dimarts, 15 d’agost del 2017

Un vot ben revolucionari per l' 1 d'octubre


Les tietes convergents i els avis d'ERC

Madrid torna de vacances assumint que l’executiu de Carles Puigdemont ja no té por. Ni amenaces de tallar l’aixeta del FLA, ni inhabilitacions, ni assalts a l’autogovern ni setges judicials i patrimonials al més pur estil franquista. La 'Fiesta' s’ha acabat i el Govern i el Parlament estan determinats a posar les urnes l’1 d’octubre i a executar-ne el resultat sigui quin sigui. Ni el TC, ni Rajoy, ni Sánchez, ni Rivera ni Iglesias poden impedir-ho. Com a mínim fins al dia del referèndum, en què només els quedarà l’opció, molt improbable, de la violència policial, contra les persones o contra el símbol democràtic de les urnes. El règim del 78 fa molt de temps que ha perdut al carrer, a una banda de la plaça de Sant Jaume –no a l’altra, on Ada Colau continua apostant per la pervivència de la monarquia i la llotja del Bernabéu- i també al Parlament.

I aquesta fermesa insitucional és així perquè ho han dit les urnes, perquè el carrer ha acompanyat, i ha pressionat, els partits compromesos amb el dret a decidir dels catalans. Els ha exigit que, emparats en la legitimitat de les institucions catalanes, executin de forma democràtica aquest dret. La manifestació de Passeig de Gràcia del 2012 i la Via Catalana del 2013 van ser les primeres grans exhibicions d'aquesta força de la societat civil organitzada, capaç de mobilitzar dos milions de persones arreu del país en nom de la independència. Per primera vegada, el gruix del sobiranisme es donava la mà, literalment. Una tieta convergent que havia canviat la roba de mudar de diumenge i el collaret de perles per una samarreta groga s’enllaçava amb un nano, també amb samarreta groga, però que no es vestia amb corbata i pantaló de pinça, sinó amb la samarreta d’activista, bermudes i sandàlies. Famílies senceres arrossegaven cotxets infantils i estelades, gent gran amb mobilitat reduïda veien com la gent els obria pas, adolescents fent-se fotos en grup, parelles, amics, gent sola. D’aquí o de més enllà. De pell blanca, negra o mestissa.

Aquest melting pot és la clau de volta de tot plegat. És el factor incontrolable que Madrid és incapaç d'entendre cinc anys després. De manera que a hores d’ara, l’Estat espanyol, al marge d’intentar fer recular el Govern i el Parlament per la via de les inhabilitacions per sedició i la suspensió de la llei de referèndum i la de transitorietat jurídica, sembla abocat a intentar escampar el terror entre el gruix transversal de ciutadans amb consciència de nació com a intent despesperat de fer fracassar l'1-O. El carrer, la ciutadania, serà la prova de foc. Per a Madrid i per a Catalunya. Si l’Estat estreny el cercle, i això inclou deslegitimar el procés vinculant-lo a suposats episodis violència que no tenen res a veure amb l’1-O, però també inculcar la por a les represàlies, pot aconseguir desmobilitzar una part dels votants, que per cert, també reben missatges negatius de l'òrbita dels Comuns. I pel que fa al Govern i al Parlament, necessitaran tenir el carrer sempre mobilitzat per quan arribin els atacs judicials o policials per intentar aturar el referèndum, a més d'aconseguir una participació prou sòlida el dia del referèndum. No pas perquè la pressió democràtica al carrer faci que l’Estat autoritzi sobtadament el referèndum, sinó per completar l’àlbum de proves internacionals que aquest procés ha estat netament democràtic, pacífic i fet des de baix i no pas fruit d’una dèria d’elits polítiques.

En aquest melting pot independentista, les ‘tietes convergents’ tenen un paper clau. Elles han fet la seva pròpia revolució, passant en temps rècord de trobar en Duran Lleida un home de seny i aplaudir els acords amb gent d’ordre a Madrid, a una opció molt més compromesa amb el futur del país però alhora incerta, en tant que trenca amb l’statu quo, que les ha dut al carrer per participar a la Diada o per aplaudir encausats pel 9N i membres de la mesa del Parlament a les portes del TSJC a les 8 del matí. Les tietes -i també tiets- convergents ja són com els avis i àvies d’ERC, dos col·lectius que tenen a les seves mans el vot més revolucionari l’1 d’octubre i el poder de sortir al carrer. El règim no els podrà presentar a la comunitat internacional com a radicals sense cervell, extremistes violents o comissionistes de la família Pujol. Però el que és segur és que seran un blanc de la campanya de la por.

Gemma Aguilera
Font: El Món.cat