dilluns, 31 d’octubre del 2016

Tossudament alçats per la nostra Llibertat



El Baix Llobregat hi serem  com sempre al costat de les nostres Institucions.
Ens trobem a dos quarts de dotze a les Torres Venecianes, a la del costat Llobregat.

De Sant Joan  passarem informació ben aviat per mail, facebook i per aqui, com sempre!

No hi podeu faltar!!!

Ens mobilitzarem força fins aconseguir la Independència!

 

Reflexions de l'endemà

L'España que hi ha i que hi haurà


Ara sí, l’arc iniciat en els pactes sobre els quals es va aixecar la Constitució s’ha tancat en un cercle. Aquest joc s’ha acabat. S’han acabat els assajos i qualsevol dubte: aquesta és l’Espanya que hi ha, i no hi ha cap altre projecte nacional que tingui base política i social possible.

Espanya és això i no canviarà: això és el que diu aquest Parlament de Mariano Rajoy. El Parlament ja és seu. Quan el seu partit no va aconseguir majoria absoluta, va “declinar” intentar formar govern pactant amb altres forces, i això retrata plenament la seva cultura política antidemocràtica: només vol governar sobre la derrota humiliant dels seus rivals. Aquest és Mariano Rajoy, i qui expliqui qualsevol altra cosa menteix. Des de llavors tots els seus passos han anat dirigits a imposar la seva posició de força. Per formar un govern del seu gust havia de tenir els seus rivals destrossats, i ho ha aconseguit: el PSOE està liquidat organitzativament, políticament i moralment. Va ser llavors quan va acceptar l’encàrrec del rei “sense cap tipus de reserva”.

Mereix un capítol a banda la relació, plena de suspicàcies, entre el PP -i Rajoy concretament- i la casa de Borbó. Mai ningú havia debilitat tant aquesta relació com el candidat que “declina”, que va deixar atònit i en suspens el monarca, alhora que és un ferm suport de la monarquia com a continuadora del règim, d’origen potencialment problemàtic encara que avui no ho sigui. El franquisme i les seves Corts són la font de la legitimitat jurídica de la monarquia, un pecat original que no pot ser esborrat encara que es desitgi. Però tant per al PP com per a Rajoy, encara que no ho reconeguin en veu alta, són també la font de legitimitat que reconeixen a aquesta democràcia i les seves institucions. De vegades sembla que Franco tenia més visió històrica que la dreta espanyola avui. Naturalment la monarquia vol ser representació i és garantia de “la unitat d’Espanya”.

La nova investidura de Rajoy, aquest cop amb el suport dels que abans van ser la seva oposició, és un pacte polític d’abast sobre les bases i amb les condicions imposades per Rajoy. L’estat espanyol sencer és seu, de la dreta espanyola: ho és novament el poder executiu, ho és el poder judicial -com acaba de reconèixer amb preocupació el Consell d’Europa- i ho és el legislatiu. Naturalment la seva ideologia recorre de dalt a baix el funcionariat, no només gestors i advocats de l’Estat, sinó la gran massa de funcionaris i guàrdies formats en el continu ideològic del nacionalisme espanyolista hereu directe del franquisme. Però és que fins i tot el futbol és seu! No cal que l’hi preguntin a Gerard Piqué, ja ho aclareix el mateix president de la Federació de Futbol, Javier Tebas, militant de Fuerza Nueva i públicament madridista. Espanya és seva i tot queda a casa, ho diuen sense rubor, i els altres som rellogats.

I això és així perquè tenen un poder indiscutit. En temps de pau el sistema de mitjans de comunicació espanyol és la garantia que no hi haurà veritable democràcia a Espanya. D’això se n’encarreguen unànimement les capçaleres de premsa madrilenyes, que es presenten com a “nacionals”, i totes les empreses de telecomunicacions. Elles són la força, el poder que manté la població espanyola en la immaduresa democràtica, la garantia que no podran exercir la ciutadania i que els altres som els seus ostatges.

Hi va haver un temps en què el poder polític estava més distribuït i hi havia matisos, però l’evolució natural de la democràcia espanyola, accelerada per la crisi econòmica, va conduir a la concentració en un nucli compactat. Més que la crisi, el catalitzador va ser Catalunya. A Espanya tot poder polític és espanyolista, i la resta són dissidències insignificants.

La crisi del PSOE ha arraconat qualsevol díscol. Ara per ara és un partit que ofereix totes les garanties necessàries, un partit que mai faria una llei de memòria històrica o donaria una oportunitat a revisar el sistema constitucional amb un nou Estatut. L’espanyolisme militant i els interessos de burocràcies d’autonomies que van interioritzar el subsidi com un dret i com una forma de vida són propietàries del partit. El PSC fa una patètica afirmació d’existència però ja no li pot servir de gaire. No podrà refer-se perquè el partit mare comparteix la posició del PP i no deixarà marge a res que no sigui permetre la sardana, però els toros són obligatoris. La majoria forjada al Parlament espanyol que dóna un nou govern a Rajoy és políticament anticatalanista (i ideològicament anticatalana, també).

Aquesta és la nova llei. Parteix del fet que el desig de la majoria dels catalans és “el repte més greu” que té Espanya, i durarà una legislatura.

Suso de Toro
Font: ara.cat
 

diumenge, 30 d’octubre del 2016

Una volta de clau més...


El TC avala la reforma legal 
que li atorga poders 
per suspendre polítics

La vice-presidenta del TC, Adela Asúa, ha dimitit com a ponent de la resolució perquè considera la reforma inconstitucional



El Tribunal Constitucional espanyol (TC) ha acceptat els poders coercitius i sancionadors que li atorguen la reforma legal feta pel PP. D’aquesta manera, el tribunal podrà suspendre i apartar aquells càrrecs públics que no acatin i desobeeixin les seves resolucions.

El recurs presentat pels governs de Catalunya i el País Basc contra la mesura l’havia deixat fins ara en suspens. A partir d’ara, després de donar-hi llum verda, el TC podrà fer ús d’aquestes atribucions. De totes maneres, això no vol dir que se’n faci un ús immediat.

Un procés difícil
Tanmateix la decisió d’aprovar la reforma no ha estat unànime i s’ha trobat més dificultats de les esperades. Segons que avança La Vanguardia, la magistrada basca Adela Asúa (vice-presidenta de l’òrgan) ha dimitit com a ponent de la resolució perquè considera que és inconstitucional. Asúa s’ha quedat en solitari defensant aquesta posició i serà substituïda per Pedro González Trevijano.

Més acusacions contra Forcadell
Les acusacions contra Carme Forcadell per permetre la votació sobre les conclusions de la comissió del procés constituent es podrien ampliar aviat. També és possible que es presenti una nova querella en contra seva —el TSJC ja en va acceptar una de la fiscalia espanyola el dia 25—, ja que el govern espanyol ha presentat un nou recurs sobre la votació.

Puigdemont critica la mesura
El president de la Generalitat, Carles Puigdemont, ha criticat en un piulet la decisió del TC d’acceptar els poders coercitius i sancionadors atorgats pel PP. El president ha recordat que ‘El Consell d’Europa ha qüestionat seriosament la independència del sistema judicial espanyol’. I que la resposta és aquesta.


Font: Vilaweb


Concentració a Barcelona


Les Fonts de Montjuïc, a l’avinguda Maria Cristina de Barcelona, seran l’escenari de la concentració contra la ‘judicialització de la política’ que han convocat l’ANC, Òmnium Cultural i l’AMI de cara el diumenge 13 de novembre. Les entitats sobiranistes convoquen els ciutadans a defensar les institucions catalanes i el món municipal, arran de l’ofensiva judicial que està portant a terme l’Estat. L’ANC, Òmnium Cultural i l’AMI han acordat que l’acte del 13-N arrenqui a partir de les 12 del migdia. Està previst organitzar autobusos des del territori.
Les entitats sobiranistes van anunciar una mobilització per al 13 de novembre fa una setmana. Els presidents de les tres entitats, Jordi Sánchez, Jordi Cuixart i Neus Lloveras ho van fer públic en una concentració de suport a la presidenta del Parlament, Carme Forcadell, just l’endemà que la fiscalia de Catalunya presentés al TSJC una querella contra ella, ordenada per la fiscal general de l’Estat, per prevaricació i desobediència per permetre la votació de les conclusions de la comissió d’estudi del procés constituent.

dissabte, 29 d’octubre del 2016

Ja sabem que passa a Catalunya...Sra Arrimadas


El que passa a Catalunya

"Tranquil·la, Inés, farem tot el possible per construir un país just, net, respectuós i compromès amb els drets humans"
Efectivament, senyora Arrimadas, ja sabem el que passa a Catalunya. Ja sabem, per exemple, que la presidenta del Parlament és objecte d'una persecució judicial inèdita pel fet d'haver complert amb la seva funció de garantir el dret a les iniciatives i debats parlamentaris. Sabem també que l'Estat espanyol persegueix l'ex-president Artur Mas, l'ex-vicepresidenta Joana Ortega, l'ex-consellera i diputada de Junts pel Sí al Parlament, Irene Rigau, i l'ex-portaveu del Govern i actual diputat al Congrés, Francesc Homs, per haver contribuït a posar les urnes el 9 de novembre de 2014 per donar veu als ciutadans de Catalunya. El que passa a Catalunya és que el poder judicial, afinat pel govern espanyol, està d'inquisició. Joan Coma, Oriol Lladó, Josep Téllez, Montse Venturós, Agnés Rotger...Regidors, tinents d’alcalde, alcaldesses perseguits per raons estrictament ideològiques.


El que passa a Catalunya és que un Director d'Antifrau conspirava amb l'encara avui Ministre de l'Interior espanyol, per atacar l'independentisme de la manera més barroera possible, tot fardant amb el fet d'haver-se carregat el nostre sistema sanitari. El que passa a Catalunya és que hi ha periodistes com en Jordi Borràs que estan amenaçats de mort dia sí dia també per una banda de feixistes pel sol fet de fer la seva feina. El que passa a Catalunya és que un desautoritzat Tribunal Constitucional, al qual tu defenses Inés, ens vol imposar els toros mentre preten prohibir-nos el fet d'atendre els nostres conciutadans que es troben en situació de pobresa energètica. El que passa a Catalunya és que el Govern i el Parlament de Catalunya volen restaurar la dignitat de milers i milers de víctimes del franquisme, algunes de les quals encara en cunetes, mentre que l'Estat espanyol continua fent-se el sord.


El que passa a Catalunya és que existeix un majoria absoluta independentista al Parlament que té clar que proclamarà la República de Catalunya, i que ho faran a través de les urnes, com fan tots els demòcrates. Entenc que això et faci ràbia, Inés. Però t'hauràs d'aguantar. Com nosaltres aguantem la realitat paral·lela que heu construït. Qui sap, potser un dia veuràs la llum i entendràs que no es pot ignorar el clam de dignitat del poble de Catalunya. Una altra cosa que passa a Catalunya és que ningú s'ha de partir la cara per parlar en castellà, i en canvi, ni més ni menys que el President del TSJC gosa afirmar que el català és una llengua inecessària en l’àmbit judicial, i que si el seu coneixement fos obligatori, la justícia a Catalunya seria un desert judicial. Ja veus, Inés. Passen moltes coses a Catalunya. Moltíssimes. Coses greus. Coses que empobreixen la democràcia.



