La pèrdua de Catalunya, pitjor que la pèrdua de Cuba
"L'Estat espanyol s’estimarà més dissoldre’s que no pas haver d’acceptar la llibertat d’un poble que donava per conquerit"
Les declaracions del ministre espanyol d’Afers Exteriors, José Manuel García Margallo, relatives a la independència de Catalunya, han estat tan estrambòtiques i apocalíptiques que fins i tot se n’ha fet ressò la premsa internacional. Textualment, Margallo va dir: “D’una crisi se’n surt, un atac terrorista se supera, però la dissolució d’Espanya és absolutament irreversible”. Són paraules molt fortes, és cert, i és normal que milions de persones, en llegir-les, s’hagin quedat astorades. Però crec que hem d’agrair-les, en comptes de condemnar-les, perquè són sinceres, són l’expressió sintètica d’un sentiment pregon segons el qual Espanya és el principi i el final de totes les coses. Com he dit sovint, Espanya no és un Estat, Espanya és una religió, i en la religió espanyola “el Verb” és Espanya: “Al principi ja existia Espanya, i Espanya era amb Déu, i Espanya era Déu.” A partir d’aquí, amb aquesta concepció del món, la independència de Catalunya és vista pels fidels espanyols –dissortadament la minoria infidel és testimonial– com una heretgia contra la qual tot s’hi val. De fet, la sola pronunciació de la paraula ‘independència’ ja es considera una blasfèmia abominable.
Cal, doncs, situar-se en la marc mental d’aquesta religió per comprendre la virulència dels seus fidels contra el procés català; cal mirar-se el Procés amb la seva mentalitat per comprendre la reacció grandiloqüent i histriònica que els provoca, fins al punt d’esquinçar-se les vestidures i viure com una tragèdia cataclísmica la llibertat catalana. És així, perquè per a ells l’existència d’una Catalunya Estat constituirà, com confessa honestament Margallo, un trauma de proporcions infinitament superiors a les d’una crisi econòmica o un atac terrorista. Tan infinitament superiors, que només d’imaginar-s‘ho ja els ve un cobriment de cor.
El senyor Margallo ha estat ben explícit dient-nos que les dramàtiques conseqüències d’una crisi econòmica –milions de persones a l’atur, desnonament de centenars de milers de famílies, increment escandalós de la pobresa infantil, increment no menys alarmant de l’exclusió social, retallades pressupostàries en serveis bàsics, com ara sanitat i educació, atacs directes a les pensions mitjançant l’espoliació del Fons de Reserva de la Seguretat Social...–, o les no menys dramàtiques conseqüències d’atemptats terroristes, són irrellevants comparades amb la llibertat de Catalunya. Tot és superable menys això. Això és l’apocalipsi. Hom dirà que és patètic que l’Estat espanyol pensi així, i sí que ho és, però els fets en aquesta vida no ens afecten per la seva naturalesa, sinó per la manera com els vivim. Així com hi ha gent que veu l’apocalipsi en el matrimoni d’homes amb homes o de dones amb dones, també hi ha gent que no s’imagina res més terrorífic que veure Catalunya com a membre de les Nacions Unides. El senyor Margallo ens ve a dir el següent: ‘Els espanyols podem superar les més grans calamitats humanes, podem superar els més grans desastres naturals, podem superar les bombes, les massacres i els rius de sang, però no podem superar que Catalunya tingui un lloc al món com el tenim nosaltres.’
Per a una mentalitat nacional (i irracional) així, és lògic que la pèrdua de Cuba, el 1898, suposés un trauma de dimensions gegantines que va trigar molts anys a apaivagar-se. Allí, en aigües del mar Carib, alguns dels trets principals caracterològics espanyols, com ara l’orgull, l’homenia, la supèrbia..., van patir una humiliació indescriptible. I, tanmateix, tot allò esdevé insignificant davant la pèrdua de Catalunya a l’horitzó. No és el mateix perdre les colònies llunyanes que perdre les que són a tocar. Això encara és més traumàtic, perquè per a l’orgull, l’homenia i la supèrbia, resulta indigerible. Per entendre’ns: una cosa es resignar-se a la ‘conllevancia del problema catalán’, com el qui pateix de reuma, i una altra molt diferent haver d’assumir la independència de Catalunya. Serà, doncs, aquesta actitud el que farà que la independència catalana provoqui a Espanya un xoc emocional tan colossal, tan estratosfèric, que trigarà segles a superar-ho. Per a ser precisos, l’Estat espanyol saltarà pels aires, perquè, per raons d’orgull, d’homenia i de supèrbia, preferirà autodestruir-se que ‘conllevar’ l’existència d’un Estat català. Potser m’equivoqui, però em sembla que s’estimarà més dissoldre’s que no pas haver d’acceptar la llibertat d’un poble que donava per conquerit.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada