diumenge, 23 d’abril del 2017

Recull Sant Jordi. Fotografies i Signatures







Fotos: Joana Caldés

Avui Diada de Sant Jordi a la Plaça de Catalunya a Sant Joan Despí
Hem obtingut gairebé 500 signatures pel Referèndum.  Moltes gràcies a tots!
Recollida de la Taula pel Referèndum 

El dijous 27 d'abril en recollirem més a la paradeta que farem a Bon Viatge.
Qui no hagi signat encara l'esperem!!!!

dissabte, 22 d’abril del 2017

dijous, 20 d’abril del 2017

Debat Gabriel Rufián i Joan Josep Nuet

Hi serem debatent un cop més
Per que volem saber
Per que volem opinar
Per que volem ser crítics
Per que volem dignitat
Per que volem treball,
 educació, pensions, 
benestar, sanitat...
Per que ja hem esperat prou


Us hi esperem!! 


Perquè és el teu dret

El Pacte Nacional pel Referèndum engega la campanya
 ‘Perquè és el teu dret’

Tret de sortida a la campanya de suport al dret dels catalans a decidir el seu futur en un referèndum. Impulsada per les entitats del Pacte Nacional pel Referèndum, amb el lema ‘Perquè és el teu dret’, més de 4.000 voluntaris recolliran signatures d’adhesió al pacte, que propugna un referèndum vinculant pactat amb l’Estat espanyol. De moment, s’han recollit més de 100.000 signatures, algunes d’internacionals, però ara la intenció és implicar directament els ciutadans i ciutadanes aprofitant la diada de Sant Jordi. Hi haurà un miler llarg de punts de recollida arreu del país. 

“Amb les entitats teníem l’objectiu que el dia de Sant Jordi no només fos un dia de rosa i llibre, sinó que el nostre dret a decidir també fos una reivindicació a peu de carrer”, ha assenyalat el portaveu del Pacte pel Referèndum, Joan Ignasi Elena, en l’acte de presentació del material logístic que recolliran els voluntaris i voluntàries. De fet, la campanya de recollida de signatures al carrer també es durà a terme el primera de Maig, dia del Treball, a petició dels sindicats adherits al pacte. Elena considera que “serà un dia històric, al qual s’hi podran sumar tots els catalans, perquè la voluntat de votar és una aspiració de més del 80% dels ciutadans, és el suport a una reivindicació transversal, en definitiva, la voluntat de decidir el futur de forma democràtica

El portaveu del Pacte Nacional també s’ha referit a la campanya als autobusos de Barcelona, on apareix publicitat amb l’eslògan, i ha respost al PP i C’s, que demanen que es prohibeixi la publicitat, assegurant que “aquest referèndum ens interpel·la a tots, també a ells”, i ha conclòs que poder votar “és un anhel col·lectiu, no és un anhel només d’una part de dels catalans, i volíem que el dia de Sant Jordi representés aquell anhel”. Elena ha agraït la col·laboració de totes les entitats cíviques, socials i culturals que han donat suport a la campanya. 

Gemma Aguilera
Font: El Món.cat

#UnitatÉsVictòria





dimecres, 19 d’abril del 2017

Presentació Nova Campanya de l'ANC




L’ANC contempla la DUI
 però demana “tancar files”
 davant el referèndum

El president de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC), Jordi Sànchez, ha presentat aquest dimecres la campanya pel ‘sí’, que tindrà com a acte central l’assemblea general del 29 d’abril a Granollers. En aquest acte es discutirà i votarà la posició de l’entitat davant la Declaració Unilateral d’Independència en cas que l’Estat l’impedeixi “per la força” tot i que, consideren, és un escenari “molt poc probable”.

Així ho ha assegurat Sànchez, preguntat per les declaracions del vicepresident del Govern, Oriol Junqueras, en què va assegurar que, en cas de no poder-se celebrar el referèndum, el Parlament declararia la independència de Catalunya a través d’una declaració unilateral.

Segons el president de l’entitat es tracta d’un escenari “molt poc probable” però que estan obligats a dibuixar. “Si no es pot portar a terme el referèndum per una acció violenta de l’Estat, es contempla la possibilitat que el mandat democràtic del 27-S culmini amb la proclamació de Catalunya com un nou Estat”, ha assegurat.

Tot i que l’entitat contempla aquesta possibilitat com a pla B, Sànchez ha insistit en que “ningú dubta que el referèndum es portarà a terme”. Precisament per aquest motiu, l’ANC ha posat en marxa la seva campanya per “ampliar la majoria social del ‘sí' i guanyar el referèndum".



La campanya

“A poques setmanes perquè es conegui la data i pregunta del referèndum”, l’ANC ha volgut iniciar una campanya pel ‘sí’ pròpia i prèvia a la campanya unitària on participaran també altres entitats, associacions i partits polítics. El tret de sortida a la campanya de l’ANC es va donar aquest diumenge, amb l’aparició de diversos ‘sí’ gegants arreu del territori català.

Coincidint amb la celebració de Sant Jordi, aquest diumenge l’entitat repartirà fins a 100.000 domassos, samarretes i globus estampats amb un ‘sí’, un missatge “en positiu, que aposta pel futur”. D’aquesta manera, la campanya vol “guanyar protagonisme als balcons i les finestres” i pretén també “posar en valor la gent i recollir el millor d’aquest procés i de la seva expressió cívica”.

L’acte principal d’aquesta campanya se celebrarà el proper 29 d’abril a l’assemblea general que l’entitat celebrarà a Granollers. “Serà el primer gran acte que realitzarem a favor del ‘sí’, una opció compartida per molta gent sentimentalment i racionalment”, ha afirmant.

La presentació de la campanya s’ha fet davant les quatre columnes de Puig i Cadafalch que simbolitzen les quatre barres de la senyera. Al costat del faristol s’hi ha col·locat un gran ‘sí’, que aquest cap de setmana ha protagonitzat fotografies com les del president, Carles Puigdemont, o la secretària general d’ERC, Marta Rovira.
Sànchez lamenta el "soroll" en el procés

Sobre les tensions de les últimes setmanes en el si de Junts pel Sí, el president de l’entitat ha lamentat el “soroll” però ha assegurat que estan “convençuts que el Govern de Catalunya està compromès a convocar, organitzar i celebrar el referèndum”.

Per això Sànchez s’ha negat a comentar “polèmiques que no serveixen per reforçar el camí que la ciutadania vol”, com el malestar generat a Junts pel Sí arrel de la filtració d’unes declaracions de David Bonvehí, on assegurava que en cas que el procés “fracassi” el PDeCAT presentaria un candidat autonomista a les eleccions.

