dijous, 27 de setembre del 2012

Recull de premsa 27-9-2012


RECULL DE PREMSA ANC. 27 SETEMBRE 2012 
Secretariat Nacional de l'ANC-Comunicació

 
Acord entre CiU i ERC per celebrar una consulta per la independència la propera legislatura. Puigcercós anuncia que no serà a les llistes electorals d'ERC i s'acomiada celebrant el procés obert cap a la llibertat 
Barcelona (ACN).- CiU i ERC han arribat a un acord per presentar una proposta de resolució que aposta per fer una consulta d'autodeterminació la propera legislatura, però afegint l'adverbi "prioritàriament". Segons ha pogut saber l'ACN, ICV-EUiA no signarà aquest text tot i que votarà a favor de bona part de la proposta de republicans i nacionalistes. Els ecosocialistes presentaran la seva pròpia resolució, el mateix que farà SI i PSC. L'acord entre CiU i ERC arriba després de dies de negociacions, i que el mateix president de la Generalitat parlés d'exercir el dret a l'autodeterminació la propera legislatura, alhora que reclamava també "flexibilitat" en les dates de la consulta. 
El text fixa un procés dialogat amb agents socials per convocar una consulta en la mesura del possible la pròxima legislatura 
1-El Parlament de Catalunya expressa el seu reconeixement i es felicita per l'enorme èxit aconseguit a la massiva manifestació del passat 11 de setembre pels carrers de Barcelona, sota el lema" Catalunya nou Estat d'Europa." 
2-El Parlament de Catalunya constata que al llarg d'aq uests darrers trenta anys, una part molt important del catalanisme s'ha compromès a fons amb la transformació l'Estat espanyol per poder-hi encaixar sense haver de renunciar a les nostres legítimes aspiracions nacionals, a la nostra voluntat d'autogovern, ni a la nostra continuïtat com a nació. Però els intents d'encaix de Catalunya a l'Estat espanyol i les seves reiterades respostes són avui una via sense recorregut, Catalunya ha d'iniciar la seva transició nacional basada en el dret a decidir.
3-És per tot això que el Parlament expressa la necessitat que Catalunya faci el seu propi camí, constatant la necessitat que el poble català pugui decidir lliurement i democràticament el seu futur col· lectiu, com a única via per tal de garantir el progrés social, el desenvolupament econòmic, l'enfortiment democràtic i el foment de la cultura i la llengua pròpies. 
4-El Parlament insta el Govern de la Generalitat i a les forces polítiques i els agents socials i econòmics a impulsar el màxim consens pOSSible per tal de portar a terme aquest procés democràtic i el full de ruta consegüent, amb diàleg amb la comunitat internacional, la Unió Europea i el govern espanyol, per tal que la ciutadania de Catalunya pugui determinar en un marc de plena llibertat, respecte al pluralisme, foment del debat i la convivència democràtica i sense de coaccions de cap mena.
5-El Parlament de Catalunya constata la necessitat que el poble de Catalunya pugui determinar lliurement i democràtica el seu futur col . lectiu i insta el govern fer una consulta prioritàriament dins la propera legislatura.
Model: 255 Proposta de resolució subsegüent al debat general en el Ple 3
 

ICV i SI votaran a favor de la resolució de CiU i ERC sobre el referèndum
També presentaran les seves respectives resolucions · Expectació per si Ernest Maragall torna a trencar la disciplina de vot del PS.
Finalment ICV-EUiA i SI votaran a favor de la resolució pactada per CiU i ERC (pdf) per a fer una consulta sobre l'estat propi prioritàriament la pròxima legislatura. Els ecosocialistes i la formació independentista mantenen la seves respectives resolucions, que diuen que són més detallades que no la presentada per la federació i els republicans i que també planteja un referèndum. Això sumarà vuitanta-sis diputats a favor d'un referèndum, esperant veure si Ernest Maragall trenca novament la disciplina de vot del PSC
Els ecosocialistes confien que, a canvi de votar a favor d'aquesta resolució, CiU i ERC votin a favor d'una de les resolucions que ICV-EUiA ha registrat. Solidaritat també reivindica una resolució amb un calendari més concret.

D'una altra banda, fonts de la direcció del PSC que cita l'agència Europa Press assumeixen la possibilitat que Ernest Maragall trenqui de nou la disciplina de vot del PSC, com ja va fer amb Eurovegas i amb el pacte fiscal.
Les posicions de cadascú sobre el referèndum
L'acord d'ahir entre CiU i ERC s'ha assolit després de dies de negociacions, quan el president de la Generalitat va parlar d'exercir el dret d'autodeterminació la pròxima legislatura, si bé demanant un calendari flexible.
ICV-EUiA també lliga la consulta d'autodeterminació a la pròxima legislatura, i parla d'un acord nacional sobre l'exercici del dret de decidir; de definir, des del principi de la pròxima legislatura, les condicions de la consulta, amb la participació de grups parlamentaris, d'experts i d'entitats; també demana transparència i que es redueixi la despesa de la campanya electoral, com ara  centralitzant la tramesa de correu electoral de totes les candidatures perquè se'n faci una de sola.
ERC també presentarà una part del seu futur programa electoral en forma de propostes de resolució. Per exemple, proposarà de desplegar unilateralment unes finances pròpies, d'enfortir les estructures d'estat existents i d'obviar a la recentralització de l'estat espanyol, etc.
El PSC demana el compromís del parlament perquè es facin totes les reformes legals necessàries de tal manera que els catalans puguin 'exercir el dret de decidir en un referèndum dins la legalitat'; també propugna una reforma de la constitució espanyola perquè es pugui 'assolir un estat federal' que doti Catalunya del màxim grau d'autogovern.
Solidaritat Catalana per la Independència presenta una proposta de resolució que insta el parlament a realitzar 'la declaració i constitució de l'estat català la pròxima legislatura'; també propugna un 'govern d'unitat nacional de transició a la independència' després de les pròximes eleccions, perquè prepari 'totes les estructures institucionals necessàries de l'estat català'. Alhora, insta Generalitat i ajuntaments a constituir 'l'Assemblea d'Electes dels Països Catalans per a estendre la Declaració d'Independència al conjunt de la Nació Catalana'.
 

Personal diplomàtic dels EUA i Alemanya segueix al parlament el debat de política general
El cònsol alemany a Barcelona, un tècnic del consolat dels EUA i un diputat quebequès van assistir al discurs de Mas 
Els esdeveniments polítics que tenen lloc a Catalunya són seguits amb interès i deteniment per mitjans internacionals i també per governs de tot el món. Ho demostra, clarament, el debat de política general català d'aquesta setmana, on s'han acreditat més mitjans internacionals que mai, com també la presència de representants d'alguns països al discurs que va pronunciar el president Artur Mas dimarts.
Així, des del Parlament de Catalunya mateix el discurs de Mas va ésser escoltat amb atenció pel cònsol general d'Alemanya a Barcelona, Bernhard Brasack, i per un tècnic del consolat dels EUA a la capital catalana. També hi havia el diputat de l'Assemblea quebequesa Alain Therrien, en qualitat d'assessor parlamentari del ministre de Relacions Internacionals del Quebec.
Àmplia representació de mitjans internacionals
Quant a mitjans de comunicació internacionals que han demanat l'acreditació per a professionals seus al debat de política general, el departament de premsa del parlament esmenta al-Jazeera, les agències France Press, Associated Press i Reuters, el diari La Presse del Quebec, el neerlandès Volkskrant, Sud Ouest, Proceso de Mèxic, la ràdio francesa Europe 1, l'agència d'imatges Getty, Deutsche Welle, The Times i el World Street Journal.
 
 
Aclarit: com Dinamarca
El debat, a l'espera de la votació d'avui, ha servit magníficament per a aclarir el full de ruta i per a treure'l de les ambigüitats calculades.
El debat del parlament ha anat aclarint conceptes i esvaint confusions. Ahir el president Mas va concretar dues coses importants. Que un referèndum d'autodeterminació es faria, pensàs què pensàs Espanya; i que el model no era Puerto Rico, sinó Dinamarca. Són aclariments importants. 
Catalunya, va dir Mas, vol ser part d'una federació europea amb els mateixos drets i deures que Dinamarca, Eslovènia, els Països Baixos, Finlàndia, Estònia, Letònia o Lituània. Aquests són els exemples que va posar i que són incontestables.
Igual que la seua resposta al portaveu socialista: que el referèndum d'autodeterminació es faria amb l'acord de l'estat espanyol o sense. Sabaté, en una intervenció ben poc afortunada, li havia demanat claredat, i claredat va trobar. Claredat que referma aquella frase ja famosa que va proferir el president en el primer discurs: ara no ens humiliaran, ara no votarà el congrés, ara votarà el poble de Catalunya.
Així, doncs, el debat, a l'espera de la votació d'avui, ha servit magníficament per a aclarir el full de ruta i per a treure'l de les ambigüitats calculades. Excepte la ja tradicional, lamentablement rutinària i més que pesadeta ambigüitat de Duran i Lleida.
Per cert, i d'això se n'ha parlat be poc: els representants diplomàtics d'Alemanya i dels Estats Units eren a la primera fila de la tribuna del parlament prenent nota. Cosa no gens casual ni anecdòtica.
 
