Una Catalunya submisa feia innecessari.. el fuet i.. la ferocitat

Per al totalitari, un referèndum 

sempre és un cop d’Estat

Com més a prop és Catalunya de culminar el seu procés d’independència més evidents es fan les paraules de Harold Bloom: “Catalunya i Espanya són dues civilitzacions completament diferents”. Les va dir a Nova York l’any 2006 sense entrar en cap anàlisi moral o categorització de bons i dolents, simplement constatant la dificultat (o impossibilitat) d’entesa entre dues concepcions de la vida tan allunyades l’una de l’altra, com són la catalana i l’espanyola. Quina entesa es pot establir entre algú que vol prendre les seves pròpies decisions i un tercer que li respon que no en pot prendre cap perquè l’amo de la seva vida és ell? D’igual a igual, és a dir, respectant l’altre, hi ha moltes enteses possibles, començant, naturalment, per l’acceptació incondicional del dret de l’altre a ser el que vulgui ser. De l’absolutisme, en canvi, de l’amenaça, de la imposició, de la coacció, de la repressió, de l’agressió... no en pot sortir res més que l’anhel de llunyania per part del sotmès. Aquest és el cas de Catalunya.

Una de les raons per les quals el nacionalisme espanyol odia a mort el Procés és perquè ha despertat milers i milers de catalans. La inexistència de tot horitzó que no fos la gestió dòcil del dia a dia supervisada per Madrid feia molt difícil prendre consciència que la mentalitat espanyola, la de Castella, no sols no havia evolucionat sinó que continuava essent exactament la mateixa que la que va envair Catalunya el 1714. Una Catalunya submisa, per tant, feia innecessari que Espanya tragués el fuet i mostrés la seva natural ferocitat. El Procés, però, ho ha capgirat tot, perquè ha obligat Espanya a mostrar la seva autèntica personalitat, la seva cara real, i això ha afavorit que el poble català baixés de la figuera i prengués consciència que els somriures i els copets a l’esquena espanyols no han estat res més que un mirall de la submissió catalana a Espanya. A més submissió, més copets a l’esquena. I també més benefici per als col·laboracionistes i més espoliació de Catalunya.

Per entendre una civilització, sigui quina sigui, cal parar atenció en la manera com expressa el seu pensament. L’espanyola, en concret, l’expressa així amb relació al referèndum català: “Desafío independentista”, “desacato”, “atentado”, “golpe de Estado”... Per a Espanya, doncs, la llibertat no és un dret inherent als pobles, com tampoc no era inherent als negres ni tampoc a les dones. Així, de la mateixa manera que els negres s’han regit durant segles per les lleis dels blancs, i les dones s’han regit per les lleis dels homes, també els catalans ens hem regit per les lleis dels espanyols. I, en aquest sentit, el col·laboracionisme ha jugat un paper important fent la feina bruta de Madrid. Pensem que el més denigrant de la inferiorització dels negres no era únicament haver-se de regir per les lleis blanques, el més denigrant era que fos precisament un negre qui recriminava a un altre negre que gosés desafiar-les negant-se a seure a la part posterior de l’autobús, com li tocava per la seva condició de negre. Just la mateixa escenificació que han sofert moltíssimes feministes per part de dones més masclistes que molts homes. Era la manera de canalitzar les energies dels dominats en benefici de la dominació. Així, els dominats estaven tan ocupats barallant-se entre ells, que no tenien temps de revoltar-se contra el dominador i alliberar-se. Nosaltres, els catalans, hem caigut en aquest parany durant anys, la qual cosa ha alentit el procés que, per fi, estem a punt de culminar.

L’articulació verbal del pensament espanyol, doncs, ja veiem que és la pròpia d’una civilització a anys llum de la nostra. Nosaltres parlem de la llibertat dels pobles, de democràcia, de justícia, de drets humans, d’urnes i de vots, coses que per a ells constitueixen un desafiament, un desacatament, un atemptat i un cop d’Estat. El llenguatge que empren ja ho diu tot. És el llenguatge d’una civilització militarista, dominadora, arrogant, que en diu ‘cultura’, de torturar braus en una plaça i que, a més, exigeix que aquesta tortura la practiquin fins i tot els qui la rebutgen. Una civilització que no ha sabut abordar cap conflicte territorial de cap altra manera que no fos la via armada, no és estrany que fins i tot en ple segle XXI mantingui la mateixa actitud. El diari El Mundo, un diari que es dedica a publicar informes falsos per difamar polítics desafectes i alterar processos electorals, demanava l’altre dia al govern espanyol que ofegui econòmicament els catalans i que militaritzi els Mossos d’Esquadra. Queda clara l’estratègia, oi? Primer, per poder treure l’exèrcit al carrer, cal dir que hi ha un cop d’Estat. Tant se val que sigui mentida, el que pretén l’Estat espanyol és poder justificar verbalment les barbaritats que li passen pel cap. El problema és que no ha mesurat les conseqüències de voler viure al segle XXI d’acord amb la mentalitat del segle XVIII. I també hi ha un altre petit detall que no ha copsat, i és que un Estat que inhabilita i empresona demòcrates, que segresta urnes, que emmordassa parlaments nacionals i que, d’un referèndum, en diu “desafiament”, “desacatament”, “atemptat” i “cop d’Estat”, és la viva imatge de la derrota.

Víctor Alexandre

Font: El Món.cat