dijous, 3 de novembre del 2016

Pels temps que s'apropen...



Del somriure a la decisió i el coratge




L'ANC va engegar l'11 de setembre de 2012 un procés cap a la independència que, potser per primera vegada, era un procés en positiu, un procés que no es basava únicament en els greuges històrics i actuals que des de sempre patien els Països Catalans en general i Catalunya molt en particular.

Un procés que va començar a parlar de futur, que parlava de construir un país nou, un país millor.

Es va engegar un procés totalment transversal, i no només ideològicament parlant, sinó també des del punt de vista generacional. Així ens hem acostumat va veure i a viure concentracions i manifestacions en què participava tota la família. Avis i àvies, pares i mares, fills i filles i fins i tot nadons hem omplert a vessar els carrers, sobretot de Barcelona, però també d'arreu de Catalunya.

Des d'algun sector de l'ampli moviment independentista no s'han estalviat alguna que altra crítica a aquesta manera de fer, a aquesta manera de mobilitzar basada molt en el concepte de "festa i reivindicació". Una manera de fer que pretenia, sobretot, carregar d'il·lusió, de confiança i de convenciment en el procés al gruix de l'independentisme.

I va ser un èxit. Mas i CDC van abraçar la idea d'independència, els diferents partits i organitzacions van decidir sumar-s'hi i els resultats polítics han estat clars: es va créixer de 14 diputats el 2102 als 72 actuals i d'un objectiu com el del pacte fiscal al de la independència i la República catalana. .

És el que algú va batejar amb el nom de la "revolució dels somriures".

Ara, quatre anys després, el procés d'independència es troba en la seva darrera fase. El camí està marcat i tot fa creure que el desenllaç final es produirà abans d'acabar l'any 2017.

L'Estat ja ens ha mostrat sobradament les seves intencions. Ha optat per la judicialització de la política amb imputacions i processaments a aquells càrrecs electes que representen el que ells anomenen "desafio independentista". De moment, ja tenim els processos oberts contra el president Mas, la vicepresident Ortega, la consellera Rigau, el diputat Homs, el regidor Joan Coma, la presidenta del Parlament, Carme Forcadell i, darrerament, s'hi ha afegit el de Santiago Espot, el primer imputat de la societat civil. L'objectiu és clar, frenar en sec el procés a través de la via judicial i els tribunals.

L'estratègia de l'Estat continua i, ara, el Tribunal Constitucional declara "plenament d'acord amb la Constitució" la reforma legal impulsada pel PP que li atorga capacitat coercitiva i sancionadora contra aquells càrrecs públics que incompleixin les seves ordres i sentències.

És força probable que, més d'hora que tard, el TC s'atreveixi a inhabilitar càrrecs polítics. Si això arriba, la resposta dels nostres representants només pot ser una: la de continuar fidels al poble que els va escollir i a les institucions que representen. Si així ho fan (i estic convençut que ho faran) es produirà el trencament definitiu amb l'Estat espanyol i la independència serà inevitable.

De la mateixa manera que els nostres representants es mantindran en el seu lloc, així ho haurem de fer també nosaltres, la societat civil. La independència no serà possible únicament amb la feina i la resolució dels nostres diputats i regidors. Si es trobessin sols, sense cap o poc suport popular, tot el procés s'ensorraria.

L'enyorada Muriel Casals ens deia "No som aquí per buscar un somni. El somni som nosaltres." I la revolució dels somriures ens ha donat la il·lusió, la confiança i el convenciment que un nou país és possible i que estem disposats a aconseguir-lo.

No hi haurà independència sense tensió. No hi haurà independència sense conflicte. Ha arribat, doncs, el moment de la decisió i el coratge.

Ei! I si pot ser amb un somriure.

 
 
Jaume Marfany

Membre fundador de l'ANC

Font: Tribuna.cat