Pressupostos 2017

Un pressupost entre la postautonomia

 i la pre-independència

Aquest pressupost del 2017 té moltes virtuts, però no és un pressupost per a transformar el país socialment o econòmicament. I no ho és perquè no ho pot ser. Cada facció pot proposar mesures que els canviïn lleugerament, segur. Però cada facció en restarà sempre insatisfeta. Primer, perquè per arribar a un acord sempre hauran de sacrificar part del seu corpus ideològic, i segon perquè les eines fiscals de l’autonomia catalana són molt limitades.

No descobrim res si recordem que pràcticament cada nou impost o taxa que ha provat de crear el Parlament de Catalunya des del 2012 ha estat anul·lat pel Tribunal Constitucional. Tampoc si remarquem que el govern espanyol marca un objectiu de dèficit absurdament baix i el marca arbitràriament i per voluntat pròpia, no pas per obligació europea. Enguany el sostre de despesa serà del 0,5% (uns 1.000 milions d’euros), i cada euro que es gasti per sobre d’aquest límit és susceptible de no ser finançat pel FLA de Montoro. Perquè sí, encara depenem del FLA. Sona molt a 2013, però el govern català va decidir fa temps amb bon criteri que era millor (i més barat) deure al govern espanyol que no als mercats internacionals.

És difícil de gestionar les diferències, és clar. Ni al PDECat fa il·lusió crear noves figures impositives, ni a ERC haver de cenyir-se a un sostre de despesa del govern espanyol, però ara no és moment per a la puresa ideològica ni per a fer passar els desigs per sobre de la realitat de les eines que tenim.

Per exemple, a un dels autors d’aquest article li agradaria veure com es redueix l’impost de societats mentre se n’eliminen deduccions per a fer-lo més eficient. L’altre voldria veure com augmenta l’impost sobre dividends del capital per treure incentius a l’especulació. Ambdós estaríem d’acord a augmentar els recursos per a lluitar contra el frau fiscal a la vegada que reformar la hisenda catalana per a fer-la més propera al ciutadà. Amb tot, cap d’aquestes opcions no és possible, perquè avui Catalunya no té una hisenda pròpiament dita i no en tindrà fins que no esdevingui un estat. Estat que no pot arribar a existir si no s’aproven primer aquest imperfecte i sempre limitat pressupost. Des de la diferencia ideològica amb la CUP i les dispars prioritats que impulsaríem, entenem una part de la seva frustració. Però precisament per això és encara més fonamental que aquest sigui el darrer pressupost de la Catalunya autonòmica.

Pressupost 2017: dades principals

Aquest 2017 creixerà de 1.170 milions la despesa social de la Generalitat. El pes de la despesa social en el total del pressupost augmenta d’un 2,9% i representa un 77% del total del pressupost. Els tres exemples més clars d’aquest compromís social són el Departament de Salut, que tindrà 410 milions més de pressupost; el d’Ensenyament, amb 340 milions més; i el de Treball i Afers Socials, que podrà disposar de 194 milions més. Ens estalviarem de mesurar-ho en beques menjador per a no posar-nos al nivell de Rabell o Coscubiela, però és evident que és un augment notable. Un augment, a més, que ja va adreçat a facilitar l’aprovació dels comptes del 2017 i que reconeix que Catalunya encara no ha sortit del tot de la crisi. Un observador podria demanar-se legítimament per què en lloc d’això no es dedica una part més gran del pressupost a la construcció o ampliació d’infrastructures útils per al nostre país (el 2016, la tercera infrastructura del país va ser una rotonda!), o per a la recerca. L’augment de despesa social, doncs, no és una feliç casualitat, sinó una decisió política assumida amb totes les conseqüències.

S’han creat nous imposts per valor de 180 milions i no s’ha tocat l’IRPF (ni per apujar-lo ni per abaixar-lo). Sobre aquest darrer element, cal fer dues consideracions: primera, en un món globalitzat part de la prosperitat d’un país també es juga en la capacitat d’atracció i manteniment de talent; augmentar l’impost sobre la renda no hi ajuda. Segona i més important: guanyar 60.000 euros en un moment determinat no ha de voler dir que un ciutadà sigui ‘ric’, sinó que viu un moment bo laboralment que pot desaparèixer en qualsevol moment. Mesurar la riquesa per les rendes del treball pot resultar una equivocació.

Cal afegir-hi que aquest pressupost preveu, a més, una pujada d’un 145% dels recursos dedicats a l’Agència Tributària de Catalunya, fins a un total de 93,3 milions d’euros. La Hisenda catalana tindrà vuiit-cents treballadors a final del 2017. També un altre puntal de l’autogovern, la Conselleria d’Afers Exteriors, tindrà el doble de recursos que el 2015, i arribarà a un pressupost total de 64 milions d’euros. Aquest punt és fonamental per tal d’expandir la xarxa de delegacions catalanes a l’exterior i afrontar amb més garanties el triple desafiament de fer arribar a la comunitat internacional la deriva judicial contra l’independentisme, explicar el referèndum i, en cas de victòria i proclamació d’independència, cercar reconeixements internacionals.

És ben clara la voluntat del govern de Junts pel Sí de dotar d’accent social els comptes, mentre es prepara la desconnexió i es reforcen les estructures d’estat del país –també en clau internacional.

Millorar el pressupost: les esmenes de la CUP

Qualsevol document polític és susceptible de ser millorat amb les aportacions dels altres partits. Un exemple d’aquesta manera de treballar oberta i plural és el full de ruta del procés sobiranista, que durant la present legislatura ha incorporat un referèndum d’independència, tal com proposava el grup parlamentari de la CUP.

Aquesta és la feina que, des de fa mesos, fa l’equip del govern encapçalat pel president Puigdemont i el vice-President Junqueras des del Departament d’Economia, amb l’objectiu d’aprovar uns comptes al parlament. En primer lloc, la Generalitat va fer un esforç per aprovar els comptes del 2016 i, quasi immediatament després de rebre el rebuig parlamentari, es va activar per aconseguir l’aprovació dels del 2017.

Com explicàvem, a Montoro i a Sáenz de Santamaría no els cal participar en el debat parlamentari per condicionar –d’una manera decisiva– els compromisos pressupostaris del govern català. Aquesta premissa és molt important per a avaluar les possibilitats reals d’aplicar noves polítiques públiques per part de la Generalitat. És sota aquest prisma que cal observar i analitzar les esmenes als comptes presentades en seu parlamentària.

Entre les propostes que fa la CUP en les esmenes, hi trobem qüestions interessants per a debatre a fons i amb calma, com ara la creació d’un parc públic d’habitatge a tot el territori català (el govern ja preveu 29 milions extra en matèria d’habitatge), crear una banca pública catalana, un banc de terres o recuperar la gestió pública de certs serveis externalitzats. Tot amb tot, analitzant-les, trobem que la majoria de les propostes són per a marcar perfil ideològic (comprensiblement legítim) o per desenvolupar a termini mitjà i llarg.

N’és l’exemple més clar la proposta de la CUP sobre la renda garantida de ciutadania. Curiosament, aquesta proposta coincideix amb l’engegada recent d’un programa pilot de renda bàsica a Finlàndia (amb un govern de coalició de forces de centre i de dreta). Al marge de més consideracions ideològiques, potser la manera d’engegar un programa d’aquestes característiques hauria de respondre a una implantació per fases mitjançant l’ús de proves pilot, com han fet al país nòrdic. Així i tot, aquesta mena de propostes han d’anar acompanyades, en tot cas, d’un programa de viabilitat i finançament que les faci sostenibles amb l’objectiu de garantir que no hipotequin els comptes de la Generalitat .

Per tant, el procés d’esmena del pressupost ha de respondre a unes necessitats determinades, per a un govern molt concret en un període polític excepcional. Cal aprovar un pressupost expansiu, però que alhora assumeixi un escenari de renúncies ideològiques de tots els actors implicats. L’acord és imprescindible.

Què implicaria un altre no als comptes de la Generalitat?

Des del moment en què es va fer públic que el pressupost inclouria una partida de 5,8 milions d’euros destinada al referèndum, és evident que l’aprovació dels comptes hi té una relació directa. Menystenir-ho o fer veure que ni tenen relació és irresponsable políticament. Tot i això, cal continuar defensant un acord que pugui satisfer (també des d’una perspectiva social) totes les forces independentistes i assumir-ne la pluralitat.

Un nou rebuig parlamentari a la proposta pressupostària qüestionaria el referèndum, alhora que perjudicaria greument la imatge internacional del moviment independentista català. No tan solament des d’un punt de vista logístic o operatiu, sinó també pel que fa a la confiança en la capacitat del govern per a aprovar lleis tan importants com la llei de transitorietat jurídica.

Una nova pròrroga no significaria tan sols probablement la fi del procés cap a la independència, sinó que confirmaria la preferència cupaire pel pressupost del 2015 davant d’una proposta expansionista (la del 2017 de Puigdemont-Junqueras) que ja preveu més de 1.100 milions d’euros més de despesa social.

Conclusió

Aquest 2017 serà, per a bé o per a mal, l’any decisiu del procés. És una situació de ‘o tot o res’, amb prou feines queden matisos. De manera que cal esquivar contradiccions i assumir la responsabilitat que el moviment independentista va dipositar en les urnes. ERC i el PDECat les han assumides i les gestionen tan bé com poden. Certament, la CUP també ha deixat clara la bona disposició prenent part de la negociacions i permetent el debat en comissió de les esmenes al pressupost.

Ara cal enllestir la feina, aprovar els comptes del 2017, augmentar la nostra presència internacional i les partides per a crear la hisenda catalana, organitzar el referèndum i aplicar-ne els resultats. Una feinada per a un any que pot ser històric. Així doncs, no ens despistem, fem possible que aquest sigui l’últim debat de pressupost de la Catalunya autonòmica i no ens barallem sobre la manera de gestionar les molles. Siguem del color que siguem, els independentistes volem el pa sencer.

Aleix Sarri, assistent de Ramon Tremosa al Parlament Europeu
Silvio Falcón, professor associat de ciència política de la UB