dimarts, 2 de juliol de 2019

La batalla de Luxemburg, més enllà d’una jugada mestra

per Vicent Partal, publicat a Vilaweb el 1/7/2019


Vivim hores tenses pel paper que el Tribunal de Justícia de la Unió Europea pot tenir en el procés d’independència. És normal, I també és normal que es visquen amb una certa angoixa i desorientació. Ahir, per exemple, vàrem rebre tres notícies seguides diferents, totes importants i contradictòries.
Primer va ser l’admissió per part del Tribunal de Justícia de la Unió Europea del recurs que el president Puigdemont i el conseller Comín havien presentat contra la decisió del president del Parlament Europeu, Antonio Tajani, d’impedir-los l’acreditació com a eurodiputats. L’admissió va ser molt ràpida, com correspon a un sistema judicial modern, només quatre hores, i implicava que la violació dels drets polítics a Espanya arribava finalment a la màxima instància judicial de la Unió, tal com feia mesos que s’intentava. És una gran notícia perquè trenca una barrera enorme: és molt difícil d’arribar al Tribunal de Luxemburg si no ets un estat i és vital d’arribar-hi per fer pressió contra les violacions dels drets democràtics que hem de suportar.
Però més tard, al vespre, el tribunal va fer públic que no concedia les mesures cautelars demanades pels dos eurodiputats de Junts per Catalunya, que els haurien permès de ser presents avui a Estrasburg. I això va fer que l’impacte positiu del matí es tornàs negatiu al vespre, especialment quan els mitjans espanyols ho van començar a celebrar, en vibrant contrast amb el seu silenci del matí a la primera notícia.
El text publicat pel tribunal és una mala notícia, perquè fa seu completament el discurs espanyol, més enllà del que era previsible. Però no és significatiu respecte d’allò que puga ser el resultat final, ni encara menys és decisiu. El document, com és habitual, deixa clar que aquesta decisió no implica res sobre la que el tribunal prendrà quan analitze el cas. I aquesta és la batalla prevista i decisiva, la que marcarà el futur. Cal tenir en compte que la decisió sobre les mesures cautelars ha estat presa per un sol jutge i sense audiència a les parts. En canvi, la decisió final i bona la prendrà una sala amb diversos magistrats que escoltarà tots els arguments, en un context més favorable però molt més lent.
Ara, doncs, s’obre un període que podria durar any, en el qual si no hi ha grans sorpreses Puigdemont i Comín no podran ocupar els seus escons i hauran de pledejar durament a Europa. Quan Puigdemont va ser detingut a Alemanya era el març del 2018 i el tribunal no va resoldre que no era culpable ni de rebel·lió ni de sedició fins el juliol d’aquell any. Van ser mesos d’espera tensa en què el president no podia abandonar Alemanya i havia de poder ser localitzat tothora per la justícia. Però l’angoixa de la detenció, del seu pas per la presó i dels mesos d’espera sobre la decisió del tribunal s’oblidaren completament quan se sabé el resultat transcendental de la sentència. Ara tornem a ser en un primer estadi d’una decisió que ho pot canviar tot i per tant haurem d’esperar, els qui ens limitem a observar, i hauran de treballar de valent els advocats, potser sense aixecar tantes expectatives com aquesta vegada han creat en la gent, qui sap si d’una manera excessiva.
Però entremig ahir encara va passar una altra cosa, una mica sorprenent, relacionada amb el mateix tribunal de Luxemburg. Va ser l’anunci, a mig matí, que finalment el Suprem espanyol s’adreçava al Tribunal de Justícia de la Unió Europea per a demanar-li si havia d’alliberar Oriol Junqueras després d’haver estat proclamat eurodiputat i apartat arbitràriament de la llista, igual que Puigdemont i Comín.
Cal recordar, i és important, que ni la fiscalia ni l’advocacia de l’estat no volien que el Suprem formulàs la pregunta, demanada per l’advocat del vice-president Junqueras, i que també el tribunal havia refusat intents anteriors de consultar Luxemburg, tot afirmant que l’afer és espanyol i no n’han de fer res. Tanmateix, la pregunta és obligada, com ja havíem dit mil vegades, i el Suprem amb aquest gest finalment acata un fet transcendental: que la instància superior que ha de resoldre judicialment el cas català és fora de l’estat espanyol. També ací caldrà esperar la resposta i veure quant de temps passa abans no arribe. Però la porta s’ha obert definitivament. Després de mesos i mesos en què l’estat espanyol ha negat que els tribunals europeus tinguen la clau de tot plegat, ara la realitat s’ha imposat. No tan favorablement com voldríem, però de manera indiscutible. Després de la farsa del judici, Luxemburg parlarà. Els advocats i la pressió han forçat l’estat espanyol a resignar-se a jugar en el camp on no volia jugar. Deixem, doncs, que la partida comence i estiguem ben atents.
I, dit tot això, una abraçada gran i un gràcies enorme a tots els qui han anat fins a Estrasburg a manifestar-se avui. Ahir el director de l’Agència Catalana de Notícies va publicar un fil a Twitter arran de la denegació de les mesures cautelars demanades per Puigdemont i Comín, amb un comentari especialment desafortunat, sobretot provenint del director de la que se suposa que és l’agència pública d’informació. El seu fil semblava ignorar que el tribunal no ha entrat en el fons de la qüestió: donava per fet, inexplicablement, que no hi ha res a fer i afirmava que l’independentisme havia d’admetre que ‘la jugada mestra és una via morta’ i que cal ‘realisme’.
Amb l’expressió ‘jugada mestra’, entenc que el director de l’ACN es referia a l’estratègia de Puigdemont i supose que també de Comín, però no ho sé. I dic que no ho sé perquè –com és notori– l’expressió és un recurs despectiu que s’ha fet servir sovint, sobretot en els entorns d’ERC, per a referir-se a l’estratègia de l’exili. O més aviat de l’exili, diguem-ne, belga. Si és així i no m’equivoque, el comentari és ben sorprenent. Perquè la via de l’exili belga, i no parle per tant de Junts per Catalunya sinó d’alguna cosa que va més enllà, ha aconseguit una llista notable de victòries electorals i judicials, entre les quals la sentència de Slesvig-Holstein o la recent derrota de la Junta Electoral espanyola pel que fa les europees, victòries que de moment són un contrast amb la humiliació que es viu a l’interior.
Quant al realisme, estic segur que ell mateix serà capaç de reconèixer, mirant-s’ho amb calma, que el comentari és poc elegant i, si puc dir-ho sense que s’entenga malament, prepotent. Referir-se a allò que pensen o volen unes altres persones com a irreal no és bo, però sobretot no és prudent. Dependrà. Dependrà de la voluntat que hi posen tots, els uns i els altres, i de les circumstàncies en què tots plegats ens anem trobant. I dependrà evidentment de l’esforç i de la capacitat de convenciment de cadascun dels actors que juguen en aquesta partida. Ja veurem qui té raó, qui guanya i qui acaba trobant el camí, però de moment avui hi ha un bon grapat de catalans que fa moltes hores que s’han desplaçat a Estrasburg, amb cotxes, autocars, avions o trens, sobreposant-se a la comoditat i la mandra. I que ho han fet perquè cal defensar la democràcia sempre i arreu i el dret de vot i representació, que això –i no la carrera política de ningú– és el que es troba amenaçat en aquest cas.
I a mi em sembla evident que tota aquesta gent no hi ha anat fanatitzada per cap jugada mestra, sinó impel·lida moralment en el racó més profund de la seua consciència de ciutadans responsables i compromesos. I ferma per la voluntat d’aconseguir la independència, no de paraula com un eslògan sinó de veritat. Evidentment, jo accepte que hi ha la possibilitat que això que faran avui siga erroni i que jo no sàpiga analitzar bé la realitat. Però fins i tot si fos així reivindique, i avui ho vull fer amb una contundència especial, que la gent que en aquest país sempre hi va, hi va i hi va; lluita, lluita i lluita; respon, respon i respon i no es rendeix mai, ni es lliura a l’adversari, ni li passa pel cap de deixar-ho estar, ni pensa en cap altre horitzó que la victòria, aquesta gent, aquesta, és la més realista que he conegut mai. I només mereixen admiració i respecte. Perquè saben a la perfecció i millor que ningú què hi ha en joc i quant costa tot això que anem fent de fa ja tants anys.