dimarts, 30 de maig del 2017

Nou suport important internacional

La Federació Sindical Mundial 
que aplega 100 milions de treballadors aprova una resolució de suport al referèndum unilateral a Catalunya

Nou èxit de l’estratègia d’internacionalització del procés independentista. I aquest cop, un de ben destacat. La Federació Sindical Mundial (FSM-WFTU), una de les més importants del món, amb 100 milions de treballadors, i que aplega, entre d’altres a la catalana, Intersindical-CSC, (I-CSC) hereva del sindicalisme nacional i de classe en el nostre paìs, ha aprovat una resolució que defensa un referèndum encara que l’Estat no l’autoritzi. Lògicament, va ser la pròpia I-CSC qui la va presentar. El text de la declaració diu el següent:

Declaració sobre el Referèndum d’Autodeterminació de Catalunya

La majoria del poble de Catalunya vol votar per decidir el seu futur polític com a nació.

No menys d’1.8 milions de persones (d’un total de 7,5 milions) s’han manifestat cada any des del 2012 reclamant el dret de vot i una República Catalana Independent.

El resultat de les eleccions de setembre del 2015 a Catalunya donaren una majoria parlamentària als partits pro-independència i pro-demnocràcia.



Dels 135 diputats del Parlament, 83 donen suport al referèndum i 72 a la Independència.

En correspondència al mandat de deixar al Poble de Catalunya decidir el seu futur polític, el govern, el Parlament, i les organitzacions més representatives de la societat civil han sol.licitat 18 cops al Govern del Regne d’Espanya celebrar un referèndum d’autodeterminació efectiu i vinculant. El govern d’Espanya sempre s’hi ha negat.

El dret de vot és un principi fonamental en qualsevol societat democràtica i justa.

En conseqüència, amb el rebuig del govern espanyol d’assolir un acord, el Govern de Catalunya, amb el suport d’una majoria parlamentària i d’una societat civil pro-independència, realitzarà un referèndum efectiu i vinculant en els moments immediats.

La WFTU representa prop de 100 milions de treballadors de tot el món i els valors de la dignitat i la llibertat. Per aquesta raó la WFTU dona el seu suport al dret del Poble Català de decidir el seu futur, amb o sense l’aprovació del Rei d’Espanya.

Es tracta de la democràcia del poble
La WFTU i la I-CSC

La WFTU es va crear el 1945, a París. En el context de la Guerra Freda, estava considerada com una associació propera a la Unió Soviètica. Amb la caiguda del Bloc de l’est, entra en decliu i en 2006 seria sobrepassada per la Confederació Sindical Internacional. La FSM disposa de gran prestigi mundial i té veu i vot a l’Organització Internacional del Treball (OIT),

La I-CSC, remunta els seus orígens al 1958, amb la fundació del SOC (Solidaritat d’Obrers de Catalunya) d’arrel catòlica. Amb el pas dels anys va desenvolupar diversos models de sindicalisme i construint diverses plataformes sindicals, fins que el 1993 es crea la Confederació Sindical de Catalunya (CSC).

Font: L'Unilateral

No hi ha pitjor sord que qui no vol sentir

Escoltar als catalans

Realment, com ha d'haver diàleg quan una de les parts no sembla estar sencerament en el seu seny? Les contundents paraules de Sáenz de Santamaría sobre les autèntiques intencions de Puigdemont frega el deliri, és gairebé una declaració patafísica, dadaista: Puigdemont vol fer un referèndum per no escoltar a la població. Per descomptat, el diàleg era impossible.


I aquesta impossibilitat ve apuntalada pel suport manifest de Pedro Sánchez a la línia del "no" del PP, formant-se així ja de fet una "unió sagrada" dels tres partits dinàstics, PP, PSOE i C'S. Davant l'independentisme català que és, a més, republicà. És també una "unió dinàstica".



Tan forta que permet a la vicepresidenta seguir fent gala del seu sentit de la lògica, quan sosté que el referèndum és il·legal però convida a Puigdemont a defensar-lo al Parlament; és a dir, el convida a defensar una il·legalitat. Com quan l'emperador va convocar a Luter a la Dieta de Worms perquè abjurés de les seves tesis. Luter no va abjurar i Puigdemont no va comparèixer.



La cimera del referèndum no té una altra opció que convocar-lo amb data i pregunta. A partir d'aquí comença el compte enrere del joc d'acció-reacció-nova acció. L'Estat estarà a l'aguait per a impugnar qualsevol acte de la Generalitat, per nímia que sigui la causa, si entén que propicia la realització del referèndum. Al seu torn aquesta haurà d'anar posant barreres i tallafocs per avançar en les seves intencions, descansant en la seva base popular i la mobilització social. Sense pacte pel mig, el referèndum es converteix de fet en un altre 9N, però en condicions diferents, agreujades.



La qüestió no és fins on està disposada la Generalitat a seguir amb el seu full de ruta, perquè ja està clara: fins al final, fins a la celebració del referèndum. Més aviat la qüestió és fins on està disposat l'Estat (és a dir, el govern amb el seu majoritari suport parlamentari) a arribar en la seva política repressiva o, com diuen els seus aliats socialistes en aquesta tasca, les seves "mesures coercitives".



A mesura que s'acosta el moment d'això que en diuen els mitjans "el xoc de trens", sorgeixen vacil·lacions, desconcerts, pressions, recerques de terceres vies sense gaire crèdit ja, i fins i tot ben intencionades propostes. Per exemple, es diu que la repressió del referèndum es mantindrà fins que el bloc independentista desisteixi en la seva actitud amb el menor daltabaix possible i convoqui eleccions autonòmiques ordinàries que, s'espera, portaran una composició diferent del Parlament.



L'opció d'eleccions autonòmiques és tan vàlida com una altra qualsevol i, d'existir la necessitat per causa de força major, sens dubte els partits independentistes estaran preparats. És una via que tenen oberta i a la qual poden donar el valor simbòlic que vulguin. Però no és això el que pretenen i, al mateix temps, temen que una nova consulta electoral per impossibilitat de culminar el full de ruta desmobilitzarà un percentatge de l'electorat independentista.



Per això, a la vista del bloqueig sistemàtic de totes les iniciatives de la Generalitat, la majoria independentista del Parlament pot acudir a una altra via possible, la declaració parlamentària unilateral d'independència (DUI). La unió sagrada espanyola dels tres partits hi haurà previst que, en negar tota possibilitat de diàleg, aquesta opció es fa versemblant.



D'adoptar-se, es generarien dues reaccions paral·leles: d'una banda, una intensificació de l'acció repressiva de l'Estat, per mitjans excepcionals, inclosa la intervenció de fet de la Generalitat i una previsible escalada d'inestabilitat que no beneficiarà a ningú i servirà com a rerefons de l'altra reacció, la d'una internacionalització del problema, ja que la Generalitat la portaria al Tribunal Internacional de Justícia, argumentant el precedent de l'opinió consultiva sobre Kosovo.



No està clar que prosperaria, però la internacionalització seria un fet, amb l'agreujant d'una situació interior d'excepcionalitat. Justament els elements que convidaran ofertes de mediació estrangera les quals, òbviament, començaran per recomanar un referèndum.

Ramón Cotarelo
Font: El Món.cat

Per ajudar a treure més conclusions

De cops i colpistes


Un dia no molt llunyà sabrem detalls que ens aterriran encara més de la denominada Operació Catalunya, que, es vulgui o no, posa en perill, almenys, l'actuació de polítics i policies però que acaba esquitxant altres estaments com el periodístic i el judicial. Les compareixences que s'estan duent a terme al Parlament esquerden per tots quatre costats el comportament de l'Estat de dret i és preocupant que el Congrés dels Diputats hagi bloquejat un debat així en un consens inquietant de PP, PSOE i Ciutadans. Potser han actuat amb l'objecte d'acabar amb l'independentisme tantes clavegueres de l'Estat que el millor és que no s'obri ni tan sols una investigació a fons?

L'exjutge Elpidio Silva ha parlat al Parlament d'una trama d'espionatge polític que supera qualsevol espai legal d'un Estat de dret i que es regeix per allò de "a l'amic el favor, a l'enemic la llei". El periodista Ernesto Ekaizer l'ha definit com una dinàmica d'Estat basada en una política criminal. I el col·lectiu de juristes Drets s'ha querellat contra quatre agents de la policia espanyola. Tot el mateix dia i davant de la indiferència del ministre de l'Interior i dels tres grups parlamentaris citats anteriorment. Però és que han passat més coses: s'ha obert un cràter a la Fiscalia Anticorrupció que no se sap on acabarà quan s'ha conegut que el seu màxim responsable, Manuel Moix, posseïa el 25% d'una societat establerta a Panamà. El Govern del Partit Popular s'ha limitat a dir que ho veu "lleig".

En aquest marc d'explosió incontrolada de notícies que surten a la llum i que afecten directament el PP potser no és tan estrany que el seu Govern es refugiï parlant de cops d'estat i de colpistes. Que juguin a despistar amb tots els serveis de l'Estat al seu abast mentre s'enarbora com a cimbell la bandera de la unitat d'Espanya i la premsa de paper demana a Rajoy que actuï en conseqüència i que, si es tracta d'un cop d'estat, es persegueixi els colpistes. La diputada del PDeCAT Míriam Nogueras ho ha dit a la ministra de Defensa, María Dolores de Cospedal, al Congrés: "Si jo fos una colpista podria ser aquí o hauria d'estar detinguda? Demani'm perdó". I va abandonar l'hemicicle sense problemes. Això sí, entre murmuris.

José Antich
Font: El Nacional.cat

Amb qui ens juguem els quartos

Comissió del Parlament sobre l' Operació Catalunya

‘La política criminal’ del PP contra el procés d’independència, explicada per Ernesto Ekaizer




Que cadascú tregui les seves pròpies conclusions

Fonts: Vilaweb i El Nacional.cat

dilluns, 29 de maig del 2017

On són?

Què faran els lluitadors antifranquistes?

Fa temps que hi ha una idea que em dóna voltes davant la perspectiva de la realització del nostre referèndum d’independència aquesta tardor: Què faran els demòcrates unionistes que hi ha al Principat? Què faran tots aquells lluitadors antifranquistes (que encara n’hi ha un munt)? Què faran els hereus reals i ideològics de la lluita antifranquista i de la lluita per la democràcia?

L’actual Estat espanyol és conseqüència i dóna continuïtat a 36 anys de franquisme. No és només una opinió pròpia condicionada pels meus anhels i desitjos, sinó que en una anàlisi objectiva d’en Dan Hancox, en l’article “The Ghosts Spain Tries to ignore“, publicat a The New York Times, critica amb molta duresa el pacte de silenci de la “democràcia espanyola” pel maltractament i oblit de milers de víctimes del feixisme i del franquisme, en el qual reflecteix la realitat actual de l’estat espanyol.

En aquest article es deixa en evidència el govern espanyol i la situació que es viu a Espanya des de fa més de 40 anys. I diu allò que molts ja sabem des de fa temps, que el PP, com a gran partit de la dreta espanyola, ha absorbit una gran part del franquisme sociològic i ha incorporat en la seva estructura una bona part de la maquinària d’aquella època, amb totes les forces de la funció pública, del poder judicial o de l’estructura de seguretat –tal com es pot comprovar amb l’Operació Catalunya–. Durant aquests darrers 40 anys, a l’Estat espanyol ningú no ha fet neteja, ni tan sols quan van tenir oportunitat els governs d’esquerres. Sota la dictadura de Franco, els guanyadors de la guerra es van passar 36 anys escrivint la història de la seva victòria, ensenyant-la a les escoles, consagrant-la en la cultura popular i incrustant-la en la societat.

Després de la mort del dictador, ningú no ha passat comptes, ni hi ha hagut cap equivalent de “desnazificació” de funcionaris o col·laboradors del franquisme. Espanya no va fer res semblant a una comissió “de la veritat i la justícia” com van fer Alemanya o Itàlia, malgrat totes les persones que van lluitar per la democràcia i que van ser represaliades durant la dictadura i que han governat durant aquests darrers 40 anys.

A aquesta impunitat actual dels franquistes i dels tardofranquistes a l’Estat espanyol ha ajudat molt la llei d’amnistia del 1977, per la qual s’impedeix qualsevol procediment legal contra els crims comesos durant la guerra i la dictadura. Aquesta impunitat fa que aquests crims encara perdurin en la nostra societat a partir d’incomptables nissagues familiars que continuen exercint el poder i que consideren legitimats els seus procediments per obstruir una veritable democràcia. Tota aquesta gent se sent molt còmoda sota la protecció del PP.

Aquesta és la realitat de l’Estat espanyol: una pseudodemocràcia on els franquistes i els tardofranquistes se senten còmodes sense enyorar la dictadura ni els seus procediments i en què a una majoria de la societat, a la qual se li van incrustar els valors de la dictadura, li costa reclamar canvis, reclamar avenços democràtics i troben perfectament normals els atacs institucionals a una feble democràcia espanyola.

Malgrat això la societat catalana ha fet un pas al davant molt important per intentar trencar amb totes aquestes rèmores del passat i avançar cap a una veritable democràcia, cap a una veritable república, fent un referèndum.

Sembla inevitable que el referèndum d’independència s’acabarà fent i que serà vinculant i unilateral. En aquest sentit, què faran tots els demòcrates que hi ha al Principat? Què faran aquells que van lluitar contra el franquisme i el seu autoritarisme? Què faran els hereus d’aquells lluitadors? Optaran per continuar negant l’expressió a les urnes de la voluntat popular fent costat a un govern i un estat hereu del franquisme? S’autonegaran el dret a participar i votar en un referèndum que serà cabdal per les seves vides? Preferiran quedar-se en la continuació del franquisme? O s’apuntaran a la creació d’una nova República veritablement democràtica que trenqui d’una vegada per totes amb l’allargada ombra del franquisme?

Aquesta és una idea que em neguiteja perquè jo provinc d’una família antifranquista que no eren independentistes, però en la qual ara tots ho som.

En aquest país som molts els que ja estem treballant per construir la República Catalana. Una República veritablement democràtica que superi les diferències que ara existeixen a la nostra societat i que ens doni tots els drets d’una societat moderna. Uns drets que no tenim dins del Regne d’Espanya.

Totes les persones d’esquerres i progressistes que hi ha al nostre país seran benvingudes a millorar la creació d’una nova República molt més lliure, molt més social, molt més solidària i molt més igualitària.

Tots aquells anhels de la mala anomenada “transició” els podem aconseguir.

Josep Manuel Ximenis
Font: L'Unilateral,cat

Ho estem fent bé els activistes independentistes?


No és la llengua, són els codis
Hi ha una eterna pregunta que em fan d’ençà que sóc activista independentista, “en quina llengua hem de fer campanya independentista als barris de l’àrea metropolitana?”.

Una mica sentia com un explorador independentista de 3 cognoms catalans (perquè els altres 5 són de mig món) que amb el salacot al cap s’apropés a un zulu de 8 cognoms espanyols i amb més zetes que el nom de la capital d’Aragó i li preguntés: “Tú nativo de barrio periférico, tú decirme en que idioma vender esto de la independencia, tú ayudar a explorador catalán. Ser amables, querer que te sumes”.

En general durant un temps, l’independentisme ha fet dues coses. A vegades ha enviat un dels exploradors (que recordem, només té 3 o 4 cognoms catalans, però ja s’identifica com un altre) i que es pinta la cara amb betum per cridar “Yo ser amigo, yo hablar vuestro idioma, yo vender crecepelo independentista, vosotros ser calvos y necesitarlo, comprad”. Altres cops ha enviat un zulu (d’aquests que tenim més zetes al cognom que els Zeta Zeta Top) ja civilitzat amb un castellà poligonero (com el meu), explicant el mateix, amb els mateixos codis “cómprame este crecepelo, niña, que es muy bueno, que mira que estos catalanes saben hacer potingues”.

I el problema no és de llengua. Aquesta aproximació fa sentir als que som percebuts com a zulus com a idiotes: algú que té com a llengua pròpia el català, que s’expressa millor en català i que serà més emocional i sincer en català em canvia al castellà per vendre’m una idea. “No canta ni nada”. M’ho pots dir en castellà o català, però el problema potser no és de llengua, sinó de codis o del mateix missatge.

La veritat és que sabem moltes coses en l’àmbit demoscòpic de la frontera independentista, però poc en l’àmbit sociològic i molt menys en l’àmbit dels valors interpersonals. Però el poc que sabem és que aquells que no consideren la independència amb hostilitat però que no es consideren independentistes, és que per ells el català no els hi és aliè (l’han après, l’utilitzen a la feina o en algun moment del dia a dia) i que tractar-los com uns immigrants (encara que portin aquí 60 anys o siguin néts ja dels que van venir aquí) o bé com un subgrup sociocultural etnicolingüístic diferent és tot un error.

El problema, si és que és n’hi ha cap de problema, és que els valors històrics o culturals típics del nacionalisme català no els commouen. Tenen el català com a una de les seves llengües, l’estimen però això no els torna nacionalistes catalans, entenen i han fet seus trets de la cultura tradicional catalana, però això no els fa independentistes. Els codis que sembla que els mouen més tampoc són elements pràctics de la independència (els termes econòmics) que potser sí que poden servir perquè s’entengui una miqueta millor que hi ha raons per ser independents. Però ningú prefereix identificar-se amb el demos català i no amb l’espanyol per raons purament racionals.

De les poques coses que sabem, primer de tot és que la frontera no és cap grup etnolingüístic o sociocultural homogeni. També creiem que els codis que els poden moure és el marc democràtic, enfront d’un estat que no pot ni vol canviar; la idea que la societat catalana facilita millor un ascensor social que a la resta de l’estat; que creuen que hi ha més pluralitat social i política a Catalunya i també, que valoren molt positivament que ser català no és cap imposició sinó una adscripció oberta i voluntària i no depèn d’haver nascut català o no. A partir d’aquí es pot treballar per fer un nacionalisme banal català que faciliti el “nation building” típic de tot estat.

Per tant, amics, no és qüestió de llengua, aquest article podia estar escrit en català, castellà, zulu o etrusc, sinó del codi amb què parlem i de les coses que diem. Ja podem pintar de negre el millor dels nostrats o enviar un zulu de 8 cognoms amb Z a explicar en un castellà de Badia el que vulguem sobre el projecte d’un nou estat, que si els codis són els que he parlat abans (història, memorial de greuges o raons objectives) el resultat serà el de sempre.

José Rodríguez

Font: L'Unilateral

diumenge, 28 de maig del 2017

Estem preparats per fer nostre el carrer.

Què pot passar si l’estat espanyol prova d’intervenir la Generalitat o dissoldre l’autonomia?

El govern espanyol pot intervenir la Generalitat de Catalunya? Podria dissoldre-la? Podria nomenar un president titella, no elegit pels ciutadans? I aquest president podria exercir les seves funcions? El president de la Generalitat acceptaria de ser substituït a la força? I com reaccionarien els ajuntaments i els ciutadans? I els mossos d’esquadra?

Aquests darrers dies han crescut els rumors, les amenaces i les opinions sobre la possibilitat d’una intervenció de la Generalitat per part del govern espanyol. El govern de Rajoy ha anunciat que està disposat a prendre les mesures que calgui per impedir el referèndum. Els mitjans espanyols apunten fins i tot a filtracions sobre una possible suspensió de l’autonomia catalana. Però és possible, això?

Molt poc fonament jurídic
L’autonomia forma part del marc jurídic espanyol. El dret d’autonomia és consagrat a l’article 2 de la constitució i els estatuts autonòmics formen part del marc constitucional. Tenen la constitució per sobre, però no són simples lleis com les altres.

El govern espanyol ha insinuat dues possibles vies d’intervenció. La més habitual és la de l’article 155, però també podria aplicar el famós i polèmic article 8.

L’article 155 diu:

«1. Si una comunitat autònoma no complia les obligacions que la Constitució o altres lleis li imposen, o actuava de forma que atemptés greument contra l’interès general d’Espanya, el Govern, previ requeriment al president de la Comunitat Autònoma i, en el cas que no l’atengués, amb l’aprovació per majoria absoluta del Senat, podrà adoptar les mesures necessàries per tal d’obligar-la al compliment forçós de les dites obligacions o per tal de protegir l’interès general esmentat.
Per a l’execució de les mesures previstes a l’apartat anterior, el Govern podrà donar instruccions a totes les autoritats de les comunitats autònomes.»

I l’article 8 diu: «1. Les Forces Armades, constituïdes per l’Exèrcit de Terra, l’Armada i l’Exèrcit de l’Aire, tenen com a missió garantir la sobirania i la independència d’Espanya, defensar-ne la integritat territorial i l’ordenament constitucional.»

Tindria valor jurídic una suspensió de l’autonomia?
Fa de mal saber. La justícia espanyola té forts lligams amb el poder polític i, per tant, és probable que validés l’actuació del govern. Però, així i tot, l’argument jurídic seria molt feble. L’article 155 parla de ‘compliment forçós’ per part de les autoritats autonòmiques i diu que el govern espanyol donaria instruccions a totes les autoritats de les comunitats autònomes. Fet que descarta, òbviament, de substituir-les o de dissoldre’n les institucions. Aquesta mesura només es podria aplicar a partir d’una interpretació molt abusiva, i per tant molt discutible, de la constitució espanyola.

Pel que fa a l’article 8, és evident que l’actuació de l’exèrcit significaria un trasbals enorme a escala europea, impossible d’acceptar per la Unió. De fet, els tribunals europeus, com es va veure en el cas de l’edifici de la PAH de Salt, poden interpretar les lleis espanyoles i paralitzar decisions. Podrien intervenir també en cas de suspensió o dissolució de l’autonomia. Caldria, però, demanar-ho.

Dissolució o substitució?
El buit legal suscita el dubte respecte de les conseqüències d’una intervenció de l’estat sobre l’autonomia. Només hi ha dues possibilitats plausibles:

—La substitució del president de la Generalitat per un president triat des de Madrid i que no hagi passat per les urnes.

—La dissolució completa i la liquidació de la institució.

La liquidació sembla molt difícil. Deixant de banda els debats institucionals —perquè paralitzaria completament la vida quotidiana al Principat—, la Generalitat té el paper clau d’ordenar i prestar la majoria dels serveis que reben els ciutadans. Dissoldre-la implicaria dificultats operatives molt grosses. Els mestres, per exemple, són funcionaris de la Generalitat. I també els metges, del Servei Català de la Salut. Passarien automàticament a ser funcionaris de l’estat? Com en controlaria les plantilles l’estat? Quina cadena de comandament i decisions improvisaria?

Jurídicament, la dissolució de la institució també tindria greus problemes. Les autonomies són estat, juntament amb les institucions ‘centrals’ i les municipals. I tots els territoris tenen autonomia. La constitució no preveu un territori sense autonomia. Ben al contrari, car l’article 2 ‘reconeix i garanteix el dret a l’autonomia de les nacionalitats i de les regions que la integren i la solidaritat entre totes’.

Substituir el president per un president titella, l’opció més probable
La sortida més probable, doncs, seria de substituir el president de la Generalitat i els alts càrrecs per persones escollides directament a Madrid. Seria un fet evidentment greu i també portaria dificultats importants, però no tant com la solució anterior.

El maldecap més gros seria trobar un polític o una personalitat pública, un banquer famós o un empresari de prestigi, que s’avingués a substituir, emparat per la força de l’estat, el president de la Generalitat. No és difícil d’imaginar que les conseqüències personals per a ell i per a l’empresa o associació que representés serien molt greus. I això comptant encara amb la possibilitat que aquests nomenament fos efectiu. Perquè la segona part de l’equació és la reacció de la Generalitat a un decret de dissolució. I segurament no ho faria fàcil.

La insubordinació institucional
El fet més sorprenent de les opinions que arriben des de Madrid és que consideren cosa feta que un decret d’intervenció de la Generalitat seria respectat submisament per Catalunya. I aquí la pregunta és molt simple: què passaria si no?

Imaginem-nos la situació. El govern espanyol decreta la intervenció de la Generalitat, però el president es nega a abandonar el Palau i referma solemnement la seva autoritat. Els diputats continuen reunits al parlament. I els mossos patrullen pels carrers. I els mestres van a les escoles. I…

Imaginem-nos que immediatament després reaccionen els ajuntaments, les diputacions, les universitats, les associacions de tota mena, empreses, clubs, etc., que aproven mocions proclamant solemnement que només reconeixen l’autoritat del govern i el parlament legítims i que rebutgen la intervenció espanyola.

De què serviria, en aquestes condicions, un decret signat a Madrid nomenant un president diferent i desautoritzant el president escollit? El precedent d’Itàlia, que invoquen alguns polítics espanyols, on la Unió Europea va imposar un president no votat, és clarament diferent: allà els partits polítics ho van acceptar. Però no sembla que la majoria del Parlament de Catalunya avui estigui disposat a acceptar una proposta d’aquest estil.

El xoc de trens
Amb això aniríem, doncs, de cap al xoc de trens. Dues legitimitats confrontades. La Generalitat podria invocar la constitució espanyola i el govern espanyol també. I si això passés quan ja hagués estat aprovada la llei de transitorietat, encara hi hauria un conflicte de legitimitats sumat a un conflicte de legalitats. Tindríem un president amb el suport de la societat, amb la legitimitat democràtica d’haver estat votat i amb una possible interpretació de la constitució o d’una nova legalitat a favor i un altre president abonat pel govern espanyol i amb una legitimitat que farien recolzar sobre una altra interpretació de la mateixa constitució.

Com es podria resoldre la qüestió?
El xoc de trens presentat així tindria tres components ineludibles, que decidirien quina de les dues legitimitats s’acabaria imposant en un termini probablement curt:

—la reacció popular,

—les finances de les institucions catalanes,

—la reacció de la comunitat internacional.

En l’era de la informació global i de les imatges instantànies, el comportament de la ciutadania tindria una gran importància. Un conflicte d’aquestes dimensions faria aterrar a Barcelona una part substancial dels mitjans de comunicació globals i allò que es veiés al carrer faria la volta al món. Des de manifestacions a barricades, el ventall de possibles situacions és gairebé infinit.

Per una altra banda, les finances són un aspecte clau. La Generalitat haurà de resistir si més no unes quantes hores i segurament uns quants dies. És evident que la primera maniobra que farà el govern espanyol, si no la fa ja ara, serà l’ofec econòmic. Com es poden aconseguir els diners per a resistir és la principal qüestió a resoldre. Que l’agència catalana recaptés els impostos seria la millor via: simplement no enviant els diners a Madrid la qüestió s’hauria resolt. Però això sembla que no arribarà a ser realitat en el període de temps necessari.

El reconeixement internacional, factor clau
Així doncs, l’única solució, i definitiva, va vinculada amb el tercer component: el reconeixement internacional. Si hi ha reconeixement internacional —no pas unànime, però sí d’uns quants països— no serà gens difícil de vendre deute i finançar-se en el mercat internacional. Però això passarà?

Perquè s’esdevingui la reacció internacional s’han de complir dues condicions. Primera, que el govern català la demani i segona, que es proclami la independència, car altrament el conflicte no deixaria de ser un afer interior entre dues administracions espanyoles, tan greu com es vulgui però en definitiva un afer interior.

Així doncs, la intervenció espanyola sobre la Generalitat podria acabar essent, a la força, el disparador de la proclamació unilateral d’independència. Un efecte segurament no desitjat, però alhora difícil d’evitar si es desferma la successió previsible de fets. Per això, els contraris a la intervenció sobre la Generalitat adverteixen Madrid que s’hi pensi molt abans de fer el pas, perquè si el fa no hi haurà marxa enrere, ni per als uns ni per als altres.

Font Vilaweb

Només ens cal mantenir la fermesa


LA CARTA GUANYADORA
CONVICCIÓ. Fa pocs dies em van entrevistar per a un mitjà de comunicació d’àmbit espanyol. Em van preguntar si la població catalana volia, esperava o estava preparada per a un conflicte. I jo vaig respondre que la població catalana ni vol, ni espera ni està preparada per a un conflicte que no desitja, però malgrat tot vol un referèndum, no només per convicció democràtica, sinó també pel convenciment que som un subjecte polític que mereix decidir el seu futur. I que, per tant, el que segur que no volen, ni esperen, ni estan preparats per acceptar els catalans és que el futur de Catalunya el decideixi algú altre. I això que diem ara, amb aquesta naturalitat, és la gran conquesta del Procés. El Som una nació, nosaltres decidim que presidia la gran manifestació del 2010 s’ha instal·lat. Davant d’aquesta convicció els plantejaments autoritaris només poden reforçar-nos. Traiem profit de l’impuls de l’agressor, com passa en les arts marcials.

POR. Dona gust sentir els ministres espanyols parlant de “cop d’estat”, tots a l’una, obeint la consigna d’un grup de spin doctors desesperats per contrarestar la força que hi ha darrere de la idea del referèndum. Dona gust perquè l’argumentari és tan cínic que només es pot formular fent teatret de la pitjor espècie. Per això de tant en tant se’ls escapen espurnes de sinceritat, com al ministre portaveu Méndez de Vigo quan va dir que l’autonomia és una graciosa concessió del poder central que es pot revertir quan més convingui (potser no es pot esperar altra cosa d’un fill de militar franquista, i cunyat d’un dels neonazis que van assaltar Blanquerna). Quan els dirigents del PP parlen de suspendre l’autonomia o El País proclama que el govern està “ dispuesto a todo” per evitar les nostres urnes jo no puc evitar sentir l’olor de la por, el neguit d’una part important dels poders espanyols, que constaten, per enèsima vegada, i amb l’enèsima cara de sorpresa, que la Generalitat no fa comèdia i que si Espanya pretén combatre el referèndum s’haurà d’embrutar, haurà de reprimir, i potser ni així aconseguirà evitar que les urnes s’omplin; i si ho aconsegueix serà —aquest cop sí— un cop d’estat, i haurà de posar Enric Millo com un president de broma, perquè gestioni la sanitat i l’educació catalanes amb l’eficàcia que ha demostrat a l’aeroport del Prat. I a més, sense control parlamentari, perquè el Parlament o estarà dissolt o votarà contra tot el que vulgui fer Millo, perquè el partit de Millo, al Parlament català, és una minoria radical i cridanera.

DUBTES. Davant d’una perspectiva tan poc falaguera, és ben normal que a Madrid algunes ments lúcides es preguntin: ¿Espanya es pot permetre aquests costos per evitar el referèndum de la punyeta? ¿Pot posar en risc la recuperació econòmica, l’essència mateixa de l’estat de les autonomies, la seva imatge internacional, que ja va coixa per una llarga llista de motius? I quan hi penso, ja no em sembla una perspectiva tan irreal que, si aquí hi ha fermesa, allà aflorin alguns dubtes i alguns plans B que, de moment, ningú no gosa formular en veu alta. No té res de fàcil, perquè de por, com és lògic, aquí també n’hi ha. I febleses, i contradiccions, i un botó nuclear —la mobilització ciutadana— que s’ha de saber prémer al moment just. Però el partit està obert i la carta guanyadora —el referèndum— la tenim nosaltres.

Toni Soler
Font: Diari ARA

dissabte, 27 de maig del 2017

#lovedemocracy







L'hora de la democràcia



Des de 2012, institucions catalanes, partits i entitats sobiranistes estan demanant un acord per fer possible el referèndum. El nostre compromís amb el diàleg és palpable des del primer dia, però cap dels diferents governs de l’Estat ni la majoria de partits polítics espanyols han atès mai aquesta demanda, ans al contrari, cada vegada que des de Catalunya s’han fet passes per debatre i fomentar la participació de la ciutadania, l’Estat ha contestat amb querelles, multes i inhabilitacions traslladant a la justícia un problema que només es pot resoldre des de la política.

Recentment, i en el marc del Pacte Nacional pel Referèndum, més de 600 juristes van deixar ben clar que no cal tocar ni una sola coma de la Constitució per poder fer el referèndum. També, en aquest marc, s’han recollit més de 500.000 adhesions al seu manifest en demanda d’aquest referèndum. És una qüestió que depèn únicament de la voluntat política.

En aquestes darreres setmanes hem seguit amb atenció les passes fetes pel Govern català per intentar acordar una fórmula que fes possible un referèndum que, a Catalunya, reclama més del 80 % de la població.

Novament, però, hem topat amb la intransigència i la posició estàtica d’un Govern espanyol que no està disposat a buscar una sortida pactada i dialogada amb Catalunya. Les darreres posicions del president Mariano Rajoy i el seu Govern són una mostra inequívoca de la manca de voluntat sincera de diàleg per part del Govern espanyol.

La darrera negativa del president espanyol és un no a la voluntat majoritària de la societat catalana, és un no a la majoria dels catalans. Un nou no, i ja en portem 18, que reflecteix tristament, però molt nítidament, la manca de voluntat de les altes institucions de l’Estat per cercar una via de diàleg honest i fructífer.

Per això, avui, 27 de maig de 2017, l’Assemblea Nacional Catalana, Òmnium Cultural i l’Associació de Municipis per la Independència, reunides en sessió extraordinària i conjunta, demanem als partits polítics democràtics i favorables al referèndum que assumeixin d’una manera immediata l’impuls definitiu i els acords necessaris per a la celebració del referèndum, d’acord amb el mandat del mateix Parlament de Catalunya.

Interpel·lem totes les formacions polítiques partidàries del dret democràtic a decidir a posar-se inequívocament al costat de la majoria del poble de Catalunya en aquests moments tan rellevants de la nostra història i a contribuir activament a l’èxit participatiu del referèndum. Instem el Govern de la Generalitat a anunciar la data i a formular la pregunta del referèndum, sense més dilacions que les converses d’urgència que es puguin produir amb les formacions polítiques i socials del país.

Declarem el nostre suport a les institucions democràtiques del nostre país.

Amb la força que tenim anant tots junts podrem superar totes les dificultats. Ha arribat l’hora certa de la democràcia!


Assemblea Nacional Catalana

Associació Municipis per la Independència

Òmnium Cultural

Barcelona, 27 maig 2017

Pregunta prohibida amb resposta convençuda


Catalunya és un país on el seu Parlament aprova cobrar un impost als bancs per a grans fortunes i el Tribunal Constitucional ho tomba. 


Catalunya és un país on el seu Parlament aprova protegir els ciutadans que han estat estafats per hipoteques o preferents i el Tribunal Constitucional ho tomba. 


Catalunya és un país on el seu Parlament aprova garantir que les famílies pobres tinguin llum, aigua i gas els mesos d’hivern i el Tribunal Constitucional ho tomba. 


Catalunya és un país on el seu Parlament aprova cobrar un impost per cada pis buit i dedicar-lo a lloguer social i el Tribunal Constitucional ho tomba. 


Catalunya és un país on el seu Parlament aprova fer polítiques d’igualtat entre homes i dones i el Tribunal Constitucional ho tomba. 


Catalunya és un país on el seu Parlament aprova que el català és la llengua vehicular a l'escola i el Tribunal Constitucional ho tomba. 


Catalunya és un país on el seu Parlament aprova cobrar un impost a les centrals nuclears i destinar-ne l’import a la protecció ambiental i el Tribunal Constitucional ho tomba. 


Catalunya és un país on el seu Parlament aprova prohibir el fracking i el Tribunal Constitucional ho tomba. 


Catalunya és un país on el seu Parlament aprova cobrar una taxa a les operadores d’Internet per dedicar-lo a la cultura i el Tribunal Constitucional ho tomba. 


Catalunya és un país on el seu Parlament aprova prohibir les corrides de toros i el Tribunal Constitucional ho tomba.

Aquest resum es llegeix en dos minuts, però la llista –que podria ser el triple de llarga- s’ha anat gestant amb anys. 


Hi falten les beques universitàries, les infraestructures ferroviàries, les matrícules als cotxes, els horaris comercials, i un centenar de competències més en les que se li ha deixat clar que, per més majories que hi hagi al Parlament, a l’hora de la veritat quedaran en paper mullat perquè la última paraula la té sempre Madrid. 


Després de 38 anys de Constitució i d’inici de la presumpta descentralització el llegat jurídic ens deixa ben clar el modus operandi: es traspassa la competència a la Comunitat Autònoma, s'exerceix, però si la llei no agrada a l’administració estatal, una de dos: o el Tribunal Constitucional la tomba o es redacta una llei espanyola que, tal com diu la Constitució, té un rang superior a l’autonòmica que, a la pràctica, queda anul·lada.

I quan et preguntes si val la pena continuar amb un estat així, resulta que preguntar-t’ho també està prohibit. Com també està prohibit –i amb risc de presó- permetre fer un debat al Parlament sobre com podria ser un estat que no prohibís tant. 


Això també està prohibit. 


I així, de prohibició en prohibició, cada vegada hi ha més persones que enlloc de fer-se la pregunta prohibida comencen a tenir ja la resposta. Sense que ningú els ho hagi preguntat perquè està prohibit. 


I quan després d’una pregunta prohibida tens una resposta convençuda? llavors ja no hi ha tribunal que ho tombi.


Jofre Llombart
Periodista

Avui hem estat a Cornellà





Matí de parades informatives a Cornella.
 Allà hi érem..
16 parades i 70 voluntaris...
Moltes gràcies a tots per ser-hi!!!!

divendres, 26 de maig del 2017

Marató de Parades de Cornellà



Demà vine a Cornellà
T'hi esperem!!!!!




Nou moment polític

ANC, Òmnium i AMI
 exigeixen data i pregunta al Govern




ANC, Òmnium Cultural i AMI es reuniran aquest dissabte al matí de forma extraordinària per analitzar el “nou moment polític” que s’obre després del rebuig del president del govern espanyol, Mariano Rajoy, a negociar el referèndum. Com a resposta, les entitats sobiranistes reclamaran al Govern que fixi la data i la pregunta del referèndum. 

Tan sols 48 hores després que el president de la Generalitat, Carles Puigdemont, demanés a Rajoy un acord per celebrar el referèndum, aquest va assegurar que la petició és "impossible, amenaça la convivència i liquida l'ordre constitucional". Tot i que la resposta del Govern espanyol era previsible, "no comptàvem amb una resposta tan ràpida, directa i agressiva per part de l'Estat", asseguren fonts properes a les entitats sobiranistes. 

Consideren que la negativa de Rajoy és la gota que ha fet vessar el got i que ha donat lloc a un nou "cicle polític". Per aquest motiu, han convocat per aquest dissabte una reunió "de forma extraordinària" amb l'objectiu de traslladar a l'Executiu de Carles Puigdemont una demanda unitària per tal que posi data i pregunta al referèndum, com han avançat diversos mitjans.

La reunió se celebrarà al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona i hi participaran al voltant de 150 persones pertanyents al secretariat nacional de l’ANC, la junta directiva i les presidències territorials d’Òmnium i l’executiva de l’AMI.

Font: El Nacional.cat

JUNTS FINS AL FINAL

Units fem pinya cap a la llibertat

«La mata de jonc té una força que, si tota la mata lligueu ben fort amb una corda, i tota la voleu arrencar ensems, us dic que deu homes, per molt que estirin, no l’arrencaran, encara que alguns més s’hi posessin; i, si en traieu la corda, de jonc en jonc l’arrencarà tota un minyó de vuit anys, que ni un jonc no hi quedarà.»


Ramón Muntaner
Crònica (fragment)

dijous, 25 de maig del 2017

Tancament de possibilitat de diàleg, doncs anem a la nostra

L'inici del final

Mariano Rajoy ha enviat una missiva a Carles Puigdemont. La carta -resposta a la que el president català li va enviar dimarts- és dura i contundent, tanca qualsevol possibilitat de diàleg i envia a la paperera de la història qualsevol possibilitat de referèndum pactat. Encara més, l'epístola avisa i ratifica que amb l'Estat espanyol no hi ha res a fer, perquè no és un estat democràtic i encara menys un estat intel·ligent. No en va, Rajoy adverteix que qualsevol proposta que vagi més enllà de la via constitucional i del que ells -el govern espanyol- considerin oportú, no té cap mena de possibilitat de tirar endavant. I això és així perquè Rajoy continua instal·lat en el règim del 1978 i no veu cap mena d'escletxa per resoldre el que des de Catalunya es viu com un conflicte històric. Ans al contrari! La seva única solució és que Puigdemont assisteixi al Congrés per poder-li refregar per la cara -encara una mica més- que l'Espanya unida no permetrà -sota cap concepte- el dret a l'autodeterminació. Per això, la carta afirma que "mi voluntad de dialogar y de llegar a acuerdos con la Generalitat de Cataluña, como con cualquier otro gobierno autonómico, es plena y sincera" però també que "considero inexcusable volverle a reiterar no sólo la imposibilidad de tomar parte en aquello que propone, sino también la imposibilidad de que su Gobierno plantee tan grave amenaza a la convivencia i al orden constitucional". En fi, fins aquí, no gaire res de nou, més enllà de la duresa. Rajoy ha disparat l'últim tret i ara només queda ser clars. Ara és el moment de saber on és i què farà cada part. És el moment d'avançar amb passos ferms.



A Catalunya es té consciència que aquest és un moment històric i per això s'ha reclamat -i es reclama- el dret de decidir de manera cívica i pacífica. També s'ha insistit -fins a la sacietat, diria jo- sobre la necessitat i el desig de poder pactar un referèndum amb l'estat. Això és el que haurien volgut –i encara volen- els catalans i les catalanes, el govern i la majoria parlamentària. Francament, no crec que la carta de Rajoy faci que algú es doblegui. Al contrari, després de la carta de Rajoy, estic segura que més gent es convencerà que la via de diàleg amb l’estat ha quedat tancada i barrada i que ja no hi ha res a fer. Passa el que va apuntar el president de l'Assemblea Nacional, Jordi Sanchez, durant l'esmorzar del Fòrum Europa Tribuna Catalunya: "Catalunya ha renunciat a ser la nació Penélope que espera eternament que l'estat arribi" i cal fer via. Rajoy ja ha reblat el clau i ho ha deixat escrit: l'estat ni dialogarà ni pactarà i encara menys entendrà que Catalunya és un actor polític que reclama una solució pactada. És per això que sóc de l’opinió que cal avançar cap a la posada en marxa -ara ja definitiva- de l'aprovació de les lleis que han de fer possible la desconnexió. Cal posar fil a l'agulla i acordar una data i una pregunta per celebrar el referèndum i cal fer front a tot allò que implicarà convocar-lo. Ja que l’estat no està disposat a donar cap solució a l'embat democràtic que li ha plantejat el sobiranisme, serà el sobiranisme que trobarà una solució alternativa al conflicte. El sobiranisme serà la solució. 



El govern de Madrid ja prepara la tempesta perfecta i per això s’inventa un relat per identificar l’exercici de la democràcia i la instal·lació de les urnes amb un cop d'estat. La qüestió és carregar-se d’arguments per quan Catalunya faci el pas unilateralment. I per fer-ho se serveixen de la judicialització del procés, s’inventen operacions policials i utilitzen els mitjans afins per atacar els sobiranisme. Ho va explicar molt bé el president Carles Puigdemont en la inauguració de les jornades del Cercle d'Economia a Sitges "La política i el diàleg no es fan als jutjats ni als mitjans de comunicació ni a les clavegueres de l'estat". L’estat continua enrocat i diu, per boca de Mariano Rajoy, que el referèndum és inviable perquè la Constitució no ho permet. El PP i els seus adlàters es deuen pensar que així impediran que s’escolti la veu dels juristes que afirmen que sí que és possible fer un referèndum en el marc constitucional actual.



L’immobilisme ha estat el gran error de l’estat en tots aquests anys. I tanmateix, el sobiranisme existeix i la voluntat del poble és inviolable. I aquest poble té clar, perquè no veig que hi hagi gaire cansament, que ara és l'hora de fer pinya per avançar definitivament cap a la llibertat que sempre, sempre, sempre, s’obté mitjançant l’exercici de la democràcia.
Mònica Sabata
Font: El Món.cat

Ara RUI....



El president del grup sobre
 Catalunya al Parlament d'Estònia
 avala una consulta unilateral

El president del grup de suport de Catalunya al Parlament d'Estònia, Artur Talvik, avala la proposta de referèndum unilateral si no hi ha acord amb l'Estat per convocar-lo.

Una delegació de vuit diputats i eurodiputats estonians s'han reunit aquest dijous amb el president de la Generalitat, Carles Puigdemont: "Ens ha explicat que no hi ha cap altra manera, 'que el govern espanyol està tan fermament en contra del referèndum que farem el referèndum unilateral', i per mi és també un referèndum", ha afegit a títol individual.

En aquest sentit s'ha mostrat "preocupat" pel 'no de l'Estat" i pels "mètodes durs" en el cas del 9-N o pels primers passos per a les urnes. Talvik també veu "complicat" que el seu govern reconegui d'entrada una Catalunya independent per les aliances d'Estònia, fronterera amb Rússia, a l'OTAN, de la qual és membre Espanya.

És partidari de la democràcia "directa", dels referèndums, no només en el cas català, sinó que també ho defensa com a forma de participació política al seu país, ha explicat. Després de reunir-se amb Puigdemont, ha afirmat que els "sorprèn" la decisió del govern espanyol d'oposar-s'hi.
Preocupat per la judicialització del procés

De fet, ha posat sobre la taula les causes contra l'anterior govern pel 9-N i la "història de les urnes" en referència a la querella ara contra la consellera Meritxell Borràs per el marc de la licitació de la compra d'urnes. "Ens preocupa", ha assegurat. 

Talvik, que ha insistit que les seves paraules són personals i no un opinió delegada, ha admès que el reconeixement del seu govern a una eventual Catalunya independent és "complicat, honestament". I ho ha atribuït a la "importància" que dona Estònia a la OTAN, com a país fronterer amb Rússia. "I Espanya és membre de la OTAN", ha recordat. En aquest sentit, ha augurat que el seu govern "dirà 'no volem actuar contra els nostres amics de la OTAN'". 

El DIPLOCAT ha posat en valor la presència d'una delegació estoniana a Catalunya i que existeixi el grup "de suport" a Catalunya al Parlament en aquesta república bàltica. Sobretot perquè han denunciat que Espanya "condiciona" el suport d'aquests països, també de Lituània i Letònia, al procés català enviant-hi tropes.

Font: El Nacional.cat

I ara arriba la resposta.....




Que cadascú tregui les seves pròpies conclusions!

dimecres, 24 de maig del 2017

Hi ha mentides que revelen intencions


Mentides que revelen intencions

De la mateixa manera que a Catalunya hi ha molta gent, molta i molt diferent, del tot compromesa per fer possible amb les millors arts que es culmini amb èxit el referèndum sobre la independència de Catalunya, està clar també que hi ha persones a l’Estat, no tantes però amb molta incidència i poder, que faran el que calgui, amb les seves pitjors arts, perquè vagi malament. Això –que he dit i escrit molts cops– no és una reflexió, sinó que senzillament és una constatació d’una cadena de fets que des de fa uns quants anys es van succeint. Alguns aïllats, i molt d’ells perfectament encadenats i relacionats.

Aquests dies, per exemple, ja sigui a través de reportatges a la televisió pública o a les comissions d’investigació tant al Congrés com al Parlament, anem coneixent, a través de submergir-nos en l’anomenada operació Catalunya, fins a quin punt des de l’inici del procés s’articulen i es coordinen diversos poders de l’Estat per fer embarrancar el procés català.

Ara, que ja ens trobem en un compte enrere, que tothom ja observa la determinació absoluta del Govern, del Parlament i de les entitats sobiranistes per fer el referèndum, tothom es posiciona. Es posicionen partits, persones, mitjans comunicació, etc. El fet que tothom es posicioni, no sols és normal i és del tot legítim, sinó que és bo perquè forma part de l’essència de la democràcia. I és justament d’això del que parlem, de democràcia.

Ara bé, això no vol dir que donem per bo i normal, ni com a legítim ni com a democràtic quan s’utilitzen les pitjors arts per intentar batre l’adversari.

Dic això darrer arran per exemple de l’episodi d’aquests dies del suposat esborrany de la Llei de transitorietat i l’ús que en fan alguns mitjans de comunicació molt concrets. Sincerament em recorda en massa coses la sistemàtica de l’operació Catalunya amb diferents actors. M’explico:

1. Hi ha un document que apareix no contrastat –desmentit i tornat a desmentir– que es publica i sobre el qual es fan grans titulars sobre coses que a cops ni el mateix document diu (i el cos de la lletra petita de la notícia tampoc) que són autèntiques animalades que mai ni ens hem plantejat (com el tema lingüístic tal com surt), però que poden generar confusió i indignació lògica.

2. La cúpula de la Fiscalia és reuneix (per un suposat esborrany desmentit!!), adverteix (amenaça amb accions) i genera la consegüent alarma.

3. Tot això dona peu que el Sr. Rajoy li doni tota la credibilitat (malgrat tots els desmentiments) i li serveixi de base per desfer-se en tota mena d’acusacions. 

4 (Resultat). Ja s’ha creat el context perfecte per intentar esquitxar i rebentar –abans i després– els efectes positius que cercava un acte solemne i important del Govern de Catalunya a la capital de l’Estat fent una crida a l’acord democràtic pel referèndum. Cada pas pren sentit amb l’anterior. Res no sembla (és) aïllat.

Algú va escriure allò de "les mentides revelen les intencions", i no hi ha dubte que la intencionalitat de seguir donant titulars i escrits, encara avui, sobre la base d’un document que des de Junts pel Sí i la CUP (impulsors de la futura norma) no donem cap veracitat, i hem desmentit mantes vegades, no pot tenir altra voluntat que desinformar en general, desprestigiar algunes persones en particular i generar confusió i desànim als que estan a favor d’una causa tan noble com la que es viu a Catalunya.

Es trist però és així. I en el moment que ens trobem cal que honestament diguem les coses com les veiem. I haurem d’estar preparats i amatents contra aquestes pitjors arts. Perquè vist com les gasten i veient ells que això va del tot seriosament, em temo que no serà un episodi ni aïllat i moltes coses que passaran no seran per atzar. Segurament a alguns ens tocarà més el rebre que a d’altres, però això és el menys important. Tant com calgui ho denunciarem, però no ens distraurem ni ens alterarem. Al contrari, hi posarem més serenor, més rigor, més autoexigència, i també i sobretot més determinació.

Jordi Turull i Negre
President del grup parlamentari de Junts pel Sí

Aquesta petició que fem és la darrera


#ElCanviEtsTu!

Tot això cansa a molta gent que no entén que es torni a parlar de negociar! 


Ara bé, cal tenir present que són passos imprescindibles de cara a la comunitat internacional i a l'aplicació del resultat del referèndum. 


I justament tots aquests passos el que demostren és el compromís inequívoc del govern i del parlament per tirar endavant el referèndum. 


Quan el titllin d'unilateral sempre es podrà demostrar que ha estat per manca de voluntat de l'estat espanyol, fins i tot amb el diari oficial de la Generalitat, que fins al darrer moment nosaltres hem volgut negociar. 


Per tant anem bé! Molt bé! Però el tram que ens queda no és gens fàcil, caldrà superar tots els entrebancs que ens posin, cal que el govern i el parlament facin la feina a la que es van comprometre: fer el referendum i aplicar el resultat. 
Però també cal que nosaltres estiguem al seu costat, a punt, donant el suport concret que calgui en cada moment. 
Prou dubtes, prou discussions sobre el referèndum, la seva naturalesa, els seus adjectius o les seves conseqüències! 


Farem el referèndum i serà vinculant!
Ara cal que tots nosaltres ho interioritzem sense més discussions, i ho transmetem. 


I també cal, sobretot, dedicar esforços per guanyar el referèndum, ànims i a guanyar! 


PER UN FUTUR MILLOR TU ets imprescindible!

#ElCanviEtsTu! 

dimarts, 23 de maig del 2017

Hi serem, on calgui per defensar la Democràcia a Catalunya

"Si cal, acamparem davant del Parlament"


El president de l'ANC, Jordi Sánchez, ha defensat el procés català al diari Politico Europa. Ho ha fet en un extens article d'opinió penjat en un lloc destacat de la seva web, on ha defensat el dret dels catalans a votar i també ha explicat el paper que creu que hi ha de tenir l'Assemblea.

Sánchez assegura que si Madrid recorre a mesures a coercitives per impedir que els catalans votin, l'ANC hi serà "per assegurar-se que els nostres polítics poden complir les seves promeses als votants". "Si hem de muntar un campament i dormir davant del Parlament, ho farem. Si hem d'estar davant de la policia espanyola amb res més que amb les nostres paperetes, ho farem. Defensarem la democràcia a Catalunya, i d'aquesta manera portarem la torxa dels valors europeus", assegura el president de l'ANC.

En l'article, Sánchez defensa el dret a decidir dels catalans i explica les raons per les quals s'ha arribat a aquest punt del procés. El president de l'ANC denuncia que l'Estat no ha complert amb les inversions públiques promeses i també critica la sentència de l'Estatut de l'any 2010. Pel que fa al desenvolupament de la causa independentista, Sánchez denuncia la judicialització del procés per dur a terme una demanda del "80% de la població", i lamenta que Espanya, "un membre de la Unió Europea", no sigui capaç de solucionar el conflicte.

El líder independentista assegura que Espanya no és un Estat descentralitzat, com els Estats Units, Bèlgica o Alemanya, sinó que "totes les institucions estan estretament controlades i limitades pel govern central". També recorda diversos episodis de "discriminació lingüística", com la multa a un professor per dirigir-se en català a la policia espanyola de l'aeroport del Prat, i retreu que fets com aquests encara passin 40 anys després de la mort del dictador Francisco Franco.

Per tots aquests motius, el president de l'ANC defensa el referèndum"siguin quines siguin les circumstàncies" i assegura que ho defensaran fins a les últimes conseqüències. 

Carlota Camps
Font: El Nacional.cat

Article original publicat a http://www.politico.eu

Why Catalonia will take the future 
into its own hands



BARCELONA, Spain — Supporters of Catalan independence are often asked why they aren’t happy with their region’s level of autonomy. The short answer is simple: We want to live in our own country, just like everybody else.

Unionist politicians often rebuke their critics with the platitude that Spain is already one of the most decentralized countries in the world. But is it really? No American, Belgian or Scot would accept devolved powers that could be overruled by a simple majority in the national parliament without consequences, as happens here.


On paper, Catalonia has home rule. In reality, not much is left. Thanks to Spain’s centralist zeal, Barcelona’s suburban trains, its airport and even its harbor are tightly controlled by the government in Madrid.

In Germany, by contrast, the city-state of Hamburg owns and controls its suburban train network, airport and seaport, without calling into question Germany’s unity. In the United States, the criminal code is determined by all 50 states. In Catalonia, we can’t even have our own High Council of the Judiciary. Every institution is tightly controlled and limited by the central government.

To add insult to injury, more than 40 years after the death of dictator Francisco Franco, Catalans are still being discriminated against for speaking their own language. In one of countless examples this year already, a university professor was fined €601 for daring to speak Catalan to a Spanish police officer at Barcelona airport.

There were two decisions by the central authorities that served as the conclusive detonators for the independence movement. One was Madrid’s repeated refusal to comply with public investment commitments in Catalonia. The other was the Constitutional Court’s 2010 judgment on the Catalan Statute of Autonomy, whereby the court, acting at the behest of Madrid’s governing Popular Party, presumed to correct the Catalan people’s democratic will.

The court modified and cut back a text approved by the parliaments of Spain and Catalonia and, most importantly, by 73.9 percent of Catalan voters in a binding referendum. The court — whose members have clear party links and are suspected by many of following party lines — did the conservatives’ dirty job and imposed the party’s agenda. In doing so, it violated the constitution it is meant to protect.

This is nothing new. Successive Spanish governments have violated Catalan autonomy with impunity. They have pushed through legislation on issues over which they have no mandate and challenged perfectly constitutional Catalan decrees, thus automatically blocking them. Meanwhile, Spanish Prime Minister Mariano Rajoy’s administration has failed to comply with 34 Constitutional Court judgments that are favorable to Catalonia.

Spain’s congress and government have repeatedly turned down requests for a binding referendum on independence — a measure that enjoys the support of as many as 8 out of 10 of the region’s residents, according to most polls.

Indeed, more than half of the Catalan population says it would support a binding referendum — even if holding one was prohibited by Spanish law or opposed by the government. Polls also show that an overwhelming majority would accept the result of a referendum, whatever the result.


Catalonia is a mature society, and its leaders are willing to compromise. But, after three electoral cycles driven by the issue of self government, its representatives have run out of options for a negotiated solution.

After 85 out of 135 Catalonian MPs agreed to organize an independence referendum, Madrid responded by prosecuting and convicting former Catalonian President Artur Mas and three of his colleagues for fulfilling their mandate.


Madrid took issue with Mas’ support for a 2014 non-binding popular consultation on independence, in which some 40 percent of voters took part — 81 percent of whom were in favor of independence. Catalonia’s speaker of the house Carme Forcadell and four of her colleagues are also set to appear before the court for debating independence.

How is it possible that Spain, a member of the European Union, is unable to solve a peaceful conflict that affects 20 percent of its population? As members of civil society, the Catalan National Assembly (ANC) defends Catalonia’s right to vote on independence. Given the political stalemate, we support the Catalan government and parliament in their commitment to hold a referendum whatever the circumstances.

Catalonia’s appeals for political independence do not come from party headquarters. Every year, up to 2 million people have taken to the streets to claim the right to vote on independence. This kind of engagement — in a region of little more than 7 million people — is what brought about the ANC. Organizations like ours — which are not affiliated with any political party — are the guarantee that a solution will be found through the ballot box, not a backroom deal.

The EU is founded on the respect of human rights — including those of minorities — human dignity, freedom, democracy, equality and the rule of law. As such, it cannot afford to turn its back on so many people clamoring for the right to vote. What message does it send to the world if its own members are unable to apply its basic values?

The Catalan parliament has approved its government budget for 2017. Its next item of business will be the adoption of a “transition to independence” law, to be ratified in the referendum planned for September. Rajoy, as expected, has vowed the referendum will “never” take place. But no government official appears to be willing to explain how they plan to prevent it from happening.

Should Madrid resort to coercive policies, the ANC will be there to make sure our elected officials can deliver on their pledges to voters. If we have to mount a camp and sleep in front of parliament, we will. If we need to stand in front of the Spanish police holding nothing but our ballots, we will. We will defend democracy in Catalonia, and by doing so we will carry the torch of European values.

Jordi Sánchez
President ANC