dilluns, 17 de setembre del 2012

El dia després (13) -2

SABINO CUADRA  REPRESENTANT D'AMAIUR AL CONGRÉS DELS DIPUTATS
Advocat i membre destacat de LAB, el sindicat nacionalista basc integrat a l'esquerra abertzale, Sabino Cuadra (Amurrio, 1949) va ser el cap de llista d'Amaiur a Navarra en les darreres eleccions al Congrés dels Diputats. Durant un parell de dies ha visitat Catalunya, convidat per la CUP i Gent de Gramenet. Sabino Cuadra es declara un gran admirador del territori català, que visita sovint. De fet, durant la dictadura, va estudiar durant dos anys a Tarragona, a la Universitat Laboral.
“El PP només ofereix un ‹t'ho empasses i punt›”
“Les passes que ha fet el govern estatal sobre el País Basc han estat zero, però és cert que es comencen a crear contradiccions dins el Partit Popular”
“La manifestació de l'11-S que es va fer a Catalunya l'he rebut com una injecció de moral”
“És un plus afegit a l'aposta política que hem fet a Euskal Herria”
 Sabino Cuadra, fotografiat divendres a la Rambla de Badalona. Foto: S.M.
Les aportacions del PSE a la decisió d'ETA d'abandonar les armes han estat mínimes o nul·les
Com afronta l'esquerra abertzale les eleccions del 21-O al País Basc?
Ho fem amb il·lusió, perquè veiem que els canvis polítics i estratègics dels darrers anys, apostant per una via nova de solució democràtica, de recerca de sortides al conflicte polític d'Euskal Herria, van prenent cos. Cada elecció guanyem terreny i pensem que el dia 21 EH Bildu obtindrà uns resultats molt bons.
A quin ritme van els flirtejos entre partits amb vista a possibles pactes postelectorals?
De moment no s'està fent cap aposta per caminar en una determinada direcció, sinó que ens importa consolidar l'espai que s'ha obert. Després de les eleccions farem front a l'escenari que es configuri.
Què serà irrenunciable per a EH Bildu?
La nostra aposta és fer passos ferms amb vista a aconseguir llibertats plenes i admetre el dret a la paraula i a la decisió del nostre poble. Però no oblidem la crisi que estem patint i també volem oferir alternatives d'esquerres per sortir-nos-en.
Les eleccions estan convocades un dia després del primer aniversari de l'anunci d'ETA d'abandonament de la lluita armada. En què s'ha avançat durant aquest temps?
Al País Basc, en força coses en l'aspecte polític i social. S'ha guanyat unitat dins l'esquerra abertzale i s'ha vist que aquest és el camí.
Amb la presència d'Amaiur al Congrés dels Diputats s'han fet passes en alguna direcció?
Les passes que ha fet el PP en aquest darrer any, pel que fa al tema Euskal Herria, han estat zero, tot i que és cert que es comencen a crear contradiccions dins del partit.
Parla de la situació dels presos bascos?
Per a nosaltres la situació de la població carcerària basca és molt important. El tema s'ha de tractar des del paràmetre dels drets humans. Han de ser acostats a Euskal Herria. La doctrina Parrot ha estat declarada anticonstitucional i s'ha d'abolir. La gent que ha complert la condemna ha de sortir al carrer, igual que els presos malalts. Aquest és un dels taps que poden possibilitar obrir un espai democràtic amb vista a la solució del problema d'Euskal Herria. És escandalós com es tracta el cas de Josu Uribetxeberria, quan gent que ha segrestat, torturat i assassinat persones com ara Lasa i Zabala no ha complert ni la desena part de la condemna.
Quina reacció els provoca sentir el lehendakari Patxi López en campanya atribuint-se el mèrit de l'anunci d'ETA?
És una declaració electoralista que no ens val la pena valorar. No s'ho creu ni ell ni ningú que se l'escolta. La decisió d'ETA té a veure amb el gir estratègic de l'esquerra abertzale i els esforços realitzats per dissenyar una via de sortida al conflicte basc. Té a veure amb la pròpia reflexió que ha fet ETA. Les aportacions del PSE han estat mínimes o nul·les.
Com valora que prop de dos milions de persones hagin sortit al carrer a demanar la independència de Catalunya?
L'endemà de la manifestació, al Congrés dels Diputats, tothom en parlava. Jo l'he rebut com una injecció de moral. La manifestació és un esdeveniment d'unes dimensions molt grans i crec que el PP està discutint bastant sobre això. Hi ha un desplaçament verbal, de moment no polític, de tots els partits per mirar d'acostar-se amb millor cara al problema nacional català. Les posicions polítiques que se'n puguin derivar caldrà veure-les, però per a nosaltres, amb vista al 21-O, això és un plus afegit a l'aposta política que hem fet allà. Reforça el discurs que la solució és la sobirania. A nosaltres també ens estan imposant una reforma reaccionària de dretes, des de Madrid, una força política que és majoritària a l'Estat però al conjunt d'Euskal Herria representa un 22% de la ciutadania.
Veu alguna alternativa per encaixar Catalunya i Euskal Herria dins l'Estat espanyol?
És que l'Estat espanyol només veu una possibilitat d'encaix, que és la imposició. Catalunya tenia l'exemple de l'Estatut. Allà tenim l'exemple del pla Ibarretxe, que no va merèixer ni el detall de ser discutit. El que se'ns ofereix per part de l'Estat, i més amb el PP, és un t'ho empasses i punt. Això fa que el sentiment sobiranista estigui creixent de manera forta.
Millor lliures
 ANTONI BASSAS
 
Recollida de firmes del PP contra l'Estatut del 2006. FRANCESC MELCION
L'endemà de l'11-S vaig anar amb uns amics a escoltar Paul Auster en una llibreria de Washington. Vam acabar sopant al restaurant del costat i, a la sortida, assegut a la terrassa... hi havia mister Auster, fumant tot sol, gaudint de la pau temperada de les darreres nits de l'estiu. Vam treure-li una edició catalana de Sunset Park i mentre la firmava ens va preguntar espontàniament: "Hum, què va passar ahir a Barcelona, a la manifestació del milió i mig de persones?" Catalunya és sota el focus mundial. Bé doncs, i ara què?
Més aviat que tard, els catalans serem convocats a les urnes. I llavors caurà sobre nosaltres la mare de totes les campanyes. A Espanya funcionarà la clàssica divisió del treball: la dreta/ultradreta ens crisparà, la Corona ens afalagarà (en català) i la progressia dirà allò de "l'impossible encaix constitucional de la secessió" (en realitat, no hi va encaixar ni l'Estatut retallat del 2006). I, en el front exterior, l'estat espanyol desplegarà el seu arsenal diplomàtic perquè Europa ens giri la cara.
No volen que marxem, però no sabem ben bé per què. Encara ningú no ha contestat de debò la més senzilla de les preguntes: per què s'oposen a una Catalunya independent? Les raons sentides fins ara van a la columna testicular del "perquè no", reflex d'un temps pretèrit imperial o d'aquell tipus de marit que es nega al divorci "perquè ets meva". I ens fan els comptes, fingint una preocupació que no senten per la viabilitat econòmica d'una Catalunya sobirana. En realitat, però, és exactament al revés. El que els amoïna, a part de la imatge al món, és quedar-se sense l'aportació econòmica de Catalunya. Però això no ho expliquen ni als seus votants ni als seus lectors.
Però més important que el fet que Madrid no jugui net amb els arguments és com jugarà Catalunya amb els seus. En el front exterior, buscant l'encaix a Europa. Explicant que això no és la insolidaritat catalana davant la crisi d'Espanya, ni l'emoció catalana contra la raó espanyola, sinó que si alguna cosa ha representat l'11-S del 2012 ha estat una resposta a un llarg procés d'exclusió que ha acabat per carregar-nos de raons. Perquè, sent veritat que la independència s'ha col·locat fa relativament poc al cor del debat social, també ho és que una part important d'una societat com la catalana no faria aquest salt endavant per un rampell, no ho faria si no sentís en el fons del seu cor que ja en té prou de viure econòmicament i nacionalment estressada.
Però de tots els fronts argumentals, el més important és i serà l'interior. Hi ha catalans que temen que en una Catalunya sobirana se sentirien estrangers a casa o que, per raons de feina o de negoci, el nou estat els perjudicaria. Els favorables al sí hauran d'explicar-los bé que defensen la independència com el passaport cap a una societat més justa i més pròspera. Que on ha fracassat Espanya, que és integrant, Catalunya hi ha tingut una traça considerable, fins i tot quan no ha disposat d'escola ni tele, quan la seva llengua ha estat prohibida i la seva bandera perseguida. Que mentre els estovaran i els espantaran amb el #mejorunidos, la Catalunya que treballarà pel seu futur afirma, com tots els pobles del món, que #mejorlibres.
ESPANYA ÉS L'ENEMIC
"Espanya no és l'enemiga de la Catalunya espanyola, però sí de la que es veu independent"
Espanya no és l’enemic de la Catalunya espanyola. Pot ser miop, pot ser depredadora, pot ser inconvenient, però no n’és enemiga. Espanya, però, sí que és l’enemiga de la Catalunya plena, de la Catalunya que es vol independent. L’enemiga frontal. Perquè sap, senzillament, que deixa de ser si Catalunya és. Per això un dels punts dèbils –tal vegada l’únic– del discurs que el president de la Generalitat va fer l’altre dia a Madrid va ser la ingenuïtat. Artur Mas parlava a la seva audiència com si fossin individus sensats i distants que poguessin entendre les seves raons i les dels milers de catalans que demanen la independència. Benemèrita intenció. I insensata. És impossible que aquella selecta concurrència –excloent-ne els catalans que hi eren– pugui entendre res del que van sentir. Això també explica, d’entrada, que els poders realment importants no hi eren. Les consignes que va deixar anar Mariano Rajoy o les pròpies conviccions els van estalviar el tràngol. Entre els que hi eren les paraules del president de la Generalitat només van provocar alarma. Cap reflexió. Encara menys cap complicitat.
Molts catalans celebren que finalment Espanya hagi vist que una majoria de la societat catalana se n’ha cansat i s’ha fet partidària de separar-se’n. No se n’haurien d’alegrar tant. Perquè ara la consciència del perill els farà realment perillosos. Hi ha mil recursos a l’abast d’un Estat –també d’un Estat democràtic– per diluir una pretensió secessionista. A partir d’ara, quan tots els poders de l’Estat entenguin que se la juguen, és quan s’activaran tots els mecanismes per reprimir o diluir la discrepància catalana. Els intel·ligents i els agressius, els descarnats i els sofisticats. Tots aquests poders –des de les institucions de l’Estat fins als empresaris o els sindicats– mouran totes les fitxes per aturar la secessió. Atiaran una part de la societat catalana –la que per ara no s’ha mogut– perquè faci front a l’intent sobiranista, remouran la Unió Europea i collaran més que mai les finances de la Generalitat.
Espanya és l’enemiga de la Catalunya independent. A partir d’ara menysvalorar-la pot suposar perdre la partida que ha començat i en la qual només poden guanyar la intel·ligència i la resistència. 
Trenta-cinc anys
 ANTONI VIVES
Han passat trenta-cinc anys entre les manifestacions de l'Onze de Setembre del 1977 i la de dimarts passat. El crit d'aleshores era "Llibertat, amnistia, Estatut d'Autonomia". El clam de l'altre dia era "Independència". En contra del que diuen els mitjans espanyols, i en contra del que pensa alguna gent, aquest canvi de clam no respon a anys d'adoctrinament nacionalista a les ikastoles catalanesques. Tampoc no respon a una conjuntura desfavorable, a un moment baix dels catalans. Seria com dir que els catalans i les catalanes som una colla d'immadurs manipulables. Res més lluny de la realitat. Vista amb un punt de distància, la manifestació respirava obertura de mires, joia de compartir, ganes de futur, diversitat i color. Ni secta, ni conjuntura; sí, en canvi, un gran consens. Un consens nou, un nou centre polític que deixa els extrems per als que no creuen en el dret a l'emancipació nacional de Catalunya, i per als que no volen exercir-lo perquè estan millor dins de l'Espanya que ens nega. Ara els extrems són ells.
Els consensos acostumen a respondre a processos llargs, que fan solatge entre les persones en el si de les converses familiars, als llocs de treball, en la soledat de les reflexions dels que han de prendre decisions, en la desesperació dels que no se'n surten, en els dubtes dels que han de triar entre els camins que ofereix la vida. El consens independentista sorgeix del convenciment majoritari que la diagnosi de l'any 1977 era errònia: l'Estatut d'Autonomia no garantia la pervivència de la nació. No parlo d'una nació-entelèquia, sinó de la Catalunya ideal de convivència i de qualitat de vida, lloc físic i lloc espiritual on desenvolupar les nostres vides en igualtat de condicions a la resta de nacions de la Terra. L'any 1977 estàvem condicionats pel consens generat per la Transició i pel record difús del somni frustrat de la República. ¿Recordeu com les banderes catalanes anaven flanquejades en moltes ocasions per banderes tricolors? Era la combinatòria teòricament perfecta: Catalunya integrada en una Espanya nova. Hi havia trampa. Primer perquè no hi va haver somni republicà. La guerra ho va condicionar tot. Després perquè qualsevol cosa era millor que el desastre del dictador. La Transició naixia confonent-nos, fent-nos creure que la diagnosi correcta era la de l'encaix tranquil en una Espanya que per fi comprenia que tot ho havíem de fer junts. No era cert. El somni era només català: ells seguien en el pecat original, pensant que els catalans som seus, però que no som dels seus. El derecho de conquista a la civilitat. Des del 1977 Espanya ha mirat de desdir-se del consens constitucional engegant a dida tota possibilitat de construir res junts. El moment àlgid del procés el vam tenir durant els governs Aznar i Zapatero, quan va quedar clar que no hi havia camí. D'aleshores ençà Espanya s'ha dedicat a negar l'evidència amb arguments falaços. Em refereixo als editorialistes, intel·lectuals, persones influents de l'Estat que han comparat els nostres arguments objectius, lògics i justos, als arguments dels nazis. Em refereixo als economistes, juristes i polítics que han amagat la veritat i que ens han acusat d'insolidaris i de no estar a l'altura de la resta dels espanyols... Qué bonita seria Cataluña sin los catalanes ...
Els últims trenta-cinc anys han donat la raó als vells independentistes amb qui vam començar a militar fa gairebé els mateixos anys. També han donat la raó als nacionalistes que van optar per sumar tothom al país. Dimarts passat es manifestava gent de tota mena de cognoms i de tota mena d'arrels familiars. Compartim un somni comú, ancorat en un futur sota el signe de l'emancipació. La raó del catalanisme és haver construït un sol poble, tots junts, sense exclusions. Cap dels nostres fills no entendria que ara no féssim el que cal fer per caminar plegats cap a l'exercici dels nostres drets col·lectius. Ens hi va alguna cosa més que l'orgull compartit, prou important, com s'està veient. Ens hi va la possibilitat de seguir construint una societat justa, digna, forta i orientada al bé comú. Havien pensat que això ens ho podia donar una Espanya renovada, però es van equivocar. La llibertat, l'amnistia i l'Estatut d'Autonomia responien a una lògica caduca, com s'ha anat veient, que ens ha dut a l'explosió conscient i madura d'enguany. Ara són ells els que hauran d'acceptar l'evidència: el poble català ha perdut la por. Ells passaran per un procés dolorós, segur, però necessari. Han de madurar. Seria bo que fos un procés ràpid, per no perdre temps innecessari. Nosaltres sabem què som i què volem. Ells, no n'estic segur. Se n'hauran d'anar convencent. Tenen feina.
La Setmana del Llibre en Català tanca amb un augment del 50% de les vendes
Una bona part de l'èxit, deguda a la tornada al centre de Barcelona
Albert Pèlach, president de la comissió organitzadora de la Setmana del Llibre en Català ha valorat en clau d'èxit la d'enguany, que és la que feia trenta, clausurada a migdia: un augment del 50% de vendes més que no l'any passat, amb una facturació de 200.000 euros, i uns 20.000 participants en les dues-centes activitats programades durant els deu dies que ha durat la Setmana.
Pèlach ha explicat: 'La participació en les activitats programades ha estat gran i molt integrada a l’activitat comercial. Hem venut més de 13.000 llibres de 10.000 títols diversos, que sumats a la venda de revistes i subscripcions representa un volum de negoci de 200.000 euros; és a dir un 50% més que no pas l’any passat. Hi ha afavorit el nou emplaçament a l’avinguda de la Catedral, que enguany la meitat dels dies de la Setmana han estat festius i que el temps ens ha acompanyat.'

'El que el públic busca a La Setmana és el fons editorial i per això la compra és molt variada. La Setmana té vocació d’ampliar l’espectre de lectors en català, fent-los descobrir autors i llibres del seu interès', també ha explicat Pèlach. Tanmateix, els llibres més venuts han estat títols molt vinculats amb l'actualitat. Segons informa l'organització de La Setmana, el llibre més venut ha estat 'Lliures o Morts' (Columna), de Jaume Clotet i David de Montserrat, seguit de 'Memòria d’uns ulls pintats', de Lluís Llach, que va fer l’única presentació d'aquest seu primer llibre a La Setmana. En l'àmbit de la traducció, els més venuts han estat els de la trilogia de '50 ombres d’en Grey' (Rosa dels Vents), d’Erika Leonard James.


Aquest any La Setmana ha celebrat el trentè aniversari i ho ha fet amb el retorn al centre de Barcelona, a la Plaça de la Catedral, ubicació clau per entendre l'augment tan important de vendes. El certament literari es troba en procés de consolidar un model que s'acosta al forma de fira literària, que l'organització proposa com La Ciutat de la Lectura, amb la participacio directa d'editors, llibreters i distribuïdors, que han organitzat més de dues-centes activitats. 



Enguany el Premi Trajectòria ha estat per al periodista Lluís Permanyer. L'acte de lliurament del premi va ser un dels de més èxit de La Setmana, juntament amb l’homenatge que Màrius Serra va dedicar a Avel·lí Artís Gener, Tísner, així com la presentació de la novel·la de Lluís llach, i els actes protagonitzats per Lloll Bertran amb Celdoni Fonoll i Jaume Barberà. Durant la Diada, La Setmana va desplegar un llibre blanc gegant on més de mil lectros hi van deixar els seus comentaris.

 
 
Els dinou catalans de l'ABC
Salvador Cot
Les deu pàgines del tema principal d'aquest diumenge al diari ABC expressen, de forma incontrovertible, que l'enquesta de Tele 5 és versemblant i, sobretot, deixen clar perquè els partidaris de quedar-se a Espanya ja no arriben ni al vint per cent de la població. El diari madrileny s'ha passat uns quants dies -des de dimecres- trucant catalans que ells pensaven que es retratarien amb la bandera espanyola. Però, davant la seva perplexitat, s'han trobat amb una negativa generalitzada ("Coño, ¿Brufau tampoco?") que han hagut de suplir com han pogut.
Al final només han aconseguit dinou noms que mereixen comentari. Quatre d'ells són espanyolistes professionals: Albert Rivera (C's), Alícia Sánchez-Camacho i Dolors Montserrat (PP) i Teresa Cunillera (de l'ala més espanyolista del PSC, que ja és dir). Tots ells viuen i treballen de la cosa espanyola. El següent és un torero: Serafín Marín. També hi treuen el nas els del manifest del Taxidermista: Félix Ovejero, Félix de Azúa i Albert Boadella. I ja anem per la meitat.
Igualment hi surten retratats Juan Marsé i Ana María Matute, escriptors en castellà amb pocs matisos nacionals. Hi ha dos editors secundaris: Otero Barral i Pere Vicens i Jaume Plensa, aquest sí, un dissenyador de prestigi. També hi apareix un galerista conegut, Carles Taché. 
I he deixat pel final tres noms especials. Un és Sergi Arola, un cuiner amb èxit a Madrid que els llarga un discurs entre àcrata i ruralista que no se sap ben bé a què es refereix, més enllà de la raonable aspiració comercial de tenir l'establiment ple de madrilenys. Hi ha una catedràtica de la Pompeu Fabra, Victoria Cirlot que diu tenir una afició, diguem-ne, peculiar; "M'agrada parlar en castellà a Barcelona", combinada amb les sensacions fortes: "M'agrada parlar català a Madrid" (sic). L'últim personatge del diari madrileny és Miquel Valls, president de la Cambra de Comerç de Barcelona, que, pel que diu, intenta quedar bé amb tothom sense pensar que el seu somriure des de l'ABC donarà que parlar als associats, no necessàriament tan espanyolistes com ell.
I res més. No han trobat res més que això. O sigui que, si no rectifiquen molt la seva estratègia, la derrota de l'espanyolisme pot ser humiliant. Han tingut tres segles per convèncer i només han aconseguit això. Ningú no recordarà la dominació espanyola.
Hormigón cohesionador
Alfredo Abián Vicedirector
LA crisis matrimonial y económica de España y Catalunya no nos impide soñar. Los simuladores de realidad virtual funcionan aquí con tanta agilidad o más que la del señor Apple. Apenas sabemos nada de telemática, pero seguimos siendo los reyes del ocio encofrado y de las hormigoneras. El Pocero de Seseña fue nuestro particular Steve Jobs; el maestro. Por eso los dos únicos grandes proyectos que tenemos desprenden un aroma a Marina d'Or, a tierras que jamás fueron míticas. En la meseta fantasean con un hotel Flamingo en Alcorcón; con una plaza de San Marcos envuelta en canales venecianos que atraviesen el puente de Rialto de Paracuellos. Así será Eurovegas, neopatria de Torrente y sus putillas, que diría Felipe González. No andan mucho mejor las cosas por estos lares. Si en Castilla depositan sus esperanzas en un rey del juego estadounidense, en Catalunya tenemos fe ciega en un joven pero veterano especulador. Fue un efímero rey Midas del ladrillo, que echó una paella a 20.000 personas en Central Park cuando inauguró su efímera oficina en Nueva York. El de Sagunto pretende construir un puzle de parques temáticos junto a Port Aventura. Más cartón piedra imitando escenarios de China, Rusia o de Almendralejo si hace falta. El promotor de Nevada y el valenciano prometen inversiones mil millonarias, decenas de miles de empleos y plazas de hotel capaces de alojar a todos los sorianos habidos y por haber. Sólo falta un ligero detalle. Necesitan que alguien les deje el dinero. Por lo demás, su hormigón prometido ha cohesionado voluntades políticas más distantes que nunca, aun a riesgo de que todos acabemos con la misma cara de bobos que se les puso en Bujaraloz con el fantasioso proyecto de instalar un megacasino en el desierto de los Monegros.
Madrid ja no intimida
El cap de setmana abans de la Diada vaig ser a Madrid. A l'exposició d'Edward Hopper només li quedava una setmana més a la Fundació Thyssen-Bornemisza i no me la volia perdre de cap de les maneres. No cal que els digui que és una exposició extraordinària. Crec que és impossible omplir cap museu amb tanta llum com hi ha en la setantena de quadres de la mostra. Emociona. Impressiona.
Impressionar, però d'una altra manera, és el que fa Madrid, la ciutat. No sé si també a vostès els passa, però a mi, com a català, anar a Madrid no em fa cap gràcia especial. Sí, ja sé que és un capteniment molt poc cosmopolita. Provinciano. Però resulta que sí, que és tan sols sortir de l'estació d'Atocha i dirigir-se cap al centro i a mi Madrid em fa sentir petit. El poder m'aclapara, tot espanyoleja tant que m'intimida. La ciutat m'agrada molt, però m'intimida. Quan no és un ministeri, és el Banco de España, o Las Cortes, o un altre ministeri, o una enorme caserna militar, o l'Instituto Cervantes, o la Comisión Nacional de la Energía, o un altre ministeri o... París, Roma, Londres també tenen tot això, però no m'intimiden. Madrid, sí. En Manuel Cuyàs ho diu i ho ha escrit més d'una vegada, més o menys així: a Madrid es nota a simple vista que hi ha poder. I el poder a vegades intimida.
Dijous, Artur Mas va ser a Madrid i hi va parlar no com un subaltern del poder d'Espanya sinó com un estadista. I els va deixar clares unes quantes coses sobre els catalans, com en el seu àmbit ho havia fet Pep Guardiola un dia de finals d'abril del 2011: “Nosaltres venim aquí a competir contra un equip que ha guanyat nou copes d'Europa. Venim a competir. A ser el que som. Nosaltres hem caigut moltes vegades. Com a equip i com a país. I ens hem aixecat i ho seguirem fent com hem fet tantes i tantes i tantes altres vegades. Mira si és petit el nostre país que des d'un campanar es veu el campanar veí. Imagina't si és petit. Però demà tornarem aquí i sortirem a guanyar”. Guardiola tenia el seu equip darrere, Mas hi té el seu poble. Ara sí que sé que quan torni a Madrid ho veuré tot d'una altra manera. Si és la setmana que ve, sense sentir-me intimidat. Si és d'aquí a més temps, com veig París o Roma o Londres.
El president dels liberals europeus creu que "Europa ha d'assegurar el dret d'un poble a decidir el seu futur"
Graham Watson presideix el Partit Liberal Demòcrata Europeu i des de la seva tribuna privilegiada a Europa considera que el poble català hauria de decidir el seu futur i la UE hauria de garantir aquest procés
MARC VIDAL 
Graham Watson, eurodiputat des de 1994 OLIVIER HOSLET / EFE
Graham Watson és un veterà polític escocès que presideix el Partit Liberal Demòcrata Europeu, la tercera força política al Parlament d'Estrasburg, en què està integrada Convergència Democràtica de Catalunya (CDC).
Watson, eurodiputat les tres últimes legislatures, coneix de primera mà el cas català gràcies als seus contactes amb CDC i fins i tot ha participat en alguna ocasió en algun acte de la Diada.
En una entrevista al diari ARA explica quines van ser les seves impressions després de la manifestació de la Diada, que va seguir des de la distància, i considera que "seria un error del govern espanyol ignorar una manifestació d'aquesta envergadura".
"És el poble català el que ha de decidir", diu Watson, que assegura que Catalunya és un poble profundament europeista.
Batllori com a argument
Pocs com ell han mostrat la gran vocació europea dels moments emblemàtics de la cultura catalana
Barcelona, cantonada Gran Via amb passeig de Gràcia, quaranta-vuit hores després de la històrica manifestació de l'Onze de setembre. Cinema Comèdia, sala 4, plena a vessar. Es preestrena, abans de la difusió per TV3, el documental L'agudesa d'un savi, sobre la figura del pare Miquel Batllori, mort aviat farà deu anys, dirigit per Francesc Llobet amb guió de Valentí Gómez Oliver i música, extraordinària, de Benet Casablancas. Es podria pensar que l'acte no mereix més que una nota breu, al marge, en el marc enfervorit dels recents esdeveniments. I tanmateix, com va suggerir a la presentació el també jesuïta Josep Maria Benítez, professor a la Universitat Pontifícia Gregoriana, seria possible reinterpretar aquest documental i tota l'obra completa del pare Batllori en el nou context històrico-social que ha creat el darrer 11-S. I la nota al marge, aleshores, pot esdevenir text principal. 



I és que el documental, més que un biopic sobre Batllori, és un repàs del seu treball sobre la projecció europea de vuit segles de cultura catalana. Una dimensió no gens innòcua en uns dies en què se senten tantes barbaritats sobre les conseqüències -pel que fa a la pertinença europea- d'iniciar un procés de modificació de l'estatus polític actual de Catalunya. 



Convé recordar que ningú altre ha gaudit d'un reconeixement acadèmic i intel·lectual a Catalunya d'un abast i unanimitat comparables als del que, en vida, va tenir el pare Batllori. En un acte insòlit, sense precedents, el 23 de maig del 2002, a Santa Maria del Mar, va ser investit doctor honoris causa per les onze universitats dels Països Catalans. Com va dir aleshores Martí de Riquer a la seva laudatio, "cap altre erudit ha assolit en vida aquesta gran acceptació per part d'una societat que l'estima i el segueix". I el propi Batllori, irònic com sempre, va certificar que "poques vegades tantes universitats s'apleguen, amb presència de bisbes i cardenals, per celebrar un funeral com aquest, de còrpore vivente". 



Batllori, tot i la contundència del títol del documental, mai no es va considerar un savi. I no pas per coqueteria o falsa modèstia. Al programa Signes dels temps li van preguntar què és un savi i, endevinant que la pregunta amagava implícitament la de si ell se'n considerava, ja havia expressat una opinió que repetia sovint: el mot savi, deia, conté alguna cosa d'extraordinari, si no de pedant. Per això, preferia l'expressió italiana studioso o l'anglesa scholar: és a dir, algú "que es dedica a l'estudi com a cosa principal de la vida". 



D'aquí, també, la seva reticència a deixar-se considerar un intel·lectual, denominació a la qual atribuïa la voluntat d'intervenció en la vida social i política de la pròpia comunitat. Ell, repetia sempre, només era un historiador, un estudiós i prou. Però la dimensió pública de les persones no la decideixen, gairebé mai, els propis protagonistes, i és evident que aquell acte certificava el reconeixement públic de Batllori, al màxim nivell, com un dels referents indiscutibles de la cultura catalana. 



Per què? El documental de Llobet és, en cert sentit, una possible resposta. Batllori, durant més de setanta anys, es va dedicar primordialment a investigar, publicar i divulgar la importància de vuit segles de cultura catalana a Europa. El documental ressegueix algunes de les presències tutelars de Batllori el coneixement de les quals va quedar marcat, en alguns casos de manera determinant i definitiva, pels seus estudis. Començant, és clar, per Ramon Llull, a qui Batllori considerava "l'únic pensador important i original que ha congregat, al llarg dels segles, totes les terres de llengua i de cultura catalanes", a qui va contribuir a situar amb una indiscutible exactitud ("és dintre d'aquest triple context -català, europeu i mediterrani- que cal situar la figura de Ramon Llull") i del qual va resseguir la incomparable influència que va tenir fins als nostres dies ("només des d'aquest punt de vista, perenne en el temps i universal dins l'espai, podem capir alguna cosa de l'essència d'aquest alt personatge"). 



