Catalunya mira al futur

Catalunya i la nostàlgia del futur

Els químics saben prou bé que la solució acostuma a trobar-se en la dissolució, en la mescla permanent i creadora. Els biòlegs saben que la natura no és estàtica, és un procés. El mateix podríem dir dels historiadors respecte al passat. I dels periodistes en relació al present: tenim clar que cada resposta genera una nova pregunta. Més: els antropòlegs i estudiosos de la cultura ja fa temps que van deixar d’entendre la identitat com una foto fixa, és més aviat una imatge en moviment. La vida ha estat, és i serà dinàmica. Les coses no són, sinó que esdevenen, canvien cada dia. Darwin la va encertar de ple. Evolucionem.

Catalunya és un procés en evolució. Ara més que mai. S’hi palpen les ganes de moviment. Els immobilistes sempre tenen les de perdre perquè la immobilitat no existeix. Tot és canvi permanent. Tenir un projecte de futur és l’única manera de viure plenament el present. Catalunya fa temps -més del que molts pensen- que té un projecte de futur, sempre latent: la construcció d’un estat modern, europeu, socialment just, econòmicament pròsper i culturalment ambiciós. Un projecte que primer es va intentar fer a través d’Espanya -al segle XIX i una part del XX- i que ara, després de reiterats fracassos i incomprensions, provarem de fer pel nostre compte. Democràticament, esclar, com no pot ser d’una altra manera.

Contra el que pugui semblar, Catalunya no mira al passat. Mira endavant. És Espanya la que no es desfà d’una rònega i absurda idea d’unitat homogènia i travada, una imatge esgrogueïda, involucionista, que l’ha portat a un cul-de-sac i que ja ni tan sols li serveix per construir una memòria plural del seu passat i encara menys imaginar un projecte de futur engrescador per a tothom. Aquella vergonyosa amenaça d’Alfonso Guerra del 1982 dirigida als seus durant la formació del primer govern socialista el 1982 -“ Quien se mueve no sale en la foto ”- ja retratava tota una mentalitat. En un moment de gran transformació, en l’Espanya del canvi!, el missatge subliminal era: quiets, no innoveu, no tingueu massa idees ni iniciativa, ja penso i mano jo. Aquesta és la consigna que finalment Catalunya ha rebut tots aquests anys de democràcia: quiets, no demaneu més, no cal que estigueu inventant coses tot el dia perquè ens poseu en evidència i ens trenqueu el nostre somni del passat. I el futur?

Quan vam aconseguir (re)inventar la Generalitat a força de mobilitzacions al carrer i alguna audàcia tarradellista, per compensar van haver de treure’s del barret l’Espanya autonòmica. Quan vam tirar endavant BCN 92, gràcies a Maragall i a un fenomenal entusiasme col·lectiu, per compensar van haver de fer a cop de talonari oficial l’Expo de Sevilla i la capitalitat cultural europea de Madrid. El CCCB, un centre cultural amb vocació internacional, mai ha rebut un suport real de l’Estat. En ciència també trobaríem molts exemples de menysteniment. I en el camp econòmic, encara més. I quan vam voler fer un nou Estatut per canviar Espanya, aquell mateix Guerra ens el va passar pel ribot i després el Constitucional va rematar la feina. I ara, finalment, els hereus de l’Alfonso han desmuntat el que quedava del socialisme català autònom. Feina feta. I el futur?

O hem fet nosa o hem estat sota sospita. O totes dues coses alhora. Aquesta setmana ho deia molt bé l’activista llibertària Simona Levi, que sempre ha vist com era escoltada a Catalunya i Brussel·les i com, en canvi, a Madrid mai no li han fet ni cas i, pitjor encara, li han aturat tota l’empenta. Per això creu que l’única solució és la independència. Quedar-se quiet és quedar-se enrere. La Catalunya autonòmica ja és un llast, ja és el passat. Si hem de sentir alguna nostàlgia, ha de ser una nostàlgia del futur, d’aquest futur que sempre hem empaitat: un estat modern, europeu, socialment just, econòmicament pròsper i culturalment ambiciós.

Ignasi Aragay
Font: Diari Ara.cat