Escoltar als catalans
Realment, com ha d'haver diàleg quan una de les parts no sembla estar sencerament en el seu seny? Les contundents paraules de Sáenz de Santamaría sobre les autèntiques intencions de Puigdemont frega el deliri, és gairebé una declaració patafísica, dadaista: Puigdemont vol fer un referèndum per no escoltar a la població. Per descomptat, el diàleg era impossible.
I aquesta impossibilitat ve apuntalada pel suport manifest de Pedro Sánchez a la línia del "no" del PP, formant-se així ja de fet una "unió sagrada" dels tres partits dinàstics, PP, PSOE i C'S. Davant l'independentisme català que és, a més, republicà. És també una "unió dinàstica".
Tan forta que permet a la vicepresidenta seguir fent gala del seu sentit de la lògica, quan sosté que el referèndum és il·legal però convida a Puigdemont a defensar-lo al Parlament; és a dir, el convida a defensar una il·legalitat. Com quan l'emperador va convocar a Luter a la Dieta de Worms perquè abjurés de les seves tesis. Luter no va abjurar i Puigdemont no va comparèixer.
La cimera del referèndum no té una altra opció que convocar-lo amb data i pregunta. A partir d'aquí comença el compte enrere del joc d'acció-reacció-nova acció. L'Estat estarà a l'aguait per a impugnar qualsevol acte de la Generalitat, per nímia que sigui la causa, si entén que propicia la realització del referèndum. Al seu torn aquesta haurà d'anar posant barreres i tallafocs per avançar en les seves intencions, descansant en la seva base popular i la mobilització social. Sense pacte pel mig, el referèndum es converteix de fet en un altre 9N, però en condicions diferents, agreujades.
La qüestió no és fins on està disposada la Generalitat a seguir amb el seu full de ruta, perquè ja està clara: fins al final, fins a la celebració del referèndum. Més aviat la qüestió és fins on està disposat l'Estat (és a dir, el govern amb el seu majoritari suport parlamentari) a arribar en la seva política repressiva o, com diuen els seus aliats socialistes en aquesta tasca, les seves "mesures coercitives".
A mesura que s'acosta el moment d'això que en diuen els mitjans "el xoc de trens", sorgeixen vacil·lacions, desconcerts, pressions, recerques de terceres vies sense gaire crèdit ja, i fins i tot ben intencionades propostes. Per exemple, es diu que la repressió del referèndum es mantindrà fins que el bloc independentista desisteixi en la seva actitud amb el menor daltabaix possible i convoqui eleccions autonòmiques ordinàries que, s'espera, portaran una composició diferent del Parlament.
L'opció d'eleccions autonòmiques és tan vàlida com una altra qualsevol i, d'existir la necessitat per causa de força major, sens dubte els partits independentistes estaran preparats. És una via que tenen oberta i a la qual poden donar el valor simbòlic que vulguin. Però no és això el que pretenen i, al mateix temps, temen que una nova consulta electoral per impossibilitat de culminar el full de ruta desmobilitzarà un percentatge de l'electorat independentista.
Per això, a la vista del bloqueig sistemàtic de totes les iniciatives de la Generalitat, la majoria independentista del Parlament pot acudir a una altra via possible, la declaració parlamentària unilateral d'independència (DUI). La unió sagrada espanyola dels tres partits hi haurà previst que, en negar tota possibilitat de diàleg, aquesta opció es fa versemblant.
D'adoptar-se, es generarien dues reaccions paral·leles: d'una banda, una intensificació de l'acció repressiva de l'Estat, per mitjans excepcionals, inclosa la intervenció de fet de la Generalitat i una previsible escalada d'inestabilitat que no beneficiarà a ningú i servirà com a rerefons de l'altra reacció, la d'una internacionalització del problema, ja que la Generalitat la portaria al Tribunal Internacional de Justícia, argumentant el precedent de l'opinió consultiva sobre Kosovo.
No està clar que prosperaria, però la internacionalització seria un fet, amb l'agreujant d'una situació interior d'excepcionalitat. Justament els elements que convidaran ofertes de mediació estrangera les quals, òbviament, començaran per recomanar un referèndum.
Ramón Cotarelo
Font: El Món.cat
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada