dilluns, 1 d’octubre del 2012

Recull premsa 1-10-2012


RECULL DE PREMSA ANC - 1 OCTUBRE 2012 
Secretariat Nacional de l'ANC - Comunicació
 
 
 

 
tv3. Signes del temps
Cristians per la independència expliquen l'Onze de setembre  


Milers de persones demanen la dimissió de Vidal-Quadras per proposar una intervenció militar a Catalunya
Més de 32.000 peticions adreçades al president del Parlament Europeu contra Vidal-Quadras en 24 hores
 
Les declaracions d'Alejo Vidal-Quadras plantejant una intervenció militar a Catalunya han suscitat una mobilització tal al Principat que en poques hores s'han recollit milers de signatures demanant-ne la dimissió.
La protesa l'han canalitzat l'Assemblea Nacional Catalana (ANC) i Help Catalonia, una entitat que des de fa gairebé dos anys treballa per internacionalitzar i guanyar adhesions internacionals al cas català. Tant l'ANC com Help Catalonia han proposat l'enviament de la mateixa carta.
Des de la seva pàgina web, l'entitat ha habilitat un formulari amb una carta dirigida al Parlament Europeu, Martin Schulz, on es demana la dimissió de Vidal-Quadras, vicepresident del Parlament Europeu. De la seva banda, l'ANC ha informat que fins les dotze del migdia de diumenge ja s'havien enviat més de 32.000 cartes des de la pàgina de l'assemblea al Vallès Occidental.
"Ens recorden el règim feixista de Franco"
La carta expressa una "gran preocupació" per les declaracions de Vidal-Quadras, que "semblen provenir d'una persona amb una ment no-democràtica, i ens recorden perillosament el règim feixista militar de la dictadura de Franco". A més, diu, "enfonsa el prestigi democràtic del Parlament Europeu".
Per això, demana a Schulz que emprengui "les accions adequades per disciplinar el Sr. Vidal-Quadras i prevenir actituds semblants en el futur" i que impulsi "una declaració clara contra l'ús de la força armada implementant el dret democràtic i humà més bàsic: el dret a l'autodeterminació".
Dijous, Vidal-Quadras, el que fou el president del PP a Catalunya, va fer unes declaracions a la cadena espanyolista Intereconomía en què va proposar a la vicepresidenta del govern espanyol, Soraya Sáenz de Santamaría, que "vagi preparant un general de brigada de la Guàrdia Civil" després que el Parlament de Catalunya aprovés una resolució demanant la convocatòria d'una consulta d'autodeterminació "prioritàriament" durant la pròxima legislatura.
"El Parlament es dissol, la Generalitat se'n va a casa i la delegació del govern pren el control de Catalunya"
L'encara vicepresident del Parlament Europeu va relatar quina hauria de ser segons ell la cadena d'esdeveniments: "L'article 155 de la Constitució preveu un mecanisme per intervenir una autonomia en cas que incompleixi greument les lleis. Com que això ja s'ha produït, a banda d'impugnar la decisió davant del Constitucional, el govern s'ha de posar en contacte amb Mas per dir-li que el que ha fet està fora de la llei i que rectifiqui o que intervindrà".
Un cop passi això, diu Vidal-Quadras, "el Senat es reuneix, vota, i a continuació l'autonomia queda intervinguda. El Parlament es dissol, el govern de la Generalitat se'n va a casa i la delegació del govern pren el control de Catalunya. El general de brigada que jo deia pren el comandament dels Mossos i ja està".
I va concloure: "I si treuen la gent al carrer, que la treguin, perquè quan faci una setmana que es manifesten la gent ha d'anar a casa, perquè de manifestar-se no es menja".
 
 

32.000 firmes a Brussel·les contra les amenaces de Vidal-Quadras
Acusa el vicepresident de la cambra d'"incitar la violència contra el poble català" en proposar l'ús militar per acabar amb les intencions de secessió
QS/Redacció 
 
L'eurodiputat del PP Alejo Vidal-Quadras, en una imatge d'arxiu. Foto: Bertran Cazorla 
L'Assemblea Nacional Catalana ha recollit 32.000 peticions en 24 hores adreçades al president del Parlament Europeu, Martin Schulz, contra les declaracions del vicepresident de la cambra Alejo Vidal-Quadras en què es mostrava partidari la intervenció de la Guàrdia Civil a Catalunya després que el Parlament aprovés convocar una consulta sobre l'autodeterminació.
La iniciativa de l'ANC pretén que no es permeti que un alt càrrec del Parlament Europeu "faci unes declaracions incitant a la violència contra el poble català que volem exercir els drets democràtics pacíficament respectant la voluntat de la majoria". 
Aleix Vidal-Quadras, vicepresident del Parlament Europeu, va proposar aquest dijous a la vicepresidenta del govern espanyol, Soraya Sáenz de Santamaría, que "vagi preparant un general de brigada de la Guàrdia Civil" després que el Parlament de Catalunya aprovés una resolució que insta el pròxim govern a convocar una consulta d'autodeterminació preferiblement durant la pròxima legislatura. 
Sáenz de Santamaría ja va dir que la portaran al Tribunal Constitucional, però en declaracions a Intereconomía, Vidal-Quadras va alertar que la Generalitat "ignora les sentències" del TC, per la qual cosa ha proposat la mesura alternativa d'una intervenció.
http://www.naciodigital.cat/noticia/47303/32000/firmes/brussel/contra/amenaces/vidal-quadras 
 
 
 
 

Brasack: «La Diada va transmetre un missatge positiu als mercats»
El cònsol alemany a Barcelona opina que l'independentisme català cotitza a l'alça des de l'11S i afirma que "no hi ha cap raó per tenir por" a una intervenció militar espanyola
Bernat Ferrer 
 
Bernhard Brasack és el cònsol de la República Federal d'Alemanya a Barcelona des del juliol. Foto: Adrià Costa.
Amb un volum d'inversió de 204 milions d'euros l'any 2010, Alemanya és el segon país en nombre d'empreses estrangeres establertes a Catalunya, més de 500. Aquesta dada la situa com la segona nació inversora al Principat, només superada per França. Per tot plegat, el país germànic apareix com un dels elements clau en el procés independentista que ha iniciat Catalunya.
Bernhard Brasack (Kiel, 1949) ostenta el càrrec de cònsol general de la República Federal d'Alemanya a Barcelona des d'aquest juliol, temps suficient per haver-se format una idea de la realitat política catalana. Profundament impressionat pel civisme que va presidir la manifestació independentista de la Diada, que va poder observar des del consolat mateix, explica que Catalunya genera molt d'interès a Berlín, es mostra especialment encuriosit pel paper que acabaran adoptants els socialistes a partir d'ara i apunta que, en d'altres parts del món, no hi ha hagut inconvenient en què un consolat alemany passés a ser, d'un dia per l'altre, ambaixada.
- Com a cònsol acabat d'arribar, com descriviu el moment que està vivint ara mateix Catalunya?
- Barcelona és una ciutat amb una infraestructura extraordinària, millor fins i tot que la de Berlín. Per exemple: el metro, el sistema de recollida d'escombraries, la policia, l'ajuntament... A més, la ciutat té molta diversitat: Gràcia, Sarrià, el mar, l'Eixample, Montjuïc... És una ciutat extraordinària a Espanya, a Europa i al món 
- Entenc que la ciutat us ha captivat.
- Sí, molt.
- I políticament, com l'heu vist?
- Per als cònsols, si en una ciutat no hi passa res, no és gaire interessant. Si hi ha alguna cosa, guanya punts. En aquest sentit, és una ciutat interessant. El meu deure és informar-me de la situació econòmica i política, i dimarts vaig ser al Parlament per veure les coses de primera mà.
- Quina foto transmeteu a Berlín, de la manifestació independentista de la Diada i de la sessió de dimarts al Parlament? 
- Ara no puc entrar en detalls, però informo al govern de tots els fets, de totes les opinions, de la postura dels partits... La meva intenció és donar-li una imatge amb tots els punts de vista, i informar sobre com podrà anar desenvolupant-se la situació. A Alemanya hi ha un interès molt gran sobre la situació a Catalunya.
- Dimarts, al Parlament, el president Artur Mas va anunciar que dissoldria la cambra i que convocaria eleccions, que poden donar pas a un Govern que convoqui un referèndum d'independència.
- Sí. N'he informat al meu govern, dels motius del Govern d'Artur Mas, què en pensa el PPC, els socialistes catalans... I, una mica, un pronòstic sobre com pot anar la situació. És una feina molt comuna a totes les ambaixades i consolats. Però, com deia, normalment no hi ha una situació política domèstica tan interessant que la que Catalunya viu actualment. És a dir, podria ser cònsol general a Estrasburg, que també és una ciutat en què hi passen coses. Però a Alemanya no hi ha gent que s'interessi per la situació política, social i econòmica d'Estrasburg. Catalunya, en canvi, és molt important, econòmicament i políticament. 
- La regió europea que ara per ara genera més interès a Alemanya és Catalunya?
- També la situació a la Gran Bretanya i Escòcia, però el Regne Unit no és membre de l'Eurozona. Per això, potser Catalunya és un punt més interessant.
- Comentàveu que, quan heu transmès la informació a Berlín, també heu previngut el vostre govern de com pot anar tot el procés català. Cap on creieu que va?
- Els he informat sobre la dissolució del Parlament, de la moció acordada per CiU i ERC al Parlament... En veurem el resultat a les properes eleccions. 
- A Alemanya hi ha por a un procés d'independència català?
- Por entre la població? No. 
- I al govern? 
- El nostre govern no té cap paraula sobre el tema, perquè és un afer intern de Catalunya i d'Espanya. Tenim molt d'interès, escrivim informes, però no tenim una opinió en una direcció o altra.
- Però en el cas que hi acabi havent un referèndum d'independència i guanyi el sí, Alemanya bé que haurà de tenir una posició.
- Hipotèticament, seria possible. Però els diplomàtics no parlem de coses hipotètiques.
- El que no és una hipòtesi és que Catalunya concentra més del 50% de les empreses alemanyes radicades a l'Estat espanyol. La setmana passada, el govern espanyol va amenaçar amb què, si Catalunya s'independitza, sortirà de la UE i les empreses hauran de pagar aranzels. Tot això afectaria l'economia alemanya? 
- També és hipotètic. He trobat empresaris alemanys que són més centralistes i d'altres que viuen a Barcelona. Hi ha moltes opinions, com suposo que passa en tots els àmbits. N'hi ha que potser tenen por que hi hagi boicots o inseguretat, i d'altres que pensen directament el contrari, però no hi ha opinions oficials d'empreses.
- Però internament ho estudien?
- Sí, com és normal.
- L'empresariat alemany present a Catalunya estaria disposat a haver de pagar aranzels per comerciar amb la Unió Europea?
- Hi ha opinions molt diverses i, de moment, només són opinions privades. No n'hi ha una d'oficial. També és un tema intern de Catalunya i Espanya. Tot dependrà també del resultat del 25 de novembre, si hi ha una majoria absoluta d'algun partit o no, si hi haurà d'haver una coalició -i no veig que hi hagi moltes possibilitats de coalicions, perquè hi ha tensions entre alguns partits... La gent votarà i veurem què passa. En el camp central, veurem què fa el Partit Socialista, tant a Madrid com a Catalunya... No és possible vaticinar què passarà.
- En qualsevol cas, tot apunta que serà un procés democràtic. 
- Això és positiu. La manifestació de la Diada va ser impressionant: pacífica, una festa familiar... L'Ajuntament de Barcelona va preveure perfectament on havien d'aparcar tots els autocars, no hi va haver violència, sinó que hi havia una atmosfera molt pacífica... La Guàrdia Urbana, les escombraries, el trànsit... Va ser excel·lent veure tanta multitud de gent i que no passés res. Això és bo. I també és positiu per a la imatge que d'altres tenen del cas. 
- És a dir, la manifestació de la Diada va ser positiva per a l'imatge exterior de l'independentisme?
- Sí, i també per als mercats financers. Hi ha imatges de Madrid que es van veure la setmana passada que, quan es miren per televisió, hi ha qui les equipara amb Grècia. Sí que a la Diada hi va haver hi va haver alguna situació d'aquestes, però no en aquest grau. Tot plegat és un èxit que crec important.
- La manifestació va ser un punt clau per per a la projecció internacional del cas català? 
- Veurem el resultat de les eleccions, que serà allò realment representatiu. És la manera més democràtica, més exacta, més clara, de definir les opinions. 
- Dimarts, el president Mas va explicar que convocaria eleccions tant per la massiva manifestació com per la negativa del govern espanyol a negociar el pacte fiscal, inspirat sobretot en el model basc, però també en la solidaritat interterritorial dels lands alemanys.
- El cas alemany és una mica diferent, però és interessant que el PSOE pensi en un sistema com l'alemany, com el de Canadà i com el d'Austràlia. Sembla que la frustració també rau en el fet que la gent pensa que no té manera d'influir en la política del govern central, i a Alemanya això és diferent, perquè al Bundesrat hi participen tots els länder i la legislació pot modificar-se. 
- Heu fet carrera diplomàtica en diverses comissions de desarmament i en d'altres de relacionades amb les armes químiques i biològiques. La setmana passada, una associació de militars jubilats va amenaçar amb judicis castrenses als promotors de la independència de Catalunya. Ho creieu concebible en l'Europa actual?
- També és un tema domèstic.
- Potser és un afer domèstic, però molts dels tancs que utilitza l'exèrcit espanyol són llogats a Alemanya. Per tant, si aquests tancs intervenen a Catalunya, és un afer que també afectarà a Alemanya. 
- Vivim en un temps en què el paper dels militars no és el mateix que en el passat. La vida política i social ha canviat i, per això, no crec que hi hagi cap raó per tenir por. Aquestes coses, en una Europa moderna, amb l'euro, amb el Tribunal de Drets  Humans..., són uns altres temps. 
- A vegades, s'ha comparat Catalunya amb Baviera. Ara, l'opinió pública alemanya entendria una secessió de Catalunya, si té al cap que només és una mena de "Baviera espanyola" 
- No, no és així. A Baviera tenen un dialecte, i aquí hi ha una llengua, que és com el portuguès, l'italià..., és un idioma diferenciat, no solament un dialecte. Ara, no sé què pensa la majoria d'alemanys sobre Catalunya. Els alemanys coneixen l'Espanya romana, els àrabs, la Reconquesta, els Reis Catòlics, Felip II... i la Guerra Civil. Entre Felip II i la Guerra Civil i Franco, els alemanys no sé si saben gaires coses d'Espanya en general. I hi ha opinions diferents sobre Felip II. També he treballat a Holanda, i hi ha molta gent que associa Felip II amb la Inquisició, el suport militar als catòlics, la Guerra dels Vuitanta Anys... Tot plegat són coses del passat, però també dormen al subconscient de la gent.
- Quan finalitzeu el vostre mandat, d'aquí tres o quatre anys, us veieu sortint de Barcelona com a ambaixador?
- [Riu] També és molt hipotètic!. Ara bé, després del meu destí aquí a Barcelona, el cert és que ja em jubilo!
- Així doncs, us agradaria jubilar-vos com a ambaixador?
- [Riu] Anteriorment vaig treballar a Iugoslàvia, i l'edifici en què hi havia el nostre consolat general a Zagreb, la capital de Croàcia, ara hi ha l'ambaixada alemanya.
- És a dir, automàticament va pujar de categoria?
- Sí. No és un problema. Però és hipotètic, eh! No és una decisió dels funcionaris com jo, o del govern central alemany. Però si la gent de Catalunya o d'Espanya, en tots els processos interns, manté postures democràtiques i cíviques clares, veurem com evoluciona tot plegat.
 
 Brasak ha ostentat la representació alemanya en diversos fòrums de desarmament i prevenció d'armes químiques i biològiques. Foto: Adrià Costa.
http://www.naciodigital.cat/noticia/47259/brasack/diada/transmetre/missatge/positiu/mercats
 

 
La Comissió Europea assegura que "cap llei diu que Catalunya hagi de sortir de la UE si s'independitza"
La vicepresidenta Viviane Reding diu en una entrevista al 'Diario de Sevilla' que "ni per un segon" pensa que "Catalunya vulgui abandonar la UE". La comissària assegura que "confia en la mentalitat europea dels catalans"
 
La vicepresidenta de la Comissió Europea, Viviane Reding / Comissió Europea 
Una nova veu destacada a Brussel·les reconeix que cap marc legal estipula que una Catalunya independent quedi fora de la Unió Europea. La vicepresidenta de la Comissió Europea (CE) s'afegeix al que ja va dir fa unes setmanes Joaquín Almunia, comissari de la Competència i també vicepresident de la CE.

En una entrevista amb el 'Diario de Sevilla', Reding diu que no pensa "ni per un segon que Catalunya vulgui abandonar la Unió Europea". "Conec els catalans des de fa molt temps, he sigut una de les poques persones no catalanes a rebre la Creu de Sant Jordi, i sé que el seu sentiment és profundament europeu", explica la comissària al rotatiu.

Reding és clara i contundent quan el periodista conclou l'entrevista dient que la Convenció de Viena afirma que l'estat que s'independitzi abandonarà els organismes internacionals dels quals formava part abans. "Vinga, home, la legislació internacional no diu res que s'assembli a això. Sisplau, resolgueu els vostres problemes de política interna a Espanya. Jo confio en la mentalitat europea dels catalans" afirma Reding.
 

Redacció 
La comissària de Justícia de la Comissió Europea, Viviane Reding, ho ha deixat ben clar: cap marc legal estipula que una Catalunya independent quedi fora de la Unió Europea. Ho ha assegurat aquest diumenge en una entrevista al "Diario de Sevilla". Reding ha dit que no pensa "ni per un segon que Catalunya vulgui deixar la UE. Conec els catalans des de fa molt de temps i he estat una de les persones no catalanes en rebre la Creu de Sant Jordi i sé que el seu sentiment és profundament europeu", ha afirmat.
La comissària luxemburguesa ha negat rotundament, replicant el rotatiu, que la Convenció de Viena afirmi que l'estat que s'independitzi, abandonarà els organismes internacionals dels quals formava part abans: "Vinga, home, la legislació internacional no diu res que s'assembli a això. Sisplau, resolgueu els vostres problemes de política interna a Espanya. Jo confio en la mentalitat europea dels catalans" ha sentenciat Reding.
La de Reding és una altra veu que, des de Brussel·les, es pronuncia sobre la possibilitat que Catalunya arribi a ser un nou estat d'Europa, tal com anunciava la pancarta que obria "la manifestació del milió i mig", el passat 11 de setebre. El president de la Comissió Europea, José Manuel Durao Barroso, ja va explicar, en resposta a l'eurodiputada italiana de la Lliga Nord Mara Bizzotto, que "en l'hipotètic cas de la secessió d'una part d'un estat membre, la solució hauria de trobar-se i negociar-se dins de l'ordenament legal internacional". Pel que sembla, la comissària europea de Justícia no  veu el tema des de la mateixa perspectiva, jurídicament parlant.
 
 
La UE nega les mentides del PP i el PSOE
Una vicepresidenta de la Comissió Europea afirma que “cap llei diu que Catalunya hagi de sortir de la UE si s'independitza"
La vicepresidenta de la Comissió Europea (CE), Viviane Reding, s’ha afegit avui al que ja va dir fa unes setmanes Joaquín Almunia, Comissari de Competència i també vicepresident de la CE. “Cap llei diu que Catalunya hagi de sortir de la UE si s'independitza", ha afirmat la dirigent de la institució europea en una entrevista al Diari de Sevilla. 
A més, aquesta dirigent destacada de Brussel•les afirma que no pensa "ni per un segon que Catalunya vulgui abandonar la Unió Europea". "Conec els catalans des de fa molt temps, he estat una de les poques persones no catalanes en rebre la Creu de Sant Jordi, i sé que el seu sentiment és profundament europeu", contesta.
Quan el periodista li pregunta per la Convenció de Viena i que aquesta diu l'estat que s'independitzi abandonarà els organismes internacionals dels quals formava part, la resposta de Reding és contundent: "Vinga, home, la legislació internacional no diu res que s'assembli a això. Siusplau, resolgueu els vostres problemes de política interna a Espanya. Jo confio en la mentalitat europea dels catalans".
 

"Cap llei diu que Catalunya hagi de sortir de la UE si s'independitza" ha sentenciat Viviane Reding, vicepresidenta de la Comissió Europea
 
La vicepresidenta de la Comissió Europea, luxemburguesa coneixedora de Catalunya i Creu de Sant Jordi, ha assegurat en ser preguntada en una entrevista, que recull avui el Diario de Sevilla, sobre la possibilitat que Catalunya, en cas d’aconseguir la independència, segons la Convenció de Viena hauria d’abandonar tots els organismes internacionals en què la que Espanya estigui representada. La número dos de Barroso ha deixat clar que no: “ Apa home, la legislació internacional no diu res que s'assembli a això. Si us plau, resolguin els seus problemes de política interna a Espanya. Jo confio en la mentalitat europea dels catalans.”.
Qui no vulgui pols que no vagi a l’era 
A la pregunta sobre si  Catalunya, que planteja la seva independència d’Espanya, hauria d'abandonar la UE i negociar el seu ingrés en cas de secessió, i a més quedaria exclosa de l’àrea de lliure circulació de persones i béns en la Unió. La  número dos de Dura Barroso  assegura que “no penso ni per un segon que Catalunya vulgui deixar la UE. Conec als catalans des de fa molt de temps, he estat una de les poques persones no catalanes a rebre la Creu de Sant Jordi, i sé que el seu sentiment és profundament europeu.” El periodista no satisfet amb la resposta ha insistit : “No li pregunto per la possibilitat que Catalunya vulgui o no ser part de la UE, sinó pel procés que s'obre quan deixin de ser-ho. Ho diu la Convenció de Viena: l'Estat resultant d'un Estat matriu abandonarà tots els organismes internacionals en què la matriu estigui representada.”, i la vicepresidenta de la Comissió Europea ha deixat clar que la legislació internacional no parla en cap cas de res que s'assembli a aquests plantejament.  
 
 
La vice-presidenta de la Comissió europea nega que Catalunya quedi fora de la UE si es fa independent
Viviane Reding, número dos de José Manuel Durao Barroso, diu que 'confia en la mentalitat europea dels catalans'
La vice-presidenta de la Comissió europea, la luxemburguesa Viviane Reding, va ser la setmana passada a Andalusia i el Diario de Sevilla va aprofitar per fer-li una entrevista, que ha publicat avui. En la conversa, la número dos de José Manuel Durao Barroso és preguntada pel procés sobiranista català. Sobre la possibilitat que Catalunya quedi fora de la UE si es fa independent, la seva resposta és taxativa: 'La legislació internacional no diu res que s'hi assembli.' I afegeix: 'Per favor, resolguin els seus problemes de política interna a Espanya. Jo confio en la mentalitat europea dels catalans.'
 
En una altra pregunta, Reding afirma que no li passa pel cap que Catalunya vulgui deixar la UE: 'Conec els catalans des de fa molt de temps, he estat una de les poques persones no catalanes a rebre la Creu de Sant Jordi, i sé que el seu sentiment és profundament europeu.'
 

“Cap llei diu que Catalunya hagi de sortir de la UE si s'independitza”
La vicepresidenta de la Comissió Europea, Viviane Reding, nega que un estat català se situï fora d'Europa
La número dos de José Manuel Durão Barroso no creu que Catalunya “vulgui deixar Europa
Rotund desmentiment a l'argument del PP que un futur estat català es quedaria fora de la Unió Europea. I per boca ni més ni menys que de la vicepresidenta de la Comissió Europea, Viviane Reding. “Cap llei diu que Catalunya hagi de sortir de la Unió Europea si s'independitza”, sostenia aquest diumenge en una entrevista publicada al Diario de Sevilla.
Qüestió interna Reding restava així valor al que és un dels principals missatges d'agitació de la por: l'expulsió de la Unió Europea i, fins i tot, de l'euro. I tornava a posar veu a un possible encaix a Europa d'una Catalunya independent. Això, malgrat les pressions rebudes per la CE per part de l'Estat espanyol perquè ignori el procés català.
En tot cas, la vicepresidenta de la Comissió Europea insistia que la possible secessió de Catalunya és una qüestió de “política interna” de l'Estat espanyol. “Resolguin els seus problemes”, hi afegia Reding.
La número dos de José Manuel Durão Barroso no creu que Catalunya “vulgui deixar Europa”. “Conec els catalans des de fa molt temps, he estat una de les poques persones no catalanes en rebre la Creu de Sant Jordi i sé que el seu sentiment és profundament europeu”, afirmava. I es mostrava confiada en “la mentalitat europea dels catalans”.


