No fem política-ficció

Comença l’era d’una Catalunya 

rotundament lliure

Aquest dimarts el Senado acull la “VI Conferencia de Presidentes Autonómicos”. A l’ordre del dia, diverses qüestions, moltes d’elles –segurament– d’importància cabdal per a aquelles comunitats autònomes representades però, tots sabem que el que més interès generarà en aquesta convocatòria, la foto més buscada, serà la de la cadira buida del president Puigdemont. Pocs seran els qui pararan atenció al fet de que aquest experiment impulsat durant l’era Zapatero, no és altra cosa que l’enèsima escenificació del caduc Estat del “café para todos”.

Els catalans ja fa temps que hem passat pàgina i, tips de “cafè”, hem obert la pàgina del post autonomisme, mentre alguns s’entesten a seguir llegint la mateixa pàgina.

Avui, al Senat, un grup d’homes i dones debatran sobre com es reparteixen les engrunes. Al mateix temps, a Catalunya, un altre grup de dones i homes tenen davant seu el repte de demostrar que sabem estar a l’alçada del moment històric que ens ha tocat viure, portant Catalunya del post autonomisme a la independència, al marge d’expectatives electorals, dotant el país d’un pressupost que no ha de ser ni el dels uns ni el dels altres, sinó el de tots. Toca tirar endavant el pressupost que necessita el Govern, sí, però, per damunt de tot, el pressupost que necessiten les persones.

Tenim un encàrrec, una feina a fer i un termini definit. Ara toca fer la feina, amb valentia i sense temeritats. Sabem que no ens ho posaran fàcil, igual que estem convençuts que aquells que ens acusen de fer política ficció, no tindran fàcil evitar que s’expressi la voluntat del 80% dels catalans que demanen un referèndum vinculant. De la mateixa manera que són els ciutadans els qui amb la seva assistència a les urnes autoritzaran la celebració d’aquesta consulta, seran els ciutadans qui en legitimaran el resultat.

Ahir, el president Puigdemont ho va dir ben clar. “el 2017 és l'inici d'una era, d'una Catalunya rotundament lliure, més pròspera i més justa, democràtica i solidària" i, això, no és política ficció. Sabem que, si no ens agrada el camí que seguim, cal començar a construir-ne un de nou. Ho estem fent.

Montserrat Candini

Font: El Món.cat