dimecres, 17 de juliol del 2019

CARTA OBERTA A L’INDEPENDENTISME DE BASE

Vivim un moment de desconcert a les bases de l’independentisme que fa difícil trobar el camí a seguir i evitar que la frustració i la desunió s’apoderin d’aquells que vam sortir l’1 d’Octubre del 2017 a votar sobre la independència i a defensar tots els vots, tots, tant els del Sí com els del No.

Malauradament dins l’independentisme es repeteixen cíclicament aquests moments de crisi, recordem per exemple els desacords quan la consulta del 9-N es va convertir en un procés participatiu o quan el desembre de 2015 semblàvem abocats a la repetició d’eleccions al Parlament. Però ara tenim l’agreujant d’una repressió que no cessa i un camí desdibuixat al davant.

L’aprenentatge de l’octubre del 2017 és clar. Quan hem treballat junts societat civil mobilitzada, Govern i Parlament és quan més hem avançat en el camí cap a la independència de Catalunya. Què vol dir treballar plegats? Vam tenir un parlament que avalava a nivell legislatiu el mandat democràtic del poble de Catalunya, un Govern que l’executava i una ciutadania mobilitzada com a puntal. Aquests tres elements van permetre la celebració del referèndum. Però la gestió post referèndum va trencar aquesta relació. No tothom, dins dels partits i fora, veia el referèndum de la mateixa manera. Per alguns només era un instrument de negociació. I a l’altra banda no hi havia cap voluntat de negociar. Així, s’arriba al 27 d’octubre marcats per les divisions, havent perdut el momentum i declarant una independència sense creure-hi i sense intentar fer-la efectiva.

D’aquell octubre en sortim amb una gran victòria col·lectiva (haver fet el referèndum) i amb una derrota (no haver estat capaços d’aplicar-ne els resultats). L’empresonament i l’exili dels nostres dirigents ens ha marcat emocionalment i ha dificultat fer el dol de la derrota. Generacions que no l’havien viscut han hagut d’aprendre a conviure amb la repressió, les que sí que l’havien viscut, l’han retrobada de cop, en un altre context.

I ara que que tenim al davant un nou Onze de Setembre, neixen iniciatives diverses que voldrien tornar-nos a portar a aquell moment, i fer allò que no vam fer aleshores: aquell “Maidan” per defensar la declaració d’independència. Aquestes propostes obliden que el control del territori s’ha de demostrar quan hi ha un govern disposat a fer la independència. Es tendeix a confondre unilateralitat i insurrecció. És una trampa que a l’Estat espanyol li va molt bé, i no hi hauríem de caure. És el que ha fet la fiscalia de l’Estat en el judici al Suprem. Intenten igualar el fet d’accedir a la independència per una via institucional, amb legitimitat democràtica darrere, majories parlamentàries i governs reconeguts, i el concepte de rebel·lió, perquè volen deslegitimar l’accés a la independència per mitjans democràtics i pacífics.

Hem d’analitzar quines fortaleses ens manquen per a poder fer una declaració d’independència i ser capaços de dur-la a la pràctica, amb un govern capaç d’imposar-se com a autoritat en un territori. Però no podem perdre la legitimitat que dóna tenir majories parlamentàries i un embrió d’institucionalitat darrere que es pot transformar en el govern transitori d’una república naixent.

A l’Assemblea al llarg d’aquest any i escaig, també ens ha costat sortir del procés de dol, i tornar a traçar un camí. Però en els darrers mesos hem treballat campanyes que compensen febleses en l’àmbit de la societat civil i ens preparen en l’àmbit econòmic per quan torni a plantejar-se políticament la independència. D’una banda, amb la campanya de consum estratègic, afavorim una economia i models d’empresa alternatius que no estan tan subjectes a les pressions polítiques. D’altra, amb iniciatives com la de les Cambres de Comerç, traslladem la majoria social i política d’aquest país a institucions que són altaveus poderosos. I enfortint el sindicalisme nacional, ens fem presents en el món del treball. Aquestes accions s’emmarquen dins l’estratègia de la lluita noviolenta, un mètode de lluita contra formes d’opressió o per fer progressar els drets democràtics, que inclou accions de denúncia, de no-cooperació, de desobediència civil i que té com a objectiu afeblir els pilars de poder de l’adversari. Aquest Onze de Setembre no només ens manifestarem sinó que disposarem d’un gran espai Eines de País, on es podran fer accions d’apoderament ciutadà.

