Ara si...l'estat perdent el control?

L’Estat descobreix que pot perdre

"Per primera vegada en cinc anys, l'Estat comença a perdre el control i a prendre consciència que les fitxes del tauler de joc del procés es mouen i el cronòmetre avança"

Com els culers de tota la vida, l’independentisme tendeix al pessimisme, a la predicció de catàstrofes terribles i a llepar-se les ferides. En aquesta foscor gairebé permanent, les manifestacions de la Diada són una sobredosi d’optimisme, unitat i llum. Fins que, passats uns dies, A torna a dubtar de B, i C mira quin rèdit en pot treure. El procés afronta a partir de la setmana vinent proves decisives com la qüestió de confiança, el debat de política general i els pressupostos de la Generalitat. Això genera incerteses, pors i algunes desconfiances. Però, hi ha una novetat: sembla que per primera vegada en cinc anys, l'independentisme no juga tot sol la partida.Aquests dies s'han produït alguns fets que apunten a que l’Estat comença a perdre el control i a prendre consciència que ni la Constitució ni els tribunals no són la garantia de la unitat d’Espanya.En definitiva, se n’ha adonat que encara que negui l’existència de la partida, les fitxes del tauler del joc del procés es mouen i el cronòmetre avança. 

Anem a pams. Que el Tribunal Constitucional es plantegi desobeir les ordres del PP i no acceptar automàticament la reforma legal que endossa a aquest tribunal atribucions per inhabilitar polítics no adeptes al règim, és una passada. Una hòstia en tota regla a l’Estat i les seves clavegueres. A hores d’ara els magistrats mantenen un debat intens al respecte i han ajornat la decisió de castigar penalment Carme Forcadell, tal i com els demanava el govern en funcions de Mariano Rajoy.

Per altra banda, hi ha el ministre d’Exteriors. Margallo ha comès el gravíssim error d’explicar al món que això de l’independentisme se’ls escapa de les mans. A través de l’altaveu de les Nacions Unides, el senyor que fa uns mesos deia que Catalunya estava condemnada a vagar per l’hiperespai, ara diu que “el procés per la independència avança a tota màquina”, i que si l’Estat espanyol és dèbil, Catalunya podria esdevenir un estat. Mai fins l’Estat havia admès de forma tan oberta que juga una partida i que la pot perdre.

I finalment, el candidat gallec del PP, Alberto Núñez Feijóo, assegura que “el que no podem fer és negociar amb la pistola del separatisme sobre la taula”. Negociar, una paraula també nova en el vocabulari del règim per referir-se al procés. Simplement, perquè no existia tal procés. Deixant a banda la indigència moral del PP, i d’alguns socialistes, de vincular el clam independentista amb la violència, vol dir això que sense pistoles sí que es negocia?