La pobresa del govern
Aquests dies es fa al Parlament el primer ple monogràfic de la legislatura. Un debat allargat sobre "emergència social" i "contra la pobresa". A Catalunya n'hi ha. Emergència i pobresa. La crisi ha devastat milers d'economies d'aquelles que abans es consideraven "mitjanes" i ara han tocat fons. És cert també que el fet de tenir ara una feina no assegura res. Ni un lloguer amable ni un menjar digne. Amb 400 euros al mes -de vegades, menys encara- només es pot sobreviure. I encara gràcies. Igualment es constata que fa deu anys un mileurista era un desgraciat i ara és un privilegiat.
Aquests són els fets. I són greus. Encara que alguns, en aquest país d'aires sempre dramàtics i transcendents, exageren la tragèdia. Perquè, si tot això és cert, també ho és que el sistema garantista de l'Estat del benestar ha aguantat. Amb les costures tibants, però ha aguantat. Hi ha més cues d'espera, però la sanitat pública resisteix. Com resisteix l'ensenyament i també, en certa manera i amb tantes limitacions com es vulgui, el sistema de prestacions. Les greus crisis del passat, agradi o no als alarmistes, van ser molt més devastadores.Tampoc és cert que la classe mitjana s'hagi "ensorrat". Si no, no s'entendria res, ni el repunt dels preus dels pisos, ni les xifres de venda d'automòbils, ni les dificultats a l'hora de reservar restaurants d'un cert nivell, els viatges en vacances o les entrades per a concerts amb tarifes d'espant.
Situat el problema en el punt raonable, cal abordar-lo. Cal parlar-ne. I cal fer-ho al Parlament. Serà fàcil. Perquè tots els grups, fins i tot el PP, tenen punts importants de coincidència. S'hi juguen el prestigi. I els vots. Amb les excepcions pertinents -o impertinents- a dreta i a esquerra, la majoria dels partits, a més, tenen un comú una política suaument socialdemòcrata. Uns càlculs que uneixen Esquerra amb Convergència i el PSC amb Ciutadans. De vegades es troba a faltar, entre tant d'ordre i correcció, algun estirabot d'aquells que els correctes titllen de "neoliberal". Algú que es preocupi de debò de generar ocupació real, de l'economia productiva. Aquella que crea, innova i exporta. Què hi farem!
El punt més inquietant de tot plegat, del debat d'ahir i del d'avui, són les resolucions. N'hi haurà. I proposaran grans mesures. La pregunta, però, és òbvia: com es pagaran? També la Generalitat pateix una emergència. Contra l'alegria dels desitjos hi ha la tristor dels pressupostos. Junts pel Sí va fer referència a 270 milions per a un "pla de xoc", però aquesta setmana el conseller Junqueras n'ha demanat al ministre Montoro 7.500 a compte del FLA. Que caldrà anar pagant. Quina serà la partida de despesa financera continguda en els pròxims pressupostos? Vint vegades més que la del departament de Cultura?
Vicent Sanchís
El Món
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada