dissabte, 31 de desembre del 2016

#Feliç2017

ELS MILLORS DESITJOS 
PER UN ANY NOU PLE D'EMOCIONS






"Enfilem el 2017 amb fermesa, convicció i il•lusió. Serà un any molt intens que requerirà el millor de tots nosaltres. Endavant"

Carme Forcadell
Presidenta del Parlament

Us desitjo bon any a tothom......
Farem el referèndum el 2017 i aplicarem el resultatbsense dilacions ni excuses.

Carles Puigdemont
President Generalitat

FELI2IDAD
ILUSI0N
SONR1SAS
REPÚB7ICA

Gabriel Rufián
Diputat ERC al Oarlament
Membre de SÚMATE


...Us desitgem un any 2017 ple de lluita i de compromís! 
Caminem cap a la reconquesta de les nostres sobiranies.

Crida per Sabadell
CUP Països Catalans


Ens volen aturats però a Òmnium aquest 2017 no ens quedarem quiets.
Bones festes a tothom!!!

ÒMNIUM Cultural



Desobediència amb tietes, rastes, corbates i samarretes.

La desobediència amb corbata


La idea d’independència no va ser majoritari fins que no hi van haver tietes i corbates independentistes. Amb la ‘normalització’ de la desobediència passarà el mateix. Fa uns anys, quan l’independentisme era minoritari s’associava a la part més radical i eixelebrada de la societat; era la que es manifestava els onzes de setembre a les cinc de la tarda i els seus assistents (per bé que ara tothom diu que hi anava) cabien a la Ronda de Sant Pere de Barcelona. Les manifestacions no van ser desbordants fins que hi van anar el gruix central de la societat. No és cap judici moral ni polític: gruix central de la societat entès estrictament com un concepte demogràfic. I això no s’aconsegueix si no hi poses famílies senceres, petits empresaris, assalariats, botiguers, aturats, pagesos, treballadors de la banca, transportistes, comerciants, rastes, repentinats, pijos i poligoneres. O hi són tots, o no hi ha moviment que aconsegueixi el seu objectiu. És un suïcidi pensar que algun d’aquests sectors pot prescindir de l’altre i que el global no se’n ressenteixi.



Que la CUP tingui el monopoli simbòlic de la desobediència és tornar a empetitir el terreny de joc: si guanya la imatge que és només la CUP la que desobeeix, els sectors als que els costa més assumir la independència podrien tenir recel d’acabar de pujar al tren perquè ho associarien a que l’independentisme el tutela una extrema esquerra amb la que no combreguen. I aquesta percepció d’una CUP com a desobedient única inclou una altra circumstància: afegeix un estrès absolutament estalviable a una Convergència (ara PDECAT). M’explico: Dels tres partits independentistes, CDC, ERC i CUP, l’únic que no ho era d’origen era la formació convergent. Però per contra, l’independentisme no ha estat al carril central fins que Convergència no s’ha definit com a tal. Malgrat això, a Convergència se li exigeix permanentment unes proves del cotó que no es fa amb les altres dues formacions. Se li va dir que el problema era que anaven amb Unió. Fora Unió. Se li va dir que el problema eren els Pujol. Fora Jordi Pujol. Se li va dir que el problema era que Artur Mas s’agafava a la cadira. Fora Artur Mas. Se li va dir que el problema era que es deien Convergència. Fora el nom de Convergència. Ara, a més, se’ls hi reclama una desobediència que, per més inri, ja ha practicat no un regidor ni alcalde sinó la seva cúpula: Mas, Homs, Rigau i Ortega (D’Unió!) estan imputats, ras i curt, per haver desobeït. L’Estat no va voler que es fes el 9N i el 9N es va fer. I a més va provocar una protesta, ordenada, amb el DNI a la boca, de 2,3 milions de persones: poca broma. Cap manifestació de l’ANC ha assolit mai aquesta xifra.



El problema no és doncs qui la té més llarga desobeïnt sinó qui marca més paquet. I en vistositat, aparatositat i impacte, la CUP no té rival. Mai 3 diputats, com al 2012, ni 10, al 2015 havien tingut tant protagonisme com l’ha tingut la formació anticapitalista. I quan el juny del 2015 Joan Coma va assumir la seva acta de regidor de Vic, Artur Mas, Joana Ortega, Francesc Homs i Irene Rigau ja havien desobeït. S’havien plantat davant de la maquinària estatal i havien engegat la catalana. Dir que Homs desobeeix menys que Coma per la reacció que tenen quan els crida el jutge resulta un pèl injust però sobretot estèril. Mediàticament, una detenció és insuperable, però llogar un pavelló de la Fira de Barcelona per ensenyar al món un diumenge al vespre com es desafia un estat membre de la UE tampoc està malament. Tots dos han desobeït, però el més important és que no es consideri una desobediència més ‘cool’ que l’altra. Totes dues són compatibles: una serveix per mostrar com de nerviós es pot posar tot un aparell judicial espanyol per una truita feta amb ous trencats. L’altra, com la que es veurà el 6 de febrer amb Mas, Ortega i Rigau al banc dels acusats servirà per mantenir mobilitzades les corbates i les tietes. Això sí, no caldrà llogar cap pavelló de la fira. Aquesta vegada, l’anunci el paga el TSJC.

Jofre Llombart
Font: El Món.cat

divendres, 30 de desembre del 2016

#niunpasenrere

ELS TRIBUNALS ESPANYOLS 
POSEN LA DIRECTA, 
PERÒ NOSALTRES,
NI UN PAS ENRERE!


Carme Forcadell podria ser jutjada al març o a l'abril. Doncs eñs ciutadans de Catalunya tornarem a fer-nos sentir. Farem costat als nostres representants. 
Ara ja no tenim por. Sabem que un nou Estat és possible. Volem un País on hi capiguem tots. On es parli i es debati. No un País que funcioni a cop de tribunal.

I en Francesc Homs té clar que anirà a judici

En aquests moments no ens creiem el famós "diàleg" que omple la boca als polítics espanyols. Ja sabem de quina mena és. No ens val un diàleg on només puguem parlar del que ens deixin i que aquest deixar no tingui a veure amb el que el poble català demana.

D'aquest tipus de diàleg, se'n diu monòleg i només val a un costat de la taula. 

Qualsevol pot preveure un 2017 mogut, però nosaltres seguirem TOSSUDAMENT ALÇATS, com deia la Muriel.

No defallirem fins a la Independència!

Visca Catalunya lliure!!!


Col·lectius, entitats i molts més ens organitzem per fer campanya a favor del SI



El col·lectiu cívic #MoltesMercès, que, va començar a prendre cos arran de la promoció del pregó alternatiu de la Mercè a Barcelona per part de Toni Albà, pensa intensificar la seva estratègia d’agitació social “independent i independentista” a partir d’aquest 1 de gener. Aquest moviment cívic, des del pregó que no ha parat: el 2016 ha estat el promotor i organitzador de diverses iniciatives entre les quals destaquen l’organització de la xiulada davant de la delegació del govern espanyol a Catalunya en suport de Santiago Espot, que va ser el primer ciutadà imputat per promoure la xiulada a Felip VI i a l’himne espanyol a la Copa del Rei el 2015; i l’acte de suport a la Ciutat de la Justícia a Joan Guirado, el periodista encausat per haver fet fotografies de la Policía Nacional requisant estelades.

El col·lectiu enceta el 2017 amb una campanya per promoure el sí al referèndum que el govern de Catalunya convocarà, si res ho accelera, el segon semestre de l’any. La campanya arrenca a les xarxes socials amb la publicació d’un vídeo (que encapçala aquest article) i amb la promoció del hashtag #2017CamíDelSí, que volen que tingui un impacte potent i majoritari entre els usuaris de les xarxes favorables al sí.

Els adherits al col·lectiu consideren que “tots els esforços per assegurar el triomf del sí a la independència són necessaris. Cal que guanyi el sí per a tothom, i nosaltres hi posarem tot el nostre esforç”. A més d’aquesta primera acció, #MoltesMercès n’està planificant d’altres, algunes en solitari i unes altres que farà amb altres entitats. A més, el col·lectiu ja ha anunciat que donaran suport i participaran activament en les campanyes que es facin al llarg dels pròxims mesos.

Font: Lliure i Millor.cat

Carta al Jutge i al Fiscal


Estimat jutge i estimat fiscal:

Si jutgen una persona per fer servir metàfores i frases fetes, mala peça al teler. Llavors, hem begut oli. De fet, n’hi ha per llogar-hi cadires. Perquè si trencar ous és disparar amb bala, amb allò de xoc de trens s’enfonsa el món. Sé que encara volen remenar les cireres i que no faran ulls grossos si alguns volen partir peres. Com que sempre han tallat el bacallà, això els fa bullir la sang, ja veig que estan que s’enfilen per les parets. Però ja ho veureu, entendre-ho és bufar i fer ampolles.
N’hi ha uns que volen tocar el dos i a d’altres ja els va bé tenir un ocell a la mà i no cent volant. Bé, també és cert que n’hi ha que neden i guarden la roba. En fi, no els voldria aixafar la guitarra però no poden fer com si sentissin ploure. S’ha de tocar de peus a terra i deixar que qui vulgui fer foc nou com a mínim pugui aixecar la mà. I avall, que fa baixada, perquè, si no, ens pot sortir per un ull de la cara. Això sí, que no ens aixequin la camisa perquè tampoc baixem de l’hort.
Fins ara els ha anat com anell al dit fer-nos combregar amb rodes de molí però també els dic que voler parar això és posar portes al camp. I vostès el que fan és matar mosques a canonades. I sí, parlant la gent s’entén, però si posen pals a les rodes serem al cap del carrer. Jutjar algú per dir que per fer una truita cal trencar ous és agafar el rave per les fulles. Per això no s’estranyin si aquí tothom ha posat el crit al cel. Bé, tothom, no: n’hi ha que encara amaguen el cap sota l’ala però això són figues d’un altre paner.
El cas, senyor jutge, senyor fiscal, és que no sé si ho fan per tocar el crostó, per posar la por al cos o simplement per tocar la pera. Suposo que, com que es tracta d’una truita, ho han fet per deixar clar qui té la paella pel mànec. I tot i que allò d’ahir sembla una innocentada, sabem que en el fons volen fer passar tothom per l’adreçador.
Doncs sàpiguen que no plegaran veles perquè són del morro fort. Senyor jutge, senyor fiscal, no els volia deixar com un drap brut. Només els volia dir que han pixat fora de test.

Jofre Llombart
Editorial de RAC1

dijous, 29 de desembre del 2016

República de dret, democràtica i social’


Junts pel Sí i la CUP presenten
 la llei de transitorietat: 
‘Catalunya es constitueix en república’


La negociació del contingut de la llei ha estat portada amb secretisme durant l'últim mig any

Junts pel Sí i la CUP han arribat a un acord polític global sobre el contingut la Llei de Transitorietat. Aquest acord, és el resultat de més de mig any de debat, portat amb el màxim secretisme, en què s’ha treballat sobre l’articulat de la llei i que dóna compliment del termini establert en el debat de política general del parlament. L’objectiu d’aquesta llei s’expressa en l’article 1 del text: ‘Catalunya es constitueix en una República de dret, democràtica i social’, sumat a la voluntat de garantir la màxima seguretat jurídica en la transició a la república, un cop realitzat i guanyat el referèndum sobre la independència.

La llei conté els següents epígrafs:

Preàmbul 

1. Disposicions generals, nacionalitat i territori;
2. La successió d’ordenaments i d’administracions;
3. Els drets i els deures;
4. El sistema institucional;
5. El Poder Judicial i l’administració de justícia;
6. Les finances;
7. Referèndum d’independència;
8. El procés constituent;
9. Disposicions finals i d’inaplicació.

La llei dota i habilita les institucions públiques catalanes de les eines per a fer possible el referèndum. Junts pel Sí i la CUP miren ara d’incorporar si més no Catalunya Sí que es Pot en la preparació i convocatòria del referèndum. Per aquest motiu, aquest epígraf de la llei es troba encara pendent de concretar.

La llei més decisiva

La llei de transitorietat jurídica és l’eina legislativa central de la desconnexió d’Espanya i l’establiment de la nova legalitat catalana. Si la llei d’hisenda pròpia i la de seguretat social definiran les estructures d’estat fonamentals per als primers mesos del nou estat, la llei fundacional (com havia proposat d’anomenar-la Carles Viver i Pi-Sunyer) és la que servirà perquè es proclami la república, és a dir, una llei d’independència de facto.

És la llei que ha de permetre la creació d’una nova legalitat derivada del mandat democràtic i que evitarà que hi hagi cap buit legal en l’accés a la independència.

Regularà els elements bàsics, com ara el territori, la nacionalitat, la ciutadania, el règim de llengües i les institucions de govern i, a més, declararà la continuïtat –llevat de les excepcions que hagin negociat d’incloure-hi els partits– de l’aplicació del dret autonòmic català, del dret espanyol, del dret de la UE i del dret internacional.

La llei també preveurà la continuïtat –mitjançant subrogació– dels contractes de l’estat espanyol i de la Generalitat i la possibilitat que els funcionaris i el personal laboral que prestin els serveis a l’administració de l’estat espanyol a Catalunya puguin integrar-se a l’administració del nou estat català.

Successió d’ordenaments

Sobre la successió d’ordenaments, el Consell Assessor de la Transició Nacional va arribar a suggerir un possible redactat: ‘Les normes jurídiques estatals i autonòmiques, vigents a Catalunya el dia anterior a la proclamació de la independència, hi continuaran vigents i aplicables fins a la seva modificació o derogació per normes aprovades pels òrgans del nou estat en tot allò que no s’oposin a les disposicions de la present llei constitucional provisional. Les referències que s’hi fan a les autoritats o òrgans de l’estat espanyol s’han d’entendre fetes a les autoritats o òrgans catalans homòlegs.’

Successió d’administracions

Aquest apartat de la llei neix de la voluntat de complir el principi de continuïtat dels serveis públics. Els ciutadans del nou estat han de tenir garantida la continuïtat dels serveis prestats per l’estat espanyol i l’administració pública general en el moment de la independència. La llei ha de dir que les institucions del nou estat català assumiran directament les funcions que les lleis vigents atribueixen a determinades institucions de l’estat espanyol, o bé que seran suprimides i prou. L’administració perifèrica de l’estat o les subdelegacions del govern a Catalunya, per exemple, desapareixeran perquè deixaran de tenir sentit.

Pel que fa a determinats òrgans que no tenen seu a Catalunya, caldrà adoptar alguna disposició normativa específica. A Catalunya no hi ha Tribunal Constitucional ni Tribunal Suprem, tampoc Consell General del Poder Judicial, Consell d’Estat, Consell Econòmic i Social ni Banc d’Espanya, les Comissions del Mercat de Valors o dels Mercats i la Competència, amb funcions reguladores, entre més institucions. Però sí que hi ha Tribunal Superior de Justícia, Consell de Garanties Estatutàries, Síndic de Greuges, Sindicatura de Comptes, Consell de l’Audiovisual, Comissió Jurídica Assessora, Agència Tributària, Autoritat Catalana de Protecció de Dades i Autoritat de la Competència, entre més. En tots aquests casos, les institucions del nou estat independent hauran de regular quins organismes existents a Catalunya poden substituir els corresponents de l’estat espanyol en les funcions reguladores, fiscalitzadores i sancionadores, és a dir, en l’aplicació del dret d’origen estatal vigent a Catalunya.

Els funcionaris de l’estat

El trànsit d’una administració simplement autònoma a l’administració pròpia d’un estat sobirà obliga a regular amb la llei de transitorietat algunes qüestions transcendents en relació amb els treballadors públics. Per exemple, caldrà atendre les necessitats de comptar amb nou personal per a exercir les noves funcions estatals i resoldre, així mateix, la situació de les persones que presten serveis a l’estat espanyol en territori català.

Les noves responsabilitats estatals de la Catalunya independent exigiran un reforç dels requeriments de nou personal. Una part important d’aquests requeriments és lògic que sigui coberta amb el personal (funcionaris, interins, laborals, eventuals) que ja prestava serveis a Catalunya per a l’administració estatal –unes 30.000 persones–, que passarien a integrar-se a l’administració catalana. Aquesta qüestió ha de ser prevista i regulada per aquesta llei de transitorietat jurídica.

Successió de contractes

La successió entre l’administració de l’estat predecessor (l’espanyol) i l’administració de l’estat successor (el català) té una complicació especial en el cas dels contractes formalitzats per la primera per al compliment de les seves funcions: l’aparició d’un tercer subjecte, una persona física o jurídica, denominada ‘contractista’. El contractista, en virtut d’un negoci jurídic bilateral amb l’administració espanyola, ha contret determinades obligacions, però també és titular d’uns drets determinats i, principalment, del dret de rebre un preu en canvi de les prestacions que ofereix a l’administració, bé de manera directa, a través del pagament per part d’aquesta administració, bé a través de la percepció de tarifes satisfetes pels particulars.

Segons els informes del CATN, la legislació internacional en aquesta matèria diu que, si no es disposa altrament i no es preveuen les mesures adequades, ‘l’assumpció de les funcions estatals per part d’una altra administració podria determinar la nul·litat sobrevinguda dels contractes duts a terme o determinar-ne l’extinció o resolució, la qual cosa generaria l’obligació d’indemnitzar els danys i perjudicis soferts pels contractistes afectats i podria perjudicar molt el principi de continuïtat dels serveis públics’.

Tanmateix, el nou estat català independent podrà evitar tots aquests possibles efectes negatius de la successió de relacions contractuals amb el sistema de subrogació automàtica en els drets i deures de l’administració de l’estat. Això implicaria també reconèixer ‘el dret dels contractistes de participar en la negociació de les condicions concretes d’aquesta subrogació i en l’adopció de les clàusules d’adaptació corresponents, a més del dret de ser indemnitzats pels perjudicis que això els pugui ocasionar, sempre que es puguin acreditar fefaentment, d’acord amb els pactes o compromisos assumits’.

Font: VilaWeb.cat

dimecres, 28 de desembre del 2016

Quan la llei té dues vares de mesurar



OUS SEDICIOSOS

Hi ha un regidor a Vic que diu de fa temps que els ‘moros són els enemics de Catalunya, d’Espanya i d’Occident’. És el mateix regidor que el 2013, en un debat televisiu en directe, va amenaçar un regidor d’Esquerra Republicana de trencar-li les cames. El mateix que el 2011 va agredir una jove en un míting; el mateix que el 2009 fou condemnat per haver agredit un menor; el mateix que va fer dimitir una regidora perquè tenia un xicot subsaharià; el mateix que fou denunciat pel seu fill per violència domèstica; el mateix que l’any 1978 havia entrat a militar a Fuerza Nueva i el mateix que durant els anys vuitanta deia que a Vic s’hi vivia millor quan Franco era viu.

