diumenge, 16 de setembre del 2012

Intervenció Jordi Vaqué


PRESENTACIÓ DE L’ASSEMBLEA NACIONAL CATALANA
A SANT JOAN DESPÍ.
AUDITORI CENTRE MERCE RODOREDA.
DIA 6 DE SETEMBRE 2012

Intervenció Jordi Vaqué.

“En tot cas, tothom vol saber allò que és. I és bo que així sigui, sempre que, com en tot, es conservi l’equilibri. Que vol dir conservar l’equilibri? Vol dir que la personalitat col·lectiva, la identitat col·lectiva s’’ha de buscar necessàriament en les arrels, però també és un projecte de futur,en una projecció a tot el món. 

Catalans, el nostre món és el món. No només la nostra petita pàtria, sinó el món sencer. En tot. En la cultura,en economia,en visió de les coses. Si no ho fem així, si no ens obrim, morirem asfixiats en el nostre petit espai. De la mateixa manera, el nostre sentit comunitari no és viscut d’una manera exclusiva, sinó amb voluntat d’integració. 

Nosaltres,els catalans, hem de ser, mes que res catalans. Encara que sigui modestament ,perquè nosaltres som modestos, hem de ser capaços d’enviar un missatge que ens traspassi, que vagi més enllà de nosaltres mateixos. El món potser no se n’adonarà, però el nostre deure es fer-ho; i fent-ho reforçarem la nostra identitat. Li donarem un sentit, el de la dignitat i el de la noblesa, que ens farà créixer com a persones. 

 Diu el diccionari que el mot “Pàtria” prové de l’adjectiu llatí “patrius”, és a dir,relatiu al pare. De “nació” diu que deriva de “nascio” que prové de “néixer”, també del llatí. I de la paraula “Estat”diu que prové d’estar aturat, dempeus, ferm. Per això “d’Estat” en deriva una altra paraula “Estabilitat”.

Aquest concepte d’estabilitat be podria estar relacionat amb aquest equilibri del que parla Jordi Pujol en aquest discurs seu que us acabo de citar. L’equilibri entre les arrels, el passat, la història i el projecte de futur, de com projectar-nos. Pare, naixement, estabilitat. Aquesta equació a partir d’aquests tres mots que tants maldecaps ens porten als catalans quan hem d’explicar-li a algú de fora qui som.

Podria ser representada per la imatge d’un fill que finalment s’emancipa, o la d’un ocell que perd la por que li impedeix volar del niu. De la idea de pàtria hi neix un sentiment col·lectiu que creix cap un estat de maduresa que ens permet projectar-nos al món i dir: Aquests som nosaltres, els Catalans. Som el que som i el que volem ser.

 Però....sabem el que volem ser? Sembla que ha arribat l’hora d’acabar aquesta profunda qüestió. Qui decideix els límits de la nostra identitat? Qui dicta les nostres metes?... Els mateixos que delimiten les nostres aspiracions, l’ús de la nostra llengua, la veritat de la nostra història, els que qüestionen la nostra manera de fer, de ser, els que gestionen els nostres fruits?

Ens endinsem en un era confosa i difícil. Els polítics ja no fan de polítics. Els jutges ja no fan de jutges, els mitjans de comunicació ja no comuniquen el que realment passa. I dins aquest marasme global vivim immersos en un estat que no ens coneix, ni a nosaltres, ni la nostra llengua ni la nostra cultura, perquè senzillament, no s’ha pres la molèstia de fer-ho , i que viu la nostra diferència amb por i ignorància, la mateixa que la història va arraconar als negres, als gitanos, els jueus, als homosexuals..

I no en tenen la culpa. Un poble que mai ha hagut de lluitar per ser poble, mai no entendrà al que vol lliurament ser-ho. Nosaltres no hem estat mai un imperi, ni hem disposat d’exèrcits, ni hem portat a terme inquisicions ni règims. Sinó al contrari, hem estat els que hem resistit tot això, dècada darrera dècada , segle darrera segle.

Per això és vital que d’una vegada per totes ens plantegem allò que volem ser, però no com a reacció del que son els nostres veïns, o al què ells han volgut que fóssim. El que volem ser per voluntat pròpia. El nostre poble vol fer-se a si mateix aquesta sana, higiènica i necessària pregunta. No tenen intenció de permetre’ns-ho. Però aquesta no es la nostra lluita, no es la nostra batalla.

Catalans, catalanes, el temps de la por, de les rancúnies i de les enveges, ha passat. Som una societat moderna, pròspera i solidària, però també ambiciosa, plena de somnis i anhels. Fer-los realitat depèn de nosaltres. Per això ara més que mai, ha arribat l’hora d'explicar, no a Espanya, no a Europa, sinó al món, qui volem ser ara que ens hem fet grans.

 Visca Catalunya!!!!!