Ja no valen les excuses

Excuses i no raons

S’acosta l’hora de la veritat. No estic parlant d’heroïcitats, sinó que s’acosta l’hora en què cada català haurà de decidir en la seva intimitat si està a favor de la independència, si hi està en contra o si –de debò- li és igual i ja li va bé el resultat que surti. Des de la sentència de l’Estatut (2010) han passat set anys. Des del primer onze de setembre massiu (2012) quasi cinc. En aquest temps s’ha dit tot. Del dret i del revés. Els arguments estan tots publicats. Ja no queden raons per explicar, només queden excuses pel qui no les vol atendre.

És més, en el seu fur intern, crec que la majoria de catalans ja saben avui què votarien si demà mateix es fes el referèndum. Cadascú té les seves raons i és tan legítim estar a favor de la independència com en contra. Dubto molt que quedin indecisos i els que queden m’inclino a pensar que acabaran sent majoritàriament abstencionistes. Els que no semblen creïbles són una sèrie d’arguments d’última fornada per manifestar dubtes sobre la independència i intentar escombrar-les cap al no. Semblen excuses de persones contràries a la independència (insisteixo, legítima) disfressades de raons. 

Són aquells que exigeixen una Catalunya immaculada per donar suport a la seva independència, com si el país del qual dubta de separar-se’n, Espanya, fos un exemple mundial en la matèria. Hi ha mil mostres d’això. Per exemple: els que quan esclata el cas 3% o quan Montull amenaça amb delatar CDC diuen que no volen formar part d’un nou estat on hi ha corruptes. És a dir, prefereixen mantenir-se a l’Espanya de Gürtel que a la Catalunya de Millet. No, miri, vostè no vol la independència, i és molt respectable, però no caigui en aquest excusa que s’assembla més a l’autoengany que a la reflexió. És més: muntar un estat nou és la oportunitat perfecta per crear un sistema polític també nou amb tots els avantatges que això suposa a l’hora de fer net amb el passat i posar vacunes pel futur. 

En això de les excuses, hi ha un àmbit que em té el cor robat: el de la puresa ideològica. S’ha de fer un país nou però ep, sense dreta extrema o sense esquerra extrema o si no, no m’hi apunto. Volem que Catalunya sigui un país normal però això sí, sense l’extrem ideològic al que li tinc mania i que, curiosament, sí que tenen tots els països del món començant per Espanya. Portat a l’extrem: “No vull una independència amb una dreta amb possibilitats de governar... prefereixo una Espanya monàrquica liderada per Rajoy i suportada per Ciutadans.” Doncs lamento dir-vos a tothom que la Catalunya independent tindrà fatxes. I okupes. És més, també sortirà la versió catalana d’Hazteoir i els estudiants també continuaran bloquejant campus amb contenidors creuats. Però això no té res a veure amb el poder polític i econòmic del país. Deixi’s estar de Mark Serra i de Roger Palà: Vostè vol un estat amb 15.000 milions més d’euros cada any i poder decidir en infraestructures i polítiques socials, sí o no?

Ja que dic això: una altra font molt atractiva pels excuses i no raons és el Twitter. És un camp abonat per posar al mateix nivell els trolls que la dels representants polítics elegits democràticament. Són aquells que s’agafen al tuit del tarat de torn per dir que no volen pertànyer a un país on les seves idees siguin les imperants, com si aquell tuit dit per un oracle que ningú ha legitimat representés tota una majoria parlamentària. Com si la seva Espanya no tingués els seus trolls. Són els que es pensen que un tuit equival a un vot. Tornem-hi: Vostè no vol la independència, d’acord, però no té raons, té excuses.

Enlloc de debatre si és millor votar sí o votar no, el debat ha estat sobre si s’ha de votar o no s’ha de votar. I això ha fet evaporar el debat real, el dels pros i contres de pertànyer a Espanya. Potser una cosa és conseqüència de l’altra, amagar el debat real per dissimular que Espanya, en global, no té un projecte per a Catalunya sinó un fre. Un fre al seu creixement econòmic, un fre a poder adoptar polítiques socials i clar, un fre a poder decidir si Catalunya vol tenir un projecte propi. Espanya s’ha dedicat a negar els seus dèficits amb Catalunya abans que reparar-los. I això, per si sol, és una de les principals raons per estar a favor de la independència. N’hi ha que no en tenen prou amb això i que, abans de la llibertat de moviments prefereixen la dependència vers Madrid . La papereta només posarà sí o no, un referèndum no medeix el grau de convenciment amb què ho fas. O a favor o en contra. I insisteixo: tot és ultra-legítim. Però que consti: es vota un estat nou i independent o dependre de l’actual. Això són raons. I la resta són excuses.

Jofre Llombart
Font: El Món.cat