I a partir de Llull, el documental recorre les figures a les quals Batllori va contribuir a posar al seu lloc en el marc de la cultura europea: des d'Arnau de Vilanova fins a Vidal i Barraquer o Vicens Vives, passant, òbviament, per la nissaga dels Borja, que van convertir el català en la llengua de la cort papal romana i que van esdevenir objecte de la seva, sens dubte, més transcendental i impressionant aportació com a estudiós. Però, documental a part, queden, com un monument perdurable, els vint volums de la seva obra publicats per Eliseu Climent a l'Editorial 3 i 4 i, per descomptat, l'obra magna del Diplomatari Borja, amb quatre volums publicats i actualment en curs, que ell va dirigir. 



L'endemà de la seva mort, Martí de Riquer publicava en aquestes pàgines que "el pare Batllori era actualment la personalitat més destacada de la cultura catalana". I Anton M. Espadaler, buscant una constant en la seva obra, destacava, citant-lo, "en primer lloc, la demostració que la cultura catalana és producte d'un poble que sempre, fins i tot en els moments de més decadència política i literària, s'ha sentit europeu". I és que realment molt pocs, com el pare Batllori, han mostrat d'una manera tan incontrovertida i fefaent la vocació profundament europea dels moments emblemàtics de la cultura catalana i la influència i abast europeus d'aquestes aportacions.



Que Catalunya podria sortir d'Europa? Sisplau, siguem seriosos. Els espantalls, per als ocells.

Catalunya por dentro (2): La reserva espiritual de la catalanidad
"Pase lo que pase, España comerá longaniza de Vic y nosotros Jabugo", dice la ilustradora Pilarín Bayés 
"Con el 25% de inmigración, la convivencia es buena. Se trata de resistir, integrar y sumar", dice Imma, librera 
Colores. El mensaje político y el espíritu comercial conviven en esta instantánea tomada en la plaza del mercado, donde hace 299 años fue ahorcado el militar Bac de Roda Llibert Teixidó
Joaquim Roglan

La rebelión contra Felipe V comenzó en Vic, la Guerra de Sucesión liquidó las libertades de Catalunya, y Bac de Roda fue ahorcado en la plaza de un mercado milenario. Es el corazón de la ciudad, lleno de banderas catalanas con y sin estrella. Cada año, la comarca de Osona organiza una marcha sobre Vic, se le rinden honores a Bac de Roda y los congregados queman un decreto de Nueva Planta. "Es un acto simbólico y poético. Aquello acabó mal, pero esto acabará bien y veré la independencia antes de lo que creía", dice Imma Bellafont, librera de referencia de la ciudad. El once de septiembre de 1976, desplegó en Sant Boi la primera pancarta que pedía libertad, amnistía y Estatut de autonomía. "Lo hicimos cinco de Vic". La semana pasada, 152 autocares se desplazaron desde Vic hasta Barcelona para asistir a la manifestación de la Diada.


Cada sábado, el mercado es un griterío de personas que hablan a un tiempo. El árabe es la tercera lengua, tras el catalán y el castellano, entre doce lenguas censadas. "Con un 25 % de inmigración, la convivencia es grande y buena. Se trata de resistir, integrar y sumar. Mis suegros son de Valladolid y mi marido independentista", cuenta Imma. Vive junto a una mezquita donde también ondea la bandera catalana.



Vic es ciudad central de la Catalunya catalana. "La reserva espiritual de la catalanidad", según Pilarín Bayés, famosa ilustradora de libros infantiles. Desea la independencia. "La conseguiremos y lo haremos bien. Como dice Vicente del Bosque, sólo hay que respetar la libertad. Nos lo pondrán difícil, pero la repercusión internacional nos ayuda", analiza la dibujante.



Anna Erra es concejal de cultura, comercio y turismo. "Nuestros turistas son catalanes, franceses, alemanes y aumentan los españoles", dice en pleno Festival de Música Viva, que ha cerrado más contratos que nunca con grupos españoles. "La ciudad vibra y estamos mentalmente preparados para la independencia. Somos pioneros en muchas cosas, y se llama modelo Vic a nuestro sistema de integración", recuerda la concejal.



La tahona Sant Miquel cumple cien años. La regenta el exalcalde (lo fue entre 1995 y 2007) Jacint Codina. "Estoy retirado de la política, soy independentista y ya está". Elabora su pa de pessic, emblemático bizcocho y sólo lo vende en Vic, una potencia de la industria alimentaria, con marcas y empresas punteras que exportan a todo el mundo. Lluís Casellas, asesor fiscal y financiero de una firma de capital alemán e israelí, dice: "Sin euforia, hay confianza en la independencia. No preocupa al capital extranjero y hay alternativas económicas a posibles boicots". Fundó los castellers Sagals de Osona, que cuenta con subsaharianos, sudamericanos y europeos. "Cuando se suda juntos, no importa el color de la piel", atestigua.



"Vic no se entiende sin su voluntad de liderar Catalunya. Es independentista desde los romanos y antes del independentismo. La Biblioteca Episcopal guarda toda la ciencia, saber e historia desde el siglo X", orienta Xavier Ginesta. Coordina los estudios de periodismo de la Universitat de Vic, abolida por el decreto de Nueva Planta. Renacida en 1997, la UVIC ha convertido la vieja y tópica Ciutat dels Sants en una urbe joven y vital. "Nuestra universidad es históricamente catalanista y ejerce el liderazgo intelectual desde el Abad Oliba y Jaume Balmes". Ginesta cree que la gran manifestación de la semana pasada "no fue contra nadie, sino a favor de un derecho".



Josep Paré es de la misma generación treintañera y fundó las juventudes de su partido, el PSC, en Osona. Economista de hacienda autonómica y local, se declara "catalán y catalanista sin etiqueta independentista. Prefiero explicar e ilusionar con el federalismo, porque la Unión Europea tiene estructura federal". Paré retrata Vic como "muy plural y catalanista pero no independentista, según las elecciones". Su lista no sale bien parada. "No hemos sabido conectar con la gente porque tenemos claro el discurso social y no el nacional. La independencia genera dudas y perjudica. Diputados españoles votaron a favor del Estatut en el Congreso, pero no se nos ve catalanistas y es más fácil que algún independentista vote a Anglada que a nosotros". 



Dialogan en el bar Snack, centro histórico de citas de intelectuales, escritores y políticos. La Policia Armada sitió y ocupó Vic en 1976 para abortar un acto de la Assemblea de Catalunya, y el bar no dio ni agua a los grises. La librería de Imma sufría atentados, la policía le requisó un libro de Salvat Papasseit y ella llenó el escaparate con otros títulos del poeta. "Resistimos con imaginación y valentía". 



Cerca de allí vive Enric Pladevall, concejal y delegado de Sindicatos durante el franquismo. Vio pactar a Serrano Súñer y al pintor republicano Josep Maria Sert la restauración de los murales de la Catedral. "Quemaron todas las iglesias. Fui franquista y no lo niego. Soy catalán por los cuatro costados y español por el quinto. La independencia no sería buena y prefiero un estado confederal. El once de septiembre colgué tres banderas de Catalunya". Pladevall conoce a Anglada desde la época de Blas Piñar, le detesta y avisa de que "es un tipo capaz de todo". 



Lluís Solá es poeta, dramaturgo y pionero del catalán en las aulas de Vic. "Siempre he defendido la libertad de los países para gobernarse. Los españoles también son independentistas y ningún país quiere depender de otro". Solà repasa la historia. "España no ha respetado la lengua, ni las costumbres ni el modo de ser catalán e intentaron exterminarlo. Ganaron la guerra los militares, pero el pueblo resistió en las entretelas del país. Hasta 1976 no hubo medios de comunicación en catalán, y eso lo dice todo. La transición trajo migajas y el Gobierno de España no habla catalán". Y pregunta a España: ¿Entendería que Castilla fuese gobernada por catalanes que no hablan ni entienden su idioma?". Repite que no hay animadversión a los españoles, "sino a un Estado, funcionariado y servicios que no funcionan y no hay voluntad de arreglar. Es malestar y cansancio por tantas agresiones". Cuando el tren tarda más de una hora en rodar los setenta kilómetros que unen Barcelona y Vic, Madrid cae en las antípodas.



Fin del mercado tradicional y del de música moderna. La ciudad regresa a su vieja calma. Pilarín Bayés sigue enviando longanizas a personas de todo el mundo. Embajadora del embutido identitario de Vic, lo ha dado en mano al Rey de España. "Pase lo que pase, los españoles comerán longaniza de Vic y nosotros jamón de Jabugo. Sólo se trata de amarse y respetarse unos a otros". Y en Vic paz y después gloria, a pesar de Anglada.

Senyora Pérez, parli
La candidata del PSC podria ser Chacón, disputant el ¿no¿ i la por a Sánchez-Camacho
Moltes preguntes. Amb el cap fred, com cal actuar sempre en democràcia, és evident que –al marge de la resposta que sobre el pacte fiscal doni Mariano Rajoy aquest dijous vinent a Artur Mas– la societat catalana necessita anar a unes eleccions per poder començar a respondre qüestions importants que, de cop i volta, tothom es fa, al carrer, a la feina, als dinars familiars i a les reunions d’amics. L’avançament dels comicis ha de servir per acostar el món de les impressions al món de la realitat comptable i, per tant, gestionable políticament.
Com seran aquestes eleccions? Sens dubte tindran un aire plebiscitari i –afegeixo jo– constituent, sigui dit sense exagerar. Hi veurem algunes sigles noves i, com és previsible, hi haurà una redefinició de discursos i una recol.locació de determinats actors, singularment del món socialista. La candidata del PSC podria ser Carme Chacón, disputant el “no” i el missatge de la por a Alicia Sánchez-Camacho.
Sense menystenir ningú, la clau d’aquesta cita la tindran els electors de CiU, una part dels quals no s’han manifestat mai partidaris de res semblant a la independència o l’Estat propi. Retingueu això: CiU és l’opció que té avui més vots independentistes i, a la vegada, té un suport molt ampli entre molts a qui –fins ara– ja els va bé l’autonomia.
Us en recordeu de la senyora Pérez? Us he parlat d’ella altres vegades. És una votant de CiU poc ideològica, molt lluny dels militants convergents. Jordi Pujol i Artur Mas han guanyat a les urnes perquè les senyores i senyors Pérez són molts i, a més, els costa abstenir-se. “Perquè defensen el que és nostre, a casa i a Madrid”. Aquesta és la resposta de Pérez quan se li demanen els motius de la seva tria. Ella mai té present que Unió i CDC són dos partits i tampoc no perd ni un segon en les diferències entre Duran i Mas.
El futur de Catalunya està, en gran part, a les mans de la senyora Pérez. No vull dir que la resta no compti, però és el món de les senyores Pérez el que farà triomfar o fracassar un procés de divorci entre Catalunya i Espanya. Va sortir al carrer la senyora Pérez, el dia 11? I tant. Era la segona vegada que ho feia, la primera va ser el 10 de juliol del 2010.
La notícia, però, és que, el passat dimarts, la van acompanyar la seva germana –amb la qual parla sempre en castellà– i també el seu cunyat, votant fidel del PSC a qui Mas –fins aquesta setmana– provocava urticària. Per cert, una pila de persones que es declaren molt lluny de CiU m’han elogiat Mas per la seva intervenció de l’endemà de la Diada i –sobretot– pel seu discurs a Madrid, històric. El president ha arribat a molts ciutadans i ha guanyat autoritat.
Són incomptables les pressions sobre Mas. Uns volen que corri i uns altres que freni. I hi ha qui vol que es desdigui. Però ell es deu, sobretot, a la senyora Pérez. Diria que ho sap perfectament.
Èxit o fracàs
JOSEP RAMONEDA
Hi ha un cert consens a decretar el fracàs de l'estat de les autonomies. La Transició va tenir molt d'improvisació. Per exemple, l'alambinada forma d'estat ha anat aguantant fins que la crisi ha acabat de posar en evidència les seves insuficiències. ¿Ha fracassat l'estat autonòmic? Depèn del que se n'esperés. Si la seva funció era resoldre el problema històric d'inserció de Catalunya i del País Basc a Espanya, trenta anys després queden pocs dubtes que no s'ha avançat gens. Al contrari: Catalunya i el País Basc estan més a prop de la porta de sortida que mai. I des del govern s'emeten senyals de restauració. El darrer, el del ministre Wert, que vol collar les autonomies en matèria d'educació i prendre'ls marge de decisió sobre els programes d'ensenyament. Sembla que la dreta ha fet seva una vella idea de Martín Villa: el gran error de la Transició va ser cedir educació a les comunitats autònomes.
Tanmateix, el balanç es pot fer d'una altra manera. Trenta anys d'estat autonòmic han permès pacificar el País Basc i crear les condicions perquè la independència de Catalunya i Euskadi esdevingui un dels escenaris possibles amb carta de normalitat. Si és així, el fracàs de l'estat autonòmic no és tan evident. Ho és per a aquells que creien que resoldria per sempre la qüestió de la unitat territorial d'Espanya, o per a aquells que havien assumit la dialèctica de l'estira-i-afluixa com a mode natural de relació entre Catalunya i Espanya i n'havien fet el seu negoci polític particular. Però, vist des del punt de vista de les opcions, al final del camí s'ha obert una perspectiva real que semblava tancada: la independència. I en democràcia, ampliar les oportunitats no pot ser mai un fracàs.
Abans de fer el balanç final, queda per veure com reaccionaran les institucions de l'estat autonòmic davant dels reptes actuals. En tot cas, el podríem donar per bo si d'aquí uns anys el recordéssim com un dels antecedents de la Unió Federal Europea d'estats associats, de la qual Catalunya formés part amb estat propi. O no és aquest l'objectiu?
Sols m’ho imagino (3)
S'ho imaginen?
Tocant al sistema administratiu i polític a nivell regional i local.
Josep Maria Huguet
Agraeixo les aportacions de molts de vostès a les idees que poso per escrit en aquestes digressions. Algunes ja les havia considerat abans, però procuro no allargar-me massa i ometo a posta algunes concrecions. Altres són aportacions noves o visions diferents que ens enriqueixen i agraeixo. Tant de bo un dia proper ens haguem de posar a pensar seriosament en aquests temes perquè tinguem la sortosa necessitat de bastir el país.
Tocant al sistema administratiu i polític a nivell regional i local del nou estat:
1. Descentralització administrativa i econòmica. Les unitats administratives serien comarques o agrupacions de comarques (no se m’acut cap nom: cantons?, vegueries?...) amb un Governador com a cap. Els Governadors serien elegits en les mateixes condicions que el President de la Generalitat cada quatre anys, però en els dos anys anteriors i posteriors als de l’elecció del President, al mateix temps que es renova la meitat del Diputats del Parlament. A més de la descentralització administrativa de tots els Departaments i de la funció de recaptament d’impostos estatals, els cantons, vegueries,... o com les hi vulguem dir, tindrien capacitat i autonomia normativa en alguns aspectes més o menys amplis de caràcter administratiu i impositiu. Els impostos, les normes, els reglaments, etc., haurien de ser referendades per la majoria simple d’un Consell format per tots els Diputats electes (del Parlament Nacional) dels Districtes Electorals de cada Cantó, Vegueria,... El Governador i el seu equip tindran capacitat executiva en quant a l’aplicació de les partides del pressupost general de l’Estat assignades al seu Cantó, Vegueria,... i també d’una altra part de diners recaptats amb alguns impostos específics del seu territori. Per tant, la oportunitat, el com, on i quan de moltes infraestructures sanitàries, d’ensenyament, viàries, culturals, esportives, etc, serien decidits per cada Cantó, Vegueria,... o com les hi vulguem dir, les quals tindrien competències en molts d’aquests àmbits.
2. Per tal d’assegurar un Règim Local basat en l’eficàcia i la racionalitat, les unitats municipals haurien de superar un mínim de 10.000 habitants. En cas contrari s’unirien varies poblacions fins assolir una unitat municipal. Els procés electoral dels Alcaldes seria com el del President de la Generalitat: els electors votarien una persona candidata que s’hauria de presentar sempre acompanyada d’un equip format d’un primer tinent d’alcalde, i entre dos i quatre persones més (depenent de la població de la unitat municipal, però en qualsevol cas tots els candidats amb un equip amb el mateix número de persones). Aquestes persones serien futurs membres de l’equip de Govern Municipal. L’Alcalde designat serà qui obtingui el major nombre absolut de vots emesos en la unitat municipal. L’Alcalde elegit nomena el Govern Municipal. Els pressupostos, impostos i reglaments municipals, etc., s’han d’aprovar per majoria simple a la Cambra Municipal. La Cambra Municipal estaria formada per l’Alcalde i el seu equip electe (no la resta de del govern municipal), i pels candidats i els seus equips que s’han presentat a les eleccions d’aquella unitat municipal i no han sortit elegits (fins a representar el 80% dels vots emesos, començant pel candidat amb més vots).
3. El número de persones treballant en l’administració pública s’hauria de situar al voltant del 6% de la població activa (al 2011 era del 8%, uns 306.000 treballadors sobre una població activa de 3.800.000). Cal tenir en compte en aquest percentatge el pes dels treballadors privats que treballen en empreses concertades en sanitat i ensenyament.
4. Segons hem explicat anteriorment el sistema d’eleccions Presidencials, de Governadors i de Batlles seria per majoria de vots atorgats a una persona. El sistema per l’elecció dels representants a la cambra legislativa (Parlament) i als Consells seria també personal. Per acabar de reforçar aquest sistema mixt de democràcia representativa i democràcia directa, caldria establir la possibilitat o necessitat de consultes i referèndums per alguns temes d’especial interès ciutadà, tant a nivell nacional com regional i local: aprovació de despeses especials, d’actuacions urbanístiques importants, de participació nacional en algunes organitzacions internacionals, etc. En qualsevol cas, per remarcar la voluntat de participació personal en els afers col·lectius, les eleccions, consultes i referèndums s’haurien de celebrar sempre en dies feiners i sense permisos laborals per anar a votar.
 
Etiquetes de comentaris:
Subscriure's a: Comentaris del missatge (Atom)