Sobre la definició de la data i la pregunta del referèndum, una exigència reiterada de la CUP, l’ANC no ha volgut posar pressa al Govern i ha assegurat que “cada cosa requereix el seu temps”. 

Marta Casado
Foto: Sergi Alcácer
Font: El Nacional.cat

FEM FUTUR


JOVES I ECONOMIA

 

Si hem arribat fins aquí..

AQUELLA CONVERSA

Aquella conversa estúpida sobre candidats autonomistes, aquell discurs camaleònic segons l'audiència, aquell tic de l'etern nàufrag que enyora l'ombra del millor cocoter. Aquella filtració interessada, aquell posar el dit a l'ull, aquella desconfiança tel·lúrica de porró i renec de sobretaula, aquell vol gallinaci de galls desplomats per anys d'autonomisme castrador. Aquella trista alegria davant de la divisió aliena, aquella superioritat moral del sí que es pot però amb permís de l'amo, aquella revolució d'arbres de Nadal a pedals i funcionaris amb pagues dobles. Aquella política de fires d'abril, aquell populisme de fregit i subvenció, aquells exalcaldes franquistes al nomenclàtor, aquell Samaranch als altars i els lluitadors oblidats, aquell cacic de poble i aquell cacic de ciutat i operació urbanística. Aquell líder empresarial sense empresa, aquell emprenedor de DOGC i reunions amb consellers, aquell liberal de triennis i plaça fixa, aquell Duran Lleida d'esmorzar, lobby i servei d'habitacions. Aquell sindicalista de despatx, aquell obrerista de consell d'administració en un banc escanyapobres. Aquell intel·lectual enfadat amb el món, aquell progre enyorant la Barcelona grisa dels gintònics a la Boite, conserges de poble saludant en castellà i presos polítics a la Model. Aquells autoproclamats ciutadans que fan taxidèrmia amb la llibertat i creuen que els ciutadans, si som catalans, no som lliures de decidir. Aquell humor negre de país deprimit, aquell Capri que en realitat no feia mai broma, aquella llotja de Camp Nou amb aroma de puro i derrota, aquelles assemblees d'idealistes enfadats autoescindint-se fins arribar al neutrí, aquell empat impossible a la CUP, aquella presumptuosa paperera de la història, quan la història es fa cada dia i la fa el poble i no uns quants.

Si malgrat totes aquelles coses, i unes quantes més, hem arribat fins aquí, a les portes de la llibertat i d'una revolta que pot canviar les coses des de baix, no hi ha cap dubte que els catalans arribarem just allà on decidim lliurement arribar. Converses de cafè i divisions partidistes a banda.

David Marín
Font: El Punt Avui

dimarts, 18 d’abril del 2017

DUI / Referèndum

Puigdemont, Junqueras,
 el referèndum i la DUI

Les declaracions del vicepresident del Govern, Oriol Junqueras, advertint l'Estat que la negativa a permetre la celebració del referèndum el proper mes de setembre no desembocarà, en cap cas, en unes eleccions autonòmiques sinó que suposaria automàticament activar el compromís electoral de la coalició Junts pel Sí que sigui l'actual Parlament qui tingui l'última paraula sobre la independència de Catalunya tenen, com a principal destinatari, el govern de Mariano Rajoy. També busquen trencar el relat de l'unionisme, molt centrat els últims temps que l'independentisme català ha abaixat els braços i no sap com sortir d'un referèndum que no li permetran realitzar.

Fa mesos que el president del Govern espanyol insisteix als seus interlocutors que l'independentisme acabarà ofegat en els seus propis problemes interns. Així ho ha transmès tant als seus interlocutors catalans com a molts dels grans empresaris de l'Ibex que li han qüestionat el risc del seu immobilisme, no posant a sobre de la taula ni tan sols una oferta que permetés sumar-se als sectors més moderats del catalanisme refractaris a la independència però molt incòmodes que s'hagi deixat la política en mans de la justícia. Davant aquest discurs monocord de Rajoy, la totalitat de les enquestes continua mostrant un suport de dos terços de l'electorat al referèndum i una victòria dels partidaris del sí.

És obvi que la idea exposada per Junqueras aquest dimarts per primera vegada en públic no és un salt al buit del dirigent republicà, molt acostumat a mesurar les seves paraules al màxim i no facilitar titulars. Es podria pensar, per tant, que aquesta possibilitat hauria sorgit, novament, en les últimes converses amb el president Puigdemont. El setge judicial i, arribat el cas, l'oposició a l'obertura dels col·legis electorals que planteja l'Estat davant de qualsevol iniciativa tendent a realitzar el referèndum obliga, segons el parer del Govern, primer a intentar dur-lo a terme assumint múltiples processos penals però en cap cas no tornar a la casella de sortida, la qual cosa s'acabaria produint amb unes noves eleccions.

L'acabament de les vacances de Setmana Santa i la proximitat de la Diada de Sant Jordi ha portat aparellats diferents moviments al món independentista encaminats a tensar les seves pròpies files i recuperar el consens i la iniciativa política. Serà aquesta una setmana intensa del Govern, amb diversos discursos de Puigdemont i Junqueras, una vegada ha quedat clar davant de l'opinió pública que els errors es paguen molt cars.

José Antich
Font: El Nacional.cat

dilluns, 17 d’abril del 2017

#DebatRufianNuet a Sant Joan Despí





JA HO TENIM TOT A PUNT

El proper divendres 21 d'abril us convidem al DEBAT entre en Gabriel Rufian i el Joan Josep Nuet. Presentat i moderat per en Gabriel Capdevila.

Comencem el cap de setmana de Sant Jordi d'una manera diferent!

Yo diré que sÍ

Yo diré que SÍ



Diré SÍ, porque quiero una Republica con valores republicanos.


Diré SÍ, porque quiero un Estado que no me acose.


Diré SÍ, porque quiero un garante de una nueva constitución neutral, no Juez de parte.


Diré SÍ, Porque quiero trabajo para mis hijos y nietos y España no tiene garantía de ofrecerlo.


Diré SÍ, Porque quiero para mi Estado unas infraestructuras al servicio del progreso económico, que miren hacia Europa, que generen trabajo, no que solo estén hechas para generar corrupción.


Diré SÍ, Porque quiero una nueva constitución al servicio del ciudadano, que no sea como la española del 78, sagrada y dogmática.


Diré SÍ, Porque quiero emprendedores que expongan sus dineros, no empresarios que vivan del Estado.


Diré SÍ, porque en un estado pequeño, el poder político está más próximo al pueblo.


Diré SÍ, porque quiero ser ciudadano no súbdito.


Diré SÍ, Porque quiero dejar de ser Independentista para ser Catalán.


Diré SÍ, porque Catalunya es claramente generadora de trabajo y riqueza.


Diré SÍ, porque solo quiero vivir de lo nuestro.


Diré SÍ, Porque no me gustan las monarquías hereditarias, soy partidario de la meritocracia.


Diré SÍ, porque creo que en esta sociedad nueva, crecida en este proceso nacido de abajo arriba, no volverá a ser engañada.


Diré SÍ, Porque esta sociedad nueva, la que se cogió de las manos, no volverá a votar a los corruptos.


Diré SÍ, porque esta sociedad nueva escarmentada, llamara honorable al gobernante que nos respete como ciudadanos.


Diré Sí, Porque los Estados pequeños en Europa, son los que más prosperan económicamente y socialmente.


Diré SÍ, porque como demócrata, creo en la autodeterminación de los pueblos.


Diré SÍ, porque estoy convencido que la independencia, es hija de un gran sentido de cambio.


Diré SÍ, porque quiero conservar y si es posible mejorar mi pensión, España está sembrando dudas de no poderlo hacer, en un tiempo próximo.


Diré SÍ, porque en definitiva quiero, un Estado, con separación de poderes, más justo, más libre, más social, con más oportunidades de trabajo digno, menos decimonónico que España, más emprendedor, con futuro democrático para mis hijos y mis nietos, menos corrupto, con valores republicanos, más europeo y Más Mío.



Paco Martínez       
Jubilat

diumenge, 16 d’abril del 2017

Viabilitat econòmica a la República

Catalunya ja no és la fàbrica d’Espanya

Per què avui una Catalunya independent és econòmicament viable?



El 1901 la generació que va iniciar el catalanisme polític contemporani va apostar per un projecte polític del tot nou. Enfront de l’Estat unitari i centralista, que acabava de fracassar de manera contundent a Cuba i Filipines, aquells joves industrials, menestrals i treballadors van apostar per una “autonomia”, que s’havia d’organitzar mitjançant un “estatut”. 

El model no tenia precedents. Res a veure, òbviament, amb l’Espanya jacobina i obscura del segle XIX, ni amb el discurs obertament antieuropeu i antimodern que començava a predominar entre l’anomenada Generación del 98 (la del “que inventen ellos”). Però tampoc no es tractava exactament d’una reivindicació de les Constitucions abolides el 1714 (una “devolution”, a la manera escocesa). Ni tampoc encara d’un discurs de caràcter netament independentista, com el que ja s’albirava a Irlanda.

Enfront dels vells models, l’”autonomia” semblava una aposta moderna per un govern propi que es fes càrrec de les necessitats d’una societat industrial, urbana i de masses, que l’Estat espanyol, enfonsat en una realitat agrària i terriblement endarrerida, era incapaç d’entendre i de gestionar. Però hi havia més coses: l’economia catalana es trobava totalment vinculada a l’Estat espanyol. Si Gran Bretanya era aleshores “el taller del món”, Catalunya era “la fàbrica d’Espanya”, com van recordar els economistes Jordi Nadal i Jordi Maluquer de Motes en una exposició organitzada al Born per l’Ajuntament de Barcelona el 1985.

Tot al llarg de la dinovena centúria, a l’Estat espanyol es van confrontar dos models econòmics contraposats. El govern i les elits financeres i latifundistes van apostar per un model agrari i dependent de l’Europa desenvolupada. Només Catalunya va optar pel model industrial. Les trifulques entre lliurecanvistes (partidaris del lliure comerç i de l’entrada de productes manufacturats estrangers) i proteccionistes (defensors de la producció pròpia) van aixecar un mur d’incomprensions i de retrets a banda i banda del riu Sénia. 

Però a partir de 1891 tot es va capgirar. De cop i volta, el sectors cerealístics castellans es van trobar que el blat americà, començava a arribar en ràpids vaixells de vapor a molt bon preu. La seva conversió al proteccionisme va ser fulminant, i va trobar nous aliats, com la naixent mineria de carbó d’Astúries o la siderúrgia basca. Els governs de la Restauració van actuar en conseqüència i van començar a instaurar impostos a la importació.

L’economia espanyola de 1891 a 1986 va esdevenir proteccionista, i va acumular endarreriments, sectors obertament obsolets, parasitisme, corrupció i enormes desigualtats socials. La Guerra Civil i els vint anys d’autarquia de tall feixista (1939-1959) ho van posar encara més difícil.

El catalanisme polític del segle XX va ser autonomista per raons de realisme econòmic. Però tot i així les empreses catalanes van patir els boicots organitzats per una part important de l’opinió pública espanyola davant les campanyes a favor de l’autonomia. Això s’esdevingué de manera generalitzada en la dècada de 1930, durant la Segona República. I encara ha tingut algunes rèpliques a començament del segle XXI.

Avui, la situació econòmica és tota una altra. L’economia catalana destina el 62,3 % del seu sector exterior a l’exportació, i només un 37,7 % a la resta de l’Estat espanyol. Catalunya acumula el 25,6 % del total d’exportacions de l’Estat, mentre que els dos territoris que la segueixen, el País Valencià i Madrid, suposen respectivament l’11,3 i l’11,1 –és a dir, que ni tan sols sumats arriben a aquell percentatge. Les dades sobre un altre sector determinant, el turisme, són tant o més concloents. La nostra economia, les nostres empreses, s’han adaptat a un mercat global que funciona amb una altra lògica.

Crec que ningú no ho dubta, ni tan sols l’adversari: avui la República Catalana és econòmicament viable.


 Agustí Alcoberro
Historiador. Professor de la Universitat de Barcelona i exdirector del MHCat

dissabte, 15 d’abril del 2017

Ni demà ni ahir!

EL FUTUR ÉS ARA!!!

A mesura que ens apropem als moments decisius de la legislatura, les tensions i les ganes d’ensorrar el projecte independentista es fan cada cop més evidents. I francament, no em sorprèn gens. Tots ho sabíem. No cal fer-nos els sorpresos ni els ofesos. En efecte, sempre hi ha gent que, per una raó o altra, els tremolen les cames a l’hora de prendre decisions irreversibles. Ara bé, el que no és normal és que un d’aquells 72 diputats que van adquirir una sèrie de compromisos inequívocs, vagi pel món preveient escenaris de derrota amb una hipotètica presentació d’un candidat autonomista en no sé quines eleccions. Més greu encara és fer una roda de premsa anunciant que portarà la gravació, feta en un lloc públic, a la Fiscalia espanyola. La mateixa fiscalia que persegueix ni més ni menys que la Presidenta del Parlament de Catalunya i inhabilita polítics per les seves idees. De totes les accions possibles aquesta és, sens dubte, la més autonomista. Només diré una cosa al respecte: rectificar és de savis.



Si algun dels 72 diputats no se sent capaç d’assumir totes les conseqüències del mandat adquirit amb la ciutadania, hauria de ser honest i deixar pas als que si estan disposats a fer-ho. No hi ha marge per l’error. Hem de recordar-nos cada dia que ens hi estem jugant la nostra llibertat col·lectiva, el nostre benestar social, la nostra capacitat de generar riquesa, en definitiva, el futur del nostre país, i no pas la supervivència d’un partit o d’una cadira.



I el futur és ara. Ni demà, ni ahir. Les accions d’avui, d’ara, dibuixen l’endemà. Cada pas en fals és una bufetada als milions de persones que es mobilitzen al carrer, any rere any, reclamant que es faci efectiva la independència de Catalunya. Ni estàvem reclamant terceres vies, ni eleccions autonomistes, ni tan sols reclamàvem el referèndum. Els partidaris de la independència ens hem bolcat en la idea del referèndum perquè, abans de tot, som demòcrates i no ens fan por les urnes. Al contrari, volem bastir una República, un Estat independent, on els referèndums siguin una forma habitual de decidir sobre els grans temes que ens afecten.



Entre la primera proclamació de la República de Pau Claris (1641) i l’última de Francesc Macià i Lluís Companys (1931) -ambdues no mancades de polèmica i objectes d’una repressió brutal- han passat tota mena de coses. Vam tenir algunes petites victòries. Però aquest període va estar marcat majoritàriament per derrotes molt doloroses que han deixat seqüeles ben vives avui dia. Algunes per pura traïció i d’altres per l’ús de la força i de la violència per part de l’opressor. Les mobilitzacions massives dels últims anys, fruit dels qui van estar picant pedra durant anys i panys, van ser el crit de revolució contra aquestes injustícies que es van anar acumulant al llarg dels segles. Vam dir que no podíem més amb la derrota i vam decidir guanyar. Vam dir que no acceptarem res més que la victòria i estem obligats moralment a complir. Un sol dubte, una sola hesitació, un únic pas en fals pot fer la diferència entre la victòria i la derrota. Ho he dit moltes vegades i ho torno a repetir avui més que mai: la independència és la revolució. I no hi ha revolucions a mitges.



És bo també recordar que la majoria independentista va prometre fer cas omís del corromput Tribunal Constitucional. Fins i tot CSQP va incloure en el seu programa un procés constituent no subordinat a l’Estat espanyol. Que compleixin tots. Dit això, esdevé urgent que tant el Govern de Catalunya com els diputats al Parlament de Catalunya es facin degudament responsables de tots i cadascun dels passos que han d’assegurar l’organització del referèndum.



Els nostres polítics han de saber que no hi ha pitjor inhabilitació que la dels mateixos ciutadans de Catalunya. Com bé va dir Raül Romeva abans del 27-S, aquesta és una cursa de fons i res no s’atura. Tinc plena confiança en el lideratge Puigdemont-Junqueras perquè estic convençut que tots dos líders volen guanyar i faran tot el possible per assegurar que ho fem. Però el més important de tot és que tota aquella gent que ha estat mobilitzant-se al carrer aquests últims anys fem pinya per assegurar el referèndum i guanyar-lo. Passi el que passi, la repressió de l’Estat serà devastadora. No malgastem el temps en baralles supèrflues. Seguim!

Tayssir Azouz
Font: El Món.cat

dijous, 13 d’abril del 2017

Sí o SÍ al Referèndum

HI HAURÀ REFERÊNDUM

Només que es posin vostès a pensar en una absència de referèndum aquest any, i el que comportaria a nivell polític, històric, d’inestabilitat social, d’expectatives de futur, fins i tot de càlculs partidistes, veuran clarament que aquesta opció no és realista. És normal exhibir prudència, moderació i fins i tot por en aquest moment “just abans del salt endavant” (el títol del nou llibre de Fèlix Riera, que demana una reconsideració total d’absolutament totes les posicions), però no crec que aquestes manifestacions siguin realistes. Es disfressen de realisme i de racionalitat, sí, però si se sinceren amb ells mateixos crec que hi trobaran un botó irracional, perfectament humà i comprensible, que s’anomena por. Por, o dubte, o vertigen. Només faltaria.

Escoltem tothom, més que mai. Escoltem també les hipòtesis llençades per David Bonvehí davant del que podria succeir en el futur (opció A, opció B, opció C), sense veure-hi tant partidisme com responsabilitat de qui gestiona un partit important o central: al capdavall, en una democràcia els projectes els fan els partits i només els partits. També el referèndum que celebrarem enguany, en un procés que ja s’ha cobrat diverses inhabilitacions (totes, subratllo totes, del PDeCAT). Els partits fan les coses i el referèndum es farà, i es farà gràcies a tots els partits que integren Junts Pel Sí o donen suport al govern. Que a més a més tothom ho faci a la seva manera, i el PDeCAT tingui un perfil diferenciat dels altres partits fins i tot en la manera de pensar sobre els passos a seguir, és perfectament normal. El full de ruta comú, però, és un de sol i és compartit. I ara hi afegeixo que ja és inevitable. No hi ha marxa enrere. Es marqui tant de perfil de partit com es vulgui marcar (que perfecte), el que segur que ja no es pot canviar és el deure i la determinació de fer que els catalans votin aquesta qüestió enguany. “Home, però així no”, diuen alguns. Mirem-nos-ho:

“Home, però així no”? Doncs davant d’aquesta pregunta, la resposta és clara: “si no així, com?”. Posem que esperem 20 anys més, o que es busquen altres socis, o que s’espera una majoria parlamentària més àmplia. Entesos, fem la hipòtesi: el mètode canviaria? Hi ha alguna altra manera de desconnectar d’un Estat antic, amb tics autoritaris i amb lleis anquilosades, que no passi per fer en algun moment un acte de força (democràtica)? No. Sempre s’arribarà al moment de la desconnexió, del divorci, d’inestabilitat i si ho volen dir així de cert “desordre”. S’ha de procurar que sigui el mínim possible, és cert, però jo no veig bàndols barallant-se pel carrer ni consellers embogits, ni un president delirant, ni una diversitat insuportable de fulls de ruta: en veig un. Hi veig una sola idea. Un pla, ordenat i justificat i ben comandat i assessorat per en Carles Viver i Pi-Sunyer entre d’altres. Hi veig una legitimació i una maduració de diversos anys, hi veig un crescendo, una evolució natural dels fets, una digestió, una contra argumentació civilitzada amb l’estat, una oferta constant de diàleg i un límit, això sí, democràtic: els ciutadans han de votar sí o sí. Francament, jo no veig el “desordre” enlloc.

Per tant, compte que aquests articulistes i polítics que apel·len a “tornar a l’ordre” i a la “raó” no pretenguin infectar un sentiment que no té res a veure amb la racionalitat. I que és molt digne, compte, i defensable, i universal. Es diu por. Segurament en passarem, de por. I algun moment de dubte, i potser se’ns multiplicaran els interrogants (jo mateix en vaig tenir alguns el 27S, perquè aquella matinada en teoria havia d’estar a Matagalls celebrant una victòria plebiscitària). I potser quan arribi l’hora de la veritat tot no serà tan ideal i plàcid com voldríem, és clar. Però serà.



Farem el referèndum. Preparin-se.




Jordi Cabré

Font: El Món.cat

dimecres, 12 d’abril del 2017

Estem en el moment culminant

Impossible, improbable, inevitable


Les coses primer semblen impossibles. És aquell moment en què creure o afirmar que passarà el que tu voldries que passàs simplement desafia la lògica. Fins al punt de paralitzar-te. Els impossibles se somnien generalment en silenci i en soledat. Pertanyen al regne de la fantasia, més que no pas a la realitat social que t’envolta.

Però si d’alguna manera la soledat i el silenci es trenquen i se socialitzen, potser arriba un moment que allò que es veia impossible passa a ser vist com a improbable. Tècnicament, la diferència és ben escassa, però emocionalment no. ‘Improbable’ ja atorga alguna possibilitat a allò que abans no en tenia cap. I el somni que abans es gaudia, o se sofria, solitàriament passa a ser una cosa a construir col·lectivament. L’esforç agafa valor, en aquest context. Perquè la improbabilitat es pot tombar convencent la gent, un a un. I si es fa bé, allò que era impossible temps enrere passa d’improbable a inevitable.

Però no es pot passar d’impossible a inevitable sense acumular la força i els arguments que transformen una cosa d’improbable en probable. I ací és on la gran majoria de les idees, dels moviments, dels projectes s’estavellen. Cal molta paciència, cal molt rigor, cal molta força col·lectiva i líders que no defallesquen mai, que no pleguen mai.

El dia que la pressió del carrer va portar a les eleccions del 27-S i a la formació de Junts pel Sí la batalla per a dur l’improbable a la fase de probable va esclatar amb tota la força. L’estira-i-arronsa permanent que hem viscut des d’aleshores es va tancar amb la proposta de fer un referèndum d’autodeterminació en compte de fer un referèndum de ratificació de la independència o directament una proclamació de la independència. Tenint en compte el tarannà de l’estat espanyol, era triar el camí més difícil i complicat, perquè era evident que passaria això que passa ara. Que intentarien barrar el pas per la via que fos i posant sobre la taula el que fos. Però també, i en això hi estic d’acord, era el més bo pensant en l’escena internacional i el més contundent a l’hora de tancar la porta a l’especulació interna.

Per això aquestes darreres hores hem vist que la batalla és en el punt culminant. El pas de probable a inevitable ens el juguem ara mateix, aquests dies. Els dubtes d’aquestes darreres hores, motivats per l’excés de recel partidista, són la darrera revinclada especulativa dels qui encara pensen a vigilar-se ells amb ells en compte de llançar-se sense reserves a conquerir el demà.

Però, fent-se públics i notoris, aquests mateixos dubtes provoquen una reacció important en forma de vacuna i de pressió sobre els qui han de prendre les decisions clau. Que té efecte. Ahir tant el PDECat com ERC van reaccionar contra l’espectacle de dilluns fent pinya. És cert que encara hi ha una possibilitat de retirada, de derrota, d’autoderrota per a ser exactes. Però cada vegada resten menys passos per a fer que el procés siga inevitable, menys espai per al dubte. Perquè tots sabem que en el moment que el referèndum es convoque i tothom, sense excepcions, siga inhabilitat, aleshores ja no hi haurà camí de retorn i l’únic futur possible serà córrer amb totes les nostres forces. Cap a la fita.

VIcenç Partal
Font: Vilaweb.cat

dilluns, 10 d’abril del 2017

Visions internacionals del procés català

"L'autèntic terratrèmol a Europa
 no és el Brèxit, sinó el procés català"

El diputat del Partit Nacional Escocès (SNP) George Kerevan assegura que "mentre la resta d'Europa es fixa en el Brèxit, l'autèntic terratrèmol polític al continent és a Barcelona".

En un article publicat aquest dilluns al diari escocès The National, Kerevan, que es va reunir la setmana passada amb Carme Forcadellal Parlament, diu que els catalans "estan decidits a convocar un referèndum d'independència al setembre tot i la fervent oposició de Madrid". Una negativa a "gestionar les discrepàncies polítiques per la via democràtica", assegura, que s'explica per la tradició franquista de l'estat espanyol i pel fet que "no s'arribés a un acord" durant la transició que ajudés a la reconciliació.

Durant la seva visita a Barcelona la setmana passada, Kerevan assegura que va poder veure com "els records de la Guerra Civil i la destrucció de l'autonomia de Catalunya impregnen la ciutat". En aquest sentit, lamenta que no es tingui prou en compte "la voràgine de violència que va envoltar Espanya, i especialment Catalunya i Barcelona" durant el conflicte i "l'opressió" que va caracteritzar la dictadura franquista. Una "matança" que no només va incloure "la prohibició de l'ús del català" sinó també "l'assassinat i l'exili de centenars de catalans". Una situació que va convèncer l'expresident de la Generalitat, Jordi Pujol, "que els líders del franquisme que encara quedaven no acceptarien mai la independència de Catalunya".

Grup de discussió sobre Catalunya

Kerevan, un dels impulsors del grup de discussió sobre Catalunya que es va crear a principis de març al Parlament britànic, explica la "desconfiança" dels catalans en l'Executiu espanyol a l'hora de "gestionar les discrepàncies polítiques per la via democràtica" precisament per aquest llegat franquista i per les mancances de la transició. "No hi ha hagut cap procés de reconciliació", lamenta Kerevan "ni cap condemna del cop militar del 1936 que va derrocar el govern republicà espanyol", sinó que es va optar per "un acord tàcit que va permetre els assassins feixistes sortir indemnes". "Els assassins no han estat assenyalats públicament, mentre que desenes de milers de víctimes segueixen enterrades en fosses comunes", denuncia a The National.

A continuació es va redactar una constitució que el mateix Kerevan descriu com a "democràtica", entre cometes a l'original, i que diu que "consagrava el concepte d'Espanya indivisible que tenia Franco". Una carta magna que és la mateixa que "avui condemna més de 400 càrrecs electes a Catalunya per facilitar un debat sobre la independència, celebrar una consulta no vinculant l'any 2014 o, simplement, penjar una bandera catalana en el moment inoportú al lloc inadequat", sentencia.

Font: El Nacional.cat

Negar una consulta és senyal d'inseguretat

Quina vergonya històrica 
negar una consulta

LES ENTREVISTES del president Puigdemont amb el president Carter i els congressistes nord-americans tenen el sostre que tenen però tenen un gran valor: a diferència de l’estat espanyol, el món escolta. I el relat català que el món escolta també té un gran valor: volem fer una cosa tan agosarada com canviar les coses. I fer-ho sent, a més a més, un relatiu desconegut en la comunitat internacional, on el que cotitza mediàticament és el conflicte sagnant. Catalunya, en canvi, s’hi presenta com a país econòmicament desenvolupat, socialment integrador i políticament democràtic, que demana votar el seu estatus polític. Encara que la posició espanyola d’“això no es pregunta” és la que més sentim així que posem la tele, és poc sostenible en el món on vivim. Fins i tot el mateix govern espanyol diu que ja no hi ha fronteres. I al món que anem encara més. Negar una consulta és vergonyós, és antihistòric i obsolet. I és senyal d’inseguretat.

Antoni Bassas
Font: Diari ARA

L'endemà de guanyar serà un dia normal

El risc i la incertesa de votar ‘no’
ç
El camí cap a la independència és viscut amb molta passió. No és que tot es redueixi a pura sentimentalitat, com de tant en tant hi ha qui ho suggereix, amb un mal dissimulat menyspreu. Hi ha hagut un gran esforç d’argumentació sobre què ens hi ha portat i els avantatges de tot tipus que s’aconseguirien amb la secessió. Des d’un ús més social dels impostos que s’obtenen de la riquesa que crea l’economia catalana fins a una més gran qualitat democràtica o unes millors garanties per al desenvolupament de la cultura catalana, siguin quins siguin els contorns que s’hi vulguin dibuixar. Però sí, el desafiament és tan gran i els obstacles tan enormes que si a totes les raons no s’hi afegís un fort sentiment de dignitat expressada amb un cert punt d’èpica les forces flaquejarien.


ARA BÉ, la pregunta és si també s’analitzen científicament les condicions necessàries per guanyar el referèndum. I és que l’economia, la psicologia i la sociologia fa temps que estudien els mecanismes de presa de decisió en situacions de canvi per tal de poder fer previsions sobre el comportament individual i col·lectiu. Ara mateix tinc davant meu un vell número del Journal of Risk and Uncertainty, del 1988, amb un interessant article de William Samuelson i Richard Zeckhauser de les universitats de Boston i Harvard. Es titula Status quo bias in decision making. És a dir, analitza el biaix a favor de l’ statu quo en la presa de decisions. I s’hi estudia la desmesurada propensió a no voler canviar en situacions de risc o d’incertesa.


EL CAS ÉS que la presa de decisions racionals -i votar a favor de la independència ho és- sol quedar condicionada per percepcions cognitives errònies que afavoreixen un biaix conservador contra el canvi. Entre d’altres, hi ha l’aversió a la pèrdua ( loss aversion), que exagera més les pèrdues que els guanys. O l’ancoratge ( anchoring), que sobrevalora allò que ja es té per damunt de qualsevol alternativa. També hi ha els costos irrecuperables ( sunk costs) com els d’haver format part d’Espanya però que segueixen pesant en les decisions futures com si fossin recuperables (pensem en el cas de les pensions). També parla de com es volen esquivar les lamentacions per decisions passades errònies ( regret avoidances) -com haver estat un autonomista convençut-, un fet que s’afegeix a la teoria de l’autopercepció ( self-perception theory), que fa que percebem velles eleccions forçades -haver votat a favor de la Constitució del 1978- com si fossin apropiades. I, esclar, hi ha l’aversió al risc ( risk aversion), de la qual ja he escrit altres vegades. I tot això, ara mateix, hauria de ser objecte de preocupació i estudi.


SÉ QUE la força del convenciment de la lluita a favor de la independència fa pensar que és amb una bona informació que s’aconseguirà una decisió racional favorable. I que amb bons arguments s’ampliarà la base social. Però la base social només es mantindrà -i potser s’ampliarà- si es combat el biaix a favor de l’ statu quo que és propi de totes les decisions que s’han de prendre en un marc de risc i incertesa, com és el cas de la independència.

PER AIXÒ és important minimitzar els riscos i la incertesa. I no és bo mostrar actituds agressives que els facin créixer. És convenient que tothom sàpiga que l’endemà de guanyar el referèndum, i del dia que es declari la independència, ens seguirem llevant a la mateixa hora, portarem les criatures a l’escola, anirem a treballar, les botigues obriran, veurem sèries televisives i els hospitals faran la seva feina. Les millores seran progressives i ràpides. I al cap de cinc anys ens farem creus de no haver estat capaços de fer-ho abans. Ens riurem, alliberats, de les pors que havíem tingut. I, sobretot, ens adonarem que els pitjors riscos i incerteses haurien vingut de no haver-nos independitzat.

Salvador Cardús
Font: Diari ARA

diumenge, 9 d’abril del 2017

...votants de tots els partits volen un referèndum...

El Pacte Nacional pel Referèndum 
vol fer visibles el suports internacionals 
en un acte al maig

El Pacte Nacional pel Referèndum vol donar un “accent internacional” a l'acte que té previst fer el mes de maig. Així ho ha explicat el coordinador del pacte, Joan Ignasi Elena, en una entrevista al 3/24. Elena ha explicat que aquest acte encara no té format, però que serà, junt amb la recollida de signatures prevista per Sant Jordi, la mobilització més destacada per donar visibilitat al suport que té el referèndum.

Elena s'ha referit al ressò internacional del procés i ha comparat la reacció dels partits contraris al referèndum amb “un nen petit que tanca els ulls pensant que així el problema desapareix”. A més, ha assegurat que el dret a decidir és “la nova centralitat del catalanisme polític” i ha remarcat la “pluralitat” de la mesa del pacte.

Joan Ignasi Elena, exdirigent socialista, també s'ha referit a la posició del PSC respecte a aquesta qüestió. Elena creu que la posició del PSC “no respon” al que pensa “la majoria del seu electorat”, ja que la majoria creu que “la solució és el referèndum”.

El coordinador del Pacte Nacional pel Referèndum també ha explicat quina rebuda tenen quan van a altres llocs de l'Estat a fer pedagogia del Referèndum. “Es queden bastant parats”, ha assegurat Elena, perquè vinculen el Pacte pel Referèndum al “sí a la independència”.

Preguntat sobre Fillon, que en una entrevista radiofònica va dir que li xocava que es negui el dret a decidir a tot un poble i que posteriorment va matisar que un referèndum hauria de celebrar-se d'acord amb la Constitució, ha valorat: “Suposo que hi haurà hagut les trucades oportunes”.

Elena ha assegurat que votants de tots els partits volen un referèndum, “fins i tot els votants de Cs”, perquè reconeixen que la manera de desencallar la situació és votant, i ha acusat els partits que ho rebutgen de tenir una actitud pueril.

És legal

Segons l'exdiputat socialista, “la Constitució permetria celebrar aquest referèndum”, i ha titllat de fal·làcia que es digui el contrari des de l'executiu que lidera Mariano Rajoy. “El govern ho pot fer en l'àmbit de tot l'Estat espanyol o en l'àmbit d'un territori concret. Aquesta consulta no seria vinculant però permetria saber i conèixer l'opinió dels ciutadans”, com va ocórrer amb el Brexit al Regne Unit, ha comparat.

En el cas britànic, un tribunal va dictaminar que el referèndum no era suficient per activar la sortida de la Unió Europea ja que va considerar que era potestat del Parlament de Westminster, on “la majoria dels diputats, entre ells molts que estaven en contra del Brexit, van votar al seu favor” per respectar el resultat de la consulta, ha indicat Elena.

“Seria legal, és el que és convenient, és el que vol la majoria dels ciutadans i negar-ho és anar en contra dels temps”, ha resolt.

Font: El Punt Avui

....Si no es pot ni preguntar caldrà trencar els ous per fer la truita.

El procés de Catalunya: 
del dret constitucional al dret penal

Quan comences a estudiar a la Facultat de Dret, arriba un dia que algú t’explica que, a l’hora de la veritat, el dret civil és el que s’aplica als rics i el dret penal als pobres. La frase té la seva gràcia perquè, efectivament, una persona amb poc patrimoni té poques complicacions, per exemple, a l’hora de fer testament —si és que en fa o n’ha de fer. Per un altre costat, encara que hi ha casos de tot, el dret penal no acostuma a afectar tant les persones adinerades (fins i tot, recentment, hem vist que sobretot no els afecta el dret penitenciari). Això més o menys val per a persones individuals.

En l’àmbit col·lectiu, la història de Catalunya dels darrers quaranta anys es podria resumir dient que hem passat del dret constitucional al dret penal com a mecanisme de regulació de les relacions entre Espanya i Catalunya. Mentre Catalunya comptava amb un Govern i un Parlament regionalista, no independentista —en la llarga nit de la transició—, les discrepàncies en la distribució competencial passaven per l’eficaç túrmix del Tribunal Constitucional. Fins i tot, quan hi havia una sentència favorable a Catalunya, tampoc no s’arribava a aplicar o no se n’executaven els pressupostos que en permetrien l’efectivitat. I així anar fent. Fent una paràfrasi de l’afirmació del començament, avui sabem que a l’Estat espanyol el dret constitucional és el que s’aplica a una comunitat autònoma i el dret penal el que s’aplica a una nació que vol exercir el dret d’autodeterminació.


El pas al dret penal s’ha produït, efectivament, amb les condemnes penals contra Artur Mas, Irene Rigau i Joana Ortega i l’expulsió de l’exconseller Francesc Homs com a diputat del Parlament espanyol. Aquestes condemnes constitueixen, sens dubte, un salt qualitatiu en la relació Catalunya-Espanya perquè, en afectar responsables polítics elegits pel poble en exercici de les seves funcions, incorren en la violació dels principis democràtics més elementals i posen de manifest la feblesa de la democràcia al Regne d’Espanya. Es poden inventar mil excuses formals i fer les piruetes jurídico-judicials que vulguin amb això de la “desobediència”; la qüestió de fons és una altra. Tant el TSJC com el TS —tribunals ordinaris, no ho oblidem—, en les ridícules sentències del 9-N, “s’esforcen” a intentar situar tota la qüestió en el terreny jurídico-penal i defugen contínuament els elements polítics, que, de fet, els invalidarien per a jutjar els casos. Per això en les 151 pàgines que sumen totes dues resolucions judicials es refugien en la idea de “desobediència” d’una provisió del TC i eviten entrar en altres aspectes. És molt curiosa la forma que tenen d’argumentar que sí que hi ha desobediència, però que no hi ha prevaricació. Val a dir que, des del punt de vista tècnic, l’argumentació del TS és, com a mínim, més coherent i clara que la del TSJC, que gasta un llenguatge barroc i fatu que resulta horrorós, gairebé il·legible. Hi ha un moment que el TS sembla estar content de les facilitats que li posava Francesc Homs reconeixent tots els fets i gairebé insinua que Homs volia ser condemnat: “Ese reconocimiento de los hechos imputados –aunque se discrepe de la calificación jurídica que el Fiscal les atribuye— facilita la tarea de motivar el respaldo probatorio de todas y cada una de las secuencias que se describen en el factum.”


Els quatre polítics catalans han estat condemnats per accions vinculades a un dret elemental d’un poble: el dret d’autodeterminació. Tot plegat és ben ridícul, atès que, de fet, el 9-N no fou ni tan sols un referèndum o una consulta, sinó un “procés participatiu” no vinculant.

La qüestió de fons —caldrà esperar què en digui el Tribunal Europeu d’Estrasburg— radica, doncs, en el fet que cap llei —la Constitució espanyola— no pot anul·lar o bloquejar l’exercici de drets fonamentals dels individus i de les col·lectivitats. De fet, la mateixa norma constitucional invoca els drets recollits en la Declaració universal de drets humans, l’article 21.3 de la qual estableix que “la voluntat del poble és el fonament de l’autoritat”. A Espanya, estat amb poca i pobra tradició democràtica, molts creuen que l’autoritat i la llei no tenen a veure amb la voluntat del poble, sobretot si es tracta del poble català. A més, com és ben sabut el Regne d’Espanya ha subscrit la Carta de les Nacions Unides i l’Estatut de la Cort Internacional de Justícia (BOE núm. 275, de 16 de novembre de 1990). L’article 1.2. d’aquesta Carta proclama, com a propòsit de l’ONU, “fomentar entre les nacions relacions d’amistat basades en el respecte al principi de la igualtat de drets i al de la lliure determinació dels pobles, i prendre altres mesures adequades per enfortir la pau universal.”

Tot això no són bagatel·les. Ja sé que els tractadistes espanyols sostenen que aquestes normes internacionals, amb vigència plena a l’Estat espanyol, no es poden aplicar a Catalunya. La síntesi del seu argument és que Catalunya no és una nació ni tampoc un territori colonial i, per tant, el poble català no pot ser titular d’aquests drets. Ja sabíem que Espanya no reconeix Catalunya com a nació. I què? Això no té cap validesa per a aturar res perquè a Catalunya la majoria considera que sí. Ho va dir el poble el 9-N i ho va reiterar el 27-S. Si hi ha dubtes, preguntem-ho; però si no es pot ni preguntar caldrà trencar els ous per fer la truita.

Pere Torra
Font: L'Unilateral

Som el Nord del Sud...

La República catalana o 
la Dinamarca de la Mediterrània
Catalunya ha de ser una república cívica, social i ferroviària (en el sentit que ha de ser molt més sostenible que en l’actualitat). Hem de transformar aquest país i fer possible que valgui la pena viure-hi.

Caldrà treballar de valent, però ens hem de proposar convertir aquest -petit i delicat país nostre- en la Dinamarca de la Mediterrània, en què els valors cívics, una reforma horària amb tots els ets i uts i la millora efectiva del transport públic, l’eficiència econòmica i la justícia social siguin els pilars bàsics de la nova república. Catalunya necessita Europa, també la UE i l’euro; encara que a alguns no els hi agradi, tot sabent que caldrà dur a terme una gran transformació de l’actual UE, però el vell continent –i particularment una Unió Europea en hores baixes- també necessita una Catalunya forta, independent, amb una economia moderna, amb contingut social i amb la màxima estabilitat política possible.

Som el nord del sud: estem situats en una cruïlla geogràfica molt estratègica. Disposem d’una ciutat com, Barcelona, que és una autèntica metròpolis europea i mundial, i un punt d’atracció -econòmic, cultural- espectacular, principalment del sud i el centre d’Europa. A més, malgrat algunes mancances socials, som una potència turística molt remarcable. Disposem d’uns municipis encisadors, carregats de patrimoni cultural i història viva, d’unes comarques variades i meravelloses i d’una xarxa de ciutats mitjanes molt ben equilibrades; com per exemple Girona, la qual hauria d’esdevenir la capital política d’aquesta futura República Catalana.

Ara ens cal que puguem decidir. Hem de poder bastir i planificar adequadament el nostre esdevenidor col·lectiu. Hem de fer un gran esforç suplementari, per tal de poder fer realitat els nostres objectius. Hem de poder decidir, com qualsevol poble lliure i normal del món. Catalunya vol guanyar-se la seva llibertat nacional i la seva millora de la qualitat de vida. I ho vol fer a la catalana; és a dir, amb respecte, poder de convicció i fermesa. La democràcia, l’europeisme sincer, la llibertat i una millor redistribució de la riquesa és – ha de ser- el nostre nord, per tal d’aconseguir la nostra fita tan desitjada.

Josep Mª Loste Romero
Font: L'Unilateral

dissabte, 8 d’abril del 2017

Organitzem un debat interessantíssim

RESERVEU-VOS LA DATA DEL 21 D'ABRIL a les 7 de la tarda!!!

DEBAT AMB DOS PROTAGONISTES BEN ACTUALS

 GABRIEL RUFIAN 
I
JOAN JOSEP NUET

A SANT JOAN DESPÍ

Ben aviat us donarem tota la informació.

Quan la discreció és virtut


Puigdemont porta el referèndum 
a Jimmy Carter

El viatge llampec i discret del president Carles Puigdemont a Atlanta, Estats Units, convidat pel Centre Carter -una institució especialitzada en la defensa dels drets humans, la promoció de la democràcia arreu del món i la resolució de conflictes i que té com a referent Jimmy Carter, president nord-americà en el període 1977-1981 i premi Nobel de la Pau el 2002- és el cop d'efecte més gran a l'exterior del titular de la Generalitat des que és al capdavant de la institució.

És obvi, a més, que la trobada de 25 minuts que acaba de mantenir Puigdemont amb l'expresident nord-americà, i de la qual hem estat informant a El Nacional en exclusiva, tampoc no és una reunió qualsevol per molts motius. La rellevància internacional de Jimmy Carter, que a l'octubre complirà 93 anys, és indiscutible i a títol d'exemple des de la seva ONG s'han monitoritzat processos electorals, tant comicis com referèndums, en gairebé un centenar de països. No seria el cas català i el referèndum però val la pena conèixer la seva experiència.

El Govern espanyol ha provat de tallar en sec la famosa internacionalització del procés independentista català, a un preu molt alt, com ha reconegut en nombroses entrevistes l'exministre d'Afers Exteriors José Manuel García Margallo, i ha estat incapaç, en aquesta ocasió, de detectar primer i impedir després una visita que consumeix les seves últimes hores i que pot ser crucial en els propers mesos. L'oficiosa diplomàcia catalana -i també algun rellevant català resident als EUA- ha aconseguit una invitació per al plenari anual del Centre Carter, sota la direcció de l'empresari i filantrop John Jay Moores, i assisteixen en la reunió anual d'Atlanta la Junta d'Administradors de l'entitat i una àmplia Junta de Consellers. En total, al voltant de 200 personalitats i professionals influents dels negocis, l'educació, l'economia i la cultura nord-americana i també polítics que no estan en actiu.

En aquest influent fòrum que avalua conflictes arreu del món i que té un sòlid prestigi internacional, Puigdemont ha estat convidat primer a assistir a l'assemblea i a fer nombrosos contactes. I, després, a parlar amb Carter per explicar quines són les raons de Catalunya, del Govern i del Parlament per voler celebrar un referèndum d'independència, a poder ser pactat amb l'Estat espanyol i si no fos així després de proposar-ho una vegada i una altra a l'Executiu de Mariano Rajoy, amb una consulta unilateral.

Amb aquesta important cita, les autoritats catalanes ja han aconseguit l'impacte necessari per desarborar d'una vegada per sempre el mantra que el procés és de consum domèstic i de nul interès a l'exterior. A més cal sumar-hi la visita que faran diumenge a Barcelona dos congressistes dels Estats Units amb l'objectiu de conèixer de prop el procés català. Durant la seva estada s'entrevistaran amb el president Puigdemont, que els oferirà un sopar al Palau de la Generalitat amb assistència del vicepresident, Oriol Junqueras, i el conseller Raül Romeva.

La política internacional són interessos polítics i econòmics. I les relacions entre Estats són les que són. Però la força d'un Estat no es mesura per la seva arrogància. Tampoc per la capacitat que tingui d'imposar determinats discursos polítics i mediàtics de curt recorregut. La talla, l'alçada de mires, rau sempre en la capacitat dels governants per il·lusionar i convèncer els seus ciutadans. La setmana passada, l'Estat espanyol va fer una ostentació de força per rebaixar al màxim el viatge oficial del president Puigdemont a Boston, Washington i Nova York i per provar de ridiculitzar-lo. Cinc dies després de tornar a Barcelona, el titular de la Generalitat ha tornat discretament als EUA, s'ha entrevistat amb Carter i ha penetrat en la reunió d'una institució considerada el sancta sanctorum de la promoció de la democràcia arreu del món, i el govern espanyol i la seva diplomàcia se n'han assabentat quan ja no han pogut fer res per impedir-ho.

José Antich

Font El Nacional.cat