tot això arriba, però, cal o oblidar que tenim presos polítics i que Jordi Sánchez i Jordi Cuixartn(el dos únics empresonats de moment a causa del procés) romanen en una presó espanyola i amb molt poques possibilitats de, ara per ara, quedar en llibertat.
Potser estigui equivocat i el desenvolupament dels propers dies em desmenteixi. Tant de bo. Potser el que passi obeirà, de nou, a una gran estratègia política –per a molts rocambolesca i que genera confusió- que ens ha de portar a la independència real i a la consolidació efectiva de la República.
“Pobra, no és que t’hagi enganyat...” És que la Ítaca que somniàvem queda lluny encara i el camí encara és llarg “ple d’aventures i de coneixences” i ple de dificultats.
Els Lestrígons i els Cíclops,
el feroç Posidó, mai no serà que els topis
si no els portes amb tu dins la teva ànima,
si no és la teva ànima que els dreça davant teu
Procurem, doncs, no portar dins nostra els monstres de la desconfiança i del desànim. “I som on som; més val saber-ho i dir-ho i assentar els peus en terra...” I una vegada assentats, ferms i dempeus, continuem la lluita fins a la victòria final.
Ens trobem al carrer!
Jaume Marfany
Cofundador ANC