 
Manlleu i Sant Julià de Vilatorta, «territoris catalans lliures»
 A Manlleu, la moció ha obtingut un suport majoritari, amb 15 dels 21 regidors del consistori. Foto: Adrià Costa  
Els plens del’Ajuntament de Manlleu i Sant Julià de Vilatorta (tots dos a Osona) van aprovar aquest dimarts a la nit dues mocions molt semblants, on els dos municipis s'han declarat “territori català lliure”.  A Manlleu, la proposta ha tirat endavant amb els vots de l'equip de govern (ERC i ICV) i CiU.  Per la seva banda, el PSC es va abstenir i els tres regidors de PxC hi van votar en contra. A Sant Julià, en canvi, s’ha aconseguit el consens i tots els regidors hi van votar a favor (AVV, SI i CiU). 
D’aquesta manera, les dues poblacions s’afegeixen a la iniciativa engegada per Sant Pere de Torelló , i que ha tingut continuïtat a Calldetenes, Vic , Seva i Tavèrnoles entre d'altres pobles. Aquesta setmana, les poblacions de Tona, Prats de Lluçanès, Collsuspina i Santa Eugènia de Berga debatran mocions semblants, que tenen tots els números per sortir aprovades.
Els models de Vic i Sant Pere de Torelló
A Manlleu, la moció ha obtingut un suport majoritari, amb 15 dels 21 regidors del consistori. L'ha presentada l’equip de govern (ERC i ICV), amb 10 regidors, i ha pogut sumar l'adhesió dels cinc regidors convergents. No ha estat el cas dels socialistes que, en la línia d'altres municipis, han optat per l'abstenció. "Manlleu moralment territori lliure i independent. No calia fer un referendum abans? ", ironitzava el portaveu del PSC, Josep Colomer, al seu Twitter , un cop aprovada la moció.
La proposta era idèntica que la que es va aprovar a Vic i només s'han adaptat alguns enunciats a la ciutat. La moció declara “moralment” Manlleu “territori català lliure” i insta el Parlament a prendre mesures per tal d’accelerar el procés d’independència de Catalunya. A diferència de les aprovades anteriorment a Sant Pere de Torelló i Calldetenes, incorpora que el futur estat català lliure treballarà per la reunificació política dels Països Catalans i el suport a entitats que treballen en favor dels drets nacionals de Catalunya i de la seva emancipació, entre d'altres punts.
Pel que fa a Sant Julià, la moció que ha impulsat l’equip de govern (AVV i SI) ha obtingut finalment el consens unitari, amb l'adhesió dels regidors de CiU. La proposta agafa com a model la de Sant Pere de Torelló , un xic menys agosarada que l’anterior de Manlleu. La iniciativa  defineix el municipi com a " territori català lliure " i emplaça el Parlament de Catalunya a assumir de forma unilateral la sobirania en un termini de dos mesos, davant la "greu situació" que pateix el país.
El públic assistent al ple ha irromput en aplaudiments un cop s'ha aprovat la moció. L'alcalde, Joan Carles Rodríguez (AVV), ha declarat al seu Twitter sentir una "forta emoció".
 
Els assistents al ple de Manlleu van celebrar l'aprovació amb aplaudiments i crits d'Independència. Foto: Adrià Costa
 
 
Mas titlla Ciutadans de lerrouxisme
 
Rivera, a la tribuna de l'hemicicle. Foto: Jordi Borràs 
El president de la Generalitat, Artur Mas, ha carregat els neulers contra el líder de C's, Albert Rivera. De fet, l'ha identificat amb el lerrouxisme i ha criticat que "en nom d'una absoluta minoria pontifiqui com si tingués l'absoluta majoria".
"Santifica, pontifica, parla en nom d'un país sencer, i té els menys vots d'aquesta cambra. És curiós que estant en aquesta situació que requeriria un punt de modèstia, vostè pontifiqui 'urbi et orbi'. I tots els altres són uns corruptes i uns desgraciats", s'ha queixat Mas en el seu torn de rèplica al grup mitx en el debat de política general que se celebra al Parlament. 
"Vostè creu que a Espanya es podrà arribar a negociar això? Nosaltres ho intentarem", ha assegurat Mas, que ha demanat a Rivera que, en cas que l'Estat rebutgi aquesta negociació, C's es posi del costat dels catalans. "Les coses no són inamovibles per sempre, no es pot posar la CE com un frontispici infranquejable, perquè les coses han canviat. Ara no estem sota l'amenaça, esperem, dels cops militars", ha subratllat.

 
Demanen que la família reial sigui non grata a Navàs
Manresainfo.cat 
 Joan Sànchez i Jordi Vidal amb la instància en el registre de l'Ajuntament de Navàs. Foto: Particular
L'endemà que Navàs es declarés Municipi lliure i sobirà en el ple ordinari de setembre, dos ciutadans d'aquesta població, Joan Sànchez i Jordi Vidal, han presentat una instància per tal que el consistori declari "Persona non grata" al Rei d'Espanya Juan Carlos I i, per extensió, a tota la família reial.

Els motius que assenyalen Sànchez i Vidal a la instància són que la monarquia va ser imposada per règim franquista; que la família reial està donant una "penosa imatge" arreu del món i al llarg de la història i que la manca d'igualtat de drets suposa un greuge per a la resta de la ciutadania.
 
Pedro J. Ramírez demana que es pugui detenir Mas si convoca el referèndum
El Mundo vol que el govern de Rajoy modifiqui el codi penal
El diari El Mundo publica avui un editorial en què demana al govern de Mariano Rajoy que impulsi al congrés una reforma del codi penal que permeti l'empresonament del president de la Generalitat, Artur Mas, si tira endavant un referèndum sobre la independència. El rotatiu dirigit per Pedro J. Ramírez  demana que el PP faci servir la majoria absoluta que té a les corts espanyoles perquè recuperi l'article del codi penal que ho preveia des del 2003 i que el govern Zapatero va derogar més tard.
'[El referèndum] seria il·legal i, per tant, els resultats, nuls. Però per mes que l'executiu podria impugnar al Constitucional la celebració de la carta magna, no hi hauria conseqüències penals per a Artur Mas per promoure'l', diu el diari, que recorda que el 2003 el govern d'Aznar va tipificar en el codi penal la celebració d'una consulta.  Ara vol que Rajoy ho recuperi.

'Seria difícil d'entendre que els trenta detinguts ahir pels avalots del congrés fossin processats per un delicte contra la nació en la modalitat de coacció al parlament i que a Mas no li passés res per convocar una consulta per fer sortir Catalunya de l'estat espanyol', afegeix l'editorial. I acaba: 'La provocació del president de la Generalitat requereix una resposta ferma que deixi constància que saltar-se la llei no li sortirà de franc'.


PP: 'L'article 2 de la constitució garantirà la indissoluble unitat d'Espanya'
El congrés espanyol rebutja derogar els Decrets de Nova Planta de Catalunya, País Valencià i les Illes · Una iniciativa d'ERC-RCat-Sí demanava 'compensacions' per les conseqüències polítiques, jurídiques i econòmiques
La comissió constitucional del congrés espanyol ha refusat amb els vots del PP, PSOE (amb PSC) i UPyD una proposició no de Llei d'ERC-RCat-CatSí que instava el govern espanyol a 'derogar el Decret de Nova Planta de 1715', així com a 'reconèixer el poble de Catalunya com a dipositari de la seva sobirania nacional' i a 'restituir la llibertat de Catalunya i tots els seus drets històrics'.
A més, la iniciativa d'ERC instava l'estat a crear una comissió bilateral estat-Generalitat per 'iniciar tots els tràmits legals necessaris per a la restitució i compensació de les conseqüències polítiques, socials, territorials, jurídiques i econòmiques' derivades de la seva imposició.
Per argumentar la seva posició, el diputat del PP Pedro Gómez de la Serna ha dit que 'el model constitucional respondrà amb la llei perquè hi ha mecanismes per garantir la convivència, la pau i la unitat. L'estat garantirà la vigència de l'article 2 de la nostra constitució, que es basa en la indissoluble unitat de la nació espanyola'.
'Siguin honestos, no enganyin a la gent: Catalunya mai va ser sobirana. Han construït un relat fals. Vostès han enganyat als catalans', ha dit el diputat popular a Alfred Bosch.
Bosch ha plantejat des d’un punt de vista històric el que va suposar el Decret de Nova Planta, i ha afirmat als que el criticaven per voler acabar amb un greuge de fa 300 anys que 'Rajoy deu ser, com a mínim tant romàntic com jo, perquè ahir mateix deia que ja hem perdut prou temps amb Gibraltar' i ha defensat que 'la nostra reivindicació, entenem, és del tot moderna, perquè la major part del que necessita Catalunya ara forma part del que es va prendre en aquell moment. La sobirania lingüística, jurídica, institucional, fiscal i econòmica, incloent el concert que el govern del PP ens nega, fins i tot l'autonomia respecte al poder militar, són reivindicacions avui de gran vigència'.

El portaveu independentista ha afirmat que 'és natural que demanem un gest legal i polític que obri la porta a tot allò que el nostre país requereix, i que va ser derogat tres segles enrere. Això sí que seria del segle XXI; esborrar les empremtes de l'absolutisme i del centralisme més vetust. I procurar de recuperar el camí perduda, aquella camí d'intencions democràtiques que van seguir països com Holanda o el Regne Unit. Perquè el nostre poble pugui decidir per si mateix i, igual que els catalans que van donar les seves vides i hisendes per la llibertat, avui també li podem dir amb tota claredat al poder espanyol, 'nós som com vós, i junts, més que vós'.
 

Convoquen una manifestació contra la independència el 12-O
Se celebrarà a les 12 del migdia a la plaça de Catalunya
 
Imatge d'un dels grups que promouen la manifestació
Diversos grups de Facebook promouen una manifestació contrària a una possible secessió d'Espanya. La convocatòria, que s'està fent des de les xarxes socials, se celebrarà el pròxim 12 d'Octubre, dia de la Hispanitat, a la plaça de Catalunya de Barcelona a 12 del matí.
D'aquesta manera, els contraris a la independència de Catalunya han reaccionat davant la manifestació independentista de la Diada i la convocatòria d'eleccions anunciada pel president de la Generalitat, Artur Mas, que, a més, ja ha anunciat la intenció de convocar un referèndum d'autodeterminació.
Una de les pàgines del facebook, Catalans que no volen la independència, ja té el suport de més de 21.000 persones. Un altre grupSoc català i defensaré la unitat d'Espanya sempre!, acumula 2.800 adherits i defensa que "som catalans i espanyols i defensarem la unitat d'Espanya fins les últimes conseqüències perquè Espanya és llibertat".
Per la seva part, Manifestación contra la idependencia,12 d'octubre sota l'eslògan "Catalunya som tots" ja ha rebut el suport de més de 1.300 persones. Finalment, 1.000.000 de personas en contra de la Independencia de Catalunya també s'ha adherit a la convocatòria.



