Caminar amb un peu de gruyère
Informe setmanal: diumenge el president de la Generalitat se sotmet a les preguntes de 12 persones que tenen afiliació política, sindical o associativa. El programa va començar amb un entusiasme per part d’una part de l’independentisme que celebraven la valentia de Carles Puigdemont. A mida que avançava el programa, van convertir aquest suport en crítica per com de polititzats estaven els ciutadans. El programa va començar amb una crítica per part d’una part de l’unionisme que veien el programa com una mena d’ “Aló presidente” veneçolà. A mida que avançava el programa, van convertir aquesta crítica en suport per com de contra les cordes havia estat el president.
Dimarts, el president de la Generalitat, el vicepresident i el conseller d’Afers Estrangers van omplir la sala més gran del Parlament Europeu. Entre el públic hi havia eurodiputats, personals d’ambaixades establertes a Brussel·les, funcionaris i sí, ciutadans del col·lectiu català resident a la capital belga. L’acte va ser un èxit es miri com es miri. L’intent de boicot per part del PP va quedar en això, en intent. Dir que la conferència es podia fer en un bar o dir que va tenir més èxit la trobada del president manxec per promoure els ganivets d’Albacete a la sala del costat és senzillament un homenatge al ridícul.
Dimecres es va intentar tapar aquest èxit de manera barroera equiparant el cost d’organització de la trobada amb la mort d’una nena a Blanes perquè l’ambulància pediàtrica no va arribar a temps. Si tan fracàs hagués estat, Enric Millo i altres veus del PP no haurien hagut de caure tan baix com per utilitzar aquest trist succés en benefici polític propi. Si hagués estat un bluff, s’hauria subratllat aquest bluff i no el seu cost. Parlant de bluffs, també aquest dimecres, l’eurodiputada de Ciutadans, Teresa Gimenez Barbat, va reunir 20 persones en el contraacte de la Generalitat.
Dijous, a Onda Cero, Mariano Rajoy diu que amb la Generalitat “es pot parlar de tot”. De tot, clar, llevat del referèndum –“ni vull ni puc”-, d’un nou règim fiscal –“causaria molts problemes”, ni d’un nou estatut –“ara no és prioritari”. Operació diàleg en estat pur.
Divendres: esclata el cas Santi Vidal. L’unionisme s’hi querella sobre el què ha dit i l’independentisme li retreu que ho hagi dit. La fiscalia obre una nova carpeta catalana i ERC el fa plegar. Del que sí que pot presumir l'independentisme és de poder fer servir la paraula 'dimissió' i en menys de 24 hores. Jorge Fernández Díaz és president d'una comissió parlamentària i Santi Vidal ha renunciat a l'escó ras.
Però aquesta setmana també han passat altres coses:
Comissions Obreres s’ha sumat al pacte nacional pel referèndum.
S’ha sabut que estudiar Medicina a Catalunya costa el triple que fer-ho a Andalusia.
El PSOE només autoritzarà que els militants del PSC votin a les primàries si es donen d’alta a un cens específic. Una decisió que, en qualsevol altre àmbit, seria un acte de discriminació inimaginable.
La comissió parlamentària que havia d’investigar l'Operació Catalunya (Daniel de Alfonso – Jorge Fernández Díaz) encara ni tan sols s’ha constituït pel bloqueig del PP i el PSOE.
S’acosten moments determinants pel desenllaç del procés. Aquesta setmana de muntanya russa és una broma al costat del que passarà d’aquí uns mesos. Sembla mentida que després de tants trets al peu, l’independentisme encara camini ferm malgrat tenir el peu com un gruyère de tants impactes de bala.
Posem-ho tot a la coctelera: Brussel·les, ambulància pediàtrica, negativa a pacte fiscal, transparència de Puigdemont, error i penitència de Vidal. De manera bipolar, se li exigeix a Catalunya que actui com tot un estat però a la vegada que només ho faci com una comunitat autònoma. Se li demana que exerceixi un poder que no té amb uns recursos que se li continuen negant. Se li demana que, per actuar com un Estat, sigui un Estat però ni tan sols se li pot preguntar als seus ciutadans si ho volen ser. Dit d’una altra manera: se li diu a la Generalitat que no té competències ni per posar Afers Estrangers a la tergeta de Romeva però si aleshores Puigdemont no és rebut per cap mandatari europeu, llavors és un fracàs. Se li diu a la Generalitat que hauria de gastar-se els diners en ambulàncies pediàtriques quan les dues úniques que hi ha a l’Estat, donen servei a Catalunya. Amb els diners que l’estat espanyol s’ha gastat en justament el contrari, en intentar frenar el procés i “destrozarles el sistema sanitario”, s’haurien pogut comprar unes quantes ambulàncies per altres ciutats, com Madrid, que no en tenen cap.
Jofre Llombart
Font: El Món.cat
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada