dijous, 31 d’agost del 2017

I tu?

200.000 persones ja s'han inscrit a la Diada



ANC, Òmnium i l’AMI s’han mostrat optimistes i s’han conjurat per garantir l’èxit de la Diada d’enguany i convertir-la en el tret de sortida a la campanya pel referèndum de l’1-O.

“Aquesta Diada serà la del referèndum”, ha afirmat Jordi Sànchez, president de l’ANC. L’afirmació l’ha fet en una roda de premsa celebrada aquest matí a la seu de l’Assemblea, acompanyat de Jordi Cuixart, president d’Òmnium Cultural, i també de Joan Rabasseda, secretari de l’AMI.

Enguany, ja hi ha més de 200.000 persones inscrites, una xifra que per les entitats demostra la magnitud que està prenent la Diada, per dos motius principals: d’una banda, per la pròpia reivindicació de l’11 de setembre, però també, i sobretot, pel referèndum convocat pel pròxim 1 d’Octubre.

La Diada serà l’inici de la campanya electoral pel referèndum i ha de servir, també, per donar una resposta clara a les agressions que l’Estat està duent a terme. “La suspensió del referèndum no els sortirà gratuïtament”, ha advertit Sànchez, qui ha volgut recordar que limitar la democràcia és propi de “règims autoritaris”. “L’estat de dret ha de ser de dret, però també democràtic, i la democràcia es concreta en urnes”, ha emfatitzat. “La nostra legalitat neix del Parlament de Catalunya, i la defensarem clarament amb l’esperança que els ciutadans defensarem lliurement el nostre futur l’1 d’octubre”.

Per la seva banda, Jordi Cuixart ha fet una crida a tot el sobiranisme a mobilitzar-se aquesta Diada, precisament perquè la qualitat democràtica de l’Estat està en clar “retrocés”; per això, ha interpel·lat als ciutadans que, independentment del que vulguin votar, participin en la mobilització, d’un marcat caràcter heterogeni i “intergeneracional”. Aquesta mobilització, ha dit, també és d’aquesta gent.

Així mateix, Cuixart ha enviat un missatge a la comunitat internacional: a Catalunya es votarà, i es farà com sempre, pacíficament i democràticament, demostrant que a Catalunya hi ha unitat “absoluta” sobre el referèndum, posant èmfasi en el fet que a Catalunya no hi ha cap tipus de divisió ni ruptura social, únicament existeix discrepància en el sí i el no, d’altra banda totalment “legítima”. “Tenim tot el dret del món a autodeterminar-nos”, ha exclamat.

Al seu torn, Rabasseda ha remarcat el paper cabdal del món local en el procés d’autodeterminació actual, posant en relleu no només el paper dels municipis adherits, sinó també de molts altres que hi participen d’altres formes. El paper dels municipis és tan important que sense ells no es podrien entendre, segons Rabasseda, les ofensives de tot tipus que estan escometent contra ajuntaments de tot tipus. “Estem més convençuts que mai que la nostra solució és governar-nos”, ha finalitzat.



Les xifres de la Diada



Enguany, les xifres de la Diada són espectaculars. D’una banda, ja hi ha 200.000 persones inscrites, xifres que demostren, segons Sànchez, la “dimensió de l’èxit” que tindrà la mobilització. A més, s’han distribuït ja més de 200.000 samarretes, una xifra que, juntament amb les previsions fetes, permet intuir que serà una de les més adquirides, ja que esperen distribuir-ne 270.000 i vendre’n unes 300.000.

Més de 1.400 autocars ja estan reservats, i 2.500 voluntaris tornaran a vetllar perquè tot funcioni correctament. A més, i com a novetat d’enguany, s’instal·laran 200 torres de so per tot el recorregut, permetent així que tothom qui assisteixi pugui seguir els parlaments i comunicacions que es facin durant la jornada. Tot plegat, comptarà amb l’habitual presència de serveis mèdics, 24 ambulàncies i una carpa mèdica per atendre els possibles casos que sorgeixin.

Quatre lones de 16x16 i de 40kg de pes cada una recorreran els quatre eixos del signe “+” fins a acabar a la cruïlla central. Aquestes lones seran transportades per quatre fileres de 9 voluntaris. Cap a les 17:40h, un cop les lones hagin arribat al seu punt final, començaran els parlaments, a Plaça Catalunya. Serà també llavors quan es durà a terme un homenatge a les víctimes dels atemptats del passat 17 d’agost.

Tot plegat ha de permetre que aquesta sigui una Diada històrica. “Hi anirem amb la satisfacció d’haver fet els deures. Si l’1-O hi ha referèndum és perquè la ciutadania ho ha volgut i perquè s’ha mobilitzat de manera intensa aquests últims anys” ha conclòs Sànchez.

dimecres, 30 d’agost del 2017

Sóm un poble que lluitem per la nostra llibertat

Per què Catalunya ja s’ha mig independitzat aquest estiu?




Com era previsible, aquests mesos d’estiu, que generalment són quasi políticament perduts, enguany han estat molt productius i moguts. Lamentablement, més que no esperàvem, per culpa de la visita que ens va fer la barbàrie a mitjan agost. Tots aquests moviments, els desitjats i els indesitjats, ens obliguen a parar cinc minuts i mirar on som i com estem. Heus ací la meva proposta:

L’absència d’estat
Ens podem remuntar al 9 de novembre de 2014 per comprovar els primers indicis de la pèrdua de control de l’estat espanyol sobre el territori de Catalunya. La impossibilitat demostrada de fer complir la seva voluntat i la de les seves institucions –polítiques i judicials– es va fer evident en la consulta d’aquell dia. A partir d’aquell moment, en moltes ocasions s’ha palesat que el govern espanyol no era govern a Catalunya i que l’estat perdia el domini efectiu de la població i el territori. Això no és el resultat de cap jugada d’enginyeria política, sinó que és un fet estudiadíssim que s’esdevé quan la població deixa de confiar en unes institucions d’una manera majoritària i emprèn el camí de construir-ne unes de noves. Per desgràcia, va ser amb l’atemptat de Barcelona i Cambrils que vam poder tornar a comprovar l’absència d’estat espanyol a Catalunya d’una manera més nítida que mai.

I aquesta absència no vol dir que l’estat espanyol no tingui capacitat de fer res. Pot molestar, pot espantar, pot amenaçar… però ja li és pràcticament impossible de tornar a imposar-se a Catalunya. Els catalans han emprès –de manera democràtica i majoritària– el camí de construir un estat propi per absència d’estat. El Regne d’Espanya ja ha perdut el control del poble de Catalunya. Ara cal que aquest poble sàpiga guanyar-se les institucions i la llibertat amb determinació i maduresa.

La responsabilitat
Una bona part de Catalunya ha descobert que els Mossos d’Esquadra són una policia de veritat. Aquests dies també descobriran que el parlament és una assemblea nacional de veritat. Però el cas dels Mossos d’Esquadra té una importància vital per a l’empresa que ens hem proposat. La independència, més enllà de l’abandonament del càstig i l’amenaça constant d’Espanya, és una assumpció de responsabilitat. Contra allò que alguns plantejaments naïfs han volgut vendre, la llibertat és l’abandonament de la innocència. La independència és prendre el control i, per tant, assumir el protagonisme davant els riscs i les amenaces reals i de futur. El fet que els Mossos d’Esquadra siguin capaços de respondre com ho van fer el dia de l’atemptat i els dies següents ha fet obrir els ulls a molta gent que es pensava que els nostres agents no disparaven quan calgués.

Un dels rumors induïts que han circulat fins ara era que el govern espanyol prendria el control dels Mossos d’Esquadra, tal com els permet la llei de seguretat espanyola aprovada el 2015. Després d’això que ha passat entre la ciutadania i els Mossos d’Esquadra, qui s’atrevirà a prendre’n el control contra la voluntat de la gent? Quina possibilitat d’èxit té el govern espanyol si intenta fer creure el major Trapero? Els catalans saben ara més que mai que necessiten una bona policia i no la deixaran prendre.

Els aspirants a masover
Amb tot, a la mateixa velocitat que avanci la majoria democràtica catalana cap a la independència, els aspirants a masover continuaran mirant d’agradar a l’amo. És així que trobem Miquel Iceta dient que ‘si Espanya fos un país tan dolent i autoritari no tindríem un cos policíac tan potent com els Mossos d’Esquadra’. Algú responia amb encert a Twitter: ‘Que bo que és l’amo, que ens deixa dormir a l’estable amb les bèsties i no passem fred.’ I és que la concepció que tenen aquests aspirants a masover és exactament aquesta. Han acceptat en l’inconscient que Catalunya és propietat d’Espanya i que ells podrien ser uns bons administradors de l’hort.

Aquests aspirants faran tota mena de saltirons i cabrioles per mirar de captar l’atenció de l’amo, a veure si els premia al final de la setmana. N’hi ha una bona colla, d’aquests. N’hi ha que tenen aquest punt de cinisme irònic de l’Iceta, però també n’hi ha que són incapaços de mantenir la calma. Pensen que si la cosa els sortís bé, la recompensa seria molt gran i l’amo els donaria un bon seient. En Millo ja l’ha aconseguit com a ambaixador d’Espanya a Catalunya. Si no obtenen allò que els ha demanat l’amo, pensen que tindran un premi de consolació i que els recol·locaran en alguna ambaixada exòtica –i s’equivoquen, perquè l’amo els culparà.

Les urnes
Aquestes capses (si són de cartó) o receptacles han esdevingut l’objecte del desig d’uns i altres. La relació de l’estat espanyol amb les urnes ha estat complicada històricament. I és normal que la imatge de sis mil urnes neguitegi determinats individus. Passi què passi amb les urnes, serà un mal negoci per a l’estat espanyol. Si s’omplen de vots el dia 1 d’octubre, s’haurà acabat tot per a ells a Catalunya. Si proven d’emportar-se-les, se’ls tancaran moltes portes al món i ens oferiran un camí ràpid i acceptable per a arribar allà on anàvem: la declaració d’independència (m’estalvio la cosa aquesta de l’unilateral).

I el cas és que les urnes eren una incògnita abans de l’estiu i són una realitat quan ja encarem la tardor. No em vull ni imaginar com es devien alterar els detractors d’urnes i els aspirants a masovers quan el president Puigdemont va anunciar al Financial Times que ja tenia sis mil urnes. Quan les urnes provoquen urticària, és que s’ha perdut la batalla.

Les garanties
En un referèndum, les garanties per a la ciutadania són molt clares: poder votar amb total llibertat allò que consideri millor. Tota la resta són falòrnies per a fer-nos passar amb raons. Qualsevol demòcrata disposat a exigir garanties a un govern que convoca un referèndum centraria la demanda en el compliment del resultat obtingut. Els qui s’emparen en les lleis votades per un altre parlament i en el marc constitucional resultant d’un fosquíssim procés de transició de la dictadura cerquen excuses en defensa de l’status quo. Res més.

Curiosament, la reivindicació de les garanties –així, sense gaire concreció– era una cosa tan sols d’una determinada esquerra molt incòmoda amb el procés d’independència. Després d’un juliol i un agost frustrants per a la resta de l’unionisme, les garanties ja comencen a ser un argument utilitzat pels més conservadors. Ara, més que dir que el referèndum no es farà, comencen a dir que no tindrà validesa perquè no s’haurà fet amb garanties. I això fa que ens fem una pregunta: No deu pas passar que n’hi ha uns que han sembrat perquè uns altres acabessin recollint el fruit? Seria molt trist per als qui es reivindiquen hereus del 15-M haver aplanat el camí als hereus del franquisme.

La transparència
Un altre recurs fàcil dels aspirants a masover i dels amos de Madrid ha estat acusar l’independentisme de manca de transparència. Ells feien un forat, el tapaven amb branquillons i fullaraca i exigien que els representants de la majoria dels catalans hi passessin pel damunt. Deien: ‘Ho veieu? No us atreviu a passar per aquest camí! Us amagueu!’ Realment, la història els ha duts a pensar que som més estúpids que no som. L’acusació era que es faria la independència d’amagatotis. Que no s’explicaven les lleis. Que no es permetia el debat. Quines bestieses que s’han de sentir quan resulta que qui no es presenta als debats i qui vol que es faci el silenci són ells.

El mes d’agost també ens ha dut novetats en aquest camp de la transparència. Qui voti que sí a la independència el dia 1 ja sap per endavant quina legalitat s’establirà i com es farà la transició cap al nou marc constitucional. No crec que cap referèndum, enlloc del món, s’hagi fet amb tanta informació publicada. Des dels informes del CATN, passant pels programes electorals i arribant a les lleis de desconnexió, no s’ha fet mai cap independència amb tanta preparació, transparència ni previsió.

Les conseqüències
La llei de transitorietat exposa amb tota claredat les conseqüències immediates d’una victòria del sí l’1 d’octubre. La llei del referèndum ja anunciava que l’endemà passat del dia que es fessin oficials els resultats es proclamaria la independència al parlament. Però més enllà de la proclamació, aquesta segona llei de desconnexió assenyala un camí ben clar per als primers mesos d’independència. Com ja s’ha explicat, la legalitat resultant de la llei de desconnexió no és la legalitat definitiva. De fet, espero que a la república catalana ningú no parli mai de legalitats definitives i la democràcia sempre vagi per damunt de la llei. És normal que en molts aspectes la legalitat que dibuixa la llei de transitorietat sigui molt semblant a l’actual. Fer-ho d’una altra manera podria ser un intent barroer de prendre decisions a porta tancada i servir el menjar mastegat.

Ni oficialitats lingüístiques, ni nacionalitats dobles, ni exclusions de l’àmbit de catalanitat i ciutadania, ni exèrcits, ni arquitectura institucional, ni res de res no ha de quedar decidit l’endemà de la proclamació de la independència o el dia abans del referèndum. Una victòria independentista del referèndum de l’1 d’octubre és una porta que s’obre i no una porta que es tanca. És un començament. És la invitació a un debat global i sense límits que caldrà fer amb maduresa, intel·ligència, atreviment i ambició. El sí a la independència serà només la primera decisió de moltes que caldrà prendre i que ningú no prendrà per nosaltres. Independència voldrà dir responsabilitat, però també imaginació.

Pere Cardús

Font Vilaweb.cat

Assemblees Exteriors pel Referèndum

Les Assemblees Exteriors també es mouen 

Dissabte 2 de setembre a les 12 h, l'ANC d'Euskal Herria organitza un taula rodona a Bilbao. Allà, els protagonistes dels dos partits majoritaris catalans i bascos entraran en debat amb els líders de l'ANC i els del seu homòleg basc, Gure Esku Dago. No us perdeu aquest cartell de luxe! També es podrà seguir en directe a la web d’Hamaika Telebista.


Diumenge 3 de Setembre els companys de l'ANC de França faran un assaig general del mosaic d'enguany. Ho faran al Champ-de-Mars de París a les 12 h. Després es reuniran per fer un pícnic.



Dimarts 4 de Setembre, a Londres, l'ANC d'Anglaterra organitzarà un esdeveniment al Parlament britànic, on serà rebuda pel Grup Parlamentari sobre Catalunya. Acadèmics, periodistes i polítics hi debatran sobre el referèndum d'autodeterminació de Catalunya.




dissabte, 19 d’agost del 2017

Dissabte vinent tots a Barcelona

EL PROPER DISSABTE
 LES INSTITUCIONS CATALANES 
CONVOQUEN UNA MANIFESTACIÓ 
AMB EL LEMA "NO TINC POR"

El President Carles Puigdemont i la batllesa de Barcelona han convocat una manifestació, dissabte vinent a les 6 de la tarda, contra els atemptats de Barcelona i Cambrils.
Anirà dels Jardinets de Gràcia a la Plaça de Catalunya.

Puigdemont i Colau han explicat que el lema ha estat triat per la ciutadania, tal i com s'ha demostrat aquestes últimes hores. 
La manifestació vol remarcar la llibertat, la diversitat i la democràcia.

No fallarem!
Allà estarem.!


No tenim por



La Norma, el personatge que durant els anys 80 va ajudar a popularitzar la normalització del català, ha tornat per dir un sonor "no tinc por" i solidaritzar-se amb les víctimes i familiars dels atemptats de Barcelona i Cambrils.

La Norma torna per iniciativa del dissenyador Lluís Juste de Nin, que ja va crear la Norma original. Juste de Nin ha "actualitzat" la Norma i l'ha regalat a l'ANC i a tots els catalans com a símbol de "solidaritat i condol amb tot un país que ha sofert el flagell de la violència descarnada i absurda d'uns pocs".

divendres, 18 d’agost del 2017

Minut de silenci a Sant Joan Despi

SANT JOAN DESPI REBUTJA
 L'ATAC TERRORISTA D'AHIR A BARCELONA I 
S'AFEGEIX AL MINUT DE SILENCI A LES 12h







Sortirem al carrer, no tenim por

BARCELONA RET UN EMOTIU HOMENATGE A LES VICTIMES
 DE L'ATAC TERRORISTA D'AHIR.

MINUT DE SILENCI A LA P. CATALUNYA








Alcem-nos sense por

I ara és quan ens hem d’alçar



Ahir vam perdre una batalla. Sabíem des de feia molts anys que podia passar això que dissortadament ha acabat passant, però res no ens havia preparat per a l’impacte que ha causat l’atemptat a la Rambla de la nostra Barcelona: el dolor és massa difícil de descriure, massa pròxim, tan íntim i personal com pot ser. Les cares, les mirades de la gent palesen que ha estat un colp dels que fan realment molt de mal, dels que deixen la boca eixuta, dels que tallen l’ànima. Ni tan sols la decisiva actuació dels mossos a Cambrils, on han evitat un segon atemptat, no pot esvair aquesta sensació de tristor que ens corprèn hores després de l’atemptat, encara.

Hem perdut una batalla, però no n’hauríem de perdre una altra, segons com més important i tot. Aquest atemptat és el fruit de l’odi i el ressentiment i vol també crear odi i ressentiment. Tanmateix, evitar-ho és a les nostres mans. No podem tornar la vida a la gent que l’ha perduda. No podem recuperar el dia que ens han robat a tots. No podem oblidar –ni ho hem de fer– això que ha passat. Però tenim a l’abast no perdre la segona batalla, aquella en la qual Barcelona, qualsevol de les nostres ciutats, de fet, ara només és una peça més en l’escaquer mundial.

Londres, Berlín, Niça, Estocolm, París, Barcelona… Els atacs de grups gihadistes molt petits i impenetrables, amb cotxes disposats a matar, són avui una llosa terrible per a Europa. Han trobat una manera de dificultar molt la feina de prevenció, una feina en què les autoritats esmercen tants esforços; i malauradament no sembla que aquest mètode, tan artesanal com eficaç, puga ser aturat aviat ni controlat fàcilment.

De manera que ara ens haurem d’alçar sabent que demà, la setmana entrant o el mes vinent, qualsevol altra ciutat d’Europa viurà això que ahir vam viure els catalans. I que tots haurem de lluitar contra aquesta barbaritat, sumant el nostre esforç al de tots aquells qui en el món àrab i musulmà, en primera fila, treballen tant i en unes condicions tan difícils en pro d’aquesta mateixa raó humana que nosaltres volem que impere, la que ens fa ser com som.

Per aconseguir-ho hem de veure clar que la segona batalla, i decisiva, la batalla per la tolerància, el respecte a la diferència i l’exercici dels drets humans, no es lliura entre grups religiosos, ni la lliuren països o exèrcits. Aquesta batalla la lliurem, braç a braç, tots els qui creiem que els avantpassats no poden ser l’única referència vàlida per a ordenar el nostre futur. I la lliurem contra els qui creuen que cal fossilitzar el món, els dels uns o els dels altres, precisament per impedir l’existència d’una societat tolerant, que sap que la diversitat és una riquesa i no pas una amenaça i que el gaudi dels drets humans és un dret inalienable. Un dret inalienable que hem de tenir i que hem de reclamar per als ciutadans de Barcelona i també per als de Damasc, per als ciutadans de Berlín i també per als d’Alger, per als ciutadans de Londres i també per als de Jerusalem.

Alcem-nos doncs, avui des de Barcelona, sense por, serens, solidaris i lliures. Alcem-nos per nosaltres i la nostra gent, però també per tots aquells nostres germans que en qualsevol part del món no estan disposats a enterrar les seues vides en l’odi. Per aquells que, com diu Kamel Daoud, el valent editorialista de Le Quotidien d’Oran, no acceptaran mai el retorn ‘a aquesta violència d’una increïble ancianitat’, que és l’única proposta dels missatgers de la mort.

V.Partal
Font: Vilaweb.cat

Barcelona

17 d'agost de 2017

Ara la consternacio i el dolor no ens deixa somriure, pero ni defallirem ni tindrem por. 
GRAN PAIS que sap ser solidari, valent, ferm, que sap aixecar-se despres d'un atac.
Govern, Mossos, Gent Anonima que ho esta donant TOT .
Tornarem a somriure, per demostrar que no poden amb nosaltres i que com diu la dita de les pedres en treurem pans o flors, avui tant s'hi val.
C.B.

dimarts, 15 d’agost del 2017

Demà serem a Gràcia!!!



Si demà a la tarda aneu a passejar per la Festa Major de Gràcia trobareu un munt de carrers que us donaran la benvinguda amb temes diferents i ensenyant-vos la vessant més artística dels  seus veïns.

Hi trobareu també parades de l'ANC, tant de Gràcia com d' altres  Territorials  del Barcelonès
I si us passeu  pel carrer Astúries, al costat del metro de Fontana ens trobareu a la Territorial de Sant Joan Despí.

Si ens voleu conèixer o si ja ens coneixeu i voleu venir-nos a saludar.
Hi serem de 2/4 de 3 a les 9 del vespre.  

Podreu comprar les samarretes de la Diada, marxandatge de la Campanya del SÍ i un munt de coses més.



Ens veiem a Gràcia!!!



Un vot ben revolucionari per l' 1 d'octubre


Les tietes convergents i els avis d'ERC

Madrid torna de vacances assumint que l’executiu de Carles Puigdemont ja no té por. Ni amenaces de tallar l’aixeta del FLA, ni inhabilitacions, ni assalts a l’autogovern ni setges judicials i patrimonials al més pur estil franquista. La 'Fiesta' s’ha acabat i el Govern i el Parlament estan determinats a posar les urnes l’1 d’octubre i a executar-ne el resultat sigui quin sigui. Ni el TC, ni Rajoy, ni Sánchez, ni Rivera ni Iglesias poden impedir-ho. Com a mínim fins al dia del referèndum, en què només els quedarà l’opció, molt improbable, de la violència policial, contra les persones o contra el símbol democràtic de les urnes. El règim del 78 fa molt de temps que ha perdut al carrer, a una banda de la plaça de Sant Jaume –no a l’altra, on Ada Colau continua apostant per la pervivència de la monarquia i la llotja del Bernabéu- i també al Parlament.

I aquesta fermesa insitucional és així perquè ho han dit les urnes, perquè el carrer ha acompanyat, i ha pressionat, els partits compromesos amb el dret a decidir dels catalans. Els ha exigit que, emparats en la legitimitat de les institucions catalanes, executin de forma democràtica aquest dret. La manifestació de Passeig de Gràcia del 2012 i la Via Catalana del 2013 van ser les primeres grans exhibicions d'aquesta força de la societat civil organitzada, capaç de mobilitzar dos milions de persones arreu del país en nom de la independència. Per primera vegada, el gruix del sobiranisme es donava la mà, literalment. Una tieta convergent que havia canviat la roba de mudar de diumenge i el collaret de perles per una samarreta groga s’enllaçava amb un nano, també amb samarreta groga, però que no es vestia amb corbata i pantaló de pinça, sinó amb la samarreta d’activista, bermudes i sandàlies. Famílies senceres arrossegaven cotxets infantils i estelades, gent gran amb mobilitat reduïda veien com la gent els obria pas, adolescents fent-se fotos en grup, parelles, amics, gent sola. D’aquí o de més enllà. De pell blanca, negra o mestissa.

Aquest melting pot és la clau de volta de tot plegat. És el factor incontrolable que Madrid és incapaç d'entendre cinc anys després. De manera que a hores d’ara, l’Estat espanyol, al marge d’intentar fer recular el Govern i el Parlament per la via de les inhabilitacions per sedició i la suspensió de la llei de referèndum i la de transitorietat jurídica, sembla abocat a intentar escampar el terror entre el gruix transversal de ciutadans amb consciència de nació com a intent despesperat de fer fracassar l'1-O. El carrer, la ciutadania, serà la prova de foc. Per a Madrid i per a Catalunya. Si l’Estat estreny el cercle, i això inclou deslegitimar el procés vinculant-lo a suposats episodis violència que no tenen res a veure amb l’1-O, però també inculcar la por a les represàlies, pot aconseguir desmobilitzar una part dels votants, que per cert, també reben missatges negatius de l'òrbita dels Comuns. I pel que fa al Govern i al Parlament, necessitaran tenir el carrer sempre mobilitzat per quan arribin els atacs judicials o policials per intentar aturar el referèndum, a més d'aconseguir una participació prou sòlida el dia del referèndum. No pas perquè la pressió democràtica al carrer faci que l’Estat autoritzi sobtadament el referèndum, sinó per completar l’àlbum de proves internacionals que aquest procés ha estat netament democràtic, pacífic i fet des de baix i no pas fruit d’una dèria d’elits polítiques.