“És una advertència”, l'amenaça del pirata informàtic que ha atacat webs “independentistes”
El ‘hacker' penja un vídeo a YouTube en què explica que ha bloquejat webs “que donen suport a l'independentisme”, entre les quals les de CiU, ERC, ICV, SI, l'ANC i l'AMI
Demana a Rajoy que “actuï no des de la violència però sí des de la justícia”
La imatge que acompanya el vídeo del pirata informàtic
Un pirata informàtic, que s'anomena Lulz Nopt10N, ha reivindicat a través d'unvídeo al YouTube l'atac que va fer dilluns passat a les webs de CiU, ERC, ICV, Unió, Convergència i Solidaritat i d'altres entitats independentistes i catalanistes, entre les quals hi ha l'Assemblea Nacional Catalana (ANC) i l'Associació de Municipis Independentistes (AMI).
El hacker , segons ha avançat l'Ara, ha penjat un vídeo en què argumenta les raons que l'han portat a perpetrar aquest atac en un missatge amb veu robotitzada en què es dirigeix de forma personalitzada a Artur Mas, acusant-lo d'unir-se a “l'esquerra independentista” i de provocar “enfrontaments” entre els catalans i els espanyols. A més, en el vídeo, el pirata informàtic assegura que l'atac perpetrat a una vintena de webs “és una advertència”. “Si CiU no canvia d'idea hauré de piratejar els seus servidors”, amenaça.
El hacker assegura que ha triat les webs “catalanes que donen suport a la independència” i demana a Rajoy que “actuï”, “no des de la violència però sí des de la justícia”.


Un “hacker” espanyol justifica l’atac a una vintena de webs que impulsen l’estat propi, en base els arguments que fa servir el PPC per anar-hi encontra
En el vídeo a YouTube, una veu en off distorsionada assegura que "la majoria de catalans no volen la independència" i fa servir els mateixos 4 arguments reiteratius que  el PPC de Sánchez Camacho esgrimeix des de la manifestació de l’Onze de Setembre, contra el procés d’independència. El “hacker” justifica els atacs als webs de CiU, ERC, ICV i SI, entre altres entitats també afectades, dient que hi ha 5 milions de catalans que no van anar a la manifestació- majoria silenciosa-,  que la ciutadania ha estat enganyada amb falses promeses dels independentistes, que Mas no va dir als seus votants que volia una Catalunya independent d’Espanya, i per últim, la cantarella que l’actitud de Mas genera fractura social i  possibles els enfrontaments.  
Un “hacker” “pacifista i justicier” contra l’independentisme
La “veu” del “justicier”critica que CiU, amb la seva actitud, estigui donant més vot a ERC en les properes eleccions i que fa créixer la formació republicana – tal i com ho diu el fet li genera bromera de boca- i reclama que la democràcia ha de ser pacífica i no agressiva, diu: “anys enrere Catalunya va quedar marcada per actes cruels, però ja és història” i afegeix, “som pacifistes”, per contra, els catalans independentistes utilitzen actes agressius i provocacions i a més estan tirant per terra tot el prestigi d’Espanya al món. I afegeix que no parla d’utilitzar la violència – costa imaginar com deu classificar l’atac als webs i el vídeo d’advertència a you tube, el “justicier”-,  però sí la justícia, i s’afanya a assegurar que com que a Espanya no hi ha justícia se la pren pel seu compte piratejant webs catalanes que donen suport a la independència de Catalunya – i ho diu convençut de que fa un acte clar de justícia divina i infinita i visca la democràcia-. Per a acabar, llança l’amenaça de que això és “una advertència” i que vol que els catalans que volen Espanya unida sàpiguen que no estan sols i que sempre hi haurà algú que els ajudarà. 
La web de “Catalans al món” la més afectada 
Segons publica el diari ARA, el lloc web més afectat ha estat el del 'Catalans al món',i el seu responsable, Sergi Marzábal, ha confirmat al diari, que va rebre un missatge de Lulzn0pt10n, que coincideix amb el nom del 'hacker' que signa el vídeo penjat a YouTube, on reivindica l’atac a les webs sobiranistes.


ABC ràdio del grup Vocento ha llençat una veritable amenaça de boicot contra grans empreses catalanes i les insta a pronunciar-se de forma clara i explícita sobre l’”órdago” nacionalista 
En el programa de la ràdio del grup editor del ABC, Primera Plana, el conductor del programa, Ángel Expósito, va llençar una crida al boicot a les empreses catalanes en tota regla, jugant amb marques catalanes. Segons el mitjà, la independència preocupa als empresaris catalans amb interessos al mercat espanyol, Expósito recorda que molts ciutadans no ho saben però bona part dels productes que consumeixen són produïts a Catalunya i assegura que els espanyols depenen dels productes però, òbviament les empreses depenen dels consumidors espanyols. El teixit empresarial català està imprès en l’ADN econòmic d’Espanya de tota la vida i fa un repàs dels productes made in Catalunya que es consumeixen.
Boicot fet a consciència, amb les melodies dels anuncis dels productes i tot.
La peça radiofònica, en el minut 8, amb el segell d’un tal Piñero dispara a tort i a dret, comença amb l’esmorzar i posa talls dels anuncis i melodies –algunes dels anys seixanta- de les empreses a les que vol assenyalar. Comença amb l’esmorzar  i amb ,’”Anda! los Donuts”, i continua amb el  bollicao, els phoskitos, el Bimbo – i recorda que en Punset l’anuncia perquè és català- , la Mel de la Granja San Francisco, la Nocilla i acaba amb “yo soy aquel negrito del África tropical... Cola Cao” . El dinar comença amb l’aperitiu , Matutano, i continua amb la pizza casa Tarradellas, la Sirena, i de postres un Frigo, i pel nen un Xupa-xup. En el berenar no hi falta La Piara, les galetes Artiach, i si venen convidats un Ferrero Rocher, un Nescafé o Marcilla i una mica d’aigua Font Vella o de Lanjarón. Als que mengen fora de casa perquè no volen netejar amb Vileda, els recorda que són catalanes les cadenes Pans&Company  i la cafeteria Jamaica.
Però la cosa no acaba aquí, si tens diners a La Caixa “amb pasta a Gas Natural i Repsol”, tens un Seat, dorms en un hotel HUSA, viatges amb Vueling, et compres roba a Mango, o un vestit de núbia a Pronovias,  vas al lavabo i seus damunt d’un Roca i t’il·lustres amb un exemplar de l’editorial Planeta, has de recordar que són empreses catalanes.
Si es posicionen a favor d’Espanya potser els perdonaran la vida
Diu el reportatge , que les grans empreses i multinacionals instal·lades a Catalunya  guarden silenci, però quan fan números no els interessa la independència, perquè –es contradiu- els  mercats no entenen de política i a més, es veurien afectades per nous aranzels i no es poden ni imaginar un nou model de negoci fora de l’euro.
 Empreses, cornudes i pagar...publicitat  
Les grans empreses catalanes haurien de reflexionar sobre el patrocini a mitjans que van contra elles mateixes. Repsol i Telefónica, per posar un exemple, són empreses participades per La Caixa que patrocinen la pagina web xenòfoba Alerta Digital, altres empreses catalanes patrocinen mitjans de la caverna mediàtica que fomenten l’odi amb mentides cap a Catalunya, via El Mundo, Intereconòmia, libertad digital i altres mitjans. El Grup Planeta manté un diari deficitari com La Razón que fomenta l’odi contra Catalunya.


Un esborrany decebedor
Josep Pinyol i Balasch 
S'ha publicat a la premsa una resolució del Parlament per al proper debat de política general, suposadament proposada per Convergència i Unió. L'esborrany consta d'una introducció i de cinc punts de resolució, el quart dels quals insta al diàleg amb la comunitat internacional, la Unió Europea i el Govern Espanyol. Davant el mur que representarà el Regne d'Espanya a qualsevol canvi significatiu de l'statu-quo dels darrers 35 anys i a la celebració d'un referèndum d'autodeterminació l'única sortida que té el poble català és la internacionalització de la demanda d'independència que van expressar el milió i mig de persones el passat 11 de setembre.
Per aquesta raó el relat que conté la introducció és totalment inadequat perquè planteja les reivindicacions catalanes com un problema intern espanyol. Perquè les demandes lingüístiques, culturals i econòmiques són problemes interns de l'Estat. La legalitat internacional aten els casos de violència contra la voluntat d'un poble i aquest és el cas del Regne d'Espanya envers a Catalunya.

El relat que cal explicar a l'opinió pública internacional és el d'un milió i mig de persones que reclamen la independència 298 anys després que les lleis, les Corts, la Generalitat, els Ajuntaments de Catalunya van ser abolits per la monarquia espanyola apel·lant al dret de conquesta. Amb el Decret de Nova Planta Catalunya va ser annexada al Regne de Castella i es va establir un règim d'ocupació militar, encapçalat per un Capità General. A les Corts de Càdiz el Regne de Castella va canviar el seu nom pel de Regne d'Espanya i el "Consejo de Castilla" va ser substituït pel "Gobierno de España", que poc després va perdre la majoria de les seves colònies americanes. Reduït aquest regne a la península ibèrica, excepte Portugal, va intentar unificar lingüísticament, culturalment i econòmicament el seu territori.

El poble català es va resistir de múltiples formes a aquesta tendència: la renaixença cultural, les partides carlines en defensa dels furs, les revoltes republicanes. Al segle XX el catalanisme polític va irrompre a la lluita electoral i va assolir l'hegemonia a partir de 1907. L'Estat Espanyol va reaccionar amb repetides declaracions de l'Estat de Guerra, dues dictadures militars i la cruenta Guerra Civil espanyola. L'any 1931 es va restablir la Generalitat abolida l'any 1714 i es va promulgar l'Estatut d'Autonomia de 1932, molt inferior al que havia votat el poble català mesos abans. Derrotada Catalunya pel General Franco i el seu exèrcit gràcies al suport de la Itàlia feixista i el règim nazi d'Alemanya, l'any 1940 el President de la Generalitat Lluís Companys va ser detingut per la Gestapo, torturat per la policia franquista, jutjat per un Consell de Guerra i afusellat. El règim franquista va portar a terme una de les repressions més brutals de la història amb desenes de milers d'afusellats i desapareguts i centenars de milers de republicans empresonats. Va intentar el genocidi cultural de Catalunya, prohibint l'ús públic del català, el seu ensenyament a les escoles i la seva expressió als mitjans de comunicació. Tanmateix el catalanisme polític va continuar: a l'exili, mantenint la Generalitat de Catalunya; a l'interior amb diverses formes de resistència. L'any 1971 totes les forces polítiques catalanes van confluir en l'Assemblea de Catalunya, el tercer punt de la qual exigia el restabliment dels principis i institucions establertes a l'Estatut d'Autonomia de 1932, com a expressió del dret a l'autodeterminació de Catalunya.
Per internacionalitzar el cas català cal recordar l'annexió contra la nostra voluntat a Castella-Espanya i l'ús reiterat de la força contra el poble català"
Mort el General Franco l'any 1975, el seu successor, el Rei Juan Carlos, va convocar unes eleccions lliures el juny de 1977, però que no tenien caràcter constituent. Els partits que donaven suport a l'Assemblea de Catalunya van obtenir més del 80% dels vots i els nous càrrecs electes es van constituir en Assemblea de Parlamentaris, al marge de la legalitat vigent, i van convocar una gran manifestació l'Onze de Setembre de 1977. Davant l'onada popular el govern espanyol va restablir la Generalitat i va acceptar el retorn del seu President a l'exili, abans de la redacció d'una nova constitució. La Constitució Espanyola de 1978 reconeixia l'existència de "nacionalitats" i regions a l'interior de l'Estat espanyol i establia dues categories de comunitats històriques: unes que tenien el seu Estatut aprovat per referèndum, que només podia ser modificat per referèndum i les altres que el seu Estatut era, simplement, aprovat per les Corts Espanyoles.

L'ambigüitat de la Constitució espanyola feia pensar que seria possible una evolució favorable a les demandes de Catalunya, en un procés similar al que s'havia produït a Bèlgica a les darreres dècades. Però ha estat tot el contrari. A partir de l'intent de cop d'Estat del 23 de febrer de 1981, la interpretació de la Constitució de 1978 ha estat sistemàticament contrària als drets del poble català, pel que fa a les competències del seu Parlament, a l'equilibri fiscal i als drets lingüístics. Aquesta evolució va portar al President Maragall a plantejar l'elaboració d'un nou Estatut d'Autonomia, seguint escrupolosament el marc establert per la Constitució espanyola. El nou Estatut va ser aprovat pel 89% dels diputats del Parlament de Catalunya, el setembre de 2005. La seva aprovació va provocar una ferotge campanya anticatalana arreu d'Espanya, amb boicot als productes catalans, manifestacions, recollides de firmes i amb el pronunciament en contra de totes les altes autoritats espanyoles, des del Governador del Banc d'Espanya al Cap de l'Estat Major de l'exèrcit de Terra. A diferència de les constitucions de cada Estat en un règim federal, l'Estatut de Catalunya havia de ser tramitat com una llei a les Corts Espanyoles abans de ser sotmès a referèndum. Al Congrés de Diputats l'Estatut aprovat pel Parlament de Catalunya va ser retallat de manera radical, sobretot en els aspectes fiscals i econòmics. Després va ser sotmès a referèndum i aprovat pel poble català, l'any 2006.
Tot relat que situï les reivindicacions catalanes com un problema intern espanyol està condemnat al fracàs, com va passar al l'Estatut de 2005"
Tot i que l'article 151, punt 2 de la Constitució espanyola estableix que, un cop promulgats els Estatuts aprovats en referèndum, només poden ser modificats pel mateix procediment, el Tribunal Constitucional espanyol va admetre a tràmit els recursos d'inconstitucionalitat presentats pel Partit Popular, el Defensor del Pueblo espanyol i d'altres comunitats autònomes. Durant quatre anys el Tribunal va patir un seguit de maniobres com la impugnació d'alguns dels seus membres, la no-renovació de càrrecs que havien acabat el seu mandat i moltes altres. Mai a la historia ha quedat tant patent que les deliberacions sobre l'Estatut responien a la lluita política entre els partits espanyols hegemònics, no pas a consideracions jurídiques. Finalment la sentència del Tribunal Constitucional espanyol va modificar l'Estatut, alhora que negava l'existència del poble català com a subjecte polític. Desapareixia l'ambigüitat que la Constitució de 1978 tenia en la seva redacció original i quedava interpretada en el sentit més contrari a les reivindicacions polítiques, culturals i econòmiques catalanes. Aquesta interpretació és irreversible, donades les condicions extremes que s'exigeixen per a reformar la Constitució en els articles referents a l'autonomia. Una manifestació d'un milió de persones va protestar contra aquesta sentència el 10 de juliol de 2010.

Un relat d'aquest tipus ha de ser aprovat pel Parlament de Catalunya per exposar al món la demanda d'independència. No ens podem limitar a queixes econòmiques que són habituals a molts Estats, tot i que no tenen la magnitud del cas català. També les reivindicacions culturals són difícils d'entendre per a gent que no coneix la nostra història. El que compte a les institucions internacionals com les Nacions Unides i a la Unió Europea és l'ús de la força, explícita o implícita i la manca de seguretat jurídica contra la voluntat popular expressada de manera democràtica. Per internacionalitzar el cas català cal recordar tota la dissortada història de la relació entre el Regne d'Espanya i Catalunya, l'annexió contra la nostra voluntat a Castella-Espanya, l'ús reiterat de la força contra el poble català i la negació de la nostra qualitat de subjecte històric i polític. Tinguem present que només la pressió internacional pot forçar l'Estat espanyol a convocar un referèndum d'autodeterminació vinculant. Tot relat i tota estratègia que situï les reivindicacions catalanes com un problema intern espanyol està condemnada al fracàs, com va passar al l'Estatut de 2005 i acaba de passar amb el pacte fiscal.
http://www.tribuna.cat/opinio//un-esborrany-decebedor-26-09-2012.html
 
 
 
 
Independència: dins i fora
Miquel Àngel Essomba
Com milions de persones, comparteixo l'aspiració que Catalunya gaudeixi d'un estat propi a partir de 2013. Les eleccions plebiscitàries del 25 de novembre han de ser l'embranzida que enceti aquest camí sense retorn cap a la llibertat col·lectiva.
I ho vull perquè crec a cegues que serà la millor manera que el nostre país esdevingui més democràtic i, en conseqüència, més just i pròsper.

Tanmateix, confesso que la fesomia d'aquest nou estat em preocupa. Les transformacions socials mai es fan sobre el buit, sinó sobre el pòsit heretat de la història recent, i cal mirar amb atenció quins són els trets d'aquest passat plusquamperfecte per esbrinar per on poden anar els trets d'un futur més aviat condicional.

Malauradament , el moment actual ve definit per una majoria social instal·lada en una esquizofrènia sociopolítica de manual. Amb una mà, sectors majoritaris enlairen el cant de la independència i fan onejar la senyera, despertant un sentiment identitari que m'embriaga i comparteixo. Tanmateix, amb l'altra mà, aquests mateixos sectors accepten processos polítics de control i de dependència que arriben a tots els estaments i esferes, estratègia que rebutjo. Les tàctiques emprades són les de tota la vida: ofec econòmic per desgastar qualsevol forma d'oposició a l'ordre establert, pressió per substituir càrrecs directius lleials institucionalment però desafectes al règim (sé de què parlo), construcció d'una narració d'inevitabilitat dels fets "naturals" que passen per desmobilitzar i traslladar un sentiment d'impotència.
Carregar-se l'autonomia universitària, la llibertat en l'educació i la cultura, o la participació educativa no és el millor preàmbul d'una Catalunya 'lliure'"
Un dels àmbits que més està rebent és el de l'educació i la cultura, sectors essencials per la vertebració nacional de qualsevol país. Fa vergonya democràtica el joc brut que estaments confessionals oficials estan exercint contra organitzacions educatives de temps lliure... de la seva mateixa corda! I ens hauria de fer paralitzar les universitats les simples insinuacions governamentals per acabar amb el sistema intern d'elecció democràtica de càrrecs. El control sobre el món de la cultura, dels mitjans de comunicació i de les escoles, mitjançant l'ofec econòmic i la imposició de noms, n'és també un bon exemple.

Una independència construïda sobre una acció decidida a carregar-se subtilment l'autonomia universitària, la llibertat en l'educació i la cultura, o la participació educativa no és el millor preàmbul d'una Catalunya "lliure", de la Catalunya independent que somio. Caldrà estar ben atents a com es tracten aquests temes en els programes electorals, qüestions centrals perquè la diversitat ideològica no quedi colgada enmig de tanta remor de sabres.

La pregunta és senzilla, i la resposta més encara: ser independents de l'exterior per acabar essent més dependents a casa? No. Gràcies.
 

 
Tot va de pressa, molt de pressa
EVA PIQUER BARCELONA
 
Francesc Homs comenta la jugada amb Jordi Cornet a la tribuna de convidats, mentre Pere Navarro fa cara d'haver viscut temps millors. XAVIER BERTRAL
Una amiga tan poc sospitosa de ser convergent que té carnet d'un altre partit escriu al Facebook: "Socors, en Mas m'està abduint, cada dia m'agrada més!!!". Al Twitter, algú que es defineix com a "socialdemòcrata amb problemes" confessa: "Acabo d'aplaudir el Mas, sol a casa. Què m'està passant!!!???". No és gaire seriós buscar declaracions a les xarxes socials, però també ho fa Xavier Sabaté. En una resposta a Mas, cita un tuit, i es delata: estava pendent del Twitter mentre parlava el president. S'entén que això de la política pugui acabar avorrint, però el socialista no ha tingut temps d'avorrir-se: avui debuta com a cap de l'oposició. Darrerament tenim pressa, molta pressa, i tot va de pressa, molt de pressa, però la carrera de Sabaté com a president del grup parlamentari bat tots els rècords: exercirà el càrrec durant un ple i encara gràcies. Se'l coneix com a Xavier el Breu.
Alícia Sánchez-Camacho devia pensar en Sabaté (a qui, per error, anomena dos cops Xavier Esteve) quan etziba al president Mas: "Vostè passarà a la història com a Artur el Breu". En una cosa segur que no s'equivoca, la del PP: Mas passarà a la història. Ara caldrà veure qui l'escriurà, i quina mena de batalles explicarà. Costa fer prediccions, però si un extraterrestre aterrés aquest dimecres a l'hemicicle deduiria que l'opció més assenyada, serena, tranquil·la i pacífica que té el poble català és la d'avançar cap a l'estat propi sota el lideratge d'un home que sembla que sap què fa i que encerta el to a l'hora de comunicar-ho. "Vull una foto de Mas com si fos Sant Pere", sento que diu un col·lega amb més cultura religiosa que jo. Em temo que al president l'estem santificant entre tots.
M'assec a tres metres de Pere Navarro. Prou a prop per certificar que no fa pas bona cara. Però vaja, les depressions fotudes són les que es presenten sense causa aparent, i no és el cas. A la seva dreta seuen Jordi Cornet i Quico Homs, i al darrere, Oriol Junqueras. Des d'on sóc sembla que tots menys Navarro facin una capcinada, però vull pensar que miren el mòbil. No és l'hora d'adormir-se: això que vivim més aviat provoca insomni. A la cua dels súpers i a la porta de les escoles no es parla de res més, i la banda sonora als bars és el debat del Parlament.
"A Madrid encara no han posat bé el termòmetre del que està passant a Catalunya", afirma Artur Mas. Aquí la transcendència del moment es palpa, però n'hi ha que tampoc se'n fan el càrrec. Sabaté ha acusat Mas de "continuar nedant en la peixera de l'ambigüitat", quan l'extraterrestre de fa dos paràgrafs conclouria que el president no pot parlar més clar i català. Fins i tot ha pronunciat sense por la paraula independència, perquè no sigui dit. Qui sí que farà una intervenció amb perspectiva històrica és Joan Puigcercós, a la tarda. Els d'ERC se senten vencedors morals, però hi ha massa feina a fer per posar-se a exclamar "jo ja ho sabia".
Quan surto al parc de la Ciutadella, compto tantes furgonetes dels mossos que m'espanto. Durant mig segon em passa pel cap que potser ja ens han enviat els tancs.


Adéu, transició, adéu
No és fàcil confiar en la grandesa del futur si hi hem arribat per uns camins tan lamentables
Clausurant amb dos anys d'anticipació la legislatura, Artur Mas dóna per tancada una època. Certament, en el discurs al Parlament, el president no va pas eludir el repàs d'una governació presidida per les retallades i la impotència econòmica. Però el que realment compta és que aquest discurs inaugura un temps nou. Un temps que inevitablement serà presidit per la proposta que el mateix Mas ens fa. "Encarar un procés d'autodeterminació".

El moment -es diu- és històric. Realment ho és. No perquè Artur Mas ho hagi decidit, tal com aplaudeixen els uns o critiquen els altres. Ni tampoc perquè la manifestació del passat 11-S visibilitzés un canvi substancial en el catalanisme: ahir possibilista, avui independentista. El moment és històric perquè tots els camins de la política espanyola dels últims 10 o 12 anys hi portaven.

No es tracta de buscar culpables ni d'entronitzar herois. Però el fet és que, en aquest últim decenni, la cultura de la transició ha envellit molt malament: amb un cinisme descarat. Perdent del tot les virtuts (el reconeixement de l'adversari, la consciència de les tragèdies del passat, la necessitat d'acords), la cultura de la transició es va quedar només amb els vicis. Uns vicis que ha exhibit sense pudor.

La politiqueria va prendre el lloc a la política; i la frivolitat, al sentit tràgic. Dels partits, en van desaparèixer les idees, substituïdes per la propaganda, la imatge i els interessos burocràtics. Els projectes patriòtics van cedir el pas a la passió identitària. Una passió que, convertida en fanatisme, es va apoderar de les ones de ràdio i dels infinits canals d'internet. El fantasma de l'España Una y Grande, sintetitzant tòpics falangistes i liberals, va alimentar la segona transició d'Aznar. Reactivament, el catalanisme es va tancar en les seves fantasies i va començar a volar.

En anys de vaques grasses, les emocions ja havien substituït les ideologies, però en anys de vaques magres han adquirit un to tremendista i visceral. Podria haver anat d'una altra manera, però els que havien de buscar una tercera via no van voler o no van poder-la trobar (ara ja només són comparses: gent que, com diria Simenon, "veu passar els trens"). No cal lamentar el que ha passat. Tampoc no cal celebrar-ho irreflexivament. Cada època té la seva inevitabilitat històrica.

Pel que fa al futur, que els uns festegen i els altres temen, només hi ha una cosa clara: els sentiments que funden el temps que ara comença seran positius o negatius segons com siguin usats políticament. No és fàcil confiar en la grandesa del futur, d'un futur tan complicat, si hi hem arribat per uns camins tan lamentables.


L'independentista filisteu no existeix
Ivan Mambrillas 
L'independentista purament pragmàtic no existeix. La massa crítica que avui sosté l'independentisme no és un agregat de separatistes sentimentals, d'una banda, i maximitzadors de la utilitat estrictament racionals, de l'altra.
Lleida ï¿½ Una tal representació del secessionisme principatí és sospitosament congenial amb la que prospera a Espanya, segons la qual els vells fanàtics de la tribu haurien cooptat un gran nombre d'incauts, abans-d'ahir feliçment espanyols, apel·lant a raons de butxaca ─el nou independentista seria doncs com aquell individu que canvia de companyia telefònica per estalviar-se diners o guanyar prestacions pagant la mateixa quota.

Diguem ben clar que l'adhesió individual a una acció col·lectiva de ruptura política no és possible sense el concurs de les emocions, i que aquestes emocions, en el cas dels anomenats independentistes pragmàtics o independentistes no nacionalistes, no són sinó l'expressió d'alguna forma de lleialtat política prèvia.
El catalanisme potser no ha nacionalitzat Catalunya, però sí que n'ha fet la primera comunitat política de la majoria de catalans"
Clar i ras: l'indepe sobrevingut, fins i tot el més aliè a la cultura política del catalanisme, és algú que ja des de fa anys va adherir-se emocionalment a Catalunya com a primer marc de lleialtat política ─bé que aquest marc no fos viscut, necessàriament, com a nacional─ i que sempre ha pensat, i sentit, el país com una comunitat d'interessos, uns interessos que a hores d'ara sap, en bona mesura, antagònics als d'Espanya.

L'independentista purament pragmàtic ─una mena de filisteu que repel·leix qualsevol sentiment d'identificació amb un projecte col·lectiu─ és una il·lusió de l'esperit: el catalanisme potser no ha nacionalitzat Catalunya com volia Rovira i Virgili, però sí que n'ha fet la primera comunitat política de la majoria de catalans, clàssics ceballuts o bé hispanòfons poc interessats a justificar la condició nacional del país, però que s'emocionen tant com tu en confegir, a crits, la paraula independència.
 


Per què Mas no diu independència?

 “La creació d'un nou estat obre mil oportunitats per a la resta d'estats del món” “L'Estat espanyol té reconegut el dret a l'autodeterminació des de l'any 1976”
La resposta és ben senzilla. La independència no és un fi en si mateix és la conseqüència de crear un estat nou dins Europa. El matís és important, atès que la transició nacional que se'ns està plantejant va més enllà de la independència, ja que la gent vol saber què passarà l'endemà. Per això el president Mas parla ja de l'endemà, parla sempre de l'estat propi que hem d'anar creant entre tots a través de les estructures d'estat que trobem més adients. I ho fa sabent que plantejar el debat des de la confrontació amb Espanya i buscar una ruptura dràstica no porta enlloc, ja que l'experiència del pla Ibarretxe, carregat de bons propòsits, ja va explorar aquesta via amb el resultat que tots coneixem.
El plantejament és encertat, intel·ligent, modern i adequat al segle XXI, cosa que està descol·locant totalment els polítics, economistes i juristes espanyols que encara raonen amb paràmetres del segle XX i fins i tot de finals del segle XIX i que busquen en la Constitució Espanyola el sopluig legal que els ha de salvar d'aquesta situació. Per això necessiten imperiosament que el president digui la paraula independència, ja que és aquí on ells se senten còmodes i valents, i es fàcil construir un missatge de rebuig. El concepte nou estat d'Europa els supera per totes bandes.
Des del punt de vista jurídic –tema en el qual hi ha molta confusió intencionada–, la creació d'un estat propi és possible i viable i, curiosament –en contra del que es repeteix erròniament–, l'emparament és a la mateixa Constitució Espanyola. La Constitució Espanyola, en el seu article 96, estableix que els tractats internacionals vàlidament celebrats, una vegada publicats oficialment a Espanya, formaran part de l'ordenament intern. Doncs bé, el 20 d'abril del 1977 Espanya va ratificar el Pacte Internacional de Drets Polítics i Civils i el Pacte Internacional de Drets Econòmics, Socials i Culturals, que havia aprovat l'Assemblea General de l'ONU el 16 de desembre del 1966, i és a l'article 1.1 dels dos tractats, en el qual es diu: “Tots els pobles tenen el dret a l'autodeterminació (en castellà “derecho de libre determinación”). En virtut d'aquest dret determinen lliurement el seu estatut polític i procuren també el seu desenvolupament econòmic, social i cultural, i en el punt 3r s'estableix: “Els estats part en aquest pacte, incloent-hi aquells que tenen la responsabilitat d'administrar territoris no autònoms i territoris en fideïcomís, procuraran l'exercici del dret a l'autodeterminació i respectaran aquest dret d'acord amb les disposicions de la carta de les Nacions Unides.” Finalment, per evitar que els estats tinguin la temptació –com pretén l'Estat espanyol– d'anul·lar amb interpretacions interessades els efectes d'aquests tractats, el mateix article 5.1 els recorda que “res en aquest pacte no pot ser interpretat en el sentit de reconèixer cap dret a un estat, grup o individu, perquè puguin emprendre activitats o realitzar actes encaminats a la destrucció de qualsevol dels drets i llibertats que hi queden reconeguts o la seva limitació en major mesura de la que es preveu en aquest pacte.”
Resulta evident, doncs, que l'Estat espanyol, des de l'any 1976, té reconegut el dret a l'autodeterminació dels pobles dins el seu ordenament jurídic i que no pot emprendre cap activitat o realitzar cap acte que pugui destruir aquest dret fonamental. Objectivament, la situació jurídica és aquesta i d'aquí és on parteix la transició nacional que hem encetat.
Els detractors del dret a l'autodeterminació dels pobles argumenten que aquests tractats internacionals no són aplicables en el nostre cas, ja que aquest dret es va crear per donar sortida a les aspiracions nacionals dels pobles que en aquells anys eren colònies de països com ara França, Anglaterra, Holanda, Portugal, etc., però aquesta interpretació que és utilitzada pels estats que amaguen tensions territorials interiors per tancar el debat no és incompatible amb l'exercici del dret d'autodeterminació per part de pobles que tenen noves realitats socials i polítiques, ja que el món avança i els segles passen. En cap moment els preàmbuls d'aquests tractats ni el seus articulats fan una aplicació restrictiva del dret a l'autodeterminació, ans al contrari, es va petrificar aquest dret fonamental sense matisos justament perquè la història es va repetint i cal aprendre de les experiències viscudes, i la vella Europa tard o d'hora haurà d'afrontar sense complexos aquest debat, perquè els catalans no estem sols en aquesta reivindicació, darrere nostre hi ha altres pobles que ens observen i ens entenen.
Però per arribar a l'exercici d'aquest dret, ja sigui a través d'unes eleccions o d'una consulta popular (a conseqüència del pla Ibarretxe es va crear un delicte que comet qui convoca un referèndum sense tenir-ne competències, ja que només pot fer-ho l'Estat), cal internacionalitzar el debat i la reivindicació, perquè és en el dret internacional on hi ha la clau de volta de l'estat propi, i és en aquest escenari on cal demostrar al món que aquest nou estat d'Europa que proposem és viable econòmicament, socialment i culturalment. D'aquí la creació de les estructures d'estat que planteja el president Mas.
Ara bé, com s'ensenya a les escoles de negocis xineses, “en el segle XXI els països ja no s'envaeixen sinó que es compren”, i aquesta màxima és la que hem de tenir clara a l'hora de crear un nou estat. Agafant, ara sí, la paraula independència que tant necessiten sentir fora de Catalunya per justificar la seva irada reacció, podríem dir que “en el segle XXI la independència o creació d'un nou estat –en terminologia actual– que resulti d'un procés democràtic no només es declara o constitueix, sinó que es compra” i en això els catalans tenim la mà trencada des de temps immemorials. Cal comprar-la ja sigui amb comandes o complicitats, com diem aquí: “El que no es paga amb diners es paga amb dinades”, ja que la creació d'un nou estat obre mil oportunitats per a la resta dels estats del món que estan disposats a reconèixer-lo. I en això la nostra situació geopolítica dins la mediterrània i Europa ens ajuda.... els americans no treuen l'ull del que està passant a Catalunya (el seu ambaixador va visitar recentment el president Mas) per si els responsables de la Unió Europea cometen l'error de fer-nos fora per la pressió d'un estat exhaust i intervingut que es diu Espanya.
Aquest és el camí, ja que tenim la raó que ens guia i la història que ens contempla.



De l'enveja i de l'admiració. I de l'independentisme
“Amb independència caldran –més que mai– el respecte i la valoració mutus [amb Espanya]”
“L'independentisme ha de tenir present el valor, per exemple, de la llengua castellana. I la cultura castellana” 
En un recent programa de TV3 l'Albert Om va explicar que la Marina Rosell li havia dit que havia sentit enveja d'una altra cantant –la Maria del Mar Bonet–, fins que l'enveja es va transformar en admiració. És a dir, en valoració, en respecte i en emulació constructiva. Això l'honora.
I la Marina Rosell no sé si ho diu, però això la va ajudar a situar-se a dalt de tot professionalment i en l'afecte de la gent. On també hi ha la Maria del Mar. Hi caben totes dues. I que per molts anys sigui. I gràcies.
QUÈ TÉ A VEURE AIXÒ AMB LA REFLEXIÓ SOBRE L'INDEPENDENTISME? O, simplement, amb la defensa de la pròpia identitat, del dret a no ser ofegat financerament i de l'ànsia de poder tenir un projecte propi? Crec que permet un comentari que voldríem que fos optimista i constructiu.
Un comentari que convé fer perquè una de les tares que enfosqueix la relació entre Catalunya i Espanya ha estat i és aquella actitud més tendent a denigrar l'altra part, i de vegades més a envejar-la que a valorar-la. Sense que això –valorar l'altre– hagués de significar menys valoració del que som i del que representem. I del que volem ser.
En l'animadversió mútua, que actualment és gran, però que poc o molt ha existit sempre, hi ha un component important de desconeixement voluntari i d'enveja. El no “menos que ellos” referit als catalans no és l'expressió d'una voluntat constructiva de superació, sinó d'un orgull poc constructiu, renyit amb l'assumpció dels valors i actituds que fan créixer els països socialment i econòmicament. I la no comprensió del que ha representat l'Espanya d'empremta castellana és una actitud errònia i perjudicial pel qui la té.
Durant almenys els darrers cinquanta anys s'ha pogut creure que aquestes actituds es podien superar. I que es podria passar com a mínim a la comprensió mútua i, per què no, a l'admiració mútua. Que haurien estat peces bàsiques no només de convivència, sinó també de progrés. I ara ja és molt difícil, passi el que passi, que ho puguin ser.
I tanmateix també suposant que la reclamació independentista vagi guanyant terreny –com ara en guanya– i que finalment Espanya se n'adoni i entengui la transcendència del que està passant, caldrà que uns i altres, catalans i espanyols, siguem capaços d'afrontar-nos a la situació amb mentalitat positiva. Oberta –tant de bo– al mutu reconeixement. No instal·lats en l'enveja ni en l'agror sinó en l'admiració. Capaços de passar de l'enveja i el menysteniment, de l'ofensa i la irritació visceral, a una actitud de reconeixement bidireccional dels valors de l'altre. És a dir, de l'enveja o l'antipatia incontenible al reconeixement dels valors de l'altre. I dels drets de l'altre també bidireccional.
Tot això pot semblar música celestial. I certament és difícil. Però tota passa que es faci en aquesta direcció serà bona de cara al futur. Per a tothom. Per a Catalunya i per a Espanya. I en tot cas nosaltres, els catalans, hem de mirar que aquest esperit impregni el nostre pensament i la nostra acció. Per més decididament independentista que se sigui. També si Catalunya aconsegueix la independència. Perquè també amb independència caldran –més que mai– el respecte i la valoració mutus.
Potser Espanya voldrà insistir en el “desprecio cuanto ignoro”. Però nosaltres no hi hem de caure. Ens faríem mal.
Potser Espanya no ho farà.
L'independentisme ha de tenir present el valor, per exemple, de la llengua castellana. I la cultura castellana des de l'edat mitjana fins ara. Una cultura d'arrel castellana, i una llengua, present amb quantitat i qualitat en territoris “donde nunca se pone el sol”. I ha de valorar avui també, malgrat la crisi, la importància econòmica d'Espanya, i el seu pes en tots els sentits. I comprendre l'orgull que sense caure en una perillosa i infructuosa arrogància poden sentir els espanyols. I ha de valorar els lligams que els anys de vida en comú poden haver establert. I tornant a la llengua ha d'entendre el pes i el paper i el dret que hauria de tenir el castellà en una Catalunya independent, perquè és la més propera a molts catalans.
Si llegim a fons el conjunt de textos elaborats i defensats pel nacionalisme català durant tot el segle XX, hi trobarem de tot. També escrits agressius: carregats de menyspreu. Que no són els que han quedat en la memòria col·lectiva. Sobretot hi trobarem grans textos i discursos, des d'en Maragall a l'Espriu, d'en Cambó a Serra i Moret, des d'en Josep Benet a en Vicens Vives, des de gent d'origen carlí i gent marxista que afirmen una primera i irrenunciable fidelitat a Catalunya, i un rebuig radical a fer de Catalunya quelcom de residual. I això fet des d'una actitud de reconeixement del paper històric d'Espanya. I des d'una voluntat de mutu respecte. I amb una invitació a admirar les qualitats de l'altre. És a dir, de passar de l'enveja a l'admiració, de la confrontació a l'emulació constructiva, del menyspreu al respecte del que cadascú és. I tot això emmarcat per un propòsit, i és que redundi en benefici de les persones. Perquè les persones només es poden realitzar en marcs de llibertat –personal i nacional– i de respecte del que cadascú és.
http://www.elpuntavui.cat/component/elpunt/article/-/-/579357.html


 
LA MAJORIA SILENCIADA
"Aquesta majoria que apunten les enquestes i l'actual composició del Parlament més que silenciosa és silenciada pel govern de Madrid"
Ara diu Rajoy que vol fer un reconeixement a la "majoria silenciosa". Assegura que hi ha una "majoria d'espanyols que no es manifesta, que no surt a les portades dels diaris ni als telediaris", però que allà hi són i són la majoria dels 47 milions de persones que viuen a Espanya. Ni tan sols en això no aporta gaire res. El concepte "majoria silenciosa" fa molt que roda, però en un context que denota amb quin xip es troba Rajoy respecte de Catalunya. 
Nicolas Sarkozy el 2007, Artur Mas el 2011 i Marine Le Pen aquest 2012 van utilitzar el concepte de "majoria silenciosa", apel·lant-hi tots ells en plena campanya electoral. Buscaven connectar i reclamar la mobilització d'aquells que no es manifesten ni al carrer ni a les enquestes per mandra o per por de no sentir-se part d'una determinada onada de pensament que sembla estar de moda o ben vista. Buscaven mobilitzar vot. I en això està Rajoy.  
El president espanyol va fent campanya pel 'no' a l'Estat propi, però oblida que ell a les eleccions al Congrés va obtenir majoria absoluta i que a Catalunya és tercera força política. Poca broma. No es podrà queixar de suport desacomplexat. I malgrat això, L'Onze de Setembre a Barcelona van quedar inundats els carrers del centre, a vessar de ciutadans que democràticament reclamaven poder manifestar-se, també a les urnes, per exemple triant en un referèndum sobre la independència de Catalunya. Però, ai las!, aquesta majoria que apunten les enquestes i l'actual composició del Parlament més que silenciosa és silenciada per un govern de Madrid que sembla no voler escoltar allò que no li agrada.


