dimarts, 12 d’abril del 2016

L'associacionisme cultural català

Els capdavanters polítics 
són insuficients per la independència




Un poble necessita dirigents que l’ajudin a ser ell mateix i l‘empenyin a prendre consciència i a progressar en el camí cap a una millor realització col·lectiva. De vegades requereix herois exemplars que traspuen fe, il·lusió i capacitat per donar el servei que la comunitat necessita. La facultat de ser cap d’un poble no s’hereta, sinó que sorgeix sense massa explicació i és un producte de la tenacitat personal del que s’ofereix i també, per què no, d’un grau d’ambició ben legítima. I sempre necessitarà ser valent quan hi ha enemics declarats, i en tot cas ha d’estar preparat per si n’apareixen inesperadament de nous. El que no podrà fer un president és portar ell sol la llibertat col·lectiva. Per aixecar la consciència de poble es necessiten dirigents, però també que la majoria d’aquests, vulguin ser fidels a una idea concreta de Pàtria, i si això no es dóna, el candidat per genial que sigui, s’estavellarà. Amb idees clares i maniobres màgiques no n’hi ha prou per governar un País i especialment per regenerar una col·lectivitat malmesa per la història.

Hem tingut modernament de tot: un president estrella i mític que va arribar a ser tractat com l’avi de Catalunya (Macià). Fidel a la seva gent, la qual no va respondre amb la mateixa moneda. La claredat i il·lusió del dirigent no van ser prou per arrossegar un poble que majoritàriament no ho tenia clar. Els ciutadans del moment no sentien del tot què era primer si el fet nacional o l’anomenat social. El fantàstic capdavanter va haver de claudicar. Qui el va succeir (Companys) va ser el màrtir que es va perdre entre els interessos socials fins a esdevenir un titella de poders que no tenien cap interès primordial pel País on actuaven. Sembla que hi va haver un moment que es podia declarar la independència però no ho va fer segurament per poc convenciment personal i per manca d’una majoria de poble que ho tingués clar. Després hem tingut presidents de vocació autonòmica (Tarradellas, Pujol, Maragall), perquè segurament la majoria del poble tampoc volia anar més enllà.

I ara als dirigents actuals els falta poble per arribar a la terra promesa, si bé hi estem a prop, sembla… Cap capdavanter nostre, per meravelles que faci, arribarà a resultats si no té més gent al darrere.

Cal doncs treballar no per fer Estat, que també, sinó per fer un poble disposat a viure la catalanitat en tots els ordres de la vida. El conjunt de fidelitats de la gent a la cultura, a la llengua, a la professió, a la continuïtat generacional, a la integració dels nous catalans… són la clau de l’esperança.

No hi ha massa camins per cohesionar una societat vers la seva dignitat, però els catalans ho tenim més o menys a l’horitzó si, a més del possible líder, travem la societat. I sabem com fer-ho i ho hem demostrat manta vegades: la pràctica de l’associacionisme com hem fet i exercit sempre. La família i l’escola també. Però la clau més efectiva són les associacions: els ateneus, les corals, els castellers, les bandes de música i tantes d’altres repartides per tota la geografia nacional. La tasca d’aquesta mena d’associacions són la base i garantia que un dia un bon president disposi de majoria suficient per proclamar la llibertat com a poble.

Enric Cirici. 
Enginyer químic, empresari i escriptor.
Publicat a lliureimillor.cat