Contra la independència, sentència
El debat és si el procés de Mas, Ortega i Rigau és o no un judici polític. D'una banda s'assenyala que els tres han estat condemnats per possibilitar la votació del 9N. De l'altra, que la condemna ha estat per desobeir el Tribunal Constitucional (TC). Un assumpte purament retòric perquè la suposada desobediència ho va ser a una decisió del TC de prohibir l'9N. En conseqüència, sí que ha estat condemna per permetre la votació i en un procediment penal a què es va oposar la fiscalia catalana. Va ser la Fiscalia General de l'Estat la que va obligar a actuar a la fiscalia catalana per impuls directe del govern que és qui, en definitiva, ha determinat la decisió per raons polítiques tot i amb l'habitual estratègia de Rajoy de tirar la pedra i amagar la mà.
El principi general de l’estratègia, ja visible fa uns anys, era utilitzar els tribunals en contra de l'independentisme català o, dit d'una altra manera, substituir als militars -sempre ultima ratio del nacionalisme espanyol- pels jutges. La recolzava en sagrada "unió nacional" l'altra ala del nacionalisme espanyol, el PSOE de Rubalcaba, principal artífex de la Llei de Seguretat Nacional, bàsicament dirigida en contra de Catalunya. El problema d'aquest criteri és que s'obre a l'òbvia crítica que el govern espanyol està construint de nou una jurisdicció per a perseguir pretesos delictes d'opinió. Judicis polítics, com sempre. En realitat no ha deixat de fer-ho. En molts aspectes, l'Audiència Nacional és una jurisdicció especial que procedeix de l'esperit del Tribunal d'Ordre Públic de Franco.
El govern de Rajoy va seguir en aquesta línia en el seu primer mandat. Amb la seva majoria absoluta va imposar el trágala d'una reforma de la Llei Orgànica del Tribunal Constitucional per la qual es legalitzen competències ultra vires per a aquest, permetent executar les seves sentències, amb la qual cosa ja no necessitarà la intervenció d'un altre òrgan per encausar la desobediència i podrà fer-ho ell directament. Una comissió assessora del Consell d'Europa va emetre fa dos dies una opinió que alertava del perill de la reforma perquè, al seu entendre, atorga funcions executives al TC i desnaturalitza la seva funció com a òrgan neutral. Un judici que els espanyols van tractar de rebaixar mitjançant les seves habituals pressions entre bastidors i que ja era benèvol en excés perquè partia de la ingènua europea creença que en efecte, el TC espanyol és una cosa semblant a un tribunal de justícia quan no és més que un òrgan polític a disposició dels dos partits dinàstics que es reparteixen els càrrecs entre si i que està presidit per un militant acèrrim del partit del govern. Un òrgan que és jutge i part descaradament. Aquesta és una dada que, pel que fa al nacionalisme català, afecta tota la judicatura espanyola però que resulta escandalosa en el cas del TC.
Així les coses no és només que la sentència del TSJC sigui una sentència política. És que ho és tota la bateria de mesures judicials previstes pel govern en la seva confrontació amb l'independentisme català. Una justícia política que no pot ser justícia i no és sinó una activitat de repressió política disfressada d'activitat judicial, com es veurà pròximament amb les decisions pendents en els casos de Françesc Homs i Carme Forcadell, sens dubte el procés més perillós a causa de l'alt nivell simbòlic del càrrec de la presidenta de Parlament català. Hi ha pocs dubtes que en aquesta inepta deriva autoritària del PP per la via judicial es donaran les conseqüències que preveu la Comissió del Consell d'Europa: serà necessari seguir inhabilitant càrrecs públics a Catalunya, en una dinàmica absurda i l'únic final previsible serà el recurs a la legislació d'excepció. El govern tracta d'evitar-la, però és evident que a ella l'aboca la seva pròpia ceguesa. I les conseqüències són imprevisibles, sobretot a la vista de la creixent preocupació europea per la manera en què evolucionen els esdeveniments a Espanya.
Davant d'això, la supervivència del projecte independentista depèn més que mai de la seva unitat d'acció. Fins ara s'ha preservat. Carme Forcadell, pròxima processada, dóna suport als condemnats a qui ella mateixa va instar en el passat a "posar les urnes". El president Puigdemont ha dit que la condemna serà invalidada pel vot en el referèndum que es realitzarà en la data prevista. ERC, guarda prudent silenci, però manté la unitat d'acció i el mateix fa la CUP que, per cert, podia reflexionar sobre la ironia contrafàctica que, si no hagués impedit el nomenament de Mas, ara el nacionalisme espanyol s'hauria vist obligat a procedir penalment contra un president.
La sentència del TSJC és òbviament una sentència política (la qual cosa explica la seva extrema "benevolència" i el fet que s'ignori el possible delicte de prevaricació) com ho és el conjunt de l'estratègia política repressiva disfressada de judicial del govern. La seva finalitat és òbvia: aprofitant la utilització mediàtica exasperada de la corrupció dels casos Palau i afins (per descomptat, jutjats amb criteris molt diferents als que s'aplica a la corrupció de la dreta espanyola) es tracta de dividir el bloc independentista i enfrontar entre si als seus integrants. El seu mètode també: calibrar la resposta de la societat catalana.
Tot el projecte independentista es troba a la cruïlla. Si la unitat es manté i el suport social també, la sentència del TSJC pot ser el senyal de sortida a l'últim tram cap a la independència de Catalunya.
Ramón Cotarelo
Font. El Món.cat
