dijous, 29 de juny del 2017

De nou els alcaldes al costat de la Democràcia

Dissabte 1 de juliol els alcaldes catalans donaran suport al Referèndum
 i a la seva celebració


Els alcaldes catalans han estat convocats aquest proper dissabte 1 de juliol per l'Associació de Municipis per la Independència (AMI) i l'Associació Catalana de Municipis (ACM) a un acte que se celebrarà al Paranimf de la Universitat de Barcelona (UB) per expressar el seu suport institucional al referèndum de l'1 d'octubre. Els alcaldes signaran un document, al qual ha tingut accés El Nacional, en què es comprometen a "col·laborar en totes aquelles actuacions que des del Govern se'ns requereixin, i, per això, en el moment que es faci la convocatòria, posarem a disposició de l'organització del referèndum els locals habituals on se celebren totes les conteses electorals als nostres municipis.





Els alcaldes que firmaran el document es comprometen "a acompanyar les institucions del país per garantir que el conjunt de la societat catalana pugui expressar-se lliurement i donar-hi resposta". Per això, expressen el suport a la voluntat del Parlament i els encoratgen "a seguir avançant en tots aquells passos necessaris per fer efectiva l'organització, convocatòria, celebració i aplicació del referèndum anunciat pel proper 1 d'octubre".
Desafiament al govern espanyol

De la mateixa manera, expressen la disposició a cedir els locals i col·laborar plenament amb l'organització del referèndum i remarquen que en cap cas "no ens farem enrere per cap entrebanc polític, jurídic o de qualsevol índole que pugui articular l'Estat en contra de la celebració d'aquest referèndum", el que constitueix tot un desafiament al Govern espanyol davant el setge judicial i policial als preparatius de la convocatòria.

La cessió dels locals de vot és clau perquè es dugui a terme amb plena normalitat la celebració del referèndum anunciat pel Govern. I més encara després que aquesta setmana hagin aparegut dubtes sobre el futur de la convocatòria després que es declarés desert per motius tècnics -tot i que les pressions de l'Estat han pogut ser determinants- el concurs públic per adjudicar el subministrament de les urnes de votació.

Des de l'AMI i l'ACM s'espera que subscriguin el document centenars d'alcaldes. En aquest sentit, uns 900 dels 947 municipis que hi ha a Catalunya han aprovat en un moment o altre del procés mocions a favor del dret a decidir.

L'acte del paranimf de la UB es pot convertir així en una demostració de força sobiranista del món local en un moment crucial per al referèndum i a pocs dies -el proper dimarts 4 de juliol- que el president Carles Puigdemont i el vicepresident Oriol Junqueras donin a conèixer tots els detalls del dispositiu del referèndum. 


Font: El Nacional.cat


Si ets funcionari públic hi estàs convidat


L'ANC convoca una assemblea oberta de funcionaris i treballadors públics el 10-J



L'ANC i la Intersindical-CSC han convocat una assemblea oberta de funcionaris i treballadors públics el proper 10 de juliol a les 19 hores, segons ha avançat El Món a RAC1. L'acte tindrà lloc a les cotxeres de Sants, a Barcelona, i s’hi ha convidat també els partits i entitats sobiranistes. L'objectiu és explicar quines són les condicions imprescindibles perquè la justícia espanyola pugui condemnar un funcionari per desobediència o prevaricació.

Per fer front a les pressions que poden rebre els funcionaris per part de l'Estat espanyol i oferir assessorament legal, la Intersindical-CSC i l'ANC van crear a principis de 2017 la campanya #jomhiapunto, que pretén informar sobre el paper d'aquest col·lectiu en el procés d'independència que viu Catalunya.

El president de l'ANC, Jordi Sànchez, ha explicat a RAC1 que "és un acte que vol donar informació per part d’aquells que són juristes, aquells que saben com funciona l’administració, i que volen traspassar aquesta informació al conjunt de persones que poden veure cert neguit".

Segons apunta al mateix programa Marc Sallas, portaveu de la Intersindical, els funcionaris no poden ser acusats de desobediència si no es neguen obertament a complir les ordres d’una autoritat directament superior, per prevaricar han d’haver emès una resolució arbitrària, o perquè els condemnin per rebel·lió o sedició han d’actuar amb violència.
Campanya als diferents departaments

La Intersindical-CSC va donar el 25 de gener el tret de sortida d'aquesta campanya amb una assemblea informativa al departament de la Presidència oberta a tots els empleats i empleades del centre i amb la participació de membres de l'organització i d'experts en funció pública vinculats a l'ANC. Les sessions posteriors van tenir lloc a altres departaments amb l'objectiu de traslladar aquestes dinàmiques al màxim de centres de treball de l'administració catalana, tant nacional com local.

A banda d'aquestes assemblees, que busquen fer campanya a favor de la república catalana i combatre l'argumentari desplegat per l'Estat, la campanya inclou el repartiment de material explicatiu sobre el paper de les treballadores i treballadors públics davant de la independència i l'habilitació d'un correu per resoldre dubtes i denunciar pressions o amenaces que aquests rebin per part de l'Estat o actors contraris al dret a l'autodeterminació.

Segons un estudi elaborat pel sindicat basant-se en les set últimes enquestes del Centre d'Estudis d'Opinió, el percentatge de treballadors públics favorables a la independència se situava a principis d'any en gairebé un 52%.

Font: El Nacional.cat

Gest de sobirania contra legalitat imposada



El parlament anul·la per unanimitat 
els 63.961 judicis franquistes, 
en una decisió històrica

El Parlament de Catalunya ha aprovat avui per unanimitat la llei de reparació de les víctimes del franquisme, una norma que declara il·legals els consells de guerra a Catalunya i anul·la els 63.961 judicis franquistes entre el 1938 i el 1978. Acabada d’aprovar-se la llei, diputats i representants de les entitats de la memòria històrica han entonat ‘Els segadors’.

La norma considera il·legals els tribunals de l’Auditoria de Guerra de l’Exèrcit d’Ocupació –anomenat posteriorment Auditoria de la IV Regió Militar– perquè eren contraris a la llei i vulneraven les exigències del dret a un judici just. A més, constata la nul·litat de ple dret de totes les sentències i resolucions de les causes instruïdes i dels consells de guerra.

Pel que fa a la llista que podria elaborar l’Arxiu Nacional de Catalunya sobre sentències i condemnes, la llei diu que hi constarà ‘el número de procediment, la persona física o jurídica encausada i la condemna imposada’. El text també preveu que l’Arxiu Nacional de Catalunya actualitzi la llista si té coneixement de casos que no constin a l’arxiu dels tribunals militars a Catalunya.

‘Justícia, memòria i reparació’
El PP hi ha votat a favor, tot i que el 2007 va votar al congrés espanyol contra la llei de memòria històrica que va declarar il·legítims els tribunals i les condemnes del franquisme. El diputat Fernando Sánchez ha defensat el vot a favor ‘per respecte a les víctimes i com un pas per aprofundir el camí de la reconciliació que es va iniciar amb la transició’.

La relatora de la ponència, Montserrat Palau (Junts pel Sí), ha assegurat que la llei no cerca revenja, sinó veritat, justícia, reparació i garantia que no es repetiran els fets. Palau també ha felicitat Ciutadans i el PP per haver-hi votat a favor i els ha instats a traslladar el seu vot favorable al congrés espanyol i a més lleis que s’aprovin al parlament sobre memòria històrica. ‘Hem tardat, però cap indiferència, ni silenci ni oblit’, ha dit.

El diputat de Ciutadans Matías Alonso ha argumentat que el congrés espanyol ha de fer un pas endavant com el que ha fet el parlament: ‘Les condemnes de tribunals injustos i il·legítims, de paròdia de justícia, ja són nul·les’, ha comentat. Ferran Pedret (PSC) ha afirmat que la llei és un acte de justícia i reparació: ‘Avui també honorem la lluita de moltes persones que han intentat impulsar iniciatives i que no han arribat a veure aquest dia’, ha emfasitzat.

El diputat de Catalunya Sí que es Pot Joan Josep Nuet ha comparat l’atorgament del congrés espanyol d’una medalla a Rodolfo Martín Villa amb l’aprovació de la llei: ‘Avui el parlament fa honor a les víctimes del franquisme retornant part de la dignitat robada; […] no és que la perdessin, és que els la van robar’, ha dit.

Mireia Boya (CUP) ha defensat que la votació ha estat un ‘acte de ruptura’ amb els règims del 1936 i del 1978. ‘Avui és un dia que durarà anys’, ha celebrat. I ha afegit: ‘Guardem-lo a la nostra memòria, aixequem el cap i el puny perquè avui hem guanyat dignitat, justícia i llibertat.’

Abans de començar el debat, el parlament ha ovacionat els familiars de les víctimes i els impulsors que han lluitat pel record i reparació de les víctimes del franquisme.

Font: Vilaweb.cat

dimecres, 28 de juny del 2017

Presentació de la samarreta de la Diada


JA TENIM LA SAMARRETA D'AQUEST 11 DE SETEMBRE






Avui l'ANC ha presentat la campanya d'estiu i la nova samarreta de la Diada en un acte a les Cotxeres de Sants.
La nova samarreta està feta totalment a Catalunya, tant la confecció com l'estampació, tal i com les Territorials demanàvem de feia anys i ben aviat ja la tindrem a les parades. Amb els diners que es recullen de la venda de les samarretes i un cop pagats els costos i el petit guany que les territorials obtenim per poder pagar els actes que muntem, es pagarà la campanya d'estiu de l'ANC i la campanya pel Sí unitària pel Referèndum.

L'ANC no disposa de cap mena de subvenció. Només es mou amb el que es recull de les quotes dels socis i algunes donacions de particulars.

La samarreta és de color groc fluorescent en homenatge a les armilles dels voluntaris que han fet possible que les coses funcionin i per que volem que se'ns vegi des de molt amunt. 

El disseny és parteix de la bafarada del sí que ja es pot veure en els domassos penjats en molts balcons dels pobles i ciutats catalans: el costat dret de la bafarada es converteix en el sí traduït a diverses llengües, com ara l’occità, el francès, l’anglès, el xinès, l’àrab o l’urdú. 

A la part de darrere, commemora totes les mobilitzacions multitudinàries de l’Onze de Setembre, des del 2012 fins la d'enguany.

AT de Sant Joan Despí

Potser les coses passen per algun motiu...

El govern pot optar per comprar 
les urnes del referèndum
 seguint el procediment negociat

Segons la llei estatal de contractes del sector públic, el govern català podria comprar les urnes per al referèndum de l’1 d’octubre seguint el procediment negociat. És a dir, que si l’administració ha obert un procediment però les ofertes que s’han presentat no són adequades –tal com ha passat–, es pot escollir el proveïdor sense haver de tornar a fer cap licitació. La llei ho explica així: ‘L’adjudicació recau en el licitador elegit justificadament per l’òrgan de contractació, després d’efectuar consultes amb diversos candidats i negociar les condicions del contracte amb un o més d’un.’ Aquesta via permetria d’esquivar el fet que es va saber ahir: que el concurs d’homologació d’empreses fabricants d’urnes s’havia declarat desert

En el cas d’optar per aquesta via, els requisits sobre el primer procediment no poden modificar-se substancialment. La llei, a més, diu que no cal fer-ne publicitat, és a dir, que aquest procés no s’ha d’anunciar públicament.

També indica que en la negociació s’han d’incloure tots els licitadors que en el procediment, obert o restringit, hagin presentat ofertes conformes amb els requisits formals exigits.


 


Font: Vilaweb.cat

dimarts, 27 de juny del 2017

Un poble que no es deixarà trepitjar mai més


Resposta a algunes preguntes


Què passaria si s’ordenés la suspensió de l’autonomia pels procediments legals –ara que encara no hem sortit del seu marc legal– i nomenessin Enric Millo president durant un dia? I què passaria si aquest dia de presidència Millo dissolgués el parlament i convoqués eleccions?

Em sembla que la pregunta necessita resposta. Quina pot ser la resposta? D’entrada podríem respondre que no la sabem perquè no tenim cap bola de vidre! Nogensmenys, tot i que ja hem entrat en el terreny de la incertesa, em sembla que podem respondre la pregunta, fins i tot sense bola de vidre.

Passaria que tots ens faríem un bon tip de riure. El Millo no només no podria parar res, sinó que ho precipitaria tot. Algú creu seriosament que un Millo pot tenir autoritat, i el que és més important, qui la hi reconeixeria? Què faria el senyor Millo un cop hagués estat nomenat “President”? President de qui? President d’on? De casa seva? Dels seus amiguets? Riuríem molt!

Ras i curt, aquesta possibilitat és esperpèntica! Em sembla que si passés, no hi hauria hagut mai al món una decisió que de manera tan clara i contundent hagués quedat en paper mullat!

Fem-nos una altra pregunta: què passarà —no que passaria— què passarà quan els 72 diputats i el Govern de Catalunya, els únics elegits democràticament pel poble, segueixin al seu lloc exercint les seves funcions, i milers i milers de catalans surtin al carrer a celebrar la ficada de peus a la galleda més monumental del govern espanyol?

Què passarà per exemple si l’estat espanyol treu l’exèrcit al carrer, pren el comandament dels Mossos o porta policia espanyola a Catalunya? O què passarà si l’estat espanyol, saltant-se la seva sacrosanta constitució, intenta imposar la seva llei exercint la violència?—l’única força real que té, l’única que sap fer servir i la que ha fet servir sempre a Catalunya?

Saben què passarà? Res! Bé, res res, no, passaran coses i no menors, però res que faci encallar el procés de secessió que ja hem iniciat. Res que l’aturi. Estarem uns quants dies, els que calgui, ocupats, enfeinats, potser haurem d’aturar momentàniament les nostres activitats quotidianes per deixar ben clar que a Catalunya no hi mana cap Virrei, per fer saber a Europa que té un problema democràtic de primer ordre, que ha topat amb un poble que ha dit prou —no com ho va dir Grècia, no, prou de debò—. Un poble que no es deixarà trepitjar mai més perquè sap que té raó, perquè és seriosos, honrat, treballador, democràtic, … Un poble pacífic, d’arrels profundament democràtiques. Un poble que té dignitat, memòria i fermesa. Un poble carregat de raons i de coratge.

I llavors què? Llavors amb quin costat s’alinearà la UE? Amb el de la força bruta i la violència o amb el de la democràcia? Amb el de l’autoritarisme o amb el del sentit comú i el diàleg? Aviat ho veurem. No se’n vagin gaire lluny!

Àngels Folch
SN ANC
Font: L'Unilateral

Hi ha qui s'omplen la boca d'apel·lacions...


Fins quan és vigent la legalitat?

Començarem pel final: arribats al punt on som, l’única sortida decent és que siguem convocats a un referèndum perquè decidim si volem continuar essent súbdits del regne d’Espanya o preferim esdevenir ciutadans d’una nova república catalana. I és l’única sortida decent perquè l’alternativa que ens proposen sense dir-ho és que acotem el cap. I ja deveu suposar què comportaria això: rendició i represàlies. I em sembla tan obvi, que cada vegada que sento algú que ensopega amb peròs fins a trencar els ciris em surt de dir-li que els porti a Madrid, ja sigui al govern espanyol, al tribunal constitucional o a les corts, perquè hi facin llum, que prou que en necessiten. M’explico.

El president i el vice-president es reuneixen amb Xavier Domènech, cap visible dels comuns, per informar-lo sobre el referèndum que es convocarà el dia 1 d’octubre. I Domènech surt de la reunió amb el seu ciri trencat: afirma que l’1-O serà una mica més que un 9-N, però no prou referèndum per falta de garanties. I jo dic: ara de seguida exigirà sense ambigüitats aquestes garanties al govern espanyol. I dic encara: i quan el govern espanyol, en comptes de respondre-li, faci veure que fa l’orni mentre no deixa de posar bastons a les rodes i querelles contra tothom que piuli, Domènech reconeixerà que no hi ha més remei que donar suport sense condicions al nostre govern perquè el referèndum de l’1 d’octubre tingui les màximes garanties que entre tots li puguem donar. Però no. Sinó que retreu si més no implícitament al nostre govern que no sigui capaç de donar les garanties que ell voldria i denuncia que la unilateralitat no és el camí. I jo torno a dir: mira noi, davant la reducció –aquesta sí que és unilateral– de la legalitat vigent a una gàbia on no et pots ni bellugar, tens el deure moral d’actuar. I per això, a falta d’alternativa, no hi ha més remei que fer el pas, oi, Domènech?: el referèndum de l’1 d’octubre ha de ser el nostre referèndum, el referèndum de tots, sense tebieses ni complexos.

Dies després, Mònica Terribas entrevista a la ràdio Núria Parlon, alcaldessa de Santa Coloma de Gramenet i representant de la flamant quota catalana de la nova executiva del PSOE. I fa un diagnòstic que no ens sorprèn, tot i que és sorprenent. En síntesi, un ciri trencat que es pot resumir així. Cal una solució política a un problema que és polític: d’acord. Però ella diu que Catalunya no té el dret d’autodeterminació, emparant-se en la doctrina convencional de l’ONU: ai, caram, i també val fins i tot quan tres quartes parts de la població ho volen? Aleshores, quina deu ser la solució política? Que es rebaixi la tensió i s’iniciï el diàleg, diu: ben vist. Però, segons Parlon, això requereix un canvi d’estratègia del govern català. Ai, caram!, em torna a sortir de dir. A mi em semblava que qui no seu a parlar, ni tan sols d’allò que és inexcusable (cal que recordem el cas dels mossos?), és el govern espanyol. Doncs, li diria a Parlon, per què no et plantes davant els teus perquè exigeixin a Rajoy i la seva cohort el canvi d’estratègia que depèn d’ells? Trobo impressionant l’obstinació del PSC a encastellar-se en una realitat paral·lela, instal·lats en el mantra que la solució de tot és la reforma federal de la constitució. I jo dic que no: la solució no la tenen ells, en tot cas que ens la proposin i ja votarem si la preferim a d’altres. Posem-hi que a la independència. Ho podríem decidir l’1 d’octubre, per exemple, oi, Parlon?

N’hi ha molts que s’omplen la boca d’apel·lacions a la legalitat vigent, com si hi hagués cap llei que pogués decidir qui som, com ens sentim i què volem ser. Però no hi és. Quan la llei desenfoca la realitat fins a provocar un atzucac en comptes d’oferir vies de solució als conflictes, demostra la seva inutilitat i clama perquè la deroguem o la modifiquem. I aquest és el punt on som. Davant l’evidència sostinguda en el temps que cap a tres quartes parts de la població de Catalunya vol ser consultada en referèndum sobre el propi futur, impugnar-ho apel·lant a les legalitats vigents més aviat evidencia que, de facto, de vigents ja no ho són gaire. I si no són canviades ordenadament segons els procediments establerts, al final serà la realitat mateixa, cansada d’estar desenfocada, que els vessarà per sobre regirant-les. Un dia qualsevol. Com ara l’1 d’octubre que ve. Fins al punt que fins i tot The New York Times ho ha vist. Per què deu ser?

Oriol Izquierdo
Font: Vilaweb.cat

dissabte, 24 de juny del 2017

Recull fotogràfic de l'arribada de la Flama a Sant Joan Despí




















"Es pensen que atemorir....serà fàcil"

Només criden per veure si ens fan callar

“Potser el més repulsiu dels dominadors sigui el fet d’imposar als seus dominats
l’espectacle de la seva mediocritat insoluble”

Joan Fuster

Cent dies justos fins a l’1 d’octubre. I la pulsió demofòbica creix, el discurs de l’amenaça s’aguditza i el soroll de sabres judicials retruny. És l’estratègia despullada de l’Estat, previsible i que es desqualifica sola: la por com a forma autoritària de govern, atiant falsos espantalls com a esquer perquè res no es mogui ni res no passi. Es pensen que atemorir una determinació col·lectiva tan legitimada com poder decidir serà fàcil i creuen que proscriure urnes farà retrocedir la demanda democràtica catalana. Això sí que és divagar per l’espai sideral -o per les altes esferes autistes de l’Estat, que ve a ser el mateix- i desconèixer i no voler conèixer els vímets sòlids -i les esperances arrelades i els diàlegs llargs- per on tragina bona part de la societat catalana fa anys. Sense menysprear ni menystenir l’Estat, esclar, perquè és el que ens trobarem: aniran a més, premeran tots els botons i apujaran el volum de tots els altaveus. Cordem-nos el casc amb el millor somriure, la santa paciència desobedient i les ganes d’avançar contra la reacció que ordeix el retrocés: el referèndum ja és aquí i ens la juguem. “ Van a por nosotros”, dirien els Accidents Polipoètics.

Passa que la memòria és sempre una punyetera coctelera i una estranya teranyina: refugi de futur o mirall del temps, que empresona i allibera alhora, segons com s’empri. Conflicte en safata i en plata: ¿es pot o no es pot respectar la voluntat política majoritària del 80% de fer un referèndum democràtic? Paradoxa cridanera de doble moral i cinisme al buit: en privat i distància curta sempre reconeixen el que neguen en públic. Que sí, venen a dir; que sí, que convocar un referèndum és perfectament legal; que sí, que només cal traspassar la competència; que sí, que la claredat canadenca i el model escocès; que sí, el debat sobre la globalització i les sobiranies compartides -que significa voler compartir-les, no pas que te les endossin via imposició-; i que sí, fins i tot estan convençuts que si fessin una bona campanya podria guanyar el no amb prou marge; i que sí, cireteta final, que l’Estat és un neuròtic absent, que arriba massa tard i amb el swing del garrot. Ni proposta ni projecte: paloytentetieso.

Dialècticament també neguen en públic el mur que sempre sostenen i esgrimeixen en privat per impedir-ho tot: 'la unidad de España. Y punto'


Fins aquí, rai. Però quan grates, plou. I aleshores?So what? Na und? Et alors? Aleshores toca el torn tragicòmic del lacònic però. El del però únic, unívoc, uniformitzador i unidireccional d’un no ancestral. Dialècticament també neguen en públic el mur que sempre sostenen i esgrimeixen en privat per impedir-ho tot: la unidad de España. Y punto. Que no és cap principi democràtic, sinó un dic nacionalista basat en la persistent negació dels altres. Que no és cap raó democràtica, sinó el martell metafísic d’heretges que sempre ens colpeja i ofega. Bou per bèstia grossa, la cantarella de fer-nos empassar que democràcia, sobirania i gairebé progrés mundial passa -qui ens ho havia de dir- per la sagrada i indissoluble unidad de España, por la Gracia de Dios y las Cloacas del Estado, esparvera. Però ull viu; és el pa que s’hi dona; el que invocaran com a sagrada escriptura de la cridòria del nacionalisme d’estat i el que atiaran constitucionalment com terrible acte de fe inquisitorial.

Ahir, enmig de tot plegat, Núria Parlon es demanava a la ràdio pública: “Al final acaba sent una mena de joc de provocacions: «Arribem fins al final perquè s’apliqui el 155 i així ens carregarem de raó». Però quina raó?, quines raons?” Bé, la raó és elemental: la raó democràtica de la llibertat política catalana, la que va quedar atrapada al laberint del 1978. La provocació continuada és la humiliant insistència a negar-la per terra, mai i aire. Proscriure l’autodeterminació, perseguir urnes i equiparar-les banalment amb el colpisme. Qui força què, doncs?

També són les raons -raonades i raonables, en positiu constructiu- d’alguns patrimonis comuns de les esquerres catalanes. Quines raons? Doncs les de Pallach: “Cap ciutadà no és lliure si el seu poble no ho és”. Les de Comorera quan recordava que som el que som encara “per coacció”. Les d’Andreu Nin quan escrivia que “el dret dels pobles a disposar lliurement del seu destí s’accepta o es rebutja, però discutir-lo és un atemptat a la democràcia”. I, per descomptat, les de Rafael Campalans quan recordava que “política és pedagogia”, que si la tirania fa “esclaus per fora” la demagògia fa “esclaus per dins”. El mateix Campalans que recordava que “Catalunya no és la història que ens han contat, sinó la història que nosaltres volem escriure; no és el culte als morts, sinó el culte als fills que encara han de venir”. Memòria punyetera també: l’assassinat estalinista de Nin, la solitud ostracista de Comorera decretada pels seus o l’oblit de Pallach i Campalans formen part, malauradament, d’aquest país. I ens va com ens va.

Demanar al feble que accepti la llei del fort no entra en cap tradició emancipadora i transformadora


La vella memòria evidencia avui -ara i aquí- el dilema actual del tauler polític: demanar al feble que accepti la llei del fort no entra en cap tradició emancipadora i transformadora; demanar garanties als qui les voldríem totes i no a qui no en vol cap és nyap i trampa; sostenir que millor esperar Godot és autoderrota. Memòria antídot, el 1964 i des de París, Juan Goytisolo - in memoriam- escrivia a L’Expres “ On ne meurt plus à Madrid”. Una crítica anticipada al triomfalisme exuberant del PCE de Carrillo, a les anàlisis caduques sobre la dictadura sense atendre els canvis de fons i a l’alarmant manca de debat. Molt ha canviat la societat catalana i espanyola -molt més del que alguns voldrien, molt menys del que molts desitjaríem- però alguns només volen que torni el passat, vivint com viuen del negoci de l’antic règim.

Voldran dur el debat al miratge balcànic de l’enfrontament, quan aquí, per sort, l’única confrontació que tindrem és quanta democràcia ens deixen construir i com ens ho farem per autotutelar-la. Voldran dur el debat, així serà el trencaclosques de la seva feblesa, al terreny dels efectes i les conseqüències i no a les arrels de les causes i els motius. Però fins i tot en aquest terreny adobat d’alarmisme polaritzant i paralitzant és on cal guanyar més el debat. Perquè el que es dirimirà de debò és si tot resta igual o no. Fuster, el solitari de Sueca i 25 anys després, era i és portador de raons: que sí, que només criden per veure si ens fan callar. I, com sempre abans, la llibertat comuna depèn de no fer-ho: no callar, no emmudir, no desistir, no defallir. Bon solstici -tossut i alçat- d’estiu. Que el sol encara surt per a tothom.

David Fernández
Font: Ara.cat

divendres, 23 de juny del 2017

La unió d'un poble

Manifest i imatge de la Flama segons la Condeferació de Països Catalans.





FLAMA DEL CANIGÓ


MISSATGE DE SANT JOAN 2017


Estimats connacionals,




Del Canigó ens arriba com cada any la Flama per encendre les fogueres de Salses a Guardamar, de Fraga a Maó, d'Andorra, de l'Alguer.
Aquesta Flama ens uneix amb tots els pobles europeus: des de fa mil•lennis festegem com ells la nit de sant Joan amb tradicions i costums pagans i cristianitzats. Però als anys seixanta del segle passat catalans del Nord van donar un sentit nou a l'antiga festa: per sempre més l'han catalanitzada. 
Arrelada al Canigó, la Flama hi poua la seva força espiritual i patriòtica. A l'empara de les Constitucions de Pau i Treva del segle XI testimonia la voluntat pacificant del nostre poble.
El 1966 patriotes nord-catalans van franquejar amb la Flama la frontera francoespanyola imposada: van esborrar simbòlicament tres-cents anys d'ocupació, de mutilació del país, de suplantació de la nostra identitat mil•lenària. El nord-català Gilbert Grau deixà ben clar el 1987 –fa just trenta anys enguany– els reptes: és la «Flama de la nostra Catalunya sempre més encesa per a portar el missatge de pau i germanor necessitat pels pobles que l'envolten. Missatge d’afirmació independentista… missatge de determinació per … fer entendre que Catalunya vol ser present a Europa, sobirana i mestressa del seu destí». 
Des de llavors amb la Flama afirmem el que volem: l'alliberament nacional i social de la nació sencera. 
Amb la Flama exigim el respecte dels drets fonamentals internacionalment reconeguts com el dret de votar i decidir el nostre futur en cadascun dels territoris catalans. 
Amb la Flama fem pinya i exigim per una part de la nació, el Principat de Catalunya, la República catalana, el nostre estat independent.
Amb la Flama sabem el que volem construir: la Confederació dels Països Catalans. 
La Flama il•lumina el camí: tots solidaris cap a la llibertat. 
Mantenim encesa la flama del Canigó per preservar el nostre poble. El futur és nostre, construïm-lo!
Visca Sant Joan, la Festa Nacional dels Països Catalans! 
Visca la Flama del Canigó, símbol de la nostra unitat i unió! 

Confederació d'Entitats Sobiranistes dels Països Catalans

dijous, 22 de juny del 2017

Ens volen callats i messells, però s'ha acabat!


Voleu garanties?


El Govern explicarà els detalls tècnics i legals del referèndum d’aquí dotze dies, en un acte en el qual intervindran el president Puigdemont i el vicepresident Junqueras. Serà el 4 de juliol. (Casualitat o no, el 4 de juliol sembla una picada d’ull al calendari, perquè és el dia de la independència dels Estats Units). 

També s'obrirà una web on es resoldran dubtes i s'especificaran les garanties del referèndum. La web es dirà Garanties.cat, i estarà disponible des del mateix 4 de juliol. En aquell moment, la Generalitat iniciarà una gira per uns 200 municipis catalans per explicar tots els detalls de l'1-O.
Garanties. Si féssim un núvol de les paraules més utilitzades en el moment present del Procés, ‘garanties’ seria unes de les que sortiria més grossa.
Garanties és el que tothom demanem al Govern per fer el referèndum, el que passa és que, no ens enganyem, hi ha dues maneres de demanar-l’hi. Una, sabent que el Govern juga aquesta partida amb una mà lligada a l’esquena, i li ha lligat qui podria donar totes les garanties i s’hi nega, que és el govern espanyol. I l’altra manera de demanar-l’hi és, precisament, la dels que es miren el referèndum amb cap ganes que se celebri, perfectament conscients de la inferioritat de la Generalitat, i diuen: “És que, esclar, no té garanties, com podem prometre una cosa que no saben si poden complir”.
En aquest punt, sento que l’ANC, Òmnium, l’AMI, avancen que caldrà una mobilització excepcional, permanent, si volem arribar al referèndum, mentre el govern espanyol va filtrant que el Procés no arribarà a l’ 1-O. Que no hi ha haurà 1-O. Ni tan sols 9-N. Que no volen col·legis oberts, gent fent cues davant les urnes. Així, el referèndum, la possibilitat de celebrar-lo, es pot decidir al carrer, amb la incertesa que un procés massiu, d’aquesta intensitat emocional, es condueixi en pau com fins ara en un territori delicat.
I aquí és on torna la pregunta: “Com poden prometre una cosa que no saben si poden complir?”, amb els riscos que una situació tan incerta comporta? Les respostes:
  • Perquè hi ha una majoria parlamentària a favor. I, per cert, un suport explicitat ahir al Congrés de PNB, Bildu i Units Podem, a part del PDECat i Esquerra Republicana, lògicament.
  • Perquè cap causa de les que han avançat al món s’ha guanyat sense provar-ho. Ningú no concedeix res. Tots els avenços en llibertat civil s’han guanyat amb el necessari suport d’un moviment ciutadà al carrer. ¿O és que tenien alguna garantia els que van lluitar per canviar la llei de desnonaments, o pel matrimoni entre persones del mateix sexe, o per la llibertat, l’amnistia i l’Estatut d’Autonomia? Sense manifestar el desig de canviar, sense protestar davant la falta de diàleg polític i la imposició, l’1-O no serà possible. En la defensa del referèndum de Catalunya hi batega el mateix impuls universal que ha mogut tantes societats a lluitar pels seus drets.
  • Perquè al segle XXI no podem deixar que ens diguin de què podem parlar i de què no. No sé si és possible una mobilització permanent, fins i tot si és desitjable, però sí que sé que és impossible el silenci permanent, silenciar la majoria pel referèndum permanentment, que és el que vol el govern espanyol. I aquesta discussió no es pot silenciar. Mirin el PSC de Girona, que ha dit que no posarà "bastons a les rodes" quan l'Ajuntament col·labori amb el referèndum. "Tenim molt clar que la primera obediència la devem als ciutadans, i des d'una minoria dins l'equip de govern no podem imposar la nostra visió", afirma la primera tinent d'alcalde, la socialista Sílvia Paneque. 
  • Perquè el referèndum és per a tothom. Perquè no es tracta d’imposar res, sinó, precisament, de tot el contrari. Que tothom decideixi. La garantia som tots. Com més gent vulguem el referèndum, més garanties tindrà.
  • Perquè ja venim d’un intent de silenciar-nos inadmissible, que és el de l’Estatut del 2006. Vàrem votar d’acord amb la llei la proposta que ens va fer el Congrés espanyol. Vàrem dir que sí, i vàrem ser derrotats als despatxos per una minoria. I representa que aquell vot tenia totes les garanties.
Volen garanties, que les donin. El contrari és fer com a l’Estatut. “Acceptaré el resultat només si jo guanyo”, ens van dir els que es van carregar totes les garanties


Antoni Bassas
Diari ARA.cat

dimecres, 21 de juny del 2017

Va de les mentides en Infraestructures

L’Estat gira l’esquena a Catalunya

El ministre de Fomento, Íñigo de la Serna, va ser ahir a Catalunya per visitar dues de les obres que el govern espanyol té encallades des de fa anys. De la Serna va recuperar una data ja anunciada pels seus predecessors, el 2020, per a la finalització de l’estació de la Sagrera i va repetir la data que ja havia anunciat Ana Pastor, el 2019, per a l’acabament del tercer tram del quart cinturó. És a dir, va venir a fer-se la fotografia perquè, certament, les dues obres havien estat aturades durant mesos i ara s’han reprès. El ministre no va donar cap bona notícia perquè no hi ha hagut ni el més mínim esforç per recuperar els terminis perduts.

Això, però, no és cap novetat. El govern de la Generalitat va presentar ahir un informe que demostra que l’Estat ha abandonat Catalunya pel que fa a les infraestructures. Basant-se en els convenis per al període 2005-12, les dades són esfereïdores. L’Estat només ha executat un 31% de les infraestructures viàries compromeses i el 26% de les ferroviàries. I estem parlant d’obres com el quart cinturó, el desdoblament de l’N-II, la connexió entre la C-32 i la ronda Litoral o entre l’AP-7 i l’A-2, totes elles claus en el desenvolupament econòmic del territori. En el mateix període, el govern català ha executat el 69% de les obres viàries i el 87% de les ferroviàries.

Les dades venen a demostrar que, contra el que en els darrers dies es vol fer creure des de Madrid, Catalunya, tot i tenir unes competències limitades i, sobretot, una situació econòmica molt complicada, entre altres motius pel seu dèficit fiscal històric, és capaç de complir els seus compromisos. Òbviament, amb un estat propi això encara seria més fàcil.

Font: PuntAvui.cat

El futur el tries o te'l trien


VEU O SORTIDA

En un esplèndid assaig que duu per títol el d’aquest article, Albert Hirschman explica que en tota societat, gran o petita, si els membres no veuen recollida la seva veu, opten per “sortir-ne”, i que aquesta sortida pot ser de moltes menes: interior, absentant-se del món, o bé exterior, canviant físicament de societat o canviant la societat a què pertanyen. El que en cap cas no hi ha mai és una acceptació i prou de la mordassa que no tingui conseqüències, que són sempre pitjors que les resultants en cas de donar-hi veu.

Algú a Espanya hauria de llegir l’assaig i treure’n conclusions. Respecte al passat conegut, veient que silenciar Catalunya via Tribunal Constitucional i negant el que s’havia votat en referèndum va portar a l’independentisme actual. I, de cara al futur, intuint què podria passar si, pels mitjans que fos, se’ns negués la possibilitat d’un referèndum. Veu o sortida. I mil maneres d’expressar-les totes dues.

Des de l’unionisme s’argüirà que també nosaltres els volem negar la veu. Però això no és simètric. Una cosa és negar a qui sigui la llibertat per triar el seu futur i una altra és negar a un tercer que l’hi decideixi. Aquesta negació, que ningú pugui decidir el futur d’un altre, és consubstancial a la llibertat humana. El futur o el tries o te’l trien. Nosaltres no parlem de triar el seu sinó el nostre; ells, de decidir el seu i el nostre!

L’Estatut que ens van negar ja anava d’això. Molt resumidament podríem dir que reclamava dos principis molt simples: el de subsidiarietat i el d’ordinalitat. El primer suposa poder fer les coses al nivell més proper al ciutadà que sigui possible i només passar-les a un nivell superior si ho pot fer de manera més equitativa i eficient. Negar aquest principi suposa instaurar la ineficiència com a norma. Una cosa tan irracional que costa d’explicar per aquest món; per exemple a Europa, on el principi de subsidiarietat és la norma bàsica de la Unió Europea.

Pel que fa a l’ordinalitat, és a dir, al fet de garantir que qui ajuda un tercer no pot acabar en pitjor situació que aquest, sembla tan bàsica que no acceptar-la suposa instaurar la injustícia per decret. Per tant, negar al poble de Catalunya l’Estatut que va referendar va suposar no tan sols carregar-se l’equilibri territorial previst a la Constitució que diuen que defensen sinó també instaurar l’arbitrarietat, la ineficiència i la injustícia com a principis rectors de l’Estat.

¿Pot funcionar correctament cap estat sota aquests principis més propis d’Alícia al país de les meravelles? Òbviament, no. No pot funcionar. Això és el que diuen totes les estadístiques europees que Espanya encapçala: les de pobresa infantil, abandonament escolar, atur juvenil, corrupció, ineficiència administrativa...

A Por qué fracasan los países Acemoglu i Robinson expliquen que la raó principal d’aquest fracàs és la manca de qualitat institucional. No cal dir res més. El franquisme es va erigir a partir del “Mori la intel·ligència” del fundador de la Legió. Unamuno li va respondre que potser vencerien però no convencerien. I així seguim. Amb més voluntat de vèncer que de convèncer. No amb la raó i la justícia com a principis rectors, sinó amb la imposició i l’arbitrarietat. Les dues màximes del poder absolut; el poder dels gulags interiors i exteriors.

Perquè si donar veu suposa perdre, què és el que es perd? De quin poder o privilegi parlem?

Veu o sortida. És evident que d’una manera o d’una altra marxarem. El més intel·ligent seria buscar quina pot ser una millora de Pareto: que hi guanyi algú sense que ningú no hi perdi. Res més fàcil en un estat com Espanya, ja que ja no queden llocs als rànquings per anar més avall. Si més no, en el si de la Unió Europea. Encara queda, això és cert, la possibilitat de caure als rànquings mundials. Al de qualitat institucional, per exemple, Espanya ja és a prop de Tanzània.

Per tot això, la desconnexió catalana no espera una llei de transitorietat. Ja és un fet. Espanya va deixar de ser un projecte compartit des que ens van negar la veu i anímicament en vam marxar. I això, que no ho podrien aturar ni amb els tancs, paradoxalment podrien arribar a aturar-ho donant-nos la veu que ens van negar; atenent les paraules que els vam adreçar. Però això, segurament, suposaria deixar de ser Espanya; el regne que més territoris ha vist marxar al llarg de la seva història.

Jordi Angusto
Font: Diari ARA.cat

Tot depèn de nosaltres

La situació serà molt crítica’: toc d’atenció de les entitats sobiranistes a tres mesos del referèndum





Quan falten poc més de tres mesos pel referèndum sobre la independència, El Punt Avui i l’entitat Moment Zero ha convocat un nou dinar al Born Centre de Cultura i Memòria. Hi ha convidat a parlar els presidents de les quatre grans entitats sobiranistes. Jordi Cuixart, d’Òmnium; Neus Lloveras, de l’AMI; Jordi Sànchez, de l’ANC; i Miquel Buch, de l’ACM han anat responent les preguntes del director del diari convocant, Xevi Xirgo, i dels assistents que n’han fet. Una consigna ha estat transversal i compartida pels quatre convidats: ‘La situació serà molt crítica’, en paraules de Cuixart.

‘No serà un camí de roses’
El president d’Òmnium ha avisat que ‘arriba un moment de màxima tensió’. I ha afegit: ‘De tensió absoluta. Que és també un moment d’emergència social. I caldrà un esforç excepcional. La gent no ha fallat mai. No serà un camí de roses. Haurem de treure la força d’allà on no la tinguem.’ Cuixart ha estat molt contundent en aquesta voluntat d’avisar de la intensitat dels mesos que arriben. Ho ha rematat dient que ‘la independència es guanya a les urnes, però es defensa al carrer’. A més, ha recordat la força que tenim tots els ciutadans com a consumidors que som.

Per la seva banda, Jordi Sànchez ha explicat que la mobilització de l’Onze de Setembre ja està en marxa. ‘Sortirem un cop més amb la convicció de ser un país cohesionat i guanyador’, ha dit el president de l’Assemblea. ‘L’Onze de Setembre serem a tres setmanes de l’1 d’octubre. I en aquest temps l’estat pot embogir o pot acceptar el desafiament democràtic. I si l’estat embogeix, nosaltres serem on calgui defensant les urnes. Perquè el referèndum és la democràcia.’ Sànchez també ha volgut deixar clar que l’1-O no es farà amb voluntaris. ‘Es farà com s’han fet sempre les eleccions. Un referèndum no es fa amb voluntaris. Es farà com s’ha fet sempre. Aquesta és la resposta a qui tingui dubtes’, ha explicat.

‘No estaran al costat de la democràcia i de la participació?’
La presidenta de l’Associació de Municipis per a la Independència, Neus Lloveras, ha explicat que els municipis seran on faci falta aquests mesos que arriben en defensa del referèndum. Ha dit que no havien percebut cap canvi d’actitud de la delegació de l’estat espanyol a Catalunya des del nomenament d’Enric Millo. ‘Els expedients judicials oberts contra els municipis continuen en marxa. Són processos polítics’, ha afirmat. Actualment, hi ha vuit-cents municipis a l’AMI dels nou-cents quaranta-set que hi ha a Catalunya. Lloveras també s’ha mostrat convençuda que hi haurà ajuntaments que no són a l’AMI que facilitaran que es pugui votar als seus municipis l’1-O. ‘No estaran al costat de la democràcia i de la participació?’ s’ha demanat esmentant directament el cas de Barcelona i la batllessa Ada Colau.

Per la seva banda, Miquel Buch, que presideix l’Associació Catalana de Municipis, ha anunciat que el món local farà un acte de suport al referèndum quan faltin tres mesos exactes per l’1 d’octubre, l’1 de juliol, al Paranimf de la Universitat de Barcelona. Serà un acte com el que es va fer uns dies abans del 9 de novembre del 2014 a la galeria gòtica del Palau de la Generalitat. Buch ha demanat que no es caigui ara en aquell discurs de dir que se l’han de jugar el president i el govern. ‘Ara ens toca a tots. Tothom haurà de fer un pas endavant’, ha dit.

‘Tot depèn de nosaltres’
Cuixart, en un nou torn d’intervencions, ha demanat ser conscients que ‘ara tot depèn de nosaltres’. I ha dit que la victòria del sí al referèndum portarà a la proclamació de la república i ‘caldrà defensar-la amb ungles i dents’. El president d’Òmnium ha recordat que el referèndum és molt important, però que és un instrument i que l’objectiu és la república.

Miquel Buch, seguint la reflexió de Neus Lloveras sobre el paper dels municipis sense majoria pro-referèndum, ha dit que la gent farà pressió. I després de la declaració d’Àngel Ros dient que a Lleida no posaria els espais per votar, Buch ha dit que el batlle socialista també havia dit que ell no retiraria les plaques falangistes de les façanes de la ciutat i que ha acabat essent la brigada municipal qui ho ha fet. El president de l’ANC s’ha afegit als comentaris sobre Ros: ‘Potser ha tingut un cop de calor aquests dies. A Lleida colla fort… O un cop dels socis de govern [referència a Ciutadans]. Però el cop de calor se superarà.’

Finalment, Cuixart ha demanat respectar la cadena de confiança que demana el president Puigdemont. ‘Aquest govern ha demostrat que tira endavant contra tota l’adversitat’, ha dit. ‘Hem de començar a ser més diligents. El govern ha demostrat que hi és i fa la feina que toca. Ho fa com ho ha de fer’, ha conclòs.

Pere Cardús
Font: Vilaweb.cat

dilluns, 19 de juny del 2017

El foc que il·lumina els Països Catalans la nit de Sant Joan



El foc que il·lumina els Països Catalans la nit de Sant Joan
La matinada del 22 al 23 de juny la Flama del Canigó es renova al cim d'aquesta muntanya del Pirineu català i centenars de voluntaris i equips de foc la distribueixen arreu dels Països Catalans seguint diverses rutes per tal d'encendre les fogueres de la nit de Sant Joan. Així comença, any rere any, la celebració d'una festa ancestral vinculada al solstici d'estiu que és també un símbol de germanor entre els territoris de parla catalana (dossier per descarregar, mapa de rutes i cartell).


Què és?


La Flama del Canigó és la festa d’encesa dels Focs de Sant Joan, símbol de la nostra identitat; una festa popular arrelada al llarg dels Països Catalans que té l’element del foc com a símbol preeminent. La tradició de les fogueres de Sant Joan és una celebració molt antiga, transmesa de generació en generació al llarg de molts segles. Amb ella, els primers pobladors de les nostres comarques festejaven la nit més curta de l’any, el solstici d’estiu. D’aquesta manera, s’han anat transformant aquelles celebracions prehistòriques en els Focs de Sant Joan actuals.

MISSATGE DE LA FLAMA 2017

Del Canigó són els fallaires, dones i homes que mereixen el nostre reconeixement, que pugen al cim del nostre Sinaí per omplir el sarró de l’esperit de resistència de Josep de la Trinxeria i per baixar-nos aquesta flama que encén les fogueres i ens il·lumina el cor. I alhora amb la col·laboració dels diferents equips de foc que es distribueixen per les diverses rutes que travessen el país portant la flama als carrers i places de pobles i ciutats, per encendre les fogueres de la nit de la llibertat, en les quals cremarem tot allò que no serveix per a res, també les lleis que ens neguen el dret a ser i estar.

Quan la foguera sigui ben alta donarem les gràcies als iniciadors d’aquesta tradició, sense oblidar aquells que per raons diverses no ens poden acompanyar al voltant de la foguera mentre nosaltres, amb un gotet de malvasia i un tros de coca de Sant Joan, parlem, riem, estimem i planifiquem el futur, amb la il·lusió d’estrenar un estat nou i nostre. Fem nostres les paraules de Vicent Andrés Estelles: “Allò que val és la consciència de saber que no s’és res, si no s’és poble”.

Incorporem a l’imaginari col·lectiu els límits territorials dels nostres parlars catalans, agermanem-nos aferrissadament en defensa de la nostra identitat, i tinguem una esperança “infinita”, com deia Pere Quart, alegre, combativa i culta, en guanyar la batalla. No deixem que ningú s’atreveixi a apagar-nos les fogueres, aquestes fogueres que fan aflorar els sentiments més nobles dels nostres estimats Països Catalans.

Un record fraternal als amics provençals, que també encenen les fogueres amb la flama del Canigó tot recordant els lligams històrics i culturals de les nacions de Provença i Catalunya.

Lluitem amb força contra la complaença fins tenir la feina feta i ben endreçada. Recordem les paraules de la Muriel Casals: “Nosaltres som el somni”. I, amb coratge, el convertirem en realitat.

Toni Ayala
Font: Òmnium Cultural






diumenge, 18 de juny del 2017

La Flama del Canigó a Sant Joan



Us hi esperem!!!
Abans hi haurà parada a la plaça. 
Podreu recollir el domàs pel balcó.

País en Construcció

Avui Sant Joan ha estat present al País en Construcció de Sant Andreu de la Barca








divendres, 16 de juny del 2017

Moviment popular més gran del país

 'Els voluntaris de l'1-O i la broma fàcil'


S’acosta l’hora de saber com es fa la quadratura del cercle, o sigui, com es celebra un referèndum vinculant amb l’Estat en contra.

I el govern de la Generalitat, conscient que no pot deixar passar gaire més temps sense explicar-ne els detalls, ha anunciat que a finals de mes concretarà els procediments, però ja ha avançat que crearà una borsa de voluntaris. Com al 9-N. Fonts coneixedores dels preparatius del 9-N asseguren a l’ARA que l’única diferència entre els dos plantejaments és que per a l’1 d’octubre l’administració reconeixerà aquests voluntaris com els seus representants, que donaran fe dels resultats com a persones designades per la Generalitat. El 9-N el Govern no ho va fer per no incórrer en desobediència. Igualment, ara el Govern vol que els membres de la mesa electoral siguin escollits per sorteig, igual que es fa en unes eleccions. El 9-N, com que no hi havia un cens previ, no es va poder utilitzar aquest mètode i es van cobrir aquest llocs també amb voluntaris.

Com que les paraules compten, un “referèndum amb voluntaris” sona com allò de “les urnes de cartró”, una imitació dels referèndums de debò, i serà molt fàcil fer-ne befa. Com que el govern ha promès un referèndum de debò, sembla que aquest primer detall de com es componen les meses electorals ens porta més al 9-N, o sigui, a la repetició del passat més que al futur, i al “jo ja ho deia, que això serà un nou 9-N”.

Certament, al govern de la Generalitat li hem demanat que complexi el que promet, però no podem ignorar a què s’enfronta. L’estat espanyol està portant davant els jutges els autors del 9-N i la presidenta del Parlament, ha inhabilitat un diputat… i ha de mesurar bé qualsevol pas. Algú pot dir “doncs que no s’hi haguessin posat, si no poden fer una cosa que no la facin”.

Però acabar-ho així seria massa fàcil. És aquí on cal preguntar-se si som o no som davant d’un d’aquells moments excepcionals. Sí la política només és el que fan els polítics. Si els ciutadans podem o volem quedar-ne al marge. Si en el fons tenim por de nosaltres mateixos, i ja està bé que l’Estat ens posi limitacions perquè sap el que ens convé millor que nosaltres. I l’esquerra no independentista ha de preguntar-se si no és un contrasentit imperdonable predicar l’empoderament popular i negar-se a col·laborar en el moviment popular més gran d’aquest país. I què és l’empoderament popular, si no és, entre altres coses, els voluntaris? Si en comptes de dir que el govern crearà “una borsa de voluntaris” diguéssim que el govern crearà “una xarxa d’empoderats populars” sonaria millor, oi? Volem un referèndum amb garanties, és clar, però si l’Estat no les vol donar, què hem de fer, girar cua i tornar resignadament a casa? I dir, com a ‘Los santos inocentes’, “a mandar, que para eso estamos”? És així com han avançat les causes justes?

El referèndum de l’1-O torna a ser una gran oportunitat per assegurar que la sobirania és popular. I que un país amb voluntaris és un país despert.

Antoni Bassas
Font: Ara.cat