dimecres, 17 de juliol de 2019

CARTA OBERTA A L’INDEPENDENTISME DE BASE

Vivim un moment de desconcert a les bases de l’independentisme que fa difícil trobar el camí a seguir i evitar que la frustració i la desunió s’apoderin d’aquells que vam sortir l’1 d’Octubre del 2017 a votar sobre la independència i a defensar tots els vots, tots, tant els del Sí com els del No.

Malauradament dins l’independentisme es repeteixen cíclicament aquests moments de crisi, recordem per exemple els desacords quan la consulta del 9-N es va convertir en un procés participatiu o quan el desembre de 2015 semblàvem abocats a la repetició d’eleccions al Parlament. Però ara tenim l’agreujant d’una repressió que no cessa i un camí desdibuixat al davant.

L’aprenentatge de l’octubre del 2017 és clar. Quan hem treballat junts societat civil mobilitzada, Govern i Parlament és quan més hem avançat en el camí cap a la independència de Catalunya. Què vol dir treballar plegats? Vam tenir un parlament que avalava a nivell legislatiu el mandat democràtic del poble de Catalunya, un Govern que l’executava i una ciutadania mobilitzada com a puntal. Aquests tres elements van permetre la celebració del referèndum. Però la gestió post referèndum va trencar aquesta relació. No tothom, dins dels partits i fora, veia el referèndum de la mateixa manera. Per alguns només era un instrument de negociació. I a l’altra banda no hi havia cap voluntat de negociar. Així, s’arriba al 27 d’octubre marcats per les divisions, havent perdut el momentum i declarant una independència sense creure-hi i sense intentar fer-la efectiva.

D’aquell octubre en sortim amb una gran victòria col·lectiva (haver fet el referèndum) i amb una derrota (no haver estat capaços d’aplicar-ne els resultats). L’empresonament i l’exili dels nostres dirigents ens ha marcat emocionalment i ha dificultat fer el dol de la derrota. Generacions que no l’havien viscut han hagut d’aprendre a conviure amb la repressió, les que sí que l’havien viscut, l’han retrobada de cop, en un altre context.

I ara que que tenim al davant un nou Onze de Setembre, neixen iniciatives diverses que voldrien tornar-nos a portar a aquell moment, i fer allò que no vam fer aleshores: aquell “Maidan” per defensar la declaració d’independència. Aquestes propostes obliden que el control del territori s’ha de demostrar quan hi ha un govern disposat a fer la independència. Es tendeix a confondre unilateralitat i insurrecció. És una trampa que a l’Estat espanyol li va molt bé, i no hi hauríem de caure. És el que ha fet la fiscalia de l’Estat en el judici al Suprem. Intenten igualar el fet d’accedir a la independència per una via institucional, amb legitimitat democràtica darrere, majories parlamentàries i governs reconeguts, i el concepte de rebel·lió, perquè volen deslegitimar l’accés a la independència per mitjans democràtics i pacífics.

Hem d’analitzar quines fortaleses ens manquen per a poder fer una declaració d’independència i ser capaços de dur-la a la pràctica, amb un govern capaç d’imposar-se com a autoritat en un territori. Però no podem perdre la legitimitat que dóna tenir majories parlamentàries i un embrió d’institucionalitat darrere que es pot transformar en el govern transitori d’una república naixent.

A l’Assemblea al llarg d’aquest any i escaig, també ens ha costat sortir del procés de dol, i tornar a traçar un camí. Però en els darrers mesos hem treballat campanyes que compensen febleses en l’àmbit de la societat civil i ens preparen en l’àmbit econòmic per quan torni a plantejar-se políticament la independència. D’una banda, amb la campanya de consum estratègic, afavorim una economia i models d’empresa alternatius que no estan tan subjectes a les pressions polítiques. D’altra, amb iniciatives com la de les Cambres de Comerç, traslladem la majoria social i política d’aquest país a institucions que són altaveus poderosos. I enfortint el sindicalisme nacional, ens fem presents en el món del treball. Aquestes accions s’emmarquen dins l’estratègia de la lluita noviolenta, un mètode de lluita contra formes d’opressió o per fer progressar els drets democràtics, que inclou accions de denúncia, de no-cooperació, de desobediència civil i que té com a objectiu afeblir els pilars de poder de l’adversari. Aquest Onze de Setembre no només ens manifestarem sinó que disposarem d’un gran espai Eines de País, on es podran fer accions d’apoderament ciutadà.

Pel que fa a l’àmbit institucional, els partits polítics ens repeteixen que no tenim les condicions per a l’unilateralitat. Però no ens expliquen quines són aquestes condicions, i què pensen fer per aconseguir-les. Tampoc ens han explicat quines febleses institucionals van fer impossible la independència, i com podríem superar-les. Algunes les hem descobert al judici. En canvi, amb els pactes de la setmana passada hem comprovat d’una manera molt crua el retorn al partidisme i la disputa pels espais de poder autonòmic i local, arribant a l’extrem de cedir el lideratge d’alguns d’aquests espais al PSC. Contra això vam alçar la veu la setmana passada mobilitzant-nos per primer cop davant dels partits independentistes.

Com Assemblea, no trencarem però el fil, el petit fil que encara ens uneix amb l’espai dels partits, perquè creiem que tenim la responsabilitat de no incrementar la desunió; alhora, incrementarem el nostre to d’exigència amb ells per tal que prioritzin l’objectiu de la independència i abandonin les lluites partidistes. Hi ha un risc evident, que el pacte a la Diputació de Barcelona exemplifica molt bé, de retorn a l’autonomisme, malgrat que l’electorat ha continuat donant victòries als partits independentistes, elecció rere elecció.

Tenim aquesta doble responsabilitat de mantenir aquesta pressió sense contribuir a la desunió tot mantenint la mobilització als carrers que pot tenir un doble vessant: el vessant unitari i anti-repressiu però també el vessant d’exigència, màxima exigència política. Alhora, hem d’evitar caure en el parany que desitgen aquelles forces que treballen pel retorn a l’autonomisme, i per enterrar per anys les esperances de culminar el procés d’autodeterminació. Aquestes forces voldrien una Assemblea marginal i radicalitzada, que ja no fos representativa del sentir de la majoria independentista. En la lluita noviolenta, les accions han de tenir un objectiu polític i cal saber a qui s’interpel·la i que es pretén aconseguir, i quan és el moment de fer-ho. Mai no són reactives, sempre són pensades i pro-positives i s’han d’inscriure en un marc creïble que doni sentit a la lluita. Ara el problema més important que tenim davant és el risc de retorn a l’autonomisme, facilitat per la divisió dels partits independentistes. No podem renunciar a les grans manifestacions que marquin l’agenda política i que els interpel·lin. Cal recordar-los que l’objectiu és la independència, i que cal establir una estratègia per aconseguir-lo.

Aquest doble objectiu és compartit per tot l’independentisme i és per això que ens manifestarem aquesta Diada. No és una manifestació més, és la manifestació més difícil de totes les que hem fet fins ara, ens juguem que els partits independentistes compleixin amb el seu compromís vers el país i evitar que l’independentisme quedi adormit per anys. Enguany, us l’heu de fer vostra com mai abans i heu d’alçar la vostra veu perquè es recuperi l’objectiu de la independència, i es treballi amb unitat d’acció per assolir-lo.

Elisenda Paluzie i Hernàndez
Presidenta de l’Assemblea Nacional Catalana

divendres, 12 de juliol de 2019

Dijous 11/7/19: Poemes i reivindicació d'unitat.













Des de l’Assemblea considerem que la base social de l’independentisme no es mereix aquest retorn accelerat a l’autonomisme i a la política partidista.

Des de l’Assemblea defensem que la ciutadania compromesa amb la independència ocupi espais de poder i l’animem a fer candidatures sindicals, a cambres, a col·legis professionals, perquè estiguin al timó en llocs majoritàriament no remunerats, preparant-nos, així, per al proper embat democràtic.

Cal gestionar tots els espais de poder, les diputacions recapten impostos i són agents clau en la construcció d’una hisenda pròpia, per exemple, els ajuntaments van ser una peça clau per garantir el referèndum de l’1-O i els consells comarcals presten serveis als municipis. Com podem cedir aquests espais institucionals als partits còmplices de la repressió? Per això, com a secció local de Sant Joan Despí, a qui hem votat per acabar amb l’autonomia i fer la independència, us demanem que traslladeu a la vostra direcció la nostra disconformitat pels diferents pactes que s’han produït amb el 155, regalant espais de poder claus, i per evitar l’abstenció en la investidura de Sánchez sense que aquest respecti el dret a l’autodeterminació ni s’aturi la repressió.

El 155 no té cap cara amable. El PSC en forma part i n’és igual de responsable que el Partit Popular i Ciutadans. Us demanem que traslladeu que es defensi el nostre dret a l’autodeterminació, no que es regali.

divendres, 5 de juliol de 2019

L'ANC, Òmnium, Federació d'Entitats Excursionistes de Catalunya i Artistes de la República, estan organitzant una moguda que serà espectacular.
La tarda del 10 de setembre, més de 500 escaladors vinguts d'arreu del territori i internacionals pujaran simultàniament a 131 agulles de Montserrat (en commemoració dels 131 Presidents de la Generalitat) i hi instal·laran uns llums que romandran encesos tota la nit. Els escaladors també s'hi passaran tota la nit.
Ja han fet la prova i els llums es veuran des de més de 40 kilòmetres de distància.Els aspectes tècnics ja els tenen molt avançats
Ara hem d'aconseguir que se'n faci el màxim de difusió possible.
Ens pots ajudar?






Dijous 4/7/19: Emocionants històries dels companys que van anar a Estrasburg a donar suport a la democràcia.
















dijous, 4 de juliol de 2019





                                     Ens veiem davant l'ajuntament com cada dijous!!!!

dimarts, 2 de juliol de 2019

La batalla de Luxemburg, més enllà d’una jugada mestra

per Vicent Partal, publicat a Vilaweb el 1/7/2019


Vivim hores tenses pel paper que el Tribunal de Justícia de la Unió Europea pot tenir en el procés d’independència. És normal, I també és normal que es visquen amb una certa angoixa i desorientació. Ahir, per exemple, vàrem rebre tres notícies seguides diferents, totes importants i contradictòries.
Primer va ser l’admissió per part del Tribunal de Justícia de la Unió Europea del recurs que el president Puigdemont i el conseller Comín havien presentat contra la decisió del president del Parlament Europeu, Antonio Tajani, d’impedir-los l’acreditació com a eurodiputats. L’admissió va ser molt ràpida, com correspon a un sistema judicial modern, només quatre hores, i implicava que la violació dels drets polítics a Espanya arribava finalment a la màxima instància judicial de la Unió, tal com feia mesos que s’intentava. És una gran notícia perquè trenca una barrera enorme: és molt difícil d’arribar al Tribunal de Luxemburg si no ets un estat i és vital d’arribar-hi per fer pressió contra les violacions dels drets democràtics que hem de suportar.
Però més tard, al vespre, el tribunal va fer públic que no concedia les mesures cautelars demanades pels dos eurodiputats de Junts per Catalunya, que els haurien permès de ser presents avui a Estrasburg. I això va fer que l’impacte positiu del matí es tornàs negatiu al vespre, especialment quan els mitjans espanyols ho van començar a celebrar, en vibrant contrast amb el seu silenci del matí a la primera notícia.
El text publicat pel tribunal és una mala notícia, perquè fa seu completament el discurs espanyol, més enllà del que era previsible. Però no és significatiu respecte d’allò que puga ser el resultat final, ni encara menys és decisiu. El document, com és habitual, deixa clar que aquesta decisió no implica res sobre la que el tribunal prendrà quan analitze el cas. I aquesta és la batalla prevista i decisiva, la que marcarà el futur. Cal tenir en compte que la decisió sobre les mesures cautelars ha estat presa per un sol jutge i sense audiència a les parts. En canvi, la decisió final i bona la prendrà una sala amb diversos magistrats que escoltarà tots els arguments, en un context més favorable però molt més lent.
Ara, doncs, s’obre un període que podria durar any, en el qual si no hi ha grans sorpreses Puigdemont i Comín no podran ocupar els seus escons i hauran de pledejar durament a Europa. Quan Puigdemont va ser detingut a Alemanya era el març del 2018 i el tribunal no va resoldre que no era culpable ni de rebel·lió ni de sedició fins el juliol d’aquell any. Van ser mesos d’espera tensa en què el president no podia abandonar Alemanya i havia de poder ser localitzat tothora per la justícia. Però l’angoixa de la detenció, del seu pas per la presó i dels mesos d’espera sobre la decisió del tribunal s’oblidaren completament quan se sabé el resultat transcendental de la sentència. Ara tornem a ser en un primer estadi d’una decisió que ho pot canviar tot i per tant haurem d’esperar, els qui ens limitem a observar, i hauran de treballar de valent els advocats, potser sense aixecar tantes expectatives com aquesta vegada han creat en la gent, qui sap si d’una manera excessiva.
Però entremig ahir encara va passar una altra cosa, una mica sorprenent, relacionada amb el mateix tribunal de Luxemburg. Va ser l’anunci, a mig matí, que finalment el Suprem espanyol s’adreçava al Tribunal de Justícia de la Unió Europea per a demanar-li si havia d’alliberar Oriol Junqueras després d’haver estat proclamat eurodiputat i apartat arbitràriament de la llista, igual que Puigdemont i Comín.
Cal recordar, i és important, que ni la fiscalia ni l’advocacia de l’estat no volien que el Suprem formulàs la pregunta, demanada per l’advocat del vice-president Junqueras, i que també el tribunal havia refusat intents anteriors de consultar Luxemburg, tot afirmant que l’afer és espanyol i no n’han de fer res. Tanmateix, la pregunta és obligada, com ja havíem dit mil vegades, i el Suprem amb aquest gest finalment acata un fet transcendental: que la instància superior que ha de resoldre judicialment el cas català és fora de l’estat espanyol. També ací caldrà esperar la resposta i veure quant de temps passa abans no arribe. Però la porta s’ha obert definitivament. Després de mesos i mesos en què l’estat espanyol ha negat que els tribunals europeus tinguen la clau de tot plegat, ara la realitat s’ha imposat. No tan favorablement com voldríem, però de manera indiscutible. Després de la farsa del judici, Luxemburg parlarà. Els advocats i la pressió han forçat l’estat espanyol a resignar-se a jugar en el camp on no volia jugar. Deixem, doncs, que la partida comence i estiguem ben atents.
I, dit tot això, una abraçada gran i un gràcies enorme a tots els qui han anat fins a Estrasburg a manifestar-se avui. Ahir el director de l’Agència Catalana de Notícies va publicar un fil a Twitter arran de la denegació de les mesures cautelars demanades per Puigdemont i Comín, amb un comentari especialment desafortunat, sobretot provenint del director de la que se suposa que és l’agència pública d’informació. El seu fil semblava ignorar que el tribunal no ha entrat en el fons de la qüestió: donava per fet, inexplicablement, que no hi ha res a fer i afirmava que l’independentisme havia d’admetre que ‘la jugada mestra és una via morta’ i que cal ‘realisme’.
Amb l’expressió ‘jugada mestra’, entenc que el director de l’ACN es referia a l’estratègia de Puigdemont i supose que també de Comín, però no ho sé. I dic que no ho sé perquè –com és notori– l’expressió és un recurs despectiu que s’ha fet servir sovint, sobretot en els entorns d’ERC, per a referir-se a l’estratègia de l’exili. O més aviat de l’exili, diguem-ne, belga. Si és així i no m’equivoque, el comentari és ben sorprenent. Perquè la via de l’exili belga, i no parle per tant de Junts per Catalunya sinó d’alguna cosa que va més enllà, ha aconseguit una llista notable de victòries electorals i judicials, entre les quals la sentència de Slesvig-Holstein o la recent derrota de la Junta Electoral espanyola pel que fa les europees, victòries que de moment són un contrast amb la humiliació que es viu a l’interior.
Quant al realisme, estic segur que ell mateix serà capaç de reconèixer, mirant-s’ho amb calma, que el comentari és poc elegant i, si puc dir-ho sense que s’entenga malament, prepotent. Referir-se a allò que pensen o volen unes altres persones com a irreal no és bo, però sobretot no és prudent. Dependrà. Dependrà de la voluntat que hi posen tots, els uns i els altres, i de les circumstàncies en què tots plegats ens anem trobant. I dependrà evidentment de l’esforç i de la capacitat de convenciment de cadascun dels actors que juguen en aquesta partida. Ja veurem qui té raó, qui guanya i qui acaba trobant el camí, però de moment avui hi ha un bon grapat de catalans que fa moltes hores que s’han desplaçat a Estrasburg, amb cotxes, autocars, avions o trens, sobreposant-se a la comoditat i la mandra. I que ho han fet perquè cal defensar la democràcia sempre i arreu i el dret de vot i representació, que això –i no la carrera política de ningú– és el que es troba amenaçat en aquest cas.
I a mi em sembla evident que tota aquesta gent no hi ha anat fanatitzada per cap jugada mestra, sinó impel·lida moralment en el racó més profund de la seua consciència de ciutadans responsables i compromesos. I ferma per la voluntat d’aconseguir la independència, no de paraula com un eslògan sinó de veritat. Evidentment, jo accepte que hi ha la possibilitat que això que faran avui siga erroni i que jo no sàpiga analitzar bé la realitat. Però fins i tot si fos així reivindique, i avui ho vull fer amb una contundència especial, que la gent que en aquest país sempre hi va, hi va i hi va; lluita, lluita i lluita; respon, respon i respon i no es rendeix mai, ni es lliura a l’adversari, ni li passa pel cap de deixar-ho estar, ni pensa en cap altre horitzó que la victòria, aquesta gent, aquesta, és la més realista que he conegut mai. I només mereixen admiració i respecte. Perquè saben a la perfecció i millor que ningú què hi ha en joc i quant costa tot això que anem fent de fa ja tants anys.

divendres, 28 de juny de 2019

CARTA DEJORDI CUIXART DES DE LA PRESÓ


Estimadíssims tots,
De nou us escric des de Catalunya. Amb poques hores n’hem tingut prou per sentir la solidaritat de tots vosaltres. Gràcies infinites. 
L’apropament de presos polítics no és més que un reflex de la regressió democràtica de l’Estat. Ens volen desanimats i rendits, i per això les sentències seran dures i ens doldran. Però creieu-me, només hi ha un camí i és fer-ho junts.
Recordem que cap conquesta social no ha estat mai regalada. Si no ens planyem, si no renunciem a compartir-ho tot, si ens sabem units i actuem de manera generosa i empàtica, ens en sortirem. Però ho hem de fer des de la coherència i la determinació, amb la cultura com a principal element de cohesió social i la democràcia sense cap límit.
Socis i sòcies d’Òmnium Cultural, el nostre únic enemic és la por. La por de viure. Que mai més ningú us digui què podeu o no podeu pensar. Sortim al carrer i expliquem a tothom que Ho tornarem a fer.
Ho tornarem a fer és una crida a tots els demòcrates de Catalunya i d’arreu del món. A totes aquelles persones que, sobiranistes o no, són conscients que avui el greu problema de la nostra societat és l’obediència a un Estat que ha renunciat a defensar els drets i els interessos del conjunt de la ciutadania.
No deixem que ens confrontin entre nosaltres. El que volen és que estiguem dividits, sembrar la llavor de la discòrdia. Rebel·lem-nos serenament i pacíficament. Que la impotència de les seves sentències es converteixi en l’esperança amb els temps que vindran. 
No patiu pels qui estem a la presó, ens sabem forts si esteu units. Prepareu-vos, perquè la reacció a les sentències no sigui una resposta resignada, sinó un pas més en aquest camí cap a la llibertat.
I sobretot que res ni ningú us prengui mai el somriure, que aquest és el millor estendard de la nostra victòria.
jordi cuixart
Jordi Cuixart
President d'Òmnium Cultural

Presó de Lledoners, 27 de juny del 2019

dijous, 27 de juny de 2019

El relat de les 52 hores per anar de Soto a Lledoners 

(per Jordi Turull pubilicat a El Nacional el 26 de juny de 2019)

Dilluns, 24 de juny del 2019

Avui ens hem llevat pensant que seria un dia normal i que a Catalunya tothom dormiria fins tard per l’endemà de la revetlla, i amb el dol de l’accident a Costa d’Ivori amb la tràgica mort de la sotsdirectora de l’escola Canigó i diverses alumnes ferides.
Cadascun dels set érem fent les nostres coses quan a les 11,15 ens han cridat per megafonia. Tothom ens havia dit que en principi marxaríem dimarts i aniríem de Soto a Zuera i d’allà cap a Catalunya. Doncs no, a les 11,15 ens han dit “prepareu i recolliu tot el que teniu, que marxeu avui cap a Valdemoro”. Hem quedat sorpresos però, per altra banda, amb ganes de començar a marxar.
Quan t’avisen que marxes de cunda (transport de presos en el seu argot) et tallen immediatament les comunicacions. No pots trucar. Mentre comença la típica discussió de què podem portar i deixar i qui ens ho pot venir a buscar. En Cuixart i jo dissimuladament ens hem escapat del grup que discuteix i aclarim coses amb el funcionari, per veure si encara podíem trucar i avisar que marxàvem.
I, sí! He pogut parlar amb la Blanca i avisar-la i que ella avisés la resta. Ella tampoc en sabia res. En Cuixart no ha pogut parlar amb la Txell, i al final no han tallat les comunicacions i tots han pogut trucar. Molt millor. L’altre cop no va ser així i la sensació d’impotència és molt gran, de no poder avisar a casa.
El que et pots endur reuneix dues condicions: 1/ Tot el que hi càpiga amb les bosses que vulguis dins una bossa grossa d’escombraries industrials. 2/ El màxim de pes és de 25 Kg. Sembla molt 25 Kg però el paper (llibres, cartes, etc.) pesa molt.
L’altra discussió ha estat perquè volíem autoritzar dues persones perquè ens vinguin a recollir l’ordinador i la TV, que no pots portar a la cunda. Com sempre, la primera reacció és que no ens deixaven. Com sempre, després d’insistir i posar-hi sentit comú, t’acaben dient que sí (presentant unes instàncies, és clar!).
Hem començat a recollir les coses. Alguns presos s’han ofert i ens han ajudat.
A les 14,15 h. hem anat a ingressos a empaquetar ordinadors i TV i alguna bossa que deixarem aquí a Soto la vindran a recollir unes persones autoritzades. Aquest cop ha estat el Raül qui ha lligat aquest tema. Així ens evitem que els nostres paquets voltin per mitja Espanya fins que al cap de no sé quantes setmanes t’arribin a casa o a Lledoners.
A les 14.40 hem tornat al mòdul i, oh sorpresa, no ens han guardat dinar. Hem menjat el que se’n diu sobres. Allò que teníem comprat a l’economato i que no havíem gastat. En el meu cas he dinat kikos i galetes. Tot el que tenien els altres era amb formatge... Tampoc era gana el que teníem, per tant, cap problema. Allà les 15 h. ens han fet pujar a la cel·la com sempre fins a les 16.30h. Però és clar, a la cel·la sense res (tot estava ja en bosses), sense TV. La sensació era molt estranya. He mirat de fer migdiada però no he pogut. Era una sensació estranya. Com de comiat entre el Chabolo (cel·la en vocabulari carcerari-taleguero) i un mateix.
Al final, aquest petit espai on hi passes tantes i tantes hores sol i que t’ha vist trist, content, plorar, nerviós, apàtic, etc., i que te l’has arreglat i decorat al teu gust (amb les fotos i els dibuixos  més apreciats, i artefactes per penjar la bugada, etc) forma part de tu mateix, i era el moment d’acomiadar-te d’això que t’has fet teu aquests darrers cinc mesos.
A les 16,30 han obert com sempre les cel·les i la baixada ha estat emotiva. Tothom s’ha vingut a acomiadar amb grans encaixades de mans i abraçades. Tothom sense excepció. La frase més repetida, “ens veiem al carrer!”. Crec que tots ens han acabat apreciant, com nosaltres a ells.
Hem pogut tornar a trucar a casa més d’un cop fins que a les 17,50h ens han dit que marxem amb la bossa grossa cap a ingressos. Allà, el primer que fan és mirar que no passis dels 25 kg. Òbviament, al mòdul no hi ha balança, i ho fas a ull. Si a ingressos veus que sobra pes, has de deixar coses. En Junqueras i en Sànchez els sobra molt de pes, entre 16 i 18 kg.; el Raül, clavat com sempre, 24,9 kg.; en Cuixart i en Forn, per sota dels 24 kg. I en Rull i jo, catàstrofe total, sobretot el Josep, que portava 30 kg. Torna a obrir bossa i deixa coses. A mi m’ha salvat portar la màquina de les apnees fora de la bossa gran. Llavors hem passat a recollir el peculio  , els diners que ens han sobrat. Feia tant de temps que no vèiem bitllets i monedes que ja no ho recordàvem. El màxim que et donen són 100€. Si en tens més te’ls ingressen ells a Lledoners.
D’aquí cap a huellas i a carregar els 25 kg a dins de l’autocar de presos. Et registren i cap amunt. A dins d’aquell habitacle tan minúscul incomunicats entre nosaltres. El d’avui és molt més vell que el darrer, i brut i amb un aire fred que et congela. En Cuixart, que és previsor i molt fredolic, porta una jaqueta semipolar, algun altre també portava jaqueta, però la majoria no.
A les 18,35h surt el bus. Adéu Soto del Real! Esperem que sigui el darrer cop! Aquest bus és molt vell per dins i ple de pintades. No hi ha cinturó de seguretat, la qual cosa et permet posar-te dret i mirar per una petita finestra, molt petita enmig de molts foradets d’una placa metàl·lica. Hem pogut veure cinc o sis càmeres de TV a la sortida.
A les 19,35 hem arribat a la presó de Valdemoro. El viatge s’ha fet curt. Venim entrenats de tantes cundas al Suprem... Valdemoro, al Raül i a mi, ens porta molts records. Va ser la primera presó on ens van portar aquell fatídic 2 de novembre del 2017, hores abans de ser traslladats a Estremera.
Teníem el dubte de si ens portarien emmanillats o no. I ha estat que no.
Amb aquest ja és el tercer cop que passo per Valdemoro. La segona vegada va ser quan vam tornar a Catalunya des d’Estremera. Aquell cop va ser amb el Quim i el Josep. El Josep i jo vam dormir junts i al Quim li va tocar dormir amb un “pres de companyia” que es deia, i que era, diguem-ne, “molt i molt peculiar”. Avui li fèiem broma al Quim dient-li que li tocava dormir altre cop amb el Modesto. Molt peculiar, però molt atent, i sobretot amb el Quim.
Dit i fet! Quan el funcionari ens ha dit com ens tocava dormir ha dit “Sànchez con Cuixart, Junqueras con Romeva, Rull con Turull i Forn con Modesto!”. Amb el Josep ens ha agafat un atac de riure que no podíem parar. Ningú entenia el perquè, sols el Quim. Al final, però, s’han canviat els emparellaments. El Modesto, al portar-nos a la tercera planta, ell no hi va poder pujar per un problema de salut, i li va demanar a un altre pres, el Mohamed, que hi anés. El Raül va fer de voluntari i, en comptes del Quim, hi va dormir ell. Total, que al final van dormir el Cuixart amb el Junqueras, el Sànchez amb el Quim, i el Josep i jo.
Ens han fet agafar el sopar per portar a la cel·la. Arròs, com sempre, amb tomàquet i ous remenats i una pera. A les 8h ja érem tancats a la cel·la i fins l’endemà. Valdemoro no té dutxes a la cel·la. Ens han deixat pujar l’imprescindible (necesser, etc.). El Josep ha pogut pujar una ràdio petita. Hem posat música, Los 40 clásicos, i una mica de l’Àngels Barceló de la Cadena SER. Poc, per no atabalar-nos més del compte. El Josep no se’n pot estar. Es castigava molt amb les notícies a Soto. Cada matí tots rient li dèiem “Què diu la Pepa Bueno i a la nit la Barceló?”. I amb la cara ja pagava. En el meu cas, m’he volgut abstreure al màxim de sentir especulacions i males notícies o com ens diuen de tot i més sobre nosaltres. Miro i escolto titulars i punt. A Soto m’he enganxat a les sèries més rares de DMAX, MEGA o TEW i alguns magnífics reportatges de La Otra (el 33 de TeleMadrid) i això sí, pel·lícules. Feia d’informador de la colla de pel·lis que feien cada dia.
A les 21,18h han passat a fer el recuento. Aquí el fan mirant per una petita finestra que hi ha a la porta de la cel·la. Ens han dit que demà a les 8 del matí surt la cunda cap a Zuera. Fa calor, costa dormir, suposo per les ganes d’arribar i tornar a Catalunya.

Dimarts, 25 de juny del 2019

Ens despertem a les 7 hores pensant tot el que cal fer per si a les 8 sortim. Cosa que no ha estat així ni de bon tros. A les 7.45 han fet el recuento. Òbviament el Josep m’ha posat “na Pepa Bueno”. Pel seu programa ens hem assabentat que “les noies”, la Carme i la Dolors, faran el trajecte directe a Catalunya. Molt millor!!! Fins a les 8.40 no ens han obert la cel·la per sortir. Ens han fet deixar els llençols, tot, i ens han donat un paquetet de galetes i “un café” i no entenc per què en diuen café si és amb llet. He preguntat si podia ser cafè sol i amb la mirada ja m’han contestat. Ens han portat a una petita sala d’espera per presos, per prendre l’esmorzar i esperar. Ha aparegut el Modesto per dir-li al Quim que li escrigui... Ell ha aprofitat per demanar biodramina per al viatge. Ahir, ell i el Josep es van marejar una mica. I li ha portat. Molt atent...
A les 9.30 carreguem paquets i cap al bus. Quan em diuen l’habitacle adjudicat, entro i veig a terra una taca que semblava una "tifa" grossa. L’hi dic al guàrdia civil i em canvia de lloc. Llavors truca enfadat i em diu que és rovell i que si ho volem comprovar. Li dic que no, que gràcies. Al bus anem el Raül amb el Josep, l’Oriol sol, Cuixart amb el Quim i en Sànchez i jo. Llavors han entrat uns 8 presos més. Molt divertits per com es criden d’un costat a l’altre del bus. És curiós, abans d’entrar al bus t’escorcollen i et diuen que està prohibit portar encenedors, tabac, boli, etc. Un cop arrenca el bus, els presos, cridant es passen per sota de les divisòries dels habitacles l’encenedor i el tabac, i els policies, no sé...
Hem parat a Daroca a recollir algun pres més. Això és prop de Calataiud. Amb el Sànchez durant el viatge hem parlat de temes més personals que no pas polítics. Els altres em feien broma per l’episodi de “la tifa”.
Hem arribat a Zuera cap a les 14.40. Per la finestreta del bus m’ha semblat veure en Quico Sallés. Si no és ell, té un germà bessó i no ho sap.
Ens han fet agafar un altre cop “lo imprescindible”, ens han fet “huellas” i llavors ens han dit que, en no ser parelles, nosaltres triéssim per dormir amb un pres de companyia. El criteri ha estat: aquell que encara no hagi dormit amb un pres que no sigui un de nosaltres. I sols quedava l’Oriol i el Josep. Li ha tocat a l’Oriol. Avui les parelles han quedat a la cel·la: Sànchez amb el Josep, el Raül amb el Quim, el Cuixart amb mi i l’Oriol amb un pres de companyia. A les 15.15, tancats a la cel·la fins demà. Avui fa molta més calor. La cel·la és vella però acceptable. En un petit suro que hi ha ens trobem les següents pintades: “Visca Catalunya Lliure!”, “Canarias Libre”, “Gora Euzkadi”... “No queremos ser españoles corruptos”. No estan gastades, estan senceres. En Cuixart les llegeix i em diu: “Efectivament, Espanya té un problema”.
Ens han portat el dinar. Aquí a Zuera el menjar l’entren a la cel·la per una petita obertura de la porta, però la porta sempre tancada literalment i efectivament a pany i forrellat. Una porta com la de les corts de bestiar. Un gran dinar? Tallarines i pollastre i préssec, un festival!
A les 16.30 passa un xicot i em pregunta si volem alguna cosa de l’ “economato”. Amb el Cuixart hem seguit el festival i hem demanat un gelat. També he comprat cafès, aigua i galetes, per si de cas. Tot per 4,20 euros.
En Quim ens crida per la finestra i em comenta que ha sentit una notícia interessant d’en Zapatero sobre el nostre tema. Tots li diem al Josep que demà escolti bé les notícies.
La tarda apunta que serà llarga com la nit. Aquí a Zuera sí que hi ha dutxa a la cel·la. Ens anirem refrescant. La situació es fa suportable, ens carreguem de paciència per la il·lusió que estem tornant a Catalunya. I pot més això que aquest tortuós i lent viatge. Mentre escric aquest diari, en Cuixart em diu que està escrivint una carta d’amor a la Txell. Em ve al cap que per passar aquestes hores m’he portat el llibre del Basté, Els meus cafès amb gent interessant, que em va regalar i dedicar ell mateix un dia al Suprem en nom de l’equip de RAC1 i li dic que hi ha un episodi dedicat a la Txell. Òbviament l’ha llegit de seguida.
Els presos criden i parlen entre ells des de les finestres de les cel·les. És tot un món. Es donen records d’amics i coneguts dels talegos. Canten els seus currículums carceraris. Tot un submón.
Hi ha dutxa a la cel·la però quan hem volgut dutxar-nos funcionava fatal. Escaldava, el regulador no anava bé i no parava l’aigua. Petita inundació a la cel·la. Un xicot ha vingut a arreglar-ho voluntàriament fora del seu horari. Molt amable.
La tarda, tancats, passa molt a poc a poc. Amb en Cuixart parlem de tot. És el primer cop que coincidim els dos a la cel·la.
A les 19.30 ens han portat el sopar. Només hem agafat la taronja i el iogurt. Hem dinat massa. Ha passat una doctora per veure si calia res. Els de la biodramina n’han demanat. De tant en tant anem dient: “Va, que a aquesta hora demà ja serem a Catalunya”, perquè tantes hores tancats a la cel·la no es facin tan pesades.
Hem estat xerrant una mica de tot fins allà les 22.45h, quan hem decidit provar de dormir malgrat la calor.