Aquest regidor és Josep Anglada i és ell qui va denunciar ara fa un any un altre regidor de Vic, Joan Coma, fill de fusters, i que actualment combinava la tasca a l’ajuntament amb la de doctorand en sociologia a la Universitat Autònoma. Que per què el va denunciar? Recordem-ho: Coma, elegit democràticament (val la pena de remarcar-ho, som al segle XXI, no ens despistem), va dir en un ple municipal que per fer una truita calia trencar els ous. Va fer servir aquesta metàfora per referir-se a la desobediència necessària per a la ruptura amb Espanya (podeu llegir i escoltar el seu parlament, íntegre, ací). Aquests ous són el que Anglada va denunciar i que ha portat Coma a l’Audiència espanyola, acusat –atenció– de sedició, un suposat delicte que per als de la meva generació (la mateixa que la d’en Joan) ressona tan medieval com dictatorial. Val a dir que la moció que es va debatre en aquell ple i a la qual es referia el discurs de Coma fou aprovada per majoria.

No s’acaba aquí: hi ha un jutge a l’audiència espanyola que és ex-inspector de policia franquista; és el mateix que el febrer passat va enviar a la presó dos titellaires; el mateix que va deixar lliures tres falangistes a Burgos sense permetre a les acusacions d’apel·lar-hi; el mateix que va deixar anar Francisco Paeasa, acusat de col·laborar amb els GAL; i el mateix que ha ordenat d’investigar l’Assemblea Nacional Catalana i l’Associació de Municipis per la Independència. Es diu Ismael Moreno Chamarro i si en voleu saber més, del seu currículum, podeu llegir aquest perfil complet que li féu l’Andreu Barnils.

Aquest és el jutge que ha fet detenir en Joan Coma, que li ha pres declaració i que li ha retirat el passaport. Li imputa els delictes de sedició i –compte, atureu rotatives– ‘contra la forma de govern’, un concepte jurídic franquista inclòs en el codi penal espanyol del 1973 que actualment no figura en cap article de dret. (Emoticona de silenci i perplexitat, amb gota de suor.)

És per tot això i per més coses que dimarts al vespre, a Vic, entre la gentada que hi havia a la concentració de suport a en Joan, s’hi respirava, a més d’una emocionant solidaritat, l’agonia d’un viatge en el temps caduc i lúgubre, massa vegades repetit. S’hi respirava la crispació d’uns ous sediciosos i alhora el somriure i el confort de la raó, ni que sigui, justament, per excés de paradoxa, de ridícul i d’absurditat. Feia fred (tres graus), però les cares presents (entre les quals algunes de les que també han passat darrerament pels jutjats no-se-sap-ben-bé-per-què, com Carme Forcadell i Quico Homs) respiraven la calidesa de la fermesa, del futur i de la deso…

I, per si no n’hi havia prou, al cap de poques hores, en la declaració al jutge a Madrid, es veu que li van demanar a en Joan què volia dir ‘truita’ i què volia dir ‘ous’. Glups… (Ens sap greu, emoticona encara inexistent…) Bé, doncs, sabeu què, si aquest és el nivell, no cal que s’hi esforcin, en això de dialogar. Deso-què? Això, desar les coses i marxar.

Roger Cassany

dimarts, 27 de desembre del 2016

Concentració a Sant Joan Despí







Manifest en suport al regidor Joan Coma


El futur del nostre poble no el decidirà
 cap tribunal: ni un pas enrere


Llibertats, Solidaritat i Democràcia no són en aquests moments paraules buides, ni expressions retòriques. Llibertats, Solidaritat i Democràcia són conceptes plens de vigor, de força i d´unitat en defensa de la convivència política, i per denunciar l’autoritarisme d’un estat que pretén anul·lar la representativitat ciutadana en voler condemnar la llibertat d´expressió política dels regidors en el ple municipal.
En Joan Coma té tota la llibertat de triar el camí per mantenir les seves conviccions, tot obeint la seva consciència i complint el compromís democràtic pel qual va ser escollit. Ho respectem i ens hi solidaritzem. D´altres triaran altres camins per defensar les llibertats i la democràcia, i també ho respectem i ens hi solidaritzem. Aquesta solidaritat amb tots i totes, per part nostra, ens portarà cap a una complicitat cada dia més forta per defensar les llibertats i la democràcia. Podran atemptar contra les individualitats, però no podran trencar aquesta complicitat si tenim la capacitat d´anar-la construint.
Volem que tothom qui es mobilitzi en defensa de la llibertat d´expressió –i totes les llibertats amenaçades-, la solidaritat i la democràcia se senti representat per aquest manifest, sigui quin sigui el seu pensament polític o sigui quina sigui la seva filiació partidista. No obstant, sí que volem que aquest manifest sigui una incomoditat per a aquells anti-demòcrates que volen fer passar pels tribunals la representació de la ciutadania, i que es neguen a que es vulgui construir el futur d’una Catalunya justa segons la voluntat de la seva població.
Els enemics de les llibertats i de la democràcia no estan entre els que som demòcrates, no els hi busqueu, ni intenteu culpabilitzar ningú. Els contraris a les llibertats i a la democràcia són aquells qui, emparant-se en tribunals que s´han tornat agents polítics i de poder, no de justícia, volen minvar els nostres drets i la representativitat del nostre poble.
En aquests moments volem recordar les pròpies paraules d´en Joan Coma, que va escriure que “passi el que passi, mantinguem la calma, practiquem la no-violència que hem après de la desobediència civil pacífica i resistent, i somriem perquè si són capaços de fer el que estan fent, de recórrer a tics inquisitorials i vies excepcionals, és perquè ja saben que democràticament ho tenen tot perdut.”

El futur del nostre poble no el decidirà cap tribunal. El futur del nostre poble el decidirem tots i totes.

Solidaritat Joan, som al teu costat i no caminaràs sol.
Solidaritat a totes i a tots els qui en aquests moments la justícia us converteix en perseguits polítics. Som al vostre costat i no caminareu sols.
I solidaritat entre nosaltres, que defensem les llibertats i la democràcia. Caminem ben de costat i no estarem mai sols.
Joan, et volem lliure, et volem a casa i et volem a l´ajuntament de Vic representant a qui t’ha escollit democràticament.

Visca les llibertats, Catalunya i els Països Catalans!

Vic, 27 de desembre de 2016

dilluns, 26 de desembre del 2016

No ho tindrem fàcil, gens..però estem tossudament alçats

¿Catalunya? Derrotada


No engañan a nadie, nadie se quiere engañar tampoco. Un objetivo de la práctica totalidad de las fuerzas políticas españolas, dentro y fuera del parlamento, es derrotar a Catalunya; negar eso es parte de la guerra política psicológica. No ha habido diálogo democrático y se ha llegado hasta aquí, lo que la sociedad catalana afronta ahora es la concepción de la política como una guerra por otros medios. Carl Schmitt encajó muy bien en la cultura política dominante en España: el militarismo.

