dilluns, 18 d’abril de 2016

Reflexió sobre el paper de l'ANC

“Declarem la independència
 l’Onze de Setembre”



Aquest diumenge l’ANC s’ha reunit. No he mirat a fons les conclusions. Sí que sembla que resistirà com ha fet fins ara, sense modificacions transcendents en la manera de treballar. Sembla que no hagi passat res, però el ball de bastons va per sota. No vull ser un aixafaguitarres: senzillament algunes coses no m’agraden. No seré jo qui en signi el certificat de defunció, ni tan sols un comunicat de malaltia, ni molt menys. Sortosament de moment tenim una ANC amb múscul.

Sí que diré que en aquest país, quan alguna estructura sembla que pot tenir una mica de força, apareixen voltors disposats a controlar-ne els òrgans i a agafar-ne el poder. Entre els voltors hi ha els que creuen que el seu model és el bo, idealistes de partit, les idees del partit han d’imposar-se. Voltors de bona fe. Hi ha també els voltors que busquen el poder, comparteixen l’objectiu. En el cas que ens ocupa, independentistes, segur. Malgrat tot, les seves accions no són prou generoses. En ambdós casos els voltors fan impossible que les estructures comptin amb els millors. Expulsen, uns, els que no són com ells o, altres, els que els fan ombra.

El país ara necessita que l’ANC sigui una estructura independent, completament independent de partits polítics o grups partidistes. Correguem, una vegada més, que les lluites caïnites entre independentistes, propiciades pels partits polítics, alenteixin més aquest llarg camí cap al país lliure.

Ja ha arribat el moment de fer el pas endavant. Altres cops m’he mostrat dubtós, sense saber com ens havíem de moure. Ara ja no. Els moviments han de ser clars, d’oposició a allò que sigui injust per a nosaltres, que retalli les nostres competències o que impedeixi el nostre desenvolupament com a poble.

Qualsevol acció que considerem correcta s’ha de fer digui el que digui el govern espanyol. Cal acollir refugiats? Sí, fins allà on puguem fer-ho. Ni un pas enrere. Hem de fer les proves a l’ensenyament dissenyades aquí, no les que determini el currículum espanyol. Hem d’acceptar retallades? Cap ni una que vingui manada pel govern espanyol. Si volen alguna cosa, que deixin de prendre’ns els diners, ja ens ajustarem nosaltres. Són massa anys impedint el desenvolupament del país. La manca de suport al corredor mediterrani és un exemple del que és ofegar un territori.

I no només això, és clar. Hem de fer els moviments necessaris, internacionals, per fer el referèndum per la independència, digui el que digui l’Estat espanyol. Només la pressió internacional farà que això passi. Ens va bé que algunes veus polítiques ja ho demanin, per convenciment o interès. Pablo Iglesias és un exemple del que dic. No sé què creu, però ens va prou bé que algun espanyol amb veu al Congrés ho digui. Fins ara només els catalans ho feien. Benvingut. El referèndum és el millor camí. Potser prèviament caldrà declarar la independència. Fem-ho.

S’acosten moments decisius. Ens cal una ANC forta i independent. Probablement tindrem eleccions espanyoles, en les quals tornarem a mostrar una divisió que no m’agrada, malgrat el bon tracte i la manca de rivalitat que mostren els dos partits catalans al Congrés espanyol. Preferiria, en la propera campanya, una llista unitària amb l’ANC, Òmnium i l’AMI darrere, una llista imbatible i triomfant. L’ANC no hi aposta: un error. A Espanya no hi anem a fer altra cosa que a mostrar-hi que som un altre país i que ens declarem desconnectats i independents. Com més forts millor. Totes les accions que permetin mostrar-ho són bones.

El trencament i la desconnexió són l’objectiu immediat, d’avui, demà, demà passat… fins que siguem un Estat lliure.

L’ANC ha de fugir de partidismes i encarar aquests propers mesos amb independència i amb esperit de cohesionar totes les forces catalanes.

Queden uns mesos fins a l’Onze de Setembre. Què cal fer? Diu que actes en diferents llocs, un de més gran a Barcelona. La imaginació ens ha de portar a ser més creatius. La meva experiència, de fa uns mesos, és que molta gent va dir: “aquesta és la darrera vegada que faig el numeret”. Gent propera i no tan propera m’ho ha dit. No crec que cap altre gran esdeveniment o la suma d’esdeveniments menors fos un fracàs, però sí que seria un pas enrere que seria aprofitat pels contraris. No ens convé. Què hem de fer?

Declarem la independència l’Onze de Setembre. Ni que sigui un acte simbòlic, anem a Madrid i a Brussel·les a portar la nostra declaració d’independència. Serà el principi del final. Com podem fer-ho legalment?

Desenvolupem aquesta proposta.

Enric I. Canela.
Vicerector de Política Científica i Director de l’Escola de Doctorat de la Universitat de Barcelona.