Els primers mesos després de declarar la independència

La postindependència

Aquests dies m’ha arribat per whatsapp i des de diferents fonts un fragment d’una carta que fa cent deu anys, l’Unamuno li va enviar a l’Azorín i que deia “Merecemos perder Catalunya. Esa cochina prensa madrileña está haciendo la misma labor que com Cuba. No se entera. Es la bárbara mentalidad castellana, su cerebro cojonudo (tiene testículos en vez de sesos en la mollera)”.

A part de demostrar que la cosa no ve d’ara i que la història es repeteix, aquest fragment i la proposta d’en Partal de fa no massa dies més, proposant-nos que parlem de la sisena República Catalana que ens proposem construir, ens dibuixen un escenari força plausible pels propers mesos.

Aquesta mentalitat castellana, que impregna la premsa madrilenya tant com als polítics i a tota la colla d’alts funcionaris de l’estat, ens assegura el manteniment de l’estratègia que ja coneixem –escampar por entre la ciutadania, judicialitzar el procés cada cop més, fer créixer la tensió a tots els nivells, escampar “merda” o crear-ne si no existeix amb l’objectiu de posar falques entre els ciutadans i els polític catalans, amenaçar amb la intervenció de la Generalitat, etc. etc. etc...- fins arribar, si cal, a l’aplicació de l’article 155 o més enllà i tot. No tenen exèrcit per fer el que els demana el seu “cerebro cojonudo”, però faran el que calgui per no perdre Catalunya, la joia més rendible de la corona.

A voltes tinc la sensació que en Rajoy i alguns dels seus saben que això no ho podran aturar i que actuen més per justificar-se davant els seus quan hagi passat el, per a ells, fatal desenllaç que per evitar-ho realment. Estan atrapats en la seva pròpia història, i no només en la història de la pèrdua de les colònies i en això que la història sempre es repeteix, sinó en les històries que ells mateixos han fabricat fins arribar-se a creure que en tindrien prou amb gestionar el temps, fent-lo passar i esperant que –com també ens ensenya la història- arribaria el moment en que ens hi faríem mal entre nosaltres.

Però anem superant esculls i es va acostant el moment de la veritat. Quan es fregaven les mans creient que faríem un procés constituent per acabar amb unes noves eleccions que servissin per declarar la República Catalana, es troben amb un gir aparentment sobtat i els torna a aparèixer la reclamació d’un referèndum pactat, però amb l’advertiment que si no hi ha manera de fer-lo, el farem igualment. Talment, una tàctica per despistar l’adversari digna d’un altíssim estat major...o d’una colla de guerrillers que han acabat adaptant la seva estratègia a les dels aliats i definint, entre tots i per una simple suma, que l’estratègia conjunta superi i desbordi l’adversari. Ni fet expressament hagués sortit millor. I aquí és on som ara.

No hi haurà referèndum pactat. Amb aquesta mentalitat que tenen i amb la història i històries que tenen i han explicat, no s’ho poden permetre. Seria com acceptar la derrota...i això no ho han fet mai.

Anem cap al referèndum convocat i organitzat per la Generalitat i amb el boicot assegurat de la gent que actua amb aquella mentalitat que dèiem al començament. De fet, tot el que estan fent ja forma part del boicot, intentant deslegitimar-lo o fent agafar por als possibles votants, tot per intentar que hi vagi a votar poca gent i acabar dient el mateix que després del 9N, que no érem prou gent... Encara no han après que, amb aquesta actitud seva acabaran aconseguint l’efecte contrari.

Per si de cas, també es preparen per impedir físicament que anem a votar. Arribaran fins on calgui....de fet, fins on puguin. Aquest cervell que tenen pensa molt diferent al nostre i, encara avui i després de tot el que sabem que han fet i fan, ens costa creure que arribaran molt lluny. Però ho intentaran, a la desesperada, saltant-se lleis i recomanacions internacionals. No saben, ni volen saber, que això tampoc ens aturarà i, fins i tot, ens pot situar en les millors condicions per tirar pel dret, fent la Declaració d’independència i convocant el referèndum a posteriori, si cal.

Facin el que facin, amb referèndum o sense, el seu darrer escenari l’han situat en la post-independència. Estan segurs que aquell serà el seu moment per fer-nos passar per l’adreçador. Com en altres moments de la nostra història, l’hora de la veritat arriba en el moment de la gestió d’aquesta etapa posterior a la Declaració d’independència, ja sigui després d’un referèndum victoriós o com a reacció a l’agressió desesperada en el darrer moment.

Hem de treballar molt per aconseguir fer el referèndum en les millors condicions possibles, hem de treballar molt per mantenir la cohesió social i dibuixar un futur esperançador, hem d’aguantar molt per no caure en les provocacions que pretenen que correm més del compte, però també hem de treballar molt per disposar de totes les eines necessàries per poder gestionar els primers mesos, els més durs, posteriors a la Declaració d’independència. Tots hi tenim feina a fer i caldrà que cadascú de nosaltres hi aporti el millor que té, el que més sap, i que treballem de forma coordinada. Per sort, som un país petit on tots sabem el que podem fer i el que faran els altres. No quedarà res per fer i, si cal, la nostra reconeguda capacitat d’improvisació farà la resta. L’objectiu és tenir un país a punt i funcionant amb tota normalitat des de l’endemà de la declaració, però també un país amb capacitat de resposta als darrers intents de l’adversari. És allà on acabarem guanyant. I, ara sí, ho tenim a tocar.

Pere Pugés

Cofundador de l'ANC

Font: El Món.cat