Ai! Quasi me n'oblido! Saps que més passa a Catalunya? Passa que tenim una competència sobre Rodalies sense poder controlar cap de les antiquades infrastructures. Passa que l'Estat espanyol no compleix amb les seves obligacions respecte a inversions previstes, com fa sistemàticament amb altres qüestions de finançament. El que passa a Catalunya és que els usuaris que agafen el tren per anar a la feina no tenen ni idea de si hi arribaran a temps o no, o si hi haurà alguna avaria, o si hauran de caminar vora la via... Bé, prou. Ja sabem el que passa a Catalunya, però tranquil·la, farem tot el possible per construir un país just, net, respectuós i compromès amb els drets humans. I ho farem amb o sense tu, Inés. Mentrestant, a Madrid, ha guanyat el règim del 78 al qual heu decidit facilitar la formació d'un govern. Quines meravelles que fa el teu cap. Tant parlar de corrupció per acabar facilitant el govern als Gürtel i companyia. Ja veig que tantes nits a La Sexta en prime timeno podien ser gratuïtes.


Tayssir Azouz
Periodista
Font: El Món

divendres, 28 d’octubre del 2016

Buscant la legislatura espanyola


Fer-se il·lusions i pretendre estavellar-nos
contra un mur de pedra granítica

«No sé fins a quin punt Podem fa perillar aquest plat, si estava disposat a servir-lo a un dels dos comensals. De Ciutadans, ja no cal ni parlar-ne»

Falten tan sols quaranta-vuit hores per a l’hora més fosca de l’Espanya diferent. ‘Una altra Espanya és possible’ en una altra galàxia. Això de la investidura de Rajoy és molt bèstia. Molt. La connivència (o la col·laboració imprescindible) del PSOE en l’execució d’aquesta ensarronada democràtica ha sorprès alguna gent. A mi, gens ni mica. Entre el PP i el PSOE hi ha poquíssimes diferències. I ja fa molt de temps que es pot veure, això. Perquè són dos partits que tan sols existeixen i s’expliquen pel poder. Per l’alternança i el repartiment. Res més. No hi ha pràcticament ideologia, ni voluntat de servei. Són sistemes de poder. Són com aquestes grans empreses que viuen de la mamella del BOE. No funcionarien sense parasitar les institucions.

I així s’entén això que passa aquests dies a Madrid. Rajoy era tan candidat del PSOE com Pedro Sánchez. Són el mateix projecte polític. I el PP faria exactament igual en la situació inversa. Es necessiten i s’alimenten. Ara tu, ara jo. Aquí jo, allà tu. Ens les fotem perquè, si no, no ens creuria ningú. Però la dependència és absoluta. I encara més quan apareixen nous actors que poden fer perillar el plat a taula. I encara això caldria demostrar-ho. Vull dir que no sé fins a quin punt Podem fa perillar aquest plat, si estava disposat a servir-lo a un dels dos comensals. De Ciutadans, ja no cal ni parlar-ne. Ha fet un paper prou galdós. I em sembla que sóc massa generós fent servir aquest adjectiu.

El sistema de poder espanyol no perilla encara. Entra en petites crisis. Té convulsions. Tremola una miqueta. Però no es mou ni un mil·límetre. Ja hi ha qui s’ocupa de centrar-lo cada vegada que es desvia una mica. La irrupció de Felipe González ha estat la viva imatge d’això que dic. I els barons que han alçat la veu quan el nou se’ls ha descontrolat lleugerament.

Ara mateix no sé dir què era millor per al projecte dels independentistes catalans: si unes terceres o quartes eleccions o un govern de Rajoy sense cap força ni estabilitat que durarà tan poc com permeti el reglament, abans de poder tornar a convocar eleccions. Catalunya ha començat el compte enrere per al referèndum i Espanya comença ara el compte enrere per a les noves eleccions. L’estabilitat política del govern i els grups parlamentaris independentistes a Catalunya es reforça. L’estabilitat del govern espanyol del PP és cada dia més precària. Però, segurament, unes terceres eleccions a Espanya haurien estat encara més incomprensibles als ulls de la comunitat internacional.

Amb tot, jo no repicaria en senyal de victòria, encara. I això del PSC ja veurem com acabarà. Perquè allò que queda del PSC ja és un partit que s’ha anat desprenent dels elements disposats a plantar cara. Ningú del PSC no pot dir que se sorprengui del xoc amb el PSOE si no compleixen les ordres dictades. Seria molt descarat que el PSC s’independitzés ara dels vincles amb el PSOE quan ja n’han marxat tots els qui ho havien anat demanant en el curs dels anys. Sóc molt escèptic sobre el significat real de l’escenificació d’aquests dies. Em fa l’efecte que neix més de la intenció d’acontentar els votants que no pas de la voluntat política sincera i de fons.

Si l’espectacle que ens han ofert de Madrid aquests dies (i el que encara faran) serveix per a consumir l’últim indici o la darrera esperança de l’Espanya diferent que prometen alguns encara a casa nostra, ja haurà servit d’alguna cosa. Però hi ha autèntics masoquistes, a la política catalana. Gent a qui, dient que lluita per al benestar de les persones i l’eradicació de la injustícia, no li fa res de continuar estavellant-se (i estavellant-nos) contra un mur de pedra granítica. El mur del sistema de poder espanyol que tan sols farà implosió quan Catalunya l’hagi abandonat per sempre. I els que seguiran aquest camí, als Països Catalans o al País Basc.

Escoltem què diu Rajoy, què fan els socialistes, com apuntalen els del ‘Frente Naranja’, i la impotència dels qui no poden ni podran. I traguem-ne conclusions duradores. I útils.

Pere Cardús
Sociòleg
Font: Vilaweb.cat

Quan el projecte és un NO A TOT



JUNTS PEL NO

Rajoy ha trobat en l’oposició a l’independentisme un dels pocs punts d’unió amb Ciutadans i el PSOE. Ho han fet servir com a argument per ajuntar-se, ho fan servir per justificar una abstenció socialista que és una rendició incondicional i, fins i tot, l’ara rebel i desobedient Iceta ho fa servir per justificar el seu no a Rajoy. “És que no podem donar més arguments als independentistes”, s’excusa.

Això de la independència té dues sortides. Que Catalunya l’aconsegueixi i que no l’aconsegueixi. Dependrà de quantitat de gent que ho vol i de la seva persistència.

Si Catalunya és independent Espanya necessitarà un projecte propi. I si no ho és, també. ¿Fins quan es pot viure de “la culpa és dels catalans”? És el revers de “la culpa és de Madrid”, que aquí ha portat a fer el tomb i iniciar un estat propi.

Em sobta que Espanya no tingui un projecte en positiu, que vagi tan a remolc; que l’Estat es llevi cada matí no amb una llista de coses a fer, sinó amb una llista de coses a prohibir. És una vida trista, acaba afectant l’autoestima, perquè el teu màxim somni és que els altres no se’n surtin. I què més? Imagina’t que ho aconsegueixes: i després què?

Això sí, reconec que Rajoy és el president ideal per a un Estat sense projecte propi, a la defensiva. Ho ha tornat a demostrar. Les seves brometes amb les rèpliques, aquesta capacitat per sobreviure fent el mínim, aquesta ironieta anant de dialogant sense haver dialogat mai, són qualitats que el fan invencible en el càsting. Per buscar l’empat sense joc, i el gol a l’últim minut amb un penal injust xiulat pel Constitucional, ell és l’home. En això PSOE i C’s són simples aprenents. Per això se’ls ha menjat amb patates sense moure un dit i per això ells s’han empassat el poc orgull que els quedava en forma de promeses incomplertes, en nom del bé suprem, el “NO a tot” a Catalunya.


Carles Capdevila
Font: ara.cat

Des del Blog Societat Anònima



Estimada, o no, Inés:

Los discursos políticos se pueden ensuciar de un millón de formas diferentes, de la misma manera que cualquier historia de ficción puede acabar convertida en una cruel broma. No obstante, entre todas las formas de manchar la narrativa política hay dos recursos que, de tan cutres, llegan a resultar hasta tiernos. Me estoy refiriendo al miedo y a la mentira.

El miedo es un gran instrumento de control social. Inocula miedo en la población y tendrás a un conjunto de ciudadanos dóciles que te verán como una especie de salvador, igual que un detergente capaz de eliminar todas las manchas, incluso antes de que el niño patoso se lleve la primera cucharada de chocolate a la boca. El miedo paraliza y te sujeta a todos los estados posibles de conservadurismo. Supongo que es un mecanismo de defensa. Todavía recuerdo con cierta hilaridad esa vieja leyenda urbana entre adolescentes con las hormonas desatadas que aseguraba que la masturbación te deja ciego. Miedo. O que si no votas al partido X, te vas a quedar sin cobrar la pensión. Más miedo. O que una Catalunya independiente vagará por el espacio sideral. ¿Miedo? No: risas.

La mentira también ensucia cualquier relato que pretenda anclarse a la realidad. A diferencia del miedo, no se basa en la incertidumbre, sino que pretende crear una realidad paralela. El problema para los mentirosos es que, en pleno siglo XXI, en la sociedad de la información, en esta postmodernidad de redes sociales, la mentira puede tener una vida de horas o, incluso, de minutos.

Que tengas escolta no es una consecuencia de lo que insinúas. No tiene absolutamente nada que ver con el hecho de que en Catalunya exista esa famosa fractura social a causa del proceso independentista. Entre otras cosas porque la fractura social es MENTIRA. Y si hay alguien que amenaza son los ultras a Jordi Borrás y demás periodistas o los tuiteros descerebrados que se hacen selfies con pistolas o que insultan al presidente de la Generalitat, para después bajarse los pantalones en las emisoras de radio y caminar cual pingüino emperador. Si tienes escolta es porque la Conselleria de Interior te ha asignado una al ser jefa de la oposición. Punto. Al final, si la gente se quiere creer que la masturbación provoca ceguera, que votar al partido X es una garantía de quedarte sin jubilación o que en Catalunya se vive un clima violento por culpa del proceso, es realmente su problema. Que uno elija vivir con miedo o tenga un umbral de credibilidad excesivamente bajo, debe ser un derecho, supongo. Sin embargo, vivir del miedo y de la mentira es algo de lo que muchos os deberíais avergonzar.

Àlex Ribes
Blog Societat Anònima

dijous, 27 d’octubre del 2016

No a la judicialització de la política!