La derrota de Catalunya se pretende por asfixia y la duración del combate está calculada: menos de un año. “Dentro de un año las cosas estarán más tranquilas que hoy”, dijo hace unos días el Presidente del Gobierno refiriéndose a Catalunya. Naturalmente, no indica que vaya a haber un diálogo o una negociación, se refiere a que el proceso político catalán será derrotado. Pero esa victoria no sería posible por parte de un partido o un gobierno en solitario; es cierto que el PP no tiene límites políticos, pero sus maniobras van acompañadas de la complicidad y la colaboración de todo un bloque de intereses.

Hemos vivido un par de años marcados por el proceso catalán, la crisis económica y la sucesión en la Corona, que asustaron a los amos de España. Pero han reaccionado y hoy se está fraguando un gran pacto entre los poderes económicos, el IBEX, y los dos grandes partidos estatales sobre algunos asuntos clave del estado; uno de ellos, un pacto de hierro, es la derrota del catalanismo y de la demanda de soberanía sobradamente expresada por la sociedad catalana. Las demás fuerzas políticas comparten en mayor o menor medida esa posición y nadie se va a desmarcar ante el electorado español, nadie.

¿A qué se debe sino a un pacto el hecho de que, en el pasado “debate de la nación”, tanto el Presidente del Gobierno como el portavoz de su leal oposición ignorasen el conflicto político entre Catalunya y España, el principal conflicto que afecta a la estructura del estado? No se explica meramente por cautela ante el electorado español en vísperas electorales (ocultar un asunto tan serio por puro cálculo electoral indicaría una irresponsabilidad mayúscula), creo que es mucho peor: las direcciones de ambos partidos están de acuerdo en que las demandas catalanas no deben salir de allí, deben ser ahogadas en Catalunya.

El intento de Rodríguez Zapatero de renegociar el encaje catalán dentro del estado demostró de un modo claro que el Estado no era de todos y desveló quien lo detentaba en exclusiva y con todo descaro. A ese intento se opusieron en un bloque compacto tanto el PP como buena parte del PSOE y todos los intereses económicos, mediáticos y políticos madrileños. El papel de las empresas de comunicación, muy concretamente las madrileñas, merece un estudio y una denuncia ante la sociedad. Evidencian que a lo que se enfrenta Catalunya no es una España abstracta, sino un Madrid muy concreto de poderes que detentan el estado.

Se han utilizado y se utilizarán todos los medios del Estado, legales e ilegales, en esta estrategia de destrucción del enemigo. Una policía política secreta encargada de investigar y perseguir tanto a elementos políticos como civiles de la sociedad catalana, desde artistas a futbolistas o políticos. Nada de lo que ocurre es aleatorio o inocente. El caso paradigmático es el de Jordi Pujol: las irregularidades y maniobras de la familia eran conocidos por los gobiernos hasta que interesó destaparlos. Y quien los destapa es, precisamente, un Gobierno levantado sobre la corrupción. Destapa lo que había, efectivamente, pero si no hay se inventa, como hicieron con el alcalde de Barcelona. Veremos lo que sacan en las próximas semanas.

La utilización de la policía como instrumento de una estrategia en la lucha política, de por si escandaloso en una Europa que presume de instituciones democráticas, va acompañada de la utilización de la Justicia como una porra. “Ya tenemos los votos para expulsar al juez catalán”, declara, refiriéndose al juez Santiago Vidal, un muñidor de mayorías en los tribunales madrileños. En cuanto al Tribunal Constitucional, ese órgano ya fue tomado por asalto por el PP hace tiempo. Ésa es la justicia española, por si los catalanes no lo tenían claro. En conjunto, es evidente que el estado español está actuando contra las instituciones catalanas; nunca había estado tan clara la ideología del estado.

Lo que pueden esperar los catalanes en España no es ningún secreto, se lo gritan a voces: “No quiero que a Andalucía se la mande desde Catalunya, no quiero que mande un partido que se llama Ciutadans, que tiene un presidente que se llama Albert”. Debe de ser eso a lo que se refiere el señor Francesc de Carreras cuando niega la existencia del nacionalismo español, debe de referirse a que, en realidad, lo que hay es xenofobia pura. Aunque también hay políticos que se reconocen con naturalidad como nacionalistas españoles. "El otro día un independentista me dijo: es usted un nacionalista español. Y yo le contesté... ¡Efectivamente!". Son declaraciones del candidato socialista a la alcaldía de la capital de España, que continúa: "En estos momentos nuestro país es una nación que quieren disolver y cuya disolución trataremos de evitar cada día en nuestro devenir político. Si para los antiespañoles España es una nación en proceso de disolución, les prometo que mi labor política tratará de impedirlo”. No se trata de ser de derechas o de izquierdas, pero tampoco de no ser ni de derechas ni de izquierdas, pues un dirigente de “Podemos” acaba de referirse en su visita a Catalunya a Isabel y Fernando y a los cinco siglos de unidad de España para explicar por qué tampoco consentirán que los catalanes decidan su futuro. De lo que se trata es de ser españolista, prepárense los “antiespañoles”

Con escepticismo, pero con la mejor fe, hubo personas (muy pocas) que intentaron que esa Constitución, ahora definitivamente suya, permitiese un reconocimiento y acomodo de naciones sin estado; parecía que eso era lo menos costoso y doloroso para todos, pero los últimos cinco o seis años demostraron que es absolutamente imposible. A estas alturas, las apelaciones genéricas al federalismo y a una reforma vaga de la Constitución son inverosímiles, pero también es triste que las cosas hayan llegado hasta aquí como llegaron. No está claro que Catalunya tenga la fuerza para construir ese estado propio. Es evidente, para quien no quiere engañarse o engañar, que Madrid le quiere partir el espinazo a Catalunya. “Ríndanse” es la consigna, y por eso creo que es un gran error entregarse a quien actúa como un enemigo. No hubo diálogo antes y no habrá piedad después. No cabrá dignidad para el vencido.

La ciudadanía catalana vive un trance y cada persona lo interioriza con cierto dramatismo. Se está dilucidando la suerte de un país y también se tienen en consideración los intereses y la suerte particular de cada uno; pero quien defienda que los partidos estatales, del signo que sean, van a reconocer a Catalunya y a los catalanes, debería explicar en qué se basa para defender la rendición. Para eso tendrá que negar lo que, desde Madrid, están anunciando con claridad.

Entregarse con el carnet en la boca y los brazos en alto no salvará a nadie en particular y debilita la posición del conjunto del país. A Catalunya la quieren derrotada ante un conflicto político, como es éste, planteado con la lógica bélica. Hay tres salidas: gana uno, gana el otro o se pacta un armisticio y se negocia. Rendirse solo es rendirse, ser vencido. Hay que tener fuerza tanto para ganar como para conseguir un armisticio: el estado español demuestra usar toda la fuerza legal e ilegal, no le hacen falta refuerzos. La sociedad catalana solo tiene a su ciudadanía, la necesita toda.

Suso del Toro
Font: ara.cat

diumenge, 25 de desembre del 2016

Submissió? No, gràcies!

L’alternativa és la submissió

La convocatòria del Pacte Nacional per la Transició Nacional obre avui el camí de concreció del referèndum d’autodeterminació que es farà, a tot estirar, el setembre del 2017. La Generalitat, tant el govern com el parlament, han donat proves evidents que estan disposats a fer aquest referèndum, preferiblement d’acord amb l’estat, però si no pot ser, unilateralment. Aquesta és la clau principal i alhora el gran element de discussió. Hi ha qui veu en aquesta decisió d’unilateralitat un actitud inacceptable, però a hores d’ara ja han ensenyat el llautó massa voltes. O per ventura no és unilateral també dir que no de tot i prohibir qualsevol opció, la que siga, que incorpore el referèndum?

A més, l’acord per a fer aquest referèndum i dilucidar el futur de les relacions entre Catalunya i Espanya per mitjà del vot directe dels ciutadans és molt ampli. Infinitament més ampli a Catalunya que no un possible acord per a impedir-lo. Totes les enquestes coincideixen a dir que entre els ciutadans del Principat els partidaris de votar per resoldre el conflicte voreja el 80%. I, atenció, perquè a la resta de l’estat espanyol la xifra ja arriba a un 40%.

Aquestes són les dades que empenyen cap a la consulta en general. Però, al costat, la degradació de la relació entre l’estat espanyol i Catalunya redueix molt les possibilitats de cap referèndum acordat i, en conseqüència, de cap alternativa a la unilateralitat. Avui la promesa d’un canvi a Espanya no és gens raonable, ningú no la preveu. I el pretès diàleg no té ni solidesa ni substància. Ara com ara, l’estat espanyol simplement no vol acceptar que Catalunya decidesca democràticament per ella mateixa. I no s’albira cap estat espanyol alternatiu que puga fer somniar un acord per a permetre el vot.

Per això, l’única alternativa a la unilateralitat, si les coses no canvien una improbable barbaritat, és la submissió.

Vicenç Partal
Font: VilaWeb.cat




dissabte, 24 de desembre del 2016

Opinió

El dia que se sàpiga tot



La intervenció de la justícia espanyola en la denominada “operació Catalunya” ha estat exemplar. És a dir, un gran exemple de la irrupció del govern de l'Estat en el poder judicial. A Espanya, des que Alfonso Guerra va proclamar la mort de Montesquieu, la separació entre els quatre grans poders ha estat una broma macabra. Jorge Fernández Díaz n'és la constatació i la continuació. Les cintes que demostren que va conspirar amb el director de l'Agència Anticorrupció de Catalunya han estat arxivades per ordre del jutge de guàrdia. De guàrdia pretoriana. Però aquest episodi, sent com és com un cabàs, no és més que una baula en una cadena d'agressions que afecten tota l'estructura de l'Estat. Ahir vam saber que el CNI, a les ordres de Soraya Sáenz de Santamaría, va contractar l'“expert en reputació online” Alejandro de Pedro per “millorar la imatge dels polítics espanyols i de les administracions de l'Estat a Catalunya”. Enorme eufemisme. Per “millorar” la dels uns o per empitjorar la dels altres? Tot això, amb fons públics, no cal dir-ho. La contractació s'ha fet pública per la implicació de De Pedro en la denominada “causa Púnica”, una peça més de la corrupció del PP. L'Estat no és una màquina sense fissures i sovint les bregues internes poden més que no les grans raons. Tot això són espurnes del mateix foc. La part més bèstia arribarà el dia que se sàpiga tot, començant per la implicació de l'Agència Tributària en l'acolloniment de grans contribuents catalans suspectes de desafecció.

divendres, 23 de desembre del 2016

Felicitació nadalenca des de l'AT




On érem avui fa un any? jo us ho dic, a las portes dels que molts anomenaven, el final del procés.


On som ara mateix? jo us ho dic, a les portes d’aconseguir el nostre objectiu, que no és res més que tornar allò que mai hauríem d’haver perdut com a país: la sobirania de la nostra terra.

Estem més aprop que mai. Hem fet molt de camí en molt poc temps, però de res servirà l’esforç que hem fet, si en algun moment defallim.

Diu el mestre Llach que, l’esperança és mentida si no hi ha un esforç diari per un millor demà. Doncs bé, està clar, que nosaltres sí que farem realitat aquesta esperança.

Nosaltres tenim el deure de fer que el millor demà, arribi també al 2017, Bones Festes!!

Frederic Font Romagosa.
Coordinador AT de Sant Joan Despí


Cimera Referèndum

La cimera pel referèndum amb Puigdemont, Forcadell i Colau al capdavant.


El president, Carles Puigdemont, acompanyat de la presidenta de la cambra, Carme Forcadell, i de l’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau i la resta de participants han començat la Cimera pel Referèndum a tres quarts de sis de la tarda d'avui al Parlament.




Referèndum pactat

Els presidents de les tres entitats independentistes de Catalunya, l'Assemblea Nacional Catalana (ANC), Òmnium Cultural i l'Associació de Municipis per la Independència (AMI), han expressat el seu convenciment que, malgrat no accepti el referèndum, se celebrarà igualment.

El president de l'ANC, Jordi Sànchez, ha advertit que ell no creu "en les casualitats", i que té la sospita que "alguns han volgut tapar la cimera amb la data d'un judici", en al·lusió al previst contra l'expresident Artur Mas.

"No obstant això, -ha afegit- estic convençut que nosaltres estarem a l'altura d'aquest moment, que hi haurà un referèndum i que arribarem fins al final, perquè la gent té dret a votar".

En representació d'Òmnium Cultural, el seu president, Jordi Cuixart, ha indicat que "el dret d'autodeterminació disposa d'un ampli consens, perquè més del 80% dels catalans és favorable al mateix, i això comporta que el sobiranisme sigui transversal, interclassista i intergeneracional".

Neus Lloveras, presidenta de l'AMI, ha recordat que la seva entitat aglutina "a 800 ajuntaments que hem decidit que estem amb el procés", i ha afirmat, a més, que les entitats de la societat civil estan molt compromeses "amb l'objectiu de garantir el referèndum, pel que ens posem a disposició del president per a tirar-lo endavant" ja que "el nostre lema és referèndum o referèndum".



"Primer intentarem un referèndum pactat amb l'Estat, però si no és possible, volem que es faci igualment", ha indicat.
Partits

Des de CSQP, Lluís Rabell, ha dit que “Hem de mostrar una unitat que no s'hauria d'haver trencat mai. La majoria de la societat catalana és partidària del dret a decidir". "Espero que la cimera sigui un èxit i sortim d'aquí amb un pla de treball pel referèndum", ha afegit Joan Josep Nuet.

Des de JxSí, Lluís Llach ha afirmat que es tracta “d’una reunió transcendent pel futur del procés”.

Des de la CUP, Anna Gabrielha celebrat la cimera malgrat que ha advertit que “probablement es ratificarà la via pactada del referèndum amb l'Estat” i ha remarcat que la CUP, malgrat no creure-hi, fan costat: “El que demanem quan aquesta via fracassi és que els altres també ens facin costat a nosaltres", ha conclòs.

Adaptació text d' Anhoa Sorrosales
Fotos: Sergi Alcázar

BON NADAL!!!

L'Assemblea Nacional Catalana us desitja bones festes amb les imatges més emotives de l'any que estem a punt d'acomiadar. 

 Cançó: Brindem pel Nadal - Miquel Abras. http://www.miquelabras.com/


dijous, 22 de desembre del 2016

Campanya Referèndum

Diferents sensibilitats de l’esquerra 
sumen forces per guanyar 
la República catalana








Esquerres per la Independència va presentar aquest  ahir dimecres, 21 de desembre, la seva nova campanya en favor del referèndum i de la República Catalana. 200 persones van omplir la sala d’actes de les Cotxeres de Sants, que es va fer petita, per escoltar l’antropòleg Manuel Delgado, la professora d’Economia de la UB Elisenda Paluzié i el membre del secretariat de l’ANC Antonio Baños. Entre les presents hi havia representants d’ERC, la CUP, Poble Lliure, el SEPC, l’ANC, Feministes per la Independència, Constituents per la Ruptura, Guanyem Badalona, L’Aurora, CIEMEN, Intersindical – CSC, les JERC, Procés Constituent, Sindicalistes per la independència i la República Catalana (CCOO), membres d’EUiA i d’ICV i moltes altres més organitzacions polítiques i socials.

Aina Delgado, membre de la plataforma, va fer un repàs de la feina feta per Esquerres per la Independència en períodes anteriors i va explicar el contingut de la campanya: mobilització, referèndum i República, els tres eixos indestriables que es treballaran. Aina Delgado va deixar ben clar que la independència «ha de ser el mitjà per construir una societat on les esquerres siguin hegemòniques» i va advertir que «ningú s’atreveixi a fer un pas enrere en el referèndum».

L’antropòleg Manuel Delgado va assegurar que l’Estat prohibirà el referèndum i que aleshores serà el moment de sortir al carrer massivament per fer la independència. Va ressaltar la mobilització ciutadana dels últims anys. Optimista, va opinar que molta gent que no pertany al món independentista també s’hi apuntaran perquè «aviat el que hi haurà en joc no serà la independència, serà la democràcia, i al carrer ens hi trobarem els de sempre». Declarat federalista, Delgado va afirmar que aquesta és “l’opció més llunyana”. I va recordar un poema de Rafael Alberti: «Catalanes, yo os saludo; viva vuestra independencia!».

Elisenda Paluzié, per la seva part, va defensar aferrissadament el referèndum perquè és «la via principal dels pobles independitzats», per això va demanar començar ja la campanya pel sí. Va afirmar que «la independència és més necessària que mai si no volem que la nostra societat avanci», va demanar aprendre dels errors i va assegurar que «el 85% del poble català vol fer el referèndum. És una dada espectacular. I gairebé dues terceres parts diuen que anirien a votar si no fos pactat».

En el seu torn, Antonio Baños va començar afirmant amb rotunditat que «el procés català és un procés revolucionari perquè anem determinats i segurs de la victòria». Va exposar que Catalunya ha de deixar de mirar «cap a la Meseta» i reubicar-se al món sent «una República mediterrània que fa política exterior des d’aquesta perspectiva». L’objectiu que tenim és «crear un espai nou, no dominar l’existent», va sentenciar.

dimecres, 21 de desembre del 2016

Per tenir aquesta reflexió ben present..

EL RESCAT DE CATALUNYA

Aznar somiava amb una Espanya de 60 milions d’habitants, membre del G-8 i que fos un puntal mundial gràcies al lideratge de la cultura castellana. Per fer arribar a aquí calia una Madrid proporcional a aquest ambiciós somni: una metròpoli de 10 milions d’habitants que fes de contrapunt, directament, a Londres, Nova York o Tòquio com a ciutats puntal del món.

Perseguint aquest deliri es va dibuixar un mapa d’AVE’s amb una Madrid al centre i hiperconnectada amb tot. I també una teranyina d’autopistes lineals i radials. Lineals per (igual que el tren de gran velocitat) fer fàcil i ràpid arribar a LA capital. I radials per poder garantir-ne la fluïdesa. De la mateixa manera que a Catalunya la B-20 és la Ronda de Dalt, la B-30 l’autopista per esquivar Barcelona a través del Vallès i la B-40 el quart cinturó; a Madrid també se’n van anar dissenyant i construint amb la mateixa idea concèntrica. Hi ha la famosa M-30, i també la M-40. Però també està fet un tram de la M-50 i fins i tot es va arribar a dibuixar la M-60. Amb un parell de diferències respecte Barcelona. La primera: Madrid no té mar i aquestes autopistes circumdants són completament circulars. I segon: la intenció inicial era que Madrid absorbís tota la trama edificada, és a dir que el terme municipal aniria des de la Puerta del Sol als confins de la M-60, és a dir una megaurb en què, de punta a punta hi hauria uns 40 quilòmetres. Comparat amb Barcelona seria com si la ciutat anés de la plaça Sant Jaume a Granollers.