Mas té “en escac Espanya i l’Euro”, segons el 'Corriere della Sera'
El diari italià pronostica que el xoc entre les dues nacions podria provocar la paralització d’Espanya
El corresponsal a Espanya del “Corriere della Sera”, Andrea Nicastro, assegura avui en una crònica de casi una pàgina que el president de la Generalitat, Artur Mas, qualificat de “nacionalista calvinista”, té “espanya i l’euro en situació d’escac”.
El diari pronostica que el “conflicte entre Catalunya i l’Estat central pot paralitzar Espanya”, ja que encara que no tinguin lloc accions violentes, aquest es podria produir per un boicot econòmic mutu, l’eventual desobediència fiscal catalana i la constant tensió política.
El rotatiu italià recorda que Mas mai ha estat un revolucionari, sinó un jove tranquil i formal, de bona família i el titlla de “calvinista” per haver deixat de fumar i haver canviat de dieta a causa del colesterol. “El veritable Mas sembla un convençut autonomista, però un separatista reticent”, escriu el corresponsal que qualifica l’avançament electoral de “gran jugada tàctica”.
El periodista adverteix que Catalunya té “les caixes buides” i malgrat ho intenta “ensucrar” amb la “píndola del catalanisme” ara haurà “d’impedir destruir al mateix temps Catalunya, Espanya i l’euro”.
 
 
Aljazeera dedica un reportatge en profunditat sobre l'independentisme català
La cadena televisiva continua fixant-se de prop en el procés sobiranista de Catalunya
Quinze dies després d'emetre un debat en directe sobre la independència de Catalunya (transcripció i traducció), la cadena Aljazeera publica avui a la portada un reportatge en profunditat titulat 'Els catalans pressionen per la seccessió d'Espanya'. Al reportatge es fa una anàlisi de la situació política actual, a partir dels darrers esdeveniments, i es busquen les claus de l'independentisme actual. L'article dóna la paraula al diputat de SI Alfons López Tena, el filòsof Josep Ramoneda i el president del IEC, Salvador Giner, a més del professor d'economia de la Universitat d'Edimburg, Jose Vicente Rodriguez Mora, i el sociòleg i politòleg de la Universitat de Cambridge, Thomas Jeffrey Miley. 
El periodista Sam Bollier es comença preguntant si 'Catalunya podria esdevenir el futur nou estat del món' i es respon que 'amb una cultura, una història i una llengua pròpies, s'encara a altes barreres per a convertir-se en un país del tot independent'. 'Això no ha aturat', afegeix, 'que el creixent moviment independentista no ho intenti.' En aquest sentit, Bollier recorda el vot de dijous passat al Parlament de Catalunya, on una gran majoria va decidir fer un referèndum sobre la independència després de les eleccions del 25 de novembre.
El periodista també recorda que una enquesta del juny atorgava un suport a la independència del 51%, i la multitudinària manifestació de l'Onze de Setembre, amb entre 600.000 i 1,5 milions de persones ('entre el 8% i el 20% de la població'), als carrers de Barcelona.
 
 
"Es destrossarà Espanya?": el 'Sunday Times' es pregunta sobre el futur de la unitat d'Espanya
El dominical britànic, de tendència conservadora, adverteix que l'escenari de la independència de Catalunya, que temps enrere hauria sigut impensable, ara s'ha convertit en una aspiració comuna per bona part dels catalans. El situa, hipotèticament, el 2015
ARA Barcelona | Actualitzada el 30/09/2012 22:06
 
"Som l'any 2015 i Artur Mas, president de Catalunya, la nova nació independent d'Europa, manté converses amb Alex Salmond [primer ministre escocès], que s'acaba d'assegurar un sí en el referèndum sobre la independència escocesa i vol rebre consell sobre com traduir a la realitat les aspiracions dels seus compatriotes. Artur Mas gaudeix del prestigi d'haver-se erigit de líder regional a president d'una nació pròspera de 7,5 milions d'habitants i amb una economia, en volum, com la de Portugal: ara, altres separatistes europeus fan cua per reunir-se amb Mas al Palau de la Generalitat".
El dominical britànic 'Sunday Times', de tendència conservadora, publica aquest diumenge un article que es titula 'Es destrossarà Espanya?'. L'encapçala amb aquest relat futurista, i adverteix que l'escenari de la independència catalana, que temps enrere hauria sigut impensable, ara s'ha convertit en una aspiració comuna per bona part dels catalans.
 
 
El "somni" de la independència catalana, vist per la premsa del Quebec
El diari quebequès 'La Presse' retrata la situació política a Catalunya a través de cinc personatges: Puigcercós, Toni Strubell, Francesc Homs, el professor de dret constitucional Xavier Arbós i una infermera
 
Les eleccions anticipades a Catalunya i la consulta per a l'autodeterminació de Catalunya, posada a l'agenda del Govern –malgrat que no sigui al calendari–, són vistes, fora de les fronteres catalanes, com un indici clar que el trencament de Catalunya amb Espanya és un escenari que es contempla amb fermesa, per primera vegada en la història de la democràcia. Aquesta és la tesi del diari quebequès 'La Presse', que aquest diumenge retrata la situació política a Catalunya a través de cinc personatges, amb els quals ha conversat: Joan Puigcercós, Toni Strubell, Francesc Homs, el professor de dret constitucional Xavier Arbós i una infermera.
Joan Puigcercós i Boixassa, president del grup parlamentari d'ERC
Puigcercós considera l'Onze de Setembre d'enguany, que va aglutinar més d'un milió i mig de catalans sota el lema "Catalunya, nou estat d'Europa", com un dia "històric". El fins ara president del grup parlamentari d'ERC celebra que, per primer cop, els sondejos indiquin que una àmplia majoria dels 7,5 milions de catalans siguin favorables a la secessió de Catalunya.
El líder d'Esquerra, que s'autodefineix en el diari quebequès com un "independentista substancial", remarca el llarg camí que s'ha hagut de recórrer per restaurar la democràcia al país, i destaca la pugna aferrissada que va lliurar el franquisme per reprimir la cultura catalana i eradicar l'aspiració secessionista. Puigcercós recorda la "por" que van passar molts catalans, entre els quals hi havia la seva família, durant el cop d'estat del 23-F, el 1981.
Toni Strubell, diputat de SI al Parlament
El diputat de Solidaritat al Parlament Toni Strubell denuncia al diari quebequès l'espoli fiscal que pateix Catalunya, que correspon al 10% del PIB dels catalans. "Massa alt, si el comparem amb el cas alemany, en què Baviera –la regió rica– aporta el 4% del seu PIB", remarca Strubell, que assegura que el govern de Rajoy "roba els seus compatriotes".
Strubell subratlla que l'executiu espanyol "s'aferra a la intransigència", un fet que "facilita l'avançament de la causa independentista", i acusa el govern de Rajoy de fomentar l'odi vers els "catalans", ajudat, en bona part, pels arguments despectius difosos per la premsa de Madrid.
Francesc Homs, portaveu del govern de la Generalitat
El portaveu del Govern, Francesc Homs, justifica el nou escenari encetat amb l'avançament electoral i el sí a la consulta amb el no de Rajoy a negociar el pacte fiscal.
Homs denuncia al diari quebequès que Madrid sempre ha considerat els catalans "vassalls", i lamenta l'actitud constant de "posar pals a les rodes" a l'autogovern de Catalunya.
"Vostè apostaria pel millor cavall del món, si no el deixen córrer?", pregunta Homs, en clau metafòrica, per il·lustrar la dificultat d'accedir al crèdit en què es troba Catalunya.
El diari subratlla que el portaveu evita pronunciar la paraula "independència", igual que Artur Mas, i subratlla que Homs prefereix utilitzar l'expressió "estat propi" dins d'Europa.
Xavier Arbós, professor de dret constitucional
Si l'objectiu, més enllà de la semàntica, està clar, el camí que s'ha de recórrer és ple d'obstacles, adverteix Xavier Arbós, professor de dret constitucional a la Universitat de Barcelona i gran coneixedor dels moviments independentistes.
Arbós remarca que la principal dificultat amb què es troben els moviments secessionistes a Espanya és que la Constitució "estableix la unitat indivisible de la nació espanyola", i recorda que no és possible celebrar un referèndum sense el vistiplau de Madrid, una cosa "poc probable", adverteix.
Arbós creu que l'aposta d'Artur Mas per una consulta sobre l'autodeterminació és "sincera", però creu que s'han accelerat els tempos amb els quals comptava el president, motivats pel xoc de trens amb Madrid.
Engracia Olive, infermera
No tot són aplaudiments per a Mas. Si bé un gruix important de la societat aplaudeix el gir sobiranista del president, no escassegen els que li retreuen la política de retallades l'àmbit social, especialment en educació i sanitat.
Engracia Olive, una infermera que treballa en una clínica pública catalana, considera que l'executiu català aprofita la crisi per dilapidar els serveis públics.
"A diferència de molts dels seus compatriotes", explica el diari quebequès, "la senyora Olive creu que la independència política no corregirà els defectes de Catalunya". Considera el pensament "nacionalista" perjudicial per a "la salut mental", i dubta que Artur Mas acabi celebrant cap consulta sobiranista.
 
 
Des dels mitjans francesos 
 
UNS CATALANS DEL NORD ESCRIUEN A FRANCE-CULTURE
France Culture a souvent fait preuve d'une grande ouverture d'esprit. Plusieurs émissions nous ont décus ces derniers jours.
Votre revue de presse sur la Catalogne manque de déontologie, par contre elle déborde d' idéologie. Vous utilisez une information unilatérale pour parler d'un conflit. (El Pais est un journal dirigé par un ex ministre de Franco, ABC est un journal d' extrême droite  et El Periodico est un journal qui ne représente plus qu'une tendance minoritaire de la societé catalane) 
Vous ne pouvez traiter avec autant de désinvolture le fait qu'un million et demi de personnes ( selon la police!) sorte dans la rue, de manière pacifique, unitaire , toutes tendances politiques confondues, avec un seul mot d'ordre, un seul cri: " Catalogne nouvel état d'Europe ".  Avez-vous  souvent vu en Europe de telles manifestations?  Faut-il être violent, pour être entendu?
Pensez-vous  qu'une societé ouverte et cosmopolite comme  la société catalane puisse décider d'initier un chemin difficile  vers l'indépendance sans raisons?  Pouvez vous faire confiance à des historiens (émission de la semaine dernière) supposés être des specialistes de la Catalogne qui affirment sans rire que  l' Espagne a trop donné de liberté a la Catalogne au moment de la transition?  
Permettez-nous de vous dire que vous lisez l' actualité avec des lunettes jacobines et que vous en parlez  avec un langage qui est déjà une condamnation: Les catalans ne sont pas "nationalistes", ils sont catalans. Tout comme les français sont français et défendent leur langue et leur pays.  Utiliser les mots "nationaliste" et "séparatiste" c' est déjà prendre parti.  
En Catalogne Nord vous avez des auditeurs. Nous avons droit a une information impartiale et contrastée.
Francesc et Marie Claude Bitlloch
P.S. Un collectif d' universitaires, catalans ou non, enseignant dans le monde entier a été créé pour faire connaître la réalité catalane actuelle  et répondre aux inexactitudes des medias internationaux (EMMA) vous le trouverez dans: http://emma-col-cat.blogspot.fr/

 
Alella hissa l'estelada fins que arribi la independència
Quico Sallés
 
L'estelada a Can Lleonart d'Alella que no s'arriarà fins el dia de la independència.
Aquest matí Alella ja ha hissat l'estelada. L'Ajuntament ha celebrat un acte institucional concelebrat amb els 6 regidors d'ERC+SxA i els 3 de CiU. Durant l'acte s'ha llegit la moció aprovada dijous passat al ple municipal declarant Alella territori lliure català que inclou penjar l'estelada "fins el dia de la independència" a l'emblemàtic Can Lleonat de la població.
La cap de files de CiU a l'Ajuntament maresmenc, Cristina Xatart, i l'alcalde d'Alella, el republicà Andreu Francisco han estat els encarregats de pronunciars els discursos solemnes de l'hissada. La coral Polifònica Joia d'Alella ha clos l'acte amb la interpretació dels Segadors.
 

