L'ombre del franquisme

L'ombra del franquisme

El “procés” fa pensar en el vell mite de Sísif, condemnat a pujar una i altra vegada un enorme roc fins al cim de la muntanya, per llavors veure com rodola pendent avall i tornar a començar. Els passos que fan el govern i el Parlament, seguint el full de ruta, topen un cop i un altre amb la impugnació del govern d'Espanya i el bloqueig sistemàtic del Tribunal Constitucional. La Constitució lliga de mans i peus la Generalitat. Els polítics unionistes no paren de distingir entre els partits constitucionalistes i els altres, els bons i els dolents. Doncs bé: sobre la legitimitat de la Constitució, convé recordar cinc detalls:

1. La Generalitat és anterior a la Constitució. Les competències de la Generalitat es van establir a l'Estatut de Núria el 1931, Estatut que va ser derogat per les lleis franquistes. Després, la reinstauració de la Generalitat va ser el 1977, quan la Constitució encara estava per escriure.

2. La Constitució no va ser fruit d'un pacte com els unionistes repeteixen tan sovint. Els articles realment importants de la Constitució, que al·ludeixen a la indissoluble unitat de la nació espanyola i defineixen l'exèrcit com el garant d'aquesta unitat, van ser una imposició dels militars. Els testimonis escrits dels ponents constitucionals Solé Tura i Herrero de Miñón, el primer de manera clara, el segon, amb subterfugis, ho donen a entendre clarament.

3. La imposició anava acompanyada d'amenaces: si els ponents s'haguessin atrevit a retocar l'article 2 de la Constitució, l'Estat Major de l'exèrcit hauria intervingut, com indicava la carta que el senyor Herrero va rebre en ple debat de la ponència constitucional –detall sabut de fa temps i mai desmentit.

4. Tot document jurídic signat per les parts sota amenaça o coacció és considerat viciat d'origen i esdevé nul de ple dret: no hauria de tenir efectes jurídics.

5. La posterior ratificació de la Constitució a través d'un referèndum no hauria de ser considerada legítima, atès que no hi havia proposta alternativa: era acceptar la imposició dels militars o seguir amb el règim anterior, el del “fuero de los españoles”.

Crec que els arguments anteriors haurien de ser suficients per denunciar la vigència de la Constitució Espanyola davant del Tribunal de Justícia Europeu. I, en tot cas, és evident que utilitzar la Constitució de 1978 per impedir solucionar democràticament les tensions territorials d'Espanya és seguir el corrent als qui, quan es va morir el general Franco, asseguraven que el dictador ho havia deixat tot “atado y bien atado”.

Les aspiracions independentistes de milions de catalans no topen amb la legalitat: topen amb els residus d'una dictadura militar. I l'esquerra espanyola que fa servir la Constitució del 78 com a coartada per a no reconèixer el dret a l'autodeterminació dels pobles, hauria de ser conscient que està essent còmplice del règim franquista.

Enric Casulleres

Font: elPuntAvui.cat