Article de Jofre Llombart

Ara us clavaré un bon rotllo

"Sense els 300.000 votants de la CUP, Ada Colau no podrà arribar a ser presidenta"

Si alguna cosa havia caracteritzat el procés fins fa unes setmanes era que, malgrat tot,desprenia una sensació de bon rotllo que il·lusionava a uns i era enveja dels adversaris. Com el Barça de Guardiola, vestidor endins hi havia les tibantors pròpies de tot col·lectiu, però quan es sortia a jugar el partit es feia amb eficàcia i un somriure. I una cosa semblava relacionada amb l'altra: fer la feina feliç et reporta més èxits, assolir èxits et fa més feliç. I així el cercle virtuós.

Un dels pitjors danys i errors que s'han comès en aquestes setmanes és que s'ha perdut el bon rotllo. Durant les manifestacions dels diferents onzes de setembre ningú preguntava a ningú quin partit votava, primer perquè li era igual, i segon perquè allò no era significatiu: hi havia una confiança mútua sobre l'objectiu comú. S'ha passat d'això a veure masistes i antimasistes per tot arreu, quan en realitat encara avui crec en la honestedat dels qui creuen que per afavorir el procés cal que Mas presideixi la Generalitat i en la dels qui creuen que per afavorir el procés cal que Mas cedeixi la presidència a algú de Junts pel Sí. I pitjor: si et mostraves a favor de la opció Mas eres poc menys que un capitalista depredador amant de la corrupció i si t'hi mostraves en contra, la CUP era pràcticament un submarí del CNI. De bajanades se n'han dit moltes i farien bé tots plegats d'anar tancant cicatrius.

Fet aquest disclaimer, sóc dels que pensa -vist des de la no militància a cap partit- quela CUP hauria de facilitar la investidura del president Mas. Com que intentaré mantenir sempre una visió de conjunt, defugiré de fer servir arguments paternalistes cap a la CUP, cap al seu legítim sistema de presa de decisions o la seva lògica interna. Són prou grans i madurs (no només d'edat sinó d'experiència política) com per prendre qualsevol decisió des de la reflexió i sobretot des de la responsabilitat. Ni tampoc moralitzaré dient que un "no" és un error. Ni tampoc sóc dels que els esquarteraré des de tribunes com aquesta si finalment voten "no". Que jo sigui partidari del "sí" no vol dir que aquesta sigui l'opció bona, sinó la que crec preferible pel conjunt del procés. Però també puc estar equivocat. I si finalment diumenge en surt un no, caldrà afrontar el procés des d'un altre prisma ja que sóc dels que pensa que de qualsevol situació se'n pot treure un rèdit. Ara bé, humilment, penso que de rèdits se n'obtindrien més amb un "sí" que amb un "no". Ara passo a dir perquè crec això:

1.- Mas pot ser president dijous vinent però és que depenent de com vagin les coses també pot ser-ho al mes de març. La diferència entre una data i l'altra és que en una situació ho serà amb la CUP còmplice i en la segona no. Si resulta elegit a la primavera només ho podrà ser per un creixement de Junts pel Sí en detriment de la CUP. I amb això no trenco la meva promesa de no ser paternalista amb la CUP. Simplement dic que, després de tantes voltes, ens podríem trobar igualment a un Mas president però amb la CUP apartada, sense capacitat d'influència i amb moltes més ferides a banda i banda. Allò que en castellà barreja 'viaje' i 'alforjas'. Mai fins ara la CUP havia tingut l'oportunitat d'incidir en la política del Palau de la Generalitat, però és que mai com ara el procés havia aconseguit confluir una part dels democristians, el centre-dreta catalanista, una part de la socialdemocràcia, uns quants liberals i l'extrema esquerra. Si la CUP obliga a prescindir de Mas es perdrà una part, però si les eleccions de març fan prescindir la CUP, se'n perdrà una altra.

2.- S'ha utilitzat molt l'argument de fer president a "una persona de consens". Mai cap persona reunirà una adhesió universal. Mai. Cal fer el càlcul de quines adhesions es perden i quines es guanyen si es fa Mas president per 18 mesos o es posa algú altre. Certament és difícil de calibrar la balança i per tant l'únic referent que hi ha són les eleccions del 27-S. Així les coses, només una reflexió: Investir Mas compta amb el suport més o menys entusiasta d'1.600.000 votants i el 50% de la militància de la CUP. Hi ha cap candidat que ara mateix reuneixi aquest consens?

3.- El moment. Una part de l'èxit del procés s'ha basat en qui ha portat la iniciativa. Aquí no em refereixo a Mas sinó a Catalunya vers Espanya. El moviment independentista ha aconseguit marcar l'agenda a cada moviment que ha fet. Tant Catalunya endins com Espanya enllà. Ha generat l'acció i ha provocat la reacció. Qualsevol manual del bon conflicte diu que qui colpeja primer colpeja més fort. Exemples: les eleccions del 2012 amb el pacte CiU-ERC, el 9-N i el 27-S. En aquests tres casos la iniciativa va sortir de Catalunya i l'Estat va reaccionar amb tot un ventall de males respostes: ignorància, indiferència, pals de cec, i finalment repressió, asfíxia i càstig. Si a més davant hi ha hagut un president Rajoy fumant-se un puro i fent un 'reenviar' al Tribunal Constitucional, l'independentisme ha pogut avançar terreny d'una manera relativament tranquil·la. I precisament ara, per primer cop en quaranta anys, es dóna la circumstància que tant el president del govern espanyol com el cap de l'oposició espanyola no tenen garantida la cadira al seu lloc. Dit d'una altra manera, tant el màxim poder polític de l'estat com la seva alternativa són a la corda fluixa i no està en condicions de prendre cap iniciativa per 'resoldre' -com sigui- la carpeta catalana. Ara mateix a Catalunya tampoc. Un govern imminent, no al març, desempata la paràlisi a favor de l'independentisme, que tindria uns mesos de marge i un altre cop la oportunitat de colpejar primer.

4.- L'efecte Podem, l'efecte Colau. Ben al contrari del què pensa bona part delmainstream progressista del país, opino que la CUP pot créixer en barris on ara hi ha Podem però que el moviment també pot ser a la inversa. Davant la manca d'iniciativa política de Rajoy, Pablo Iglesias es presenta amb una resposta de calat al problema català: un referèndum. Tothom sap que aritmèticament és inviable. També es fàcil pensar que es tracta d'una eina per abocar el PSOE a mans del PP i créixer pel centre-esquerra amb la vista posada a les pròximes eleccions després d'una legislatura curta. Però el cert és que el discurs pot ser encisador com ho va ser el Zapatero del 2004: són els mateixos barris. Unes eleccions al març amb un Podem en estat de gràcia pot fer perdre suport a la CUP i per extensió al procés. I no val a dir que a Podem hi ha independentistes (que hi són): mentre no hi hagi referèndum, l'única manera de comptar gent que vol la independència és amb les plebiscitàries i no hi ha cap dubte que els vots de Podem seran comptats com a "no". I a aquest escenari cal afegir-hi Ada Colau que, molt hàbilment, coqueteja amb l'independentisme i amb el federalisme a parts iguals i és l'única esperança de l'esquerra per presidir novament la Generalitat. No va fer campanya per Catalunya Sí Que es Pot, però sí ha fet la post-campanya: ha implorat a la CUP que no facin Mas president. Lògic: eliminat Mas, tindria el camí més fàcil per creuar la plaça Sant Jaume. Això sí, sense els 300.000 votants de la CUP, Ada Colau no podrà arribar a ser presidenta. I en aquest sentit, resulta indispensable el paper d'ERC a l'Ajuntament: fer-li veure a Colau que podria aplicar moltes més polítiques socials si Catalunya fos un estat, és a dir, acabar de decantar Colau a l'independentisme per la via del pragmatisme, allò que a vegades enyora l'esquerra.

5.- La unitat. Deixo pel final aquest argument perquè és el més suat de tots, però no per això poc important. L'únic que tem, que abomina, que fa trontollar, que vol evitar i que combat l'Estat espanyol és la unitat de l'independentisme. És allò que posa realment malalt als poders fàctics espanyols. Aquest àmbit, inaugurat per Aznar i el seu famós "antes se romperá Catalunya que España", també pot ser el taló d'Aquil·les del procés. I malgrat totes les explicacions que es puguin donar, unes eleccions al març s'interpretarien com un cisma de l'independentisme i -més profund que això- mostraria el camí als opositors al procés sobre el camí a seguir cap a la derrota definitiva. Un pacte, ni que sigui a contracor, entre Junts pel Sí i la CUP, suposa una nova vacuna contra els desitjos d'Aznar.

I ja està. Ja heu vist que el posicionament no és tant Mas com evitar el març. No és tant fer passar la CUP per l'adreçador com que siguin còmplices i necessaris. No es tracta de guanyar cap pols, sinó d'imaginar-se on s'obriran les ampolles de cava si Mas cau. Ni tan sols es tracta només de política, es tracta de tornar al somriure, de tornar al bon rotllo. Es tracta, només, de sortir-nos-en: "Potser l'únic possible, ara mateix, són dos vots al procés al costat d'un pla de xoc real i concret". Sortir-nos-en, article de David Fernández publicat al diari Ara 02/12/2015.

Article d'opinió Jofre Llombart

El Mon