Per elaborar aquesta mega-Espanya i aquesta mega-Madrid calia fer una sèrie de coses en diversos àmbits: des de liberalitzar el sòl a facilitar l’entrada d’immigrants (sobretot provinents d’Amèrica Llatina per facilitar una ràpida integració) perquè és evident que amb una natalitat a la baixa era impossible fer aquest salt mundial. Per garantir-se aquesta projecció internacional, Aznar va arribar a ficar Espanya en una guerra a la que es va auto-convidar per poder sortir a la foto al costat de Bush i Blair. Però també calia assegurar altres aspectes: una adjudicació florentina de les infraestructures, eradicar el terrorisme d’ETA i sobretot, residualitzar Catalunya i Barcelona com a possible contrapoder.

S’explica així la manca d’inversions a Catalunya, l’aposta per una lleial València que fes de contrapès i una asfíxia política i econòmica per reduir el poder real del catalanisme. Es volia una Catalunya més pròxima a una diputació que a una nació. Per frenar la decadència i blindar, com a mínim, l’aconseguit fins aleshores, totes les formacions catalanes menys el PP van tirar endavant un Estatut de mínims que ni així va acceptar el totpoderós Madrid mediàtic, polític (nos lo hemos cepillado), i finalment judicial (sentència del Constitucional).



Tot això anava bé llevat d’un petit detall: era una farsa. Una Espanya de cartró-totxo (com Terra Mítica), sense cap consistència real (com Bànkia) i amb un creixement fictici (com el que separa voler estar “a la Champions de las economías mundiales” a estar virtualment rescatat per Europa). Aeroports, com el de Castelló, sense avions. Estacions d’AVE, com la de Tardienta (Osca), sense passatgers. I autopistes, com les radials de Madrid, sense cotxes. Per tant, una Espanya a la que la opulència, com la de la T-4 de Barajas, li va sortir cara: la guardiola de les pensions s’està quedant sense diners. En canvi, sí que n’hi ha per pagar 5.500 milions d’euros als constructors de les autopistes madrilenyes entre els quals l’ACS a la que se li van pagar, ara fa poc, 1.350 milions d’euros pel projecte fallit de Castor, un altre deliri que pretenia situar Espanya al mapa de les potències energètiques.

Aznar només va tenir un contratemps a tot això: l’atemptat del 2004 que va apartar el PP del poder. Zapatero va trobar-se amb la màquina a tot tren i el seu primer mandat es va limitar a maquillar Espanya amb polítiques socials innovadores: el matrimoni homosexual, el divorci exprés, la prohibició del fumar o el carnet per punts. Però econòmicament només va haver de continuar alimentant la fera (2.500 euros per nadó) i que va acabar desembocant amb la crisi que hem conegut. Amb Catalunya, el PSOE va fer una barreja de totes dues coses: políticament va maquillar els excessos del PP amb un Estatut també de cartró-pedra, i econòmicament va dissenyar un sistema de finançament que continuava garantint un greuge molt gran a favor d’Espanya i excessivament injust amb Catalunya: no només capava les aspiracions de l’economia catalana sinó que, quan van venir les vaques magres, es va descobrir insuficient per mantenir l’estat del benestar tal com el coneixíem.

El projecte nacional de Catalunya és molt més humil que el projecte nacional d’aquella Espanya. Catalunya no aspira a ser cap potència mundial sinó simplement es conforma a existir com a nació. No pretén un país opulent sinó funcional. No té ànsies colonitzadores sinó de pervivència. I tampoc aspira a ser al G-8 sinó poder pagar les pensions als seus avis; una cosa que de la que n’és perfectament capaç si es creuen les dades de generació de riquesa, de persones que cotitzen i de quants jubilats hi ha a Catalunya. El país té aquest projecte però ara ha descobert que tot això només és possible si aquesta nació esdevé estat. I només aspira a això: tan senzill de presentar al món com difícil d’assolir perquè al davant encara hi ha la inèrcia d’una Espanya que sempre s’ha resistit a assumir cap fracàs.

La setmana que avui acomiadem és el resum perfecte de tot això: mentre dimarts es rescataven amb 5.500 milions d’euros els excessos de les radials, dimecres el Tribunal Constitucional prohibia al Parlament de Catalunya dir que vol fer un referèndum (no fer-ho, que ja està prohibit, sinó dir-ho). Dijous s’exculpava un ministre i un jutge que havien planejat usar els aparells de l’Estat per enfonsar rivals polítics (i presumien d’haver destrossat la sanitat pública) i divendres la presidenta del Parlament declarava per haver permès un debat i una votació a la cambra sobre el futur del país, el que sigui.

El greuge es culmina amb quins valors es penalitzen i quins no. En un referèndum es pot votar sí però també es pot votar no. En una votació parlamentària es pot votar a favor o en contra. La consulta es fa precisament per preguntar, no per imposar. El que imposa és la resposta, no la pregunta: democràcia. I Forcadell mai va amagar que faria el debat constituent entre altres coses perquè no és res més que l’aplicació d’un programa electoral avalat per les urnes del 27-S. En canvi, el rescat de les autopistes es va fer via decret i després d’haver-se presentat a les eleccions prometent exactament el contrari, que no costarien ni un euro. I els plans Fernández Díaz-De Alfonso són un homenatge al secretisme, a la malversació i a la prevaricació. Espanya persegueix el primer i permet el segon. No es tracta de si Catalunya ha de ser independent o no, simplement es tracta de saber quantes persones ja els hi va bé això i quantes volen rescatar Catalunya d’Espanya.

Jofre Llombart
Font: El Món.cat

dimarts, 20 de desembre del 2016

La CALRE defensa el Parlament català


Les assemblees legislatives regionals europees defensen Forcadell



La Conferència de les Assemblees legislatives regionals europees (CALRE) ha sortit en defensa aquest dimarts d'institucions democràtiques com el Parlament, "i la seva capacitat per discutir i adoptar posicions polítiques sobre aspectes que afecten el país". En aquest sentit, el seu president, Raffaele Cattaneo, ha expressat la seva solidaritat a la presidenta de la cambra catalana, Carme Forcadell.

"En absolut respecte a l'autonomia de la política interna nacional espanyola i del sistema judicial, és necessari preservar la llibertat de les institucions democràticament triades pels ciutadans com el Parlament de Catalunya de poder discutir i adoptar posicions polítiques sobre temes que incideixen en la vida dels seus propis territoris", ha declarat Cattaneo. 

Cattaneo ha assegurat que gràcies al diàleg constant entre les institucions "mai" faltarà el principi de la "lliure" i "democràtica" autonomia política i institucional de les assemblees legislatives "com a baluard de la representativitat territorial i popular".