Dempeus, davant els jutjats


Potser aviat no quedaran polítics catalans sense una imputació o acusació de sedició, quan l’Executiu popular, amb la complicitat de socialistes i Ciutadans, judicialitza qualsevol causa social i/o política. Pels conservadors del govern tot és sensible de ser enviat als tribunals quan algú tracta de defensar les llibertats bàsiques i els drets irrenunciables d’una nació històrica. Ells, els de sempre, envien denúncies a tort i a dret, tot abans de caure en el parany del diàleg o l’entesa.

En el mínim espai d’una quinzena de dies han passat pels jutjats –això de passar-hi és una manera de dir, ja que alguns s’han negat a fer-ho– l’alcaldessa de Berga i regidors de Vic i Badalona, i esperen torn quaranta ajuntaments que van treballar el Día de la Raza. Encara, al punt de mira popular hi ha càrrecs i més càrrecs dels quals ja es té la denúncia escrita. Mai els jutges havien acumulat tanta feina, siguin dels jutjats civils o del suprem o el constitucional. Tot és denunciable.

És l’erràtica política –o manca de política– de qui, sense raons, prefereix collar els jutges que no pas dialogar i intentar inventariar acords i desacords. Però, a la vegada, és el termòmetre del fracàs i la demostració d’un Estat en crisi, on el principi de drets i llibertats ha estat conculcat per qui no té elements on sustentar-se.

I quan hi ha qui defensa les llibertats i els drets dels pobles i municipis, les antigalles de la política caduca passegen tancs i subfusells, presidits per una cabra amb boina de legionària, i es feliciten per com queden de macos amb els uniformes de campanya. Trista imatge de qui ha de fer desfilades militars per celebrar la Fiesta Nacional o rememorar el Día de la Raza. Bíblicament es podria dir que pels seus fets els coneixereu, i els fets són prou explícits.

Mentre era davant els jutjats, recolzant el dret a l’autonomia municipal, i els meus representants electes eren dins l’edifici, algú em va dir que calia no defallir, perquè venien temps en què contínuament hauríem d’estar al carrer defensant els drets ciutadans. Qui m’ho digué tenia raó; haurem de perdre hores i hores per demostrar que som una societat viva que només reclama el reconeixement dels drets individuals i col·lectius.

I no només parlem d’alcaldes i regidors, ja que, en la cúpula de la representativitat, s’ha imputat la presidenta del Parlament, l’anterior president de la Generalitat i tres consellers de l’anterior mandat, tot per defensar els drets de Catalunya i la llibertat d’opinió parlamentària. Els despropòsits a la màxima expressió i el govern espanyol tibant la corda i judicialitzant la política. Segurament, quan no hi ha arguments cal la gestió de la por i l’amenaça de la força, amb la irresponsabilitat de barrar totes les sortides a la crisi de l’Estat i portar Espanya a la crispació continuada.

Un món de bojos i una necessitat de posar seny. Però els que haurien de ser més responsables de trobar sortides no saben fer res més que atiar el foc i conduir a un xoc de trens de conseqüències impensables. I espanta un acord d’investidura en el govern estatal on s’afirma que, malgrat les diferències, les forces pactants –populars, socialistes i ciutadans– estan d’acord amb un tema: defensar la unitat pàtria i acabar amb el brot secessionista català. Així està la cosa.

Dempeus, davant els jutjats. Dempeus, davant el Parlament. Dempeus, davant els ajuntaments. Sempre dempeus, per defensar el dret a ser i existir.

Jaume OLiveras

Activista social

dimecres, 26 d’octubre del 2016

Òmnium a Sant Joan Despí


Aquesta tarda  hem assistit a l' inici d'Òmnium  com a Territorial a Sant Joan Despí.
Si voleu participar en aquest nou camí, sereu benvinguts.

El Tren. Història d'un malson

Les vies de tren, 
estructura d’Estat



El servei de Renfe ha patit 1.600 incidències des del 2012, i Foment només ha invertit el 10% del pressupost compromès. La Generalitat i els ajuntaments reclamaran en un acte de pías el traspàs integral de la infraestructura.

L’any 2010, sota la presidència de José Montilla, l’Estat i la Generalitat segellaven un acord per al traspàs de la gestió del servei de Rodalies de Renfe a Catalunya. Tancat a corre-cuita i sense haver lligat bé serrells importants, en virtut d’una competència que reconeixia l’Estatut Catalunya passava a fer-se càrrec de la gestió dels trens i del personal, de manera que podria fixar els horaris, les freqüències de pas, les tarifes i la informació als usuaris. Per la seva banda, l’Estat conservaria la titularitat sobre la infraestructura i seria el responsable de les decisions sobre les vies, les estacions i les andanes.


Sis anys després, el traspàs ha estat un mal negoci per a Catalunya, encarregada de donar la cara en primera instància pel pèssim servei de Rodalies i Regionals, que des del 2012 ha registrat 1.600 incidències que han afectat 5,5 milions de passatgers. El marge de maniobra per millorar el servei és pràcticament nul, perquè la immensa majoria d’incidències registrades estan provocades per l’estat deficient de la infraestructura –vies, senyalització, andanes i estacions-, que és propietat d’Adif. De manera que la Generalitat està totalment en mans de la voluntat del ministeri de Foment de complir els compromisos d’inversió per tal de mantenir en condicions òptimes una infraestructura de la seva propietat.


De fet, l’Estat ha incomplert reiteradament, i si entre el 2008 i el 2015 havia d’invertir 4.000 milions d’euros, només n’ha executat un 10%, tal i com ha denunciat el departament de Territori i Sostenibilitat. A més, el 2013 l’Estat va subscriure un pla de mesures urgents per valor de 306 milions d’euros per reparar els danys més greus de la infraestructura ferroviària a Catalunya, però només n’ha executat un 4%. De fet, l'executiu prepara un recurs contenciós administratiu que presentarà contra Adif per no complir els compromisos d’inversió a la xarxa ferroviària.








Tenir el control de les vies

Davant d’aquesta situació, l’executiu de Carles Puigdemont ha decidit fer “un gran acte de país” per denunciar aquestes deficiències i “reclamar el traspàs total de manera immediata” de la propietat de la infraestructura. Dimecres a migdia, la Generalitat, l’Associació Catalana de Municipis (ACM) i la Federació de Municipis de Catalunya (FMC) reclamen en un acte al Palau de la Generalitat el dret a gestionar la infraestructura des de Catalunya. “Els ciutadans d’aquest país no es mereixen unes infraestructures ferroviàries en un estat tan deplorable. Volem gestionar-ho nosaltres; la Generalitat està en condicions de fer-ho millor que l’Adif”, va dir el conseller Josep Rull en anunciar aquest acte unitari, obert també a sindicats, empresaris i societat civil.

Per què es manté el vincle amb Renfe


L’únic marge de maniobra que té la Generalitat és convocar un concurs públic per trobar un altre operador ferroviari alternatiu a Renfe i trencar els vincles amb aquesta empresa pública del ministeri de Foment. Però com ja van explicar fonts del departament de Territori i Sostenibilitat a El Món, “és una operació a hores d’ara extremadament arriscada”. I és que l’acord de traspàs del 2010 incloïa que el govern espanyol consignava als Pressupostos Generals de l'Estat el dèficit de prestació de servei a Rodalies, que segons dades de Renfe, ascendeix el 2015 a 139,4 milions d'euros, que equival a la diferència entre els costos d'explotació i els ingressos per la venda de bitllets. Segons la llei, aquests diners han de ser transferits a la Generalitat, que és l'encarregada de pagar-los directament a Renfe. O a l'operador alternatiu.


Però el cert és que Madrid mai no ha complert la llei del traspàs i paga directament a l'operador ferroviari sense passar per la plaça Sant Jaume. De manera que si la Generalitat volgués desfer-se de Renfe i fes un concurs públic, no tindria cap garantia que aquest dèficit ens arribés per poder-lo pagar al nou operador, perquè estaria a mans del mateix ministeri de Foment. Ras i curt, un hipotètic nou operador, que podria ser Ferrocarrils de la Generalitat o una empresa estrangera, es podria trobar amb un forat als seus comptes per impagament del gestor del servei, la mateixa Generalitat. Per tant, si la Generalitat vol licitar un tram de servei, no pot donar cap garantia de cobrament a l’operador.

Gemma Aguilera
Periodista
Font. el Món

dimarts, 25 d’octubre del 2016

L'Assemblea de càrrecs electes

L’AMI aprova demà promoure l’Assemblea d’Electes, 

sense cap calendari concret



Aquest serà l'òrgan encarregat de suplir les institucions catalanes -Generalitat i Parlament- en el suposat cas que l'estat espanyol decideixi de suspendre l'autonomia







La Comissió Executiva de l’Associació de Municipis per la Independència (AMI) es reuneix demà de forma extraordinària per aprovar la creació i l’impuls de l’Assemblea d’Electes de Catalunya (AECAT), l’òrgan encarregat de suplir les institucions catalanes -Generalitat i Parlament- en el suposat cas que l’estat espanyol decideixi d’aplicar l’article 155 i suspendre l’autonomia. Aquest moviment s’ha gestat en els últims mesos i que es vol activar arran de l’ofensiva judicial que està portant a terme el poder judicial espanyol.

L’assemblea d’electes fa una tria inicial que inclou 9.077 regidors i batlles, 135 diputats del Parlament, 47 diputats del congrés espanyol, 16 senadors i 8 eurodiputats catalans. Aquesta suma inclou tots els càrrecs electes catalans de tots els colors polítics i més tard caldria veure quants d’ells decideixen de donar suport a l’assemblea. Com que són càrrecs electes i legitimats per la ciutadania, la seva funció seria la mantenir la continuïtat del procés i suplir les funcions del parlament i la Generalitat, tot i que no estaran legitimitats per la legalitat espanyola.

Font: Vilaweb

Mobilització de recolzament avui a Badalona

Avui calia recolzar als regidors de Badalona ....Per haver treballat el 12 d'Octubre, tot i no ser els únics,,,







I recolzarem a tots els que estiguin investigats per recolzar la voluntat del nostre poble sobirà
Per que les seves lleis ja no ens representen.

Fotos: Paco Escudero

Les seves lleis no són les nostres, els desobeirem tant com calgui

Carme Forcadell, investigada



El tribunal admet a tràmit la querella de la Fiscalia contra la presidenta del Parlament i l'investigarà per desobediència i prevaricació

El Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) ha decidit admetre a tràmit la querella de la Fiscalia contra la presidenta del Parlament, Carme Forcadell, per permetre la votació de les conclusions de la Comissió d'Estudi del Procés Constituent.


La investigaran per desobediència i prevaricació, tal com demanava el ministeri públic. Després de rebre la notificació de la decisió judicial, Forcadell ha reaccionat a través d'una piulada a Twitter

L'expresident Artur Mas també ha mostrat el seu "suport" a Forcadell a través d'un missatge a Facebook: "Com més querelles i accions judicials per fer-nos descarrilar portin a terme, més gran ha de ser la mobilització de la gent al carrer. Hem de mantenir el pols", ha assegurat.

Forcadell tenia 'ple coneixement' de l'advertiment del Constitucional

Un dels arguments que dóna el TSJC per investigar si Forcadell hauria desobeït i prevaricat en permetre la votació del full de ruta independentista és que la presidenta del Parlament tenia "ple coneixement" de l'advertiment que li havia fet el Tribunal Constitucional (TC).

La resolució judicial argumenta que Forcadell era conscient de la interlocutòria del TC perquè en "va advertir" els grups polítics i repassa totes les mostres de desacord que li van fer arribar els diputats: Segons el TSJC, alguns "van mostrar la seva disconformitat" amb el fet de tirar endavant la votació. Un parlamentari "va demanar el pronunciament de la mesa" i dos dels membres d'aquest òrgan van dir-li que alterar l'ordre del dia suposava " un frau de llei". Els magistrats expliquen que, tot i així, Forcadell la va tirar endavant.

La Fiscalia es va querellar contra Forcadell la setmana passada i va demanar citar-la a declarar com a investigada. Considera que la presidenta del Parlament va desobeir l'advertiment del Tribunal Constitucional en permetre la votació i que n'era conscient. L'acusa de " dinamitar", intentar "derogar" la Constitució i actuar amb "total menyspreu" contra la carta magna, i li atribueix els delictes de desobediència greu i prevaricació continuada.

El TSJC no entra en els arguments de la Fiscalia. Creu que en aquest moment processal "la valoració ha de limitar-se a un judici de versemblança sobre la qualificació delictiva dels fets denunciats", sense que "puguin o hagin d'oferir-se més explicacions ni proves". El tribunal tampoc ha fixat data per a la declaració de la presidenta del Parlament. Li ha donat tres dies de termini perquè pugui recórrer la resolució.

L'expresidenta del TSJC, l'encarregada d'investigar Forcadell


La sala va prendre la decisió i va redactar la resolució dilluns, després d'un debat de més de tres hores, però no ha estat fins aquest dimarts que s'ha pogut notificar a les parts. La magistrada ponent Maria Eugènia Alegret va defensar davant de la sala –conformada també pel president del TSJC, Jesús Maria Barrientos, i el magistrat Carlos Ramos– la necessitat d'investigar Forcadell i d'admetre a tràmit la querella de la Fiscalia. Alegret serà també qui s'encarregarà de liderar ara la investigació.

L'expresidenta del TSJC és una de les membres de la conservadora Associació Professional de la Magistratura, i va dirigir la investigació contra l'exdiputat convergent Xavier Crespo per haver acceptat suborns d'un empresari rus quan era alcalde de Lloret de Mar. El tribunal el va condemnar a 9 anys d'inhabilitació. També va haver de decidir sobre les admissions a tràmit de les múltiples denúncies presentades contra Artur Mas pel 9-N.

Font: Diari ARA

dilluns, 24 d’octubre del 2016

Avui mobilització de suport a Vic



"Mai caminaràs sol",
suport unànime de l'independentisme 
a Joan Coma










Centenars de persones es concentren a Vic el mateix dia que el regidor de la CUP desafia l'Audiència Nacional i no es presenta a declarar
"Avui hem exercit un acte de sobirania", assegura en Joan Coma, que destaca la "transversalitat" del moviment solidari.
"Mai caminaràs sol", una gran pancarta ha presidit aquesta tarda la concentració de suport a Joan Coma a Vic. Totes les sensibilitats de l'independentisme han estat presents a un acte que ha aplegat unes 400 persones a la plaça del Pes de la capital osonenca en solidaritat amb el regidor investigat per "incitació a la sedició" i que aquest dilluns ha desafiat l'Audiència Nacional en no presentar-se al tribunal.


"Avui hem exercit un acte de sobirania", ha assegurat el regidor de la CUP Vic que ha continuat amb "total normalitat" la seva tasca municipal. "Ho continuaré fent fins que vulguin", ha assegurat en referència a una possible detenció que es podria produir les properes hores o els propers dies. De moment, el grup de suport a Joan Coma ha explicat que estaran tota la tarda amb ell per acompanyar-lo si es produís algun tipus d'actuació policial o judicial.


Joan Coma, en una roda premsa aquest matí, ja havia reclamat als Mossos que no acatessin una possible ordre de detenció però ha fet una crida a respondre a l'actuació policial sense cap tipus de violència. El PDECat, que ha assistit a les mobilitzacions d'aquest dilluns, ha fet per la seva banda una crida a la CUP a no situar els Mossos al centre de la "pressió política".

Text: Nació Digital
Fotos: Paco Escudero


diumenge, 23 d’octubre del 2016

Opinió de Ramón Cotarelo


 «L'Estat es prepara»


"La negativa a les terceres eleccions demostra que la intenció és evitar que el retard arribi a l'any i mig, i que el primer que es trobi el govern d'Espanya sigui una DUI"

El desgavell de la política espanyola té moltes explicacions. Totes es resumeixen en el terme crisi. Una crisi política que ha vingut cavalcant sobre una altra econòmica el final no s'albira. Al contrari, el que s'albira són més dificultats i problemes. I en l'ordre polític també. El que va començar com un ressorgiment de l'independentisme català, vigorós als carrers, però sense incidència institucional,s'ha convertit en l'acció regular, quotidiana de govern de la Generalitat camí de la desconnexió. I, de l'altra banda, s'han posat en marxa els mecanismes processals contra autoritats i exautoritats catalanes en un horitzó repressiu que no agrada a ningú.

Aquesta és la raó última d'aquesta crisi política. I la veritable. La seva més cridanera conseqüència fins ara és la fractura del PSOE en dos. Els de Podem també s'han d'atribuir part del crèdit en aquesta divisió. És el seu relat: en aparèixer Podem, regeneració de l'esquerra, IU va quedar absorbida i l'enfrontament amb el PSOE no va produir l'anhelat sorpasso, però ha deixat al partit dividit. És cert que Podem preocupa al PSOE, però no tant com el perill per a la unitat d'Espanya que creu veure a Catalunya. Aquella invenció de Sánchez sobre la "ruptura de la convivència a Catalunya" representa una opinió molt estesa entre els socialistes.

En aquesta situació, el sector més nacionalista espanyol del PSOE empeny a aquest partit a una espècie de front nacional vergonyant a força d'abstenir i possibilitar un govern del PP. No s'atreveixen a proposar una gran coalició obertament (encara que als més de dretes no els falten ganes), així que la dissimulen amb aquesta acceptació d'un govern de la dreta que tindrà el seu suport, sens dubte, en tots els assumptes d'Estat. I hi ha alguna cosa més d'Estat a Espanya que Catalunya?

Després de deu mesos de crisi, aquesta segueix sense resoldre, però la urgència catalana força una solució de "unió nacional", en la qual la dreta mana i el PSOE dóna suport. Potser sigui el major realisme dels socialistes el que els faci veure la necessitat d'anteposar els interessos d'Espanya als del seu partit, com solen dir tots. La intenció d'aquesta unió nacional és enfortir l'Estat davant del conegut repte.

La idea que l'Estat que volen enfortir els socialistes hauria de ser molt diferent del que vol enfortir el PP, ni es considera. La dreta té les mans lliures per abordar en el seu estil els "assumptes d'Estat", del seu Estat, i ja ha donat el primer senyal de com entén la seva comesa: considerant que l'independentisme català és un assumpte d'ordre públic. I d'aquest càlcul fonamentalment autoritari i erroni serà còmplice el PSOE.

Dins el camp socialista, el problema se li planteja al PSC. El patriotisme de partit funcionarà, peròserà molt difícil que, d'aquesta fractura ideològica del PSOE no surti una altra territorial, amb un Partit dels Socialistes de Catalunya separat de la seva matriu. Fins a la data, una de les funcions del PSC era influir en el PSOE a favor de Catalunya i transmetre a Catalunya la conveniència de donar suport al PSOE. La qüestió es posa molt difícil quan donar suport al PSOE significa donar suport al PP. I és una qüestió de supervivència.

Els preparatius de l'Estat, però, no van més enllà de garantir el suport parlamentari a les mesures que pugui anar improvisant el govern, bàsicament en l'àmbit judicial. Seguirà sense haver iniciativa política, ni proposta de negociació o acord. Seguirà sense haver-hi, fins i tot, voluntat d'escoltar a l'altra part, com durant l'última conferència de Puigdemont a Madrid. En aquestes condicions, en absència del contrincant, l'independentisme continua amb el seu treball organitzatiu i legislatiu per posar en peu les estructures d'un Estat nou. Per primera vegada en aquest prolongat contenciós, el procés no se supedita a la disposició de l'Estat a entaular negociacions sinó que continua amb independència d'aquell, de manera unilateral, i el que es perfila al final del camí és una decisió de caràcter unilateral, sigui un referèndum o una declaració d'independència.

L'Estat porta deu mesos de retard i la negativa a les terceres eleccions demostra que la intenció és evitar que el retard arribi a l'any i mig de manera que el primer que es trobi el govern d'Espanya sortit d'aquestes terceres eleccions sigui una DUI.

Ramón Cotarelo
Professor Universitari
Font: elMon.cat

dissabte, 22 d’octubre del 2016

Nova mobilització

El diumenge 13 de novembre
 al matí, tothom a Barcelona!


Hem entrat en una nova fase del camí de la construcció de la República Catalana, una fase clau en la qual cadascú de nosaltres serà més imprescindible que mai.

Arriba el moment de demostrar que som un país unit i a punt per defensar amb fermesa la democràcia i les nostres institucions.

Fem-ho!

El pròxim diumenge, 13 de novembre, a les 12 del migdia, cal que tothom sigui a Barcelona per demostrar que Catalunya és un clam per la justícia i la democràcia.

En els pròxims dies s’aniran concretant els detalls de la mobilització.



divendres, 21 d’octubre del 2016

Comunicat Entitats Sobiranistes dels PPCC

Els Països Catalans, amb Carme Forcadell






La Confederació d'Entitats Sobiranistes dels Països Catalans, formada per l'Assemblea Nacional Catalana, la Plataforma pel Dret a Decidir del País Valencià i l'Assemblea Sobiranista de Mallorca, mostram mitjançant aquest comunicat la nostra oposició rotunda davant la querella criminal interposada per la Fiscalia Superior de Catalunya contra la presidenta del Parlament de Catalunya, Carme Forcadell, pels suposats delictes de desobediència i prevaricació.

Donam alhora tot el nostre suport a Carme Forcadell en aquest procés judicial engegat des de l'Estat Espanyol que demostra la manca de voluntat de diàleg amb el Govern i el Parlament de Catalunya, legítims representants de la societat catalana. La Presidenta del Parlament, va fer ús de les funcions que el reglament li atorga i ha actuat en tot moment amb obediència al poble que representa després d'haver estat escollida democràticament.

Al Principat de Catalunya, però també al País Valencià i a les Illes, farem costat en tot moment a la presidenta del Parlament. Actuarem units i amb fermesa davant aquest i tots els atacs que l'Estat Espanyol dugui a terme contra els nostres representants electes democràticament.



Barcelona, València i Palma, 20 d'octubre de 2016