Nou posicionament independentista d'Arbúcies
Arbúcies, municipi degà de l'independentisme, també es declara "territori català lliure i sobirà"
El passat dissabte 29 de setembre, reunits en ple extraordinari els grups politics representats a l'Ajuntament CUPA, EpA, ERC, CiU i PSC, van acordar declarar Arbúcies "territori català lliure i sobirà." La proposta va ser votada per unanimitat.
Aquest acord municipal segueix la linia de la declaració de Sant Pere de Torelló i dels diversos pobles adherits a aquest posicionament independentista. En l'acord també s'insta al Parlament de Catalunya que faci una Declaració unilateral d'independència i que també s'actuï favorablament en la via del referèndum democràtic per la independència.

Pere Garriga, l'actual alcalde d'Arbúcies, ha declarat a El Punt que “Avui és un dia important per a Arbúcies, perquè podem expressar d'una forma pública i contundent allò que hem pregonat tots els alcaldes de la vila des de fa 33 anys, quan es van proclamar els ajuntaments democràtics: el nostre poble sempre ha estat governat per alcaldes i forces independentistes.”

La moció, que va poder ser consensuada per totes les forces de l'Ajuntament, aclareix que en la consulta popular del 13 de desembre del 2009 Arbúcies ja va expressar el seu posiconament a favor del dret a decidir i la independència, ja que la consulta a Arbúcies va tenir com a resultat  una votació favorable a la independència del 96% dels participants.


Artur Mas dissol el parlament i obre el procés electoral
Signa el decret de convocatòria d'eleccions parlamentàries· Avui TV3 entrevistarà el president en una edició especial del programa 'Àgora'
El president de la Generalitat, Artur Mas, signarà avui el decret de dissolució del Parlament de Catalunya i de convocatòria d'eleccions per al 25 de novembre. La signatura es farà al Palau de la Generalitat a la una del migdia, i el decret entrarà en vigor l'endemà, quan es publicarà al Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya.
Mas va aprofitar el discurs d'obertura del debat de política general, dimarts de la setmana passada, per anunciar l'avançament de les eleccions al 25 de novembre. Raons: la multitudinària manifestació de l'Onze de Setembre i la negativa del govern espanyol d'acceptar el pacte fiscal.
En un discurs ple de declaracions notables el president va proposar unes eleccions molt diferents de les anteriors: 'La veu del carrer s'ha de convertir en la veu de les urnes.'
'Després de la manifestació de la Diada, el cop de porta al pacte fiscal era perdre una oportunitat històrica. Rajoy em va dir que portés el pacte fiscal al congrés i li vaig dir que no. Aquest cop no votarà el congrés, votarà el poble de Catalunya'. Més: 'La veu del carrer s'ha de convertir en la veu de les urnes, per a saber si tots els qui no anaven a la manifestació anaven contra el que s'hi deia. Cal sotmetre's al veredicte de la població, que ha de decidir quins camins han d'emprendre's.'
Entrevista de TV3
Mas també té avui a l'agenda l'entrevista que li farà a les 21.50 el periodista Xavier Bosch a TV3. En una edició especial del programa Àgora, s'hi parlarà tant del nou rumb sobiranista que ha emprès Catalunya, sobretot des de la Diada, com de la breu legislatura, marcada per la crisi i la política de retallades.


De l'11-S al 25-N
L'anunci d'eleccions anticipades pel 25 -N posa de manifest el caràcter excepcional dels temps que estem vivint
De l'Onze de Setembre s'ha passat a les eleccions anticipades. El “clam” dels darrers mesos ( dels darrers anys) va donar pas a la històrica “gernació” de la Diada, i això ha obert el camí vers la primer estació important: les eleccions del 25-N. No hi ha dubte que a tots aquells que ens dediquem a escriure, interpretar i analitzar la realitat política, econòmica o social, se'ns ha girat una feinada terrible. Entrem en un procés sobiranista –autodeterminista– molt interessant, però molt dur i, alhora, força incert; tot i que era del tot previsible i és absolutament imparable. L'anunci al Parlament, de part del president Mas, d'eleccions anticipades pel 25 de novembre, remarca, posa de manifest el caràcter excepcional dels temps que estem vivint. Ara cal, caldrà actuar amb normalitat i responsabilitat, però també amb fermesa. Tenim un president i un partit majoritari, CiU, que gràcies a la mobilització popular i a la incansable feina política, des de fa una pila d'anys, d'altres partits menors i associacions de la societat civil, ha girat la truita i ha passat d'un regionalisme espanyolitzant a un cert sobiranisme. De tota manera, de cara al 25 de novembre hauríem de deixar totes les qüestions molt clares, caldria consolidar tot aquest torrent de reclamació cívica fent una mica de memòria: sempre va bé refrescar la memòria, ja que en aquests moments històrics és de justícia saber qui van ser els veritables pioners de la situació que tenim en aquests moments. Caldria recordar qui són els veritables inspiradors/responsables, a voltes molt satanitzats, d'haver fet avançar, d'una manera tan important, la consciència nacional del nostre estimat poble català; d'haver contribuït, d'una forma molt matussera, a moure uns escenaris granítics rabiosament anticatalans, que semblaven fets per durar centenars d'anys. Ara ha arribat l'hora de posar fi definitivament al neguit generacional que ha representat, per exemple, el dolor de llengua: la minorització perpètua i el maltractament constant de la nostra llengua pròpia. Doncs bé, el camí cap a la primera estació, les eleccions anticipades del 25-N, l'hem de fer ben planificat, amb audàcia i generositat; amb maduresa política, però també amb justícia social. Amb molta cohesió social i amb intel·ligència política, sabent evitar les frustracions i les provocacions de tota mena de l'integrisme constitucional espanyol.

 
Diari de precampanya (I): el plebiscit
Possiblement, el projecte de pacte fiscal sigui l’última ocasió en què els polítics catalans han intentat un encaix entre Catalunya i Espanya. L’última oportunitat buscada des del catalanisme polític per reconciliar-se amb una casta política espanyola que, desgraciadament, ha aplicat la regla del “antes roja, que rota” en tot moment, regla que també s’ha posat de manifest en aquesta ocasió.
Les eleccions del 25N, segurament, seran les primeres que es plantejaran clarament sobre la base de l’eix nacional, la fractura centre-perifèria parlant en termes politològics. Qualsevol discurs que marxi d’aquí toparà amb l’evidència que, ara per ara, la crisi que ens assola s’enfocaria de forma diferent si el debat de l’encaix ja estigués superat. De fet, els pressupostos presentats pel ministre Montoro són una mostra més que Catalunya no està, ara per ara, entre les oracions prioritàries de l’executiu espanyol: el no compliment de la disposició addicional tercer de l’Estat en aquests comptes pel 2013 són l’enèsima bufetada d’un govern espanyol a Catalunya. La inversió pública addicional de l’Estat al Principat serà de l’11,9% del total, percentatge molt allunyat del 18,8% establert per la norma aprovada el 2006. 
En aquest context, els partits catalans treuen fum per afrontar els comicis el més ben posicionats possible davant les suposades demandes dels poble català. Uns han entès el missatge de la manifestació de l’11S (amb matisos diferents), els altres volen ser els valedors de la “majoria silenciosa” –suposant, erròniament, que tots aquells qui no es van manifestar era perquè defensaven una Catalunya dins d’Espanya. Reduccionisme polític en estat pur, propi dels temps actuals. De tots ells, els qui em continuen generant més confusió són la gent del PSC, entestat amb un federalisme asimètric i la convocatòria d’un referèndum d’autodeterminació dins del marc legal vigent quan Madrid ja ha donat múltiples mostres que, totes dues coses, són realment una quimera. Ni Rubalcaba va donar un copet a l’espatlla als ideòlegs de l’argumentari del carrer Nicaragua en una Festa de la Rosa que no passarà pas als llibres d’història. Veurem la deriva del PSC en aquesta precampanya (i campanya que vindrà) ara que ja queda clar que l’unionista Pere Navarro ha escombrat els últims reductes del socialisme catalanista, encarnats en la figura de la lluitadora Montserrat Tura, que només ha aconseguit un 23,36% dels consellers nacionals. Els exconsellers Joaquim Nadal i Ernest Maragall ja fan les maletes i veuran la propera legislatura assentats al sofà. 
Artur Mas té les de guanyar, i CiU sap que les enquestes li són favorables. La figura del líder desafiant (el que es va veure a Madrid) ha de continuar en aquesta precampanya, igualment com la voluntat d’entendre’s amb un Oriol Junqueras que sembla que encarnarà la renovació més realista de la classe política catalana en un moment de canvi com aquest. Més, quan sembla que els solidaris volen tornar a mimar els republicans per fer un projecte conjunt. Davant del plebiscit no és moment per guerres individuals, sinó moment d’unió de tot el catalanisme polític. S’ha de reconèixer el mèrit de SI a l’hora de situar el debat independentista a l’agenda parlamentària; tactisme o no, la possibilitat d’entaular una coalició amb ERC em sembla un bon camí a seguir.
El repte dels republicans en aquesta campanya no és menor. Ara que CiU ha traçat un full de ruta cap a l’estat propi, fa falta algú amb prou força que recordi sempre a Mas cap on s’ha de caminar si apareixen els dubtes en algun moment. Els interessos convergents són múltiples (empresaris, botiguers i les tietes de tota la vida) i, per tant, la temptació de relaxar el discurs hi serà. No vull pensar què passarà si Isidre Fainé fa alguna declaració poc entusiasta. Fins ara, només la JNC –i alguns veterans d’aquesta formació, que viurà un canvi de líder enmig del període electoral– havien pressionat al nucli dirigent si apareixien dubtes. Ara, els farà falta ajuda, ja que tant pels defensors com detractors de la independència mai l’objectiu havia estat tant real.
Renunciar al caràcter plebiscitari d’aquestes eleccions és amagar la realitat. L’Assemblea Nacional Catalana (ANC) ha fet una feina de conscienciació nacional potentíssima, per no dir que s’ha sortit amb la seva de marcar l’agenda política d’aquests últims mesos i tensar la corda fins que s’ha petat. I, ho demostra el fet que, per molt que el PP vulgui abanderar la Catalunya real, la que pensa en com sobreviure el dia a dia de la crisi, el seu discurs només serveix per fer por. El fet de no disposar d’un discurs proactiu, ans al contrari, deslegitima la seva posició de sortida d’Alicia Sánchez-Camacho, per molt que s’emboliqui amb larojigualda i alci la copa del món a Castelldefels. Per sort, aquests, disposaran d’una maquinària intel·lectual que, des de les Espanyes ha estat incapaç de reflexionar amb seriositat i sense visceralitat sobre el problema històric de la conllevancia, i serà capaç de donar titulars dia a dia encara que estiguin farcits de demagògia. En aquest sentit, la presència mediàtica durant la campanya (sempre tant buscada) la tenen assegurada. I les enrabiades per part dels votants independentistes. 


Debat a Catalunya, explicacions a Europa
ANTONI BASSAS
El rei saludant Bill Clinton en la seva visita als Estats Units. MIGUEL RAJMIL / EFE 
No eren més que un grapat de persones brandant estelades, però es feien mirar, un dimecres feiner a mig matí a Park Avenue, en aquella milla de Nova York on conserges amb gorra de plat surten a obrir la porta del cotxe a les senyores que tornen de comprar-se un parell de sabates de 300 dòlars amb cristalls de Swarovski.
El grup esperava Rajoy a la porta de l'Americas Society, i els seus crits de "Nou estat d'Europa!" provocaven desmai entre el seguici de la Moncloa. Si fa no fa, el mateix que a la sortida del president, quan un grup d' indignats espanyols van protestar per les retallades.
L'esforç de relacions públiques de la Corona i el govern espanyols als Estats Units s'ha saldat amb fracàs. L'endemà de la visita del rei al New York Times , el diari va publicar un reportatge de gent remenant els contenidors als carrers d'Espanya. I a la peça que va publicar dissabte sobre Joan Carles I no hi faltaven Franco, l'elefant, Corina, Urdangarin, la connexió àrab i, fins i tot, Joan Tardà. Rajoy no va tenir més sort. A la mateixa hora que es reunia amb The Wall Street Journal , les televisions americanes connectaven amb la càrrega policial de Madrid.
Els mitjans americans estan parlant d'Europa amb una barreja d'horror i fascinació. Senten l'esgarrifança pel perill de contagi d'un euro infectat pel deute i alhora s'exciten amb les flamarades d'Atenes i les històries de gana a Girona que explica Càritas. "Si la notícia sagna, va al davant" i Europa sagna. Amèrica compadeix Europa i competeix amb la Xina. El futur és l'Àsia-Pacífic, repeteixen.
En aquest marc, Catalunya ha convertit Espanya en una peça separada del drama europeu. La carpeta catalana, ja imprescindible a les cancelleries, dóna a la crisi al sud d'Europa categoria de triple salt mortal. El món anglosaxó reviu la passió hispanista que tantes vocacions va despertar al segle passat i, de passada, ha fet despertar el govern i els mitjans espanyols. Que la manifestació de l'11-S fos obertura a la BBC i cinquena notícia a TVE va ser la metàfora perfecta. Aquell va ser l'últim dia que Espanya va ignorar tots els senyals, sobretot el clam contra la sentència de l'Estatut del 2010. Total, l'endemà la roja va guanyar el Mundial. Fins fa tres setmanes, saberuts analistes espanyols dels conflictes internacionals més remots encara consideraven cool preguntar-se per Twitter què els passa als catalans. Ara ja parlen de federalisme.
És veritat que els senyals més clars de Catalunya els enviava el carrer i no el vell sistema de partits. CiU i PP es complementaven, amb Mas tornava el seny després dels descorbatats, Duran i Lleida afirmava que no podia acceptar que el seu pare i ell visquessin separats per una frontera i el PSC discutia si volia grup parlamentari propi. Ara ha de discutir si vol estat propi.
Catalunya no té el mànec de la paella però té la pilota, i dominarà el joc informatiu almenys fins al 25 de novembre. Temps per debatre a Catalunya com sortim de la crisi, i per explicar al món, a Europa sobretot, que no està davant d'un Kosovo, sinó d'un aspirant a enfortir la Unió.
 

Navarro, candidat del PSC, proclama el no a la independència
S'imposa a Montserrat Tura, que renuncia a formar part de les llistes dels socialistes
El primer secretari del PSC, Pere Navarro, va imposar-se ahir a l'ex-consellera i diputada del sector crític, Montserrat Tura, com a cap de llista del partit per a les eleccions del 25 de novembre. Els 432 membres del consell nacional van optar, en votació secreta, per Navarro, que en el discurs de candidatura havia dit ben clar que el PSC no es negava a la celebració d'un referèndum, dins la legalitat, però que, 'si avui hi hagués un referèndum sobre la independència de Catalunya, la posició seria no'. La candidata perdedora, en canvi, havia dit en el seu discurs que volia reformar la constitució espanyola per inscriure-hi el dret de decidir.
Navarro va obtenir el 73% dels vots i Tura, el 23,36%.
En el seu discurs, el primer secretari i candidat a la presidència va repetir que el PSC no era independentista, sinó que volia 'una Catalunya lliure en una Espanya i una Europa federals, un pacte fiscal i el reconeixement del caràcter plurinacional i plurilingüístic'. Aquesta tercera via, va condensar-la en una frase: 'Els socialistes no volem ni el xoc de trens de CiU ni la guàrdia civil que ens vol enviar el PP... El vot del PSC és el dels catalans que preferim construir ponts de cooperació, diàleg i convivència.'
El dirigent socialista va propugnar, en conseqüència, una defensa clara del no a la independència: 'Qui vulgui un referèndum legal, que voti el PSC. Però qui vulgui votar sí a la independència, tindrà unes altres opcions el 25-N.'
En canvi, Tura va demanar als consellers que el partit es mogués d'acord amb la societat catalana i va atacar l'immobilisme. 'Els socialistes som en condicions de garantir les il·lusions de la riuada de gent que va sortir al carrer l'Onze de Setembre.' Per tant, 'la constitució espanyola és modificable i s'ha de modificar: No escatimarem paraules per a fer-ho entendre a Espanya.'
Amb un text titulat 'L'esperança indestructible', Tura considera que 'cap estat que es consideri avançat no pot impedir que un poble expressi democràticament el seu vot'. També va proposar de recuperar la justícia social i el progressisme, en contrast amb els postulats de CiU.
Tura renuncia a formar part de les llistes
Tura ha renunciat a formar part de la candidatura que presidirà el primer secretari dels socialistes, Pere Navarro. Després de saber el resultat de la votació dels membres del consell nacional, va dir: 'El projecte que presentarà el PSC serà el que ha explicat Pere Navarro, i em sembla bé que ell elegeixi qui l'ha d'acompanyar a les llistes. En aquest cas, jo no hi seré.' També va dir que algunes formacions, com ERC, li havien ofert un lloc a les llistes, però que també havia dit que no.
Més concretament, va revelar que l'ERC l'havia temptejada perquè la volia a les seves llistes. Però que s'hi havia negat perquè el seu partit era el PSC: 'El meu lloc, encara avui, és al PSC.'
Per Tura no és lícit que persones com ella, que tenen una militància política determinada, passin a una altra formació per mantenir un càrrec.

 
El suïcidi del PSC 
Vicent Partal. Els famosos capitans que van prendre el poder al congrés de Sitges han demostrat aquests darrers anys que la seua capacitat i la seua cultura política eren ben limitades.
El Partit dels Socialistes de Catalunya ha optat pel suïcidi polític. És difícil d'entendre que un partit que durant dècades ha volgut formar part de la centralitat ara, de sobte, vulga marginar-se com fan els socialistes catalans. Sens dubte, la pugna interna deu tenir-hi molt a veure, però no crec que siga únicament això. 
El PSC ha estat un partit clau fins ara al Principat. Igual que el vell PSUC, els socialistes van impedir que el lerrouxisme arrelàs al país els primers anys de la transició. Amb els seus batlles els socialistes van ensenyar el camí de la modernitat i van saber bastir una alternativa sociològica i cultural a CiU. I amb Pasqual Maragall foren capaços d’integrar tota l’esquerra amb un discurs renovador sobre la nació i sobre la política. Però tot això sembla que haja deixat de tenir importància, de sobte. I ells s’han enfonsat.
S’han enfonsat segurament per por de ser coherents. Per por de seguir la nova centralitat que la societat catalana ha forjat i que per al sector més espanyolista del partit és un roc de mal mastegar. Però també s’han enfonsat perquè els famosos capitans que van prendre el poder al congrés de Sitges han demostrat aquests darrers anys que la seua capacitat i la seua cultura política eren ben limitades.
Això no s’ha acabat encara, és cert. Personalment, crec que, de les restes d’aquest PSC i d’alguns altres partits de l’esquerra, és imprescindible que n'isca una socialdemocràcia catalana que necessitarem més que mai a l’hora de construir les bases de la república catalana. No sé si això serà possible, ni si hi haurà manera de fer-ho. Però sí que és ben clar que el PSC que ix d’aquest cap de setmana és una autèntica ruïna.
 

Si els independentistes d’esquerra anessin junts es convertirien en el segon grup parlamentari amb més de vint diputats i dificultarien la majoria absoluta de CiU
 
No són només les dades, les enquestes, com la darrera de El Periódico, és la voluntat majoritària d’una part de la ciutadania que vol un pol unitari des de l’esquerra que sigui capaç de fer front a un procés irreversible cap a l’estat propi. Una esquerra independentista generosa i que faci impossible que CiU faci marxa enrere, una candidatura amb incorporacions de personalitats catalanes faria possible un salt qualitatiu important i imparable per garantir per desprès de les eleccions un govern de transició nacional cap a la independència. Us imagineu aquesta candidatura de moment impossible que fos segona força política al Parlament el 25-N?
Amb les dades a la mà, una candidatura d’ERC amb SI, Reagrupament i la CUP seria segona força al Parlament
Amb les probables davallades del PSC i PP, aconseguir ser segona força al Parlament de Catalunya no és cap quimera, i en aquest sentit segons fonts republicanes porten setmanes movent fitxa per intentar vestir una candidatura al màxim d’unitària, i ha obert les seves llistes per incorporar personalitats que puguin ser acceptades per un ampli espectre de l’esquerra independentista. 
La candidatura unitària es complica per moments, per una part la CUP ha decidit ajornar qualsevol decisió fins a dos dies desprès d’acabar el termini per formar coalicions, SI i Reagrupament amb lideratges incompatibles i una ERC liderada per Junqueras que ha fet amb èxit una renovació a les files republicanes que busca si més no la candidatura unitària, una llista prou representativa per ser l’alternativa independentista des del centre esquerra.
Una candidatura liderada per ERC forta, és la garantia d’una CiU que no es farà enrere en el procés cap a l’estat propi
De totes maneres, la darrera enquesta publicada visualitza un augment important dels republicans que els posa a tocar del PSC, fins i tot ERC i SI per separat superen el PSC.
El PSC abandona l’esquerra nacional i surt a competir amb el PP 
La derrota per amplia majoria de Montserrat Tura aboca el PSC a competir amb el PP a veure qui defensa millor una Catalunya integrada dins d’Espanya, no és pot anar contra el sentiment majoritari dels votants d’un mateix partit, les enquestes d’aquests dies confirmen que una amplia majoria dels votants socialistes estan d’acord amb el referèndum, i una majoria votarien sí, són molt vots que poden quedar orfes de representació. 
ICV/EUiA pot assumir part dels votants socialistes però encara una certa ambigüitat en l’exercici del dret a decidir obre escletxes
La seva aposta per una consulta a tres bandes incorporant la variable federalista provoca recels, però la seva evolució cap al dret a decidir li pot obrir les portes a una part del electorat socialista.

 
Els crits de la gent normal
El món s'ha acostumat a girar la vista al Camp Nou de Barcelona. Des de la diada de l'Onze de Setembre poden afegir context a l’escenari sabent que hi veuran el millor futbol. I des de l'últim partit de la Lliga de Campions, encara poden completar l'escena amb la banda sonora dels crits d'independència que es van sentir per primera vegada a l'estadi.
Els somriures esperançats del milió i mig de persones passejant per la ciutat, l'harmonia del futbol que practica el Barça i l'espontaneïtat dels crits que se senten al Camp Nou tenen en comú un mateix missatge: aquí, la gent normal ha dit prou i avança amb convenciment i naturalitat cap a allò que vol. 
Alerta, doncs, amb l'efervescència prèvia al clàssic del dia 7 d'octubre. Gestionem-la bé. Mirem què hi passa, al Barça, que tradicionalment ha perdut els partits amb el Reial Madrid que abans s’han escalfat massa, somniant en veu alta golejades. Organitzar l'expressió del públic de l'estadi perquè cridi en moments determinats té el risc de restar espontaneïtat, frescor, al fet.
Potser toca centrar-nos en el matx i deixar que tothom llueixi les estelades i cridi què vulgui quan vulgui. Al cap i a la fi, som en un moment de la nostra història en què s'ajunten quatre catalans en una plaça i triguen dos minuts a corejar la mateixa cosa. Que s’expressi la gent normal ara que hem despertat la curiositat mundial. Com el Barça.
Jordi Borda és periodista esportiu
  

 
Si d’alguna cosa pot parlar amb propietat Salvador Sostres és de la burgesia catalana, perquè l’ha mamat fins avorrir-la. Després de blocades i articles provocatius, plens de mals auguris, rancúnia i de desfici vers el paper de CiU i del president Mas en el procés que ens ha de conduir cap a la independència, Sostres, ha fet un viratge i ha posat en el seu particular punt de mira els grans empresaris catalans, la gran burgesia catalana, un “col·lectiu” que ara se sent orfe i desprotegit perquè tot el que el sustentava sembla que es fon als seus peus. Sostreses llueix en la metàfora i ofereix l’essència del que ha estat un dels elements bàsics de la “colònia” catalana, l’essència de la ferum que ha posat cadenes a la llibertat nacional.
Diu Sostres que els grans prohoms del país viuen compungits i esmaperduts per l’actual tarannà del president de la Generalitat, i relata com un dels més insignes d'aquesta casta es lamenta: «Mira, per a nosaltres, el catalanisme sempre ha estat com la nostra esposa: potser ja massa vella, potser ja una mica vell, plasta sempre ho ha estat molt, però ens fa quedar bé allà on anem i ha resultat ser una excel·lent mare dels nostres fills. L'independentisme ha estat en canvi com la nostra estimada: puta fina, molt morbo, deliciosa entremaliadura, però mai ens casaríem amb ella perquè ni és com nosaltres ni la nostra família ho entendria. Bé, doncs ara resulta que Artur Mas s'ha tornat boig, ha deixat a la seva senyora de sempre i s'ha fugat amb la estimada. A qui se li ocorre? ». Queda tot dit.
Sostres explica que per a l’elit de la burgesia catalana, Mas ha torpedinat l’equilibri secular del qual han gaudit, en instal·lar l'independentisme en el centre orbital del sistema català. A més, Mas ha vulnerat i ha deixat de banda un principi sagrat de la moral burgesa catalana, profundament catòlica; l'ús de la hipocresia. I Sostres, ho exemplifica  amb una historieta que atribueix a un industrial català del segle XIX “.. a la seva estimada no li va posar un pis, sinó una masia amb hort i bestiar perquè pogués guanyar-se la vida. Des del dormitori on habitualment la posseïa, es veia Montserrat, però l'industrial va fer tapiar els finestrals que donaven a la sagrada muntanya perquè la pobra Moreneta no hagués de veure les intenses maniobres que el seu fidel devot feia.” 
Pel que sembla, Sostren afina, el pecat que molts veuen en Sostres però, es la venta de les seves reflexions a El Mundo, de fet, fa temps que ja hi ha qui resa per tal que Sostres deixi de ser rendible a l’inefable PJ. Ramírez, per poder gaudir d’un nu de PJ retratat per la mirada del gran Salvador Sostres.  

