dilluns, 9 de gener de 2017

"La història és la que ens ha fet i la que fem"


No serà un any qualsevol


Al llibre 2014, donat a l’estampa el 2008, Josep Lluís Carod-Rovira hi diu que no seria l’any de la independència, sinó l’any de la democràcia, perquè votaríem. I ho vam fer, de votar. Va ser una consulta no vinculant amb una doble pregunta i un resultat amb un percentatge, que cal tenir molt en compte, favorable a la independència. Conscients que el no no es va mobilitzar. De resultes d’aquelles urnes, d’aquí un mes el president Mas, la vicepresidenta Ortega, la consellera Rigau i el conseller Homs seuran al banc dels acusats amb possibilitat d’inhabilitació, perquè el govern Rajoy ha transferit al terreny de la justícia el més gran problema polític que té plantejat, i l’ha confiat a la vicepresidenta Sáenz de Santamaria, que sembla ser que és, en el seu executiu, la més fidel representant de la cultura de l’imperi de la llei. Però ja poden fer, perquè saben, i ara ja s’ho veuen venir, que un problema polític només és políticament que es resol. Si gosessin inhabilitar el president Mas, seria, només, amb voluntat de càstig i d’atemorir. Però a qui es pensen que atemoririen? L’independentisme? Santa innocència! El reforçarien.

El reforçarien com el va reforçar l’acció de la CUP, no de negar-se a donar suport per formar govern al candidat que presentava Junts pel Sí, sinó a la persona d’Artur Mas. Aquella poca elegància política va fer reaccionar votants indiferents cap a les formacions que donen suport al govern Puigdemont, i les estimacions de vot cap a la CUP, per raons també tot altres, més que augmentar minven. I és que a la paperera de la història no s’hi llença ningú; perquè la història, diu molt ben dit el Dr. Fontana, és la que ens ha fet i la que hem fet.

No ha estat fàcil, per a la política catalana, l’any que hem deixat enrere, perquè si des de fora ens adonàvem com era de difícil per al president Mas de trobar el seu espai, una vegada presa la decisió de no concórrer a votació, però tampoc de no convocar noves eleccions; no ho semblava pas menys, de difícil, l’arribada, ara que fa el seu any primer, del president Puigdemont. Aquella mena de desconcert que vivia la política catalana, ferma en la voluntat de convocar un referèndum d’autodeterminació, desconcertava tant o més, i alhora, la política espanyola, que no va ser capaç de formar govern i va haver de repetir unes eleccions de resultes de les quals el PSOE esdevenia la crossa del PP per poder investir Mariano Rajoy. Ai las!

I mentrestant, la política de govern ja conduïda pel president Puigdemont assentava el seu objectiu en la disjuntiva “referèndum o referèndum”. Un binomi que obliga l’Estat a haver-ne de parlar, perquè la baralla del president de la Generalitat no ha amagat cap carta: ell es vol el president “del postautonomisme a la preindependència”, i, amb pacte amb Madrid o en convocatòria unilateral, els catalans, diu, apostarem per un sí o per no.

Per tant, tot i haver viscut menyspreus endògens i ara vivint humiliacions exògenes, la política catalana, conscient de totes les moltes grans dificultats a què ha d’afrontar-se, viurà l’any que comença amb el convenciment que no deixarà indiferent ningú. Ni a propis ni a estranys.

Carme Vidalhuguet
Font: Nació Digital