En aquest melting pot independentista, les ‘tietes convergents’ tenen un paper clau. Elles han fet la seva pròpia revolució, passant en temps rècord de trobar en Duran Lleida un home de seny i aplaudir els acords amb gent d’ordre a Madrid, a una opció molt més compromesa amb el futur del país però alhora incerta, en tant que trenca amb l’statu quo, que les ha dut al carrer per participar a la Diada o per aplaudir encausats pel 9N i membres de la mesa del Parlament a les portes del TSJC a les 8 del matí. Les tietes -i també tiets- convergents ja són com els avis i àvies d’ERC, dos col·lectius que tenen a les seves mans el vot més revolucionari l’1 d’octubre i el poder de sortir al carrer. El règim no els podrà presentar a la comunitat internacional com a radicals sense cervell, extremistes violents o comissionistes de la família Pujol. Però el que és segur és que seran un blanc de la campanya de la por.

Gemma Aguilera
Font: El Món.cat

Ja gairebé ho tenim a tocar...

El rellotge del Referèndum

Amb la convocatòria per demà dia 16 de la primera reunió de la mesa del Parlament per part de la presidenta, Carme Forcadell, es pot considerar obert el període de sessions més intens de la vida política catalana, que durarà, en el format actual, fins a l'1 d'octubre, data en què hi ha anunciat el referèndum d'independència de Catalunya. Forcadell, sobre la qual recauen moltes de les mirades, atès que les lleis per les quals ha de transitar el referèndum i la nova legalitat passen obligatòriament per l'hemicicle, ha mogut peça.

I quan l'ha mogut, ha revelat la primera dada informativa del curs: encara que la llei del referèndum va entrar a finals del mes de juliol al registre del Parlament, presentada conjuntament per Junts pel Sí i la CUP, la seva tramitació no es donarà per iniciada el dia 16, ja que no s'ha incorporat a l'ordre del dia d'aquesta reunió. Amb aquest moviment, més tàctic que una altra cosa, el Parlament i el Govern miren d'ajustar al màxim els tres tràmits que inexorablement s'han de produir: la tramitació de la proposició de llei per part de la mesa, l'aprovació pel Parlament i la firma del decret de convocatòria del referèndum de l'1 d'octubre per part del president Puigdemont i, segurament, de tots els membres del Govern.

Si anem a l'últim referèndum celebrat a Catalunya, el del malastruc Estatut d'Autonomia del 2006, l'aleshores president de la Generalitat Pasqual Maragall el va convocar per al 18 de juny del 2006 i va firmar el decret corresponent just un mes abans, el 18 de maig. Un calendari idèntic portaria el president Carles Puigdemont a firmar el decret de convocatòria el 31 d'agost, comptant que el mes de setembre té 30 dies. En tot cas, la maquinària ha reprès el moviment a un ritme lent, ara per ara, i anirà agafant velocitat cap a la que ha de ser la batalla de totes les batalles: el referèndum de l'1 d'octubre.

José Antich
Font: El Nacional.cat

Per pensar-hi...

Elucubracions d’estiu (2)


Fem un procés singular i únic. De fet, també ho han estat tots els processos d’independència que s’han viscut fins ara, sobretot quan no es deriven de situacions colonials diguem-ne clàssiques. No deixa de ser un procés de canvi al qual podem aplicar una regla d’or vàlida per a tots aquests processos, siguin de la naturalesa que siguin. La regla en qüestió vindria a dir que si som capaços de preveure les principals conseqüències del canvi, sabrem avançar-nos als problemes que genera i, si ho fem bé, convertirem el canvi en una gran oportunitat. Per contra, si els esdeveniments ens sobrepassen, el més probable és que només en puguem treure una part molt petita de les noves possibilitats que se’ns obriran i, en el pitjor dels casos, el canvi seria vist com la causa dels problemes, encara que ja existissin abans de començar-lo. Per això és fonamental saber gestionar l’endemà del canvi.

A hores d’ara, només els més conservadors, anacrònics i immobilistes poden defensar que Catalunya –els catalans– ja estava bé abans de la crisi i que, per viure bé, només cal tornar a generar una situació econòmica com la d’abans. Durant aquests darrers deu anys han aflorat problemes de fons que, en situació de bonança econòmica, o bé passaven desapercebuts o eren menystinguts. Només correm el risc de no resoldre’ls si no els encarem i no portem aquest procés fins al final. I el final no és aconseguir un estat independent en forma de república i prou, sinó construir un nou estat, veritablement nou, que respongui a les exigències del segle XXI, a les necessitats dels seus ciutadans i deixi a les noves generacions un futur ple de possibilitats.

Si més no, sembla que en aparença que no hem donat gaire importància a què farem, com volem que sigui la societat catalana d’ara endavant, i ens hem centrat excessivament en el com, en el mitjà, en l’objectiu de la independència. En tot cas, encara som a temps de posar en marxa el gran debat ciutadà sobre el país que volem. Això ens ajudarà, i molt, a gestionar l’endemà de la proclamació i, de retruc, a fer possible que aquest endemà existeixi i s’assembli molt a com el volem.

S’ha parlat –potser massa– dels aspectes més èpics de l’endemà, del manteniment de l’ordre, de guanyar el carrer, de la desconnexió política, econòmica, emocional… Però potser no s’ha parlat gaire del paper actiu dels ciutadans més enllà d’aquests aspectes diguem-ne immediats. Al meu entendre, la feina més sòlida, de fons, es basa en dos grans eixos: demostrar, des del primer dia, que qui gestiona el país amb solvència i eficiència és la Generalitat; i construir un imaginari col·lectiu que permeti visualitzar que és possible construir el futur somiat, d’equitat, de justícia social, de progrés, de llibertat, d’equilibri amb la natura, de centrar-nos en la recerca de la felicitat…

Gestionar el país des de l’endemà, garantint un funcionament normal de tots els serveis públics, no és gens fàcil, però és perfectament possible si tots hi posem tant com calgui de la nostra part.

L’endemà del referèndum –o la mateixa nit– caldrà proclamar la independència, per poc bé que hagin anat els resultats. No s’hi val a badar. Gestionar-la voldrà dir garantir el funcionament normal del país en tots els nivells i racons, i això dependrà del govern, del parlament, dels ajuntaments i de tots nosaltres. L’endemà, tots a treballar i a preparar la gran festa del cap de setmana següent.

En funció de l’actuació de l’estat espanyol, potser ens caldrà actuar sobre les infrastructures bàsiques –autopistes, aeroport, ports– per deixar ben clar que només aixecarem el blocatge si ho ordena la Generalitat i establim una negociació amb la nostra policia –els Mossos–. I quan arribi final de mes, la Generalitat ha de cobrir les nòmines dels treballadors públics i dels pensionistes. I quan arribi el 30 de gener –la primera data clau del calendari fiscal– les nostres empreses i autònoms han de tenir molt clar que si no ingressen els impostos a la Generalitat, aquesta els els acabarà reclamant, amb les corresponents penalitzacions. Si, a més, la Generalitat ja ha aprovat la llei fiscal que asseguri una rebaixa de l’IVA i de l’IS a totes les empreses del país que s’acullin a la normalització fiscal voluntària, tot serà més fàcil. Fent-ho així, en poc més de tres mesos, el país funcionarà amb plena normalitat econòmica i podrem encarar les eleccions constituents del nou estat.

Disposar d’un estat independent en forma de república, per si sol, no ens garanteix que sabrem construir un país on valgui la pena de viure, però es converteix en l’eina imprescindible per a aconseguir-ho. Alguns hem estat tota la vida, com qui diu, creient-nos (i predicant!) que l’alliberament nacional i el social són indestriables, però aquests darrers anys ens hem adonat que l’un no porta necessàriament a l’altre, sinó que l’un pot servir de motor de l’altre. D’això es tracta ara. No podem dir que fem tard, però sí que hem deixat passar un temps preciós per a fer-ho visible a la majoria dels nostres conciutadans. Ja fa ben bé tres anys que l’ANC va saber teoritzar-ho, però hem estat incapaços de construir un projecte que permetés d’implicar en aquest procés de transformació tots els ciutadans catalans que, amb independència o sense, volien treballar per fer possibles els grans canvis que la nostra societat necessita per a sobreviure, primer, i per a progressar, després. Només és qüestió de temps que s’adonin que això tan sols és possible amb la independència.

Encara hi som a temps, segur. Un projecte com el del Congrés Participatiu Catalunya i Futur, impulsat per Exigents.cat, pot ser el catalitzador de totes aquestes aspiracions i propostes per al país que volem, però, sobretot, és el marc idoni per a assegurar que és la societat catalana mateixa que definirà el futur que vol a partir del 2 d’octubre, sense condicionants ni tuteles de cap entitat, partit, organització o institució que tingui cap relació amb l’statu quo actual.

Tot sembla dissenyat perquè coincideixin en el temps –un mes amunt o un mes avall– la formació del nou parlament constituent i la cloenda del congrés. Un congrés que ha d’aportar el material necessari perquè la ponència constitucional –esperem que mixta– pugui elaborar en un temps rècord una proposta de constitució que realment respongui a les necessitats d’una societat avançada, europea i amb un projecte de futur.

No podrem evitar que els derrotistes de sempre mantinguin, sense vergonya, la seva cantarella sobre un procés sense rumb i amb contradiccions constants, però després de més de vuit anys de procés, podrem mirar enrere i veurem un gràfic en què bona part del temps haurem seguit el guió previst i haurem marcat el ritme, mentre l’estat espanyol –amb més orgull i supèrbia que no poder real– haurà anat a remolc. El futur es construeix en positiu!

Pere Pugés
Cofundador de l'ANC
Font: Vilaweb.cat

dilluns, 14 d’agost del 2017

Ull viu i orelles netes....


Elucubracions d’estiu (1)

He de confessar que quan vaig sentir per primera vegada el vice-president Junqueras dient i repetint ‘com sempre’, no em va agradar gens, però sigui perquè de tant sentir-ho ja m’hi he acostumat o bé perquè he acabat entenent les raons que justifiquen aquest missatge, clarament publicitari i tranquil·litzador, finalment no solament l’accepto sinó que fins i tot l’adopto (amb el permís de l’autor, espero!).

Per arribar a l’endemà de l’1 d’octubre amb el referèndum fet i poder encetar l’etapa més complexa de tot el procés, crec que la societat civil activa –representada sobretot per l’ANC– haurem de prendre el protagonisme de nou i, en la mesura que es pugui, ho haurem de fer com sempre.

Tal com està el pati, tot sembla indicar que la veritable recta final d’aquesta cursa d’obstacles començarà d’aquí a ben poques setmanes. El primer pas –com sempre– el donarà, molt probablement, el Parlament de Catalunya, convocant i fent el primer ple postvacances en què es tractarà de la llei del referèndum. L’estat espanyol, acostumat a actuar de manera reactiva (que té molt a veure amb ‘reaccionària’), respondrà també com sempre suspenent el previsible acord i inhabilitant –per la via exprés– tots els qui ja estaven avisats de què els passaria si anaven per aquest camí. Que siguin tots o només uns quants és poc substancial. Importa que aplicaran la inhabilitació exprés, que per això la van fer. I és això que acabarà essent important. No importa el nombre d’inhabilitats, sinó la manera com ho faran i la resposta que hem de donar-hi.

Una setmana després, o potser una mica més perquè amb tanta nova jurisprudència que va generant el Tribunal Constitucional espanyol no tenim precedents que ens permetin d’ajustar els terminis, el Parlament de Catalunya hauria de respondre convocant i fent un nou ple, que hauria de comptar amb la presència i intervenció dels inhabilitats. I llavors, com haurà de respondre el rival? Li queden forces –arguments legals– per a respondre com sempre o haurà d’apujar un nivell més la seva estratègia? Potser pensen que en tindran prou que els seus partits no assisteixin a aquesta sessió, al·legant que haurà estat convocada de manera irregular, però no podran obviar que hi haurà més de la meitat dels diputats presents i la sessió podrà començar amb tota la legitimitat democràtica.

No podran resistir-ho. El més probable és que el seu orgull –ja molt ferit– i la seva supèrbia –sempre intacta– els portin a intentar detenir els insurgents, si més no per desallotjar-los dels escons, o bé els detindran de nit i a casa seva (en tenen molta experiència!), tot i que ho hauran de fer a posteriori, després de declarar nuls, novament, els acords presos pel parlament. Si, per una vegada, la seva intel·ligència supera la seva supèrbia, és possible que no ens ho posin tan fàcil i actuïn d’una altra manera (que no sé preveure i que em sorprendria moltíssim, però menystenir l’adversari és la causa principal de la majoria de derrotes inesperades).

Sigui com sigui, el nostre objectiu no pot ser sinó fer i mantenir la convocatòria oficial del referèndum anunciat per a l’1 d’octubre i fer-lo en unes condicions de màxima normalitat democràtica. El seu objectiu també queda molt clar: impedir que es faci o, en el pitjor dels casos, impedir que la jornada es desenvolupi amb normalitat democràtica. Tot plegat, evidentment, ho faran amb la cobertura de les seves lleis i ho justificaran per raons d’estat i, si cal, fent servir les clavegueres per a donar les culpes a ‘grupos de incontrolados‘ i rentar-se’n les mans. Nosaltres hem de mantenir el cap fred i no caure en el parany de les provocacions.

Tornats de vacances, el primer dia clau serà el del debat i aprovació de la llei de referèndum. El segon dia clau serà la sessió plenària del parlament posterior a la inhabilitació exprés dels nostres representants. I si ho fem bé, no caldran més dies clau. En tots dos casos, només imagino la societat civil activa i organitzada fent el paper de sempre. Haurem d’omplir els carrers per on s’entra al parc de la Ciutadella per deixar constància que volem que s’aprovi aquesta llei i que no admetem la ingerència de l’estat espanyol per a impedir que els nostres representants exerceixin les seves funcions. I ho hem de fer com sempre, amb una concentració massiva, pacífica, respectuosa amb els representants de totes les forces polítiques amb representació parlamentària, sense intimidar-los i assegurant que cap d’ells no se sentirà coaccionat en el lliure exercici de la seva responsabilitat. Ens tocarà estar amatents i prou. La nostra presència ha de ser suficient per a impedir que al govern espanyol li passi pel cap d’accedir al nostre parlament per aturar res ni per detenir ningú.

Fer-ho d’aquesta manera és fer com sempre ha fet l’ANC. No ens calen accions d’altra mena. En tot cas, hem de preveure que les clavegueres de l’estat vulguin provocar aldarulls en aquestes concentracions, per desacreditar-nos. Haurem de mantenir la calma i, en tot cas, estar atents a les recomanacions dels organitzadors.

Si sabem demostrar al món sencer que és la Generalitat, que som nosaltres, els qui defensem l’ordre i no caiem en cap provocació, haurem assegurat que el dia 1 d’octubre tindrem referèndum. El referèndum que es preveia en la declaració fundacional de l’ANC i en el seu primer full de ruta. I alhora, haurem ofert a tots els demòcrates del nostre país les darreres raons per a participar en el referèndum i decidir, entre tots, el nostre futur col·lectiu.

Potser no passa res cap dels dos dies perquè haurem actuat de manera preventiva, i llavors al govern espanyol només li quedaran tres darreres jugades, una mica desesperades però encara vàlides: impedir que les urnes arribin als seus llocs de destinació –o, si més no, una part significativa de les urnes–, provocar aldarulls el mateix 1 d’octubre o, ja posteriorment, passar a l’ofec econòmic de la Generalitat per a intentar la revolta dels funcionaris i de les empreses adjudicatàries de béns i serveis. Cal tenir ben preparats els remeis contra aquestes actuacions. En tot cas, poden ser objecte d’unes altres elucubracions d’estiu.

Pere Pugés
Co-fundador de l' ANC
Font: Vilaweb.cat

La Diada del SÍ




Recordeu....


Tot allò que cal saber de la Diada del Sí

Inclòs el vídeo explicatiu de com ho farem....

Per si algú té algun dubte...
i recordeu que ens hi hem d'inscriure. Si encara no ho heu fet podeu fer-ho clicant el següent enllaç:
Inscripcions

diumenge, 13 d’agost del 2017

#SíésFutur


Omplim Catalunya amb el Sí.
 Ens ajudes a aconseguir el repte de penjar 500.000 domassos ? Perquè #Referèndumésdemocràcia i #SíésFutur


I com altres pobles i ciutats, a Sant Joan Despí també ho hem d'aconseguir!!!







Parada a Gràcia el 16 d' agost





Un any més la Territorial de Sant Joan Despí  donem un cop de mà als companys de la Territorial de Gràcia.I ja en seran 4!
El dia 16 d'agost hi haurà diverses parades de l'ANC amb venda de samarretes per l'11 de setembre  a Gràcia amb motiu de la Festa Major. 
Nosaltres estarem de les 14:30 a les 21h a la parada del carrer Astúries, a tocar del Metro de Fontana.
A part de les parades durant tot el dia, l'ANC de Gràcia organitza altres actes. Vegeu el cartell.

Si aneu a veure els carrers guarnits, veniu a veure'ns!!



divendres, 11 d’agost del 2017

Parades a Sant Joan

Vam avisar!!
 La Territorial de Sant Joan no tanca per vacances

Aquest agost estarem fent parades al Carrer Bon Viatge davant de l'Esglesia.

Hi som de les 18h a les 21h.

Tenim samarretes de l'11 de setembre d'enguany, samarretes del SÍ, domassos, fulletons  .....i més coses...

Si cal us inscrivim a la Diada, o us expliquem com ho podeu fer si teniu dubtes.

Ja n'hem fet 3. Us deixem les fotos 

Aquesta setmana  fem la parada el dia 16 d'agost a Gràcia, a partir de les 14:30 fins les 21h

Les properes parades seran la setmana vinent, i l'altre, i l'altre fins l'11 de setembre.


Parada del divendres 4 d'agost



Parada del dimecres 9 d'agost 



Parada del dijous 10 d'agost

Més degradació als Parlaments autonòmics


El TC deixa ferit de mort el sistema autonòmic

En coherència amb el procés de desconstrucció de l’autogovern que va començar amb la sentència de l’Estatut, el Tribunal Constitucional ha decidit fer un pas més per degradar els Parlaments autonòmics. A partir d’ara qualsevol jutge podrà deixar d’aplicar una norma autonòmica si entra en col·lisió amb una llei de bases estatal. I fer-ho sense avisar a ningú. Fins ara aquesta decisió, declarar una llei inconstitucional de facto, només la podia prendre el mateix TC.

Aquest gir doctrinal està recollit en una sentència del desembre sobre una llei sobre la funció pública a Euskadi que compta amb un vot particular en contra especialment eloqüent: el de la magistrada basca Adela Asúa, que va cessar en el càrrec ara fa uns mesos. Afirma Asúa que la nova doctrina del TC “menyscaba la dignitat del legislador autonòmic, que és un legislador tan democràtic com l’estatal, permetent que les seves normes puguin ser desplaçades per l’autoritat de qualsevol òrgan judicial que les consideri incompatibles amb qualsevol norma estatal sobrevinguda”.

Les conseqüències d’aquesta decisió són letals per al sistema autonòmic, que ha quedat ferit de mort amb una simple sentència del TC, sense cap debat parlamentari previ ni cap votació democràtica. Els governs autonòmics es troben a partir d’ara en una situació d’indefensió total, sense ni la possibilitat de recórrer al TC per defensar-se, ja que els jutges ni tan sols tenen l’obligació de notificar-los que han fet caure una llei. Cal recordar que un dels objectius de l’Estatut del 2006 era precisament blindar les competències de la Generalitat de les constants ingerències de l’Estat a través de les lleis de bases. I que va ser el TC, a través de la famosa sentència, qui es va carregar aquest blindatge reafirmant la supremacia de les normes estatals. A partir d’aquell moment, el sistema autonòmic no ha fet més que retrocedir, i l’autogovern ha quedat laminat per totes les bandes.

La mateixa Asúa, que sempre s’ha mostrat crítica amb la recentralització, després d’expressar el seu més profund desacord, conclou en el seu vot particular: “Aquesta doctrina serà sens dubte font de conflictes, situacions injustificades de tracte desigual, inseguretat jurídica i indefensió i, a més, afebleix la posició del legislador autonòmic”.


Font: ara.cat

dijous, 10 d’agost del 2017

Fins on consentiran?

Fer el desentès

És evident que la dinàmica que ha agafat en les darreres setmanes el procés sobiranista i, d’una manera més general, la política catalana té com a conseqüència una polarització molt clara entre els punts de vista antagònics dels partidaris i els detractors de la independència. Cal reconèixer que l’aposta del govern català i dels grups parlamentaris que li donen suport és molt alta, sobretot perquè l’actitud de l’Estat intenta segar-li l’herba sota els peus en tot moment i no s’està de recórrer a tota mena de pràctiques antidemocràtiques que van des del Tribunal Constitucional fins a les clavegueres policials.

És lògic, doncs, que per part dels contraris a la celebració del referèndum de l’1-O s’exerceixi una pressió creixent i desesperada a tots nivells. Els mitjans de comunicació d’aquest signe es descaren més que mai i multipliquen els titulars esbiaixats i catastrofistes, mentre que els personatges mediàtics més o menys unionistes són instats a prendre posició sobre aspectes ben allunyats de l’activitat quotidiana que els ha fet famosos. Així, no és estrany que, empesos per aquest corrent cada vegada més desfermat, sentim a dir coses que, en unes altres circumstàncies, farien pujar els colors a la cara d’aquells qui ara recorren fins i tot a l’insult o a la mentida. Tot s’hi val per tal de contribuir a frenar el referèndum de la manera que sigui.

Fins a cert punt, això es podria arribar a entendre: l’opció de la independència és tan radical, tan revolucionària, que sacseja els fonaments d’una Espanya còmodament instal·lada en un model tradicional i conservador, monàrquic i centralista, que se sent seriosament amenaçada per l’impuls del sobiranisme. La sorpresa es presenta quan se sumen a la campanya prohibicionista persones i grups que s’autoconsideren d’esquerres o que fan gala d’una puresa democràtica irreprotxable. Oblidant els seus fonaments ideològics, sempre proclamats, se sumen amb entusiasme al front antireferèndum que encapçala el govern del PP i el seu entorn mediàtic, amb el reforç de tota la maquinària estatal. I aquesta aliança tan “impia” no sembla pas que els faci perdre la son ni un sol moment.

Ho dic perquè és una evidència que l’acció agressiva del poder central va laminant cada dia els principis que són l’essència d’un estat de dret. Constantment són menystingudes les formes i els procediments que caracteritzen un país instal·lat en una clara separació de poders i en un respecte escrupolós als drets individuals i col·lectius. Tota aquesta gent que tan exigent es mostra en això que anomenen les “garanties” del referèndum –que veuen inexistents en totes les accions i previsions del govern de la Generalitat– fan el desentès i miren cap a una altra banda davant la barroera pèrdua de qualitat democràtica que caracteritza l’Espanya actual. No els sentim protestar quan es penalitzen preteses intencions i no actes concrets; quan es castiga Catalunya a un control de les seves finances que no es fa a ningú més; quan s’impedeix la compra de les urnes que altres comunitats autònomes han adquirit molt abans que nosaltres; quan es bloqueja un canvi del reglament del Parlament que presenta un contingut idèntic a la normativa anàloga del Congrés dels Diputats i d’altres parlaments autonòmics; quan es crida a declarar funcionaris invocant una ordre judicial inexistent; quan la fiscalia no mou ni un dit davant les denúncies de les clavegueres de l’Estat; o quan el Tribunal de Comptes es mostra inactiu davant tants escàndols de signe econòmic i en canvi s’apresta a multar els polítics catalans... En definitiva, quan es limiten els drets elementals dels ciutadans i s’empra una doble vara de mesura.

¿Quina degradació de l’estat de dret, de les nostres llibertats, estan disposats a consentir en silenci tota aquesta gent –alguns dels quals certament amics nostres– que es consideren catalanistes i demòcrates com el qui més? ¿També ells creuen que tot, absolutament tot, s’hi val si és que l’objectiu és frenar l’únic referèndum possible? ¿No s’adonen que la davallada objectiva del nostre sistema de llibertats també els castigarà a ells algun dia? ¿Que quan tot hagi passat, en un sentit o en un altre, la sempre fràgil Espanya democràtica haurà baixat tants graons que s’haurà situat molt per dessota dels mínims estàndards europeus? ¿No ho veuen, que aquesta pèrdua que ells consenten –guardant un silenci còmplice i fent el desentès– els arrossegarà a tots ells i ja no podrà redreçar-se?

Antoni Dalmau