Per quan vingui un altre juny....

A punt per al xoc de trens

S’acaben les vacances i tinc la impressió que el curs polític que comença no serà un més, sinó que serà el del xoc físic de trens.

Fins ara l’independentisme ha anat per la seva via a tota màquina, encara que amb aturades més llargues del desitjat, però hem assolit un Parlament netament independentista, un mandat clar per construir les estructures d’Estat i un (o més) fulls de ruta per assolir la independència. Tot això en un període relativament curt si exceptuem les pèrdues de temps derivades de la manca d’unitat política.

Fa setmanes que dic que l’únic que em preocupa és que la CUP no torni a fer una de les seves sortides “estranyes” i que finalment doni recolzament a la qüestió de confiança i que, de retruc, es pactin uns pressupostos, els de la ruptura i de màxim contingut social possible.

Sembla que aquesta darrera incògnita ja s’ha desvelat, tindrem confiança, i com s’ha dit des del govern, no serà puntual, sinó que es busca construir una cadena de confiances que ens portarà fins al final del procés.

Per tant, la partida de part nostra ja està clara; bé, no del tot: queda el tema dels fulls de ruta, però que a mi em preocupa relativament poc.

Quin acabarà sent el full de ruta definitiu probablement no sigui a hores d’ara una qüestió clau; en canvi, la resposta davant les jugades que faci l’Estat passarà a ser el tema més important a partir d’ara.

Tothom té clar que hi ha un paquet de tres lleis de desconnexió que s’aprovaran abans de fer les passes definitives, i que després caldrà fer algun tipus de ratificació a les urnes per comptar-nos definitivament, sigui en unes eleccions constituents o en un RUI. A hores d’ara jo diria que les dues opcions tenen punts a favor i en contra, però que abans d’arribar aquí hi ha un pas molt més important que marcarà la resta. Parlo del xoc de trens definitiu entre l’Estat i les institucions catalanes. L’aprovació de les lleis de desconnexió no son tècnicament una DUI, però té una càrrega simbòlica i legal molt similar, i per tant, no podem pensar que l’Estat restarà impassible. El que faci l’Estat marcarà la resta del full de ruta, i jo penso que farà tot allò que contingui la seva constitució, i ja podem imaginar-nos que és molt. I ho farà perquè la comunitat internacional té prou merders i ja ha demostrat que davant de problemes externs amaga el cap, com en el cas de Turquia, on l’única línia roja que va marcar la UE va ser que no es restaurés la pena de mort. Per tant, pot haver-hi sancions milionàries, detencions, inhabilitacions, i un munt d’accions repressives més, que encara que ens sembli que la comunitat internacional no ho permetrà, més val que comencem a preparar-nos per si arriba, i molt probablement arribarà. L’Estat, que tenia el seu comboi preparat a l’andana per amenaçar, ara el posarà en marxa i a tota màquina, per la mateixa via per la qual anem els independentistes, però en sentit oposat, òbviament.

Com es pot evitar el xoc de trens és ara l’única qüestió important, un cop superada la qüestió de confiança i els pressupostos, i refeta la ferida de la unitat dels partits independentistes, encara que sigui prenent calmants durant uns mesos. Només en queden vuit, i si han de menjar-se papus els diferents partits independentistes, que ho facin, no els perdonarem altra cosa.

I per evitar el xoc de trens només se m’acut una idea, efectiva amb tota seguretat, però no exclosa de dificultats. Cal que la societat civil posi un mur perquè el tren de l’Estat hi xoqui abans d’impactar amb el tren de les institucions catalanes. Cal que a la primera acció real de l’Estat, vingui del TC, del Ministeri de l’Interior o de la Moncloa, en contra de la nostra sobirania, els catalans hem de demostrar que la defensarem amb ungles i dents. La cançó dels segadors que tantes vegades hem cantat ens ho recorda

“Ara és hora d’estar alerta.

Per quan vingui un altre juny

esmolem ben bé les eines”

El juny del 2017 es compliran els 18 mesos, les eines que tenim ara som la mateixa societat civil, centenars de milers de persones disposades a sortir al carrer en to completament pacífic a defensar les nostres institucions i, en el fons, la nostra llibertat per un futur democràtic i digne d’acord amb el nostre esforç. En el moment que hi hagi una inhabilitació, una detenció o qualsevol acte eficaç en contra de la sobirania del Parlament, caldrà sortir al carrer, ocupar-lo i avortar l’acció de l’Estat. Guanyant la primera d’aquestes accions, haurem demostrat que res no ens fa por i que estem preparats per a les següents. Contra milers de persones no podran fer res, i a la vegada ens hem d’autoimposar que siguem milers per desarmar-los automàticament. Per això, una de les tasques més importants a partir d’ara per part de la societat civil serà organitzar-nos molt bé, per quan calgui.

Vist així, potser no hi haurà RUI, ni DUI, com han fet els altres Estats, sinó que l’ocupació del carrer serà l’acte definitiu que obligui l’Estat a negociar el repartiment de drets i deures amb la mediació internacional

És l’hora de la veritat, cal ser molt conscients del que ens hi juguem, sabem que ningú ens traurà les castanyes del foc tret de nosaltres mateixos, i hem de demostrar al món que la sobirania de Catalunya no només resideix al Parlament, sinó que qui intenti prendre-nos-la es trobarà tot un poble al darrere. Anem-nos preparant que arriba un altre Juny…

Joan Canadell
Economista, Cofundador del CCN
Secretari Nacional de l'ANC