 
‘Es ven’
Que no s’enganyin els unionistes militants: els senyors dels grans negocis no defensen causes ni nacions, defensen mercats.
Marta Rojals
No ha començat la pre-campanya que ja hem assistit al primer espai gratuït de propaganda editorial: divendres, en una entrevista radiofònica per a tot l’estat, un enorme empresari barceloní del ram es va adreçar al prometedor mercat anticatalà i va emetre uns anuncis sense necessitat de traure’s la cartera de l’americana. 
El principal deia que, en una Catalunya independent, se n’hauria d’anar a Espanya perquè d'aquí l'en farien fora: una proclama que ha aixecat uns escarafalls incomprensibles, perquè tothom sap que la publicitat no va de dir veritats, sinó de generar desitjos, i no ens pot pas sorprendre que l’editor de l’imaginatiu diari espanyolista del Photoshop volgués posar una mica de fantasia al seu espot. 
En canvi, no li faltava raó quan declarava que no tenia sentit ‘tenir la seu en un país estranger que parla un altre idioma’. No t’hi vulguis trobar, l’endemà de la independència, que tots els teus treballadors catalans comencin a parlar català. O encara més murga: que, per anar a l’oficina, en comptes de la T-10 hagis d’agafar el passaport. Com va dir l’ex-ministre Piqué, seria ‘una tragèdia’, i poca broma sentir dir ‘tragèdia’ de boca de l’amo d’una casa d’avions. 
El cas és que així, enllaçant plors i lamentacions, hi ha noms i marques que de cop i volta corren per totes les boques peninsulars, acomplint el somni humit dels qui es dediquen al negoci de fer calers en sèrie fins a l’infinit i més enllà. I així, a l’engròs, l’empresari que dèiem pot arribar a una parròquia que, si encara no tenia un Savater o un De Prada als prestatges, farà el pas per la causa i tot quedarà a casa (seua).
Però que no s’enganyin els unionistes militants: els senyors dels grans negocis no defensen causes ni nacions, defensen mercats. Els peixos pesants que ara surten a plorar les set plagues de la independència, abans han sospesat el pa que s’hi dóna, aquí i allà, pel mateix preu. Si el discurs anticatalà no vengués a Espanya, cap venedor de garrofes no s’hi apuntaria. I el quid de la qüestió: si el discurs anticatalà no sortís tan barat, cap comprador de garrofes no el compraria. Sort que el client intel·ligent ja ho sap: a la curta o a la llarga, allò que és barat surt car.
 
 
 
Per què calla Buenafuente?
Salvador Cot
Des de fa molt de temps (principis del XIX?), Espanya s'entén a si mateixa en blanc i negre. En roig i blau, si es vol. Són les dues espanyes que, en diverses ocasions, s'han intentat exterminar mútuament. En aquestes dues espanyes hi ha hagut catalans que han participat, en alguna mesura, en la direcció política, econòmica o intel·lectual de tots dos bàndols. Cap dels dos bàndols ha acceptat, ni de lluny, Catalunya com a subjecte polític. Però han tingut formes diferents d'encarar el combat contra el catalanisme.
Així, l'Espanya autoritària i integrista sempre ha acollit catalans que han atacat la Catalunya política i cultural. Frontalment i sense concessions. Amb violència com a mínim verbal. És, per definir-ho esquemàticament, l'estil i el missatge ideològic de les portades de La Razón
L'altra Espanya, la progressista, ha estat més acollidora. Als seus catalans no els ha demanat fúria, sinó un subtil menyspreu. Ciutadania del món, entenent el món com a Madrid i, com a molt -en el cas dels artistes- Sudamèrica. Han estat el tipus de catalans fàcilment tolerable per la progressia madrilenya. Nacionalment correctíssims i inequívocament arrenglerats amb l'entorn socialista.
I són aquests darrers els que estan patint un veritable tràngol. Són brillants, són progres, tenen bons espais professionals. Però ara ja no els toleren la tebior nacional, sinó que els exigeixen unir-se al mateix combat de l'Espanya blava. Per això escriuen articles malenconiosos, com la Júlia Otero, o entren en un silenci espès, incompatible amb l'essència d'un comunicador com Andreu Buenafuente, que amaga la seva opinió a un milió llarg de seguidors del seu compte de Twitter.
No sé pas com se'n sortiran. Catalunya no els demana res, però Espanya -la seva i l'altra- els ho exigeix tot. M'agradaria que els anés bé perquè són alguns dels millors però, després de llegir El País, crec que Rubalcaba els militaritzarà.
 


La tebiesa letal de Mas i CiU
Ricard Biel 
Un lector em diu d’entrada que “ja ho tenim a tocar” (?) i per això em retreu el meu “incomprensible pessimisme” (?) sobre el futur nacional català, i li dic que és curiós, perquè jo no li retrec el seu optimisme i enlloc no està escrit que optimisme i veritat siguin sinònims, com val a dir que tampoc enlloc no està escrit que pessimisme i veritat ho siguin.
El lector em diu que “mai ningú abans no havia anat tan lluny com Mas”, i jo li dic que no l’entenc, perquè de moment Mas no veig que hagi anat enlloc, tret d’estar a punt d’aconseguir majoria absoluta al Parlament, i d’estar demostrant una tebiesa esfereïdora i imprudent en el seu plantejament de consulta (?) sense prèvia ruptura amb Espanya. Això sí, reconec al lector que CiU no havia demostrat mai el capteniment recent de Mas. I és clar, en el país dels cecs, el borni és el rei. Els catalans no estan acostumats a sentir segons quines coses que acabem de sentir d’un dels seus polítics. Ep, i recordo a la massa d’ eufòrics que, de moment, només les hem sentides. Només.
Després, el lector em diu que reconeix que CiU ha mentit i traït sempre, però que ara mereixen una oportunitat perquè Mas “ha demostrat honestedat dient que plegarà quan hagi aconseguit l’objectiu”. Li dic que molt bé, que plegarà legítimament, i tant, però perquè és conscient del sidral que l’espera, i que això ni l’honora ni el deixa d’honorar. Però el lector em diu que com puc saber les seves intencions, i jo li dic que com pot sap ell les intencions honestes de Mas, perquè en tot cas tinc més fonament jo per saber el que s’hi cou basant-me en els precedents. Per això no entenc això de merèixer una oportunitat. Però res, em parla de la fermesa de Mas, i jo li responc que l’única fermesa de veritat i efectiva hauria estat la declaració unilateral d’independència fent majoria amb Esquerra, tal com proposa Joan Carretero quan parla que “caldrà saltar-se un semàfor en vermell”. El lector em diu que són maneres de veure-ho, i jo li dic que en això té raó, que no hi veu igual un cec que un conill, que menja molta pastanaga. Però es veu que el començo a irritar, perquè em diu que sóc radical. Uf..., li dic que té raó, però que per això no pateixi, que em supera en ser radicalment obtús i no per això jo m’irrito amb ell.
Fa veure que no m’ha llegit i m’insisteix en l’expiació sobtada dels pecats de CiU. Decideixo enfocar-li la cosa de manera diferent, malgrat la mandra evident que suposa haver d’explicar allò que, com diria un amic meu, hi ha coses que, si cal explicar-les més val deixar-ho córrer. Però bé, m’animo a dir-li que la cosa en realitat no té a veure a tenir o deixar de tenir fe en CiU aquest cop, sinó a constatar que no es pot esperar que algú que s’ha passat 35 anys fotent-se de la suor dels atletes mirant la tele des del sofà, aconsegueixi cap repte olímpic com la independència de cop i volta, per més que honestament s’hi decidís un dia per obligació. Per això ara tenim el que tenim; un Mas, una CiU que semblen espectadors d’una cursa de braus que s’han mirat tota la vida la independència amb mofa des de darrere la barrera, i de sobte ara es veuen obligats a sortir a lidiar. Imagina’t quin espectacle. Personalment, em fa patir.
Per això ara hem d’aguantar Mas ferint la sensibilitat de qualsevol que en tingui un bri dient que “si Espanya autoritza el referèndum, millor, i si no el farem igualment”. (Referèndum? Consulta? Confesso que em té marejat). Vaja, jo que em pensava que la premissa fonamental per poder tirar endavant la independència era transgredir la legalitat espanyola per forjar la nostra. Respectar la legalitat espanyola! Verge santíssima del Remei... Queda clar que la dependència mental del colonitzat s’imposa fins i tot quan representa que l’ha superada. Però ai, insensat de mi! Ara tot de veus m’instrueixen dient-me que Mas sap el que es fa per tal de portar l’assumpte a bon port. El President –ara molts catalans l’anomenen així– fa les coses amb seny –en això val a dir que CiU són els reis– davant els ulls del món, i jo he de confiar en ell, suposo perquè Déu sap el que la resta de mortals no arribem a comprendre i no cal que ens hi esforcem, perquè l’esforç serà endebades.
De tota manera, celebro l’aparició religiosa del nou guru, Sant Mas, l’Home a seguir que el poble tant buscava. Ara, tot d’una, una multitud de catalans idolatren aquell a qui fa quatre dies posaven a parir –però curiosament votaven, com ara votaran. I dic religiosa per la seva sobtada expiació de pecats, renaixent de les cendres després d’anar darrere d’Eurovegas només fa quatre dies; tallant d’arrel des d’avui mateix –no sé, dic jo– els pactes de CiU amb el PP arreu del país; o corrents, com ja està fent Mas –ehem–, per crear una coalició independentista liderada pel seu partit, tal com reclama amb sensatesa Joan Carretero, si és que Nostre Senyor Ambil·lusió pretén demostrar que realment pensa en el país i no en el seu partit.
Sant Mas ha aconseguit el que mai ningú no havia ni somiat. L’any passat, al meu carrer l’única estelada que onejava era la meva. Ara n’hi ha les que vulguis. I és comprensible. Sense pastor no hi ha ramat. Però, ai, insensat de mi altre cop! La gent em diu no siguis així, coi, no siguis així... benvinguts al club els nous independentistes perquè tots sumem igual. Ai Senyor... –Ai Mas, hauria de dir? Tots sumem igual, sí. Fins que els nous independentistes siguin sobtadament vells per la mateixa raó que han estat nous. En fi. Fem-nos el favor; declarem ara la independència unilateralment abans els nous independentistes no enviïn Nostre Senyor a l’infern. Fem-ho, per l’amor de Mas!
 

Barcelona, capital de l'edició en castellà
SEBASTIÀ ALZAMORA 
Entre les indústries culturals que tenen un cert desenvolupament a Catalunya, la més sòlida i madura, i la de més projecció, és la indústria editorial. Això es deu a diversos factors, però sens dubte el més important és el fet que Barcelona és, des de fa molts d'anys, la capital de l'edició espanyola: al voltant d'un 40% de la facturació del sector a tot l'Estat es localitza a Catalunya, i molt majoritàriament a Barcelona.
A més de sòlid, el sector editorial català és també, en conjunt, conservador, i per tant mai ha treballat amb la hipòtesi que Catalunya esdevingui algun dia independent. Que Barcelona sigui la capital de l'edició a Espanya s'explica, òbviament, perquè la part més substantiva de l'edició en castellà es produeix aquí, cosa a la qual ha contribuït de manera decisiva el fet que el grup Planeta (un dels més grans del món) tingui la seu en aquesta ciutat. Per tant, que José Manuel Lara pensi a traslladar aquesta seu a Conca o a Madrid en cas que Catalunya esdevingui un estat propi, no és de cap manera un assumpte irrellevant ni que es pugui despatxar amb quatre frases sobreescalfades. És un assumpte de PIB i, per tant, de renda per càpita: un d'aquests assumptes extremament delicats als quals ens enfronta el debat sobre la independència de Catalunya, i sobre els quals encara no disposem de respostes fiables, que es presentin en forma de dades contrastades.
Ara bé, sí que resulta tranquil·litzador l'argument sobre el qual el senyor Lara construeix la seva hipotètica deslocalització: que el principi d'àrea lingüística és determinant en l'àmbit editorial i que, per tant, no tindria sentit mantenir la seu "en un país estranger que parla un altre idioma". I és tranquil·litzador perquè té una resposta relativament senzilla: no cal haver estudiat en cap escola de negocis per entendre que, si tens entre mans una activitat que et reporta beneficis, el que no té cap sentit és abandonar-la. Dit d'una altra manera, una Catalunya independent haurà de treballar perquè Barcelona continuï sent la capital de l'edició en castellà. I això significa, una vegada més, que en aquesta Catalunya independent el castellà hi haurà de ser llengua cooficial, i que caldrà que el legislador s'espavili perquè la fiscalitat en el sector del llibre no representi, en el nou escenari, cap desavantatge per a les empreses que actualment ja operen en el país: si de cas caldrà buscar incentius per atreure'n o impulsar-ne de noves. I que, posats a dir, la Catalunya sobirana haurà de pensar ja no en l'antiga realitat bilingüe, sinó en el plurilingüisme en què ja vivim, i que tantes possibilitats de creixement ofereix en l'àmbit de la creació i la transmissió de continguts impresos i audiovisuals.
Una altra cosa és que hi hagi qui pugui sentir-se estranger al seu propi país, perquè els sentiments (com les ideologies, que són la translació dels sentiments a l'àmbit públic) són ingovernables. Però aquí no estem parlant de sentiments ni d'ideologies, sinó de diners. No és així?




L'Estat sosté que el pressupost compleix l'Estatut

Afirma que el Constitucional va dictar que és el govern espanyol el que en darrer terme decideix les quantitats
 REDACCIÓ
L'argument de Beteta és que “quan el vestit es torna estret” ho ha de ser per a tothom, malgrat que “vulguin que sigui més ample”. I s'empara en la resolució del Tribunal Constitucional, que “diu que és competència del govern espanyol dir quines són les quantitats que cal posar”.El pressupost general de l'Estat per al 2013 compleix l'Estatut. És l'afirmació del secretari d'estat d'Administracions Públiques, Antonio Beteta, malgrat que la inversió en infraestructures per a Catalunya és de l'11,9% del total espanyol i hauria d'estar a l'entorn del 18,8%, segons el que recull la disposició addicional tercera.
“La resta sobra”
Beteta, que es va reunir amb diputats del PP al Congrés per presentar-los els números, va fer una crida als territoris a reduir la despesa. “S'han de centrar en educació, sanitat i serveis socials, i la resta ara mateix sobra”, va afirmar. I es va defensar de les crítiques que han generat els comptes de Mariano Rajoy per a l'any vinent, que han rebut la previsible censura del PSOE i de territoris com ara Catalunya, Andalusia i les Canàries. Beteta en va elogiar l'austeritat, i va fer èmfasi en el fet que es rebaixa en més d'un 8% la despesa ministerial. “Això no s'ha traslladat a la despesa autonòmica”, considerava el secretari d'estat.
Pujol: “Som en un canvi d'etapa”
Participació de CDC i UDC a l'Alderdi Eguna del PNB, ahir a Foronda. El secretari general de Convergència, Oriol Pujol, i el seu homòleg d'Unió, Josep Maria Pelegrí, van assistir a la diada, amb protagonisme del nou rumb emprès per Catalunya. “Som en un canvi d'etapa i ha de prevaldre una profunda radicalitat democràtica”, va sentenciar Pujol. I Pelegrí va afegir que el problema no és que Rajoy no entengui Catalunya, sinó que no la vol entendre.
http://www.elpuntavui.cat/component/elpunt/article/-/-/580472.html 


La tristesa de Bono
El problema és la retòrica de l'amor: parlar de família i emprar el garrot per mantenir-la unida
ANTONI PUIGVERD
L'altre dia vaig coincidir casualment amb José Bono. Mentre s'esperava per entrar al plató de TV3 on Ariadna Oltra l'havia d'entrevistar, es va formar entorn d'ell un petit cercle de periodistes. Bono desplegava un monòleg: dolgudes apel·lacions a la germanor catalano-espanyola, tristes profecies sobre el mal que ens farem si no anem junts. L'apel·lació a la unitat en aquests moments de tanta dificultat és un dels tòpics que aquests dies formulen gairebé tots els líders espanyols, de Mariano Rajoy a Javier Solana: "Ara no és el moment de parlar d'aquest tema de les identitats, ara hem d'estar pel que hem d'estar: la crisi, l'atur i les exigències del deute".

Tot de cop, Bono va pronunciar una de les seves frases emotives. "No m'imagino com a estrangers persones nascudes a Salobre, el meu poble, que van venir a treballar a Catalunya anys enrere". Per reforçar l'eficàcia de la frase, va esmentar uns quants noms de veïns del seu poble establerts a Catalunya de fa anys. Amb aquest recurs emocional Bono pretenia definir com a absurd o extravagant el fet que algú que hagi estat el teu veí pugui convertir-se anys després en estranger. És un argument francament prim. Sense anar gaire lluny, jo podria parlar del meu amic Fonsu i la seva germana Anna Maria, veïns i amics d'infància bisbalenca que van anar a parar a Alemanya. Ell hi ha fundat una empresa de transport. Ella, que ara fa llargues estades a la Costa Brava, va arribar a ser regidora d'un municipi alemany, des d'on va promoure les relacions culturals entre Alemanya i Catalunya-Espanya (i així va conèixer José Bono, precisament).

Bono sempre ha tingut un deix sentimental que molts dels seus adversaris de dins i fora del seu partit li han retret. Jo no l'hi retrec; també és la meva flaca. Els factors sentimentals són molt importants en la construcció de les comunitats polítiques. Tot i que cal vigilar-los de prop, perquè les emocions, igual com els fusells, quan es carreguen són molt perilloses. Són una arma equívoca: poden ajudar a fer país; i poden ser causa d'enfrontaments sagnants. Quan Bono i altres polítics espanyols parlen, per exemple, d'Espanya com una família, estan apel·lant, potser sense pensar-hi, en una societat tan homogènia com una família. I les pàtries com l'espanyola no poden ser una família perquè hi perviuen tradicions col·lectives diverses. Ara bé: sobre aquesta diversitat també s'hauria pogut reconstruir, després del franquisme, una nova comunitat espanyola. Però no es va ni intentar. No parlo de parcel·lar, parlo de trenar. Ara sembla que ja no hi ha res a fer, perquè les emocions col·lectives s'han reescalfat i una d'elles ha comès, a ulls de l'Espanya de matriu castellana, l'imperdonable provocació de dir que, en les condicions en què es troba, prefereix anar-se'n.

En altres articles, jo m'he referit als errors de caràcter emotiu que ha comès l'Espanya que Bono representa prou fidelment, situat com està al mig dels dos grans partits espanyols: socialista sincer, però també defensor del llegat patriòtic del seu pare franquista (amb tot el que, pel que fa a la cultura catalana, representa aquest llegat). Però un bon amic, català i espanyol notabilíssim, Juanjo López Burniol, em diu que fer-nos retrets sentimentals és molt mal camí, que si el seguim "prendrem mal".

Hem d'intentar no prendre mal. Però no serà gens fàcil (fins i tot si aconseguíssim no fer-nos més retrets sentimentals). De fet, la proposta catalana és ben clara. El catalanisme (corrent principal, però no única) de Catalunya creu que l'economia i la identitat catalanes només tindran futur amb la ruptura, ja que, fora de la ruptura, no hi ha camí: només submissió. La sentència del TC ho va deixar ben clar el 2010.

A la popularització catalana de la ruptura l'Espanya política i mediàtica hi respon amb un gran enrenou, en el qual les amenaces es barregen amb l'estupor, la indignació amb la ira i la tristesa de Bono amb alguns raonaments pactistes (pocs, de moment). Passat el període d'estupor, tristesa, indignació o ira, caldrà buscar una solució civil, democràtica. Al cap i a la fi, aquest no és un plet de germans, no és un plet de família. En els temps presents, l'única família és la humanitat sencera i l'única pàtria és el món (o el nostre món: Europa).

Parlem d'un Estat. I un Estat només és una societat. En els dos sentits del terme: sociològic i econòmic. Resulta que hi ha uns socis i accionistes que, amb raó o sense, creuen que hi perden molt, i no només diners, en aquesta societat. I es proposen intentar d'anar-se'n. En temps dels bàrbars aquesta mena de coses es feien d'una manera. Als temps presents, es resolen enraonant i fent números. Si es troba una fórmula nova, la societat continua; i si no, la societat es dissol civilitzadament. El problema és la retòrica de l'amor: parlar de família i emprar el garrot per mantenir-la unida.
http://www.lavanguardia.com/encatala/20121001/54351418638/antoni-puigverd-la-tristeza-de-bono.html#ixzz2808Rf5Li


Els que usen l'espanyol per separar 
IU FORN
A Catalunya no existeix el conflicte lingüístic. I qui ho afirmi menteix. Això sí, cal distingir entre la ignorància de qui ho diu des de Florolos de Arriba, de la província Ancha es Castilla i de qui ho diu des de Florols de Munt, província de Catalunya. A qui viu allà i llegeix i escolta la informació perpetrada per la ultradreta mediàtica, la ignorància se li cura venint aquí a veure la realitat. A qui viu aquí... bé, em temo que això no li entra pel seguru .
A aquests últims els reconeixerà perquè van pel món defensant separar les comunitats per raó de llengua, començant per l'ensenyament, i després acusen els altres de voler trencar la convivència. També els distingirà perquè quan, des d'un faristol, per exemple, del Parlament, volen enviar missatges carregats de por i paternalisme baratet, canvien el català per l'espanyol. Escolti, si vostè usa el català per col·locar a la seva gent el missatge central i l'espanyol per enviar-los un missatge identitari anticatalà, està dividint la societat, sí, però, el que és pitjor, insulta la intel·ligència de qui s'expressa en espanyol perquè pressuposa que la part que vostè expressa en català no li interessa... Esclar, si no la faria tota en espanyol, no?
Doncs bé, des d'ahir afegeixi el PSC a la llista de partits que actuen d'aquesta manera. Pere Navarro va fer en català tot el seu discurs al consell nacional menys quan va dir: " Los socialistas no estamos ni por la independencia de Convergència ni por la Guardia Civil que el PP nos quiere enviar. Los socialistas apostamos (...) por una Cataluña en una España y una Europa federales ". Naturalment, Navarro pot usar els idiomes que vulgui i quan vulgui, només faltaria. Ara bé, si tu creus que certs missatges arriben més bé expressats en un idioma i no en un altre, ¿no estàs discriminant? Tu, que et presentes com el paladí de la igualtat social...
http://www.ara.cat/premium/opinio/que-usen-lespanyol-separar_0_784121640.html

Xammar, al servei de Catalunya
CARLES RIBERA
 “Cal explicar-nos bé i, sobretot, no deixar que el món tingui, només, la versió espanyola”
La impressionant singladura que ha decidit iniciar el poble de Catalunya amb aquest canvi de ritme sobtat a l'estil de les escapades ciclistes o les curses atlètiques de mig fons, ha accelerat tots els fulls de ruta, els d'uns perquè havien planificat una marxa més lenta, els d'altres perquè ni en el millor dels somnis podien imaginar que la velocitat del procés s'acostaria als seus desitjos.
La ruta que hem obert és de tres carrils que avancen en paral·lel. El primer és l'interior, per on haurem de circular mantenint la cohesió i prou serenitat per no posar-nos bastons a les rodes del propi carro. Hi ha, en segon lloc, la ruta espanyola, inhòspita i sinuosa. Ja hem vist com les gasten, i només és el començament. Serà difícil no acabar estimbats al voral de la intransigència i l'ofensiva política despietada. Queda, finalment, la ruta internacional. Determinant per inclinar la nostra sort. Explicar-nos i, sobretot, no deixar que el món tingui, només, la versió espanyola, és clau. Si ho fem bé no serem pas rebuts amb excessiva hostilitat en un món diplomàtic dominat pel pragmatisme. Enmig del brogit dels últims dies ha nascut l'oficina de la Generalitat per a les relacions amb la premsa estrangera, iniciativa batejada com a Programa Eugeni Xammar. Mentre no comencem a veure'n els resultats, us recomano conèixer el senyor Xammar (1888-1973). Ho podeu fer amb Periodisme? Permetin!, el llibre de Quim Torra, el seu admirador més entusiasta. O per mitjà de Xammar mateix a Seixanta anys d'anar pel món (Quaderns Crema). Constatareu que la nova oficina de premsa exterior ha encertat, com a mínim, la tria del nom.

L'atrapasomnis
Jordi Llompart
Un recorregut de prop de 5.000 quilòmetres al mig oest americà m’ha portat a visitar alguns dels paisatges més famosos de la nació navajo a Arizona, com Monument Valley, immortalitzat per les pel·lícules de John Ford, i també a visitar una interessantíssima exposició sobre art indi antic i modern al flamant nou Museu d’Art Modern de Denver, Colorado.
Una mirada –ni que sigui superficial- a la cultura nativa en aquelles terres resulta molt sorprenent. Abans de la conquesta europea, els pobles indis no tan sols estaven organitzats socialment i administraven els recursos naturals amb intel·ligència sinó que també tenien una ètica per governar-se amb saviesa, justícia i dignitat. La irrupció de l’home blanc, emigrat d’Europa, assedegat de fortuna, va apropiar-se per la força de les terres d'Amèrica del Nord, condemnant els navajo, sioux, apache, kiowa, pawnee, crow i tants altres pobles indis, a dissoldre la seva cultura, tradicions, llengua i personalitat en el termini d’una sola generació.
En aquesta tràgica desfeta, el que més va doldre als caps de les tribus índies va ser la fal·lera dels nouvinguts per comprar i vendre-ho tot (“Volen comprar un país sencer, i per què no l’aire, el gran mar i també la terra?” preguntava cínicament el cap Tecumseh dels Tawnees), una actitud moralment obscena a ulls d’un poble que sentia que la natura i les persones que l’habiten no havien de pertànyer a ningú.
El poder del diner aviat va corrompre l’ànima nativa, amb estratègies com aquesta que explicava el cap Joseph, dels Nez Perce: “Imagina’t que un home blanc ve i em diu: -Joseph, m’agraden els teus cavalls. Te’ls vull comprar. I jo li responc: -No, els meus cavalls els necessito, no te’ls vull vendre. Aleshores, ell s’acosta al meu veí i li diu amb segones intencions: -En Joseph té uns bons cavalls; jo els vull comprar, tinc molts diners, però ell refusa vendre-me’ls. I el meu veí li contesta: “Dóna’m els diners a mi i jo et vendré els cavalls de’n Joseph. Després, l’home blanc torna i m’exigeix: -Joseph: he comprat els teus cavalls. Me’ls has de donar”.
Els poderosos sempre troben la manera de comprar allò que no tenen, fent-se valdre d’aquells que estan necessitats. Es així com ho obtenen tot, ja sigui la terra, l’aire, l’aigua, les persones, i el que és encara pitjor, també els seus somnis. Sense els somnis, la dignitat de l’individu mor i el llegat d’un poble desapareix. Conscients d’això, els caps indis Joseph, Ohiyesa o Seattle van resistir-se a l’estat de l’home blanc, però no van poder evitar la submissió final.
Avui dia, les restes de la nació navajo es concentren en un territori que compta amb un estatut polític i jurídic propi, a on la gent treballa en petits negocis d’hosteleria i guinguetes de records. Lamentablement, la majoria del jovent ha d’emigrar fora de la “nació-reserva” si no vol caure en la pobresa i l’alcoholisme, i la cultura dels avantpassats va desapareixent, filtrant-se en cada “atrapasomnis” venut als turistes.  Tot això m’ha fet pensar en la quantitat de somnis que també aquí, a Catalunya, mai no hauríem de permetre que quedessin atrapats.
http://www.naciodigital.cat/opinio/4503/atrapasomnis



No renunciarem al futur
Teresa Casals
L'última manifestació clara que el govern d'Espanya no té cap intenció de compartir una part de sobirania, per petita que sigui, amb el govern de Catalunya és la reforma educativa que planteja el senyor Wert, ministre d'educació espanyol. No cal insistir en el fet que els pobles tenen dret a dissenyar aquell sistema educatiu que, entroncat en la seva tradició pedagògica, respongui als interessos de la seva comunitat. No hi ha res més inútil i més patètic que voler imposar una història i uns valors que et són absolutament aliens i que no et serveixen per conèixer el passat, per entendre el present i per construir el teu futur personal, laboral i nacional.
Però tot aquest raonament, malgrat que el senyor Wert el coneix, o potser precisament perquè el coneix molt bé, no ha influït en el disseny del nou model educatiu que pretenen que regeixi a tot l'Estat espanyol. Primer ha estat la llengua. Sistemàticament, amb la sentència del Tribunal Constitucional contra l'Estatut com a marc, s'ha intentat trencar el model lingüístic de les nostres escoles amb sentències i amb proclames que atiaven la confrontació lingüística i dibuixaven un panorama d'imposició del català que només existia en l'imaginari d'uns quants. Sortosament, els ciutadans de Catalunya no s'han deixat arrossegar per la mentida i el despropòsit. De les 50.000 famílies que aquest curs han incorporat els seus fills a P3 (Parvulari, 3 anys) només 12 d'aquestes famílies han demanat que fossin escolaritzats en castellà. Només el 0'024%. Quin fracàs de la demagògia!. I això tenint en compte que els senyors Caja, Rivera i la senyora Camacho amb tot el PP de Catalunya al darrera han posat tota la carn a la graella.
Quan no poden convèncer, es proposen vèncer. I aquest és l'objectiu del senyor Wert. La nova Llei d'educació espanyola, fruit d'una clara voluntat recentralitzadora, representa una autèntica invasió educativa. El govern de l'estat estableix el 65% dels continguts educatius en les comunitats amb llengua pròpia (fins ara n'establia el 55%), controla les diverses avaluacions de l'alumnat, estableix proves úniques a Primària, ESO i Batxillerat, suspèn la selectivitat. Tot això, diu el senyor Wert, amb l'objectiu d'acabar amb la dispersió ingovernable de continguts. És evident que l'objectiu del senyor Wert no és millorar els resultats de l'alumnat sinó establir una educació i una cultura general homogènia a tot l'Estat espanyol.
Sortosament estem enfilant el camí de la dignitat. Estem guanyant el futur. No hi podem renunciar. Aquests propers dies hem d'explicar molt bé als nostres conciutadans que, en la partida que estem jugant, el que està veritablement en joc és la possibilitat de decidir nosaltres mateixos en matèria educativa i en totes les altres. Ras i curt. Ens hi juguem la possibilitat d'esdevenir lliures o continuar essent súbdits en un estat que ens vol captius.



Déu ajuda els irreflexius
ANTONI LLENA | Actualitzada el 01/10/2012 00:00




Déu ajuda els irreflexius XAVIER BERTRAL
La novel·la Jakob von Gunten, de Robert Walser, que tant va fascinar Franz Kafka, s'acaba amb aquesta frase. La vida porta el protagonista a una situació sense sortida que li paralitza fer. Per tal d'eixir-ne comença, impulsivament, una aventura incerta: un viatge a no sap on, acompanyat del mediocre director de l'institut on estudia. Mentre fa les maletes exclama: "Aquest home em fa el pes i ja no em demano per què. Sento que la vida demana efervescència, no pas cabòries... Ja no em lliga res, ni tinc obligació de dir: «Què passaria, si jo...?» No, ja no hi ha què-passaries ni sis que valguin... Jo, un individu aïllat, sóc un zero i prou. I ara, fora ploma! Fora vida pensarosa! Vull veure si, a l'erm, s'hi pot viure també, i respirar, i ésser, i voler i fer coses bones de tot cor, i dormir a la nit i somniar. Bah! No vull pensar en res més. Ni tan sols en Déu? No! Déu serà amb mi. Quina falta em fa pensar-hi? Déu acompanya els irreflexius. Adéu!"
Aquests dies, arran dels esdeveniments il·lusionadors que viu el nostre país, hi ha veus que alerten del perill de la pàgina en blanc, del risc de macular-la irreflexivament, sense veure que el blanc que volen mantenir intacte és un simple sudari. La vida ens obliga a tirar endavant, i endavant solament hi ha un futur que vol ésser empès pel deler irreflexiu de la vida. Pel desfici de sobreviure. En el procés acabat d'obrir, que voldria que fos irreversible, s'aniran posant damunt la taula una allau de raons i de contraraons. De racionalitats i d'irracionalitats, sinceres les unes, inconfessables les altres, que en nom de la paraulademocràcia procuraran, interessadament, d'enteranyinar-nos la voluntat. Que miraran de paralitzar, de rebaixar, l'ambició de fer. A la fi sempre s'haurà de tallar el nus gordià i per fer-ho caldrà decisió, delit, força, joventut. Caldrà desoir les veus sense fe dels vells.
La tela blanca. No hi ha vertigen més gran per a un pintor que encarar-se a la tela en blanc; ni res més estimulant tampoc. L'artista para l'orella i escolta les remors ocultes que el blanc conté, la forma que imperativament li demana veu. L'encara no dit que li suplica d'ésser. Amb valentia l'artista s'arrisca a trobar, i mentre cerca van apareixent imprevists que creativament aprofita, tot omplint-li de riquesa el quadre. Allò que havia començat incertament va prenent cos i a mesura que el blanc és transgredit se li van mostrant -va mostrant-nos-, una infinitat de mons projectant-se. No oblidéssim pas que sense impuls irreflexiu la realitat no avança. L'univers, la vida mateixa, és l'efecte d'un xoc.
La responsable 'irresponsabilitat' històrica que cal exigir als polítics.
Hi ha un poema de Wislawa Szymborska, la poetessa polonesa guanyadora del Nobel, titulat Una menuda estira les estovalles . El poema explica com és impossible, per a una nena (per a tothom), de moure res que superi les seves forces. La criatura observa amb silenci que ni l'armari, ni la calaixera de la cambra, ni la paret inflexible de la casa, ni la taula sobre terra són al seu abast. Però sí les estovalles de la taula, que es poden estirar de cop i fer que amb un gest sec totes les coses que hi ha parades a sobre deixin de dormir i volin enlaire.
"I damunt les tovalles els gots, els platets
un gerricó de llet, culleretes i una tassa
tremolen i tot de ganes (de moure's).
Molt interessant,
quin moviment elegiran
quan se sondrollin al caire:
recorregut pel sostre?
vol entorn de l'aranya?,
salt a la finestra i d'allà cap a un arbre?
... Aquesta prova ha de fer-se.
I es farà".
I sí, la prova es fa, i tan bon punt les coses comencen a volar i ballen enlaire perden totes les ganes de tornar on romanien, ertes. És per això que caldrà un plus d'intel·ligència per impedir la trencadissa, d'agilitat per entomar-les al vol i de voluntat de voler-hi veure en l'enrenou que s'instaura... A la fi, tanmateix, el Govern haurà de tallar el nus gordià i els altres hauran d'abandonar els mantres que els tenen aviciats o s'hauran de desenquistar ben a fons, si pretenen servir, com diuen, aquesta societat, no pas la que ens té subjectes, i tots plegats haurem de començar a fer els canvis que siguin al nostre abast per tornar-nos a situar en la realitat nova que volem que ens tracti de tu. Això sí, ja des d'ara, irreflexius i reflexius alhora -responsablement-, tots els nostres polítics cal que facin saltar ben enlaire la por i que obliguin el nostre jo covard a fer tabula rasa .
El senyor Newton no hi té res a veure, en això.
"Que s'ho miri des del cel i mogui els braços".
Diu la poetessa. O que aplaudeixi, diria jo.
http://www.ara.cat/premium/opinio/Deu-ajuda-irreflexius_0_784121589.html