Tot quede definitivament clar

Alerta amb les trampes sobre el referèndum

El president Puigdemont, aquests darrers dies, ha introduït un matís en el discurs sobre el referèndum que alguns independentistes han rebut amb nervis. Ha dit que l’única manera d’ajornar la consulta seria que el govern espanyol es mostràs decidit a parlar-ne i a convertir-la en un referèndum acordat. No discutiré pas que si Espanya accepta de fer un referèndum acordat siga lògic que la data també s’haja d’acordar, però alerta amb les trampes.

Cal recordar que, del començament del procés ençà, l’aspiració de la gran majoria dels independentistes, i del conjunt del país, ha estat d’aconseguir un referèndum a l’escocesa. Alguns ho discuteixen, però jo crec que l’acord amb Espanya és millor que no la unilateralitat, sobretot quant a l’aplicació del resultat i molt especialment quant al reconeixement diplomàtic dels altres estats. L’única raó per a proposar la unilateralitat és la manca de resposta democràtica de l’altre

En aquest context, si l’estat espanyol diu que està disposat a parlar del referèndum d’independència i, doncs, de les conseqüències que se n’han de derivar, crec que seria un gran error refusar aquesta negociació. Evidentment, sempre que es parle del referèndum d’independència. No d’una altra cosa.

Tanmateix, el perill és el filibusterisme. Que l’estat intente només, i remarque el només, guanyar temps i dividir. No li serà fàcil, perquè el simple fet que acceptàs de parlar del referèndum seria una victòria tan gran de l’independentisme que em sembla impossible que puga passar. Però hem vist de tot, en aquest món (Aznar, el 1998, tractant ETA de ‘moviment basc d’alliberament’, per exemple) i, per tant, fins el darrer segon jo no descartaria pas que acabassen acceptant això que avui és inacceptable.

Ara imaginem-nos que ho fan. El govern ha dit que està disposat a parlar de la data, de la pregunta i de tota la resta de coses. La data té un marge de discussió ben limitat. Si el govern espanyol proposa res que vaja més enllà d’uns pocs mesos, és evident que no es pot acceptar. Sobre la pregunta, la discussió ja és més complicada, però podria haver-hi un límit clar: siga quina siga, s’ha de demanar sobre la independència. O bé en format dual –sí o no–, o bé en format de propostes –independència o proposta del govern espanyol

Però en la resta de qüestions és on hi ha la possible trampa. Perquè ara imaginem-nos que el govern espanyol reclama que el vot favorable siga del 70% per a acceptar-ne el resultat. O que si guanya el sí els espanyols han de votar si ho accepten o no. O que abans de reconèixer l’estat català cal canviar la constitució espanyola. O què… El catàleg de provocacions seria inacabable i embolicar-se en una negociació com aquesta podria ser extremadament perillós. Perquè tal vegada ens faria perdre un dels arguments clau de la situació actual, que és que la manca de resposta de l’estat espanyol legitima l’acció de la Generalitat.

Supose que al govern en són conscients i interprete que això que fan també és part d’una jugada tàctica. La cosa és deixar-ho tan fàcil com siga possible al govern espanyol perquè si, malgrat tot, diu que no, aquest ‘no’ vaja a favor de la nostra unilateralitat posterior. És possible que aquest risc pague la pena, tot i que em sembla que la posició espanyola ja és clara. Però el govern ha de ser conscient que obrir ara la possibilitat d’un ajornament és inquietant, perquè tots havíem assumit que l’expressió ‘referèndum o referèndum’ tenia una data màxima: el mes de setembre. Esperem que el 22 de maig, en la conferència que Puigdemont, Junqueras i Romeva faran a Madrid, tot quede definitivament clar.

Vicenç Partal

Font: Vilaweb