Pel que fa a l’àmbit institucional, els partits polítics ens repeteixen que no tenim les condicions per a l’unilateralitat. Però no ens expliquen quines són aquestes condicions, i què pensen fer per aconseguir-les. Tampoc ens han explicat quines febleses institucionals van fer impossible la independència, i com podríem superar-les. Algunes les hem descobert al judici. En canvi, amb els pactes de la setmana passada hem comprovat d’una manera molt crua el retorn al partidisme i la disputa pels espais de poder autonòmic i local, arribant a l’extrem de cedir el lideratge d’alguns d’aquests espais al PSC. Contra això vam alçar la veu la setmana passada mobilitzant-nos per primer cop davant dels partits independentistes.

Com Assemblea, no trencarem però el fil, el petit fil que encara ens uneix amb l’espai dels partits, perquè creiem que tenim la responsabilitat de no incrementar la desunió; alhora, incrementarem el nostre to d’exigència amb ells per tal que prioritzin l’objectiu de la independència i abandonin les lluites partidistes. Hi ha un risc evident, que el pacte a la Diputació de Barcelona exemplifica molt bé, de retorn a l’autonomisme, malgrat que l’electorat ha continuat donant victòries als partits independentistes, elecció rere elecció.

Tenim aquesta doble responsabilitat de mantenir aquesta pressió sense contribuir a la desunió tot mantenint la mobilització als carrers que pot tenir un doble vessant: el vessant unitari i anti-repressiu però també el vessant d’exigència, màxima exigència política. Alhora, hem d’evitar caure en el parany que desitgen aquelles forces que treballen pel retorn a l’autonomisme, i per enterrar per anys les esperances de culminar el procés d’autodeterminació. Aquestes forces voldrien una Assemblea marginal i radicalitzada, que ja no fos representativa del sentir de la majoria independentista. En la lluita noviolenta, les accions han de tenir un objectiu polític i cal saber a qui s’interpel·la i que es pretén aconseguir, i quan és el moment de fer-ho. Mai no són reactives, sempre són pensades i pro-positives i s’han d’inscriure en un marc creïble que doni sentit a la lluita. Ara el problema més important que tenim davant és el risc de retorn a l’autonomisme, facilitat per la divisió dels partits independentistes. No podem renunciar a les grans manifestacions que marquin l’agenda política i que els interpel·lin. Cal recordar-los que l’objectiu és la independència, i que cal establir una estratègia per aconseguir-lo.

Aquest doble objectiu és compartit per tot l’independentisme i és per això que ens manifestarem aquesta Diada. No és una manifestació més, és la manifestació més difícil de totes les que hem fet fins ara, ens juguem que els partits independentistes compleixin amb el seu compromís vers el país i evitar que l’independentisme quedi adormit per anys. Enguany, us l’heu de fer vostra com mai abans i heu d’alçar la vostra veu perquè es recuperi l’objectiu de la independència, i es treballi amb unitat d’acció per assolir-lo.

Elisenda Paluzie i Hernàndez
Presidenta de l’Assemblea Nacional Catalana

divendres, 12 de juliol del 2019

Dijous 11/7/19: Poemes i reivindicació d'unitat.













Des de l’Assemblea considerem que la base social de l’independentisme no es mereix aquest retorn accelerat a l’autonomisme i a la política partidista.

Des de l’Assemblea defensem que la ciutadania compromesa amb la independència ocupi espais de poder i l’animem a fer candidatures sindicals, a cambres, a col·legis professionals, perquè estiguin al timó en llocs majoritàriament no remunerats, preparant-nos, així, per al proper embat democràtic.

Cal gestionar tots els espais de poder, les diputacions recapten impostos i són agents clau en la construcció d’una hisenda pròpia, per exemple, els ajuntaments van ser una peça clau per garantir el referèndum de l’1-O i els consells comarcals presten serveis als municipis. Com podem cedir aquests espais institucionals als partits còmplices de la repressió? Per això, com a secció local de Sant Joan Despí, a qui hem votat per acabar amb l’autonomia i fer la independència, us demanem que traslladeu a la vostra direcció la nostra disconformitat pels diferents pactes que s’han produït amb el 155, regalant espais de poder claus, i per evitar l’abstenció en la investidura de Sánchez sense que aquest respecti el dret a l’autodeterminació ni s’aturi la repressió.

El 155 no té cap cara amable. El PSC en forma part i n’és igual de responsable que el Partit Popular i Ciutadans. Us demanem que traslladeu que es defensi el nostre dret a l’autodeterminació, no que es regali.

divendres, 5 de juliol del 2019

L'ANC, Òmnium, Federació d'Entitats Excursionistes de Catalunya i Artistes de la República, estan organitzant una moguda que serà espectacular.
La tarda del 10 de setembre, més de 500 escaladors vinguts d'arreu del territori i internacionals pujaran simultàniament a 131 agulles de Montserrat (en commemoració dels 131 Presidents de la Generalitat) i hi instal·laran uns llums que romandran encesos tota la nit. Els escaladors també s'hi passaran tota la nit.
Ja han fet la prova i els llums es veuran des de més de 40 kilòmetres de distància.Els aspectes tècnics ja els tenen molt avançats
Ara hem d'aconseguir que se'n faci el màxim de difusió possible.
Ens pots ajudar?






Dijous 4/7/19: Emocionants històries dels companys que van anar a Estrasburg a donar suport a la democràcia.
















dijous, 4 de juliol del 2019





                                     Ens veiem davant l'ajuntament com cada dijous!!!!

dimarts, 2 de juliol del 2019

La batalla de Luxemburg, més enllà d’una jugada mestra

per Vicent Partal, publicat a Vilaweb el 1/7/2019


Vivim hores tenses pel paper que el Tribunal de Justícia de la Unió Europea pot tenir en el procés d’independència. És normal, I també és normal que es visquen amb una certa angoixa i desorientació. Ahir, per exemple, vàrem rebre tres notícies seguides diferents, totes importants i contradictòries.
Primer va ser l’admissió per part del Tribunal de Justícia de la Unió Europea del recurs que el president Puigdemont i el conseller Comín havien presentat contra la decisió del president del Parlament Europeu, Antonio Tajani, d’impedir-los l’acreditació com a eurodiputats. L’admissió va ser molt ràpida, com correspon a un sistema judicial modern, només quatre hores, i implicava que la violació dels drets polítics a Espanya arribava finalment a la màxima instància judicial de la Unió, tal com feia mesos que s’intentava. És una gran notícia perquè trenca una barrera enorme: és molt difícil d’arribar al Tribunal de Luxemburg si no ets un estat i és vital d’arribar-hi per fer pressió contra les violacions dels drets democràtics que hem de suportar.
Però més tard, al vespre, el tribunal va fer públic que no concedia les mesures cautelars demanades pels dos eurodiputats de Junts per Catalunya, que els haurien permès de ser presents avui a Estrasburg. I això va fer que l’impacte positiu del matí es tornàs negatiu al vespre, especialment quan els mitjans espanyols ho van començar a celebrar, en vibrant contrast amb el seu silenci del matí a la primera notícia.
El text publicat pel tribunal és una mala notícia, perquè fa seu completament el discurs espanyol, més enllà del que era previsible. Però no és significatiu respecte d’allò que puga ser el resultat final, ni encara menys és decisiu. El document, com és habitual, deixa clar que aquesta decisió no implica res sobre la que el tribunal prendrà quan analitze el cas. I aquesta és la batalla prevista i decisiva, la que marcarà el futur. Cal tenir en compte que la decisió sobre les mesures cautelars ha estat presa per un sol jutge i sense audiència a les parts. En canvi, la decisió final i bona la prendrà una sala amb diversos magistrats que escoltarà tots els arguments, en un context més favorable però molt més lent.
Ara, doncs, s’obre un període que podria durar any, en el qual si no hi ha grans sorpreses Puigdemont i Comín no podran ocupar els seus escons i hauran de pledejar durament a Europa. Quan Puigdemont va ser detingut a Alemanya era el març del 2018 i el tribunal no va resoldre que no era culpable ni de rebel·lió ni de sedició fins el juliol d’aquell any. Van ser mesos d’espera tensa en què el president no podia abandonar Alemanya i havia de poder ser localitzat tothora per la justícia. Però l’angoixa de la detenció, del seu pas per la presó i dels mesos d’espera sobre la decisió del tribunal s’oblidaren completament quan se sabé el resultat transcendental de la sentència. Ara tornem a ser en un primer estadi d’una decisió que ho pot canviar tot i per tant haurem d’esperar, els qui ens limitem a observar, i hauran de treballar de valent els advocats, potser sense aixecar tantes expectatives com aquesta vegada han creat en la gent, qui sap si d’una manera excessiva.
Però entremig ahir encara va passar una altra cosa, una mica sorprenent, relacionada amb el mateix tribunal de Luxemburg. Va ser l’anunci, a mig matí, que finalment el Suprem espanyol s’adreçava al Tribunal de Justícia de la Unió Europea per a demanar-li si havia d’alliberar Oriol Junqueras després d’haver estat proclamat eurodiputat i apartat arbitràriament de la llista, igual que Puigdemont i Comín.
Cal recordar, i és important, que ni la fiscalia ni l’advocacia de l’estat no volien que el Suprem formulàs la pregunta, demanada per l’advocat del vice-president Junqueras, i que també el tribunal havia refusat intents anteriors de consultar Luxemburg, tot afirmant que l’afer és espanyol i no n’han de fer res. Tanmateix, la pregunta és obligada, com ja havíem dit mil vegades, i el Suprem amb aquest gest finalment acata un fet transcendental: que la instància superior que ha de resoldre judicialment el cas català és fora de l’estat espanyol. També ací caldrà esperar la resposta i veure quant de temps passa abans no arribe. Però la porta s’ha obert definitivament. Després de mesos i mesos en què l’estat espanyol ha negat que els tribunals europeus tinguen la clau de tot plegat, ara la realitat s’ha imposat. No tan favorablement com voldríem, però de manera indiscutible. Després de la farsa del judici, Luxemburg parlarà. Els advocats i la pressió han forçat l’estat espanyol a resignar-se a jugar en el camp on no volia jugar. Deixem, doncs, que la partida comence i estiguem ben atents.
I, dit tot això, una abraçada gran i un gràcies enorme a tots els qui han anat fins a Estrasburg a manifestar-se avui. Ahir el director de l’Agència Catalana de Notícies va publicar un fil a Twitter arran de la denegació de les mesures cautelars demanades per Puigdemont i Comín, amb un comentari especialment desafortunat, sobretot provenint del director de la que se suposa que és l’agència pública d’informació. El seu fil semblava ignorar que el tribunal no ha entrat en el fons de la qüestió: donava per fet, inexplicablement, que no hi ha res a fer i afirmava que l’independentisme havia d’admetre que ‘la jugada mestra és una via morta’ i que cal ‘realisme’.
Amb l’expressió ‘jugada mestra’, entenc que el director de l’ACN es referia a l’estratègia de Puigdemont i supose que també de Comín, però no ho sé. I dic que no ho sé perquè –com és notori– l’expressió és un recurs despectiu que s’ha fet servir sovint, sobretot en els entorns d’ERC, per a referir-se a l’estratègia de l’exili. O més aviat de l’exili, diguem-ne, belga. Si és així i no m’equivoque, el comentari és ben sorprenent. Perquè la via de l’exili belga, i no parle per tant de Junts per Catalunya sinó d’alguna cosa que va més enllà, ha aconseguit una llista notable de victòries electorals i judicials, entre les quals la sentència de Slesvig-Holstein o la recent derrota de la Junta Electoral espanyola pel que fa les europees, victòries que de moment són un contrast amb la humiliació que es viu a l’interior.
Quant al realisme, estic segur que ell mateix serà capaç de reconèixer, mirant-s’ho amb calma, que el comentari és poc elegant i, si puc dir-ho sense que s’entenga malament, prepotent. Referir-se a allò que pensen o volen unes altres persones com a irreal no és bo, però sobretot no és prudent. Dependrà. Dependrà de la voluntat que hi posen tots, els uns i els altres, i de les circumstàncies en què tots plegats ens anem trobant. I dependrà evidentment de l’esforç i de la capacitat de convenciment de cadascun dels actors que juguen en aquesta partida. Ja veurem qui té raó, qui guanya i qui acaba trobant el camí, però de moment avui hi ha un bon grapat de catalans que fa moltes hores que s’han desplaçat a Estrasburg, amb cotxes, autocars, avions o trens, sobreposant-se a la comoditat i la mandra. I que ho han fet perquè cal defensar la democràcia sempre i arreu i el dret de vot i representació, que això –i no la carrera política de ningú– és el que es troba amenaçat en aquest cas.
I a mi em sembla evident que tota aquesta gent no hi ha anat fanatitzada per cap jugada mestra, sinó impel·lida moralment en el racó més profund de la seua consciència de ciutadans responsables i compromesos. I ferma per la voluntat d’aconseguir la independència, no de paraula com un eslògan sinó de veritat. Evidentment, jo accepte que hi ha la possibilitat que això que faran avui siga erroni i que jo no sàpiga analitzar bé la realitat. Però fins i tot si fos així reivindique, i avui ho vull fer amb una contundència especial, que la gent que en aquest país sempre hi va, hi va i hi va; lluita, lluita i lluita; respon, respon i respon i no es rendeix mai, ni es lliura a l’adversari, ni li passa pel cap de deixar-ho estar, ni pensa en cap altre horitzó que la victòria, aquesta gent, aquesta, és la més realista que he conegut mai. I només mereixen admiració i respecte. Perquè saben a la perfecció i millor que ningú què hi ha en joc i quant costa tot això que anem fent de fa ja tants anys.