Velocitat de creuer
La confrontació Espanya-Catalunya va agafant embranzida. La manifestació del passat dia 13 de novembre no va ser només un acte de suport a les persones, càrrecs públics i institucions processats, sinó també un reafirmació d'una voluntat col·lectiva de tirar endavant el procés independentista. Una voluntat de no acatar, ahir, avui ni demà.
L'actitud del govern espanyol no varia gens ni mica. El seu és el recurs al pal i la pastanaga. Encara que, com sempre amb la dreta, el pal és ben visible, però la pastanaga no acaba de materialitzar-se. El pal és una bateria preparada per respondre per via repressiva, judicial i penitenciària si arriba el cas a les iniciatives independentistes. Perquè el govern sosté, contra tota evidència, que la qüestió catalana és una qüestió d'ordre públic. I per això hi ha els policies, els jutges i les presons. La justificació és que la llei ha de complir-se i és obligació del govern fer-la complir. Si la llei és injusta o tirànica no fa al cas. No més preguntes i menys sobre la llei. Circulin.
La pastanaga és un ens de ficció. Fins ara s'ha limitat a una sol·licitud expressa de Rajoy a Puigdemont perquè assisteixi a la conferència de presidents autonòmics, constant-li la negativa del català. L'argument és: "No es perd res assistint-hi", típic de la indolència mental del personatge. No és segur que Rajoy entengui la resposta de Puigdemont complint la seva paraula de no assistirperquè això de complir la paraula donada no té sentit per a ell.
La inassistència no és exactament un desacatament, però sí va a ferir l'orgull del nacionalisme espanyol que no pot imposar la seva idea d'Espanya per ordeno i comandament. No és un desacatament, però sí situa al president al capdavant de l'esmentada voluntat col·lectiva.
Amb la presa de possessió de Rajoy i el suport entre bambolines del PSOE va donar començament el compte enrere per a una escalada de la confrontació amb Catalunya. L'última, fictícia, pastanaga va ser la de la conferència en qüestió, que, d'altra banda, tampoc pintarà molt sense els catalans. Ara vénen els pals. I vénen cobrint la línia del cel, com els apatxes a assetjar el fort català. Hi ha centenars de procediment judicials oberts en diferents instàncies locals a tot Catalunya, pels més diversos motius, una bandera o una altra, un retrat, unes declaracions, una ordenança municipal, etc. Tot és susceptible de convertir-se en un acte de desobediència punible. A Catalunya el PP té un sol ajuntament pel que és d'esperar l'exemple dels altres s'estengui i multipliqui. Creu el govern que té l'administració de justícia en situació de fer front a això?
Els temps s'acceleren. La maquinària repressiva de l'Estat, és segura, intimidatòria, però molt lenta. Abans de resoldre els esmentats centenars de causes pendents, ja se li tiren a sobre diversos centenars més si, com proposa Òmnium Cultural, els ajuntaments obren el proper sacrosant dia 6 de desembre i atenen a la gent. Una cosa que podria justificar-se amb la famosa "llibertat d'horaris" dels neoliberals. Els jutjats, inundats de nou.
I demà pot ser una altra decisió de desobediència en qualsevol altre àmbit o amb una altra ressonància, però seguida per una societat molt mobilitzada. És la iniciativa política. Qui l’exerceix determina el dia, l'hora, el lloc, la forma de la confrontació i porta les de guanyar. L'adversari que només està a la defensiva, a força de repressió, té les de perdre.
Aquesta permanent confrontació de l'independentisme català amb el nacionalisme espanyol, a més de donar seguretat sobre el curs del full de ruta, contribueix a mantenir l'hegemonia de l'independentisme, la qual ja hi és al Parlament, també al carrer. Això mantindrà a ratlla les aventures del bloc dels Comuns, obligant a prendre partit per una de les dues parts del conflicte sense configurar-ell com a tercera.
Els atacs del nacionalisme espanyol van orientats contra JxS i la CUP. L'altra esquerra, oposició a Catalunya i també a Madrid, no compta en cap dels dos llocs. A Catalunya, el protagonisme i la solidesa de l'independentisme no deixa lloc lògic algun a un sobiranisme no independentista i que, per no contagiar-se, tampoc sembla ser republicà.
La incapacitat per al diàleg del nacionalisme espanyol es veu en la decisió d'encomanar els tractes amb Catalunya a la vicepresidenta del govern que nomenarà immediatament un gabinet d'experts i assessors i agents del CNI. Entenen així la política, en conclaves i secretisme. No obstant això, està clar que tractant-se d'un problema de xoc de legitimitats els fòrums més adequats són els respectius parlaments.
Ramon Cotarelo
Blog Palinuro
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada