divendres, 30 de setembre del 2016

Activitats al Baix Llobregat




Seguim el País en construcció

Estat de descomposició

La fetor de l’antic règim… 
tic-tac, tic-tac, tic-tac…



L’antic règim és en descomposició. Ja res no s’aguanta dret del tot. I les fustes i els bastiments que sostenien el vell edifici es podreixen inexorablement. La nova política es fa vella de cop i la vella s’aferra als pocs vestigis que romanen d’allò que un dia va ser. La desintegració no respecta res ni ningú. I els voltors s’aproximen quan ensumen els cadàvers que ha deixat la devastació.

El PP aguanta fent tentines entre parets brutes de corrupció, caciquisme rural i autoritarisme. El PSOE es col·lapsa a marxes forçades (quin espectacle, ahir!). Segueix fil per randa les passes de la delegació catalana. Podem s’esquerda per dins i la brillantor d’allò que era nou comença a deslluir-se i deixa veure la capa vella i rovellada d’una estructura antiga. Ciutadans fracassa estrepitosament en l’intent de ser l’Espanya renovadora edificada damunt l’odi nacionalista espanyol de sempre. O pitjor.

Tot lliga. Tot quadra. És la degradació d’un estat ineficient que tan sols va poder aguantar mentre les armes, les amenaces i la força servien per a fer callar la gent. I l’una cosa ha portat l’altra. L’independentisme català conseqüent ha estat l’esca d’aquesta caiguda? Ha estat la pudor de putrefacció que ha despertat els catalans per trobar una sortida? És també una mena d’ou i gallina. I ja sabeu qui és l’ou i qui és la gallina.

El referèndum. Sí. El canvi de ‘unilateral’ per ‘vinculant’ o –encara millor– referèndum i prou és absolutament decisiu. Perquè el fet important no era el com, sinó el què. I ara aquest què activa molts processos paral·lels. D’entrada, irrita i esperona l’estat espanyol, que pot cometre algun error definitiu contra un procediment democràtic. Si el referèndum fa saltar la cabra, ja haurà complert una bona funció. Després també compromet els comuns, que han heretat el paper i les maneres de Duran i Lleida dient que volen allò que no fan res per aconseguir. El referèndum (i sobretot la data en què es farà) activa molts mecanismes diplomàtics a les cancelleries d’Europa i el món. Les carpetes de Catalunya han passat aquest vespre del mig de la pila al capdamunt.

I tinc la impressió que la proposta i les formes d’ahir del president Puigdemont van fer una altra cosa que era tan important o més que totes les anteriors: insuflar força, aire i esperança als cossos una mica desinflats dels independentistes de la quotidianitat. Aquells que no viuen ni del procés ni pel procés i que ara pensen que tot l’esforç no caurà finalment en terra eixorca. Ningú no estava cansat, sinó impacient. I aquesta impaciència venia en bona part de no tenir l’horitzó prou clar. I diria que Puigdemont ahir va bufar molt fort per esvair la boira i deixar un cel ben ras.

Tot lliga. Tot quadra. I mentre l’antic règim defalleix, aquí s’activa més que mai la revolta democràtica més gran i més important d’Europa i bona part del món. Qualsevol Sunzi prou atent diria que ara és el moment d’anar a totes. Shakespeare diria que alguna cosa fa pudor de podrit al Regne d’Espanya. I el fet cert és que se sent aquella fetor de la Unió Soviètica. Aquella pudor de resclosit, d’humitat, de florit… d’antic règim. Aquell tuf de poder quan se sent –i se sap– impotent. Mentre sento aquesta fortor, també sento el tic-tac, tic-tac, tic-tac, tic-tac del compte enrere que ahir es va activar. O, més ben dit, que avui activaran els diputats que premin el botó del sí de la qüestió de confiança. Perquè és això i no res més: qüestió de confiança.

Pere Cardús
Font Vilaerb

dijous, 29 de setembre del 2016

Superada la Moció de confiança


El Parlament dóna la confiança 
a Puigdemont per tirar endavant
 el referèndum




"El Parlament de Catalunya atorga la confiança al president de la Generalitat". Així ha anunciat la presidenta de la cambra, Carme Forcadell, que Carles Puigdemont ha rebut el suport de la majoria del Parlament perquè encari la culminació del procés d'independència i posi en pràctica el nou rumb presentat ahir, que passa per celebrar un referèndum la segona quinzena de setembre del 2017, un cop aprovades les lleis de desconnexió.

Després d'una jornada maratoniana de discursos, en què tots els grups parlamentaris han intervingut per fixar la seva posició, aquest dijous a la tarda els diputats de Junts pel Sí i la CUP han dit sí a Puigdemont -el vot era un per un i en veu alta- mentre que Ciutadans, el PSC, Catalunya Sí que es Pot i el PP han rebutjat el pla de govern del president. Puigdemont ha reunit un total de 72 vots a favor enfront de 63 en contra.

En acabar la votació, Puigdemont ha rebut una llarga ovació dels diputats de Junts pel Sí, que s'han aixecat dels seients per aplaudir-lo. El president ha pujat les escales de l'hemicicle per agrair en primera persona la confiança als diputats de la CUP, que no han aplaudit. 



La nova via de Puigdemont: "O referèndum, o referèndum"D'aquesta manera, Puigdemont aconsegueix revalidar la majoria parlamentària que el va investir el passat mes de gener i deixa enrere la primavera passada quan la CUP va tombar els pressupostos en la seva primera estació: el debat a la totalitat al Parlament. Un cop descartats els pressupostos del 2016, Puigdemont va decidir sotmetre's a una qüestió de confiança per assegurar-se una nova majoria a l'inici del nou curs polític.

En el seu torn d'intervenció, la diputada Anna Gabriel ha deixat clar que la CUP estàdisposada a donar suport als comptes però ha reclamat veure'ls en detall i que no siguin els mateixos pressupostos de l'any passat. Així, el sí a la qüestió de confiança d'avui no implica per a la CUP el vot afirmatiu als comptes que està elaborant el vicepresident, Oriol Junqueras.

Un 'no' amb matisos

Malgrat que l'oposició ha votat en bloc contra Puigdemont, el seu rebuig té matisos. Si bé C's, PP i el PSC s'han mostrat clarament contraris al referèndum, el líder de CSQP, Lluís Rabell, ha cridat a teixir una "estratègia sobiranista guanyadora" perquè "les coses canvien aconseguint la correlació de forces; si no, la independència és inversemblant".

El president de la Generalitat, al seu torn, ha detectat els possibles aliats de cara a reclamar el referèndum a l'Estat i ha acceptat el repte de CSQP d'explorar la via del referèndum més enllà dels partits, amb un clar emplaçament a les entitats civils, sindicats i organitzacions empresarials.

Al seu torn, Inés Arrimadas i Xavier García Albiol han emprat el seu discurs més dur contra els independentistes i s'han erigit com les forces d'ordre a Catalunya. Mentre C's ha criticat que es "prengui el pèl" als sobiranistes i es "retorni a la casella de sortida" amb el referèndum, el PP ha amenaçat Puigdemont que a Catalunya "ningú convocarà un referèndum il·legal". Per la seva banda, Miquel Iceta (PSC) ha demanat al Govern que abandoni la "unilateralitat" perquè "no té legitimitat per imposar-la" i que s'assegui per parlar d'una reforma de la Constitució en sentit federal.

La via del referèndum

La principal novetat d'aquests dos dies, però, no ha estat la superació per part de Puigdemont de la qüestió de confiança -la CUP ja havia anunciat que hi votaria a favor- sinó la modificació del full de ruta cap a la independència. Si fins ara el pla de Junts pel Sí passava per celebrar unes eleccions constituents d'aquí un any, ara el president aposta per un referèndum la segona quinzena de setembre del 2017.

Ahir, en el seu discurs, Puigdemont va explicar que demanarà un cop més una consulta pactada a l'Estat -en què està obert a acordar pregunta, calendari, quòrums i efectes- però que la petició caducarà l'estiu de l'any que ve. Si en aquests mesos el govern espanyol no s'asseu a la taula, la Generalitat organitzarà igualment un referèndum a la tardor, després d'aprovar a finals de juliol les lleis de transitorietat jurídica, seguretat social i Hisenda pròpia

Núria Orriols

Font: Diari ARA

Arribem fins aquí per no defallir



La pregunta del referèndum:
 "Vol que Catalunya sigui un Estat independent?"




El president del Govern, Carles Puigdemont, ha exposat quina és la seva proposta de pregunta en el referèndum vinculant que se celebrarà la tardor de 2017: "Vol que Catalunya sigui un Estat independent?", tal i com ha anunciat en una entrevista al programa '8 al dia' de 8TV.


Puigdemont, a més, ha garantit que el referèndum "no serà de cap manera un altre 9-N", tant si ho acorda amb l'Estat com si no. La pregunta no serà amb dues variables, "i serà un referèndum vinculant", ha insistit en l'entrevista, on ha avançat que aposta per una pregunta binària i clara de Sí o No.

No serà un altre 9-N

Després d'haver superat la qüestió de confiança, Puigdemont ha donat per fet que el referèndum que proposa mobilitzarà més persones que el 9-N per la seva "transcendència", i ha defensat que el que dota de legitimitat un referèndum és la participació.


Preguntat sobre com convencerà altres Estats i a la UE de la legitimitat del referèndum, el president ha replicat: "No em toca a mi convèncer-los. Si la gent de Catalunya vota massivament que vol la independència, els països la reconeixeran".


La fi del mandat


D'altra banda, Puigdemont ha remarcat que no es postularà com a candidat a la Presidència en unes futures eleccions catalanes, en cas d'haver conclòs els seus objectius: "Si hem culminat el procés, que és el que espero, aquí acaba el meu treball".

Segons ha afegit, el procés culminarà després d'haver aprovat les lleis que permetin la independència, i després del referèndum i d'"haver gestionat el resultat". El següent pas serà convocar unes eleccions per a una Catalunya independent, segons ha apuntat el cap de l'executiu.


Sense pressupostos no hi ha referèndum


A més, Puigdemont ha ressaltat que preveu dialogar amb tots els grups parlamentaris pelspressupostos, i ha avisat a la CUP que els comptes són l'eina per culminar la legislatura: "Ens queda poc temps i tindrem creixents dificultats exteriors. No hi pot haver un altre obstacle", ha insistit, en coherència amb la seva exposició en la qüestió de confiança al Parlament.

De fet, el president ha sentenciat que sense pressupostos el referèndum que proposa quedaria ajornat i hauria de convocar eleccions, tal i com ja ha deixat clar en el saló de plens, i ha apuntat que no hi hauria una altra qüestió de confiança.

Bernat Vilaró
Font: El Món.cat

dimecres, 28 de setembre del 2016

El President parla clar

Contundent, clar i compromès a arribar a la independència!
#tenimPresident
#tenimGovern
#tenimParlament
#tenimalaGent

O referèndum o referèndum 

#feina
#molta



A fora si que ens escolten

La premsa internacional es fa ressò 
del referèndum català




El discurs del president de la Generalitat, Carles Puigdemont, davant de l'hemicicle per demanar la confiança de la cambra ha donat, literalment, la volta al món. Diversos mitjans internacionals, des de les agències Reuters o France Presse, fins a mitjans com el francès Le Monde, l'italià Stampa o el britànic Financial Times, han publicat referències a les declaracions del president. Tots ells han destacat la promesa de Puigdemont de convocar un referèndum d'autodeterminació a Catalunya l'any que ve. 

La corresponsal de Bloomberg a Espanya reprodueix les paraules del president anunciant el referèndum, i assegura que "provarà de ser negociat amb l'Estat fins a l'últim moment", però també afegeix una referència a la preparació de les estructures d'Estat. En aquest sentit, la periodista explica que el "pla de Puigdemont" preveu "preparar les estructures claus per a un Estat independent, incloent-hi la Hisenda o els sistemes de seguretat", i que estiguin preparades abans del referèndum.una de les frases utilitzades per Puigdemont, titulant: "El líder català hi veu dues opcions: referèndum o referèndum". El FT, doncs, assegura que "Carles Puigdemont està preparat per negociar el referèndum d'independència amb Madrid, però adverteix que el problema s'ha de posar a votació" de totes maneres. 

A Itàlia se n'ha fet ressò l'Stampa amb el següent titular: "El president català: 'Referèndum d'aquí a un any per separar-nos d'Espanya'". També en aquest cas asseguren que el referèndum "serà vinculant, tant si Madrid li dóna llum verda com si no". També el diari italià preveu que "el xoc durant els pròxims 

També el corresponsal del Financial Times en fa una crònica, on parafrasejamesos serà molt dur" i que hi haurà "una lluita a cop de decisions als tribunals".

Altres grans mitjans també s'han fet ressò de la notícia, però adjuntant textos de les agències presents al país. Le Monde, per exemple, agafa el text de l'agència AFP, per assegurar que "amb o sense l'acord de Madrid, el president separatista ha anunciat que cridaria a un referèndum sobre la independència" el proper setembre. El rotatiu francès també explica quTambé el New York Times, en aquest cas amb un text de Reuters, que titula "Catalunya celebrarà un referèndum per a la independència amb o sense el consentiment d'Espanya". En aquest sentit, expliquen que el president Puigdemont s'ha obert a negociar amb Madrid els termes del referèndum, però que en cas que no ho facin, el referèndum es durà a terme igualment el proper setembre. També destaquen que Madrid ja s'ha oposat en altres ocasions a aquesta votació.

Altres diaris de Bèlgica, Àustria o del Quebec també se n'han fet ressò.e el govern central s'ha negat reiteradament a deixar celebrar aquesta consulta. També així ho fa un altre diari francès, en aquest cas el Libération, mentre que La Tribune hi destina un dels seus periodistes d'economia.


Carlota Camps
Font: El Nacional.cat

dimarts, 27 de setembre del 2016

Opinió contundent

Per això ho hem fet. 

Per això volem fer-ho


Ho hem fet, hem aconseguit arribar a aquest 27 de setembre de 2016, perquè tots sabíem que era impossible, però ens negàvem a acceptar que ho fos. Ho hem fet per dignitat. Perquè la sentència del Constitucional espanyol era un cop d’estat i ja no en volíem acceptar cap més ni estàvem disposats a deixar-nos trepitjar de nou, com va passar el 1923, com va passar el 1939, com va passar el 1981 i tantes vegades abans. Ho hem fet perquè ha arribat el dia que no podem més i llavors –i exactament per això– ho podem tot.

Ho hem fet, hem arribat a aquesta votació d’avui, perquè molta gent ha posat braços, cervells i vots per aconseguir-ho. Un milió nou-centes seixanta-sis mil cinc-centes vuit paperetes per la independència ara tot just fa un any i un dia. Però, abans, dos milions tres-cents quaranta-quatre mil vuit-cents vint-i-un vots rebels, que van desafiar l’estat el 9-N. I els dos mil cinc-cents seixanta-nou valents d’Arenys de Munt, que obriren de bat a bat les portes del dret de decidir, quan van inaugurar les consultes populars i deixaven pas a la república.

Ho hem fet perquè un milió sis-cents mil parells de mans es van agafar des del Voló a Vinaròs sense demanar res en canvi ni preguntar a ningú qui era ni d’on venia. El 2013. I perquè un any abans havíem entès, sorpresos, que a les manifestacions ja no s’hi camina i que els estels a les banderes signifiquen llibertat. Ho hem fet perquè hem persistit dia a dia, i també diada a diada. Perquè hem fet callar les boques que proclamaven abans d’hora que el moviment s’acabava i que ja no teníem força. Ho hem fet, no us enganyeu, perquè vosaltres vàreu tornar a omplir de gom a gom els carrers tot just fa disset dies, quan no escoltàreu els auguris ni les profecies i esbandíreu qualsevol dubte que algú pogués tenir.

La força que ens ha dut fins en aquest debat parlamentari d’avui no té res a veure amb la política com l’entenen els qui es miren el món sense veure-hi la gent que l’habita. Nosaltres som una generació de privilegiats a qui hom ha concedit el regal de crear un estat nou, una república per al cent per cent dels qui hi viuen.

I per això volem fer-ho. Volem que avui es dibuixe davant dels nostres ulls el futur immediat, la manera en que tot aquest esforç es farà concret, la forma en que tota aquesta força prendrà sentit, finalment.

Volem fer-ho perquè creiem que ens mereixem de viure en un país lliure, alt i lluminós del qual ens sentim orgullosos. Volem fer-ho perquè sabem que cal una república de tothom i per a tothom, on la diferència i la dissidència siguen un valor i no una màcula. Volem fer-ho perquè la lluita de tanta gent durant tant de temps es mereix parir una terra on tothom puga viure dignament i preocupar-se per la dignitat de totes les altres terres del món. Volem fer-ho perquè ens agradaria deixar de fer onejar banderes, d’entonar himnes, d’enganxar cartells, de repartir prospectes, de lluir samarretes i de cridar consignes simplement per reclamar les coses més elementals, començant per la democràcia. Volem fer-ho perquè ningú no senta por mai més, en aquest país, perquè les paraules mai més no hi siguen perseguides, perquè les idees mai més no hi puguen ser declarades il·legals.

Volem fer-ho també pels amics, pels familiars, per aquell gent de qui lluírem els noms a l’esquena, l’11 de setembre passat. Volem fer-ho per tots els qui ens miren, oprimits en qualsevol racó del món, pensant que som nosaltres, també, la seua esperança. Volem fer-ho perquè voldríem anar-nos-en d’aquest món havent guanyat un bocí més de llibertat per a llegar als nostres fills. Volem fer-ho perquè volem i al final no hi ha cap raó més poderosa que aquesta. Perquè vull. Però sobretot volem fer-ho perquè ara podem, perquè el 53% del parlament està disposat a fer el pas que tan lluny semblava fa tan poc.

Carles Puigdemont, el 130è president de Catalunya, té avui l’encàrrec solemne d’explicar de quina manera l’estiu del 2017 serà el terme en què una bona part dels catalans, els del vell Principat, deixaran de ser ciutadans espanyols. Res més que això però també res menys que això. Molts escoltarem el discurs amb una gran atenció perquè aquest serà un dia per a recordar durant anys. Però, malgrat que és evident que la responsabilitat, avui, només és seua, tots sabem també que l’hem portat nosaltres fins ací i que a partir de demà res no serà igual. Perquè així ho hem volgut nosaltres. Perquè molta gent ha posat braços, cervells i vots per aconseguir-ho. Perquè hem persistit dia a dia i també diada a diada. Perquè creiem que ens mereixem de viure en un país lliure, alt i lluminós.



Vicenç Partal

Font Vilaweb

diumenge, 25 de setembre del 2016

De nou la Generalitat serà pionera


Declarar nul tot el franquisme

Junts pel Sí, la CUP i Catalunya Sí Que Es Pot volen declarar nuls els consells de guerra del general Franco

El diari La Vanguardia publicava ahir una notícia bonica: els grups de Junts pel Sí, la CUP i Catalunya Sí Que Es Pot volen votar al Parlament de Catalunya una llei que declari nuls, ‘i sense cap efecte jurídic’ els consells de guerra del franquisme. Per exemple, el de Lluís Companys. Per tant, aquesta llei esberlaria d’un sol cop l’amnèsia, l’oblit i el silenci que la Transició ha imposat sobre els crims franquistes. És una llei que no calla, sinó que jutja, valora, i sentencia el franquisme. Com ha de ser. Per fi. Sí senyor. Adéu silenci. La llei es votaria el 19 d’octubre i és un text treballat conjuntament pels partits independentistes i els comuns. Bravo per ells. La llei, a hores d’ara, és projecte de llei, i diu això:

Article 1: Es declaren nuls i sense cap efecte jurídic tots els consells de guerra sumaríssims i les corresponents sentències, instruïts per causes polítiques a Catalunya pel règim franquista d’acord amb el Ban de 28 de juliol de 1936, el Decret de 31 d’agost de 1936, el Decret número 55 d’1 de novembre de 1936, la Llei de 2 de març de 1943, la Llei de 18 d’abril de 1947, el Decret 1794/60, de 21 de setembre, i el Decret llei 10/75, de 26 d’agost.

Article 2:El Departament de Justícia de la Generalitat de Catalunya, d’acord amb la present llei, emetrà a sol·licitud dels processats o dels seus familiars una certificació de la nul·litat del procediment i sentència corresponents.

Dit això, i mostrant la meva alegria d’entrada, mostro també els meus dubtes. Puc? Jo no veig perquè s’han de declarar nuls, i sense efecte jurídic, els consells de guerra i prou. Per què els consells de guerra i prou? La resta de la justícia franquista no es pot declarar nul·la? Pregunto. Les sentències que, per exemple, enviaven a presó els homosexuals, no les declarem nul·les? La llei que prohibia a la meva mare, com a la teva, de viatjar a l’estranger sense un permís del seu marit, tampoc la declarem nul·la? Tot l’entramat legal dels feixistes que no van ser consells de guerra, però que va existir igualment, no el toquem? No veig perquè. I diria que Lluís Companys tampoc veuria el perquè.

A mi m’agradaria que com a mínim, si pogués ser, féssim com Alemanya, la veritat. Allà, com resumeix ací el New York Times, l’any 1989 el Parlament germànic, sota govern de Helmut Kohl, va declarar nul·la ‘tota sentència que representés el típic abús nazi’. Així, la llei deia que s’anul·laven ‘les lleis nazis que ofenien els preceptes bàsics de justícia per raons polítiques, militars, racistes, religioses o filosòfiques després del 30 de juny de 1933’. No es van limitar als consells de guerra i de fet, el Parlament alemany també havia aprovat compensacions econòmiques a algunes víctimes dels nazis, no totes. Per exemple, les víctimes, o els seus familiars, dels objectors de consciència i desertors que els nazis van afusellar rebien 4.200 dòlars.
.
A mi em sembla molt bé declarar nuls els consells de guerra. Trobo molt sa i civilitzat enterrar l’oblit, el silenci, i l’amnèsia sobre el franquisme que la Transició imposà. M’alegra que els comuns i els independentistes parlin junts. I llenço un bravo per aquesta iniciativa. Ara, per a mi, aquesta llei se’ns queda curta. Ja us ho diré.

Andreu Barnils
Font Vilaweb

dissabte, 24 de setembre del 2016

Ara si...l'estat perdent el control?

L’Estat descobreix que pot perdre


"Per primera vegada en cinc anys, l'Estat comença a perdre el control i a prendre consciència que les fitxes del tauler de joc del procés es mouen i el cronòmetre avança"

Com els culers de tota la vida, l’independentisme tendeix al pessimisme, a la predicció de catàstrofes terribles i a llepar-se les ferides. En aquesta foscor gairebé permanent, les manifestacions de la Diada són una sobredosi d’optimisme, unitat i llum. Fins que, passats uns dies, A torna a dubtar de B, i C mira quin rèdit en pot treure. El procés afronta a partir de la setmana vinent proves decisives com la qüestió de confiança, el debat de política general i els pressupostos de la Generalitat. Això genera incerteses, pors i algunes desconfiances. Però, hi ha una novetat: sembla que per primera vegada en cinc anys, l'independentisme no juga tot sol la partida.Aquests dies s'han produït alguns fets que apunten a que l’Estat comença a perdre el control i a prendre consciència que ni la Constitució ni els tribunals no són la garantia de la unitat d’Espanya.En definitiva, se n’ha adonat que encara que negui l’existència de la partida, les fitxes del tauler del joc del procés es mouen i el cronòmetre avança. 

Anem a pams. Que el Tribunal Constitucional es plantegi desobeir les ordres del PP i no acceptar automàticament la reforma legal que endossa a aquest tribunal atribucions per inhabilitar polítics no adeptes al règim, és una passada. Una hòstia en tota regla a l’Estat i les seves clavegueres. A hores d’ara els magistrats mantenen un debat intens al respecte i han ajornat la decisió de castigar penalment Carme Forcadell, tal i com els demanava el govern en funcions de Mariano Rajoy.

Per altra banda, hi ha el ministre d’Exteriors. Margallo ha comès el gravíssim error d’explicar al món que això de l’independentisme se’ls escapa de les mans. A través de l’altaveu de les Nacions Unides, el senyor que fa uns mesos deia que Catalunya estava condemnada a vagar per l’hiperespai, ara diu que “el procés per la independència avança a tota màquina”, i que si l’Estat espanyol és dèbil, Catalunya podria esdevenir un estat. Mai fins l’Estat havia admès de forma tan oberta que juga una partida i que la pot perdre.

I finalment, el candidat gallec del PP, Alberto Núñez Feijóo, assegura que “el que no podem fer és negociar amb la pistola del separatisme sobre la taula”. Negociar, una paraula també nova en el vocabulari del règim per referir-se al procés. Simplement, perquè no existia tal procés. Deixant a banda la indigència moral del PP, i d’alguns socialistes, de vincular el clam independentista amb la violència, vol dir això que sense pistoles sí que es negocia?

divendres, 23 de setembre del 2016

Com ho veu cadascú




Processos, processons i processismes



Crec que devia ser l’any passat en què es va formular el neologisme “processisme” per definir una situació política d’indefinició en què l’independentisme polític sembla incapaç de plasmar en realitats concretes un moviment social tectònic, que ens hauria de portar amb el trencament amb la monarquia espanyola.Certament, per als independentistes de tota la vida, el camí s’està fent infinitament llarg, al més pur estil de “la Llarga Marxa” de Mao Zedong o la travessa del desert de Moisès a la recerca de la terra promesa. Bé, seria fàcil resultar irònic i pensar que els sobiranistes envegen els comunistes xinesos, els quals només van haver de caminar 12.500 quilòmetres en 370 dies. Aquí portem sis anys i sembla una inacabable processó en què no passa res, tot i que en la meva modesta opinió, aquest no res és només aparença. Fins i tot els armats de Setmana Santa arriben a algun lloc.

En situacions d’incertesa com l’actual, tota interpretació del procés sol ser interessada i és habitual confondre el desig amb la realitat. Anem a pams: entre determinats entorns de les esquerres instal·lades, l’independentisme no va de debò, sinó que seria una il·lusió, un maquillatge de la “pèrfida dreta burgesa” per tapar la corrupció i les retallades. Per a la premsa del règim -especialment l’addicta a la monarquia- una anhelada tercera via és possible, i celebrarien el retorn del fill pròdig amb la promesa d’un concert com els dels bascos o un nou pacte fiscal. Sense anar més lluny, estem en els dies en què es compleix l’aniversari de la publicació d’un manifest que les forces vives del país incitaven, sota l’amenaça de tots els mals de l’infern, a abandonar el mal camí de l’aventura vers Ítaca i per tant, que no se’ns ocorregués votar Junts pel Sí o la CUP. Aquests darrers dies, els mitjans que s’alimenten de l’hostilitat contra el nostre país, denunciaven la presumpta deflació estadística dels manifestants de la Diada. La cosa té la seva gràcia, perquè les modestes xifres de centenars de milers de manifestants del dia 11 multiplicaven el nombre que deixaven anar a les hemeroteques dels anys anteriors; o que el grup d’empresaris teòricament influents són un “pont aeri”, que metafòricament fa anys que no existeix (com a molt, algun avió low cost), la tercera via, cada vegada queda més clar que són els pares, i les esquerres que defensen el proletariat, ni són proletàries, ni són capaços de mobilitzar més enllà d’unes poques desenes de figurants. A més, ho confesso! El vuitanta per cent de la gent coneguda que vaig trobar a Salt a la Diada eren mestres, pastissers, conserges, perruquers i paletes…: pèrfida burgesia!

A veure, tot aquell que fa interpretacions, i encara pitjor, prediccions sobre què passarà amb l’independentisme, s’equivoca. No en té ni idea, com jo tampoc, sobre el que passarà. Hem de ser humils i confessar la nostra incapacitat d’endevinar què ens té preparats el futur. En tot cas, com que no tinc habilitats metacognitives ni m’admetrien en un consultori astrològic, només parlaré des de l’àmbit que, més o menys, domino: el passat. Suposo que la meva formació d’historiador em permet tractar d’interpretar el passat, i una mica, el present.

I el que veig, és que més enllà del que passi en un, o dos, o deu anys, sí que veig que la ruptura ja s’ha produït.Un gruix important de catalans ha desconnectat del règim. No se sent còmode ni participant de l’estat, ni identificat amb els seus símbols, ni es deixa impressionar per amenaces cada cop menys creïbles. La distància és especialment gran entre aquells més joves, per a qui la Transició és un avorrit tema del manual d’Història. La gent més jove, precisament, està per altres històries, i en tot cas la proximitat amb Espanya és similar a l’existent amb francesos, belgues, argentins o italians. La gent té la sensació que no hem formalitzat el divorci, tot i que ja fa, potser una dècada que no convivim, que estem separats de fet, que tan sols rebem requeriments emprenyats d’un cònjugue amb qui vam tenir certa relació, i amb qui ja existeix una animadversió mútua que ha fet esvair-se tota confiança de manera definitiva. Això, molt que pesi, ja no té volta enrere. Ja hem anat molt lluny. I aquells instal·lats en velles categories, semblen incapaços d’entendre que més que passar de pantalla, a Catalunya ja tenim un altre sistema operatiu.

Xavier Diez


dijous, 22 de setembre del 2016

Confiança i coratge

Coratge


D'ací a vuit dies el Parlament de Catalunya viurà la qüestió de confiança que el president Puigdemont va convocar després de no poder aprovar els pressupostos. Tothom crec que és conscient que aquest serà un moment transcendental de la nostra vida política i d'aquesta epopeia que estem protagonitzant com a poble en aquesta dècada única des del punt de vista històric. Després de l'èxit, una vegada més, de la mobilització popular de l'Onze de Setembre, la fase final del procés d'independència pot començar amb força i confiança si la unitat de les forces polítiques partidàries de la república es plasma en aquest vot.

És cert que després, encara abans de posar-nos a la feina d'aprovar les tres lleis que ens convertiran en estat independent, quedaran un parell d'obstacles per superar: el debat de política general i sobretot els pressupostos. Aquest darrer és l'important, perquè si Junts pel Sí i la CUP no es posen d'acord per aprovar-los aquesta vegada, ja no hi haurà cap maniobra que faça possible continuar el procés. No tinc cap dubte, per això, que els pressupostos aquesta vegada arribaran a bon port i que serà possible d'aquesta manera concentrar-nos en el que sens dubte serà una dura batalla legal i jurídica per aprovar les tres lleis de la secessió.

Després de la confiança, doncs, ens caldrà el coratge. Un coratge assenyat, un coratge encertat, un coratge raonat, però coratge al cap i a la fi. El coratge d'aquells que hauran de prendre en un moment determinat la decisió definitiva, d'aquells que hauran d'ordenar la proclamació de la nova república. I és precisament per això que els nostres polítics tenen ara mateix al seu davant l'envit més gran que mai s'haurien pogut plantejar. I és precisament per això que ara hem d'estar al seu costat, de manera incondicional.

Vicent Partal

dimarts, 20 de setembre del 2016

Espanya i Déu

La pèrdua de Catalunya, pitjor que la pèrdua de Cuba




"L'Estat espanyol s’estimarà més dissoldre’s que no pas haver d’acceptar la llibertat d’un poble que donava per conquerit"

Les declaracions del ministre espanyol d’Afers Exteriors, José Manuel García Margallo, relatives a la independència de Catalunya, han estat tan estrambòtiques i apocalíptiques que fins i tot se n’ha fet ressò la premsa internacional. Textualment, Margallo va dir: “D’una crisi se’n surt, un atac terrorista se supera, però la dissolució d’Espanya és absolutament irreversible”. Són paraules molt fortes, és cert, i és normal que milions de persones, en llegir-les, s’hagin quedat astorades. Però crec que hem d’agrair-les, en comptes de condemnar-les, perquè són sinceres, són l’expressió sintètica d’un sentiment pregon segons el qual Espanya és el principi i el final de totes les coses. Com he dit sovint, Espanya no és un Estat, Espanya és una religió, i en la religió espanyola “el Verb” és Espanya: “Al principi ja existia Espanya, i Espanya era amb Déu, i Espanya era Déu.” A partir d’aquí, amb aquesta concepció del món, la independència de Catalunya és vista pels fidels espanyols –dissortadament la minoria infidel és testimonial– com una heretgia contra la qual tot s’hi val. De fet, la sola pronunciació de la paraula ‘independència’ ja es considera una blasfèmia abominable.

Cal, doncs, situar-se en la marc mental d’aquesta religió per comprendre la virulència dels seus fidels contra el procés català; cal mirar-se el Procés amb la seva mentalitat per comprendre la reacció grandiloqüent i histriònica que els provoca, fins al punt d’esquinçar-se les vestidures i viure com una tragèdia cataclísmica la llibertat catalana. És així, perquè per a ells l’existència d’una Catalunya Estat constituirà, com confessa honestament Margallo, un trauma de proporcions infinitament superiors a les d’una crisi econòmica o un atac terrorista. Tan infinitament superiors, que només d’imaginar-s‘ho ja els ve un cobriment de cor.

El senyor Margallo ha estat ben explícit dient-nos que les dramàtiques conseqüències d’una crisi econòmica –milions de persones a l’atur, desnonament de centenars de milers de famílies, increment escandalós de la pobresa infantil, increment no menys alarmant de l’exclusió social, retallades pressupostàries en serveis bàsics, com ara sanitat i educació, atacs directes a les pensions mitjançant l’espoliació del Fons de Reserva de la Seguretat Social...–, o les no menys dramàtiques conseqüències d’atemptats terroristes, són irrellevants comparades amb la llibertat de Catalunya. Tot és superable menys això. Això és l’apocalipsi. Hom dirà que és patètic que l’Estat espanyol pensi així, i sí que ho és, però els fets en aquesta vida no ens afecten per la seva naturalesa, sinó per la manera com els vivim. Així com hi ha gent que veu l’apocalipsi en el matrimoni d’homes amb homes o de dones amb dones, també hi ha gent que no s’imagina res més terrorífic que veure Catalunya com a membre de les Nacions Unides. El senyor Margallo ens ve a dir el següent: ‘Els espanyols podem superar les més grans calamitats humanes, podem superar els més grans desastres naturals, podem superar les bombes, les massacres i els rius de sang, però no podem superar que Catalunya tingui un lloc al món com el tenim nosaltres.’

Per a una mentalitat nacional (i irracional) així, és lògic que la pèrdua de Cuba, el 1898, suposés un trauma de dimensions gegantines que va trigar molts anys a apaivagar-se. Allí, en aigües del mar Carib, alguns dels trets principals caracterològics espanyols, com ara l’orgull, l’homenia, la supèrbia..., van patir una humiliació indescriptible. I, tanmateix, tot allò esdevé insignificant davant la pèrdua de Catalunya a l’horitzó. No és el mateix perdre les colònies llunyanes que perdre les que són a tocar. Això encara és més traumàtic, perquè per a l’orgull, l’homenia i la supèrbia, resulta indigerible. Per entendre’ns: una cosa es resignar-se a la ‘conllevancia del problema catalán’, com el qui pateix de reuma, i una altra molt diferent haver d’assumir la independència de Catalunya. Serà, doncs, aquesta actitud el que farà que la independència catalana provoqui a Espanya un xoc emocional tan colossal, tan estratosfèric, que trigarà segles a superar-ho. Per a ser precisos, l’Estat espanyol saltarà pels aires, perquè, per raons d’orgull, d’homenia i de supèrbia, preferirà autodestruir-se que ‘conllevar’ l’existència d’un Estat català. Potser m’equivoqui, però em sembla que s’estimarà més dissoldre’s que no pas haver d’acceptar la llibertat d’un poble que donava per conquerit.



Victor Alexandre
Periodista

Font: elMon.cat

dilluns, 19 de setembre del 2016

Per haver posat les urnes..


Homs al jutge:
 ‘He defensat la legalitat del que vam fer
 i ho tornaríem a fer’




L’ex-conseller de Presidència i portaveu del Partit Demòcrata Català al congrés espanyol, Francesc Homs, ha declarat avui davant del Tribunal Suprem espanyol per declarar pels presumptes delictes de desobediència, malversació i prevaricació per haver ajudat l’organització de la consulta del 9-N. Segons que ha explicat posteriorment, ha defensat davant del jutge la legalitat de la consulta del 9-N i ha dit que ho tornarien a fer. ‘El què vam fer seguia el mandat democràtic del Parlament de Catalunya, facilitàvem la participació ciutadana i l’exercici de la llibertat d’expressió, un dret fonamental’, ha dit.

Homs ha qualificat d’anòmala la citació que va rebre, ja que deia que si no s’hipresentava seria detingut tot i la seva condició d’aforat. ‘Sembla que això ha estat un error’, ha dit.

També ha dit davant del jutge que les principals institucions de l’estat estan actuant de manera arbitrària en tot allò relacionat amb el procés d’independència català. ‘Tenim la impressió que les principals institucions de l’estat en particular en relació al 9-N, estan actuant de manera arbitrària i fent seguidisme al PP’ ha comentat, i ha afegit: ‘No ha actuat com un estat de dret i democràtic hagués hagut d’actuar.’

El jutge li ha demanat si ratificava el que va explicar davant del TSJC el mes de març. Homs ha confirmat que ho ratificava i ha afegit que ho feia amb més energia després de les converses filtrades entre el ministre de l’Interior espanyol en funcions i el director de l’OAC. Finalment, Homs ha dit al jutge que li semblava més aviat un procés polític que no pas jurídic: ‘Tens la sensació que la sentència ja està dictada’.

Font: Vilaweb

Acompanyant als investigats pel 9N

Som i serem al costat de tots aquells que van fer possible el 9N! 📩



diumenge, 18 de setembre del 2016

A Molins de Rei avui...

UN PAÍS EN CONSTRUCCIÓ
 A MOLINS DE REI


Avui  hem fet Multiparades.
El Baix Llobregat  construint 
conjuntament un nou País.








Informació, xerraires, mur dels desitjos,vermut, sorteig, tallers pels nens, inflables, batucada...tot això són les Multiparades..
I una gran feina dels nostres GRANS voluntaris!!!

dissabte, 17 de setembre del 2016

Declaració de Castelló d'Empúries


Per quan vingui un altre juny....

A punt per al xoc de trens





S’acaben les vacances i tinc la impressió que el curs polític que comença no serà un més, sinó que serà el del xoc físic de trens.

Fins ara l’independentisme ha anat per la seva via a tota màquina, encara que amb aturades més llargues del desitjat, però hem assolit un Parlament netament independentista, un mandat clar per construir les estructures d’Estat i un (o més) fulls de ruta per assolir la independència. Tot això en un període relativament curt si exceptuem les pèrdues de temps derivades de la manca d’unitat política.

Fa setmanes que dic que l’únic que em preocupa és que la CUP no torni a fer una de les seves sortides “estranyes” i que finalment doni recolzament a la qüestió de confiança i que, de retruc, es pactin uns pressupostos, els de la ruptura i de màxim contingut social possible.

Sembla que aquesta darrera incògnita ja s’ha desvelat, tindrem confiança, i com s’ha dit des del govern, no serà puntual, sinó que es busca construir una cadena de confiances que ens portarà fins al final del procés.

Per tant, la partida de part nostra ja està clara; bé, no del tot: queda el tema dels fulls de ruta, però que a mi em preocupa relativament poc.

Quin acabarà sent el full de ruta definitiu probablement no sigui a hores d’ara una qüestió clau; en canvi, la resposta davant les jugades que faci l’Estat passarà a ser el tema més important a partir d’ara.

Tothom té clar que hi ha un paquet de tres lleis de desconnexió que s’aprovaran abans de fer les passes definitives, i que després caldrà fer algun tipus de ratificació a les urnes per comptar-nos definitivament, sigui en unes eleccions constituents o en un RUI. A hores d’ara jo diria que les dues opcions tenen punts a favor i en contra, però que abans d’arribar aquí hi ha un pas molt més important que marcarà la resta. Parlo del xoc de trens definitiu entre l’Estat i les institucions catalanes. L’aprovació de les lleis de desconnexió no son tècnicament una DUI, però té una càrrega simbòlica i legal molt similar, i per tant, no podem pensar que l’Estat restarà impassible. El que faci l’Estat marcarà la resta del full de ruta, i jo penso que farà tot allò que contingui la seva constitució, i ja podem imaginar-nos que és molt. I ho farà perquè la comunitat internacional té prou merders i ja ha demostrat que davant de problemes externs amaga el cap, com en el cas de Turquia, on l’única línia roja que va marcar la UE va ser que no es restaurés la pena de mort. Per tant, pot haver-hi sancions milionàries, detencions, inhabilitacions, i un munt d’accions repressives més, que encara que ens sembli que la comunitat internacional no ho permetrà, més val que comencem a preparar-nos per si arriba, i molt probablement arribarà. L’Estat, que tenia el seu comboi preparat a l’andana per amenaçar, ara el posarà en marxa i a tota màquina, per la mateixa via per la qual anem els independentistes, però en sentit oposat, òbviament.

Com es pot evitar el xoc de trens és ara l’única qüestió important, un cop superada la qüestió de confiança i els pressupostos, i refeta la ferida de la unitat dels partits independentistes, encara que sigui prenent calmants durant uns mesos. Només en queden vuit, i si han de menjar-se papus els diferents partits independentistes, que ho facin, no els perdonarem altra cosa.

I per evitar el xoc de trens només se m’acut una idea, efectiva amb tota seguretat, però no exclosa de dificultats. Cal que la societat civil posi un mur perquè el tren de l’Estat hi xoqui abans d’impactar amb el tren de les institucions catalanes. Cal que a la primera acció real de l’Estat, vingui del TC, del Ministeri de l’Interior o de la Moncloa, en contra de la nostra sobirania, els catalans hem de demostrar que la defensarem amb ungles i dents. La cançó dels segadors que tantes vegades hem cantat ens ho recorda

“Ara és hora d’estar alerta.

Per quan vingui un altre juny

esmolem ben bé les eines”

El juny del 2017 es compliran els 18 mesos, les eines que tenim ara som la mateixa societat civil, centenars de milers de persones disposades a sortir al carrer en to completament pacífic a defensar les nostres institucions i, en el fons, la nostra llibertat per un futur democràtic i digne d’acord amb el nostre esforç. En el moment que hi hagi una inhabilitació, una detenció o qualsevol acte eficaç en contra de la sobirania del Parlament, caldrà sortir al carrer, ocupar-lo i avortar l’acció de l’Estat. Guanyant la primera d’aquestes accions, haurem demostrat que res no ens fa por i que estem preparats per a les següents. Contra milers de persones no podran fer res, i a la vegada ens hem d’autoimposar que siguem milers per desarmar-los automàticament. Per això, una de les tasques més importants a partir d’ara per part de la societat civil serà organitzar-nos molt bé, per quan calgui.

Vist així, potser no hi haurà RUI, ni DUI, com han fet els altres Estats, sinó que l’ocupació del carrer serà l’acte definitiu que obligui l’Estat a negociar el repartiment de drets i deures amb la mediació internacional

És l’hora de la veritat, cal ser molt conscients del que ens hi juguem, sabem que ningú ens traurà les castanyes del foc tret de nosaltres mateixos, i hem de demostrar al món que la sobirania de Catalunya no només resideix al Parlament, sinó que qui intenti prendre-nos-la es trobarà tot un poble al darrere. Anem-nos preparant que arriba un altre Juny…


Joan Canadell
Economista, Cofundador del CCN
Secretari Nacional de l'ANC


Declaracions de Neus Munte

"Caldrà prendre decisions importants els pròxims mesos"



La consellera de la Presidència i portaveu del govern, Neus Munté, s’ha referit a la imminent declaració davant el Tribunal Suprem del seu predecessor en el càrrec i actual portaveu del PDC a Madrid, Francesc Homs, per la seva actuació en el 9-N. ‘Serà el primer cop que un ex-membre del govern declararà al Suprem per haver donat veu als ciutadans. És molt greu’, ha assenyalat Munté a Catalunya Ràdio. Igualment, la consellera de la Presidència ha alertat d’una clara ‘acceleració en el cas del 9-N’ i també ha avisat que ‘pensar en la situació actual d’Artur Mas o de les conselleres em sembla inaudit’.

Pel que fa al trencament amb Espanya i una possible desobediència, la consellera de la Presidència ha obert la porta en un futur a fer passos com deixar de pagar impostos a l’estat. ‘Hi haurà moments que s’hauran de prendre decisions importants, com aquesta’, ha reconegut Munté. ‘Estem davant d’una societat madura que sap quin moment estem vivint i quines respostes s’han de prendre’, ha continuat la consellera de la Presidència, que seguidament ha matisat. ‘Més que demanar això a la ciutadania, els ho explicarem i bé. I llavors sabran què han de fer’, ha precisat Munté, que finalment ha mostrat dubtes davant la voluntat de la CUP de convocar una vaga general com a protesta contra l’estat. ‘La vaga general pot quedar molt circumscrita a un àmbit molt determinat, és més interessant les mobilitzacions transversals’, ha conclòs la consellera de la Presidència.

‘El referèndum és el millor instrument per verificar unes majories i amb uns efectes clars davant la comunitat internacional’, ha reflexionat en veu alta la portaveu del govern. Preguntada sobre el RUI, Munté remarca que ‘caldria crear un nou marc jurídic que ara no existeix per poder fer aquesta consulta’. ‘Ara estem treballant per eixamplar la majoria social independentista perquè volem que una majoria estigui còmode amb la situació’, ha manifestat Munté

Font: Vilaweb

divendres, 16 de setembre del 2016

Per dignitat... Posar les urnes no és delicte


Les entitats sobiranistes, amb Homs pel 9-N: ‘Si ataquen un representant, 
ataquen tot el poble de Catalunya’

ANC, Òmnium, ACM i AMI fan un acte davant del TSJC amb presència de representants polítics del PDC, ERC, la CUP i els 'comuns'








Les principals entitats sobiranistes del país han mostrat aquest divendres el suport al portaveu del PDC a Madrid i exconseller de la Presidència, Francesc Homs, que el proper dilluns declararà davant del Tribunal Suprem per la seva actuació en el 9-N. ‘Si ataquen un representant de les institucions catalanes, ataquen les institucions. I, si ataquen les institucions, ataquen tot el poble de Catalunya’, ha subratllat el president d’Òmnium Cultural, Jordi Cuixart.

Dilluns que ve una delegació del sobiranisme català acompanyarà Homs fins a la porta del Suprem, però avui l’ANC, Òmnium , l’ACM i l’AMI han volgut evidenciar la proximitat amb Homs davant del Palau de Justícia de Catalunya. Allà, s’hi ha pogut veure a representants de JxSí, com Jordi Turull, Marta Pascal, Anna Simó i Roger Torrent, també de la CUP, Albert Botran, i dels ‘comuns’, com David Cid, Jèssica Albiach, Joan Josep Nuet i Gerardo Pisarello. La presidenta del Parlament, Carme Forcadell, i els expresidents Joan Rigol i Ernest Benach també s’han sumat a l’acte de suport.

dijous, 15 de setembre del 2016

Informe econòmic

Quant pesarà la motxilla del deute català?


Com conta el llibre de la història, un cop les voluntats polítiques admeten la independència d'un país, resta un capítol prou complex, la negociació del deute, en què el bescanvi d'actius i passius ha de ser una solució en què ningú prengui mal, ni l'estat predecessor ni el que estrena estatus. En una hipotètica negociació, Espanya i Catalunya, sota l'atenta observació, i pressió, dels organismes internacionals, hauran de maldar perquè en la nova realitat d'estats separats el pes del deute no sigui gaire feixuc i fer bo el vell proverbi hongarès que diu que és ric aquell que no deu res.

En aquesta auca de política-ficció, la casuística de criteris i escenaris és prou àmplia, i els qui s'asseguin a taula per negociar i fer transaccions tenen prou possibilitats d'estratègia. Tot partint de la situació actual de la Catalunya autonòmica, que suporta un deute del 105% del PIB, hi ha un variat reguitzell d'escenaris (vegeu el gràfic 1): si no hi ha acord, la forquilla va del 13,5%, en què Catalunya no assumeix el Fons de Liquiditat Autonòmica (FLA), a un 36%, en què s'imposa el criteri del pes de l'economia catalana en el PIB espanyol. En canvi, amb la negociació d'actius i passius, es pot anar del 47,1 al 73,2% del PIB. Hi trobarem béns de domini públic, com l'espai aeri, el radioelèctric, les vies de comunicació, la zona maritimoterrestre; béns patrimonials com ara les infraestructures aeroportuàries, ferroviàries, portuàries; béns immobles de l'Estat concentrats a Madrid i altres comunitats; Patrimoni de l'Estat i Tresor Públic; Fons de Reserva de la Seguretat Social; arxius i fons documentals; bases de dades, etcètera, i sense deixar fora de l'àmbit de la negociació, com reclamen els experts, el dèficit fiscal en si mateix, 230.779 milions d'euros segons el criteri de flux monetari en els darrers 25 anys.

Albert Pont, president del Cercle Català de Negocis (CCN), ha fet una important recerca en els darrers anys sobre com ha de ser el repartiment del deute, i ja d'entrada avisa que en la hipotètica negociació els representants de l'estat naixent “han de defensar que Catalunya ha d'assumir el menor deute possible, amb molt poques contraprestacions”: “No s'haurien d'obrir les converses amb una actitud bonista”, alerta. Ara mateix, la Generalitat assumeix el 19,5% de tot el deute públic net de l'Estat i, a més a més, la meitat del seu deute, que depassa els 70.000 milions, està contret amb l'Estat. Per Pont, cal interrogar-se si s'ha de pagar aquest deute tenint present que “l'Estat deu a Catalunya 10.000 milions d'euros en concepte d'incompliments de la disposició addicional III de l'Estatut i altres compromisos”. De fet, l'Estat espanyol, tot i negar que es pugui fer realitat un escenari de reconeixement d'una Catalunya independent, ja té una proposta de negociació, l'anomenat Pla Margallo, elaborat pel ministeri d'Afers Exteriors espanyol, en què se li demanaria al nou estat català assumir una motxilla del 16% del deute espanyol, uns 150.000 milions, “una xifra que ja seria menor al deute que actualment assumim”. En tot cas, com afegeix, “aquest 16% només és acceptable si s'assumeix el seu equivalent en actius”. En aquesta òptica, Catalunya, “per assumir part del deute espanyol, ha de veure reconeguda la seva independència, perquè, si no és així, no se'n pot fer responsable”. Així doncs, tindríem un sil·logisme en què “la transmissió de deute implica necessàriament la independència”. Pont té fe plena que la negociació estigui il·luminada pel dret internacional, la Convenció de Viena del 1983 sobre successió d'estats, que prescriu que tots els actius de l'Estat s'han de quedar a Catalunya.

En la partida en què es conjuminaran complexes estratègies d'escaquistes, mirades impenetrables de tafurs del pòquer i oportunes picades d'ullet del mus, caldrà marcar bé el terreny, com diu Pont: “Mentre Espanya no transfereixi actius, Catalunya no ha d'assumir deute, i serà important posar a la mateixa altura la posició deutora d'Espanya que la seva posició creditora perquè Catalunya assumeixi la proporció creditora que li correspon davant tercers.” Per posar només uns exemples, a Espanya el Regne Unit li deu 243.000 milions d'euros; els Estats Units, 108.000 milions; Portugal, 48.000 milions, i Alemanya, 88.000 milions.

Parlar de taula de negociació és ara mateix un relat de política-ficció, però el cert és que si el Pla Margallo posa un percentatge, l'altra, la Generalitat, també té la seva proposta per engegar la partida del deute. Tenint el compte els acords de Dayton, que van definir el marc de les repúbliques que van succeir Iugoslàvia, “Catalunya treballaria amb la perspectiva d'assumir un deute proporcional a la despesa efectiva de l'Estat al territori, la inversió real liquidada, que seria d'un 10,6% més una correcció per la via de les balances fiscals, amb la qual cosa podríem arribar a un 13-14%”, reconeixen fonts de la Generalitat. Estaríem parlant d'un deute de 183.000 milions, gairebé un 90% sobre el PIB.

En tot cas, com remarquen els economistes David Ros i Pere Miret a l'estudi “Endeutament i independència”, recentment publicat a Revista de Catalunya, és una càrrega més suportable que el deute actual que suporta Catalunya, del 105%, si sumem el deute propi més el 19,5% del deute net de l'Estat, que correspon a l'esforç fiscal de Catalunya. En sintonia amb Albert Pont, Ros i Miret ens conviden a posar el focus en els convidats a la taula negociadora, que poden arbitrar perquè en aquesta separació d'estats, en el repartiment d'actius i passius, creditors privats i públics d'arreu quedin més o menys satisfets. Explica Ros que “la UE, el BCE, l'FMI, el Club de París, els creditors públics, i el Club de Londres, creditors privats, els gendarmes internacionals, ens obligaran a negociar per evitar la inestabilitat econòmica”. Miret hi afegeix: “La preocupació d'aquests creditors ve més per garantir com pagaria l'Estat espanyol allò que deu un cop Catalunya no en formi part, que no per la capacitat que el nou estat pugui assumir la seva part. I potser resulta més fàcil cobrar amb una Catalunya independent.”

En el seu estudi, en el tancament del 2015 la Generalitat tindria un deute de 72.274 milions, mentre que el deute de l'Estat seria de 790.307 milions, un cop s'han segregat els actius pel Fons de Liquiditat Autonòmica (FLA), d'un valor de 150.208 milions. Com expliquen, “si bé en l'àmbit internacional, a l'hora de comptar el risc del deute sobirà, es calcula el deute brut del qual ha de respondre l'Estat, considerat globalment, en el cas d'una separació d'estats, cada regió autònoma ha de respondre del seu propi dèbit”. En la seva exploració acadèmica, Ros i Miret sostenen que, acabada la negociació d'actius i passius, el nou estat contrauria un deute sobre el PIB d'entre el 50 i el 75%, clarament per sota de la mitjana europea, que és del 87,2%, i perfectament suportable en els pròxims anys, amb el supòsit perfectament versemblant que el PIB català creixeria a bon ritme, alliberat del dèficit fiscal amb l'Estat espanyol. Amb el benentès, és clar, que hi ha l'escenari en què no res es negocia, que col·locaria el dèbit de Catalunya en el 36% del PIB, percentatge que podria davallar fins al 16%, mentre no s'assumís la devolució del FLA a l'Estat espanyol. Tanmateix, el més probable seria la negociació, atès que a la nova Espanya “li caldria un període d'adaptació, donat que els ingressos se li rebaixarien considerablement”, observa Ros, per a qui és clar que caldrà “pagar un preu per la llibertat, que es podria concretar en un pla desconnexió en quatre anys, en què es mantingués el primer any amb un dèficit fiscal de 16.000 milions, per passar al següent a 8.000 milions, al tercer a 4.000 milions i al quart a 0.”

Ros i Miret fan ben avinent en el seu estudi que, en la repartició d'actius i passius, el balanç de l'Estat espanyol parteix d'un gran handicap d'entrada: un forat de 300.000 milions d'euros que el situen ben bé al límit de la fallida tècnica. Una constatació que recullen de l'estudi de Jordi Angusto, Marcel Coderch i Gemma Pons Repartiment d'actius i passius entre Catalunya i l'Estat espanyol. El balanç patrimonial de l'estat com a eina de càlcul. En aquest treball, es calcula que cada euro d'actius carrega una motxilla de deute del 46%, un sobrecost. En la seva recerca, aquests experts fan una estimació prèvia dels actius materials de l'Estat que podem localitzar a Catalunya, i que estarien per sota del 15%, constatació ben versemblant, ja que a Catalunya es registren només el 2,66% dels edificis de l'Estat a tota la seva geografia. En aquest estudi d'imputació del deute, Angusto, Coderch i Pons estableixen una forquilla en què en el marge inferior Catalunya hauria d'assumir un deute de 29.000 milions, que deixaria el percentatge sobre el PIB en un 47,1%, mentre que en el marge superior, amb l'obligació de fer-se càrrec de 85.000 milions, ja ens enlairaríem fins al 73,3%. L'estudi dóna peu a interpretar que, en el moment de l'estira-i-arronsa sobre actius i passius, “si t'has de quedar amb Adif, perquè no hi ha més remei, potser hauràs de renunciar a Renfe”, com diu Jordi Angusto. Com que “cada actiu porta afegida una motxilla de deute, els negociadors del nou estat haurien de demanar només allò que és imprescindible”. Considera que en aquest repartiment dels actius, que vol dir fer-se càrrec del forat patrimonial que els acompanya, “el màxim que podria acceptar la part catalana és repartir el forat per població”. En el seu raonament, “si Catalunya ha d'entomar d'inici un dèficit fiscal de 100.000 milions, hem de tenir en compte que l'actual dèficit fiscal de 16.000 milions anuals ja no es generaria, amb la qual cosa Catalunya estaria en condicions d'eixugar deute i d'anar a cercar finançament als mercats sense entrebancs”. Defensor del 10/10, és a dir, “si els actius de l'Estat espanyol al Principat són el 10% del total, com és el cas, el nou estat català haurà d'assumir un percentatge similar de passius com a contrapartida”, respon als qui puguin considerar que és poc perquè el percentatge és lluny del pes de Catalunya al PIB espanyol, que “no ha sigut cap caprici català, sinó decisió espanyola, i una justificació no menor de la independència; el segon, reiterar que un deute suportat per actius equivalents no és gaire problemàtic i, com que a Espanya romandrà el 90% dels actius, podrà assumir un percentatge de deute igual, independentment de la ràtio deute/PIB de les parts”. Angusto també adverteix als jugadors d'aquesta partida sobre el deute: “En la mesura que una part del dèficit fiscal «no ha estat pagada» sinó incorporada al deute públic espanyol, segons quin volum de deute assumim en acordar la independència acabarem augmentant o disminuint, retroactivament, el dèficit fiscal suportat.”

Tot fent un gir de 180 graus en el punt d'observació, Ángel de la Fuente, director de Fedea i expert en balances fiscals, interpreta: “Atès que es tracta d'un divorci, i hi ha un deute comú, la lògica és que, un cop s'hagi dissolt la unitat familiar, es reparteixi en funció de la capacitat de pagament”, és a dir segons la contribució catalana al PIB espanyol. Així doncs, “si Catalunya es fes responsable de la part alíquota del deute espanyol, el seu sostre de deute s'hauria d'enlairar fins al 120%. Si l'Estat comú està considerablement endeutat, difícilment una Catalunya independent ho estaria menys”. Amb tot, De la Fuente considera que, en l'eventual negociació del deute, “és fins a un cert punt rar establir quina part del deute és teu i quina és compartit”.

En l'anàlisi que ha realitzat Javier J. Navarro, editor de la publicació digital El Blog Salmón, hom vaticina, en cas que les parts arribessin a un acord, en aplicació del criteri per PIB, que “Catalunya tindria entre el 92 i el 100%, i això no és un punt de partida favorable per a una nació que s'acaba d'independitzar”. Navarro, a més, a un deute que s'atansaria als 200.000 milions d'euros, afegeix un 2,7% addicional del deute de les entitats locals, que calibra en 5.288 milions. Pel que fa als creditors, als tenidors del deute, exposa dues solucions possibles: d'una banda, els creditors podrien tenir deute de tots dos estats resultants de la secessió, o bé que el govern d'Espanya romangués com a creditor del català, que es mantindria en una situació de palanquejament. Al seu parer, per als creditors internacionals cap d'aquestes solucions esvairien els dubtes de qui vol cobrar: “La primera solució no convenç perquè passarien a tenir deute d'un estat que s'acaba de crear i, a més a més, el nou estat d'Espanya sense Catalunya podria tenir problemes per finançar-se, pel risc que s'optés per una solució similar si altres regions decidissin independitzar-se. El segon supòsit tampoc convenç perquè el deutor dependria d'un altre per cobrir els seus pagaments.”

La conjuntura actual, d'elevadíssim endeutament, “condiciona qualsevol solució del contenciós català” quan parlem de repartiment del deute, segons l'opinió de Josep Oliver, catedràtic d'Economia Aplicada de la UAB. Pels seus càlculs, “Catalunya hauria d'absorbir 240.000 milions d'euros del deute públic d'Espanya, un 24%, segons els càlculs del conseller d'Economia, Oriol Junqueras, als quals cal afegir 60.000 milions de deute estricte de la Generalitat. Així que una Catalunya independent començaria el camí amb un endeutament públic de prop del 140% del PIB català. I d'aquest volum, uns 80.000 milions, un 40%, estarien en mans estrangeres”. Per reblar el clau, diu: “Aquest deute s'ha de refinançar, i el refinançament depèn de la confiança que se'ns atorgui. Ja vam tenir una bona mostra del que succeeix quan aquesta se soscava: entre juny del 2011 i desembre del 2012 van abandonar Espanya uns 400.000 milions d'euros i, en lloc de refinançament i entrada de recursos, vam tenir estampida de capitals.”

Amb aquesta perspectiva d'un estat que comença a caminar hiperendeutat, Roger Fatjó, cap del servei d'estudis del CCN, no es cansa de repetir que cal segregar del deute espanyol que s'ha de repartir el de la Catalunya autònoma, que hi és inclòs. Interrogat sobre quin criteri pot prevaldre finalment a l'hora de negociar deute, observa: “Potser s'acaba imposant el poblacional, el que millor s'entén internacionalment, tot i que en algunes partides convindria afegir un criteri homogeneïtzador de reequilibri. El 16% de deute sobre el PIB hauria de ser el llistó, per negociar cap avall, tot utilitzant criteris de racionalitat.” En aquest sentit, considera que jugar la carta del dèficit fiscal històric de 200.000 milions, “contra els 148.000 milions que adjudica a Catalunya el Pla Margallo”, és la gran jugada estratègica en una partida en què, s'ensuma, la gran discussió serà negociar els béns no territorialitzables: “Què li pertoca a Catalunya del Museo del Prado o de Paradores, per exemple.” Fatjó diu que hi ha estudis que calculen que caldrien 4.000 milions per cobrir les despeses que ara genera el govern estatal, i als que creuen que assumir això faria augmentar el deute de la Generalitat, respon que “pel fet de pertànyer a Espanya ja paguem molt més”. En una Catalunya independent, aquesta suma “seria una despesa feta al país amb un efecte multiplicador en l'economia”. Fatjó preveu que en un hipotètic acord final “els creditors, encara que concedeixin la raó a Catalunya, l'obligaran a carregar una motxilla de deute per evitar deixar Espanya amb un deute espectacular”.