LA CARTA GUANYADORA
CONVICCIÓ. Fa pocs dies em van entrevistar per a un mitjà de comunicació d’àmbit espanyol. Em van preguntar si la població catalana volia, esperava o estava preparada per a un conflicte. I jo vaig respondre que la població catalana ni vol, ni espera ni està preparada per a un conflicte que no desitja, però malgrat tot vol un referèndum, no només per convicció democràtica, sinó també pel convenciment que som un subjecte polític que mereix decidir el seu futur. I que, per tant, el que segur que no volen, ni esperen, ni estan preparats per acceptar els catalans és que el futur de Catalunya el decideixi algú altre. I això que diem ara, amb aquesta naturalitat, és la gran conquesta del Procés. El Som una nació, nosaltres decidim que presidia la gran manifestació del 2010 s’ha instal·lat. Davant d’aquesta convicció els plantejaments autoritaris només poden reforçar-nos. Traiem profit de l’impuls de l’agressor, com passa en les arts marcials.
POR. Dona gust sentir els ministres espanyols parlant de “cop d’estat”, tots a l’una, obeint la consigna d’un grup de spin doctors desesperats per contrarestar la força que hi ha darrere de la idea del referèndum. Dona gust perquè l’argumentari és tan cínic que només es pot formular fent teatret de la pitjor espècie. Per això de tant en tant se’ls escapen espurnes de sinceritat, com al ministre portaveu Méndez de Vigo quan va dir que l’autonomia és una graciosa concessió del poder central que es pot revertir quan més convingui (potser no es pot esperar altra cosa d’un fill de militar franquista, i cunyat d’un dels neonazis que van assaltar Blanquerna). Quan els dirigents del PP parlen de suspendre l’autonomia o El País proclama que el govern està “ dispuesto a todo” per evitar les nostres urnes jo no puc evitar sentir l’olor de la por, el neguit d’una part important dels poders espanyols, que constaten, per enèsima vegada, i amb l’enèsima cara de sorpresa, que la Generalitat no fa comèdia i que si Espanya pretén combatre el referèndum s’haurà d’embrutar, haurà de reprimir, i potser ni així aconseguirà evitar que les urnes s’omplin; i si ho aconsegueix serà —aquest cop sí— un cop d’estat, i haurà de posar Enric Millo com un president de broma, perquè gestioni la sanitat i l’educació catalanes amb l’eficàcia que ha demostrat a l’aeroport del Prat. I a més, sense control parlamentari, perquè el Parlament o estarà dissolt o votarà contra tot el que vulgui fer Millo, perquè el partit de Millo, al Parlament català, és una minoria radical i cridanera.
DUBTES. Davant d’una perspectiva tan poc falaguera, és ben normal que a Madrid algunes ments lúcides es preguntin: ¿Espanya es pot permetre aquests costos per evitar el referèndum de la punyeta? ¿Pot posar en risc la recuperació econòmica, l’essència mateixa de l’estat de les autonomies, la seva imatge internacional, que ja va coixa per una llarga llista de motius? I quan hi penso, ja no em sembla una perspectiva tan irreal que, si aquí hi ha fermesa, allà aflorin alguns dubtes i alguns plans B que, de moment, ningú no gosa formular en veu alta. No té res de fàcil, perquè de por, com és lògic, aquí també n’hi ha. I febleses, i contradiccions, i un botó nuclear —la mobilització ciutadana— que s’ha de saber prémer al moment just. Però el partit està obert i la carta guanyadora —el referèndum— la tenim nosaltres.
Toni Soler
Font: Diari ARA
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada