I com es farà el pas?

Respostes a algunes preguntes 

sobre el dia D

Hi haurà un dia, si així ho vol la majoria del Parlament, en què Catalunya deixarà de ser una comunitat autònoma i passarà a ser un estat. El govern actual (i també bona part de la CUP) vol que el pas d’un estadi a l’altre estigui marcat per una divisa que obsessiona als responsables d’executar aquest trencament: que no hi hagi sensació de trencament. És a dir, que el pas d’una situació a l’altre estigui marcat per la normalitat. O dit d’una altra manera, que el ciutadà no noti de manera brusca que dilluns vivia a l’estat espanyol i dimarts a l’estat català.

La intenció és que el pas d’una administració a l’altra sigui per substitució paulatina. Un exemple: el codi penal. Un codi penal no es pot fer d’un dia per l’altre. Solució: el nou estat català agafa el text del codi penal espanyol i en farà una mena de “copiar i enganxar”, de manera que quedaran garantides dues coses a la vegada: la seguretat jurídica i la plena autonomia del nou estat català que tindrà la última paraula amb tot. I a mida que el nou Parlament vagi legislant ja farà el codi penal que estimi oportú. I així amb tot.

Des de principis d’any, els tretze consellers del govern tenen l’encàrrec de pensar en com s’actuarà en els seus àmbits competencials en tres fases: com seran les primeres hores d’independència, com serà el primer mes d’independència, com serà el primer any d’independència. Tota la feina la coordinen un equip dirigit per Carles Viver i Pi-Sunyer i amb Victor Cullell i Josep Maria Reniu com a mans dreta i esquerra. Treballen amb discreció i sota un epígraf que no topi amb cap denominació presumptament anticonstitucional com li va passar al conseller Romeva i la paraula Exteriors. Viver és el màxim responsable de l’Institut d’Estudis de l’Autogovern, Cullell és secretari per al Desenvolupament de l’Autogovern i Reniu el cap de l’Oficina per a la Millora de les institucions d’Autogovern. Posar a la targeta que són els arquitectes de com serà la nova república catalana hauria cantat massa a ulls de la justícia espanyola.

El fet d’encarregar aquesta tasca a tots els consellers implica que s’ha pensat al detall qualsevol contingència pròpia de la creació, tranquil·la però irreversible, de la nova administració. Per posar un exemple: sap vostè, amic lector, on cal anar a buscar les peces de recanvi de la central nuclear de Vandellòs per si hi ha una avaria el dia D? Jo tampoc, però el govern sí i ja ha contactat amb el proveïdor per, donat el cas, garantir el subministrament. En el camp de l’energia, per cert, està també estudiat qualsevol possible sabotatge per evitar talls d’aigua, de llum o de gas.

El mateix es pot dir, per exemple, del complex entramat informàtic que garanteix des dels semàfors al cobrament efectiu dels sous dels funcionaris. Hi ha empreses multinacionals del ram establertes al territori que han comunicat la seva intenció no només de quedar-se sinó de col·laborar amb les noves autoritats. No en va, estarien renunciant a un mercat de set milions de persones amb una renda per càpita de prop de 28.000 euros, quan la d’Espanya és de 23.000 i la d’Itàlia de 27.000, és a dir, amb capacitat per generar clients que compren ordinadors.

Parlant d’altres països, el vessant internacional és un dels fronts més complexos que ha de gestionar aquest equip. Complexos no estrictament en el sentit de difícil sinó polièdric: la pluralitat de la comunitat internacional també comporta actituds ben diverses sobre com rebre Catalunya en el nou mapa mundial. En aquest sentit, la majoria de consultes dels països que, a desenes, van passant pel Palau de la Generalitat s’encaminen més a preguntar si hi haurà mesures econòmiques abruptes (com la nacionalització d’empreses) que no pas sobre la preocupació d’inestabilitat política i social. En qualsevol cas, ara mateix hi ha 3.300 tractats internacionals als quals Catalunya es podria inscriure des del minut 0, i això va des de la gestió de la salut a turistes que visiten territori català a la convalidació de títols universitaris a través del pacte de Bolonya.

A aquestes veus internacionals se’ls està explicant el que es deia al principi d’aquest article: que la seguretat jurídica és l’obsessió del govern sigui quina sigui la reacció de l’estat espanyol. És per això que es donarà validesa immediata als documents d’identitat espanyol i passaports per no deixar els ciutadans catalans en cap llimb legal. Com és de preveure aquestes actuacions afecten ports, aeroports, duanes i una altra preocupació de les autoritats catalanes, la ciber-seguretat. En aquest sentit l’experiència als dies previs del 9N del 2014 són satisfactoris: es van salvar atacs provinents de servidors estrangers que pretenien aturar el sistema informàtic de la Generalitat, inclosos els serveis d’emergència com ambulàncies o bombers.

I com es pagarà tot això? És la pregunta que, amb lògica, es fan moltes persones a les que la idea de la independència els pot arribar a seduir però l’inquieta si cobrarà la pensió, el sou si és funcionari, o les factures si és proveïdor de l’administració: doncs bé, estan sobre la taula diverses fonts de finançament per ‘passar’ els primers dies i setmanes. S’ha calculat des de l’escenari més amable al més dur. És a dir, des d’una independència pactada amb Espanya que inclouria una transició suau amb un trànsit monetari propi de dos països normals (com Txèquia i Eslovàquia) a una situació de bloqueig absolut en què Madrid tanca l’aixeta per complet. En aquest cas, el de màxima violència econòmica, estan plantejades diferents fonts externes i internes. Són fonts variades per no dependre’n d’una de sola i a més complementàries entre sí: des de crèdits internacionals en una acció concertada a la creació de bons patriòtics o la possibilitat d’avançament de pagament d’impostos. Aquesta mesura està pensada per les empreses i grans fortunes: s’oferiria la possibilitat de pagar de cop diversos exercicis (dos o tres anys) de manera que es generaria cash per poder afrontar l’arrencada del nou estat.

Els treballs de simulació (els que havien de fer els tretze consellers) estan molt avançats i de fet es podrien aplicar demà mateix en un 90% dels casos segons expliquen fonts de govern. La part més tècnica del procés de separació de l’estat espanyol està pràcticament enllestida perquè sigui d’execució immediata el dia que hi hagi l’ordre institucional de fer-ho. Un mandat que ha de venir de l’altre full de ruta, el que sí és públic, i que parla de referèndum i constitució del nou estat. Evidentment la preparació logística de com es munta un nou estat no és la que abocarà de per sí a la declaració d’independència, però en canvi sí que la pot fer fracassar en cas contrari. És a dir, es vol evitar la situació d’inoperància després del mandat polític.

Jofre Llombart

Font: El Món.cat