Sí o SÍ al Referèndum

HI HAURÀ REFERÊNDUM

Només que es posin vostès a pensar en una absència de referèndum aquest any, i el que comportaria a nivell polític, històric, d’inestabilitat social, d’expectatives de futur, fins i tot de càlculs partidistes, veuran clarament que aquesta opció no és realista. És normal exhibir prudència, moderació i fins i tot por en aquest moment “just abans del salt endavant” (el títol del nou llibre de Fèlix Riera, que demana una reconsideració total d’absolutament totes les posicions), però no crec que aquestes manifestacions siguin realistes. Es disfressen de realisme i de racionalitat, sí, però si se sinceren amb ells mateixos crec que hi trobaran un botó irracional, perfectament humà i comprensible, que s’anomena por. Por, o dubte, o vertigen. Només faltaria.

Escoltem tothom, més que mai. Escoltem també les hipòtesis llençades per David Bonvehí davant del que podria succeir en el futur (opció A, opció B, opció C), sense veure-hi tant partidisme com responsabilitat de qui gestiona un partit important o central: al capdavall, en una democràcia els projectes els fan els partits i només els partits. També el referèndum que celebrarem enguany, en un procés que ja s’ha cobrat diverses inhabilitacions (totes, subratllo totes, del PDeCAT). Els partits fan les coses i el referèndum es farà, i es farà gràcies a tots els partits que integren Junts Pel Sí o donen suport al govern. Que a més a més tothom ho faci a la seva manera, i el PDeCAT tingui un perfil diferenciat dels altres partits fins i tot en la manera de pensar sobre els passos a seguir, és perfectament normal. El full de ruta comú, però, és un de sol i és compartit. I ara hi afegeixo que ja és inevitable. No hi ha marxa enrere. Es marqui tant de perfil de partit com es vulgui marcar (que perfecte), el que segur que ja no es pot canviar és el deure i la determinació de fer que els catalans votin aquesta qüestió enguany. “Home, però així no”, diuen alguns. Mirem-nos-ho:

“Home, però així no”? Doncs davant d’aquesta pregunta, la resposta és clara: “si no així, com?”. Posem que esperem 20 anys més, o que es busquen altres socis, o que s’espera una majoria parlamentària més àmplia. Entesos, fem la hipòtesi: el mètode canviaria? Hi ha alguna altra manera de desconnectar d’un Estat antic, amb tics autoritaris i amb lleis anquilosades, que no passi per fer en algun moment un acte de força (democràtica)? No. Sempre s’arribarà al moment de la desconnexió, del divorci, d’inestabilitat i si ho volen dir així de cert “desordre”. S’ha de procurar que sigui el mínim possible, és cert, però jo no veig bàndols barallant-se pel carrer ni consellers embogits, ni un president delirant, ni una diversitat insuportable de fulls de ruta: en veig un. Hi veig una sola idea. Un pla, ordenat i justificat i ben comandat i assessorat per en Carles Viver i Pi-Sunyer entre d’altres. Hi veig una legitimació i una maduració de diversos anys, hi veig un crescendo, una evolució natural dels fets, una digestió, una contra argumentació civilitzada amb l’estat, una oferta constant de diàleg i un límit, això sí, democràtic: els ciutadans han de votar sí o sí. Francament, jo no veig el “desordre” enlloc.

Per tant, compte que aquests articulistes i polítics que apel·len a “tornar a l’ordre” i a la “raó” no pretenguin infectar un sentiment que no té res a veure amb la racionalitat. I que és molt digne, compte, i defensable, i universal. Es diu por. Segurament en passarem, de por. I algun moment de dubte, i potser se’ns multiplicaran els interrogants (jo mateix en vaig tenir alguns el 27S, perquè aquella matinada en teoria havia d’estar a Matagalls celebrant una victòria plebiscitària). I potser quan arribi l’hora de la veritat tot no serà tan ideal i plàcid com voldríem, és clar. Però serà.

Farem el referèndum. Preparin-se.

Jordi Cabré

Font: El Món.cat