Dimecres 26 de juny de 2019

Encara he dormit força bé. Però a les 6.15 h ja no podia més i m’he llevat per mirar el paisatge absolutament àrid i pla, una planura immensa que es veu des de la finestra de la cel·la. M’he llevat amb el sentiment de “va, el pitjor del viatge ja ha passat i avui per fi tornarem a ser a Catalunya! Quantes ganes!”. Lledoners és una presó, però, mira, ets a Catalunya i et sents a Catalunya. I saps que per la família s’han acabat aquelles tortuoses anades i vingudes de Catalunya a Soto. I sents la persona molt més a prop. Tornem amb la sensació d’haver fet els deures ben fets, amb les conviccions intactes i sobretot amb una sensació de gratitud immensa cap a tantes i tantes persones que no han parat d’expressar el seu escalf i suport cap a nosaltres i amb un compromís cada cop més actiu que no afluixa en relació a tot el que va representar i representa l’1 d’Octubre.
Mentre estàs de cunda, no pots trucar cap dia a casa. És de les coses que més empipa. Diuen que és per temes de seguretat. Les trucades és el que més he trobat a faltar.
A les 6.50 ja estem els dos desperts. Ja no podem mandrejar més...
Ens dutxem. Avui no hi ha inundació de cel·la. Esmorzem el cafè, les galetes i el iogurt d’ahir.
Allà a les 7.20 en Cuixart crida el Josep i li pregunta per la finestra: “Josep! Què diu la Pepa Bueno?”. I sembla que no gaire res de bo respecte l’independentisme i nosaltres. Després de cinc mesos, demà si Déu vol, ja podrem tornar a escoltar els Bastés i les Terribes, les Terribes i els Bastés, i veure els telenotícies de TV3, ràdio i televisió en català, que ja en tenim moltes ganes. La versió del que passa a Catalunya explicada per la “cort mediàtica del 155” bàsicament et fa sentir molt foraster. Sentir i escoltar ràdio i TV en català et fa sentir més a casa, i això a la presó és molt.
Nosaltres a les 7.40 h ja estem a punt. Ara falta veure quin horari tenim, que no en tenim ni idea. Encara no han fet ni el recuento a aquella hora.
Ens posem a llegir. En Cuixart el Sàpiens que ha portat i jo he acabat el llibre del Basté. Amb sorpresa veus que surt un episodi d’una trobada de l’Enric Millo, “míster Fairy”, i un servidor. El llibre està molt bé. I et porta molts records i grans personatges (a excepció d’algun, com un servidor) a la memòria. Com que el llibre de l’Antoni Bassas. El llibre et permet fer un tomb per la vida del país i la ràdio dels darrers anys. M’ha agradat molt i, sobretot, [en] llegir-lo, al meu imaginari m’he sentit per una bona estona fora dels barrots i els murs d’aquesta presó de Zuera.
A les 7.47 per sorpresa i sense el recuento, obren la cel·la i ens diuen “venga, venga que se van”. Caram que és d’hora! Que bé! Ens ho fan recollir tot per baixar-ho a baix. Ens trobem tots set a la sala d’espera de presos. Comentem les hores i hores passades tancats a la cel·la. Des d’ahir a les 15.30 h fins ara tancats. Ara veurem a quina hora sortim. El cos i el cor cada cop més a prop de retrobar-se. A Catalunya! Vinga!
A les 8.50 h. Finalment ens han dit que comencem el protocol de marxar, registre, etc.
L’autobús d’avui és molt més nou. Alguns guàrdies civils ens saluden en català i són molt amables. Anem els set sols i cadascú en una d’aquelles gàbies de dins separats.
A les 9h 25 sortim de la presó de Zuera. Per fi! Cap a Catalunya. A les 11 h l’autobús passa l’àrea de servei de Fraga. Hem estat parats 35 minuts. Feia molta calor a dins.
A les 11.40 he vist el cartell de l’autopista que posa “Benvinguts a Catalunya” i el cor ha bategat més fort. A partir d’aquí cada poble que passàvem (hem sortit a Soses de l’autopista per agafar l’autovia que va a Martorell) et porta records, vivències, persones estimades. Ara tot conegut, és estimat, és enyorat. Veure Montserrat és la comprovació que som a prop i a prop de casa.
Arribem a Brians a les 13.35. Ens esperen la directora i gerent i molts i molts mossos. Emotiu i sobretot molt emotiu quan a les 14 h han arribat la Carme i la Dolors. Grans abraçades. Havíem dit que ens veuríem al carrer però no ha estat així. Ara estarem dies sense veure’ns però cada dia ens recordarem. Allà a les 14.10 sortim de Brians. L’Oriol, en Sánchez en un cotxe, el Raül i el Cuixart en una furgoneta blanca i el Josep, el Quim i jo en una furgoneta vermella.
Molts silencis durant el viatge. Mirem el paisatge i a tots ens mouen sentiments intensos. El Josep en passar per Terrassa se li nota emoció. Arribem a Lledoners. Hi ha gent sota un sol de justícia, veiem estelades, que feia temps que no en vèiem. De nou un sentiment d’una immensa gratitud i emoció. Són les 15.06 i arribem al més proper a casa que es pot considerar. A partir d’aquí de nou el protocol d’entrada a una presó. Truco a la Blanca per dir-li: “Ja som aquí”.

RECOLLIDA DE LA FLAMA DEL CANIGÓ


dimecres, 19 de juny de 2019



Aquí no passaria 
Article de Gonzalo Boye publicat al Nacional.cat, el dia 14/6/19



A través de la magnífica feina dels periodistes de The Intercept Glenn Greenwald i Victor Pougy, hem pogut descobrir la trama corrupta, i colpista, existent al Brasil mitjançant la qual una sèrie de fiscals i jutges comandats per l'exjutge Sergio Moro, avui ministre de Justícia amb Bolsonaro, van aconseguir alterar la realitat política arribant a empresonar l'expresident Luiz Inácio Lula da Silva després d'acusar-lo i condemnar-lo per corrupció.

Glenn Greenwald no és nou en l'ofici de revelar trames complexes, perilloses i enquistades en els aparells estatals, tal com ho va demostrar amb el cas d'Edward Snowden. Si alguna cosa caracteritza Greenwald és la serietat, el rigor, la independència i, sobretot, el valor per denunciar, a través del seu treball, qualsevol mena de muntatge que ataqui els principis bàsics de la democràcia.

El que estan explicant del Brasil bé pot emmarcar-se en el que s'ha anomenat lawfare, anglicisme que sorgeix de combinar law (llei) i warfare(guerra). El rellevant, en tot cas, no és la seva denominació ni la seva definició, sinó com s'està estenent per diversos països una estratègia que va ser descrita per primera vegada a Unrestricted Warfare, llibre sobre estratègia militar publicat el 1999.

Només dos anys després, el 2001, aquest concepte comença a ser utilitzat fora de l'àmbit militar nord-americà i això es produeix, com bé constaten autores com Vollenweider i Romano, a partir de la publicació d'un article del general Charles Dunlap a la revista de la Duke Law School.

La lawfare no és més que la guerra a través d'altres mètodes, però amb un clar objectiu: l'aniquilació de l'enemic, del contrari, del dissident i, això, mitjançant la utilització no només del dret, sinó, també i especialment, de les estructures del poder judicial que és cridat a jugar un paper vital en aquesta nova forma de guerra.

Aquest nou tipus de guerra, implementada a través de la judicialització de la política, és una cosa que s'està veient en diversos casos, especialment a Llatinoamèrica, en països com el Brasil, l'Equador, l'Argentina, Colòmbia, etc., i que ha donat els resultats esperats pels seus dissenyadors: l'aniquilació dels enemics polítics mitjançant la "creació" de causes penals que bé acaben amb aquests enemics a la presó o destruïts mediàticament i políticament de manera irreversible.

El principal instrument a través del qual es duria a terme aquesta nova forma de guerra, segons Vollenweider i Romano, seria el poder judicial i això perquè en els últims anys s'ha convertit "en un potent espai des d'on desplegar, gairebé sense limitacions, estratègies de desestabilització i persecució política, fins a situar-se molt lluny del principi republicà de l'equilibri de poders".

Això seria així, segons aquestes mateixes autores, perquè "és l'únic (poder) que no deriva de la voluntat popular sinó de complexos mecanismes de designacions polítiques i concursos, sumat a privilegis que els altres poders no tenen" i això "li permet operar políticament sota una completa capa d'institucionalitat" intentant "objectius similars als que en altre temps buscaven les forces armades: deslegitimar i perseguir figures polítiques populars oposades als seus interessos" cosa que farien "a través d'"experts", que fan anar un llenguatge tècnic objectiu (el llenguatge jurídic), que es vanta de no estar "contaminat per la política" i, afegeixo, donant l'aparença d'imparcialitat.

Aquesta nova forma de guerra ideològica seria la que importants fiscals federals del Brasil, comandats per l'actual ministre de Justícia de Bolsonaro, haurien utilitzat per acabar amb la carrera política de Lula, derrotar políticament el seu partit i, d'aquesta manera, alterar, irremeiablement, el curs polític brasiler amb conseqüències que encara tardarem anys a delimitar.

El que ha passat al Brasil és molt greu, però, segurament, no som capaços de dimensionar-ho perquè ens agafa lluny i perquè no és senzill contextualitzar-ho, però si fem un exercici d'imaginació, encara que tot això no sigui més que una ficció amb finalitats didàctiques, potser podem comprendre com funciona aquesta estratègia.

Imaginem, per un moment, que en lloc del Brasil som a Espanya i que existeix una opció política forta, seriosa i amb un projecte clar que, per exemple, plantegés un model republicà i la independència de part del territori de l'Estat. L'esmentat projecte podria ser combatut políticament o, seguint els manuals americans de la lawfare, també ho podria ser judicialment... i seguim al terreny de les hipòtesis.

Suposem que s'hagi optat per fer-ho per via judicial, per a la qual cosa, llavors, caldria disposar de fiscals disposats a concertar-se per generar causes penals que poguessin servir de base per criminalitzar l'esmentat projecte polític. Insisteixo, només estem parlant figuradament.

En qualsevol cas, no n'hi hauria prou de disposar d'un grup de fiscals disposats a saltar-se la llei i utilitzar-la al seu aire perquè aquest procés de criminalització de l'oponent polític tingués èxit, també farien falta jutges disposats a legalitzar aquestes actuacions, a portar a la presó, primer preventivament, els opositors, per, després d'un procés aparentment legal, condemnar-los i, d'aquesta manera, treure'ls de circulació per molts anys aconseguint, per tant, la derrota del projecte polític que representen però per una via "neta" i aparentment legal.

Molts, arribat a aquest punt, ens plantejaríem que això seria impossible a Espanya perquè, per a això, existeixen mecanismes que impedeixen els abusos i que, per exemple, es podria acudir al Consell General del Poder Judicial (CGPJ) perquè reconduís aquests comportaments o que, a través d'accions penals, es podria exigir responsabilitat a aquests jutges i, a més, que sempre ens quedaria el Tribunal Constitucional per fer complir els mandats constitucionals i vetllar pel respecte dels drets fonamentals.

El problema sorgiria, i sempre parlant de manera hipotètica, en el cas en què el CGPJ també estigués format per jutges disposats a participar en aquesta lawfare i, també, si això mateix passés en el Tribunal Constitucional. Al Brasil justament això és el que ha passat i, ara, l'única esperança de Lula i del seu projecte polític està en el Tribunal Interamericà de Drets Humans, l'equivalent americà del Tribunal Europeu de Drets Humans d'Estrasburg.

Afortunadament, el que va passar al Brasil, passa a l'Equador, a l'Argentina, a Colòmbia i en altres diversos països de Llatinoamèrica, però no passa a Espanya perquè aquí seria impensable que una conjunció així d'interessos polítics s'alineessin per generar un resultat tan pervers i, a través del retorciment dels instruments jurídics i de l'ús de l'aparell judicial i fiscal, es pogués aniquilar l'enemic polític.

Francament, crec que seria impensable que a Espanya hi hagués fiscals disposats al que ha passat al Brasil i, molt menys, que les altes instàncies jurisdiccionals estiguessin disposades a jugar el paper que han jugat al Brasil, per molt que després poguessin acabar ocupant càrrecs ministerials.

A Espanya, quan un fiscal anomena "cop d'estat" a actes que en altres països s'han qualificat de mers exercicis democràtics, ho fa no perquè estigui criminalitzant la política, ni com a part d'una "Spanish way of lawfare" sinó per mer excés dialèctic, ja que aquí seria impensable que uns "gringos" o uns "sudacas" ens ensenyessin un mecanisme tan expeditiu, brutal i cru per acabar amb els rivals polítics.

Tan clar és que estem davant d'una ficció com que a Espanya el "quart poder", la premsa, actuaria com un eficaç contrapès que denunciaria una cosa d'aquestes característiques i no passaria com al Brasil, l'Equador o altres països llatinoamericans on els mitjans no només van callar sinó que van ser còmplices d'aquesta barbaritat... La gran diferència és que nosaltres no necessitaríem Greenwald i Pougy per revelar una barbaritat tan gran perquè aquí això no succeiria.

dimecres, 12 de juny de 2019


Benvolguts tots:
Us volem passar informació que hem trobat per organitzar des de Sant Joan l'anada a Estrasburg.

Necessitaríem saber el dissabte vinent, a tot estirar, quanta gent estaria disposada a anar-hi amb autocar, ja que hem trobat una possibilitat sortint el diumenge 30 de juny a les 23.55 i tornant el dimecres 3 de juliol a última hora de la tarda. Dues nits d'hotel tot comprès, excepte dinars i sopars per 185 euros per persona. 

Aquesta proposta seria compartida amb una territorial propera, però si som prou hem trobat una agència de viatges de Sant Joan amb la que podríem negociar l'oferta. Mínim 45 persones per mantenir preus semblants.

Qui vulgui anar amb vol xàrter de l'ANC pot trucar al 93 655 98 57 i gestionar-ho directament.

Anar amb tren surt car i és complicat, ja que s'han d'agafar dos trens i un tercer transport perquè no arriba Estrasburg.

Surt a compte compartir cotxe particular entre 4 persones.
Hi ha un canal de Telegram que va donant diferents opcions per fer el viatge des de diferents punts del Territori. (Omplim Estrasburg Logística).

Els interessats amb l'anada en autocar necessitem que ens envieu un mail dient-ho amb nom, i persones que hi aniríeu al mail de la Territorial: santjoandespi@assemblea.cat


Salut i República
AT Sant Joan Despí