LA RESURRECCIÓ D'EUGENI XAMMAR
"Seguim veient coses meravelloses. Que el Govern hagi batejat amb el nom de Xammar el seu Pla de Comunicació Internacional n'és una altra"
Seguim veient i vivint coses meravelloses. Passen els dies i les setmanes i les palpitacions dels temps ja no ofereixen cap mena de dubte: som davant d'un moment històric, transcendental per al futur de la pàtria. I no només no hem espatllat res des de l'espurna que ho va encendre tot, l'11 de setembre, sinó que cada dia es fa més evident que som davant d'un ordre nou. Un ordre nou que ha vingut acompanyat d'un aire tan pur, tan net, com el mateix que va sentir la Mercè Rodoreda aquell matí del 14 d'abril.
I com es podia perdre un moment com aquest, el mestre Eugeni Xammar? El periodista que, sobrevolant el futur, com diu en Francesc Canosa, va viure 60 anys fora de Catalunya però que no va deixar de pensar en ella ni un moment; l'home que el 14 d'abril de 1931 es posava disciplinadament i sense condicions a les ordres del President Macià en telegrama enviat des de Berlín; l'home que mai, ni una sola vegada, va prendre cap mena de precaucions quan parlava de Catalunya. Com s'ho podia perdre, el vell llop de l'Ametlla, tot això, quan el seu país fa pessigolles a la independència amb la punta dels dits? 
Ell va ensenyar-nos, amb els seus udols, la Catalunya que un dia uns quants van obsedir-vos a voler convertir en una pàtria culta i civilitzada i que era la meva, i la del meu pare i la del meu avi, i la de tots nosaltres, que havíem perdut. Un prodigi de catalanisme i cosmopolitisme, difícil fusió que costa tant de trobar en el nostre país i que pocs com ell encarnen de manera tan brillant i abassegadora. He tingut el privilegi de resseguir els més mínims detalls de la seva vida, el seu compromís, la seva gosadia. En l'edat d'or dels perdedors que va ser aquella postguerra, Xammar va reinventar-ne l'èpica. Es pot perdre, sí; es pot fracassar, també; però mai no es poden sacrificar els principis ni acotar el cap davant de les renúncies dels ideals. Va postular la integritat i la coherència, com els valors més importants amb què defensar una causa. No va arronsar-se mai per les immenses dificultats amb què es va trobar, mantenint-se amb lleialtat al projecte de país que necessitàvem i, sobretot, va gosar enfrontar-se a la dictadura amb insolència democràtica. Claudi Ametlla el qualificaria d'almogàver, amb to burleta. Jo penso que l'honora. 
A Eugeni Xammar només l'interessava Catalunya. Fart de tantes pors i renúncies va escriure: “Els catalans pels quals la llibertat de Catalunya no és la passió dominant són uns senyors que m'acaben la paciència”. I encara em plau de citar: “Des del meu primer article no he fet altra cosa que contribuir, fos amb una ploma o una màquina d’escriure, a la restauració del sentiment de dignitat nacional a Catalunya. Perquè sóc catalanista de tota la vida, i -de tota la vida-republicà. Primer catalanista i després, per catalanista, republicà. Ni regionalista, ni nacionalista, ni centrista, ni col•lectivista, ni socialista, ni radical, ni comunista, ni sometenista de barret fort, ni sindicalista, ni esquerrista, ni dretista, ni anarquista de Terrassa, ni -menys que res- monàrquic, això és: súbdit del rei d’Espanya. És catalanista el que posa, per damunt de tot, la llibertat de Catalunya. Per damunt de tot, de tot, de tot. Per damunt de la vanitat i de l’interès. Per damunt de les malvestats dels temps. Per damunt dels disbarats i de les febleses dels homes. Qui no vol la llibertat de Catalunya per damunt de tot, no és catalanista. Si diu que ho és, comet un delicte d’usurpació.” 
Per damunt de tot la llibertat de Catalunya! Així ho va fer fins el final.
Seguim veient coses meravelloses. Que el Govern de Catalunya hagi batejat amb el nom d'Eugeni Xammar, (amb Josep Pla i Josep Maria de Sagarra, els tres millors periodistes del país), el seu Pla de Comunicació Internacional n'és una altra. Enhorabona i moltes felicitats. Un pla amb un nom així no pot fallar. Som molt a prop, molt, més que mai, de fer realitat el que un dia, ell i el seu amic Pla, en unes cartes des de Berlín, van afirmar, probablement amb un vas de whisky, un puro i una Remington al davant: “Tot el que un català pot arribar a ser a la vida és ser català”.


LA MISÈRIA PRESUMIDA
"El govern central torna a fer absurdes despeses en l’àmbit de la recentralització, com la creació de la Marca Espanya, que per definició és inservible i inútil"
Espanya és un país del qual semblava que podíem sentir-nos satisfets, perquè la transició democràtica havia aparentment estat un èxit, però ara comprovem que tots els problemes de convivència segueixen sense resoldre i coses tan fonamentals com la justícia, la corrupció o la cobertura mínim a de benestar social no funcionen actualment, per exemple, tindrem ocasió de comprovar si és veritat que tal com va dir el rei, tothom és igual davant la llei. 
En realitat, el president de la companyia Telefònica, Cèsar Alierta, no ha fet cas del que va dir el monarca, és a dir, que els membres de la família no havien tingut un comportament exemplar. Ans al contrari! Vegin, si no, com la Infanta s’enganxa com una pallerida a una fastuosa retribució per una feina que no pot dur a terme, perquè, seguint al marit viu a l’estranger en una casa de luxe orientat i preu exorbitant. És clar que Alierta té la màniga molt ample en aquesta matèria en que ell mateix va cometre un delicte d’ús d’informació privilegiada en una operació de borsa d’accions de Tabacalera empresa a la que ell havia tingut càrrec directiu. La sentència és motiu de decepció, perquè el tribunal declara que va ser culpable, però que se li aplica la prescripció. Serà per això que el duc ha demanat que se li apliqui també la prescripció. 
Es veu que Divar, junt amb Gallardón, s’han interessat pel cas i que el President dels jutges va rebutjar un escrit que tenia el “defecte” d’estar redactat en català. Per cert que Divar va dir que ell parlava no el mandinga sino el mendigo. A l’empresa s’hi va col•locar aquell president valencià, Zaplana, i ara el marit de la vicepresidenta Soraya. També s’ha situat en Javier de Paz que va ser secretari de les joventuts del PSOE fins als trenta–i–molts anys. Recordem que, eren l’afer del pedòfils del Pub Arny de Sevilla, hi havia ben destacat el jutge de protecció de menors. Què fort oi?
Un altre terreny molt preocupant és l’Agència Tributaria on s’han produït episodis que posen els pèls de punta. En tota aquella història hi ha un protagonista, J.L. Nuñez, que ha aconseguit fer durar la instrucció ara més anys. Si ara presentés un recurs de la mateixa durada, a l’hora de la sentència l’encausat tindria una edat provecta i centenària. És a dir que guanyar temps pot ser una manera de quedar impune. Noms d’aquell període poden ser l’inspector Lucas que va rebre una gratificació de 100m. i va comprar 22 pisos a “preu d’amic”. D’altres, Aguiar, Huguet, Pernas, Javier de la Rosa, Folchi, Garcia Hofman, etc. Mentrestant a d’altres països no hi ha trobades del rei amb un centenar d’empresaris als locals de Telefònica. És que l’Estat no té locals? A part que Obama i la tria pot ser discutible es reuneix bilateralment amb persones concretes (p. ex. Buffet i Soros a fi de discutir mètodes per a crear llocs de treball). 
Soros, concretament, parla d’un pla per a salvar la zona euro. És necessari un nou tractat que, al final, creï un tresor únic. El BCE aportaria liquiditat i el EFSF, hauria de cobrir el risc de solvència. Aquet últim organisme es queda els bons, p. Ex. Bons grecs del BCE i del Fons Monetari Internacional. El EFSE servirà llavors de garantia del sistema bancari i no pas els bons de l’Estat. La recapitalització es deixarà per a mes endavant. El BCE donarà instruccions als bancs i podrà instar-los a mantenir obertes línies de crèdit i carteres de préstecs. 
A fi de fer front al segon problema (l’asfixia del crèdit) s’emetran lletres del tresor. Aquest plantejament és el que permet a països com Itàlia a fer col•locar les autoritats i el BCE per a manllevar diners a curt termini i a un cost més baix. Val a dir que tots aquests, temps agitats són el panorama de la crisi més greu d’ençà del “crash” del 1929 i té unes característiques determinades. Marca el final d’una era d’expansió creditícia basada en el dòlar com a moneda de reserva internacional George Soros explica que els EUA estan molt endeutats i la culpa no és dels productes financers sofisticats. El país consumeix més del que produeix. I hi hagut comentaris sobre Alan Greuspan que va ser president de la Reserva Federal, el degà dels bancs centrals i arquitecte d’un ordre global i d’una prosperitat basats a un tipus d’interès molt baixos. De totes maneres el diner barat va crear bombolles especulatives.
En tot cas, hem de recordar la frase de Keynes: “Els diners no es gestionaran per ells mateixos i això és aplicable també al crèdit”. Hem tingut, doncs, un període de 60 anys de prosperitat. El “super – boom” ha estat complicat. Ronald Reagan va fer un càntic al mercat, però Lionel Barber que va escriure sobre aquest tema afirma que això és fonamentalisme de mercat. La globalització va permetre que els EUA xuclessin i acumulessin els estalvis estrangers. En resum, els pecats de Greenspan ens han conduït al perill de la mare de tots els col•lapses i avui un petit problema local pot acabar convertint-se en una tempesta global. 
En mig d’aquestes tribulacions el govern central torna a fer absurdes despeses en l’àmbit de la recentralització. Per exemple, s’ha creat la Marca Espanya, que per definició és inservible i inútil. Primer perquè la publicitat genèrica es necessàriament estèril com aquell “Spain is diferent” de Fraga. Avui, tant en els productes turístics com en qualsevol altre apartat, el que cal és concretat i confiar la tasca a les autoritats locals i autonòmiques i als organismes sectorials i professionals que són els que saben el que fan i realment coneixen els mercats. Cal tenir present que els funcionaris són incompetents en això i han de subcontractar la feina. A més a més, resulta absurda aquesta promoció, perquè, en aquests moments el país no té imatge ni credibilitat ni prestigi. Una altra iniciativa inscrita en la mateixa línia de duplicar funcions a favor del govern central i d’ocupar els espais preexistents. M’estic referint a la decisió del govern central de crear la Cambra de Comerç d’Espanya. És cert que privar a aquestes corporacions centenàries del pagament de la quota obligatòria té justificacions, però eliminar uns instruments de base territorial és un error i la mostra d’unes idees totalitàries com les del sindicat vertical. Ja existia un Consell Superior de Cambres que s’havia de limitar a fer d’òrgan de relació i despès el van dotar de més atribucions. Ja sé que els presidents de Cambres cobren un dineral per l’exercici d’un càrrec representatiu i que tant ell com els titulars de les patronals, després d’ocupar la poltrona cobren de 4 o 5 consells d’administració d’empreses de l’orbita de La Caixa. Es una còmoda manera de comprar-se una entitat on només vota l’ 1% del cens. 
Per tant, caldria que la Generalitat fes una llei per a evitar la venda d’escons en el pla i la percepció de retribucions de l’entitat dominant que, a falta de vots, compra l’organisme sencer i alguns directius dòcils i obedients amb la ma generosa que els dona de menjar a canvi de que els interessats (mai millor dit) acceptin de tenir el cul llogat.


