dimecres, 30 de novembre del 2016

No trenquem la corda...


Els menys socials de la història


Una vegada més, el govern ha adoptat la divisa pressupostària que ja ha fet habitual. Des que Esquerra Republicana intervé en la redacció dels pressupostos, i encara més, des que Oriol Junqueras ocupa la cartera econòmica, els pressupostos de cada any són «els més socials de la història». En realitat i en essència, sempre han estat uns pressupostos «socials», perquè la Generalitat no té marge. Té uns ingressos finalistes que ha de dedicar en un altíssim percentatge a la sanitat, a l’ensenyament i a la seguretat. Les tres M, que sempre n’han dit. Mossos, metges i mestres. Encara que el govern volgués ser poc «social», hauria de ser-ne a la força, perquè és responsable de tots aquests serveis públics.

D’acord, dit tot això, els d’enguany són «una mica més socials», «els més socials de la història», com sempre, perquè ha augmentat les partides destinades precisament a l’ensenyament i a la salut, i també a benestar social i a família. Però ho ha fet sobre la base d’uns ingressos difusos. Unes ingressos que arribaran de la mà del govern de l’Estat, a còpia de noves bestretes, i a compte de nous impostos. El govern de l’Estat pot veure-ho d’una altra manera. Pot negar les bestretes i pot recórrer davant el Tribunal Constitucional els nous impostos. Com ha fet sempre i fins ara. Es vulgui o no es vulgui, doncs, la Generalitat proposa i el govern de l’Estat disposarà.

I malgrat tota aquesta bona voluntat, la CUP continua considerant que els pressupostos no són prou «socials». Que n’han de ser més. Com que la proposta del govern pot tornar a desbordar el nivell de dèficit públic que li marqui l’Estat, l’únic sistema per garantir més despesa és augmentant els ingressos. Aquesta serà la discussió. La CUP demanarà que «els rics» paguin encara més i Junts pel Sí mirarà d’ajustar els seus equilibris.

L’única cosa que cal desitjar és que, amb tanta apel·lació «social» pel mig, els uns i els altres no trenquin la corda. Perquè l’alternativa serien unes eleccions autonòmiques, i després, els pressupostos menys socials de la història.

Vicent Sanchís
Font: El Món

Però no saben amb qui se la juguen...


Diners contra sobirania

La nova estratègia del PP sobre el dossier català és la mateixa que la vella, però amb una mica més de diners al damunt de la taula. Soraya Sáenz de Santamaría intenta atraure el govern català a totes les instàncies col·lectives, les que caracteritzen el café para todos des de principis dels anys vuitanta. Per aconseguir-ho, la vicepresidenta ofereix un model de finançament més beneficiós per a Catalunya i un sostre de despesa més alt per a la totalitat de les administracions autonòmiques. Diners contra sobirania.

Dit d'una altra manera, el govern de Madrid ha decidit que una part del superàvit que aporta la societat catalana a l'estat serveixi, a partir d'ara, per contenir el procés polític d'independència. Per això consideren una gran notícia que el vicepresident Junqueras assisteixi al Consell de Política Fiscal i Financera, la instància autonòmica en què l'estat acaba decidint com reparteix una part dels recursos que administra entre la totalitat de les comunitats autònomes, Ceuta i Melilla incloses.

De fet, la interpretació que circula últimament pel Madrid polític i financer és que Oriol Junqueras és el personatge dialogant del govern català, en contraposició a Carles Puigdemont, percebut com un independentista intransigent. Aquesta és l'esquerda que intentaran explotar, concedint un cert marge financer al vicepresident, en detriment del perfil polític del president. Una maniobra òbvia, però prou temptadora com per posar a prova la cohesió del govern que haurà de convocar ni més ni menys que un referèndum sobre la independència en no gaires mesos.

Font: El Món.cat

dimarts, 29 de novembre del 2016

Quan facin el que facin nosaltres tirarem endevant..



SÍ O SÍ


Els líders de JxSí redueixen la disjuntiva clàssica del "sí o no" a la fatalitat de l'únic "sí". Cadascun al seu estil. Tardà va parlar en seu parlamentària de "referèndum "sí o sí" i amb posterioritat, l'expresident Mas ha parlat de "negociació sí o sí". En els dos casos parlen des de la convicció que les coses seran així, vulgui o no el govern espanyol.

Mas acostuma posar una nota de cautela i prudència. Recorda la necessitat de reunir més suports a la independència i ara, pel que sembla, tracta de tranquil·litzar l'empresariat, tot i reconèixer que és probable algun sobresalt el 2017. Hi haurà qui vegi en això una diferència notable, encara que coneguda, de contundència política, i assenyali el temor a un replantejament, o fins i tot un retrocés, en el procés independentista a canvi d'alguna etèria negociació. No obstant això, és obligat recordar que la força d'aquest procés rau en la seva unitat i transversalitat, aspectes imprescindibles en les circumstàncies actuals. És a dir, interclassista. No és molt encertat aplicar al procés independentista un esquema de lluita de classes en el sentit ampli.

Tenir fixada la data del RUI dóna solidesa al procés, però no obliga a considerar exempt tot el temps que hi ha fins a la seva possible realització. Aquest és el temps de les negociacions "sí o sí". No seria justificable rebutjar-les sense més. Ja el sol fet que l'Estat accepti negociar és un triomf.

Després es planteja el contingut i el resultat de les negociacions, començant per la necessitat de què l'Estat suspengui l'aplicació de les seves mesures repressives avui en marxa. No és creïble una negociació durant la qual l'Estat segueix reprimint l'activitat de les institucions catalanes. Al seu torn, també l'Estat plantejarà la simetria en l'abstenció, exigint que les institucions catalanes suspenguin la seva activitat durant la negociació. Aquesta és una mostra de la complexitat dels problemes que afecten les negociacions.

Mentre s'inicia la negociació "sí o sí", van fent-se passos que condicionen les actituds. Els comuns proposen constituir una comissió parlamentària per tractar la "qüestió catalana". No sembla, per descomptat, gran cosa, donada la composició del parlament espanyol. Com a iniciativa no molesta i apunta en una direcció correcta de convocar un òrgan en el qual puguin realitzar-se les negociacions del "sí o sí". El que passa és que no pot ser de rang de comissió parlamentària. Hauria d'apuntar més al tipus de Convenció del màxim nivell parlamentari i convocada específicament per a la negociació.



D'altra banda, l'ANC està articulant l'"Assemblea de càrrecs electes" (AECAT) perquè assumeixi els "poders catalans" en el cas que el govern central suspengués l'autonomia de Catalunya. Sembla bastant més eficaç que la comissió parlamentària sobre Catalunya. La AECAT és el germen d'una institució que vindrà a substituir a les institucions ordinàries catalanes, font de legitimitat política a Catalunya, en cas de suspensió de l'autonomia. 

Però, perquè el govern suspengui l'autonomia de Catalunya, en el cas que pogués fer-ho, que no està clar, les institucions catalanes hauran d'haver donat algun motiu per a això, hauran d'haver adoptat alguna mesura que justifiqui la suspensió a ulls del govern. L'acte més evident d'aquest tipus és una DUI. Per aquesta declaració, el Parlament català declararia a Catalunya fora de l'àmbit d'aplicació de les lleis espanyoles i, per descomptat, hauria de donar trasllat d'això a la Cort Internacional de Justícia. A l'interior, però, la suspensió de l'autonomia no tindria efecte i l'Estat hauria de recórrer a alguna figura dels estats d'excepció.

Justament és davant d'aquesta perspectiva molt versemblant quan cobra tot el seu abast l'admonició de Mas: negociació "sí o sí". Ningú està interessat a crear-se més problemes dels que ja té. En el paquet de la negociació haurà d'entrar l'altre enunciat de referèndum "sí o sí".


Que el 75 per cent dels catalans sigui partidari d'un referèndum és una prova empírica que el referèndum és la solució al problema. Si la participació arribés al 75 per cent, o el sobrepassés, donaria àmplia legitimitat al resultat, sigui aquest el que sigui.

Font el Món.cat

dilluns, 28 de novembre del 2016

Per aprendre de qui ens ha precedit

Els miralls internacionals del referèndum


Els processos de votació del Quebec, Escòcia i Montenegro aporten camins legals i organitzatius per preparar la votació prevista per l'any vinent

La claredat de la pregunta, el llindar de participació i el diàleg entre governs són tres dels punts claus per establir els criteris de la consulta

La resolució 306/XI del 6 d'octubre d'enguany, aprovada durant l'últim debat de política general al Parlament i que insta el Govern a impulsar un referèndum d'independència vinculant, ha tornat a posar damunt la taula les qüestions organitzatives d’un procés electoral d'aquesta mena. Mentre que la legalitat del referèndum aniria lligada a la llei de transitorietat jurídica que s'ha d'aprovar el juny del 2017, la seva organització la duria a terme una comissió de seguiment per l’impuls, control i execució. El text també preveu l'establiment d'una comissió d'experts pel seguiment del procés d'autodeterminació integrada per persones que hagin conegut altres processos similars.

Els referèndums d'independència no són una raresa. De fet, des de la II Guerra Mundial se n'han celebrat més de cinquanta arreu del món, la majoria dels quals amb una victòria independentista clara. La descolonització i la caiguda de la Unió Soviètica han estat l'origen de bona part dels nous estats que han sorgit durant els últims setanta anys, que són un 65% dels gairebé 200 que avui s'asseuen a les Nacions Unides. Les votacions s'han organitzat en contextos històrics tan diversos com ara Islàndia (1945), el Québec (1980, 1995) o el Sudan del Sud (2011).

Els països democràtics, fora del període de descolonització, han tolerat més aviat pocs referèndums d’independència dins del seu territori. Quan s'han celebrat, generalment ha guanyat l'statu quo. La llista de derrotes sobiranistes la integren el Québec (1980, 1995), Puerto Rico (1993, 1998), Nevis (1998) i Escòcia (2014), mentre que l’únic cas de referèndum reeixit per als independentistes en contextos democràtics és el de Montenegro (2006), en el qual el sí a la secessió es va imposar amb un 55,5% dels vots.

Es tracta de només mig punt per sobre del llindar del 55% exigit per l'enviat especial de la UE, Miroslav Lajčák, durant les negociacions amb els actors polítics principals. En canvi, en el cas de Nevis, el 61,8% de vot favorable a la independència de l'illa caribenya no va ser suficient per superar el requeriment constitucional de dos terços per iniciar el procés de separació.

La legalitat de la votació

Les gran majoria de països del món contenen clàusules d'indivisibilitat de l'estat, unitat nacional o integritat territorial que els blinden dels processos de secessió. Només en els casos de les constitucions d'Etiòpia, St. Kitts i Nevis i de les Illes Cook (Nova Zelanda) la secessió d'una part del territori està prevista.

Al Québec, Escòcia i Montenegro, els precedents més citats per al cas català, el marc legal de les consultes vinculants va ser diferent en cada cas. Per a la província canadenca de majoria francòfona, la llei de referèndums del 1980 va ser suficient per a la convocatòria del primer ministre Jacques Parizeau el 1995, acomoanyada d'una proposta legislativa de transició prèvia a la consulta. L'any 1980, René Lévesque havia utilitzat la mateix fórmula.

En canvi, per a Escòcia, el procés va necessitar l'anomenat Acord d'Edimburg, signat pels primers ministres David Cameron i Alex Salmond, que transferia la competència referendària a Edimburg. Finalment, la votació montenegrina era un procés previst a la constitució de la Unió Estatal de Sèrbia i Montenegro (2003) i de la constitució de Montenegro (1992). El Parlament de Montenegro va aprovar l'any 2001 una llei específica que establia les regles i majories referendàries. Aquest procés va ser supervisat a Montenegro per l'enviat especial Lajčák, nomenat per Javier Solana. En aquell moment, l'històric dirigent socialista era l'alt representant de política exterior comuna.

El repte de l'organització

El marc legal del referèndum català, encara per acabar de concretar, haurà de tenir en compte les lliçons apreses als referèndums prèviament esmentats. Hi ha, com a mínim, tres elements procedimentals i substantius que resulten cabdals. En primer lloc, el seu caràcter vinculant. No estrictament pel seu marc legal, que només es feia explícit en el cas de Montenegro, sinó per la mobilització dels partidaris del sí i, sobretot, del no. En els tres casos esmentats, la participació va ser superior al 80% del cens, aportant una legitimitat política difícil d'obviar. En el cas quebequès, però, el primer ministre canadenc Jean Chrétien havia declarat que la pregunta era massa confusa per acceptar-ne el resultat.

En segon lloc, i lligat al primer element, cal tenir en compte l'existència d'una comissió electoral imparcial capaç de supervisar els procediments i les campanyes, també en els aspectes financers. Finalment, no es pot obviar l'existència de regles clares sobre la manera d'interpretar els resultats -llindars i quòrum- perquè també forma part de les garanties democràtiques.

Recomanacions internacionals

En aquest últim aspecte, el codi de bones pràctiques de la Comissió de Venècia en matèria de referèndums –un òrgan consultiu del Consell d'Europa– fa les següents recomanacions: no imposar quòrums de participació pel fet que equiparen els votants del no als que s'abstenen; no establir majories qualificades, atès que poden generar efectes d'inestabilitat si el sí guanya per majoria simple; i convidar observadors internacionals per supervisar el procés.

Pel que fa la qüestió referendària, la coneguda opinió de la Cort Suprema canadenca del 1998 sobre la secessió del Québec es va referir a la formulació d'una "pregunta clara" que, en cas d'obtenir una "majoria clara" a favor de la secessió, permetria establir negociacions entre la província i el govern central en un eventual tercer referèndum. La resolució del Parlament també es refereix a una pregunta "clara i binària".

Aquesta opinió seria molt influent al Regne Unit, l'any 2012, a l'hora de pactar les condicions del procés electoral a Escòcia. El govern de Londres va pressionar, precisament, per la formulació d'una pregunta clara i binària. En la línia de la Cort Suprema canadenca, el codi de bones pràctiques de la Comissió de Venècia estableix la necessitat de comptar amb una comprensió i informació el més elevada possible de la pregunta entre l'electorat.

En definitiva, els referèndums d'independència no són una raresa: han legitimat gairebé mig centenar de nous estats des de la II Guerra Mundial. L'heterogeneïtat normativa ha estat la tònica general en uns processos que requereixen garanties democràtiques establertes pels organismes internacionals.

Marc Sanjaume

Cal estar preparats..


L'Assemblea d'Electes en té
 més de 2.200 en tan sols un mes




Ja hi ha uns 2.200 càrrecs electes registrats a l'Assemblea d'Electes de Catalunya un mes després de la seva presentació a Barcelona. Avui s'ha fet el primer acte territorial per difondre la iniciativa i aconseguir que s'hi sumin més càrrecs electes. Hi estan cridats 9.283 regidors, alcaldes, diputats (al Congrés i al Parlament), senadors i eurodiputats. La presidenta de l'Associació Catalana de Municipis (AMI), Neus Lloveras, remarca que el camí cap a la república catalana entra “a la recta final” i que cal estar preparats per si l'Estat “posa obstacles” a l'organització del referèndum”. L'assemblea, doncs, es convocaria en el cas que l'Estat suspengués l'autonomia de Catalunya. “Hem d'estar preparats i garantir que res impedirà que els catalans puguin votar el proper setembre”, remarca Lloveras. L'acte ha reunit més d'un centenar de polítics al Centre Cultural la Mercè.

Notícia d'agència ACN
Font: El Punt avui.cat

diumenge, 27 de novembre del 2016

Accions solidàries

ACCIONS D'AJUDA ALS REFUGIATS

 DES DE L'ANC

Què podem fer?

- Doncs anar a veure el documental (cal fer la reserva prèvia enviant un mail a graciaperlaindependencia@assemblea.cat),
- o si ja l’has vist o no pots anar a l’únic passe, fer una donació econòmica al compte corrent que indica el cartell per ajudar a l’ONG Proactiva Open Arms.
Tot sigui per ajudar a aquesta ONG. No podem amagar el cap sota l’ala a un problema tan important!


Escenificació de Madrid

EL DIÀLEG SERÀ BREU


El govern de Mariano Rajoy ha decidit modificar la seva estratègia amb Catalunya, però no pas l'objectiu, que continua sent la rendició incondicional. Hi ha dos motius que expliquen la nova aposta per un suposat tarannà més negociador. Per una banda, la imatge d'una Espanya tancada en banda a les constants apel·lacions al diàleg de Catalunya ha fet molt de mal a les cancelleries d'Europa i el món, que no entenen que fins avui l'única resposta hagi estat l'assetjament judicial. El segon motiu és més directe. L'Estat —que està decidit a resoldre el problema català amb suspensions, detencions i inhabilitacions— va fer una petita prova amb l'alcaldessa de Berga. El resultat va ser una mobilització gairebé espontània de més de 80.000 persones. A Madrid han comprovat que les seves actuacions judicials contra el procés tindran una resposta instantània per part de la ciutadania catalana, amb accions de mobilització i resistència pacífica. Per això, abans de desfermar l'escomesa judicial definitiva (que hi serà, no en tingueu cap dubte), l'Estat necessita executar la pantomima d'una voluntat de diàleg que no pretén ser res més que això: una comèdia. Volen girar les tornes i presentar Catalunya com la que no vol parlar dels “problemes que interessen la gent”. Sortosament, la diplomàcia internacional no són tan ximples com per no veure'ls el llautó. Esperem que a casa nostra tampoc.

Germà Capdevila

CTSE a Cervera


Manifest aprovat al Consell d'Assemblees Territorials, Sectorials i Exteriors 
celebrat a Cervera.



L’11 de setembre i el 13 de novembre vam tornar a demostrar que l’independentisme està a punt, que és ben viu, i que persisteix sense defallir. Estem a punt per ajudar a néixer la república catalana i esdevenir un Estat independent.
L’Assemblea Nacional Catalana reconeix i agraeix l’esforç ingent de ciutadans, institucions, polítics, i entitats. El camí iniciat el 2012 ens ha portat fins a les portes de la independència. Ens hem sobreposat als entrebancs i als embats que ens han arribat d’arreu. Gràcies al triomf de les forces independentistes a les eleccions del 27 de setembre de 2015, tenim per primera vegada un govern i una majoria independentista al Parlament i d’aquí pocs mesos estaran preparats per fer efectiu el compromís contret a les urnes. Ens queda, doncs, poc temps per bastir una estructura sòlida i organitzada que, si som capaços de deixar de banda recels i desconfiances, ens ha de permetre ben aviat proclamar la independència. Ens caldrà, però, ser intel·ligents, astuts i persistents.

L’Assemblea Nacional Catalana segueix compromesa a treballar per mantenir i ampliar el suport i l’entusiasme en la construcció del nou país i per garantir que tothom en pugui ser partícep. Seguirem dedicant tots els esforços que facin falta per difondre el missatge que ben aviat ens caldrà fer efectiu el nostre compromís de construir un futur millor per al nostre país.

Demanem al Parlament, al Govern, i als partits i associacions que, amb unitat d’acció, confiança i lleialtat mútues, segueixin avançant en l’execució del mandat que van rebre el 27-S, tot definint una estratègia comuna per als moments decisius que s’acosten. A tots els reclamem que siguin fidels a la voluntat del poble, que aparquin partidismes estèrils, de curta volada, i que, intel·ligentment, evitin els paranys i les manipulacions de tota mena. Cal que, els propers mesos, poble, partits i institucions treballem conjuntament per consolidar, preparar i organitzar el país en i des de tots els àmbits. Amb coratge i determinació farem pinya per seguir avançant i tirant endavant el full de ruta que el proper setembre ens ha de permetre votar i guanyar democràticament i pacífica el refrèndum i fer efectiva la independència.

Coherents amb aquesta petició i amb el nostre full de ruta donem i donarem sempre tot el suport que calgui a les instucions i als càrrecs electes que de manera valenta s’han posat al servei del poble i que, en compliment del compromís contret a les urnes, hi són fidels.

Cervera, 26 de novembre de 2016

dissabte, 26 de novembre del 2016

D'això en diuen dialogar...



El Tribunal Constitucional (TC) suspendrà
 la setmana que ve el pla per fer 
un referèndum a Catalunya el 2017. 




El Parlament va aprovar el passat 6 d'octubre, en el debat de política general, la realització d'un referèndum i el Govern espanyol va recórrer immediatament els acords de la Cambra catalana, plantejant un nou incident d'execució de sentència el passat dia 14 d'octubre.



En aquesta impugnació s'incloïa la petició que el Constitucional comuniqui a la Fiscalia General de l'Estat l'incompliment de les seves anteriors resolucions sobre el procés sobiranista. Davant d'aquest nou conflicte, el TC preveu aprovar la setmana que ve una providència per la qual admetrà a tràmit l'incident d'execució de sentència presentat pel Govern, i alhora suspendrà els acords adoptats pel Parlament i obrirà un termini d'al·legacions per a les parts.

La resolució sobre la legalitat o no de la nova full de ruta sobiranista i de la convocatòria d'un referèndum al 2017 queda per a un moment posterior. El TC tornarà a plantejar-se llavors si es dirigeix a la Fiscalia amb un altre testimoni de particulars sobre les decisions del Parlament en general i les de la presidenta de la Cambra catalana, Carme Forcadell, en particular.

Agència Europa Press
Font El Món.cat


divendres, 25 de novembre del 2016

Manifest Sectorial Dones de l'ANC


Manifest Dones per la Independència, Dones de l’ANC,
pel 25 novembre 2016 Dia Internacional de la NO violència contra les Dones (manifest25n2016_ancdones):
L’eradicació de les violències masclistes ha de ser un dels principis fonamentals en la constitució de la República Catalana. No ens podem permetre un nou estat on les dones continuem patint violències masclistes.
Per poder eradicar les violències masclistes caldrà dotar de recursos econòmics, materials i humans cadascuna de les  partides pressupostàries necessàries pel ple desenvolupament de la Llei “5/2008, del dret de les dones a eradicar la violència masclista “ i la seva aplicació en els àmbits: ensenyament, atenció primària, justícia, cossos de seguretat, serveis socials, entorn laboral i mitjans de comunicació entre altres.
La república catalana haurà de ratificar tots els tractats internacionals que vetllen per la fi de les violències masclistes i les desigualtats que patim les dones, i haurà d’ adoptar  els canvis legislatius necessaris per fer efectiu el Conveni d’Istanbul que defineix les violències masclistes més enllà de la parella i ex-parella.
Exigim garantir la formació especialitzada de les persones que treballen en la prevenció i detecció de les violències i, acompanyament, protecció i reparació a les víctimes perquè a la nova República Catalana cal que les i els professionals estiguin capacitats per poder donar suport real a les dones i criatures que pateixen situacions de violències masclistes.
Exigim posar fi a la manca de sensibilització social davant l’increment de les violències i agressions que patim les dones de qualsevol edat i origen pel fet de ser dones: a la feina, als mitjans de comunicació, xarxes socials, campanyes publicitàries, a casa, a l’escola, a la universitat, pel carrer, etc
Exigim un compromís polític i social per construir entre totes i tots una República Catalana lliure de violències masclistes.
Som dones, moltes, diverses, i totes nosaltres ens volem vives i lliures de violències masclistes!
Companyes, companys, ni una menys!
Ni un pas enrere en els drets de les dones!

Sectorial Dones per la Independència. 
Novembre 2016


dijous, 24 de novembre del 2016

Estratègia financera

L’estratègia financera del govern per a salvar el moment crític de la independència




Serà capaç de recaptar els imposts multitudinaris? Què farà per fer complir la nova legalitat proclamada en aquesta matèria? Podrà manllevar diners a cap estat amic?

Aquesta és una de les incògnites més qüestionades del procés cap a la independència. Com s’ho farà el nou estat acabat de proclamar per esdevenir econòmicament viable i solvent des del primer moment? Com s’ho farà per encarar els pagaments i despeses pròpies del període autonòmic i també les del període republicà? Serà capaç de recaptar en massa els imposts de ciutadans, empreses i institucions? I si no paguen, què farà per fer complir la nova legalitat proclamada? I fins que el sistema tributari no funcioni al cent per cent, podrà manllevar diners a ningú? Hi haurà cap estat amic? Caldrà acudir als fons d’inversió privats? Algú deixarà diners al nou estat? I què farà l’estat espanyol mentrestant?

És evident que no hi ha respostes segures ni tancades a totes aquestes preguntes. Si de cas, hi ha previsions i estratègies que caldrà confirmar sobre la marxa. I això tan sols es podrà fer si abans s’han fet tots els passos necessaris per a tenir una estructura d’estat ben greixada i dimensionada per a assumir les noves càrregues d’un estat sobirà. Aquesta és la tasca actual d’un equip coordinat al Departament de Vice-presidència i Economia del govern de Junts pel Sí. El departament presidit per Oriol Junqueras treballa en el desplegament de la hisenda pròpia per tenir la dimensió i la preparació tècnica necessàries en el moment polític de la desconnexió.

Els quatre pilars del desplegament

Aquest desplegament ha de portar el govern al control ple del sistema tributari amb capacitat d’actuació sobre tot el procés de liquidació tributària i de constrenyiment (en cas que un ciutadà, empresa o institució no satisfaci les obligacions fiscals). I és un desplegament que es fa sobre quatre pilars: el personal i la xarxa d’oficines; el sistema informàtic matricial; la legislació del codi tributari; i el coneixement i les dades d’activitat econòmica i patrimonial. La hisenda pròpia ha d’avançar en tots quatre aspectes per satisfer les necessitats competencials d’un estat independent. Actualment, el govern desplega tots els elements que formen part encara del tram autonòmic. La resta estarà a punt en el moment de l’aprovació de les lleis de desconnexió, el juny o juliol del 2017, que portarà a la celebració del referèndum al setembre.

Segons les fonts consultades per VilaWeb, fins al juliol, la situació no tindrà cap complicació: es desenvoluparan al màxim les competències ja reconegudes de la Generalitat per a esprémer la recaptació executiva dels imposts propis. Però és evident i sabut que el gruix dels ingressos per imposts està en els multitudinaris (IRPF i IVA), la gestió dels quals no depèn actualment del govern català. I és aquest pas –l’assumpció d’aquesta gestió i cobrament– el més delicat o complicat del procés cap a la independència des d’una perspectiva fiscal.

La jugada del moment zero

L’estratègia del govern en aquest sentit ha estat la de l’aliança d’administracions. Expliquem-nos: una part substancial de l’Impost sobre la Renda de les Persones Físiques (IRPF) la trobem en un volum important de funcionaris i treballadors de l’administració pública que aquesta legislatura és governada pels partits compromesos amb el procés constituent de la república catalana. Parlem de centenars d’ajuntaments –que han expressat molt sovint el compromís amb el procés–, les quatre diputacions, els consells comarcals i, evidentment, l’administració autonòmica. Quin és l’objectiu del moment zero? Que totes aquestes administracions liquidin l’IRPF amb l’Agència Tributària de Catalunya (ATC), d’acord amb la nova legislació aprovada el juny o el juliol del 2017.

El govern pot ser que no tingui la força per a actuar des del primer moment sobre la totalitat de les empreses del país. La previsió actual és que hi haurà un volum d’empreses que també actuarà de manera automàtica segons la nova legalitat i l’ordre de liquidar els imposts a l’ATC, però no es pot comptar que això passi amb totes. Per tant, convindrà començar per les administracions públiques, que afecta d’una sola tirada un gruix important de les rendes de Catalunya. I, és clar, comptant també que hi pot haver excepcions marcades pel color polític d’alguns ajuntaments que no segueixin aquestes directrius.

I quan ha de passar això?

El calendari marcat en el full de ruta no dóna pas gaire marge. Si les lleis de desconnexió s’aproven el juliol del 2017 i es vinculen al resultat afirmatiu d’un referèndum que es preveu la segona quinzena de setembre, el canvi d’agulles tributari pot esdevenir-se a l’octubre. I això situa el moment decisiu al divendres 20, que és quan s’haurien de fer les liquidacions d’IRPF del mes. És en aquest moment quan les administracions públiques catalanes passaran a ingressar l’IRPF dels seus treballadors a l’Agència Tributària de Catalunya.

I a continuació, què?

Si això passa d’aquesta manera, el govern català comptarà amb uns ingressos que li poden servir per a assumir les despeses de les primeres setmanes. Però és evident que l’estabilització d’aquesta situació tampoc no serviria per a finançar les despeses corrents de la nova república. Per tant, caldria comptar que una sotragada d’aquesta dimensió portaria l’estat espanyol a una inestabilitat econòmica perillosa. Com reaccionaran els mercats quan es demostri que la comunitat econòmicament més forta i solvent de l’estat comença a separar-se i que un volum molt majoritari de les seves institucions deixen d’ingressar un impost multitudinari a les arques estatals? Com serà la qualificació del deute públic espanyol en aquell moment? Podrà suportar-ho l’estat espanyol? Com actuaran els principals tenidors del deute de l’estat?

Una dels supòsits d’aquest moment decisiu és que l’estat es trobi obligat, per interès propi, a seure a la taula de negociació amb el govern català. El risc de no fer-ho, si el govern català aguanta la pressió –que també hi serà i potser encara més forta–, serà molt gran per a l’estat espanyol. I seure a la taula de negociació té moltes conseqüències possibles. Per exemple, que la negociació sigui sobre el repartiment d’actius i passius i el calendari d’execució d’una independència finalment pactada. Aquest seria l’objectiu més desitjat pel govern, perquè desencallaria la resta d’aspectes que han de fer entrar el procés en una via d’estabilitat i seguretat institucional a Catalunya i al món.

Suport extern?

Un altre supòsit del qual s’ha fet molta literatura per al desenvolupament dels primers mesos de la independència és el que apunta al finançament extern. S’ha parlat d’un crèdit pont i de fórmules per a les quals un estat tercer podria acompanyar financerament la independència de Catalunya. Experts en la matèria consultats per VilaWeb diuen que totes aquestes especulacions no es podran constatar fins al moment de la veritat. És difícil, segons aquestes fonts, que un estat tercer es comprometi amb un estat nou si aquest està en conflicte obert amb l’estat matriu. Tanmateix, hi ha fórmules no directes per a les quals un estat podria estar darrere del finançament extern de la naixent república catalana.

Sigui com sigui, l’opció que tindria més probabilitats seria la d’acudir als fons d’inversió privada, que exigirien al govern de la Generalitat uns comptes equilibrats. És a dir, que el govern fos capaç de pagar la despesa corrent (els serveis prestats als ciutadans) amb els imposts dels seus ciutadans i empreses. Actualment, el govern es troba obligat a pagar despesa corrent amb deute. Per això, les mateixes fonts consultades veurien incomprensible de fer un gest polític que havia exigit la CUP anteriorment, com ara l’impagament del deute. Un gest d’aquesta mena, diuen, tancaria totes les vies de finançament extern de la Generalitat per als mesos decisius de la independència.

La capacitat recaptatòria dels primers moments i la possibilitat d’acudir al finançament extern seran dues claus per a fer viable econòmicament la independència. Per a arribar a aquest punt, cal haver exhaurit prèviament el tram autonòmic i arribar al juny o al juliol amb tota l’arquitectura legal i estructural preparada. Segons ha pogut saber VilaWeb, aquesta és ara la preocupació del govern.


Font: VilaWeb.cat

dimecres, 23 de novembre del 2016

Ens voldran entabanar....

I vosaltres us ho creieu, que no som prou?





Ho he explicat moltes vegades, però aquesta volta estic sorprès per la velocitat amb què passa. Cada any l’assistència multitudinària a l’Onze de Setembre fa callar totes les boques durant un temps, però poc després comença la tasca de minar la realitat. Titulars de diaris, consignes per Twitter, opinions falsament entristides que comencen a dir-nos que no som prou i que anem cap avall, els independentistes. Repasseu la vostra hemeroteca sentimental: quantes vegades aquests darrers anys ells no han aconseguit que us pensàsseu, ni que fos uns quants dies, que havíem perdut pistonada, que no érem prou per a guanyar el referèndum, per aconseguir la independència?

La sorpresa és que ara la campanya ha començat a una velocitat supersònica. Normalment s’esperaven que canviàs l’any, però aquesta vegada ja ens trobem en ple combat propagandista i intel·lectual i encara no s’ha acabat el novembre. És evident que tenen més pressa que mai i més urgències que mai. Repasseu, si no, la quantitat d’articles que han aparegut aquestes darreres hores dient, tots, com si fos una consigna, que no som prou. Quedareu esglaiats.


Ara, d’això, en diuen ‘postveritat’. L’Oxford Dictionary ha designat ‘postveritat’ paraula nova de l’any i ha definit aquesta tècnica propagandística amb precisió: ‘Relatiu a o denotant circumstàncies en les quals fets objectius no són tan influents en la formació de l’opinió pública com l’apel·lació a l’emoció i a la creença personal.’ És això mateix: els fets objectius no compten. La cosa és simplement aconseguir que allò que aparenta ser veritat acabe essent més important que la veritat comprovable. Si la població afectada no és capaç de resistir l’embat de l’aparença, tant hi farà el seu esforç perquè guanyarà qui controla el missatge.


La veritat, en el nostre cas, és tan contundent que fa vergonya haver-la de repetir. 27-S. Eleccions catalanes. Amb el percentatge de participació més alt de la història, el 77,45%. En totes les eleccions que s’han fet mai en tot l’estat espanyol, la participació més alta que s’hi ha assolit fou del 80%. Podem pensar, doncs, que el dia del referèndum acudiran a votar un 3% o un 4% més de la població, un 5%, però ningú no es pot creure que hi acudirà el 90%. O encara no sabeu que hi ha gent que no ha votat mai ni votarà mai?

Així doncs, amb un percentatge de participació gairebé impossible de superar, els dos grups que es presenten com a independentistes aconsegueixen aquell dia prop de dos milions de vots. Queden exactament a 79.667 vots de la majoria absoluta. I en termes de percentatge n’obtenen el 48,05%.

Les eleccions del 27-S no són cap referèndum i, per tant, les dades que en resulten no poden ser tractades com si ho fossen. Però ningú no discutirà que si es mira detingudament aquell resultat dóna pistes ben clares sobre què podria passar en un enfrontament directe entre el sí i el no.

Hi va haver el 48,05% de vots inequívocament a favor del sí i el 39,31% inequívocament a favor del no. En el terreny de l’ambigüitat hi ha la resta. No és gens difícil d’entendre, però, que al vot a favor de la independència, anant molt malament, li faltarien dos punts per a guanyar en qualsevol circumstància, mentre que al del no li’n faltarien onze.

Amb les xifres a la mà, els qui no són prou són els partidaris del no. Per a guanyar de manera indiscutible el referèndum, anant molt malament, només caldria que un 15,41% dels votants de Catalunya Sí que es Pot i Unió votassen que sí en el referèndum. Amb això n’hi hauria prou, mantenint les xifres del 27-S. I parlem d’unes 50.000 persones, a tot estirar. Els partidaris del no, en canvi, haurien de convèncer-ne almenys 440.000 per a superar el bloc del sí. Ara això semblarà ‘Barri Sèsam’, però convèncer 50.000 persones és molt més senzill que no convèncer-ne 450.000. S’entén?


No sóc gens partidari d’enganyar-nos i, per tant, això que diré ara només ho dic per a demostrar si n’és, d’absurda, la teoria del ‘no som prou’. Si agafem els vots del 27-S, comptant només els del sí i els del no i deixant de banda els qui no es van voler definir aleshores, el resultat és que el vot a favor de la independència representa el 55% i el del no es queda en el 45%. I amb aquests xifres a la mà encara volen que ens creguem que no som prou?

Comparem-ho. Com ens ho hauríem de creure això, que no som prou, si l’últim referèndum d’independència que s’ha fet a Europa, el de Montenegro del 2006, va ser guanyat exactament amb un 55,5% dels vots. Espanya bé reconeix Montenegro com a país independent i Montenegro bé té cadira a l’ONU. Què significa, doncs, la paraula ‘prou’? Com es mesura? Perquè no tindria gens de sentit que el 55% fos prou perquè Espanya reconegués Montenegro però no fos prou per a Catalunya.


Ha passat un any llarg de les eleccions ja. I quan presentes les dades com jo ho he fet ara sempre apareix qui diu que això era fa un any, però que ara estem pitjor. I que per això no som prou.


Bé, la veritat indiscutible és que no tenim manera de mesurar-ho amb certesa total. Potser no som tants, però si volem tenir una discussió seriosa l’altre hauria d’admetre que també hi ha la possibilitat que siguem més. Qualsevol altra posició seria una trampa.

Ens diuen que hi ha enquestes que anuncien un empat tècnic o una victòria del no. Però ens ho diuen en l’era en què les enquestes anunciaven de manera indiscutible que el Regne Unit es quedaria a la Unió Europea i que Hillary Clinton seria la nova presidenta dels Estats Units. No vull ferir amb aquest comentari. Avui dia la tasca d’enquestador deu ser la més difícil del món. Però si amb les enquestes passa això que passa, no sembla gaire seriós que l’únic argument siga aquest.


La ‘postveritat’ torna a atacar. Agafant-se a una dada demoscòpica o a un comentari d’algú. Però us en recordeu, que al maig i al juny, i al juliol, tothom patia perquè no ompliríem els carrers l’Onze de Setembre? Els nervis fins i tot es van apoderar de l’ANC, de tant insistent que era la campanya, de tant segur que era que no ompliríem. I vam omplir o no? Pregunte. I vam cloure boques o no? Pregunte.


Ho remataré. No hi ha ni una sola raó per a creure que l’independentisme no pot guanyar, amb claredat, el referèndum del setembre. Encara falten molts mesos i poden passar moltes coses que alteren aquesta opinió, però avui dir que no som prou per a guanyar és simplement propaganda política. Propaganda, a més, que no es fonamenta en res, en cap dada contrastable ni sensata. I que només intenta afeblir els partidaris de la república.


Contra la ‘postveritat’, però, hi ha dues eines d’una eficàcia demolidora: la persistència de la veritat i la resistència psicològica dels qui són atacats. I aquesta segona, estimat lector, només depèn de tu i només la pots activar tu. O creus en allò que veus i vius cada dia o te’ls creus a ells. Lamentablement és tan senzill com això.

Vicenç Partal
Font: Vilaweb





Dia..què?

Raons davant del «diàleg»


Aquest dimarts a la nit el Congrés ha aprovat el suplicatori per poder processar Francesc Homs arran de la celebració de la consulta del 9-N. Just la mateixa setmana que el nou govern espanyol es vantava de la seva capacitat de diàleg situant a un exsobiranista, Enric Millo, al capdavant de la Delegació del Govern de Catalunya, el PP no ha vacil·lat ni un segon en la seva persistent tasca de judicialització del procés català –una tasca en la que ha comptat amb l'inestimable suport d'un PSOE cada cop més irreconeixible.


La legislatura que tot just ara arrenca a Madrid presenta algunes novetats en relació a l'anterior, caracteritzada per una manca de diàleg absoluta. Per una banda, el govern de Mariano Rajoy sembla que continuarà portant a la justícia qualsevol llei que pugui atemptar contra la unitat d'Espanya. Mantenir una elevada pressió al procés des dels jutjats ha permès (i permetrà) al PP no haver-se d'enfrontar directament amb el govern català, alhora que envia una senyal ben clara a les institucions del país: la independència no només no és possible sinó que comportarà molt de desgast dins de les files sobiranistes. De l'altra, però, en els propers mesos també podem esperar un cert viratge des d'un govern espanyol que, amb petites concessions (com ara un nou sistema de finançament per les comunitats autònomes), voldrà presentar l'executiu català com a intransigent, extrem i tancat a la negociació.


En aquest sentit doncs, l’estratègia dels partits sobiranistes ha de ser ben clara. Cadascun dels dies fins al setembre de l’any que ve caldrà defensar la via del referèndum com única sortida acceptable al plet català. Rajoy presentarà l'independentisme com el culpable de la confrontació i la tensió i els partits i les entitats civils de l’àmbit del sobiranisme hauran d’unir forces en favor d’una consulta i, per poc fructífer i repetitiu que pugui semblar (ja s'ha fet 17 vegades), tornar-la a demanar a les institucions espanyoles.


D’aquesta estratègia en pro del diàleg en dependrà arribar al setembre del 2017 carregats de raons en favor d’una consulta que, segons les enquestes, compta amb el suport d’entre el 70% i el 80% de la població del nostre país i de 83 dels 135 diputats al Parlament.

Marc Guinjoan
Polítoleg de la UAB

Documental canadenc sobre el procés independentista


"El poble prohibit", 
el procés sobiranista 
vist des del Canadà



Fragment de presentació del documental

El realitzador canadenc Alexandre Chartrand ha presentat aquest  als cinemes Texas de Barcelona el seu documental Le Peuple Interdit (El poble prohibit). El film repassa les grans mobilitzacions del procés sobiranista des de l'any 2006 i acaba amb les eleccions del 27 de setembre. El documental analitza el paper de la societat civil en el moviment independentista català i segueix alguns dels personatges claus del procés.


Part del cost de producció del llargmetratge es va finançar mitjançant una campanya de micromecentatge, impulsada per activistes del procés sobiranista.

Chartrand va presentar el film l'octubre passat al Festival du Nouveau Cinéma en Montreal. Després d'estar a la cartellera de Canadà, el documental arriba ara a les grans pantalles de Catalunya. L'estrena  va comptar amb la presència del director de cinema Ventura Pons i el president de l'ANC, Jordi Sànchez.

Font: Nació Digital


dimarts, 22 de novembre del 2016

Avui no calen més paraules...


Fragments carregats de raó
Han posat veu al que la 
Ciutadania Catalana creiem...





Quan el cinisme es fa virtut


El tripartit borbònic s'equivoca

PP, PSOE i Ciutadans s'han lligat, esquena per esquena, per defensar, com sigui i a costa del que sigui, les velles estructures del règim del 78. Tots tres partits han conformat un magma indistingible, que tant serveix per aplicar les retallades de Brussel·les com per enviar Francesc Homs a judici. Tant se val, tot és poc quan es tracta de què tot continuï igual i manegat pels mateixos.

Però és cert, tal i com han dit els presidents Puigdemont i Mas, que aquest dimarts el parlamentarisme espanyol ha escrit una pàgina vergonyosa que algun dia estaran en disposició moral de lamentar. El cas de l'exjutge Santi Vidal, inhabilitat per escriure les seves idees polítiques en un paper, i de Francesc Homs, a qui s'envia a la banqueta per acomplir un mandat electoral equival, inevitablement, a deixar fora del sistema dos milions llargs de ciutadans de Catalunya. De cop, el tripartit borbònic ha deixat fora del sistema una majoria llarga dels diputats del Parlament de Catalunya i, òbviament, als electors a qui representen.

"A Espanya ningú no va als jutjats per les seves idees", va haver de mentir Rajoy contra d'un jutge honest i compromès amb la seva societat. Essent conscient, sens dubte, que ja només parla per a una petita minoria de ciutadans d'aquest país. Pensen que encara que hagin perdut els catalans, conservaran Catalunya. I s'equivoquen, com passa sovint en la seva història.

Salvador Cot
Periodista
Font: El Món.cat

Per què fa por el SÍ?

Espanya té por del SÍ

Entre la crisi, l'atur, un possible refinançament, l'escepticisme respecte a les polítiques socials, el deteriorament de la qualitat democràtica, la desconfiança en la classe política i tot d'altres temes que ocupen i preocupen els ciutadans i que el Partit Popular hauria de tenir en el seu programa de govern, el que té més pes polític és el referèndum d'autodeterminació que demana Catalunya per saber si som majoria, els ciutadans que el volem lliure, sobirà i independent, el país. Un projecte de ruptura amb l'Estat i resulta que el president del govern espanyol manifestava en campanya que ell no hi volia ni entrar, a parlar del tema més calent que tenia i que té damunt la taula, i deia "que no vol dedicar-los ni un minut, a aquells que desobeeixen lleis". Mariano Rajoy, el partit del qual viu una certa marginalitat al Parlament, concorria a les eleccions espanyoles fent veure com si, a Catalunya, no hi passés res. Quan a Catalunya, hi passa molt i gros.

D'entrada, pel fet de demanar diàleg per poder posar les urnes per exercir el dret democràtic de votar, l'Estat ha comès, respecte a les institucions i els alts responsables polítics d'aquest nostre país, abús de poder: ha mobilitzat els seus aparells i les seves clavegueres, i ho ha fet, sobretot, per intervenir en l'opinió pública. Però, a més a més, aquest seu catàleg d'actuacions es completa amb l'administració de filtracions, dossiers, difamacions, intoxicacions i pors presentat en mitjans que li són altaveu, al govern Rajoy. Un govern que s'ha servit, sense cap mena de pudor, de la moral del poder, aquella segons la qual el poder vol dir el dret.

Davant de tanta amenaça del no votareu perquè no ho permet la Constitució, com que el president Mas va decidir d'improvisar un 9N -tot i el recorregut que encara teníem- arran de la prohibició dels procediments ordinaris per poder votar, i ho va fer com l'única radicalitat possible que ell considerà que tenia a l'abast; malgrat ser, doncs i només, una prova d'assaig, ha estat cridat a declarar. La pregunta és ¿a instàncies de qui, la Justícia imputa el president de la Generalitat, membres del seu govern, la presidenta del Parlament, alcaldes i regidors? Doncs a instàncies del govern espanyol.

I si, doncs, un imputat és, en dret penal, aquella persona a la qual se li atribueix participació en un delicte, ¿de quin delicte és de què es tracten, les imputacions dels responsables polítics catalans? Doncs de servir-se de la democràcia.Perquè de fet, és la democràcia el que fa por a l'adversari polític. I li'n fa, de por, per les majories que poden decidir allò de què ell no vol ni sentir a parlar. ¿I per què no en vol parlar, de deixar-nos votar i d'una possible ruptura entre Catalunya i Espanya, perquè no en ve, de tradició democràtica, potser?

Té molta raó Rafael Argullol quan diu que el principi de tots els dimonis d'Espanya es troba en el rebuig a la Il·lustració. És a dir, a la cultura. Que la mala qualitat de la seva democràcia és la falta de tradició il·lustrada. Per això és que no en volen parlar, de referèndum a Catalunya, perquè el que tenen, en aquest temps "transitiu i fràgil per a Espanya", és por. Tenen por a dreta i a esquerra. I del que tenen por és del sí.
Carme Vidalhuguet
Nació Digital
Extret del blog de SMxI

diumenge, 20 de novembre del 2016

Raons d'aquest cap de setmana per marxar...




Julio Gómez Pomar defensa la inversió a Catalunya en la xarxa     ferroviària i diu que el corredor mediterrani és "prioritari"



I això només aquest cap de setmana...

20N Pels crims del franquisme

NOU ACTE D'ÒMNIUM, avui 20 N, a l'interior de la Presó Model de Barcelona



“Aquest diumenge 20 de novembre tornarem a condemnar els crims del franquisme i a homenatjar-ne les víctimes”, assenyala Òmnium Cultural al seu butlletí, “coincidint amb el 41è aniversari de la mort del dictador espanyol, Francisco Franco. Tornem a reclamar justícia!”
L’acte s’emmarca dins de la campanya Lluites compartides, d’Òmnium Cultural, i reclama la revisió històrica que mereixen les víctimes de la dictadura. Es podrà seguir en directe per internet, a través del  portal web.
L‘acte tindrà lloc a l‘interior de lpresó Model de Barcelona i comptarà amb les entitats memorialistes. En diversos patis interiors de la Model està prevista una exposició sobre la repressió franquista i una breu intervenció artística de Carles Santos tocant el piano. Per últim, a la sala d’actes de la presó s’hi farà una benvinguda a càrrec del conseller de Justícia, Carles Mundó, una presentació a càrrec dela vocal de la junta nacional d’Òmnium i directora de Sàpiens, Clàudia Pujol, i la intervenció de diversos testimonis: Agustí Alcoberro, Raimon Carrasco, Josep-Lluís Carod-Rovira, Josep Cruanyes, August Gil Matamala, Magda Oranich, Enric Pubill, Montserrat Puig Antich, Núria Roig i Anna Sallés.
Per acabar, les paraules del president d’Òmnium, Jordi Cuixart; el conseller d’Afers i Relacions Institucionals i Exteriors i Transparència, Raül Romeva; l’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, i la presidenta del Parlament, Carme Forcadell, clouran l’acte.
L’acte es podrà seguir en directe per streaming a l’enllaç Lluites compartides
Font: lliureimillor.cat

dissabte, 19 de novembre del 2016

L'ultim CEO.

Valoracions diferents per a decidir lliurement

Les enquestes no són exactes i sempre és important tenir totes les opcions a la nostra mà per treure'n conclusions.


Aquesta és la notícia que  es va difondre pels mitjans de comunicació


I aquesta és una valoració dels resultats comparativa amb altres resultats del CEO d'anys anteriors i la seva explicació.

Informem-nos i després valorem.