L'Espagne craque de partout
L'Expansion.com avec AFP - publié le 26/09/2012 à 18:17
Une récession qui s'aggrave et des mouvements sociaux qui se durcissent sous le poids de l'austérité, des marchés qui s'affolent et la Catalogne qui menace de faire sécession: tout est réuni pour que le premier ministre espagnol, Mariano Rajoy, accepte enfin l'aide de l'Europe.
Les manifestations des "indignés" contre l'austérité ont dégéné mardi soir à Madrid. Elles étaient pourtant très encadrées par la police.
REUTERS/Susana Vera
Le refus obstiné du premier ministre espagnol Mariano Rajoy de solliciter l'aide de l'Europe touche probablement à sa fin. Les difficultés ne cessent en effet de se multiplier dans le pays et la pression des marchés est repartie de plus belle. Le taux d'emprunt à 10 ans est repassé mercredi au dessus de la barre des 6%. Et la Bourse de Madrid abandonnait 3,92%, entraînant les autres places européennes dans son sillage. A Paris, le CAC 40 a par exemple cédé 2,82% à 3.414,84 points, tandis que Francfort sombrait de 2%.
"Nous assistons à une succession de mauvaises nouvelles en Espagne qui doit se battre pour redresser son économie, mais aussi contre ses propres régions", relève Nordine Naam, stratégiste obligataire chez Natixis.
Le pays s'enfonce dans la récession
"Les données disponibles pour le troisième trimestre de l'année suggèrent que le produit intérieur brut a continué à baisser à un rythme significatif, dans un contexte de tension financière toujours très élevée", a indiqué la Banque d'Espagne dans son bulletin mensuel. La quatrième économie de la zone euro a renoué avec la récession au dernier trimestre 2011, moins de deux ans après en être sortie, et a vu son PIB reculer de 0,3% au premier trimestre, puis de 0,4% au deuxième. Le gouvernement table sur un recul du PIB de 1,5% en 2012, puis de 0,5% en 2013, mais ces prévisions sont jugées optimistes par les analystes: le Fonds monétaire international (FMI) prévoit -1,7% en 2012, puis -1,2% en 2013, tandis que Standard & Poor's attend -1,8% en 2012 et -1,4% en 2013. Conséquence:un nouveau dérapage budgétaire est en vue.
La contestation sociale se durcit
Des affrontements d'une rare violence ont éclaté mardi soir à Madrid entre policiers et manifestants du mouvement des indignés qui s'étaient rassemblés par milliers aux abords du Congrès des députés, aux cris de "démission", pour dénoncer une "démocratie séquestrée" par les marchés financiers. Après des mois de manifestations le plus souvent calmes, encadrées par les syndicats, les scènes d'émeutes mettant aux prises des groupes de jeunes cagoulés aux forces de l'ordre, même si elles restent marginales, traduisent une exaspération grandissante. "Une partie grandissante de la population est contre la politique de rigueur. Il sera difficile pour le pays de concéder de nouvelles mesures d'austérité en échange d'un éventuel plan de sauvetage", souligne M. Naam. "Le marché va donc mettre encore plus la pression sur le pays pour que celui-ci demande une aide et permette le déclenchement du programme de rachats de dette de la Banque centrale européenne", ajoute-t-il.
La Catalogne tentée par la sécession
Le président de la Catalogne, Artur Mas, qui a convoqué mardi des élections régionales anticipées, a affirmé mercredi qu'il entendait organiser un référendum sur l'autodétermination de cette région espagnole, avec l'accord de Madrid ou non. Artur Mas s'appuie sur une poussée indépendantiste de la région face à la crise qui s'est traduite par une manifestation monstre en faveur de l'indépendance qui avait envahi les rues de Barcelone le 11 septembre. Il a annoncé des élections anticipées après la fin de non recevoir opposée par le chef du gouvernement espagnol, Mariano Rajoy, à une plus grande autonomie budgétaire, estimant que la Catalogne est lésée dans le système actuel. Ancien moteur économique du pays, la Catalogne, peuplée de 7,5 millions d'habitants, est désormais la région la plus endettée du pays, avec une ardoise de presque 44 milliards d'euros, soit 22% de son PIB. Elle a dû se résoudre fin août à demander une aide financière de 5 milliards d'euros à un fonds d'aide mis à disposition des 17 régions par l'Etat central. Elle n'est pas la seule. Après Valence et de Murcie, l'Andalousie a annoncé mardi qu'elle allait demander une aide de 4,9 milliards d'euros.
Rajoy prêt enfin à demander à l'aide?
Mis sous pression de tous les côtés, Mariano Rajoy, qui s'est toujours refusé à parler de "sauvetage", a fait un nouveau pas, dans un entretien au Wall Street Journal: si les taux d'emprunt de l'Espagne se maintenaient à un niveau "très élevé pendant trop longtemps", mettant en danger l'économie du pays et alourdissant sa dette, "je peux vous assurer à 100% que nous demanderions ce sauvetage", a-t-il dit. Mais les conditions draconiennes imposées par Bruxelles, l'addition de 150 milliards d'euros d'économies prévues entre 2012 et 2014 pour réduire le déficit public à moins de 3%, alors que le pays ploie sous un chômage de 24,63%, font monter le mécontentement social.
Il a toutefois précisé qu'il ne pouvait pas se prononcer maintenant sur cette demande d'aide auprès de ses partenaires européens. "Je ne peux pas en parler pour le moment", a-t-il dit, ajoutant qu'il fallait voir si les conditions liées au sauvetage s'avéraient "raisonnables".
Le gouvernement espagnol va dévoiler jeudi son budget pour l'an prochain et un nouveau train de mesures, qui comprendra une réduction des possibilités de retraite anticipée et la création d'une autorité fiscale, a également indiqué M. Rajoy. Problème, le remède risque de s'avérer pire que le mal La présidente du FMI, Christine Lagarde, a ainsi dénoncé l'excès de rigueur en Espagne.


PREMSA FRANCESA
http://www.lindependant.fr/2012/09/26/madrid-s-inquiete-de-l-enorme-instabilite-que-provoque-la-catalogne,167604.php

http://www.corsematin.com/article/monde/sur-fond-de-forte-poussee-independantiste-la-catalogne-avance-ses-elections.771533.html 

http://www.lexpress.fr/actualites/1/monde/sur-fond-de-forte-poussee-independantiste-la-catalogne-avance-ses-elections_1165994.html 

http://www.lepoint.fr/monde/artur-mas-il-est-temps-pour-la-catalogne-d-exercer-son-droit-a-l-autodetermination-25-09-2012-1510059_24.php 

http://www.la-croix.com/Actualite/S-informer/Monde/Espagne-elections-anticipees-en-Catalogne-le-25-novembre-_NG_-2012-09-25-857408

http://www.ouest-france.fr/ofdernmin_-Espagne.-elections-anticipees-en-Catalogne-le-25-novembre_6346-2116378-fils-tous_filDMA.Htm

http://www.lematin.ch/monde/europe/Madrid-est-en-crise-et-la-Catalogne-veut-son-independance/story/31377572

a Suïssa
http://www.lematin.ch/monde/europe/Madrid-est-en-crise-et-la-Catalogne-veut-son-independance/story/31377572




La Cervera austriacista
Des de la setmana passada, la Paeria de la ciutat de Cervera està difonent certa confirmació oficial de que la ciutat no va ser fidel a la causa borbònica durant la Guerra de Successió al regne d’Espanya (1701-1715), tal i com s’ha dit sempre. Roger Rosich ens en parla al digital de cultura
Gravat de la Universitat de Cervera, institució creada per Felip V.
Segons una llegenda exagerada els cerverins, havent estat del bàndol borbònic, van demanar al final de la Guerra de Successió que com a recompensa el rei Felip V els concedís un port de mar, que en el segle XVIII era símbol de riquesa i de grans capitals. Atès que la ciutat era terra endins, es diu que es va plantejar demanar els drets que es cobraven del port. A falta d’aquesta recompensa, sempre s’ha dit que la ciutat va rebre l’honor de tenir la Universitat, que va portar a viure a la capital de la Segarra, durant un segle, a professors i alumnes de tot el país.
Ara l’ajuntament de Cervera prepara una sèrie d’actes per donar a conèixer a tot el país la seva petita/gran veritat oculta: que la ciutat va ser fidel a Carles III d’Habsburg i no a Felip V de Borbó. Cervera no va ser felipista! Cervera va ser austriacista!
I això no és qualsevol cosa. Des de sempre la capital de la Segarra ha arrossegat una imatge negativa quan se la relacionava amb la Guerra de Successió. Cervera sempre era considerada la ciutat dels felipistes, dels traïdors a la causa nacional, dels avariciosos cerverins que s’ho van quedar tot quedant-se al bàndol vencedor.
Llegiu l'article sencer a Núvol